COMARQUES El Baix Maestrat El Baix Segura El Baix Vinalopó El Camp de Morvedre El Camp de Túria El Comtat El Racó d'Ademús El Vinalopó Mitjà Els Ports Els Serrans L'Alacantí L'Alcalatén L'Alcoià L'Alt Maestrat L'Alt Millars L'Alt Palància L'Alt Vinalopó L'Horta La Canal de Navarrés La Costera La Foia de Bunyol La Marina Alta La Marina Baixa La Plana Alta La Plana Baixa La Plana d'Utiel La Ribera Alta La Ribera Baixa La Safor La Vall d'Albaida La Vall de Cofrents-Aiora Les Valls del Vinalopó

• Bibliografia
• Índex toponímic

És una ampla vall de 964,90 km2 separada de l'Alt Millars per les serres de Pina i Espadà. El clima és suau al fons de la vall, però fred a les zones muntanyoses. El riu de Sogorb o Morvedre, i modernament Palància permet àmplies zones de regadiu on es conreen hortalisses, creïlles, dacsa i arbres fruiters. A la zona de secà abunda l'olivera, el blat, el garrofer i el raïm. La indústria hi és escassa, tot i que hi ha almassores i molins de farina. A Sogorb, la capital de la comarca, hi ha indústria tèxtil, ceràmica i paperera. La població actual és de parla castellana, –la qual cosa fa que als seus habitants se'ls conega , juntament amb els de la Foia de Bunyol amb el malnom de "xurros"– producte segurament de la repoblació establerta a ran de l'expulsió dels moriscos de 1609. Però tant elements de la toponímia com, sobretot, els arxius de la seu sogorbina permeten afirmar que durant segles va ser de llengua catalana. A part de Sogorb són també importants les poblacions d'Altura, Xèrica i Viver.

CASTELLNOU

CAUDIEL

EL TORO

Els torans, de parla castellana, viuen al poble i al nucli de població del Molinar.

Ja Cavanilles (1745-1804) va glosar la riquesa mediambiental del municipi del Toro que, a banda del naixement del Palància, declarat microreserva vegetal, compta amb una xarxa de senders senyalitzats per trepitjar el terme municipal de dalt a baix i conèixer paratges com ara la Peñaroya (1281 m), el Molinar, el pou Campillo, el Molinete o el barranc de Resinero (o de Agualobos). Des del 5 de novembre de 2004 el paratge conegut com Pozo Junco, on hi ha algun exemplar de linx ibèric, compta amb la protecció que suposa la seua declaració com a Paratge Natural Municipal.

El nom de la vila del Toro es fonamenta en els radicals preromans “tor” o “tar” que derivarien en Turris (torre) i Torus (turó). Rere l'assentament iber (250 anys aC) a la Penya de las Majadas, se sap que Pròcul, bisbe de Sogorb en l'any 589, va evangelitzar els nous pobladors procedents de les incursions bàrbares. El 28 de novembre 1260, Jaume I (1208-276) atorgà privilegi als pobladors, moros i cristians, de drets i franquícies, que foren confirmats pel rei Martí I (13561410) el 20 de febrer de 1403. Va pertànyer al senyoriu de Xèrica fins extingir-se la seua línia successòria, moment en què va tornar a la Corona , llavors en la persona de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 1432 Francesc Zarzuela --tresorer d'Aragó-- li la va comprar a Francesc Requesens, que poc abans li l'havia adquirit a en Joan de Navarra. Francesc Zarzuela, nét, li la va vendre a son germà Miquel i en 1537 va ser venuda al duc de Calàbria, Ferran d'Aragó, qui va deixar-la en herència en 1550 a favor dels monjos jerònims del monestir de Sant Miquel dels Reis que van regir-la fins la desamortització del segle XIX (1837) en què passà a ser vila lliure. Fou testimoni, pel vèrtex de la Penya Salada, de la guerra (in)civil de 1936-39.

Poble tradicionalment d'economia pobra, obtinguda fonamentalment de la massa forestal, ha sabut traure profit dels seus encants paisatgístics i explotar el turisme de muntanya; demés, la seua proximitat amb nuclis de població importants com ara València, Castelló de la Plana o Sagunt, la converteixen en un lloc de segona residència on proliferen les urbanitzacions. També s'hi dóna importància a la producció de tòfona; al voltant del qual fong s'hi celebren anualment unes Jornades sobre el seu conreu on participen tècnics i productors d'arreu del País, de l'estat i d'Europa.

El poble és ric en casalots nobiliaris, com a exemple les posades Nova i Vella (1601) i té un interessant patrimoni arquitectònic de què podem destacar:

• Castell del Toro. Fortalesa de grans dimensions, amb església dintre, que tingué gran importància estratègica per ubicar-se a cavall de dos regnes. En excavacions realitzades s'han trobat deixalles de diferents èpoques històriques Nogensmenys actualment es troba en lamentable estat de conservació.
• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Segle XVII
• Ermita de Sant Roc. Interessant mostra d'arquitectura popular muntanyenca, bastida en el segle XIV i modificada en 1603 i, darrerament, en 1991
• Església romànica de Santa Maria . Aixecada en 1258. Va sofrir importants estralls en 1936-1939
• Font del Járiz . De 1799. Amb interessant ornamentació
• Neveres dels segles XVIII-XIX.

L'olla trufada és el seu plat més exquisit però també paga la pena tastar les patates vídues, el rostit de conill, l'arròs caldos, els embotits i els diversos plats elaborats amb rovellons o amb caragols; igualment ens hi delectarem amb les coques, els sequillos , o el pingano , regats amb cassalla, aiguardent molt apreciat per aquestes contrades.

FIGUERES

Municipi de parla castellana inserit dintre del Parc Natural de la Serra Espadà. Compta amb altures que ultrapassen els 1.000 m d'altitud, com ara: La Pedriza (1.050), Monte Redondo (1.006); La Zarza (1.022), El Majadal (1.012) i El Rodeno Alto (1.080); també hi ha gran nombre de fonts, més de vint, de què destaquen la de la Salut, la de la Maricalba, brollador d'aigua potable que ha assortit des de sempre la població; la de les Nogueres, las Balsillas, i l'Elvira; tot plegat dóna com a resultat un municipi on els cicloturistes i els senderistes poden esplaiar-se gràcies a la quantitat i diversitat de rutes, com ara la de Los Catorce Manantiales que al llarg del barranc de l'Aiguanaj ens passeja per catorze brolladors permanents, i un paisatge amb força varietats d'espècies vegetals i animals.

