RESPOSTA A L’INFORME DE LA COMISSIÓ TÈCNICA D'ASSESSORAMENT

SOBRE L’ESCOLA INTANTIL

El dia 14 de març, curiosament 6 dies després de demanar-los-el el dia 8 de març, vam rebre l'informe de la comissió tècnica signat en desembre de 2000.

Abans de qualsevol altra consideració, voldríem començar per comentar la constitució de la comissió. La comissió tècnica comptava, entre altres membres, amb la presència del vicerector que des del primer moment manifestà la seua posició contrària a la creació de les escoletes infantils. D'entre els especialistes d'educació infantil es va seleccionar persones amb un càrrec polític en aquest equip de govern.

Pel que fa al procediment seguit, la comissió ha emès l'informe sense haver-se reunit ni una sola vegada amb els impulsors, ni amb els redactors del projecte.

Després d’una primera lectura la impressió general és que en compte de ser un estudi per veure la viabilitat d’un projecte, el que fa l’informe és veure quines estratègies pot utilitzar per rebutjar-lo; i la majoria de les vegades els arguments que donen són insubstancials, quan no són erronis o bé cauen en l’exageració. La veritat és que s'esperava més d'aquesta comissió tècnica i açò porta a considerar que si la Universitat només sap fer una anàlisi com aquesta, es troba en una situació pitjor del que ens imaginem.

L’informe comença amb una sèrie de lloances controlades de l’apartat d’objectius, de l’apartat de justificació social només matisa la implantació del segon nivell .

La comissió planteja matisacions també, a dues qüestions d’una perspectiva interna, que són:

Pel que fa a la consideració d’implantar els dos cicles, sobre el segon cicle fa una sèrie de consideracions per negar el seu interès.
  1. Diu que l’administració educativa assumeix aquesta oferta educativa, la qual cosa no és totalment certa, ja que l’adm. educ. ha començat a assumir , però encara hi ha una part de la demanda d’aquest nivell per cobrir.
  2. Sobre el tema de la integració el més aviat possible al centre on es cursarà l’ensenyament primari, doncs és interessant però no fer-ho als 3 anys i fer-ho als 6 tampoc suposa un entrebanc considerable.
  3. En aquest tercer punt l'informe s'embolica en consideracions sobre si és coherent o no, si és ideològicament contradictori que una entitat pública tinga una escola infantil per al seu personal (!). Per tranquil·litzar la Universitat podem dir-li que no hi hauria cap problema que l’escola infantil de la Universitat fóra una escola pública pels següents motius:
perquè una de les qüestions decisòria en la puntuació en el barem d'accés a un centre és la proximitat a la vivenda o al lloc de treball dels pares. A més, sempre hi ha un punt que segueix un criteri a decidir pel centre, i que en aquest cas podria tornar a ser la vinculació laboral.
  Considerant aquestes qüestions, la comissió va acordar no recomanar-la, la qual cosa ni ens sorprén ni ens disgusta en excés, ja que en aquest segon nivell no hi ha una demanda tan considerable com en el primer. La inclusió d'aquest segon cicle al nostre avantprojecte fou per no deixar de banda cap possibilitat.

La qüestió més important, com crec que tots teníem clar era la creació del primer nivell ( 0-3 anys) i en aquest l'informe s'ha cobert de glòria. L'únic comentari que hi fa és per manifestar que no és pot fer un projecte educatiu singular(?), la qual cosa seria discutible, i a partir d'ací comença a considerar alternatives possibles a la creació de l'escoleta.

Quan la comissió analitza la demanda real d'aquest tipus de servei ens sorprén amb els tres comentaris que fa:

En primer lloc, és de suposar que a l'estructura demogràfica s'evidencie que la universitat té moltes dones i molts homes en edat reproductiva, sobretot la dels últims que sol ser bastant ampla.

En segon lloc, pel que fa a les baixes taxes de natalitat que apareixen en tot l'estat, convindria que la comissió tècnica pensara un poc en les causes que fan que ho siguen tant , i potser, descobririen que una d'elles és la dificultat d'harmonitzar el treball fora de casa amb la criança dels fills. Amb la realització de projectes com el que ara ens ocupa

s'ajuda a pal·liar aquesta situació, com a mínim en el nostre col·lectiu, a més de ser un exemple i una aposta perquè la situació comence a canviar. L’administració té aquesta responsabilitat i la Universitat per la part que li correspon també.
 
 

 Quan la comissió parla de l'elecció selectiva de la demanda ens torna a sorprendre desagradablement, diu que a l'hora d'escollir una escola la dada rellevant és la proximitat a l'entorn familiar i social; i ens preguntem nosaltres com poden manifestar preferència per les escoletes situades als llocs de treball, si aquestes no existeixen?

També té en compte la dispersió geogràfica dels centres i llocs de treball, però no considera que la Universitat sempre que busca instal·lacions fora dels campus, ho fa en locals que se'n troben a prop. A més, característiques que serien tan importants com la proximitat, com per exemple els horaris i altres especificades al projecte, s'han ignorat.

Una de les qüestions més sorprenent de l'informe és a l'apartat 3.1 Anàlisi de costos, en el qual s'ha doblat el nombre de personal i per tant les despeses per aquest concepte; el càrrec de director el pot ocupar el mestre especialista i amb 3 educadors infantils no calen 3 tècnics especialistes. Convindria que la Comissió ens explicara a quin sant aquest balafiament!

La Comissió ha intentat fornir d’arguments una posició contrària a la creació de les escoletes, ha recolzat la postura de l’equip rectoral que és buscar solucions alternatives. Aquestes solucions passen per dues opcions:
- Ajudes específiques per subvencionar les despeses per concepte d'escoleta infantil. Caldria fixar els llindars econòmics per als beneficiaris.
- Programa de col·laboració amb alguns centres de primer cicle d'educació, infantil. Aquesta opció comportaria l'elaboració d'un mapa d'escoles infantils de tots els llocs on puguen  viure els treballadors de la Universitat (!) i l'elaboració de criteris per a l'elecció de centres col·laboradors marcant uns paràmetres de qualitat per establir possibles mecanismes de col·laboració.

Amb aquestes opcions es contempla l'ajuda econòmica exclusivament, que ja és alguna cosa però que evidentment es queda molt, però que molt per sota de les possibilitats del nostre avantprojecte, i deixa de banda totalment els avantatges que pot comportar per als especialistes en educació infantil de la Universitat la fantàstica possibilitat de tindre una escoleta pròpia.

Resumint, la Comissió ha elaborat un informe lamentable, poc rigorós i clarament dissuasiu. S'ha perdut temps i feina gratuïtament perquè no analitza el que cal analitzar ( aproximació a la quantitat d'usuaris, ubicacions idònies, despeses reals, possibles subvencions de Generalitat, etc.) i a més, no convenç ningú.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

COMPOSICIÓ DE LA COMISSIÓ

Estava formada per tres membres de l'Administració i tres PDI amb docència relacionada amb el tema.

El vicerector d'Organització Administrativa (Lluí Guia) la presidia.

Els representants de l'administració eren Asunción Dobón (Cap de la Secció de PAS funcionari), Vicenta Belenguer (coordinadora de la Nau dels Xiquets) i Charo Alvarez

(directora del DISE).

Els PDI's van ser Dino Salinas (Director del Servei de Formació Permanent, Dept. Didàctica i Organització Escolar, Escola de Magisteri), Marisa Contri ( Membre de la Junta de Govern, Dept. Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials, Escola de Magisteri) i Josefa Lafuente (Dept. Psicologia Evolutiva, Facultat de Psicologia).