joomla visitor


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 29.05.18 14:45

Es tracta d'una comarca de 489 km2 bastant plana, amb les úniques elevacions del cap de Santa Pola i la serra de Crevillent, travessada pel Vinalopó en el seu curs baix, que té una zona d'aiguamolls, amb salines, vora la mar. Aquestes condicions del propi terreny i el caràcter desèrtic de les serres que l'envolten (Albatera i Crevillent), així com l'immens palmerar, fan que tots els geògrafs no dubten a qualificar-la com a oasi. El clima és extraordinàriament sec, tot i que les aigües del Vinalopó i del Segura permeten regar l'horta d'Elx mitjançant un complicat sistema de turbines i sèquies. Un detall curiós és que la propietat de l'aigua no és comunal i tots els matins ha de ser subhastada a la plaça de la Troneta d'Elx La comarca té una elevada densitat de població i es troba en continu creixement, ja que atrau la immigració d'Albacete, Múrcia i Andalusia. Elx, la capital de la comarca, és una ciutat fonamentalment industrial en què destaca la del calcer, del cuir i del cautxú; a més de la tèxtil, de la fusta, del paper, l'alimentària, etc. A Crevillent, la tradicional indústria de l'espart i del cànem ha estat superada per la fabricació de catifes de llana. Santa Pola és un centre important per la seua activitat pesquera, per l'explotació de les salines (en l'albufera d'Elx) i també com a centre d'estiueig.

EL BAIX VINALOPÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

CREVILLENT

Crevillent

ELX

Elx/Elche

SANTA POLA

Santa Pola

CREVILLENT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2016
GENTILICI
130 m
104,50 km2
10.726
24.690
28.691
Crevilentí/ina

Els crevillentins viuen repartits pels diferents nuclis de població del terme: Crevillent, El Realengo, El Barri de l'Estació, Las Casicas, El Racó dels Pablos, El Barranc de Sant Gaietà i Sant Felip Neri, únic nucli poblacional de la comarca on es parla castellà-murcià. El terme està cobert pel llentiscle, coscoll, quelcom de pi, espart i margalló. Hi ha paratges dignes d'esment com ara el Parc de muntanya Sant Gaietà, al peu del cim homònim ( 817 m d'altitud) o la Llacuna del Fondo.

El topònim Crevillent vindria de (Fundus) Caruillianus, és a dir, "propietat d'en Carvili". La qual cosa donaria versemblança a la teoria que l'origen del poble fóra una xicoteta vil·la romana edificada al peu del pas de l'antiga Via Augusta. Abundants troballes, però, testimonien el pas de diferents cultures: Calcolític (Les Moreres), Paleolític Superior (La Ratlla del Bubo), ibers (La Penya Negra), i romans (La Canyada Joana –amb un excel·lent grau de conservació-- i part alta del terme municipal). Els musulmans l'anomenaren Qirbilyân i foren els fundadors de l'actual Crevillent; durant la dominació àrab fou una important població integrada en el Regne de Múrcia. Els cristians castellans la conquistaren en 1244 segons allò pactat en el tractat d'Almizra i feren una repoblació força feble, ja que el poder, fins 1318 continuà sota un rais o cabdill moro. Amb la revolta dels musulmans castellans del 1264 es produí la intervenció militar de Jaume I (1208-1276). El 1304, amb la sentència arbitral de Torrelles, passà, juntament amb tota la zona del Baix Segura, a formar part de la Corona d'Aragó, però fou el 1308 quan Jaume I promulgà la incorporació formal d'aqueixes terres al Regne de València. Fins el 1324 fou senyoriu de l'Infant Pere. El 1439 fou venut a Bernat Requesens. Després del matrimoni d'Isabel de Castella (1451-1506) i Ferran d'Aragó (1452-1516) passà al senyoriu dels Gutiérrez de Càrdenas. La pèrdua dels drets de reialenc d'aquesta vila provocà que els seus habitants s'oposaran violentament a llur nou senyor; el qual solament pogué exercir els seus drets a partir del 1481, i els seus descendents continuaren el senyoriu. En 1521, durant les Germanies, la població es va esvalotar contra el senyor vigent, Dídac de Càrdenas. En els primers anys del segle XVII, la seua població la formaven un total de 400 famílies, de les quals la majoria n'eren de moriscs; així, amb l'expulsió d'aquests el 1609, la població es va veure reduïda a la tercera part. Durant la guerra de Successió (1705) va prendre partit pel Borbó el qual en agraïment li va atorgar el títol de vila.

