MEDITACIÓ I

Ordenava mecànicament les meves idees

controlava com un autòmat els meus sentiments

plorava als enterraments

i reia els acudits.

A canvi, de tant en tant en queia el món a sobre.

MEDITACIÓ II

            *

            Jo

            vinc

            d'on

            la

            lluna

            cau

quan la tendresa defalleix a la terra,

em sé i em conec només dona,

prenent i dant vida

en minúsculs fragments com de nacre

pintant amples estances

amb els colors clars del riure

tremolant insaciable

en els límits del plaer.

Resistint l'hivern que em glaça els dits.
 
 

MEDITACIÓ IV

I no renuncio

a la meua condició de dona

l

    l

        i

            s

                c

                    a

                        n

                            t entre torrents de passions.

Entre la multitud no sóc res més

                            que número, alumna, filla i militant

engolida per les urpes de l'incògnit,

caminant per ciutats

on la cabuda de l'ésser humà només té lloc

en reductes ancestrals de la memòria.

Però aquí

                        a

                    ç

                l

            a

        s'

            la meva veu

                    insaciable,

en la penombra del ritus

            que hem après

                    perquè ningú els ensenya,

escridassant malfactors que ens volen vendre

            la guerra per la vida.

Ara

        CRIDO

                revolució i anhel

                        confonent ídols.

        Mentre l'espill referma

            la meva condició de dona.
 
 

DESPRÉS DE LES MEDITACIONS
 

El món t'espera amb el seu batec

obert a dur-te més enllà

                    del temps i de les ones.

Els teus signes et criden

a la renovació quotidiana,

a no caure en costums ancestrals

                    que arrosseguem d'enllà de la vida.

Que les teves mans sargeixin

                    noves textures de l'amor

                    i que la tendresa t'acompanyi.
 
 
 
 

OMBRA I

I ens mirarem les mans i els ulls

i res tindrem a dir

que no sigui la ràbia entre les dents

i al cor la impotencia de ser pobres.

Els peus se’ns clavaran en terra erma

que adobarem contra les urpes

                dels qui agafen els fusells.

Amb les mans quan siguin balbes,

sargirem la roba que escassament guardem

i encara vestir-me coloms de blanc.

I guardarem alè per tornar a besar-nos

i mig de la plaça més solana,

reconeixent amb les carícies

els nostres cossos destrossats.

Ja ben morts continuarem cridant ...
 
 

OMBRA II

Altres tresors guardarem ara

de les ires dels homes.

Ben amagats centrarem els caps

i ens besarem de nou

entre el perfum de guerres.

Serem ostatges de la por

i en desig trenarem vides.

Tendrament rescatarem oblits

                    per riure'ns del passat

i en el present viurem

el que em trobat en els tinters

de noves veus que persisteixen.