rient, asseguda als peus del llit. Fins i tot despentinada i amb

el carmí esborrat dels llavis era preciosa, va pensar l'Òscar. I

també va pensar, amb els ulls aturats i abstrets en la fina

costura que migpartia la mitja pel darrere, que ell sempre

s'havia relacionat amb dos tipus de dones, dos grups molt

diferenciats per als quals semblava no haver-hi alternativa:

d'una banda, dones que res no esperaven d'ell, tret de sexe, bé

perquè eren molt independents i poc donades a enamorar- se

o bé a causa d'una certa frivolitat vital, i de l'altra, dones que

s'enamoraven però que sempre acabaven per demanar-li -o

queixar-se de no poder-li-ho demanar- la modificació del seu

estat civil.
 
 

No va reprimir l'impuls d'apropar-se a la Míriam, d'aturar

amb la mà el gest de la dona de buscar l'altra mitja -probable-

ment camuflada entre els replecs del llençol color gris fum- i

besar-la. Ella era l'excepció, el prodigi: l'alternativa. Pertanyia al

segon grup, com la Roser i la Sara, però sabia estimar sense coar-

tar la llibertat de l'altre.
 
 

Quan li va confessar a la Roser -el primer dels seus amors

postconjugals- que el seu matrimoni no funcionava, que només

subsistia de l'aparença, però que li era impossible renunciar-hi

perquè la seva dona patia una greu malaltia cardíaca i no tenia

ningú més que ell per fer-li costat, la Roser va acceptar, resignada,

la situació. No sense retreure-li que allò, més que generositat

envers la seva dona, ho era cap a ell mateix, que no es veia capaç

d'enfrontar sentiments de culpa, absurds d'altra banda ja que la

seva dona podria ser molt més feliç -malalta o no- sense I'om-

bra del desamor a prop seu. La resignació de la Roser va fer un

cicle d'uns quants mesos i es va fondre, arrossegant l'enamora-

ment. I pel que feia a la Sara, la història havia començat sense gai-

res implicacions sentimentals, ni per una banda ni per l'altra,

però al cap d'un temps la dona va canviar de «grup», es convertí

en trànsfuga en enamorar-se d'ell bojament, i va acabar per

divorciar-se del seu marit a fi de pressionar-lo a ell a seguir l'e-

xemple. El final va ser trist i angoixant. Per què els costava tant, a

les dones, de llancar-se a la passió per la passió mateixa!, sovint es

preguntava l'Òscar. Amb la Míriam tot era diferent.
 
 

Acabaven de fer l'amor en una habitació d'hotel, relaxant i

confortable. «M'agrada haver vingut aquí, aquesta primera vega-

da» -li havia dit ella després de traspassar la porta-. «És un

decorat impersonal que, precisament per això, un pot fer seu,

més que qualsevol altre. Una cambra d'hotel és com un amor

incondicional, no et sembla? T'accepta com ets i no t'imposa

empremtes de passat ni lligams de futur.»
 
 

Tots dos sabien, però, que allò seu deixaria empremtes i com-

portaria lligams, ni que fossin estrictament emocionals, perquè

no es tractava d'una aventura efímera. Ella no s'havia resignat a la

realitat de l'estat civil de l'Òscar, sinó que havia anat molt més

enllà: acceptar-la i comprendre-la.

-L'únic que ens ha d'importar és aquest sentiment que ha

nascut entre nosaltres -li havia dit feia uns dies, tot just quan

s'acabaven de conèixer però ja vençuts tots dos per la mútua

seducció. Li ho havia repetit ara mateix, mentre la mitja perduda

es deixava pinçar entre dos dits.

-És cert, l'amor no posa més que una condició: la de l'amor

mateix, Míriam. I tu ets una de les poques dones que ho entén.

-I dels pocs homes! -va afegir ella, enriolada-, que també a

vosaltres us costa d'estimar sense condicions, no et pensis.
 
 

Van seure al llit, amb les esquenes recolzades al capçal, i es van

abraçar llargament, assaborint els registres tendres que el desig

assaciat permet copsar. Feia dues setmanes que s'havien conegut.

I reconegut: cada un d'ells era aquell que l'altre havia estat espe-

rant.

-I si no... et posaré a prova -va dir ella després de l'abraçada

i enllaçant amb la conversa d'uns moments abans-. T'haig de

confessar una cosa. Més ben dit, dues.
 