De l'artesania de l'espart i el junc que proliferava en els segles XIX i XX ha esdevingut la principal activitat econòmica crevillentina: la indústria de la catifa, de què n'hi ha un munt de fàbriques i de la qual es principal productor a nivell de tot l'Estat i exportador arreu del món. Altres sectors amb certa importància són el del calcer, la construcció, la fusta el metall i l‘alimentació. L'agricultura, fonamental en segles passatas, manté una presència residual: ametllers, cítrics, vinya, figueres, magraners I hortalisses

El nucli urbà, als peus de la serra homònima, mostra trames urbanes molt diferenciades, per una banda el modern Crevillent d'edificis actuals i d'altra dos nuclis històrics:

Les típiques coves-habitatge. Nascudes en el XVIII; a causa de la falta de terreny per créixer la gent començà a perforar els vessants dels barrancs creant coves artificials utilitzades com a habitatge, la qual cosa amb el temps s'ha convertit en un tipus d'hàbitat molt popular. Cavanilles (1745-1804) parla ja d'unes 500, mentre que en la dècada dels setanta del segle passat, s'hi censaven al voltant de 900.

Casc antic o barri de la Moreria, de marcat caràcter musulmà, laberíntic i tortuós recorregut en què es troben la major part dels edificis rellevants de la vila, dels quals donem relació tot seguit:

  • Església de la Mare de Déu de Betlem. Del segle XVII. En la seua cripta alberga el Museu Benlliure, que compta, entre d'altres obres, amb set passos processionals de la Setmana Santa encarregats per la família Magro a l'escultor.
  • El Castell Vell. De probable origen musulmà. Totalment arruïnat, no en queden més que els fonaments i algun tros de murada.
  • Castell i Muralles. Del castell no roman més que l'espai físic que ocupava i de les muralles trossos incorporats Als habitatges actuals.
  • Passeig del Calvari, amb Via Crucis del XVIII.
  • Ajuntament. 1901
  • Mercat d'Abastos. Integra la renaixentista torre de l'església vella. Com el seu nom indica, és la torre de la primitiva església de Betlem, sobre la que s'hi edificà el mercat, i que al seu torn havia estat edificada sobre la mesquita.
  • Ermita de Sant Gaietà. Del segle XVIII. En 2009 se la va rescatar de la ruïna en què es trobava.
  • Ermita de la Puríssima. La més antiga ermita de la població. 1725 i 1751.
  • Jardins de Fontenay, amb el monument a la Festa (de Moros i Cristians)
  • Els Pontets. Sens dubte els més coneguts són els Qanats del Barranc de la Rambla, d'alt valor arqueològic i etnològic que demostren, en definitiva, l'escassetat d'aigua d'aquestes terres.
  • La Fàbrica Gran. Fàbrica de Catifes Hijo de Agusto Mas, S.L. La primera fàbrica de catifes de l'Estat, fundada el 1823.
  • Complex de la Fàbrica Alfombras Imperial.  És la principal fàbrica de catifes de l'Estat des de la dècada de 1940. El seu interior encara té una gran quantitat de telers de la segona industrialització. A més el complex allotjava el barri dels obrers de la fàbrica.
  • Alfombras Universal. Es tracta d'un edifici dels anys 40 amb una gran quantitat d'edificis annexes que ocupen quasi una illa.
    Fàbrica de la Viuda. Finals de segle XIX amb annexos de la dècada de 1940. Actualment està pendent d'enderroc per construir edificis, una plaça interior i un aparcament.
  • Barris obrers. S'hi troben dos en la població. El primer ja esmentat de la fàbrica Alfombras Imperial. En tots dos casos es tracta d'un conjunt de cases d'una sola planta que ocupen diverses illes conformades en quadrícula.
  • Casa de les Persianes. Encara que quasi tot el món pensa que es tracta d'una construcció musulmana, en realitat és una fàbrica construïda amb estil neomudèjar per a la fabricació de persianes. Només es conserva la façana.
  • Les Escoles Noves. Antic llavador de la població. Va ser en la dècada de 1920 quan es reformà el vell llavador per a donar-li ús pedagògic
  • L'Hospital Antic. Segle XVIII. Restaurat en 1866.
  • Casa pairal dels Magro. Casa dels Magro. S'hi troba al carrer de la santíssima Trinitat.
  • Museu Arqueològic. Instal·lat en la coneguda com a Casa del Parc. Inicis del XX.
  • Museu de la Setmana Santa
  • Museu Contemporani d'Art i Ciència "Casa Museu Parc Nou"
  • Museu de la Festa

De les festes de la vila cal destacar la Setmana Santa i sobre tot els Moros i Cristians.