Rere el pas d'ibers i romans els àrabs fundaren l'alqueria de Torre la Higuera, l'actual Figueres; la conquesta cristiana va deixar-la en mans del rei moro de València, Zeit Abú Zeit , el qual una vegada convertit al cristianisme feu donació de totes les seues possessions al bisbe de Sogorb; en 1428 la població juga un paper fonamental en la rebel·lió dels mudèjars a la serra d'Espadà la qual cosa li costà quedar apartada del repartiment de béns rere l'expulsió dels moriscs en 1609. En el segle XV detenia la senyoria el duc de Vilafermosa que hi aixecà palau; en 1611 passa a pertànyer a la baronia d'Aiòder, juntament amb Vilamalur, Les Fonts d'Aiòder i Torralba, el baró, Miquel Jofré, va atorgar carta pobla per atraure nous pobladors; amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) perd la quasi totalitat de les seues terres, motiu pel qual durant el segle XIX s'hi produeixen diverses picabaralles amb la veïna població de Pavies la qual cosa obligà a la redistribució dels termes fins a deixar-los com ara els coneixem; el segle XX és un segle d'emigració i despoblament.

L'economia depèn del camp i els seus productes, mel, excel·lent oli i cireres, abasten merescuda anomenada.

La pau que envolta Figueres es veu alterada els cap de setmana i en èpoques vacacionals amb l'arribada de fills del poble i visitants que apugen la població a vora els 1.000 habitants.

Amb molts afegits contemporanis el patrimoni que s'hi conserva consisteix en:

• Església de la Puríssima . Original de 1611, molt modificada.
• La Font de la Verge de la Salut
• Llavador públic .
• Dos ponts romans en les immediacions del poble.
• Forn mudèjar, encara en funcionament.

Farem esment als menjars locals representats per l'olla de card, típic de la zona i el suquete de trilla autòcton; per endolcir el paladar el forn mudèjar ens ofereix els congretes i la coca de figues.

GAIBIEL

El terme, situat en el vessant septentrional de la serra d'Espadà, està travessat pel riu Regajo, que amb els seus paratges constitueix el major atractiu paisatgístic, hi podem trobar les fonts del Camí de la Vall, indicada per a les malalties del ronyó, la del Xúquer, la del Vicari, etc i pous com el Gasparini, el Cacao o l 'Erizo. Les altures més importants són: La Costalata ( 713 m ), El Pinar ( 608 m ), l' Aceitenegro ( 709 m ) i l' Ajedrea ( 649 m ).

El primer testimoni de població el trobem a les coves del cim de Las Simas on visqueren humans durant el Paleolític i el Bronze, però els primers documents que parlen del poble són del 28 d'agost de 1237, quan Jaume I (1208-1276) va donar l'alqueria, d'origen àrab, de Gaibiel a Pere Garcés de Roda; la pertinença del lloc a la família López d'Herèdia està documentada ja en 1320 quan el rei Jaume II (1267-1327), posa sota la seua protecció a Ferran López d'Herèdia; un incident de 1379 en què els moros falten a ses obligacions és aprofitat pel senyor pel senyor per endurir les condicions de vassallatge; en 1583 per matrimoni de Rafel Garcés Mansilla Fernández d'Herèdia, senyor vigent, amb Antònia Hurtado de Mendoza i Carrillo, comtesa de Priego, passa als dominis d'aquesta casa; el 1639 Geroni Garcés Camino de Mendoza, baró de Gaibiel va concedir-hi carta pobla per a 14 veïns immigrats d'Aragó i Catalunya; el 1792 s'inauguraren les obres de l'església, de les quals posà la primera pedra el bisbe de Sogorb, Llorenç Haedo; el 1818 rere diversos plets amb els Priego passa a la Corona.

L'economia és essencialment agrícola i la parla, la pròpia de la comarca, el castellà.

El més característic del seu patrimoni és la Plaça Major que amb la seua font de tres canonades i el mirador sobre el terme municipal constitueix el cor del poble, a més podem trobar-hi:

• Antiga Casa de la Vila. Declarada BIC.
• Castell de Gaibiel . En ruïna absoluta, només poden observar-se alguns llenços de la muralla i restes de les torres.
• Torre del Dit. Torre guaita d'origen musulmà; rep aquest nom per la forma de les seues escasses deixalles que se semblen a un dit assenyalant el cel.
• Església de sant Pere apòstol.
• Ermita de sant Blai.
• Casa de Ramon Àgueda . Antiga casa pairal dels comtes de Priego.

GELDO

La parla, com a la resta de la comarca és castellana, però de transició com a terra de frontera que és, amb una barreja de paraules aragoneses i catalanes. Tret característic és ser una de les majors densitats de població de l'estat espanyol, ja que en el seu escàs mig quilòmetre quadrat censa vora 700 veïns.

Se situa a la vora dreta del Palància i presenta indrets interessants per a l'esbarjo com ara la font del Cristo, amb gran parc i el safareig municipal, que encara utilitzen algunes persones; font de sant Gil, font del Barranc; també hi ha les llacunes formades sobre antigues mines d'argila i un grapat d'oliveres mil·lenàries. Per als caminants, interessants rutes de què cal destacar la de la Via Verda condicionada sobre l'antic traçat del ferrocarril de Ojos Negros, ideal igualment per a cicloturistes i, fins i tot, per a aquells que frueixen de muntar a cavall.

L'abundància de deixalles iberes arreu d'aquestes terres fan pensar que el lloc estaria poblat ja en èpoques molt llunyanes; l'origen de la població, però, és musulmà i així es demostra en el compromís que Jaume I (1208-1276) adquireix amb Exem Azemen, cabdill àrab, pel qual tot i que Xeldo era donat, el 12 de juliol de 1248, a Garcia Pérez d'Osa, ell i els seus continuarien vivint-hi; en el segle XV se sap que era propietat dels Vallterra, els quals ho van vendre a Tomeu Sorell en 1416; en 1445 el senyor era un nebot d'aquell, Bernat Sorell, en 1445 torna a la Corona; en 1495 l'Infant Fortuna, Enric d'Aragó (1445-1522), duc de Sogorb-Medinaceli, adquireix la Torre de la Senda (Xeldo); en 1609, moment de l'expulsió morisca hi havia 412 habitants; el 1611, Enric Folch de Cardona dóna carta pobla, però el 1646, encara no s'havia recuperat demogràficament ja que la seua població era tan sols de 116 habitants.

La principal activitat és l'agricultura, cirera, caqui, nespra i hortalisses; hi ha també tallers de confecció de calcer i tèxtil; la seua orografia, el seu clima i la proximitat a València i a Castelló de la Plana fan que el sector serveis tinga important repercussió en l'economia.