 

Ell li va pessigar el nas, enfocant tot seguit el llum articulable

del capçal cap al rostre d'ella, a manera de focus policial commi-

natori.

-Parla, confessa tant com vulguis!, res no em dissuadirà d'es-

timar-te.
 
 

Aleshores la Míriam canvià l'expressió divertida del rostre per

una altra de més transcendent, que fins i tot podia denotar un

pessic de preocupació. En Rex i l'Eugeni li van creuar la ment. El

seu interès per cadascun d'ells havia començat de manera molt

diferent als inicis passionals amb l'Óscar. En Rex havia estat un

company de feina deliciós i amb un gran sentit de l'humor. Molt

a poc a poc havien descobert que els agradava la mateixa forma

de vida, i s'havia establert entre ells un corrent de complicitat tan

especial que al cap d'un any de compartir l'horari laboral ja es

decidien a viure plegats. Després va venir l'Eugeni. Li va agradar

físicament i intel·lectualment així que el va conèixer en un viatge

organitzat. Però l'autèntica química que li féu prendre la gran

decisió, no va despuntar sinó al cap de molts altres viatges i tro-

bades. Ara, l'Òscar era l'impacte premonitori d'un amor de debò,

d'un equilibri perfecte entre aventura i solidesa, entre passió i

compenetració.

-Així… vols que confessi! -La Míriam va fer un posat altre

cop divertit-. Doncs bé, actualment·estic vivint amb un home.

-No m'havies dit que tinguessis cap relació -va respondre

ell, una mica reprès però intentant semblar serè.

-I no la tinc. L'home és un amic, només un amic. Compartim

el pis.
 
 

L'Òscar va deixar anar la respiració que, sense adonar-se'n,

havia contingut momentàniament.

-Em sembla molt natural, Míriam; espero que me'l presentis

algun dia! De tota manera, les coses canviaran, oi? Mira, jo tinc

un estudi moblat al centre, i d'aquí a un temps prudencial, si et

sembla bé, podries instal·lar-t'hi. Jo hi passaria moltes hores,

amb tu.
 
 

L'expressió de la dona mentre ell parlava, no pronosticava un

camí de roses.

-No, Òscar, jo no vull viure sola ni vull deixar de viure amb el

meu company. Al teu estudi, igualment podrem anar-hi i passar-

hi estones. Saps!, m'ha costat molt de trobar una persona amb la

qual la convivència se'm fes còmoda i gratificant. I aquesta perso-

na és en Rex, un antic company de feina. És només un amic però

també l'home amb el qual desitjo viure la resta de la meva vida, i

sé que aquest desig és recíproc. Ens avenim, riem constantment,

compartim les feines de la casa; no m'imagino envellint al costat

de ningú més.
 
 

A poc a poc, però, l'amor propi tocat guanyava terreny -més

del que estava disposat a admetre- en la ment de l'Òscar. No-

tava que una punta d'agulla li burxava el pit, en imaginar-se la

dona que estimava, vivint i volent viure -i de per vida- amb un

home que no era ell.
 
 

Es quedà pensatiu.

-Ho entens, oi? -va mormolar-li ella apropant els llavis a la

corba de la seva orella.
 
 

És clar que ho entenia, havia d'entendre-ho, al capdavall no hi

tenia cap relació amorosa, amb el tal Rex. I a més, havia de ser

just: ell no podia oferir-li d'envellir plegats. Va estar temptat d'in-

sinuar-li què passaria si enviudés -era una possibilitat, tenint en

compte la precària salut de la seva dona, però la mala cons-

ciència que li creava aquell sol pensament, unida a la sospita

d'una resposta poc afalagadora, el feren substituir la pregunta per

una carícia lleu al rostre de la dona, en el mateix moment que

aquesta anunciava:

-Encara haig de fer-te la segona confessió.
 
 

L'Òscar es passà una mà dubitativa per l'estómac, com aju-

dant-se a pair per endavant la nova informació. No podia ser res

greu -intentava convèncer-se-. La primera confidència l'havia

desconcertat, sí, però pensant-ho bé, aquella filosofia de la con-

vivència era pròpia d'una dona om ella: excepcional. I ara, la se-

gona confessió, ben segur que es limitaria a confirmar aquesta

excepcionalitat de la Míriam, que al capdavall era el que més el

seduïa d'ella.

-No vull que t'espantis. T'estimo com mai no he estimat cap

home, i la idea de perdre't em resulta molt més que insuportable:

inversemblant. Res no ens pot separar i tots dos ho sabem. Però

vull quedar-me embarassada. Jo...
 
 

Fou un somriure espontani i ample, que es dibuixà en els llavis

d'ell. Com si li haguessin commutat una sentència de mort. Tenia

dos fills del seu matrimoni i no havia previst de portar-ne més al

món, però la seva economia bé que li ho permetia, i aquell desig

de la Míriam li havia arrencat una fiblada d'il·lusió.

-Malaguanyat condó! -va bromejar mentre l'abracava no-

vament i ella acomodava el coll en una espatlla d'ell.
 
 

Encara abandonada en aquesta posició, la Míriam va repren-

dre l'explicació que ell havia interromput:

-Jo t'estimo només a tu, i faré l'amor només amb tu, però no

és de tu que vull quedar-me embarassada -va continuar parlant

de pressa, sense fer cap pausa, a fi que els seus arguments no tri-

guessin a tranquil·litzar l'amic-. ja fa temps que tinc la intenció,

i la mantinc, de fer-me inseminar artificialment amb esperma del

pare que he escollit per al meu fill. No diguis res, espera -re-

dreçant el cos a fide mirar-lo de front, i posant l'índex a tocar

dels llavis que semblaven voler fer alguna objecció-. De la ma-

teixa manera que un dia vaig triar l'home amb el qual volia con-

viure, també un dia afortunat vaig decidir qui seria el pare de

l'únic fill que vull concebre, i és 1'Eugeni, que hi està d'acord. El

vaig conèixer en un viatge organitzat ja fa uns quants anys. M'ob-

sessionen la seva salut física i mental, i la seva sensibilitat, valors

que el nen o nena heretaran ben segur. El meu fill no ho serà de

pares separats pel desamor, sinó de pares separats per un projec-

te comú. I també gaudirà de l'afecte d'en Rex, que està entusias-

mat amb la idea de tenir-lo a mitges, nosaltres i el seu pare. I el

que és més important, Òscar, des de fa dues setmanes, i sobretot

des d'avui, sé que també podré transmetre-li al meu fill tota la

felicitat, la plenitud que el teu amor em donarà.
 
 

Que immens, glacial, estrany, inconcebible feia tan sols uns

minuts, era l'abisme pel qual davallava l'Òscar. El ventre de la

Míriam, a vessar del fill encara inexistent d'un altre home, no era

ja una agulla burxant-li el pit sinó una imatge improcessable i

torbadora que ara maldava per no delatar-se en el to de la seva

veu.

-Entenc la teva decisió, Míriam -va mentir, deixant passar

una volada de silenci entre tots dos-. Però si tu i jo hem de ser

parella, per que no puc ser jo, el pare del teu fill No fóra això el

més natural! Que potser jo no tinc una bona salut física i mental,

i una sensibilitat que tu coneixes prou bé perquè és la causant que

m'hagi enamorat de tu! Per que no pots...

-Deixa que intenti explicar-t'ho millor. Jo també m'he ena-

morat de tu. De tu, i no del futur pare del meu fill ni del meu

company de pis, tot i que tots tres teniu virtuts comunes. Així

doncs, també he pogut enamorar-me de la paternitat d'un home

i de la convivència amb un altre home, malgrat que tu posseeixis

virtuts similars a les seves. Tot això ho havies de saber perquè

afecta les nostres vides, però res no té a veure amb els nostres sen-

timents, perquè l'amor no posa més que una condició: la de l'a-

mor mateix, ho recordes!
 
 

Mantenia encara la mà a l'alçada de l'estómac, com un pegat

tapant l'abisme irreversible. Sí, ho recordava, però va clavar els

ulls en el mirall que reflectia el llit i, de sobte, s'hi va veure a si

mateix i a la Míriam com dos estranys envoltats d'una cort in-

quietant i sinistra: la Sara i la Roser burlant-se d'ell, rabejades en

el seu fracàs imminent. En Rex i 1'Eugeni, escodrinyant-lo de dalt

a baix, mesurant, retraient-li la falsa incondicionalitat del seu

amor. «L'amor no posa més que una condició: la de l'amor

mateix, ho recordes!», semblava que li coregessin tots plegats. De

res no li servia recordar-ho.

                                                                Cèlia Sànchez-Mústich
                                                                El tacte de l’atmella.
                                                    Premi MercèRodoreda 1999. Ed.Proa