La Societat Unió Musical l'antiguitat de la qual es remunta a 1860 parla se la tradició musical crevillentina.

El rei de la gastronomia local és l'arròs en mondongo, però també l'arròs amb conill i caragols, la gatxamiga o la coca i el pa torrat en son dignes representants.

D'entre els crevillentins il·lustres esmentarem Jaume Joseph Cayetano Alfonso Juan (1783-1824), més conegut com a Jaume el Barbut o Jaume de la Serra, va ser un bandoler de principis de segle XIX. De menut treballava com a ramader, més tard, de guarda en unes vinyes a Catral, on va matar un home, la qual cosa li va obligar a fugir a les muntanyes. El seu territori eren les serres de Crevillent, la Pila i el Carxe, on va convertir-se en un heroi popular ja que, seguint el més romàntic estil dels roders "furtava als rics per donar als pobres". A la Guerra del Francès va lluitar contra els francesos, però després de la guerra tornà al seu estat de bandoler. Va ser detingut en 1824 i executat el 5 de juliol en la plaça de sant Domènec de Múrcia a través de la forca. Després, el seu cos va ser fregit i mutilat en diversos trossos que van anar a parar als llocs més importants havia actuat. El cap s'exposà en l'Ajuntament de Crevillent, el peu dret fou al Fondó de les Neus, l'esquerre a la presó de Jumella, un braç a Elx, i l'altre a Múrcia. Ha deixat rere seu una autèntica llegenda plasmada en dites populars, biografies, una obra teatral, un còmic, 'El peu fregit', i fins i tot una ruta senderista al Fondó de les Neus, en la Serra de Crevillent.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ELX

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
86 m
326,10 km2
27.308
195.791
227.312
Elxà/ana

Elx, a més de ser una de les ciutats més antigues del País i cap de la comarca del Baix Vinalopó, és la tercera ciutat, rere València i Alacant, en nombre d'habitants. La població es concentra fonamentalment a la ciutat però hi ha més nuclis de població com ara: Algoda-Matola, Altabix , Algoros, L'Altet, Atsavares , Asprella, Les Baies, Carrus, Daimes, Derramador, Elx, La Foia, Jubalcoi, Pla de Sant Josep, Maitino, La Marina, La Perleta, Puçol, Torrellano , Vallverda i els Arenals del Sol. Gaudeix també del privilegi de ser l'única ciutat del País amb dues declaracions de Patrimoni de la Humanitat; ambdues immaterials, l'una és el Misteri, drama sacro-líric escrit en valencià que es remunta a 1265 i que es representa cada any el 14 i el 15 d'agost; l'altra El Palmerar, el més extens d'Europa.

Sobre el controvertit tema de la toponímia d'Elx remet el lector a les explicacions de dos documentats comunicants que podeu llegir com a comentaris a aquest article.

L'ampli terme municipal s’estén per una planícia creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge. En l'interior del municipi hi ha el pantà d’Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha l’Hort del Cura, amb la palmera Imperial; el parc natural de Les Salines i el Clot de Galvany important formació dunar que ha merescut la declaració de Paratge Natural Municipal el 21 de gener de 2005.