Geldo posa a l'abast del veí i del foraster dos museus, un d'etnològic i un altre d'arqueològic, ambdós dissenyats per amarar el visitant de la història i costums del poble. A més podem contemplar:

• Palau dels ducs de Medinaceli . Edifici del segle XI que els Vallterra reconstruirien en el XV. Es troba molt deteriorat, encara que conserva tots els seus elements.
• Ajuntament. Restaurat recentment.
• Nostra senyora de la Misericòrdia. Del segle XIII, el seu campanar ha estat restaurat en 2002.
• El Ribazo . Antic mur de calç i pedra que dividia en dues meitats la població.
• Masies i corrals que representen l'arquitectura rural de la zona.

Gastronòmicament s'hi aprofiten els cultius propis per fer olles i minestres; s'utilitzen sovint els cargols i les receptes més típiques són les margarides i les coques escullàs .

Com a anècdota direm que en Ramón Rubio Silvestre , creador dels famosos quaderns de cal·ligrafia “ Rubio ”, va passar una bona part de la seua vida a Geldo i en homenatge se l'ha fet fill predilecte i s'ha retolat un col·legi al seu nom.

LA VALL D'ALMONESIR

Començarem per la toponímia, dient que el nom del poble deriva del llatí monasteriu i de l'àrab Al-Munastir encara que el poble pla s'estima més dir-la Vall de Monesil. La llengua és la mateixa que es parla en tot l'Alt Palància: el castellà.

El riu Chico, afluent del Palància, és el principal accident geogràfic del terme municipal que també compta amb un bon nombre de fonts com ara la de la Trinitat, o Llarga; la de la Rodana, la de la Masia, la de Balsiallas, etc.

Quant a la història, malgrat haver-se trobat deixalles del Bronze i iberes, aquesta comença amb els àrabs que hi aixecaren el castell d'Almonesir, gènesi de l'actual casc urbà. Fou donada, en senyoriu, el 22 de maig de 1238, per Jaume I (1208-1276) al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. Aquest senyoriu comprenia els actuals termes d'Algímia d'Almonesir, Matet, Pavies i La Vall d'Almonesir. Després d'en Berenguer el senyoriu passà, al menys, per les mans de Jaume Pérez (1255?-1285) i les del duc de Sessa. Fou venut en 1437 per Vidal de Castellà i en 1581 fou comprada per Dionís de Reus a Antoni de Cardona, i donada aquell mateix any a la comtessa d'Aranda, que el 1582 donava una nova carta pobla. La retirada a la vida monacal del comte d'Aranda deixa la Vall en mans de Pere d' Urrea el qual, en maig de 1610, obligat per la despoblació soferta a ran de l'expulsió dels moriscs, donà de bell nou carta pobla a 65 famílies procedents d'Aragó . Posteriorment recauria en la casa de Castel Rodrigo.

L'agricultura, especialment l'olivera i l'excel·lent oli que s'hi n'extrau, manté l'economia local. Artesanalment continuen fabricant-se forques i mànecs de fusta per a les eines.

Passejar pel poble és evocar l'època musulmana pels seus carrers estrets i torts on encara es poden trobar llenços de la muralla. Hi ha també la Casa Abadia , l'església barroca de la Puríssima Concepció , amb retaule gòtic, i les restes del castell que es troba en prou mal estat de conservació malgrat els esforços de l'associació cultural Castillo de Almonecir que ha fet diversos treballs de neteja i consolidació. Per acabar l'apartat patrimonial citarem la Masia de Matuta i el pou el Plano.

MATET

El terme ocupa els estreps septentrionals de la serra d'Espadà i pertany al seu Parc Natural, les altures més importants són: el Morterico (862 m), El Rector (855 m) i El Carro (835 m); esmentarem també com indrets a conèixer la rambla del Perrudo, el barranc de l' Argotalla i les fonts del Llentiscle, de l'Espino, de Los Burros i la Fuente que Nace .

D'origen musulmà, formava part de la Vall d'Almonesir, entre els anys 1233 i 1238 fou conquerida pels cristians, que mantingueren la població àrab, i atorgada, en 1245, al bisbe de Barcelona, Berenguer Palau; posteriorment fou confiscat pel rei, en 1260 la vall va ser donada a Pere Martí de Luna; el 1280 passa a Pere Cornell; més tard es va fragmentar dit terme i va formar un senyoriu juntament amb Gaibiel, pertanyent al duc de Sessa, i per compra a Pere d'Urrea, comte d'Aranda; el 18 d'abril de 1582 el senyor vigent Joan Ximénez d'Urrea i la seua dona, Joana d'Enríquez donaren carta pobla; a les primeries del XVII estigué immers en les revoltes morisques de la serra d'Espadà.

L'economia es basa en l'agricultura de secà, olivera i ametler i en la seua manufactura, mel i l'extraordinari oli d'oliva de la serra d'Espadà. També té molta implantació la caça.

El poble, de parla castellana, se situa en el pla amb carrers, estrets i torts, que conserven la fesomia morisca dels seus orígens. Quant al seu patrimoni, citarem:

• El Pilón . Esbelta torre d'origen islàmic, declarada BIC , parcialment restaurada.
• Església de sant Joan Baptista. Renaixentista, de 1759, reconstruït en 1960.
• Ermita de santa Bàrbara.
• Plaça del Vicari.

La gastronomia matetana es basa en els productes de la terra i, en particular, en el seu oli amb què elaboren els bollos de cansalada, de sardines, rostit de pollastre i conill, farinetes , l'olla de Matet i postres com la regaña i els congretes.

NAVAIXES

Municipi de parla castellana privilegiat per l'existència de nombroses fonts: la del Curso, Gilda, Baños, 13 caños, Mossen Miguel, la Bañola, Virgen de la Luz i moltes més; i d'altres paratges com ara el Mirador del Paraíso, brollador de l'Esperanza, que subministra l'aigua potable a la població; el Salto de la Novia o la cova del Reloj.

Les deixalles trobades testimonien presència humana des del Calcolític; tanmateix, l'origen és una aljama musulmana propietat d'Abu Zayd, últim governador almohade de València, ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276) i donada a Eximen, bisbe de Sogorb, el 1238; va quedar després com a patrimoni del mateix bisbat independentment de la superior jurisdicció en poder del ducat de Sogorb e instituïda el 1279; el 1368 el bisbe Joan, de Barcelona, permutà Navaixes pel lloc de Figueres a Maria Sánchez Lumberri; posteriorment –segle XV– passà, per venda, als comtes de Villafranqueza, que més tard entroncarien amb els comtes de Cirat; durant aquest període mantingué la seua població morisca, que fou expulsada en 1609.

