ALBATERA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
20 m |
66,50 km2 |
3.939 |
8.811 |
11.656 |
Albaterà/ana |
Sembla ser que l'etimologia de la paraula Albatera , amb bases preromanes i ibèriques, es troba en el vocable arabitzat " batar ". L'arabista Miguel Asín Palacios (1871-1944) diu que vé de l'àrab " al-uatira " que significa "el sender" o "la senda".
Albatera es troba en la zona nord de la comarca, en el marge esquerre del riu Segura. En la seua gran majoria, els habitants són castellanoparlants, tot i que últimament s'està introduint novament el valencià (el cens de 2001 indica un percentatge del 7,42%).
Va ser conquerida per Alfons X el Savi ( 1221-1284) el 1266, i inclosa dins del terme general d'Oriola per un privilegi del monarca castellà; Jaume II (1267-1327) va concedir-la a Arnau de Mur , del qual va passar a la família Rocafull . Durant la guerra de les Germanies, va ser lloc de resistència senyorial contra els agermanats d'Oriola i Elx. Lloc de moriscos, comptava amb 320 famílies el 1609. Precisament eixe any començà l'expulsió dels moriscs, iniciant-se la repoblació castellana, que acabarà amb la implantació d'aquesta llengua i la desaparició progressiva del valencià, i així l'any 1646, el "Consell D'Albatera" redacta ja els seus documents en castellà. S'independitzà d' Oriola el 1627, i fou elevada a comtat el 1628. Passà a mans dels marquesos de Dos Aigües i, posteriorment als de Cerdanyola . Acabada la guerra civil el 1939, al seu terme es va establir un camp de concentració de tropes republicanes que arribà a tenir 17.000 homes. A mitjan dels seixanta tenia 4.268 habitants.
La població ha estat tradicionalment agrícola (de regadiu amb arbres fruiters, hortalisses, etc.); hui en dia, però, esta activitat econòmica no constitueix el sector principal, ara és el sector serveis, el comerç. Destaquen, dins d'este sector, la venda ambulant, una activitat de màxima importància entre els albaterans. També hi ha indústria tèxtil, de productes carnis, etc.
El més destacat del patrimoni històric és l'Església Parroquial de Santiago Apòstol , construïda en 1727 en d'estil barroc valencià, amb influències (en l'ornament) del rococó francès.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ALGORFA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
26 m |
18,40 km2 |
422 |
1.243 |
4.125 |
Algorfí/ina |
En el cens de 2001 un 7,78% dels habitants declaraven saber parlar valencià en aquest municipi de parla castellana.
Antiga alqueria musulmana dependent del castell de Montemar. Darrere la conquesta, i durant la dominació castellana, passà a ser propietat de l'orde de Santiago quan, el 1272, es va realitzar el repartiment de les terres d' Oriola. El 1328 hom concedeix privilegi als naturals del Regne de València en què es concedia jurisdicció menor. Amb l'abolició dels Furs pel Decret de Nova Planta va ser anul·lat el privilegi. En 1568 passa a propietat de la família Rosell que l'annexiona al senyoriu de Benejússer com a propietat no vinculada. El 1755 va fundar-se la parròquia d'Algorfa. El 1761 es va instituir l'heretatge en favor del brigadier Francisco Ruiz Dàvalos, regidor d'Oriola, qui en 1762 va convertir-lo en marquesat de “ Algorfa y Peñacerrada ”, del que fou el seu primer titular i a petició del qual Carles IV (1748-1819) va tornar a concedir la jurisdicció menor, per recolzar la política de colonització interior, a favor d' Ignacio Pérez de Sarrió, senyor de Formentera, qui en compliment del privilegi ordenà construir-hi 16 cases. Els colons es comprometien a pagar anualment al marquès 6 lliures pel lloguer de la casa, la partició de fruïts pel gaudi de la terra i dues gallines. Depengué d' Almoradí fins el 1789, data en què va emancipar-se rere nombrosos plets.
Edificis i conjunts arquitectònics:
-
Castell de Montemar . Casa senyorial del segle XVIII. Actual residència dels seus propietaris.
-
Castillo pequeño proper al de Montemar del què devia ser un annex.
-
L'Ermita. Primeries del segle XX.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ALMORADÍ
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
9 m |
42,70 km2 |
4.960 |
13.807 |
18.536 |
Almoradienc/enca |
Poble de parla castellana on un 7,01% de la població de 2001 deia saber parlar valencià.
Situada al centre geomètric del Baix Segura compta amb paratges com ara les serres de Callosa i Oriola, esquerpes i ideals per a la pràctica del senderisme; el pantà del Hondo, i el Hoyo del Serrano, petit enclavament de bosc mediterrani verge.
S'hi coneixen antecedents de grecs; cartaginesos, romans i visigots, però l'origen d'Almoradí és àrab i són ells els que hi introdueixen el regadiu, com hom prova l'assut d'Alfaitami, que encara canalitza les aigües del Segura per al reg. Hi arribaren, l'any 713, de la mà d' Abd-al-azis que va derrotar Teodomir, que al seu torn havia expulsat els romans. Malgrat això els cristians mantenen els privilegis sobre la zona i perviuen en una mena de petit estat anomenada Tudmir, fins que a principis del s IX, Abderramà III (891-961) imposa ja la dominació musulmana, que durà fins 1256 en què Jaume I (1208-1276) conquesta el terreny i converteix la població al cristianisme. En la seua nova condició de moriscs continuaren realitzant llurs activitats econòmiques fins l'expulsió del 1609 que tan greus conseqüències carrejaria tant des del punt de vista econòmic com demogràfic. Fins 1583 depèn a tots els efectes d'Oriola, aleshores Felip II (1527-1598) concedeix el títol de Vila Il·ustre i tres anys després (1586) el d'Universitat la qual cosa comporta la segregació de la municipalitat d'Oriola. En 1609 s'hi fundà el monestir dels Pares Mínims. En el s XVIII, durant la guerra de Successió es va mantenir fidel al borbó Felip V (1683-1746) . En 1829 un impressionant terratrèmol acaba amb la prosperitat de la vila en destruir-la totalment. Sobre les seues deixalles l'enginyer Larramendi aixecà la ciutat pròspera i moderna que coneixem.
Econòmicament la seua economia és diversifica en: agricultura de secà (cereals, oliveres i raïm) i regadiu (cànem, taronges, llimes, hortalisses, cotó…), ramaderia (vacuna, llaner, porquina i cabria) i indústria, sobre tot, de conserves vegetals i molins de pebre roig.
El terratrèmol acabà amb el seu passat arquitectònic i totes les edificacions són molt recents, citarem l' Hospital, de 1930; el Casino, el més antic de tots els edificis de la vila; l' església i el Teatre Cortès. Hi ha el Museo Etnológico y de la Huerta amb les típiques recreacions dels costums del passat d'aquest tipus de museus.
La Sociedad Unión Musical i la seua banda de música són un important referent cultural gràcies als seus més de cent anys de vida.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BENEJÚSSER
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
25 m |
9,30 km2 |
2.094 |
4.942 |
5.472 |
Benejussenc/enca |
Situada al bell centre de la comarca, el seu terme és travessat d'oest a est per Segura. Les obres de canalització del riu han propiciat la reforestació amb flora autòctona i adaptació per a l'esbargiment dels antics meandres, convertits en parc temàtic on es recreen els ecosistemes propis del Baix Segura. La zona més alta del municipi, de parla castellana, compta amb serres i cims ben poblats de bosc mediterrani, herbes aromàtiques i bona representació de la fauna.
El seu topònim àrab significa partida de Júcar (o de Jucer). En 1264 hi hagué una rebel·lió mudèjar que fou sufocada per les hostes castellanes amb l'ajuda de l' Infant Pere i de Jaume I (1208-1276). El dia 15 de juliol va obtenir terme i jurisdicció. El 1429 fou saquejada per les hostes castellanomurcianes. Els pobladors assecaren les marjals i romperen el terreny; la terra es va repartir en petites propietats; a finals del s XIV moltes d'aquestes parcel·les van ser comprades per uns cavallers de cognom Martí que s'autoproclamaren senyors del lloc i així fou acceptat per Oriola. Amb l'expulsió morisca de 1609 vingué la despoblació i la posterior carta pobla de 1611 a favor de Joan Rosell Roda Rocamora i Thomas, que havia comprat el terme als Martí i contractà 32 veïns amb les mateixes condicions que tenien els moriscs. El 1628 se separa d'Oriola. Va ser afonat pel terratrèmol del 1829, i reconstruït en zona oposada del Segura poc després amb 50 famílies en les terres comprades al seu senyor, Joan Roca i Carrasco, comte de Pinohermoso .
La seua economia es basa en el conreu dels cítrics, especialment la llima; també abasta importància, com a la resta de la comarca, la construcció.
Quant al patrimoni s'ha de tenir en compte que el terratrèmol va destruir totalment el municipi per la qual cosa totes les construccions són dels darrers dos segles. Hi trobem:
- L'església de la Verge del Rosari, fundada en 1611 i restaurada en 1911.
- L'edifici de l'Ajuntament.
- L'auditori municipal “José Aparicio Peiró”.
- Santuari de la Pilarica.
- Algunes de les antigues cases de llaurador de què destaca l'anomenada Vistalegre.
De la seua gastronomia esmentem l'arròs amb crosta, el putxero amb pilotes i la paella de conill.
|
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BENFERRI
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
52 m |
12,40 km2 |
915 |
1.055 |
1.746 |
Benferrí/ina |
Voltat per les serres d'Oriola, Abanilla i Callosa i regat per la rambla d'Abanilla el municipi es troba al bell mig de l'horta d'Oriola i compta amb paratges com ara el Cabezo de Torres des d'on es divisa tota l'horta. El terreny és ideal per a la passejada a peu o amb bicicleta entre tarongers i restes de la tradicional arquitectura d'horta, barraques, sènies, sèquies, etc.
L'origen del poble es remunta a les guerres púniques. En època musulmana hi hagué una batalla entre Teodomir i els moros, que acaba, l'any 713, amb la capitulació del visigot que conservaria l'autonomia del territori a canvi d'un tribut. La seua condició frontera amb terres murcianes fiu que durant la Reconquesta el poble fóra víctima de diversos atacs, els quals culminaren amb l'ocupació cristiana en 1242 per part de Ferran III el Sant (1199-1252); el tractat d'Almizra deixà Benferri en mans del rei aragonès Jaume I (1208-1276) qui va donar-lo a Joan de Rocamora en premi a la seua col·laboració en la conquesta; en 1464 un altre Joan de Rocamora, senyor vigent, va comprar la torre i l'heretatge constituint d'aquesta manera el que podríem dir és el primer nucli urbà; en 1494 Jaume de Rocamora i son fill Jeroni començaren una tasca de poblament que va aconseguir l'assentament de 29 famílies; en 1619, en assolir les 15 cases, es constitueix en municipi, però dintre del terme d'Oriola fins 1622 en què ja es desvincula totalment; l'epidèmia de pesta de 1.648 va paralitzar-hi el creixement demogràfic que no va recuperar-se fins bé entrat el segle XVIII; el 21 de maig de 1695 els jesuïtes prenen possessió d'algunes terres donades per Maria Valenzuela, marquesa del Rafal, en 1735 la totalitat de les terres eren propietat de Francesc Rocamora tot i que hagué de mantenir un plet amb els religiosos per les rendes.
L'economia local es basa en el conreu de cítrics i en la construcció el tiró de la qual ha portat a fixar-hi la seua residència a un gran nombre d'estrangers, sobre tot alemanys.
Del patrimoni benferrí citarem:
-
Església de Sant Jeroni. Renaixentista, de 1622.
-
Font del Parc.
-
Torre dels Rocamora. Medieval. Origen, com ja s'ha dit de l'actual nucli urbà.
L'arròs amb conill i el putxero amb pilotes són les especialitats gastronòmiques del poble.
Anualment es celebra el Certamen Literari Ayuntamiento de Benferri .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BENIJÓFAR
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
18 m |
4,40 km2 |
750 |
1.866 |
3.900 |
Benijofarer/era |
Benijófar compta amb un dels termes més menuts de la comarca i per tant no compta amb gaires paratges ni accidents geogràfics ressenyables.
El seu topònim, evidentment àrab, s'ha traduït com "fill de Jofar" i també com "xicoteta perla". Antiga alqueria islàmica, en 1587 tenim referència per un desbordament del Segura que va destruir la collita i gran part del terme. En 1589 Jaume Gallego Fajardo i Satorre va obtenir plena jurisdicció sobre el lloc. En 1704 el senyor obté, per a ell i per als seus descendents el títol de baró de Benijófar i la constitució del lloc com a entitat independent. En 1957 una nova riuada va matar molts dels seus habitants i tornà a arruïnar el poble.
La base de la seua economia és l'agricultura, especialment hortalisses i fruites, que aprofita les aigües del Segura, ara ja perfectament canalitzat i regulat.
El poble, de parla castellana, s'ubica al bell cim d'un tossal des d'on es domina la ribera del Segura. Monumentalment compta amb l'església de sant Jaume apòstol i una antiga sènia, símbol de les tradicionals pràctiques agrícoles.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
BIGASTRE
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
24 m |
4,10 km2 |
1.490 |
4.910 |
6.761 |
Bigastrenc/enca
|
El petit terme ens ofereix dues zones molt diferents: L'horta amb la seua catifa d'horts on es conreen els cítrics i la zona més muntanyosa on són les finques de La Pedrera i el Mirador de la Lloma, en les quals es poden trobar bones instal·lacions i camins per al gaudi de la natura.
Hi ha La Lloma , un jaciment de l'Edat del Bronze, del què hi ha poques notícies. El municipi té el seu origen en el conegut com Lugar Nuevo de los Canónigos , una mena de residència dels canonges de la catedral d'Oriola, que tenien tots els drets sobre aquestes terres. En 1701 després d'alguns plets amb els colons l'església feu desistiment d'alguns privilegis i allò va permetre la fundació de Bigastre a partir de tres finques en què vivien 24 famílies.
En el moment de la fundació l'agricultura s'hi dedicava al lli i al cànem; en el segle passat la caiguda del tèxtil va fer derivar als cítrics i productes de l'horta tot mantenint l'agricultura de secà. Actualment també hi ha activitat industrial representada en els sectors construcció i manufacturer.
La joventut del poble, de parla castellana, fa que, llevat d'algunes cases senyorials i altres de llauradors escampades pel terme, l'únic monument digne d'esment siga l'església de la Verge de Betlem on es conserva una talla de sant Joaquim, de Salzillo (1707-1783).
Els menjars més típics són el putxero amb pilotes i l'arròs amb conill. Però el més important de la gastronomia bigastrenca és la seua rebosteria: almoixàvenes, toñas , ametllats i soplillos .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
CALLOSA DE SEGURA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
19 m |
24,80 km2 |
5.275 |
15.409 |
17.425 |
Callosí/ina |
Els habitants de Callosa del Segura, de parla castellana, es reparteixen els nuclis de població de Callosa, Lo Cartagena, Callosilla, El Cementerio, Los Dolores, Palmeral, San José i Vereda de los Cubos. El terme està dividit en dues zones perfectament diferenciades, la Serra de Callosa on es pot gaudir de diferents llocs d'esbarjo, com l'ermita de la Pilarica o la cova de l'Ahumada, aquest indret va ser declarat Paratge Natural Municipal el 30 de setembre de 2005; els més agosarats poden coronar els cims de La Plana, San Bernardo o La Cruz de en medio; i l'horta menys propícia a les excursions però amb l'encant dels barris i masos que s'hi poden trobar passejant.
Ja en els temps d' Abderramà III (891-961) els callosins de Qualyusa, es van revoltar per no pagar imposts a la corona; va ser conquistada per Jaume I (1208-1276) i durant la guerra de Los Dos Pedros passà a dependre de la Corona de Castella, més tard va pertànyer, entre altres, al famós guerrer de la Guerra dels Cent anys Bertrand du Guesclin; el 1572 es va separar del terme d'Oriola i Felip III (1578-1621) li va concedir vot en Corts; el 1638 es va convertir en vila reial; durant els segles XVIII i XIX l'oli i el cànem, utilitzat en la fabricació d'espardenyes eren el motor del creixement local; en la revolució de 1868, la partida armada de Santamaria va assolir l'adhesió de la població; el 4 d'abril de 1925 Alfons XIII (1886-1931) va visitar la vila i se li demana, per aclamació popular, el títol de ciutat, la qual cosa va concedir en l'acte.
És Callosa una ciutat amb una pròspera economia mercès fonamentalment a la indústria i a la seua feraç horta. La indústria més destacada és la corderia (herència de la tradicional manufactura del cànem) que posa Callosa com a primer productor mundial d'arts de pesca; també assoleix importància el calcer. L'agricultura, de regadiu, ocupa la major part del terreny i els seus productes més reeixits són: la carxofa, el blat, el cotó i els cítrics. La construcció i el comerç prosperen com a conseqüència lògica de la bona marxa de la ciutat.
La població, ubicada al peu de la serra, manté la seua estructura medieval musulmana, conserva diversos casalots nobiliaris i a més a més:
-
Església Arxiprestal de Sant Martí, construïda en el segle XVI en estil renaixentista conserva, però, elements del gòtic. És un dels temples més notables de les comarques del sud.
-
Santuari de Sant Roc. Construïda en estil colonial entre 1579-1798. Balconada panoràmica sobre la Vega del Segura.
-
Castell de Segura. Conegut com El Castillico. D'època califal, documentat ja en 924 quan la rebel·lió d' Al Saij-Al Aslami. És el castell més antic de la zona. Es conserva una petita part del que fou un enorme recinte que fou restaurada en 1980 amb força dificultats per la inaccesibilitat del lloc.
-
Ermites del Rosario, de la Virgen de los Dolores, de la Pilarica i de San Jordi.
-
Real Pòsit. De 1740 antic magatzem comunal de gra.
-
Antic escorxador municipal. Aixecat en 1929, avui Museo de Historia de la Ciudad. El qual alberga el Museu Arqueològic "Antonio Ballester Ruiz"; el Museu Etnològic del Cañamo y de la Huer ta ; el Museu de la Setmana Santa i el Museu de les Festes.
Per sant Roc hi ha Moros i Cristians i la tradició de " subir el farolico de Venancio "; la Setmana Santa Callosina és important i el dimecres que parteix la Quaresma per la meitat hi ha la festa de " partir la Vieja " en què ninots de cartró són vestits i exposats a les portes de les cases. També abasten notorietat les festes de l'horta.
La gastronomia aprofita els productes de la terra, arròs amb crosta, putxero amb pilotes, olla gitana precedeixen a les llepolies autòctones: pastissos de glòria, almoixàvenes, mantecàs , escaldás o relentás .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
CATRAL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
8 m |
20 km2 |
2.592 |
5.012 |
8.629 |
Catralenc/enca |
El seu terme és absolutament pla, regat per la Sèquia Major de Catral i diferents assarbs com La Palmera o Los Ojos de la Muela , que es nodreixen directament del Segura. Es poden realitzar excursions, pel senders rurals, a l'embassament del Profund.
Per explicar el topònim del lloc es barallen tres hipòtesis, una fa derivar de l'iber Kal Tur La “les dues cimes” que farien referència a Los Cabezos d'Albatera; la segona es recolza en l'àrab Al Qatrullat ; l'altra es basa en el llatí Castrum Altum. A l'igual que en el cas del topònim els orígens de Catral són incerts i encara que s'apunta als ibers les primeres evidències són musulmanes; en aquella època ja es documenta la sèquia major de Catral; rere la conquesta del Regne de Múrcia, del qual formava part, fou donada en 1255 a l'orde de Santiago, en 1269, després d'una revolta musulmana, Alfons X la recupera per a la corona castellana; posteriorment fou propietat dels Haro als qual Sanxo IV (1257-1295)va llevar-li-la per donar-la a l'aragonès Jordan Aleman; Jaume II (12671327) la incorporaria al Regne de València, després d'una ràpida campanya, el 1296; durant la guerra dels Dos Peres, el 1358, les tropes castellanes saquejaren la població i talaren les collites als camps, la qual cosa va suposar una considerable tragèdia per al poble; devers 1700 es va procedir a la dessecació de les marjals; en 1741 els 152 pobladors de Catral pagaren 12. 499 lliures per assolir el títol de Vila i amb ell la independència d'Oriola, el seu primer alcalde va ser n'Antoni Sirvent; en 1829 es va lliurar dels devastadors efectes que el terratrèmol va infligir al Baix Segura; la seua terra conreable augmentà durant les dues primeres dècades del segle XVIII degut al drenatge de terres pantanoses, promogut pel polèmic cardenal Belluga (1662-1743) qui va destinar els beneficis a les seues obres pies de Múrcia. En 2006 en una maniobra política sense precedents el Govern Valencià va decidir, en la vespra d'una moció de censura presentada per l'oposició contra el president Camps (1962 - ....), retirar les competències a l'ajuntament de Catral per presumpta corrupción urbanística.
L'agricultura, cítrics, carxofes, cereals i oliveres, produeix gran part de la riquesa; quelcom de ramat bocí i oví i una creixent indústria en els camps del moble, tèxtil, construcció, alimentació i pell complementen l'economia local.
Quant al patrimoni citarem:
-
Església dels sants Joanes. Aixecada en el segle XIV sobre la mesquita, ha sofert posteriors modificacions que li donen la seua actual fesomia barroca.
-
Ermites de la Puríssima , santa Àgueda i Arroba de la Madriguera.
-
Alguns exemples d'arquitectura rural.
La cuina es basa en els arrossos, en paella, amb crosta o l'olla gitana són alguns exemples; altres plats típics són el guisat de fenolls o la tortilla en caldo . Quant a la rebosteria cal citar els paparojotes, les almoixàvenes i les mones.
Hi ha l'antiga tradició de los Auroros que els diumenges d'octubre es reuneixen de matinada per cantar pel poble uns bells càntics.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
COIX
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
16 m |
16,80 km2 |
1.744 |
5.794 |
6.642 |
Coixenc/enca
Cojeño/a |
Els habitants del lloc viuen en els nuclis de Cox, El Salar i Los Collereros.
El terme municipal depara la possibilitat de practicar el senderisme entre zones d'horta, camp i muntanya, per estar situat al peu de la serra de Callosa, que compta amb La Plana ( 600 m ) i el Sant Bernat com a cims més representatius i amb una rica i variada representació dels animals i les plantes, moltes d'elles autòctones; l'oferta ludicoesportiva es completaria amb la possibilitat de practicar l'espeleologia en la Cova del Gat.
El topònim del municipi, ve del llatí Coxu o Coxum que significaria “tancat”. Al voltant del castell s'han trobat restes de l'Edat del Bronze, iberes i romanes i al paratge conegut com La Hoya també hi ha evidències d'haver estat habitat pels visigots. Tot i això la fundació de Coix és musulmana; conquistada en 1242 va ser donada al Raís de Crevillent, Aben Hudiel Damoch; en 1244, pel tractat d'Almizra, quedà integrada en el regne de Múrcia, en 1266 davant la insurrecció mudèjar d'aqueix regne el rei en Jaume I (1208-1276) va intervenir i va annexionar-lo al terme d'Oriola; en 1296 Jaume II (1267-1327) l'ocupa i confirma a Ahmed, senyor de Crevillent la possessió de Coix, cosa que succeeix dues vegades més en 1298 i 1307; en 1304 per la sentència de Torrellas resta definitivament adscrit al Regne de València i passa a anomenar-se Coix; en 1320, darrere la desaparició del senyoriu de Crevillent, Jaume II donà el municipi a Arardo de Mur ; en 1339 el fill d'aquest el ven, autoritzat per Pere IV (1319-1387) , a la família Vidal ; durant la guerra amb Castella, el 1.368 Jaume Vidal traspassa Coix a Llàtzer Gilabert; en 1450 Joan Ruiz Dàvalos la va comprar als Roca de Togores, va reorganitzar la població musulmana, i va demanar al rei Joan II d'Aragó (1398-1479) permís per a modificar el castell i convertir-lo en un palauet; es va segregar del terme d'Oriola en 1422 però pertanyé a la seua governació fins 1707; l'expulsió dels moriscs en 1609; la gran pesta de 1648 va deixar la comarca pràcticament despoblada la qual cosa va obligar a rebre gran quantitat d'emigrants manxecs i murcians que portaren la seua llengua, acabaren amb el català en la zona i canviaren la denominació del poble pel castellà Cox la qual es va veure reforçada pel Decret de Nova Planta promulgat per Felip V, el Socarrat (1683-1746) rera la desfeta d'Almansa; el XVIII coneix grans transformacions urbanes i agrícoles la qual cosa comporta un enriquiment que es va veure frenat el segle següent per les guerres i les malalties epidèmiques i que va obligar, per primera vegada, a alguns dels seus habitants a emigrar a buscar-se la vida a Orà o França; el 1822 tornà a ser annexionat a Múrcia i en 1833 va ser adscrit, ja definitivament al País Valencià.
És curiós observar l'activitat de persones i vehicles que de matinada es respira a Coix i que es deu a que una de les primeres activitats econòmiques del poble és la venda ambulant en els mercats de les poblacions properes; els problemes de sequera endèmics a la zona han obligat a l'abandó de l'agricultura a favor de la comercialització de fruites i hortalisses ben palesa en la quantitat de magatzems que s'hi ha establert; la indústria, tèxtil i calcer, i la construcció també diuen la seua en la florent economia local.
Del patrimoni històric i monumental parlem tot seguit:
-
Castell de Santa Bàrbara, o de Coix. El més antic del País Valencià. Successives reformes i la destrucció parcial en la guerra de 1936-1939 obligaren a una recent restauració que no inclogué la reconstrucció de les merles i que el donen la seua actual fesomia.
-
Església de sant Joan Baptista. Barroc neoclàssic aixecat entre 1744-1788 sobre la primitiva església que al seu torn havia estat edificada sobre la mesquita.
-
Santuari de Nostra senyora del Carme. Edificada en 1621 pels Carmelites sobre l'antiga ermita medieval de Nostra senyora de les Virtuts. Alberga tota la imatgeria de la setmana santa.
-
El Molí. Situat en el lloc conegut com El Barrio que hauria estat el lloc, a banda del poblament musulmà, on s'assentaren els primers pobladors cristians.
-
Jardí Glorieta. Ocupa el jardí del que fou convent de Carmelites i conté dos pins centenaris i gran quantitat de palmeres i d'altres espècies.
La cuina, la típica de la comarca però amb personalitat pròpia: arròs amb serranes, arròs amb crosta, arroz del burro i putxero amb pilotes en són una mostra. Tenen renom el forn i la rebosteria locals: toñas de manteca i escaldadas i almoixàvenes, d'origen àrab.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
DAIA NOVA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
5 m |
7,10 km2 |
698 |
1.193 |
1.903 |
Daianovès/esa |
El nucli rural de la Pobla de Rocamora és una antiga partida de traçat urbà en entorn rural, amb edificacions adossades als dos costats del camí que el comunica amb el municipi de parla castellana de Daia Nova.
El topònim del lloc procedeix de l'àrab i significa “petita depressió tancada”. Va formar amb Deia Vella un sol municipi, del qual es va separar la primera meitat del segle XIX. Els seus senyors jurisdiccionals foren els marquesos de Dos Aigües i posteriorment, els Roca de Togores. El 1892 es va concedir el títol de comte de Daia Nova a l'enginyer forestal Vicent Dasí Puigmoltó , fill del sisè marqués de Dos Aigües.
La principal activitat econòmica és la producció de llegums i cítrics. El terreny del terme es va fer conreable amb la dessecació dels aiguamolls que a mitjans segle XVIII va ordenar el cardenal Belluga (1662-1743) .
El patrimoni de Daia Nova es concreta en l'església de sant Miquel, on es conserva una remarcable talla barroca .
La gastronomia popular ens ofereix olla amb pilotes, corder a la brasa i arròs amb conill.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
DAIA VELLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
4 m |
3,10 km2 |
212 |
190 |
598 |
Daiavellenc/enca |
La petitesa del terme dona lloc a poques excursions, tot i això esmentarem el paratge d'esbarjo El Marco , la Casa Cabeza i els paisatges d'horta de Las Arenas .
El topònim del lloc, on es parla castellà, procedeix de l'àrab i significa “petita depressió tancada”. Fins 1791 formava part del terme d'Oriola, del qual es va independitzar; a principis del XIX se separa de Daia Nova; en 1829 un fot terratrèmol va assolar el poble, sobre els fonaments d'aquell s'aixeca el modern; els seus senyors jurisdiccionals foren els comtes, després ducs, de Pinohermoso; també ha pertangut als Roca de Tabares, els quals van vendre els terrenys del poble, el 1928, per 1.500.000 pessetes als germans García Palmer i García Castell que els parcel·laren i van vendre a petits propietaris.
L'única activitat econòmica és l'agricultura.
El casc urbà, que com ja hem comentat és de curta història, no depara gaires fites arquitectòniques; esmentarem, si de cas, la plaça del Lleó, amb escultura del XVIII i palmera de sis braços i l'església de nostra senyora de Monserrate.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
DOLORS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
4 m |
18,70 km2 |
2.241 |
6.276 |
7.313 |
Dolorenc/enca |
El terme, dedicat a l'agricultura, es troba salpicat de cases d'horta i finques d'esbarjo.
El poble, castellanoparlant, va sorgir el 1732 com a nucli principal de les terres pantanoses que Felip V el Socarrat (1683-1746); mitjançant compra de terrenys a Oriola i Guardamar del Segura, havia concedit al polèmic cardenal Belluga (1662-1743) en agraïment pels serveis prestats en la guerra de Successió, i que el cardenal de Múrcia - Cartagena va drenar i transformar en terres productives; fet que donà lloc a la creació de Dolors (aleshores conegut com La Majada), Sant Fulgenci i Sant Felip Neri. Les noves terres foren repoblades donant als nous colons tota mena de privilegis, incloent el d'exempció de penes; segons Reial Cèdula de 13 de setembre de 1724 i les rendes obtingudes foren destinades a les Pies Fundacions que el bisbe mantenia en el veí regne murcià; amb la desamortització passà a propietat dels Villamanuel i Cheles els quals mantingueren part dels privilegis de Les Pies Fundacions. En estar situada en una zona que abans era pantanosa l'ha fet patir les riuades del Segura malgrat de trobar-se allunyada del seu llit, en especial les de 1879, 1946, 1948, 1973 i 1987.
L'economia és exclusívament agrícola amb predomini del reguiu sobre el secà i dels productes d'horta sobre els fruiters. .
L'únic patrimoni artístic ressenyable són les imatges de Salzillo (1707-1783) i les talles del seu deixeble Roc López (1747-1811) , que es conserven en l'església neoclàssica de Nostra Senyora dels Dolors.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
EL PILAR DE LA FORADADA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
m |
77,90 km2 |
-- |
11.495 |
21.424 |
Pilarenc/enca
|
El terme, límit fronterer del País Valencià amb la Regió de Múrcia, es reparteix entre el mar i la muntanya i compta amb bones platges i zones d'alt valor ecològic com ara el Pinar de Campoverde o el Río Seco, on s'ha traçat una ruta senderista que dóna la possibilitat de conèixer la rica fauna del paratge; també és digna d'esment la ruta dels arbres monumentals que en forma de tarongers, garroferes, oliveres, palmeres pins, moreres podem observar en un recorregut perfectament senyalitzat.
Gràcies al gran nombre de jaciments arqueològics d'època romana molts historiadors situen en El Pilar de la Foradada la població de Thiar situada entre la Via Augusta i el mar la qual cosa li donava certa rellevància a nivell comercial; dels àrabs també hi ha testimoni arqueològic; davant les incursions dels pirates barbarescs Felip II (1527-1598), en 1591, ordena bastir una línia defensiva costanera de què formaria part la torre guaita de La Foradada; durant el segle XVII, al recer d'una ermita (embrió de l'actual església) que els mateixos camperols aixequen la població, que llavors era d'uns 300 habitants i es trobava dispersa en masies, el lloc comença a ser conegut amb el topònim actual; en 1835 la que llavors era una finca del terme d'Oriola passà a propietat de Guillermo Maclure, sogre de Ramón de Campoamor (1817-1901) –que hi residí i escriví sobre el lloc– com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal (1790-1853); el 30 de juliol de 1986 rere llargs anys de negociació s'aconsegueix la independència d'Oriola i la constitució en municipi.
La base econòmica d'aquest poble castellanoparlant està en l'agricultura --fruites i hortalisses-- i el turisme.
Tocant al patrimoni citarem:
-
Torre de la Horadada. Ja hem parlat dels seus orígens; actualment és de propietat particular i l'accés és des de la casa dels Roche a la qual està adossada. La conservació és bona malgrat haver-hi estat molt modificada.
-
Església del Pilar. De 1976, sobre les anteriors de 1616 i 1753. El campanar és de 1899.
-
Museu arqueològic Gratiniano Baches.
Entre els plats típics del poble estan, com no, els arrossos i els calderos de peix i també el guisat de creïlles amb carn, el guisat de pilotes, el conill al ajo cabañil , tota mena de peixos i mariscs i les excel·lents fruites i verdures de la terra.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
FORMENTERA DEL SEGURA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
6 m |
4,30 km2 |
950 |
2.093 |
4.118 |
Formenterer/era |
El xicotet terme se situa sobre el marge esquerre del Segura, a 10 km de la seua desembocadura. Els formenterers parlen castellà i es reparteixen entre els nuclis de població de Formentera i Los Palacios .
D'origen islàmic, fou senyoriu de Joan de Portugal (1357-1433), qui va vendre-la a Carles Pérez de Sarrió, marquès d'Algorfa, i a la família Rojas posteriorment; va pertànyer a Oriola, de la que s'independitzà en 1731; en aqueixa data i a l'empara del privilegi “alfonsí ” naix històricament Formentera sota senyoriu de Nicolau Pérez de Sarrió, marquès d'Algorfa, qui instal·la 8 colons en règim d'emfiteusi; el terratrèmol del 1829, en què moriren més de 100 veïns, va destruir la població; els hereus del marqués van encarregar-se de la reconstrucció que culminà en 1840 amb l'edificació de l'església .
L'economia s'hi basa en l'agricultura, cítrics, cereals i hortalisses i la seua transformació comercial. Hi abasta importància l'apicultura .
Degut al terratrèmol el patrimoni arquitectònic i històric de Formentera és pràcticament inexistent, esmentarem, si de cas, l'església , l'ermita , la sènia i l'assut .
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LA GRANJA DE ROCAMORA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
17 m |
7,20 km2 |
893 |
1.963 |
2.323 |
Granger/era |
El reduït terme està cobert d'horta i de flora mediterrània; paga la pena l'excursió al Cabeço de la Font.
D'origen musulmà, pot ser coincident amb una antiga alqueria; el senyoriu va posseir-lo la família Rocamora –que posseïa també la Torre i poble de Benferri així com poblacions d'altres comarques com Agost o Novelda– des que el 1462 l 'adquirira Jaume de Rocamora, senyor de Benferri, noble d'origen català que va acompanyar Alfons X (1221-1284) en la conquesta; el 1565 s'independitzà d'Oriola, del qual municipi formava part; amb l'expulsió morisca va quedar despoblada; la seua església parroquial va dependre de la de Coix fins el 1602; en 1628 Felip III (1578-1621) va concedir el títol de marquès de la Granja a Francesc de Rocamora i Maça; posteriorment el marquesat el posseïren els Dàvalos, els Pardo i els Agrela; a principis del segle XIX la manca d'hereus de la família propietària va deixar la propietat de la terra als habitants del poble, la qual cosa explica el repartiment actual entre petits propietaris, i es va constituir el municipi de la Granja.
L'únic focus econòmic radica en el cultiu i comercialització dels productes hortofrutícoles propis de la comarca.
Del seu patrimoni:
-
Torre de la Mora . Gran cub de maçoneria, que formaria part d'un conjunt defensiu. Actualment està restaurada i forma part d'una vivenda particular.
-
Església parroquial de sant Pere apòstol. Segle XVIII.
De la seua gastronomia, putxero amb pilotes, arròs amb crosta i arròs a la grangera.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ORIOLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
23 m |
365,40 km2 |
28.530 |
53.478 |
84.626 |
Oriolà/ana |
Oriola és cap de l'extensa comarca del Baix Segura i la llengua que parlen els seus habitants és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s'escampen per l'enorme terme municipal –el segon més gran del País Valencià– i que relacionem tot seguit: Ameva, Barbarroja, Raiguero de Bonanza, Camino de Beniel, Camino Viejo de Callosa, La Campaneta , Devesa de Campoamor, Correntias Bajas, Correntias Medias, Los Desamparados, El Escorratel, Los Huertos, Hurchillo, Media Legua, Molino de la Ciudad , Molins, El Mudamiento,La Murfada, Las Norias, La Matanza , San Bartolomé i Torremendo . El riu Segura configura el paisatge del municipi que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara la d'Oriola o la de Hurchillo , que volten el casc urbà. El paratge més conegut és el Palmerar de Sant Anton, de possible procedència mora; hi ha rutes senderistes que interconnexionen les pedanies passant per diferents cims.
Poblada des de temps remots com demostra el jaciment dels Saladars on s'han trobat deixalles dels segles IX-IV a.C, Oriola fou denominada Orcelis pels romans; fou capital de la província visigoda d' Auraiola, que abraçava les actuals províncies d'Alacant i Múrcia; després de la invasió musulmana, encara va romandre durant un temps com a xicotet estat cristià, gràcies al tractat de Teodomir en 713; el segle IX torna als musulmans, sota el qual domini romangué fins que, el 17 de juliol de 1242, i en virtut dels tractats d'Alcaràs, passà a l'Infant Alfons de Castella (1221-1284); dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova conquesta de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume I d'Aragó (1208-1276), qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a fur de Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo, Oriola va ser incorporada definitivament al Regne de València, per Jaume II (1267-1327), el 1304, en virtut de les sentències arbitrals de Torrellas-Elx; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua oficial i obté representació en Corts. Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins 1314; durant la guerra dels Dos Peres fou conquistada fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel (1331-1369) i estigué sota senyoriu de l' Infant Ferran fins la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375; el seu enorme terme municipal comprenia, a més a més de tota l'actual comarca del Baix Segura, els d'Abanilla i Crevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment; des d'aleshores Oriola fou erigida en capital política i administrativa de la demarcació meridional del Regne, que s'estenia des de Xixona fins la frontera amb Múrcia en establir-se en ella la seu de la Batlia General –fins que el 1646 aquesta passà a Alacant –i de la Procuració General Ultraxexonan, ofici que es va transformar, des del 1366, en portaveu de governador general, igualment independent de son homònim valencià; en la centúria següent Oriola , que en 1437 abastà el rang de ciutat , va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d'insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers i ciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris, i fou seu de celebració de les Corts del Regne el 1488; el desequilibri polític i social resultant d'aquest procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l'única vegada, durant la guerra de les Germanies (1520-1522), en formar-se un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez que ocupà la ciutat; posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat: en la qüestió eclesiàstica, amb l'erecció, el 1564, del bisbat; i en la cultural, amb la creació, el 1610, de la Universitat; durant el segle XVI, la seua tradicional condició de frontera i la marcada empremta militar dels seus grups socials hegemònics perden protagonisme com a elements decisius de la configuració social, mentre que, sota el signe de l'expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, s'impulsa el procés rompedor; aprofitant aquesta conjuntura alcista, que en allò referent a la població de la ciutat es reflexa en els 9.800 habitants del 1592 front els 5.700 del 1542 o els 7.500 del 1565 (utilitzant sempre l'índex del 4,25 sobre el nombre de cases), els poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral, 1604) o aconsegueixen (Callosa, 1579; Almoradí, 1583) la seua emancipació municipal; al llarg del segle XVII i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial; durant el segle XVII, l'expulsió dels moriscs afectà indirectament la ciutat, doncs alguns dels seus veïns contribuïren a omplir buits deixats pel expulsats en diversos senyorius del voltant; però, més que això, fou la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de les pestes del 1648 i 1678 les que feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d'uns 10.000 habitants el 1609 a 7.100 el 1646 i al voltant de 6.000 cap el 1690; signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l'adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol de l'arxiduc i la seua enemistat amb el borbònic cardenal Belluga (1662-1743); en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d'expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s'hi conservava; com ho demostra que fins el 1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en valencià; el consell municipal adopta el castellà com a llengua oficial el 1707 i després ho fan els notaris; el final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions); en les dècades que seguiren, la ciutat no fou aliena a la crisi del creixement agrari i de les estructures de l'Antic Règim, assolint gran arrelament el carlisme i les posicions polítiques reaccionàries, que també s'impregnaren en grups socials de baixa extracció social; en març de 1829 un terratrèmol va fer estralls a la població afectant la majoria d'edificis i el castell; al llarg d'aquest segle i part del XX encara perduren i fins i tot s'accentuen el minifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d'una moneda, al temps que es manifesta la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentres tant, la població augmenta lentament fins que s'intensifica la colonització del camp (que propiciarà noves segregacions municipals: Sant Miquel de Salines, Torrevella), l'arribada del regadiu ha transformat l'estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que continua en continua expansió des dels cinquantes del segle passat.
L'agricultura a l'interior –cítrics i fruitals- i el sector serveis a la zona costanera –16 km de magnífiques platges, molt maltractades per l'acció depredadora del turisme i de la construcció, que des de fa anys manté a la ciutat al capdavant de la corrupció urbanística són la clau d'una rica economia.
El Segura concedeix particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua si plou riu amunt s'unfla i inunda la ciutat com ha ocorregut en, al menys, vuit o nou ocasions des dels anys quaranta; de la seua riquesa monumental direm que el casc antic esta declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius, alguns declarats monument nacional i el més ric patrimoni de les comarques del sud:
-
Catedral. Segle XIV. Amb estructura pròpia del gòtic català, reuneix una varietat gran varietat d'estils: campanar romànic, portes gòtiques i plateresca, una nau ogival,etc. El creuer, és de Pere Comte ; destacades reixes i un Museu d'Art Sacre, amb obres de Velázquez (1599-1660), Osona (1440-1518) i d'altres.
-
Palau Arquebisbal. Barroc. Segle XVIII.
-
Col·legi de Sant Domènec. Estil herrerià, de 1569. Antic convent exclaustrat en 1824, que fou seu de la Universitat Literària, única durant tres segles en aquestes contrades.
-
Església de Les Saleses - Monestir de la Visitació. Neoclàssic , de 1826, amb obres de Vicent López (1772-1750).
-
Església de les Santes Justa i Rufina. Aixecada en gòtic en els segles XIV i XV amb importants modificacions renaixentistes i barroques en segles posteriors. Interessant l'orgue i la pica baptismal.
-
Església de Santiago. Obra gòtica del XV-XVIII amb capçalera renaixentista i important capella barroca. On celebraren Corts els Reis Catòlics abans d'anar-se'n a la conquesta de Granada. Important orgue del XVIII i museu amb obres de Salzillo (1707-1783) i de Joan de Joanes (1507-1579).
-
Església de Sant Agustí.
-
Església - Convent del Carme. 1658-1727 amb façana mol recarregada d'ornamentació. Hi ha una imatge atribuïda a Salzillo.
-
Església de Sant Gregori.
-
Església - Monestir de Monserrate. Neoclàssica.
-
Monestir de Santa Anna. 1594. També compta amb un Salzillo.
-
Convent de Sant Joan de la Penitència. Segle XVIII, sobre l'anterior, del XVI. Allotja obres atribuïdes a Palomino (1653-1726) i a Salzillo.
-
Convent de Sant Francesc. Segle XV. La seua riquesa patrimonial ha estat molt espletada però encara conserva algunes obres d'art, entre elles un Salzillo.
-
Convents de la Trinitat i de Sant Sebastià.
-
Ermita del Molí de la Ciutat. 1902-1905, sobre una d'anterior.
-
Ermites dels Dolors ( La Campaneta ), de Sant Anton, de Nostra senyora dels Desemparats, de Nostra Senyora del Remei, del carrer d' Arriba , de la Creu Coberta , del Pilar i del Sagrat Cor.
-
Sala Museu de Sant Joan de Déu. Ubicada en l'antic Hospital de Sant Joan de Déu, enrunat en 1750 i recentment restaurat.
-
Seminari de Sant Miquel. Segles XVIII-XIX.
-
Biblioteca Loaces. Arxiu Municipal amb més de vint mil volúmens, la major part dels quals està redactat en català.
-
Palau de Ruvalcava. Conté una col·lecció d'obres d'art del barroc.
-
Palau de la Granja. Antiga casa pairal dels Rocamora. Molt deteriorat en la Guerra de Successió, fou reconstruït en el XVIII. Col·lecció d'obres d'art.
-
Palau del Marquès de Rafal. 1915-1920
-
Palau de la Baronessa de la Linde. Barroc , del XVIII.
-
Palau del Portillo. Segles XVIII-XIX.
-
Palau del Marquès d'Arneva. Barroc, del XVIII.
-
Palau dels Comtes de Luna (o de Teodomiro). Segle XVIII. Actualment és un hotel.
-
Palau de Pinohermoso
-
Palau de la Comtessa de Via Manuel.
-
Sant Sepulcre. Antiga ermita del segle XVIII.
-
Castell. Musulmà, del segle X, amb afegits durant tota la història, fins el XVII. Molt deteriorat pel pas del temps i dels diferents conflictes; s'hi distingeixen trams de muralla i diferents torres.
-
Muralla. Segles XI-XV, s'estenia des del castell fins el riu. Es conserven diferents trams i portes.
-
Torre de Cabo Roig. Torre guaita del XVI. Actualment en mans particulars dedicada a establiment hostaler.
-
Torres de Casa Casinello, d'Embergonyes i del carrer Torreta.
-
Dipòsit d'aigües i Pous de Cremós.
-
Sènies bessones. Sènia i assut d'origen àrab.
-
Casino Orcelitano. Segle XIX.
-
Farola Modernista, de 1928.
-
Llotja Municipal. Modernista, de 1926.
-
Templet de la Música. Modernista , restaurat en 1988.
-
Molí Riquelme.
-
Sala Museu de Sant Joan de Déu.
-
Teatro Circo . Primeries del segle XX.
-
Casa Museu Miguel Hernández.
-
Museu Arqueològic comarcal d'Oriola.
-
Museu de la Reconquesta. Atuells i fotografies propis de la festa de Moros i Cristians.
-
Museu de la Setmana Santa.
-
Barraques i Masies que, escampades pel terme, en constitueixen una bona mostra de l'arquitectura agrícola.
-
La cuina oriolana incorpora els productes de la seua horta: putxero amb pilotes, arròs amb crosta, paella d'horta, guisat de titot; el peix de la seua costa; embotits i saladures i, com a poble àrab, una extensa varietat de dolços: pastissos de glòria, xatos, valarinos , almoixàvenes, etc.
De les activitats festives podem destacar els Moros i Cristians, la Setmana Santa, declarada d'Interès Turístic Nacional i la Fira de Ramat, concedida per Reial Decret d'Alfons X el Savi.
Si parlem de fills il·lustres la memòria acudeix immediatament al gran poeta Miguel Hernàndez (1910-1942), però també ho van ser el pintor Joaquim Agrasot (1836-1919) o el cardenal Desprades entre moltíssims més.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
RAFAL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
25 m |
1,60 km2 |
406 |
3.201 |
4.028 |
Rafalenc/enca |
El diminut terme està completament dedicat a l'agricultura i els paratges més cridaners també tenen a veure amb ella: la sèquia de Sant Bartomeu o els assarbs de Mayayo , Suertes i Mudamiento .
Es va segregar del terme general d'Oriola en el segle XVII; va formar part de la jurisdicció de la família Rocamora i va constituir el centre del marquesat de Rafal; dit títol havia estat concedit el 1636 a Geroni de Rocamora i passà, posteriorment als Fernández d'Heredia; el terratrèmol de 1829 va destruir la comarca.
L'església de Nostra Senyora del Rosari, construïda en 1640 i reconstruïda anys després del terratrèmol és l'únic testimoni del passat arquitectònic de Rafal.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
REDOVÀ
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
18 m |
9,40 km2 |
1.591 |
5.450 |
7.261 |
Redovaner/era |
A banda dels paisatges que depara la rica horta, Redovà depara molts paratges i senders per caminar coneixent el terme i llocs com ara el Santuari i Font de la Salut, el Bancalico de los Moros o el camí de l'Escorrata.
Topònim d'origen àrab la qual etimologia més versemblant és la que fa referència a un militar moro, de nom Redvan o Raduan ; els indicis de poblament més antics són el Bancalico dels Moros, El Rincón i el Cabezo, de l'Edat del Bronze; els cristians ocupen aquesta alqueria musulmana en 1242 i roman sota el poder de la família Miron, durant el segle XIV diverses epidèmies de pesta delmaren la població i propiciaren l'emigració cap a Oriola, més segura davant els atacs dels roders que aprofitaven la feblesa dels municipis menuts; en 1401 per matrimoni amb una Miron el senyoriu de Redovà passa a Bernat Tapiols, en 1490 fou adquirida per Jaume Santàngel que utilitza Redovà pràcticament com a finca d'esbarjo dependent d'Oriola; en 1491 és anomenat per Ferran II (1452-1516) Batle General d'Oriola, moment en què enceta un procés repoblador amb moros i cristians francs de cisa i dret de mur durant 20 anys; el 15 de maig de 1501 els Reis Catòlics confirmen el senyoriu de Redovà i la seua i ndependència d'Oriola; en 1614 Jeroni Rocamora atorga carta pobla; el 2 de maig de 1615 és adquirit per 12.000 lliures pels dominics d'Oriola.
El principal sector econòmic és l'agrícola, també tiren de l'economia la indústria i, com no, la construcció. Quant a l'artesania tradicional podem citar la ceràmica i la manufactura d'espardenyes.
El poble, de parla castellana, se situa al redós de la serra i molt prop del Segura, depara passejades molt agradable que ens permetrà gaudir de places encisadores com la de la Pau o la de Miguel Hernández o dels edificis més senyers, que relacionem tot seguit:
-
Torre del Rellotge. Edifici de l'Antic Ajuntament (segle XIX) que allotja un meravellós rellotge de manufactura valenciana.
-
Església de Sant Miquel. Inaugurada el 8 de maig de 1602. Bastida sobre una ermita de 1396 que, al seu torn, havia estat aixecada sobre la mesquita mora. Molt modificada per diverses intervencions.
-
Antic Ajuntament. Segle XIX
-
Palau Residència de l'Orde de Predicadors. Any 1726. Modificat en 2000 per constituir-se en seu de l'Ajuntament.
La cuina de Redovà, típicament hortolana, té com a plats més coneguts l'arròs amb conill i caragols, l'arròs amb crosta, l'arròs de vigília, el putxero amb pilotes, la truita de carxo fes i un munt de llepolies com l'arrop i talladetes , pastissos de glòria, almoixàvenes, etc.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
ROJALS
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
8 m |
27,60 km2 |
2.542 |
7.321 |
19.247 |
Rojaler/era |
El Segura travessa el terme d'aquest municipi de parla castellana que té tres nuclis de població: Rojals, Ciutat Quesada i Las Heredades.
Ja del Neolític podem trobar testimonis de poblament; del Bronze trobem vestigis en el Cabezo de las Particiones i en el de Soler, el qual fortificaren els musulmans i hi fundaren l'alqueria d' Al-Mudawwar (Almodòvar); des de la seua fundació fins el 1602 va pertànyer a Oriola i des d'aquesta data fins el 29 de maig de 1773 en què compra la seua independència al rei a Guardamar del Segura; el 21 de març va perdre gran part del patrimoni i 30 veïns en el terratrèmol que va assolar les terres del Baix Segura; en febrer de 1833 fou escenari d'un tumult a favor d'en Carles; durant la guerra civil es va formar una col·lectivitat agrícola de la CNT que el 1938 fou amenaçada per l'ajuntament en pretendre aquest la devolució de les terres confiscades per la col·lectivitat a llurs antics propietaris. Ha sofert moltes riuades del Segura, les més importants les de 1879 (6'54 metres), 1946, 1948, 1973 (5,60 metres), 1982, 1987 i 1989. En la darrera dècada l'especulació urbanística ha portat un creixement demogràfic tan espectacular que l'ha dut a ser la segona població de l'estat en nombre d'estrangers residents, els quals ja constitueixen més de la meitat del cens.
De tradicional economia basada en l'agricultura i en l'artesania del cànem, el lli i l'espart ha vist aquesta reforçada amb el turisme en les darreres dècades.
El patrimoni rojaler, com veurem tot seguit, s'artic ula al voltant de la hidrologia
-
Pont de Carles III. Pont de pedra, acabat el 23 d'octubre de 1790, que uneix els nuclis modern i antic del poble.
-
L'Assut. Bastit en el segle XVI, actualment conserva la seua funció.
-
La Sènia. Del segle passat i també en funcionament a hores d'ara.
-
Aljubs de Gasparito. Donaven aigua als pobles de la contrada. Actualment un continua sent dipòsit d'a i gua i l'altre s'ha convertit en Museu Etnològic i sala d'exposicions.
-
Ecomuseu d'Hàbitat Soterrani. Antic barri de les Coves rehabilitat per allotjar activitats artesanals en el Soc Artesanal creat a l'efecte.
-
Museu Arqueològic.
-
Museu de l'Horta.
-
Museu de la Setmana Santa.
La cuina, apegada al terreny, està farcida de plats confeccionats amb els productes de l'horta i els animals de granja: arròs amb conill i caragols, truita de creïlla, carabass eta, carxofa i faves tendres; putxero amb pilota, etc. De dolç: flam de taronja, toñas de repulgo , coca de sant Pere, dolç de raïm, bunyolers rojalers, miques amb xocolata i més encara.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
SANT FULGENCI
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 1994 |
CENS 2006 |
GENTILICI |
|
4 m |
19,70 km2 |
702 |
3.706 |
11.594 |
Santfulgencí/ina |
El terme s'arrecera a la marge esquerra del riu i presenta com a paratges més visitats el Fondo d'Amorós i l'Oasi. Els seus habitants viuen repartits en els nuclis de població de Sant Fulgenci i Los Martínez i parlen castellà.
El seu origen és relativament recent, ja que juntament amb Dolors i Sant Felip la seua fundació data del 1729 i va lligada a les Pies Fundacions del cardenal Belluga (1662-1743); fins i tot el topònim és degut que sant Fulgenci (¿?-658) és el patró de Múrcia, diòcesi del polèmic cardenal; a finals del segle XVIII (1794) comptava ja amb 1215 habitants, però els daltabaixos dels conreus i les epidèmies, van reduir-la a 702 habitants a començaments del segle XX. És el municipi amb més ràpid creixement de la comarca ja que des de 1991 fins 2006 ha sextuplicat la seua població, fruit de la voraç depredació que sofreix la comarca, una de les més polèmiques quant a afers urbanístics de tot el País Valencià.
La seua activitat principal econòmica ha estat tradicionalment l'agricultura de regadiu; però el turisme ha incrementat les infraestructures i amb elles el sector serveis.
Patrimoni:
-
Església parroquial. Segle XVIII.
-
Museu Arqueològic. Ceràmiques iberes i gregues.
-
Jaciment Arqueològic L' Escuera.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
SANT MIQUEL DE LES SALINES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
75 m |
54,90 km2 |
1.313 |
3.893 |
8.056 |
Santmiqueler/era |
La superfície municipal baixa des de la muntanya –Sant Miquel és el poble més elevat del Baix Segura– en un seguit de rambles, barrancs i pujols fins a la planura, coneguda com El Llano on es troba el camp de les salines que és la zona de conreu.
Conserva restes romanes, i ha segut identificada suposadament amb l'antiga Nisdomia ; però les primeres dades de poblament les trobem en 1599 quan comencen a proliferar les edificacions, però dins del terme d'Oriola de la qual es va segregar en 1836 després de diversos períodes de segregació i nova annexió; el terratrèmol de 1829 va destruir-la quasi per complet; a les primeries d'aquest segle el seu terme estava constituït a poques penes per les cases i carrers del poblat, però en 1955 s'amplià a les actuals fites
L'economia ha descansat tradicionalment en una agricultura de secà: llegums i cereals, però des del 1955 té 296 Ha de regadiu amb aigües subministrades per la Canal de Riegos de Levante mercès al transvasament Tajo-Segura. Actualment la proximitat del mar ha propiciat un auge del sector turístic que ha transformat l'economia local.
L'església Sant Miquel arcàngel i la torre de Zahurdas, torre defensiva d'una antiga alqueria musulmana que avui es troba totalment derruïda són els seus edificis més sobreeixints.
Gaspatxos, arròs amb conill, arròs pijú i putxero amb pilotes juntament amb els ametllats, mantegades, toñas , pastes flores i relentes són els plats més estimats de la gastronomia local.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
TORREVELLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
7 m |
71,40 km2 |
7.706 |
50.189 |
101.381 |
Torreveller/era |
Els nuclis de població d'aquesta localitat de parla castellana són Torrevella i La Mata.
El terme municipal abasta compta, com a accidents geogràfics més importants, amb les platges de La Mata, Los Locos, El Cura, El Acequión i Los Náufragos, i les llacunes d'aigua salada de La Mata i Torrevella. El 24 de febrer de 2006 les dunes del parc del Molí de l' Aigua van ser declarades Paratge Natural Municipal.
Fins el 1802 només existia una antiga torre de guaita, que li dóna topònim al lloc, i algunes cases de saliners. Eixe any l'administració de les salines de Torrevella –antiga possessió reial, anteriors al segle XIII i les més importants d'Europa, es traslladà a eixe lloc i es va autoritzar la construcció de cases. Fins el 1820 en què es va constituir l'ajuntament, l'administrador de les salines era jutge ordinari de la població resident a Torrevella. El 1829 fou totalment destruïda pel terratrèmol i reconstruïda posteriorment. La producció i el comerç de la sal han determinat i organitzat la vida en aquest lloc, convertit el 1931 en ciutat per privilegi atorgat per Alfons XIII (1886-1941). La producció artesanal es limitava en el segle XIX a la fabricació amb lli, cànem i cotó per al consum popular. Tot i que l'ancoratge dificultava el carregament de sal, el port no es va acabar de construir fins el 1954. A mitjan segle XIX, l'extracció de sal es dirigia fonamentalment a l'estranger a través de bucs suecs i holandesos. El mercat nacional d'aquest producte era principalment el gallec i, en menor mesura, el valencià. La importància del mercat exterior d'aquest producte s'ha mantingut en el segle XX: una quarta part és consumida a l'estat espanyol i la resta és exportada. Torrevella era també en el segle XIX l'eixida marítima de les produccions agràries de l'horta d'Oriola. A hores d'ara Torrevella es veu immersa en un procés de creixement desorbitat –ha passat de29.955 habitants a 50.953 en 2001 i a ¡¡92.034!! en 2006 i es pretén que abans d'acabar aquesta dècada ultrapasse els 100.000—la qual cosa fa que la ciutat estiga contínuament en l'ull de l'huracà de l'especulació, i de la corrupció.l BLOC.
Com ja s'ha comentat la principal riquesa torrevellera ha estat l'extracció i comerç de la sal. Avui , però, el turisme i totes les seues necessitats (construcció, hostaleria, serveis...) són la base de l'economia local.
Patrimoni:
-
Església de la Immaculada Concepció. Aixecada en 1789 i reconstruïda en 1844 aprofitant les pedres de la vella torre que donava nom al poble. D'estil neoclàssic, allotja diferents obres d'art.
-
Església de Nostra Senyora del Rosari, de la Mata. Any 1772.
-
Església del Sagrat Cor. Construïda en 1971 sobre una antiga ermita de 1921.
-
Casino. Edifici modernista de 1896.
-
Torre del Moro. O Cap Cerver, o Torre Cervera Torre guaita del segle XIV --molt modificada—al voltant de la qual s'ha creat un parc d'esbarjo.
-
Torre Vella. Pràcticament desapareguda, no romanen més que escasses restes dels seus fonaments.
-
Plaça de l'Embarcador de la Sal. Complex d'origen romà on encara es poden observar els diferents elements necessaris per a la preparació i comerç del garum , salaó del peix, molt apreciat pels romans i pels actuals habitants d'aquestes terres. En la mateixa plaça es troba la Torre de la Mata , del segle XIV, restaurada en 1982.
-
Pont. Sobre l' Acequión , de 1482.
-
Antiga Estació de Ferrocarril. En desús i convertida en complex cultural.
-
Molí de l'Aigua. Antic molí que ha estat aprofitat per crear al seu voltant un parc on es pot practicar el senderisme.
-
Museu del Mar i de la Sal. En instal·lacions provisionals a l'espera de la seua definitiva ubicació en Les Eres de la Sal , conjunt històric monumental que data de 1777 i que fou utilitzat fins fa poques dècades com a embarcador i magatzem de la sal.
-
Museu de Setmana Santa “Tomás de Valcàrcel".
-
Museu Maestro Ricardo Lafuente. Dedicat al mestre Ricardo Lafuente Aguado director del cor i orquestra Salinas de Torrevieja i creador de nombroses havaneres.
-
Submarí S61 Delfín. Buc de l'Armada reconvertit en museu flotant.
El plat típic per excel·lència és l'arròs amb pèsols i aladroc, amb el brau del qual preparen el caldero, variant autòctona de l'arròs a banda; altres dinars torrevellers són els guisats amb bacallà, bonítol. cavalla i altres peixos; calamar de potera, polp en sangochao i polp sec. També hem comentat l'afició local als fruits de la mar en salaó.
Un dels actes culturals amb més anomenada dels que s'hi celebren és el Certamen Internacional d'Havaneres i Polifonia, que té com a marc Les Eres de la Sal.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
XACARELLA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2008 |
GENTILICI |
|
23 m |
12,20 km2 |
-- |
1.556 |
2.088 |
Xacarellen/enca |
El terme, molt menut i dedicat a l'agricultura, no presenta gaires paratges dignes d'esment, llevat dels esplèndids jardins del palau del marquès de Fontalba que presenten gran quantitat d'espècies vegetals.
Consta que en el segle IV aC hi havia un assentament iber, una mena de santuari que era receptor de pelegrinatge i que es deia Sakariskera “lloc on s'atura el riu de sorra”, aquell primitiu evoluciona a Xacariella, Hacarilla o Xacara, que és com apareix en el Llibre de Repartiment d'Oriola; el senyoriu ha estat unit a la família Togores des que en la conquesta els cavallers d'aquest llinatge que acompanyaren Jaume I (1208-1279) foren distingits amb prebendes; en el segle XV, un d'ells, mossèn Bartolomé Togores i Brizuela maridà amb la filla de Jaume Ibáñez de Ruidoms, senyor de Xacarella; en 1811, a la mort sense descendència d'Ignasi Joaquim Togores i Escorcia, va heretar-lo el seu nebot, Francesc de Paula Manel Sandoval i Togores, el qual va obtenir la separació municipal de Bigastre; en el segle XVII Xacarella obtingué la segregació d'Oriola, a la qual jurisdicció pertanyia; en 1734 obté la separació eclesiàstica d'Oriola i en 1917 la independència, en separar-se de la de Bigastre; en 1915 adquireix el lloc Francesc de Cubas i Erice, marquès de Fontalba el qual va mantenir les possessions en règim gairebé medieval, per la seua família fins 1947 en què Felip de Cubas i Urquijo, marquès de Fontalba va reparcel·lar-lo i va vendre'l-lo als habitants del poble.
El desenvolupament del regadiu i la reparcel·lació del segle passat han donat prosperitat i creixement demogràfic al municipi, de parla castellana.
Quant al patrimoni:
-
Caserna de la Guàrdia Civil. No és visitable per estar en servei. Va ser costejada pel marquès i es troba adossada als jardins.
-
Església de nostra senyora de Betlem. Neogòtica i també costejada pel Marquès que àdhuc ordenà construir-hi una petita llotja per al seu exclusiu ús al costat de l'altar.
-
Palau del Marquès de Fontalba. 1920. Amb els magnífics jardins de què hem parlat. Tampoc es pot visitar per ser de propietat privada.
De menjars, els propis del terreny són l'arròs amb conill i el guisat de titot amb pilotes. També hi ha bons dolços.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