Quant a la història podem dir que aquesta comença a L'Alcúdia, jaciment situat a dos km del nucli urbà i en què es troben deixalles des del neolític fins als visigots; és l'època ibera la de major esplendor i en la què es talla La Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que hi fundaren la colònia Julia Illici Augusta, en la qual s'encunyava moneda de bronze i fou un important port romà, que es trobava on ara hi ha Santa Pola. Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab. Els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en allò que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; en època de les taifes, pertanyé, adés al regne de Dénia, adés al de Múrcia. La conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a traslladar-se al Raval de Sant Joan i als jueus on ara es troba la parròquia del Salvador. Jaume I (1208-1276) fou qui realment conquistà Elx –en virtut dels pactes que va fer amb el seu gendre Alfons X (1211-1284) de Castella– als sarraïns i procedí a la seua repoblació amb catalans, cosa que explica que aquesta comarca tan meridional parle català. En 1304, en acompliment de l'acord de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial perquè va contribuir a desenrotllar un ampli procés de privatització de terres dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergí el 1470, quan la reina Isabel de Castella (1451-1504) va cedir a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx --prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó (1452-116)-- i a més el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà. Els segles XVI i XVII van ser conflictius socialment: d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia, al front de les quals anaven el propi senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baixmedieval; d'altra, l'expulsió morisca, que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas , sinó una col·lectivitat que practicava una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada en entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges, notaris, una burgesia de comerciants --bona part de la qual era d'origen estranger--, un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la pressa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, van ser el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un tira i arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697. L'altre aspecte cridaner del segle es l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle. El XVIII començà marcat pel l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa donà l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que creà la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i alienà erms comunals i propis i torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recuperà el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; des d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant, possibilità l'aparició de noves fortunes i retallà les possibilitats dels estrats més baixos. Aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos; l'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera: el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos, que simplement treballaven a canvi de matèries primeres. El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es començà a importar lona del Principat –Mataró–, la qual fou progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar. Tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera. El breu regnat d'Amadeu I (1845-1890) suposà, en una curta visita a l’aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat. El procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que començà a formar les seues entitats financeres –caixes d'estalvis— i patronals –Centro Industria Alpargatera — entre els quals destaca Manel Gómez Valdívia. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1870-1930), a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc.) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, batle en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat: clavegueram, escoles, escorxadors , etc.; els obrers, conseqüentment, comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics. En 1903 es coneix la primera vaga a Elx. La II República fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha. per a la seua explotació col·lectivista. La Guerra Civil deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 gràcies a la indústria i es va consolidar entre 1965-1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

L'agricultura, que ha perdut pes últimament, continua sent un sector important, que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers. El turisme, afortunadament no s'ha desenvolupat gaire, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges. El comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira en torn al calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos Ciutat d'Elx, el palau ferial IFA i aeroport internacional, a Torrellano. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

El patrimoni, com no pot ser menys en una ciutat amb tanta història, és enorme i d'ell esmentarem:

  • La Vila Murada, recull d'edificis civils i religiosos que compendien la història de la ciutat.
  • La Calaforra . Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX una lògia francmaçònica
  • Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museu Arqueològic Municipal “Alejandro Ramos Folques ”.
  • Ajuntament. Amb llotja gòtica i façana renaixentista. En la torre de la Vetlla hi ha un rellotge amb dos autòmats ( Calendura i Calendureta ).
  • Convent de la Mercè, amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.
  • Basílica de santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri.
  • Ermita de sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.
  • Església de sant Josep. Declarada BIC .
  • L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu que ens acosta a les civilitzacions ibera i romana.
  • Palau de Jorge Juan. Declarat BIC .
  • Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.
  • Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.
  • Muralles de l'Alcúdia.
  • Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúcia , del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.
  • Convent de la Mercé ( o de les Clarises) . Segle XVI.
  • Antic Convent de Santa Llúcia.
  • Pont gòtic de santa Teresa.
  • Torre d'Asprillas . A la partida de Les Baies, fora part d'una casa particular.
  • Torre de Carrús . De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.
  • Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional.
  • Torre Palombar . Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.
  • Torre de l'Hort dels Vaillos . Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.
  • Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.
  • Asil d'Ancians
  • Cementeri Vell
  • Ermita de la Mare de Déu del Carme de Matola
  • Ermita de la Mare de Déu del Perpetu Socors de Jubalcoi
  • Ermita de Sant Antoni Abat
  • Ermita de Sant Crispí de Carrús
  • Ermita de Sant Pasqual Bailon del Toscar
  • Ermita de Sant Pere de Torrellano Baix
  • Ermita de Santa Bàrbera de Les Salades
  • Ermita de Santa Marta de La Gàl·lia
  • Ermita del Huerto del Cura
  • Ermita del Sant Àngel de la Guarda de l'Algoda
  • Museu Escolar Agrícola de Pusol

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem, a banda de l'esmentat Misteri, sant i senya de l'oferta cultural de la ciutat:

  • Festival Internacional de Cinema Independent. Que se celebra des de 1978.
  • Festival Medieval d'Elx. Gira en torn a les celebracions del Misteri des de 1990.
  • Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge . Des de 1996.
  • Festival d'Artistes al Carrer "Elx al Carrer"

Acabarem amb els menjars, de què sobreïxen els arrossos --especialment l'arròs amb crosta--, els guisats amb peix, com ara les pipes i “caraises” (bacallà amb nyores), el mújol de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb “terongetes” (bullit amb pilotes i carn). De dolç, com no, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla, i per a acompanyar-los el Cantueso , licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