La seua economia és principalment agrícola, i té molta importància com a lloc d'estiueig, la qual cosa fa créixer el sector serveis.

El centre històric manté un clar traçat morisc amb carrers rosts i estrets amb algunes fites arquitectòniques com ara:

• L'ajuntament, instal·lat en un casalot del segle XVIII.
• L'església de la Puríssima Concepció.
• La Torre. Bastida pels moros, encara que els fonaments podrien ser romans, en el segle XI i utilitzada com a torre guaita. Es troba en propietat particular i parcialment restaurada.

PAVIES

PINA

Compta el terme amb llocs d'acampada, diversos brolladors i fins i tot llocs d'oci com són la Plançoneda , o una sèrie de muntanyes repartides per tot el seu territori de què destaca el pic Santa Bàrbara, o Pic Pina, lloc des del que es poden contemplar unes vistes fantàstiques i lloc de trobada de radioaficionats perquè aquest pic amb 1.405 metres d'altura és el segon més alt de les comarques del nord per darrere del Penyagolosa. A més hi ha una llegenda que ha anat passant de pares a fills en què es comenta que un marí perdut al mar va poder arribar a terra gràcies a què va poder veure el Pic Pina pel que va manar construir l'actual ermita de Santa Bàrbara al seu cim. A pina com a la resta de la comarca es parla castellà.

Des de la denominació de Pinna de Jahya que li donaven els àrabs a aquest poble fins a arribar a l'actual nom de Pina de Montalgrao moltes han segut les mans per què ha passat i moltes les denominacions que ha tingut. Actualment dins del seu terme municipal es conserva una torre ibera que dóna fe que des del segle 3 aC aquest poble ja existia, així com també l'existència d'un escut àrab que s'utilitzava en l'època. Segles més tard passaria a formar part de la baronia de Xèrica encapçalada per un dels fills de Jaume I (1208-1276), . La primera carta pobla coneguda és de 1260, modificada posteriorment, al voltant de 1363, amb motiu de l'expulsió dels moros. El 4 de desembre de 1336 Pere de Xèrica ,senyor vigent, deixa Pina sota el domini de Xèrica amb jurisdicció civil i criminal sobre els cristians del lloc; durant el segle XV fou possessió dels senyors Sarsuela; després va pertànyer a la Corona , al comte d'Aranda, i, en 1560, de nou al patrimoni real com a poble lliure però amb fur de València per renúncia expressa del poble al d'Aragó; les guerres carlines, en les quals Pina estigué de part de don Carles, hi tingueren prou importància.

L'economia pinenca es basa en l'agricultura. El més de febrer de 2007 la Generalitat Valenciana va aprovar la instal·lació d'un parc eòlic.

Quant al patrimoni podem destacar:

• Ajuntament. Amb dos arcs i amb representació d'un dels seus primers escuts a la façana, així com també el bastó de comandament i les cadires, totes elles amb molts segles d'història.
• Església de Sant Salvador en què es troba gravada el pas dels moros per aquest poble.
• Ermita de la Mare de Déu de Vallada construïda en temps de Jaume I El Conquistador i que actualment es troba en un estat de ruïna però al que els pinochos (gentilici castellà de Pina) acudeixen tots els anys.
• Ermita de la Mare de Déu de Gràcia pròxima al poble i a l que acudeixen en festes.
• Ermita de Santa Bàrbara a qui es puja per a celebrar Pentecosta i en la que es reparteixen rotlles que són beneïts amb vi per un capellà que puja al poble en aqueixa data tan assenyalada per a tots els pinencs.
• Exposició Fotogràfica Permanent. On s'exposen de manera indefinida fotografies d'avantpassats, llocs i fins i tot altres de diversa índole i que es van actualitzant contínuament sense ànim de lucre.
• Ecomuseu, un lloc on es pot retrocedir en el temps i contemplar de primera mà les ferramentes que els avantpassats d'aquest poble utilitzaven al camp, com eren les seues vestimentes, les seues cases, etc.
• Molí. Lloc on antigament es molia el blat que es generava per part dels veïns del poble en el terme municipal, contemplant la maquinària que s'usava i per consegüent el procés que se seguia antany per al seu tractament.
• Forn morú. Amb una llarga tradició que va anar passant tots els anys per diferents mans que ho portaven endavant, perquè l'ajuntament realitzava subhasta tots els anys antany per a saber qui s'encarregaria del forn morú durant el següent any mitjançant un procés prou peculiar.

És important l'activitat esportiva d'aquest menut municipi, per un costat podem trobar esports com el tir amb arc, les merles, la caça, mountain-bike , senderisme, atletisme, dòmino i fins i tot altres més tradicionals com són el futbol o el frontó, tenint tots ells llocs específics en aquest poble. Destacar per tant en aqueix sentit que aquest poble compta des de l'any 1999 amb un pavelló multiusos, una pista de frontó, una pista de frontó, una pista de tennis, un camp de futbet i un camp de futbol amb una llarga història a les seues esquenes.

Com a esdeveniments destacables que es realitzen en aquest poble es poden destacar la “Fira de la Mel ” en primavera-estiu, les patronals en honor a Sant Salvador i la Mare de Déu de Gràcia, Pentecosta amb l'ascensió al Pic Pina i benedicció dels rotlles, i altres tantes que es realitzen al llarg de l'any.

SACANYET

Aquest municipi de parla castellana compta amb dos nuclis de població: Sacanyet i Canals.

Al seu terme municipal, situat en el vessant septentrional de la serra de Bellida (1.321 m), hi ha el cim de las Peñas del Diablo (1.471m), nombroses coves i avencs, com ara la Cova de la Murciénaga i la del Pueblo; les fonts de la Salada, la Carrasca, la Tejai Salinas i un bon nombre de geleres que s'utilitzaven per al comerç de la neu dels quals el més important és el de los Frailes .

Fins el segle XIX pertanyé a l'orde de Montesa; es va separar de Bejís el 1842; l'aturada i el decreixement han caracteritzat l'evolució demogràfica des de finals del segle XVIII, sempre amb tendència a la baixa.

Les condicions del terreny, molt muntanyós, han dificultat el desenvolupament de l'agricultura; així, els camps conreats representen en la segona meitat del segle XX un percentatge molt petit respecte al total de terres; les principals produccions agràries durant els segles XVIII, XIX i XX han estat els cereals --blat, ordi i civada.

Quant al patrimoni ben poca cosa podem ressenyar com no siga l'ajuntament, l'església de Sant Isidre i la de Santa Bàrbara, a Canals.