COMENTARI:

Volia comentar que segons el que he pogut llegir en llibres de la història d'Elx i el que he observat en manuscrits prou antics, el nom "Elig” podria ser menys antic que el de "Elx", que és el que s'ha adoptat per al nom actual en valencià de la Ciutat. He revisat documents del segle XIII on s'esmenta Elx, Eltx i alguna altra variant. Mentre que Elig comença a usar-se en el segle XV segons l'historiador Antonio Ramos Folqués . No obstant, segons l'erudit Ibarra Manzoni, ell mateix diu haver-hi vist nombrosos documents dels anys 1267, 68, 70 i 76 on el nom utilitzat és Elx. Són documents castellans, anteriors als ja comentats que són aragonesos, perquè no oblidem que la primera conquesta cristiana d'Elx va ser castellana. Va ser a partir de 1296 quan Elx va entrar a l'òrbita de la Corona d'Aragó amb la presa del Regne de Múrcia per part de Jaume II (1267-1327), nét de Jaume I. Antonio Ramos Folqués , del qual estic prenent totes aquestes dades, diu que els àrabs van utilitzar els noms d 'Elixe i Elx en els seus escrits. Tenint en compte que aquesta "x" es pronunciava "ch" i que els musulmans van continuar vivint a Elx alguns segles més, no resulta desgavellat creure que els cristians van adoptar aquesta pronunciació per a donar-li nom a la vila, igual que va succeir en tantes altres poblacions valencianes. No necessàriament van ser els àrabs els inventors del nom, sinó que ells igualment van mantenir la pronunciació, adequant-la a la seua grafia, a partir de l'Elice o Elece visigot, l'Illici romà o l' Helike grec o Hèlice iber (tant "c" visigoda o romana com "k" grega es pronuncien "ch", i la "ll" romana és "l" castellana). Aquest assumpte "Elx"-" Elig " és una de les qüestions que s'addueixen a l'hora de donar data a l'aparició al mar de l'arqueta que portava la Imatge de la Mar e de Déu i el "Consueta" del Misteri. Damunt de l'arca hi havia una inscripció que Deia "Soc per a Elig". Pel que de ser aquesta la inscripció original la data d'aparició de la Mar e de Déu hauria de ser molt posterior a 1265, en teoria. No obstant, en el primer document oficial pel qual es declara que Elx passa a la Corona d'Aragó en 1304 i escrit en valencià, s'anomena a la localitat com Elige així que no pot negar-se l'existència d'un possible antecedent. Tenint en compte que els llibres d'Actes del Consell o llibres de protocols notarials per al segle XIV, no han arribat fins als nostres dies, no podem rebutjar al 100 % que la forma " Elig " no fóra usada més o menys sovint abans del segle XV. L'assumpte és tema de debat entre fervorosos devots i fervorosos investigadors i és difícil que hi haja entesa ja que el "Consueta" original va desaparèixer en 1625 i només gràcies a què hi havia una còpia que havia manat realitzar un cavaller membre de la Santa Inquisició hi ha arribat el drama sacre-líric fins als nostres dies. Com veieu no són qüestions de gran rellevància les que conte, sinó petites matisacions que aporten un poquet de llum sobre la història dels nostres pobles.

 I.L.L.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANTA POLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
6 m
58,60 km2
4.100
18.922
34.134
Santapoler/era

El terme és ric en espais naturals, començant per un seguit de platges com ara la de Llevant, Gran Platja, Platja Llisa, Varadero, La Gola o El Pinet; continuant amb els de la Serra de Santa Pola, la Bassa del Molí de la Sal, la cova neolítica de les Aranyes, o dels Frares i, sobre tot, les Salines, declarades Paratge Natural pel govern valencià gràcies a la seua riquesa avícola.