SOGORB

A més del poble hi ha els nuclis de població de L'Esperança, Extramurs Geldo, Peñalva i Villatorcas . Sogorb és la capital de la comarca de l'Alt Palància, on es parla castellà.

Regat pel Palància i custodiat pels cims de Sopenya i Sant Blai (al redós del qual creix el nucli urbà) el terme municipal presenta una orografia ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme –hi ha diverses rutes senyalitzades. Paratges dignes d'esment: les riberes del riu, la font de les cinquanta canonades, Tristan, La Sabonera , el mont i brollador de l'Esperança, que dóna aigua al poble i a l'horta i que, gràcies a la seua riquesa vegetal i faunística ha estat declarat Paratge Natural Municipal el 27 de gener de 2006.

El cim Sopenya es, indubtablement, l'embrió de Sogorb, ja en 1550 aC s'hi data la primera mostra d'assentament humà; posteriorment s'hi instal·laren els ibers dels que hi ha nombrosos jaciments; Plini (23-79), Estrabó (63 aC - 21 aC) o Tolomeu (85-165) volen que, també al Sopenya, els romans instal·laren Segòbriga, deixalles de ceràmica, inscripcions llatines i la calçada que unia la costa amb l'interior, així hi ho testimonien; des de l'any 589 Sogorb ha estat seu episcopal, la qual cosa ha influït en la història i el patrimoni locals; colonitzada pels àrabs (família Barani de la confederació Sinhaya ) fou més tard un notable nucli musulmà que hi instal·laren un important castell; reapareix per al món cristià en 1176 quan es canvia de nom al bisbat instal·lat a Albarrasí per Segobricensis ; el 1229, Zeyt Abu Zeyt la cedia a Jaume I (1208-1276), que prenia la possessió efectiva el 1245; després de diverses vicissituds entre la corona i l'arquebisbat, en 1279, Pere el Gran (1240-1285) li la concedeix a son fill Jaume Pérez i entra, a partir d'aleshores en una fase senyorial, fins que el 1459 serà ciutat ducal, sent son primer duc l' l' Infant Fortuna (1445-1522); en 1577 Gregori XIII (1502-1585) dissolia les esglésies de Sogorb i Albarrasí; en el segle XVIII es configura com un dels focus més importants de la Il ·lustració valenciana; el segle XIX servirà com a plataforma per al desenvolupament d'una pròspera economia i comerç en què la instal·lació de la llum (segona ciutat en l'estat espanyol) i la construcció de la via fèrria significaran tal auge que per moments tindrà opció a assolir la capitalitat de la província; és de ressaltar, també, la incidència les guerres carlines; en ple segle XX destacarà la greu pèrdua de patrimoni historicoartístic per causa de la guerra de 1936-1939.

L'economia sogorbina, com a nucli central de la comarca, descansa principalment en el sector comercial, en un sector industrial de xicoteta empresa i artesanal (terrissera, tèxtil i fabricació de bastons) i la denominada "horta arbrada”.

Malgrat la destrucció de patrimoni de què hem parlat el poble encara presenta força atractius arquitectònics, començant pel propi centre històric que encara conserva l'entramat de carrerons medievals, molts edificis mossàrabs, renaixentistes o modernistes i a més a més:

• Catedral de l'Assumpció de Nostra Senyora. Segles XIV-XVI amb claustre gòtic, del XIII. Compta amb un Museu Catedralici que allotja una important col·lecció de plans medievals.
• Església de Sant Martí. Al convent de les Agustines. Segles XVII-XVIII. Hi destaca el retaule gòtic de Jacomart (1413-1461) i alguns llenços de Ribalta (1565-1628).
• Església de Sant Pere apòstol.
• Església de Sant Joaquim i Santa Anna. Fundada en 1642.
• Església de Santa Maria.
• Hospital. Bastit en estil neoclàssic sobre les restes de l'Alcàsser musulmà, demolit per a l'ocasió.
• Castell de Sopenya. O de l'Estrella. De fonaments ibers, ha conegut reformes per les successives civilitzacions que han petjat Sogorb. Des que els ducs es traslladaren al poble el declivi ha estat imparable i actualment es troba en ruïnes.
• Muralla. D'origen romà encara, poden observar-se restes entre els edificis, però els trams que s'hi conserven són dels segles XIII-XIV. Hi destaca l'Arc de la Verònica , d'orígens incerts.
• Torre de la Càrcel . Torre de defensa que es conserva en perfecte estat.
• Torre del Botxí. També molt bé conservada, data del segle XIV i degué de ser la residència del botxí.
• Torre de la Mola. Torre guaita que formava part de les infraestructures del castell. En estat de ruïna completa.
• Palau dels marquesos de Medinaceli.
• Casa dels Luna.
• Convent de Franciscans.
• Reial Seminari Conciliar.
• Sant Francesc d'Assís. A Villatorcas.
• Verge de la Cova Santa. A Penyalva.
• Ermita i ruïnes del Monestir de Sant Jeroni. A l'Esperança.
• Museu Arqueològic i Etnològic Municipal. Seu permanent de la col·lecció Max Aub.

Des de 1998 s'hi celebren les Jornades Gastronòmiques de l'Alt Palància en què es pretén mostrar la riquesa culinària de la comarca que, pel que fa a Sogorb, presenta una bona varietat d'embotits, arròs empedrat, arròs al forn, olla sogorbina; coques de pimiento colorao , de poma, testaments, pastissos de moniato i les fruites del terreny: nespres, caquis o cireres.

Altres manifestacions culturals són l'Exposició Nacional d'Art “José Camarón”, Premi bianual d'Investigació Històrica “María de Luna”, Concurs Internacional de Contes “Max Aub”, Trobada Nacional de Boixets ( bolillos ) i el Festival Internacional de Música de Plectre “ Ciudad de Segorbe ”. Sogorb és la seu de la Fundació Max Aub (1903-1972) on es recullen llibres i documents d'aquest escriptor.

D'entre les nombroses festes locals cal destacar la Tradicional Entrada de Toros i Cavalls, festa d'Interès Turístic Nacional.

Tancarem amb una curiositat: el 24 de novembre de 2001 fou descobert l'asteroide núm. 64553 des de l'Observatori Astronòmic Pla d'Arguines, radicat al municipi, i fou batejat Segorbe en honor al poble.

SONEIXA

Dues són les hipòtesis per explicar l'etimologia del topònim d'este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa.

La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s'escampa pels primers estreps de la serra Espadà.

S'hi han trobat restes dels ibers i un aqüeducte i un campament romans, però no serà fins el segle X, amb l'arribada dels àrabs, quan es pot considerar una fundació estable; Jaume I va ocupar-la en 1245; en 1260 va cedir-la, amb Assuévar, Mosquera i Pollinos, a Simó Pérez d'Arenós, a la qual família li va ser confirmada el 1330 per Alfons IV (1299-1336), i a la que va pertànyer fins que es va unir per matrimoni als Folch de Cardona a mitjan segle XV, aquests atorgaran carta pobla el 1609 després de la desfeta demogràfica i econòmica que va suposar l'expulsió morisca.

La seua economia es reparteix gairebé a parts iguales entre l'agricultura, la indústria i el sector serveis, encara que darrerament pot ser hi guanye terreny el sector industrial.

Del patrimoni:

• Església de Sant Miquel Arcàngel. 1751-1766. En estil corinti. Com tantes altres pot ser estiga basada sobre els fonaments de la mesquita. Allotja una de les dues campanes més antigues del país (l'altra és a Torrent (L'Horta), datada en 1250. Urgeix la seua declaració com a Bé d'Interès Cultural.
• Ermita de Sant Francesc Xavier. Segle XVII. Utilitzada com escola fins a principis del segle passat.
• Ermita del Crist de la Providència , o del Calvari.
• Palau dels Ducs de Montellano
• Ajuntament
• Font de la Plaça.
• Font de Sant Joan.

L'olla de ayuno , la de cap de porc i la de col llombarda, juntament amb l'arròs la forn, fet amb carn i embotit i també amb peix, les coques de tomaca, de ceba o de verdures i una àmplia oferta rebostera són els dinars favorits de Soneixa.

SOT DE FERRER

El terme compta amb paratges com les fonts de la Palmera i del Pazuelo, l'antic molí o les riberes del Palància.

La primera notícia del poble, de parla castellana, es remunta a 1236 quan hi havia a l'actual terme 3 alqueries musulmanes; en 1245, rere l'ocupació cristiana pertany a Hurtado de Lihori qui li dóna el nom de Sot i hi edificà un palau al voltant del qual va anar creixent el caseriu; després de passar pel senyoriu dels Val de Corranza; fins el segle XVI es denominava Soto del Gobernador, i canvia a l'actual denominació per la influència del cognom del governador, Jaume Ferrer; sembla que la població formava part del territori que integrava el senyoriu de Vall d'Almedíxer, i fins el 1609 era habitat exclusivament per sarraïns.

La seua economia és exclusivament agrària: taronger i nespreres. Cavanilles cita unes pedreres de marbre que mai no han estat explotades.

Del seu patrimoni

• Palau del Senyor. Gòtic ogival. Finals del XII amb afegits del XIV i del XV
• Forn i Molí del Senyor.
• Església de la Immaculada. Temple neoclàssic la primera pedra del qual es va col·locar el 10 d'agost de 1774.
• Capella de Santa Llúcia. Documentada ja en 1245, fou derruïda i només resten unes quantes enrunes.
• Ermita de Sant Antoni. Segle XIX, s'arriba per un calvari de 1801.

TERESA

Municipi de parla castellana --també conegut colm Teresa de Begís-- i molt muntanyós que compta amb gran quantitat de fonts, com ara la Pipa, el Batà, Royo, la Grillera, Contis, Berro, la Bailaora, Peral, el Nano, Rabosera i del Río; altures de 863 m en El Franco, o de 855 m en Cerro Gordo, on es pot contemplar el Refugio del Agua, brollador amb abundants corrents fluvials; també mereixen visita a través dels diferents senders senyalitzats els monts de Roya, el puig de la Dehesa, la vall i riberes del Palància i els barrancs que vessen a ell; el paratge de Sonsid; la cova del Moro i la Mora o la zona de la Balsa, on trepitjarem un vell pont de pedra.

Al seu terme s'han trobat deixalles de l'Edat del Bronze, en els jaciments de la Penya de la Dueña i cim del Cerro Alto de la Gambalia; igualment s'han trobat restes de ceràmica, en la cova de los Muertos i Alto Losar, d'origen ibèric; també troballes romanes certifiquen el poblament en aquesta època, del lloc, que posteriorment fou de dominació àrab fins la conquesta de Pere Fernàndez d'Azagra, senyor d'Albarrasí, qui va concedir la jurisdicció civil de la mateixa a l'orde de Calatrava i la religiosa al bisbat de Sogorb. Fou aldea de Begís fins l'any 1842 en què se li va atorgar municipi propi. Demogràficament es troba en franca regressió amb una fort emigració vers zones industrials de València i La Plana de Castelló.

Menys ric és el patrimoni que, en allò que pertoca a l'arquitectura urbana, és concreta en l'edifici de l'ajuntament, la Cooperativa i l'església de Nostra Senyora de l'Esperança. Hi ha però més mostres d'arquitectura industrial com ara la fàbrica de llum, el molí draper, les almàsseres de l'ermita. Com a mostra de l'arquitectura popular d'estes contrades hi ha el safareig de la sèquia de la Dehesa .

TORÀS

El seu nom prové de toros i toràs que hi acudien antigament a pasturar als seus voltants, encara que en l'actualitat es troben reduïts al mínim.

Fonts com la de Camarillas, el Chorrillo, la Malaña, la Hoyuela; masies com la Talaia, la Cerrada, los Planos i Hondonera; diversos cims i pujols no massa elevats dels què el més important és la Penya Escabia, i un bon grapat de senders i rutes constitueixen els principals atractius paisatgístics d'este municipi castellanoparlant.

Lloc fundat pels àrabs que fou conquerit per Jaume I (1208-1276) i lliurat a l'orde de Calatrava, en poder de la qual es va mantenir fins el regnat de Carles I (1661-1700), qui va incorporar-la a la Corona. El general isabelí Azpiroz va instal·lar-s'hi, la qual cosa va provocar un fort setge per part dels carlistes que acabà el 22 de maig de 1840. Poblet de Begís fins el 1842, en què fou erigit municipi independent. Demogràficament presenta, des les primeries del XX una progressiva reducció de la seua població jove, ja que aquesta emigra vers zones industrials com ara Barcelona, La Plana de Castelló i l'Horta de València.

Els sectors econòmics són: l'agricultura amb predomini de l'ametler i l'olivera; també hi pomes i hortalisses; la ramaderia: ovelles, sobre tot; també granges de porcs i avícoles; la construcció i el sector serveis. La indústria hi és nul·la.

A poc a poc Toràs ha esdevingut lloc d'estiueig la qual cosa ha canviat la tradicional fesomia del poble en què els principals edificis són l'Ajuntament i l'església de Santa Quitèria.

L'olla, feta amb plantes aromàtiques, la carn torrada, el matapuerco , conill, coques de sardina, embotits, oli i olives del terreny i, en el capítol reboster, escudelles, figues amb nous i confitures caseres són bona mostra de la gastronomia local.

VIVER

La població d'aquest poble de parla castellana es reparteix entre el casc urbà i els nuclis de població de Ragudo, Aguas Blancas, Masada del Sordo, Masías de Parrela, Masías del Cristo i Masías del Río.

L'abundància de fonts –Ragudo, Pontón, La Chana, Morredondo, Ojos del Prado, brolladors i la presència del Palància i el barranc del Hurón al terme li donen el sobrenom de Viver de las Aguas. Els paratges més interessants són: el jaciment del Sargal, el bosc de Monleón, la Floresta, Peñas Rubias i la font de Sant Miquel, que abasteix el poble. Per practicar el senderisme hi ha diversos petits recorreguts i un tram del G7. Al seu terme trobem el, abans temut pels conductors, port del Ragudo amb 1.007 m d'altitud.

Ja en el Paleolític Superior hi hagué assentaments humans com ho demostra el jaciment de les coves del Sargal. L'any 193 aC el romà Marco Poncio Catón va fundar Belsino , que poc després rebatejaria amb el nom de Vivarium. Pareix ser que en temps de Jaume I (1208-1276), qui la va ocupar en 1237 estava completament destruïda, malgrat això en 1244 la declara Reial Vila. En 1276 el rei concedeix l'establiment de pobladors sarraïns el 1276, a l'alqueria de Fula. La vila es va repoblar amb cristians, principalment aragonesos, el 1367 quan el senyor de Xèrica, Joan Alonso, va concedir carta pobla motivada probablement al quedar despoblada per la pesta negra. Formava part del senyoriu de Xèrica, fins que el 1432 Francesc Zarzuela va comprar-se-la a Berenguer de Requesens, que poc abans se l'havia comprat a Joan de Navarra, juntament amb el Toro i Novaliches . El 1518 fou comprada pel comte d'Aranda, qui el 1537 la va vendre al duc de Calabria, virrei de València; mort aquest el 26 d'octubre de 1550, les seues possessions va heretar-les el monestir de Sant Miquel dels Reis, fundat per ell. El 1646 perdia el 54,8% de la seua població, fet explicat únicament per l'epidèmia de pesta i la greu crisi de producció. El 15 d'abril de 1814 va menjar en la Casa Consistorial del poble, al seu regrés de França, Ferran VII ( 1784-1833). El 2 de desembre de 1862 s'hi instal·là l'enllumenament públic. El 2 de març de 1873 es proclama la I República al poble.

La tradicional economia agrària hi ha anant quedant marginada pel sector serveis ja que Viver és una típica localitat estiuenca, la qual cosa dóna empenta a aquest sector. Malgrat tot la Cooperativa Agrícola elabora un excel·lent oli verge d'oliva. També hi ha alguna petita indústria.

Tocant al patrimoni, Viver presenta:

XÈRICA

La població, castellanoparlant, es reparteix entre el poble i els llogarets de Novaliches i Els Àngels.

El terme està travessat pel Palància i allotja paratges de singular bellesa com la Vuelta de La Hoz , els pics de Yuste , del Villar , de la Muela, de Feliciano, els monts del Frontón, la Herbasana, del Alto Gafero o los Pelaos que podem visitar recorrent diverses rutes senderistes degudament senyalitzades. Hi ha gran quantitat de fonts de què relacionarem unes poques: Randurías, El Carmen, El Consuelo, Ulla, Lipa, el Clero, etc.

Els únics testimonis que hi ha de poblament prehistòric són una destral de pedra neolítica i alguns assentaments ibers. Dels romans ja hi trobem força deixalles principalment làpides amb inscripcions llatines, especialment la coneguda com de Quintia Prova, baix relleus de marbre, monedes, etc que la converteixen en una de les poblacions romanes més importants de la comarca. Ja en època musulmana comença la vertadera expansió del casc urbà que coneixem, fins i tot barris com Valcaliente i Coracha conserven la seua denominació àrab. L'any 1027 resta inclosa en la Cora de València. En 1098 és pressa pel Cid (1043?-1099) . En el segle XII apareix documentada amb el topònim moro de Sharíqua, “castell dels Jarifes” (nobles). El 5 de febrer de 1235 el gironí Guillem de Montgriu entra en la ciutat però la població continuarà sent majoritàriament musulmana. Jaume I (1208-1276) donà carta de població el 1249 a més d'altres privilegis com ara el pas del camí d'Aragó per dita vila (29 de novembre de 1255) o l'ampliació del castell (any 1261). És el 4 de setembre de 1255 quan Jaume I la dóna a Teresa Gil de Vidaure i a son fill Jaume Pérez (1255?-1285), que serà el primer senyor feudal a partir de 1284 amb el nom de Jaume II de Xèrica, en virtut del testament de Jaume I de 26 d'agost de 1272, conformant així un senyoriu que comprenia Xèrica, Benafer, Caudiel, Pina, El Toro i Viver i al qual s'afegiria en 1257 Les Alcubles, el 1269 Barraques i el 1275 Altura. El 6 de maig de 1286 el rei Alfons confirma el privilegi de franquesa de la vila. En 1330 s'enceten les obres del segon emmurallament de la ciutat. En 1363, en el context de les guerres entre Castella i Aragó, les tropes castellanes ocupen el poble i el castell. En 1368 s'autoritza l'establiment de les alqueries de Novaliches i El Campillo amb 50 pobladors i sense jurisdicció criminal. En 1369 mor l'últim dels Xèrica i amb ell s'extingeix el llinatge; com a conseqüència dels deutes dels Xèrica el poble torna a la Corona, en les mans de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 6 de juliol de 1372 el rei anomena primer comte de Xèrica a l' infant Martí. En 1386 es construeix un pont sobre el Palància i en 1390 la tercera muralla. El 2 d'abril de 1404 Martí l'Humà (1356-1410) incorpora la vila de Xèrica a la Corona. El 1417 Alfons el Magnànim (1396-1458) la dóna en feu a son germà Joan el 30 de gener de 1417 amb les seues aldees: Viver, Caudiel, Novaliches , El Toro, Pina i Barraques, qui la va vendre el 1428 en usdefruit a Francesc Zarzuela, Justícia d'Aragó, el qual va adquirir-la totalment, de manera il·legal, el 4 de juliol de 1431 i va sotmetre el poble a condicions tiràniques que hi sembraren el descontent per la manca d'arrel de la família senyorial. En 1418 el rei concedeix el privilegi de celebrar marcat setmanal. El 1479, Ferran el Catòlic (1452-1516) anul·là la venda i va incorporar-la de bell nou a la Corona. Malgrat tot, els hereus dels Zarzuela, el 1518, veneren llurs suposats drets al comte d'Aranda, i aquest a favor del duc de Calabria el 1537, qui va cedir-lo per herència al monestir de Sant Miquel dels Reis. Finalment, rere llargs litigis, el 24 de novembre de 1564, fou reincorporada totalment a la Corona durant el govern de Felip II (1527-1598). L'1 de març de 1565 canvia el fur d'Aragò pel de València. L'any 1609 pateix com la resta del País Valencià l'expulsió morisca. Felip V (1683-1746) el 30 de setembre de 1707 va donar-la en feu al mariscal duc de Berwick amb tots els drets i privilegis. Després romandria emancipada definitivament. En les guerres carlistes el poble resistí els atacs del carlista Forcadell que va envair la vila el 10 d'octubre de 1838 fins que fou derrotat pel general Borso el dia 15 d'eixe mateix mes. En 1885 una epidèmia de pesta va causar-hi 194 morts. La guerra de 1936-1939 causà enormes i greus desfetes a la ciutat que incidiren en una important pèrdua de patrimoni.

La topografia del terme fa que, malgrat l'abundància d'aigües, l'agricultura siga molt difícil de treballar, nogensmenys s'hi conreen fruiters i hortalisses en l'horta arbrada, garrofera, olivera i ametler. Hi ha granges de porcs, pollastres i conills. En l'apartat industrial es pot parlar de petits tallers artesanals i una fàbrica de farina. La resta de l'economia local recolza en el sector serveis i un incipient turisme rural.

De Xèrica, cal destacar la seua torre de les Campanes, o de l'Alcúdia, datada entre 1616-1628, única que es conserva al País Valencià i vertader símbol del poble, i el seu casc urbà que s'enrosca a la muntanya conservant la seua flaire musulmana amb atzucacs i carrerons estrets i rosts arreu (està declarat Conjunt Historicoartístic). Els monuments més característics són:

• Castell. D'origen romà i encara anterior. Conserva:
  • La Torreta. Torre Homenatge del segle XV, única resta íntegra que roman del castell Restes de les muralles
  • Portals de Sant Joaquim i Santa Anna, de la Sala i del Rellotge.
  • Torrasses del Ruejo , de Sant Joan (s IV) i de Santa Anna
  • Arc de l'Hospital, portell de Sant Roc (s XIV)
  • Fortí de la torre mudèjar. Construït en 1870 per a la defensa de la ciutat davant els carlistes.
• Església de Santa Àgueda. Segle XVIII. Barroc amb incorporacions neoclàssiques. Alberga un Museu Parroquial amb diferents obres d'art de què destaquen la Creu Processional , la Custòdia i la col·lecció de vestits.
• Església del convent del Socors. Any 1750 Renaixentista.
• Església del Crist de la Sang. S XVII-XVIII. Barroca però reformada posteriorment en estil neoclàssic.
• Convent de Caputxins. De 1619.
• Ermita de la Verge de Loreto. Segle XVII. Formava part d'un hospital de què no queden restes.
• Ermita de Sant Roc. Gòtic de Reconquesta. Segle XIII.
• Ermita de Sant Miquel, de Novaliches
• Ermita del Loreto. Formava part d'un hospital del segle XVII
• Pont del Bisbe Muntañones. Bastit en 1570 sobre altres anteriors destruïts per diverses riuades.
• Creu Coberta. De 1511, reformada en 1550 i en el segle XVIII.
• Font de Santa Àgueda. Barroca, de 1770.
• Torre Garabaya . O de los Ordaces . Romana. En estat de ruïna.
• Torre de la Muela .
• Torre Novales. Destruïda totalment en la guerra de 1936-1939, només queden restes dels fonaments.
• Calvari. Neoclàssic, del XVIII.
• Molins. Hi ha diversos arreu del terme de diferents èpoques que es conserven en estat ruïnós.
• Museu Municipal. Fundat en 1946 i declarat Monument Historicoartístic. Conserva restes de totes les èpoques històriques. Hi destaquen el retaule de Sant Jordi, la col·lecció de ceràmica i taulelleria valenciana dels segles XV a XIX i el penó de la Reconquesta de la Vila.

Els plats més habituals a Xèrica són l'arròs al forn, l'arròs amb carrancs de riu, el barb fregit, les patates roges , la sopa d'all, la truita sense ou i el salpicó de barb. Dolços: els ous de neu, i el pingano .

Un dels costums característics de les festes xericanes és el Volé y el Bacalá: primer la gent puja, a mitja nit, al campanar a fer el volteig campanes que anuncia el començament de les festes i després es reuneixen a menjar bacallà, nous, pa i vi. Es tracta d'un ritus que va sorgir espontàniament fa anys però que convoca cada vegada més visitants.

XÓVAR

El terme compta amb nombrosos paratges dignes de ser visitats com ara les fonts del Alcornoque, de la Bellota o del Cerezo, entre d'altres, que donen testimoni de la qualitat i fama de les aigües de Xóvar; las Carboneras, el puntal de l'Aljub, el barranc d'Ajuez, el barranc del Carbó, el pic de la Bellota, la cova de Calaricos , etc.

Hi ha restes del Bronze als jaciments de la Cueva i de la Bellota i ibers al poblat del Rubial. D'origen musulmà, fou una alqueria dependent, del castell d'Assuévar de la jurisdicció d'Almedíxer. Fou lloc de moriscos, els quals participaren el 1525 en la revolta de la serra d'Espadà.

L'economia es basa en el conreu de l'ametler i de l'olivera, i l'elaboració d'un excel·lent oli.

El poble, on es parla castellà, presenta una fesomia típicament morisca amb les cases a diferents altures i escales i costeres arreu per a unir-les. Els edificis més interessants són:

• Església de Santa Anna.
• Ajuntament
• Font de l'Arbre
• Font de Sant Antoni
• Castell de Xóvar. Degué ser una torre guaita del castell d'Assuèvar. Només romanen un mur i una torre en ruïnes.
• Nevera musulmana. En mol bon estat de conservació.
• Pantà. Musulmà del segle XII. Encara en ús.

Els dinars típics són l'olla de cards, la de grum, el potatge de cigrons, la coca de toros i el panellet amb tomaca. La gran qualitat de la seua mel i les ametles que s'hi conreen dona lloc a exquisits dolços com ara els sequillos o la coca escudellà i molts més.