La petjada humana més antiga es troba en el Carabassí: la Cova de les Aranyes. A partir del segle VII aC ja tenim memòria de la instal·lació dels ibers en el poblat conegut com Alone, o Alonai, segons els autors, que significa en grec “mercat de sal” i que va ser destruït sense causes aparents al voltant del segle IV aC. Sempre adscrit a Illice (Elx), en el segle I hi comença l'activitat del Portus Illicitanus, al que els visigots cridaren Puerto Elecem i els moros Shant Bul. El primer document cristià que la cita està datat el 15 de febrer de 1269 i la rebateja com Port de l'Aljub. La pujança d'Elx fa que durant els regnats de Jaume II (1267-1327) i Martí I (1356-1410) el port rebera continus incentius per fomentar el comerç i es començara a acaronar la idea d'instal·lar-hi un nucli de població fix, la qual cosa era molt complicada per la inseguretat de la costa, que obligà a la construcció, aproximadament en 1337, d'una línia defensiva de torres i castells a la qual pertanyen la Torre del Cap de l'Aljub i la de Tabarca. Els conflictes entre els ports d'Elx i Alacant obligaven a intervenir a les autoritats de Barcelona, que exercien el seu senyoriu en un baronia composada per Elx, Crevillent i el Cap de l'Aljub i que acabaren venent-la el 3 de juny de 1473 al rei Joan II (1398-1479). En 1556 es construí el Pueblo Nuevo de Santa Pola ––potser el nom de l'advocació de l'ermita d'algun caseriu––, la qual cosa fa suposar que el nucli originari desaparegué. El 1557 quan regnava Carles I (1661-1700) es va construir el castell d'acord amb el pla reial de defensa de la costa contra els pirates barbarescs, la seua eficàcia va permetre l’ampliació i l’enfortiment. L'expulsió morisca, com a la resta del País Valencià, va afectar greument la demografia i l'economia locals, que, a més a més, en el cas que ens ocupa ja estava tocada per la gran sequera de 1599-1600; del port de Santa Pola eixiren milers de moros expulsats de la seua terra vers els països del nord d'Àfrica. El 1786 el marquès d'Astorga, va cedir-la a la Corona. En 1803 s'inicia l'activitat turística amb la instal·lació a la platja de les casetes de bany, la construcció del centre social El Baño de las Sirenas i àdhuc l'edició d'un ‘Reglamento y Método de vida’ que devien contemplar els visitants. L'11 d'octubre de 1812 Santa Pola s'independitzà d'Elx, però l'abolició de les lleis emanades de les Corts de Cadis va fer que tornaren a unir-se, fins el 23 de juliol de 1835 en què, per Reial Decret, es creà l'Ajuntament de Santa Pola. En 1874 s'ubicà al port la duana d'Alacant. En 1874 Alfons XII (1857-1885) atorga al lloc el títol de Vila. En 1944 va delimitar-se el terme municipal.

En el segle XXI, a l'igual que en els seus orígens, segueix explotant la seua condició portuària la qual cosa li permet basar la seua economia en dos pilars bàsics: la indústria turística i la pesquera. Hi és també molt important la indústria derivada de l'explotació de les salines, que des de sempre ha estat una activitat econòmica fonamental a la zona.

Passem ara al capítol dedicat al patrimoni:

  • Port iber. Muralla, fos i torrassa del segle IV aC.
  • Port romà. Al costat de l'anterior.
  • Vil·la romana El Palmerar. Segle IV. En procés d'excavació per a la seua exposició al públic.
  • Factoria romana de salaons. Segle IV.
  • Castell de Santa Pola. Aixecat en 1557 sobre una antiga torre defensiva. Es troba en bon estat de conservació i allotja actualment l'Ajuntament i el Museu del Mar: Història i Arqueologia.
  • Torre de Carabassí. Segle XVI. Formava part del cinturó defensiu costaner. En estat de ruïna.
  • Torre de les Escaletes, o Torre Pep. Edificada en el XVI sobre una musulmana. Ha perdut part de la corona però l'estat de conservació és acceptable.
  • Torre Talaiola. De 1858, sobre una antiga torre romana. Ha estat modificada per a fer-la servir com far de la vila
  • Torre Tamarit, o Torre Vella. Molt deteriorada.
  • Torre Pinet. En estat ruïnós.
  • Molí de vent de la Calera. Mostra d'arquitectura tradicional d'aquestes contrades aixecat en 1771.
  • Església de la Mare de Déu de l’Assumpció.
  • Capella de la Mare de Déu de Loreto
  • Ermita de la Vinguda de la Mare de Déu. 1911.

Port de pescadors, la seua cuina no pot menys que fer justícia a aqueix fet, així el peix i el marisc estan presents en la majoria dels menús santapolers: arròs a banda, arròs negre, paella de mariscs, arròs amb crosta, arròs i gatet, gaspatxo de mero, calder, guisat de sèpia, etc.
Per als corredors, Santa Pola presenta, des de 1990, una cita ineludible: la Mitja Marató Vila de Santa Pola; possiblement la millor del País Valencià i una de les més importants de l'Estat.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos