site stats


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 29.07.13 12:49

 

Comarca de 381 km2 d'extensió constituïda per l'ampla foia de Cocentaina, i creuada pel riu Serpis, amb escarpades muntanyes que alternen amb estretes valls la qual cosa dificulta extraordinàriament les comunicacions. De clima continental prou extremat, té la seua activitat principal en l'agricultura de secà. L'escassa indústria està concentrada a les poblacions de Cocentaina –capital de la comarca- i Muro del Comtat, amb indústries de paper, tèxtil, calcer, material de construcció i mobles. Aquesta pobra economia ha causat la pèrdua de més de la meitat de la població en el passat segle.

EL COMTAT


 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

AGRES

Agres

ALCOLEJA

Alcoleja

ALCOSSER DE PLANES

Alcocer de Planes

ALFAFARA

Alfafara

ALMUDAINA Almudaina

BALONES

Balones

BENASAU

Benasau

BENIARRÉS

Beniarrés

BENILLOBA

Benilloba

BENILLUP

Benillup

BENIMARFULL

Benimarfull

BENIMASSOT

Benimassot

COCENTAINA

Cocentaina

FAGECA

Facheca

FAMORCA

Famorca

GAIANES

Gaianes

GORGA

Gorga

L'ALQUERIA D'ASNAR L'Alqueria d'Asnar
L'ORXA L'Orxa/Lorcha
MILLENA Millena
MURO DE L'ALCOI Muro de Alcoy
PLANES Planes
QUATRETONDETA Quatretondeta
TOLLOS Tollos

AGRES

ALTITUD
SUPERFÍCIE CENS 1900 CENS 2000 CENS 2010
GENTILICI
25,80 m
722 km2
1.260

639

599
Agresà/ana

Si alguna cosa caracteritza el terme d’Agres és l’aigua, amb sistemes de captació i reg ja des d’època àrab. Delimitat pels barrancs del Molí i del Bonell el municipi és ric en fonts; a banda de les del poble, de què ja parlarem, pels voltants podem apagar la set en les de l’Arriero, de l’Alcúdia, de la Pota o de l’Anficoset per nomenar algunes. A més, la seua situació, al cor de la serra de Mariola propicia excursions a peu en totes les direccions: cap al est trobarem el bosc de teixos més meridional d’Europa; cap al nord, la Covalta; vers Alfafara, l’àrea recreativa de Montblanc. Però la més característica és la que, partint del Convent, condueix fins al cim del Montcabrer i la Cava Arquejada, impressionant per les seves dimensions i els arcs nus que sustentaven la coberta de fusta. Les altures més importants són el Contador (1.232 m), el Portell (1.267 m) i l’Alt de la Cava (1.040 m).

D’origen musulmà, hi trobem, però, evidències de poblament d’època eneolítica en les coves del Moro i dels Pilars i, més recents, en els poblats ibers de la Mola, la Covalta i el Peu de l’Àliga; aquesta amb vestigis romans. La vil·la va ser conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1248. La primera donació de cases i terres fou per a la família de Pelegrí Baldoví, encara que quedà en suspens per la sublevació d'Al Azraq (1208-1276). El poblament efectiu es dugué a terme l'any 1256 en virtut de la carta pobla que, a instàncies d'en Ximén Pérez d'Arenós, contemplava, que els habitants d'Agres tingueren residència personal a Bocairent, és a dir, satisfarien els impostos en l'esmentada població. Durant els primers anys de la seua història el terme pertanyé al rei, el qual anomenava un alcaid per a la defensa i l'administració del castell. En l'any 1389 Joan el Caçador (1350-1396) va vendre Agres i el seu castell al seu majordom, Andreu Guillen Scribe. En la segona meitat del s. XV passà al comte de Cocentaina, Joan Roiç de Corella i, durant el s. XVI, a la família Calatayud de Xàtiva. La població d'Agres va romandre vinculada des de l'any 1633 al comtat de Cirat, pel matrimoni de Josep Calatayud amb Damiata Vilarig Carroç. Durant el segle XX va sofrir un decreixement degut a l'emigració dels seus habitants vers a nuclis urbans industrials.

La principal ocupació del poble és l'agricultura, dedicada sobretot al cultiu de l'ametla, la poma i la bresquilla. També hi ha indústria tèxtil, centrada en la fabricació de mantes típiques.

Agres és un poble de cases apinyades i carrers estrets, laberíntics i amb gran pendent (altitud:700- 800 metres . En el centre antic abunden les fonts. Si caminem per Agres, sempre costera amunt o costera baix, no hem de deixar de beure en les fonts de fresquíssima aigua que hi ha disseminades per tot el poble, com ara, la del Convent, la de Baix, la del Mig, la de la Barxeta, la de Bonell, la Fonteta, la del Raval, o la de l' Assut que és un dels centres de reunió de la gent del poble. També per tot arreu del poble trobem taulells de temàtica religiosa, de molt antic origen.

Els monuments més emblemàtics són:

  • Santuari de la Mare de Déu d'Agres, o del Castell o El Convent. Va començar-se a edificar en 1478 al redós del castell musulmà de què queden quatre parets. S'hi accedeix per un camí de xiprers i estacions de Viacrucis i és punt de partida d’interessants excursions a peu per la serra de Mariola.
  • Església patronal de Sant Miquel. Es desconeix la data d’erecció però se sap que en 1615 s’hi feren reformes per a pal·liar els efectes d’un terratrèmol i, més recentment en 1960 amb la participació de pintors locals.
  • Banyets d’Agres. Balneari construït a les primeries del segle XX en la carretera que mena cap a Muro de l’Alcoi. Estigué en funcionament fins la dècada dels setanta. Actualment es troba en estat d’abandó.
  • Torre d’Agres. Torre guaita musulmana de planta quadrangular situada a un quilòmetre del poble. Declarada BIC en 1985.

La gastronomia típica ofereix plats com la pericana, l'arròs caldós, els gaspatxos i la borreta.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALCOLEJA

ALTITUD
SUPERFÍCIE CENS 1900 CENS 2000 CENS 2010
GENTILICI
739 m
14,60 km2
675

257

201
Alcolejà/ana

També Alcoleja d'Aitana, poble típicament de muntanya, es troba molt a prop de l'accident geogràfic més elevat de les comarques del sud: la Serra Aitana. De fet moltes excursions que recorren esta serra partixen d'esta localitat; a banda d'Aitana, es pot anar fins a la Font de la Forata, els cims del Partagat i el Port de Tagarina. El seu terme municipal és agrest i s'hi sol practicar la caça i la recol·lecció de bolets a l'hivernà. En els seus orígens fou un poblat morisc, el qual estava integrat per deu famílies el 1563. La parròquia es trobava adscrita a la de Penàguila fins que, el 1535, es va separar just amb Benasau, Benigama, Beniata i Ares del Bosc per a formar la nova parròquia d'Ares. Va ser el 1574 quan es va constituir en parròquia independent. La vila encara conserva el palau dels marquesos de Malferit que van ser senyors d'Alcoleja. La població dedicada exclusivament a l'explotació agrícola, ha vist minvar el nombre d'habitants des del 1900, abastant els majors índexs d'emigració cap Alcoi i els nuclis industrials més propers, en la dècada dels 60. Hui en dia la seua principal activitat productiva és l'agrícola amb l'elaboració d'oli i el conreu de fruiters. El símbol d'Alcoleja és el palau dels Mar quesos de Malferit del qual sobreïx la torre circular de teulada cònica, de teula mora i escut d'armes nobiliari adossat a la mateixa torre.

Les Festes Majors se celebren la darrera setmana d'agost festejant a Sant Vicent Ferrer i a la Verge dels Desemparats; el moment més important és el Càntic de l'Aurora. Altres festes són les que celebren "Els Fadrins" la segona setmana de maig i que consisteix en anar en romeria fins a la pedania de Beniafé el diumenge.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALCOSSER DE PLANES

ALTITUD
SUPERFÍCIE CENS 1900 CENS 2000 CENS 2010
GENTILICI
350 m
4,39 km2
270
129
230
Alcosserí/ina

També conegut com Alcosseret. El topònim Alcosser ve de la veu àrab Al-Quasayr que significa xicoteta fortalesa. Es pot gaudir de bones excursions fins al pantà de Beniarrés o fins a l'empinat Calvari, des d'on es pot obtindre una magnífica panoràmica de la vall i del curs del riu Serpis. A la població es troba també un centre d'aeromodelisme.

D'origen musulmà (Va ser conquerida a mitjans del s. XIII per Jaume I (1208-1276) . Constituïa un important lloc de moriscos, amb 60 cases –uns 270 habitants– l'any 1609, prèviament a la seua expulsió. Els titulars de la baronia de Planes i el comtat de Cocentaina, protagonitzen diversos conflictes per la vinculació de la seua jurisdicció, que es resolgueren mitjançant la concòrdia del 1677 a favor del comte de Cocentaina , qui mai no havia deixat de percebre les rendes d'Alcosser. Allò va motivar que la vila no disposa-ra d'una carta específica de població, i es regira per la de Muro. La seua església va pertànyer a la de Cocentaina i, posteriorment, el 1535 a la de Gaianes, més tard s'independitzà d'aquesta. La població, amb una economia basada en l'agricultura (cirera fonamentalment) ha anat disminuint demogràficament durant el segle XX.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALFAFARA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
582 m
19,80 km2
585
394
419
Alfafarenc/enca

El municipi està situat a la valleta d'Agres, en plena serra de Mariola. La seua ubicació fa que el terreny estiga poblat de pins, bosc mediterrani i les famoses herbes aromàtiques de la Mariola. Alfafara, a l'igual que la resta de la comarca és un paradís per als senderistes, ple de llocs pintorescs la relació dels quals es fa inesgotable, coves, antigues neveres – especial menció la Cava de Don Miquel, fonts, i sempre a la vista l'enorme quantitat de flors diverses que fan de la caminada un plaer amb el seu colorit i la seua flaire. Hi ha constància que els primers pobladors eren ibers per les deixalles trobades a Cabeç de Mariola o de la Cova, Cabec de Serrelles, Cabec de les Monserraes, Lloma de Carbonell i la Cova Bolumini. Fou un lloc musulmà com ho demostra el seu nom àrab alfawara que significa font o brollador i que, probablement fa referència a la Penya del Xorro, salt d'aigua que ca u amb força en èpoques de pluja; r ere la conquesta de Biar , el lloc se li concedeix en senyoriu a Ximén Pérez d'Oriz , en 1250, i posteriorment – 1292 – és venut a Pere d'Artes . L'any 1370, Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), la incorpora, mitjançant venda, a la Universitat de Bocairent de la qual es va separar el 1632 amb la concessió, per part de Felip IV (1606-1665) del títol d'Universitat d'Alfafara; fins el 1707 pertanyia a la Governació de Xàtiva i fins 1833 a la de Montesa; ha sofert una baixada demogràfica al llarg del s XX motivada per la proximitat de Bocairent, Banyeres, Ontinyent o Alcoi, potents centres industrials. Alfafara, malgrat la recent modernització de la seua indústria tèxtil, d'un marcat tarannà artesanal, viu fonamentalment de l'agricultura: cereals, llegums, vinya i, principalment, olivera. L'únic monument a mencionar és l'església romànica de la Transfiguració del Senyor.

La gastronomia també mereix el seu apartat: plats contundents en què s'utilitza la principal producció, l'oli, i que es coneixen com a “mulladors”. La pericana, l'espencat, la borreta, la sang amb ceba, el putxero de pilotes o fassedures, l'arròs en diverses varietats. També bons dolços a base de farina i ametla. I, sobre tot, l'herbero, licor que es fa en tota la comarca a partir de les nombroses varietats de plantes medicinals i aromàtiques i que cadascú barreja al seu gust.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ALMUDAINA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
473 m
8, 80 km2
360

117

132
Almudainer/era

S'enclava en les vessants de la serra de l'Almudaina, entre les valls de Planes i de Seta, amb un relleu molt suau i amb l'alt de la Caseta de la Neu com a fita màxima. El seu topònim, a l'igual que el poble, és d'origen àrab i significa “petita ciutat”. Fou lloc de moriscs adscrit a la baronia de Planes. El 1534 fou incorporada a la rectoria de Catamarruc; el 1574, amb una població de 140 moriscs, va erigir-se en parròquia independent juntament amb l'annex de Benialfaquí, encara que aquesta situació no fou definitiva fins 1619, deu anys després del despoblament sofert pel decret d'expulsió.

El seu monument més important és la Torre Almudaina , de planta quadrada. Molt deteriorada però encara recuperable. Degué fer funcions de guaita i defensa. Està declarada BIC. També hi ha l' ermita del santíssim Crist del Socors i l' església de sant Bartomeu .

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BALONES

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
660 m
11,20 km2
270
183
156
Baloner/era

Ubicat en la vall de Seta, en el vessant meridional de la serra d'Almudaina, font als Frares de la Serrella, al seu terme hi ha les coves de sant Francesc, el tossal de la Creu o Llometa (900 m) i el jaciment ibèric de Pitxòcol com a paratges més pintorescos. S'han trobat importants restes ibèriques a la partida de Pixòcol, entre elles la Bitxa de Balones. L'origen però és musulmà. Jaume I (1208-1276) després de la conquesta va mantenir la població morisca. Es va integrar en el marquesat de Guadalest i pertanyé a la parròquia de la Vall de Seta. A principis del segle passat va sofrir una important minva demogràfica per l'emigració cap a França i en la dècada dels cinquantes cap als nuclis industrials propers com ara Alcoi . La seua economia es basa en l'agricultura de secà, olivera i ametla. La població es conserva amb l'encant dels petits pobles amb les seues cases blanques i restes de les muralles àrabs. El seu patrimoni es concreta en:

  • Església barroca de sant Francesc d'Assís. Segles XVIII – XIX.
  • Castell de Seta. Petit castell de guaita del qual romanen nombrosos elements malgrat trobar-se en ruïna absoluta.

De la seua gastronomia, la coca amb pebrera i tomaca.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENASAU

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
701 m
9 km2
418
189
171
Benasauer/era

Ubicat en un terreny molt esquerp, compta amb paratges com Ares del Bosc, despoblat morisc o el naixement del riu Frainós. Altres excursions són les que, per la Serra Serrella, ens acosten fins la Coveta de les Tres Creus o a la Fonteta Picó. Població d'origen musulmà. Fou ocupada a mitjans del segle XIII per Jaume I (1208-1276), qui va mantenir la població àrab. En aquella època degué estar emmurallada, encara que no ens ha arribat cap resta de la suposada muralla. Amb la sublevació d' Al Azraq (1208-1276) i la subsegüent expulsió, gairebé es va despoblar. A partir del 1535 entrà a formar part de la rectoria d'Alcoleja, de la qual es va separar posteriorment. La població ha minvat contínuament per l'emigració vers els nuclis industrials més propers com Alcoi i Cocentaina. El seu patrimoni es concreta en:

  • Església de sant Pere. Del segle XVIII, restaurada recentment.
  • La Torre del Palau dels barons de Finestrat. És l'única construcció que roman del que hagué de ser un palau fortificat.
  • Ermita de santa Maria dels Àngels d'Ares. S XVII – XVIII.

El seu plat típic és la pericana.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIARRÉS

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
398 m
20,20 km2
1.080
1.397
1.317
Beniarresí/ina

Al seu terme es troba la Cova de l'Or. També hi és interessant la visita al pantà que du el seu nom; la cova dels Nous Forats i el barranc de l'Encantat. La mostra més antiga de poblament que hi ha és la Cova de l'Or, segle V aC, considerada com el jaciment neolític més important del País Valencià. El poble és d'origen musulmà. Conquistat per Jaume I (108-1276) l'any 1253, va estar integrat per moriscs fins l'any 1609 que van ser expulsats. Fou senyoriu de Beni Arràez -que donà nom al poble, musulmà convertit al cristianisme amb el nom d' Almudino, el qual, per deutes, perdrà el lloc en favor de Ponç Guillem de Vilafranca, qui va apropiar-se'l sense esperar sentència del Justícia, per la qual cosa Jaume I va ordenar-li que el restituís al seu senyor. Depengué jurisdiccionalment del castell de Perpuxent que fou concedit a Gil Garcés d'Azagra el 1259 per part de Jaume I, davant la primera revolta d'Al Azraq (1208-1276); posteriorment passarà a diversos senyors cristians i a l'orde de Montesa. Des de principis del segle XX es produeix un increment de la població, i en les dècades dels 50-60 descendeix notòriament degut a una gran emigració cap a França; en els anys 70 s'estabilitza. L'agricultura que propicia el Serpis i la indústria de Cocentaina i Muro de l'Alcoi són els pilars de la seua economia. Patrimoni històric:

  • Església de sant Pere apòstol, edificada el segle passat sobre una antiga construcció gòtica.
  • Ermita del sant Crist dels Afligits, a la qual s'arriba després de pujar un elevat calvari.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENILLOBA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
520 m
9,50 km2
1.575
922
821
Benillober/era

Al seu terme es troba l'Aitana que amb els seus 1.558 m . és la major altura de les comarques del sud del País. També són interessants els paratges del Salt, La Creueta, els Tolls del riu Frainós, on apareixen restes d'un aqüeducte musulmà i de dos antics molins fariners. L'origen del poble està en una antiga alqueria musulmana que, en 1317, pertanyia a Bernat de Cruïlles. En 1357 l'infant castellà Ferran atacà la població i fou rebutjat pels habitants que es van fer forts al recinte emmurallat. Fins a les primeries del XVI va pertànyer a la parròquia de Penàguila. En el moment de l'expulsió comptava amb uns 1485 habitants moriscs. En 1611 els comtes d'Aranda li donaren la seua segona carta pobla. En 1757 el senyoriu de Benilloba entra en la casa de Revillagigedo; aquests comtes no ho desvincularen, malgrat les disposicion s desvinculadores, fins l'any 1 955, any en què cediren, veneren i transferiren els drets senyorials subsistents a un particular. Actualment, com a cas excepcional al País Valencià, segueix vigent el senyoriu de Benilloba. Gràcies a la indústria tèxtil l'economia de Benilloba és de l es més pròsperes de la comarca. Del seu patrimoni:

  • Església de la Nativitat.
  • Casa Fortalesa. Fou palau dels comtes de Revillagigedos el XIX conservava una torre; avui només romanen la porta principal i vestigis de tipus islàmic.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENILLUP

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
565 m
3,40 km2
90
93
98
Benilluper/era

Benillup es troba al centre de la vall de Travadell, al peu de la Serra d'Almudaina, sota la Penya Redona, voltat pels barrancs de Caraita i del Sofre, que són afluents del riu Serpis o riu d'Alcoi. Hi ha bones ocasions per fer excursions i senderisme com ara: la font del Molí, la de Salines, el barranc de la Font Vella i el del Sofre. La seua toponímia correspon a l'àrab i significa "fill del llop". La població té el seu origen en una antiga alqueria musulmana. Conquistada pels cristians a mitjans del segle XIII, va seguir sent lloc de moriscs amb un total de 37 famílies el 1609, moment de l'expulsió. Des de l'any 1574 l 'església parroquial estigué annexa a la de Benimarfull. Va pertànyer a la família Fenollar en el segle XVII, i posteriorment el senyoriu fou possessió del comte de Ròtova. La seua economia és agrícola. S'hi produeixen cireres de la denominació d'origen " Montaña de Alicante ". El casc urbà és petit i molt bé conservat. L'única referència monumental que hi ha és l'església de la Mare de Déu del Rosari, edificada el segle XVI.

Les especialitats gastronòmiques autòctones es basen en el dolç: sopà, figues fregides i sequillos.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIMARFULL

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
416 m
5,60 km2
360
410
414
Benimarfuller/era

El terme, situat a la vall de Travadell, està solcat pels barrancs del Sofre, Benimarfull i L'Albacar, tots tres afluents del Serpis. A destacar les fonts del Tossal, de L'Albacar i del Sofre. El topònim Benimarfull, evidentment àrab, significaria "fill de la font (o del brollador) amarga" i ens indica la procedència musulmana del lloc. En eixa època pertanyia al regne de Dénia, sota el regnat d' Al-Azraq (1208-1276). Rere la conquesta passa a ser propietat de Teresa Gil de Vidaura. Posteriorment el seu senyor és l'almirall Roger de Llúria (1250-1305); a la seua mort passa a la seua vídua, Saurina d'Entença i, en 1325, a la seua filla Margarida Llúria d'Entença. Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós (1336-1387) retorna a la Corona. En 1409, amb la resta de la vall de Travadell, passa a ser propietat de Fadric de Lluna . Alfons V el Magnànim (1380-1458) ocupa totes les propietats d'aquest senyor, per haver recolzat els castellans en la guerra de 1429, i les dona a la família Ruiz de Lihori. Per matrimoni passà a ser propietat del senyoriu de Guadalest, propietat d' Alfons Folch de Cardona i Fajard; senyoriu que el segle XVII, sota Sanxo de Cardona, rep el títol de marquesat. En 1574 el patriarca Joan de Ribera (1532-1611) mana crear la rectoria de moriscs Benimarfull-Benillup, el document de creació de la qual és el primer on apareix el topònim Benimarfull. En 1609, com a conseqüència de l'expulsió, roman totalment deshabitada i és repoblada per 4 famílies de cristians. El 13 d'agost de 1611 el quart marqués de Guadalest, Sanxo Ruiz de Lihori Folch Borja i Cardona atorga carta pobla. En 1663 la parròquia se separa de Benillup. En 1709 la desfeta d'Almansa deixa com senyor al marqués d' Ariza. En 1847, aprofitant un brollador d'aigües sulfuroses, s'inaugurà el balneari de la Font de Santa Anna que va funcionar fins 1936. L'economia, fonamentalment agrícola, es basa en el conreu del secà: cirera per a la Denominació d'origen " Montaña de Alicante " i oliva per a la Denominació d'origen " Aceite virgen de oliva Mariola ".

L'església de Santa Anna, de 1663, blanca, amb esvelt campanar i Museu Parroquial és el seu únic monument històric.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIMASSOT

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
729 m
9,50km2
270
173
129
Bemimassoter/era

Per la seua privilegiada situació paisatgística és conegut com "la balconada de la Serrella". El terme ofereix interessants excursions, com ara: les formacions rocoses conegudes com Els Frares, el Tossal Blanc, el penyal de Cantacuc, les covetes Rojes (art rupestre). L'origen de la població, com la resta de la comarca, és musulmà. Després de la conquesta va mantenir la seua població morisca que, en el moment de l'expulsió (1609), era de 18 famílies. Al llarg de la història ha sofert contínues cessions de propietat, així ha pertangut a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305); al comte de Terranova; en temps de Pere el Cerimoniós (1319-1387) i Martí l'Humà (1356-1410), a la Corona; a Fadric de Luna; tornà a la corona amb Alfons el Magnànim (1380-1458); als Cardona, marquesos de Guadalest i als Ariza. Fins l'any 1953, en què s'independitzà de la de Fageca , no va tenir parròquia independent. L'economia és exclusivament agrícola. El casc urbà, al que s'accedeix a través d'un túnel, manté el tipisme àrab de carrers blancs, empinats i costeruts amb els balcons plens de macetes florides. Monumentalment, tan sols, l'església de la Puríssima Concepció , del XVII. També paga la pena la pujada al Calvari. De la seua gastronomia citarem: el putxero amb pilotes de dacsa, l'arròs al forn i les coquetes fregides.

La Nit de Nadal els xiquets recorren el poble amb torxes de farigola coneguda com "Xameles".

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

COCENTAINA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
434 m
52,94 km2
5.400
10.468
11.534

Cocentainer/era
Contestà/ana

Cocentaina és el cap de la comarca del Comtat i, encara que fonamentalment la població es concentra al casc antic, hi ha els següents nuclis de població: Alcúdia, Algars, de Benifloret, Estació Nord, Gormaig, Penella, Poble Nou de sant Rafel. Els seus veïns també són coneguts amb el malnom de socarrats com a record de la conquesta cristiana i els successius aixecaments mudèjars. Situada a la vora del Serpis, en els vessants de la Mariola, la seua principal altura és l'emblemàtic Montcabrer (1390 m). Amb aquesta presentació es pot suposar que el terme és ric llocs d'esbarjo, senderisme, muntanyisme, etc; esmentarem, doncs, la ruta ecològica de la Mariola, Sant Cristófor, Santa Bàrbara com a petita mostra d'ells. És un dels municipis del País Valencià amb més troballes prehistòriques, així s'hi ha trobat deixalles del Musteriense, del Neolític, del Bronze, dels romans i dels àrabs que van ser els fundadors de l'actual Cocentaina. Després de ser conquistada el 1248 per Jaume I (1208-1276) , la vila i la seua comarca es van veure atacades pel cabdill Al-Azraq (1208-1276) el 1252 i el 1258 per la qual cosa s'hagué de fortificar en diferents ocasions; el domini efectiu sobre la vila no es produí, nogensmenys, fins la rendició d'un nou focus de resistència capitanejat per Al-Azraq el 1276; fins 1291, en què és cedida a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305) , roman en mans de la Corona, sota la família Llúria roman fins 1442 en què el rei Alfons el Magnànim (1380-1458) va fer donació de la vila, la seua extensa comarca i de la seua abundant població mudèjar a Ximén Pérez de Corella qui, a més a més, rebé el títol de comte i la ciutat, per extensió, va ser coneguda com a Ciutat Comtal; una equilibrada economia agrària, combinació de regadiu i secà, i la imponent força de treball de la seua població morisca fonamentaren l'auge de Cocentaina durant el segle XVI; en vespres de l'expulsió dels moriscs la vila va haver de comptar amb una població composta per prop de 2.000 cristians vells i poc més de 1.000 moriscs residents a la seua aljama; resulta fàcil comprendre el fort impacte que l'estranyament dels moriscs decretat el 1609 tingué per a Cocentaina i la seua comarca; el segle XVIII és de recuperació econòmica; en 1805 el senyoriu passa als ducs de Medinaceli ; durant el XIX continua augmentant-se la superfície conreada i comença a sorgir una tímida indústria tèxtil, influïda per la proximitat d'Alcoi, i amb ella uns petita xarxa de petites indústries i comerços; en la dècada dels seixantes del segle passat hi arriba un important contingent d'immigrants castellans. La principal producció agrícola és l'oliva, de què s'extrau un bon oli, comercialitzat amb el nom “Oli d'Or”; també ametla, fruites i hortalisses, sens oblidar les herbes aromàtiques i medicinals de la serra de Mariola. La indústria predominant és la tèxtil; altres dignes d'esment, el cartró i el plàstic. El sector comercial i la construcció completen l'apartat econòmic. Compta també Cocentaina amb extensió de la Universitat d'Alacant. La passejada per Cocentaina evoca èpoques anteriors, el casc urbà conserva bona cosa de cases i palaus medievals i el Raval ofereix el record dels àrabs amb els seus carrers i atzucacs blancs, estrets, torts i costeruts; arreu del poble podem trobar una de les col·leccions de taulellets devocionals del XVIII del País Valencià. Els monuments més representatius són:

  • Palau Comtal. Del segle XVI, barreja de gòtic i renaixement, fou bastit sobre un palau musulmà del segle XII. El seu interior conserva importants obres d'art, entre elles un retaule atribuït a Jacomart (1413-1461) . És propietat municipal i alberga dependències municipals com ara la biblioteca i l'arxiu. La seua conservació és prou bona.
  • Convent de Franciscans. Bastit en 1571 sobre una antiga ermita. També conserva interessants obres d'art i, a la porta, una creu gòtica de pedra.
  • Convent i monestir de la Verge del Miracle. Ocupa part del Palau, fou aixecat a partir de 1656 i, entre d'altres obres d'art, conserva una taula gòtica, el reclinatori del comte i una icona bizantina.
  • Església de El Salvador. Edificat en el segle XVI, al Raval, sobre la mesquita. Conserva un sòcol de taulell del segle XVIII i molts més detalls decoratius.
  • Església de santa Maria. Original del segle XIII, ha sofert diverses modificacions i afegits, l'últim en 1853. Conserva també important tresor artístic.
  • Ermita de sant Cristòfol. Segle XV.
  • Ermita de santa Bàrbara.
  • Església de sant Pere de l'Alcúdia.
  • Castell de Cocentaina. En el cim de Sant Cristòfol ( 750 m ). Musulmà, dels segles X-XI. Destruït en 1303, conserva restes de torres i murades. La torre major, de planta quadrada, ha estat recentment restaurada.
  • Muralles i torres. Pràcticament inexistents, les poques restes que n'hi ha estan integrades en les cases actuals, només es conserven els portals de Xàtiva, Sant Jaume i el d'Alcoi.
  • Castell de Penella. Segle XIII. En ruïnes, tan sols conserva una grandiosa torre major.
  • Casa Museu del Comtat del Centre d'Estudis Contestans. Amb àmplia informació sobre l'elaboració tradicional del vi, l'oli i la farina.
  • Casa del Fester. Amb tot allò relatiu als Moros i Cristians.

A banda dels Moros i Cristians, Cocentaina compta amb altres festes, com ara la dels Nanos , que es celebra en març al Raval i consisteix a exposar als carrers figures fetes pels veïns en què es fa crítica de l'Ajuntament i d'algun que altre veí. L'1 de novembre té lloc la Fira de Tots els Sants, pot ser la més important de tota la nostra geografia; enorme manifestació popular que se celebra des del segle XIV. Anualment s'hi celebra la Biennal d'Art Agulló de Cocentaina i enguany, 2004, de maig a desembre s'estan celebrant els “700 anys de socarrats” en commemoració de la conquesta cristiana.

Els aperitius: tostons, roviols, avellanencs amb tomaca, sangueta; els menjars de taula: fassedures de dacsa, mentirons, pericana, espencat de bacallà, olleta, borreta, arròs caldós, paella de sabater, arròs amb conill, coca de dacsa, olleta de penques i bledes, arròs al forn amb trossets, garronets; les postres: mantegades, genaros, carquinyols, paciències, pastisset de moniato, d'ametla; begudes típiques: herbero, salvieta, mentira, agua limón negre , infusions d'herbes de la Mariola, cafè licor, són una bona mostra de la rica gastronomia contestana.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FAGECA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
769 m
10,20 km2
225
134
107
Fagequí/ina

El municipi es troba situat a la serra Alfaro , aspra i de formes calcàries que s'alça en la Vall de Seta. S'hi poden fer excursions a la serra, al Pla de la Casa (1378 m), o a la Serrella. Lloc de moriscs que després de la conquesta fou atorgat als marquesos de Guadalest; en 1574 fou erigida en parròquia amb l'annex de la de Famorca i la de Benimassot fins mitjans del segle passat; en 1609 la població es va rebel·lar contra el decret d'expulsió; posteriorment fou repoblada amb mallorquins; la població; la població, dependent econòmicament d'una agricultura de secà, ha emigrat cap a nuclis industrials propers com ara Alcoi. La seua economia és agrícola amb producció de fruiters, ametlers i oliveres, que s'organitzen en forma de bancals. El poble, molt menut, compta al bell centre de la plaça amb un om centenari que constitueix el seu símbol, amb l'església de l'Esperit Sant, que és la més antiga de la vall i amb el cementiri més alt de les comarques del sud.

Si passeu per Fageca podreu menjar guisat de cigrons, olleta, minxos i, amb el cafè , rotllos d'aiguardent.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FAMORCA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
680 m
9,60 km2
135
63
38
Famorquí/ina

El terme s'ubica en la vall que hi ha entre la serra de la Serrella i la d'Alfaro i els seus paratges més cridaners són els corrals de la Cova, la font de l'Anouer o les pintures rupestres del Morro de l'Asdarbalet. També es pot ascendir a la Mallà del Llop en la Serrella. Formà part de la baronia de Guadalest que se li va concedir a Huc de Cardona; passà, per herència materna, al besnét d'aquest, Sanxo de Cardona, almirall d'Aragó, que obtingué el títol del marquès del mateix nom el 1542; posteriorment passà als Palafox, marquesos d'Ariza, i als Arteaga, ducs de l'Infantat; lloc de moriscs --comptava amb 26 focs el 1602, pertanyé a la fillola de Guadalest; el lloc era famós en el seu moment per les expedicions en mules carregades de neu que sortien de la serra cap a la costa. L'economia local es basa en l'oli, l'ametla i la cirera.

Al poble, de carrers empinats, s'accedeix a través d'un vell pontet i l'únic monument ressenyable és l'església barroca de sant Gaieta, del segle XVII, reconstruïda en 1912, que conserva en la seua façana un antic i original rellotge.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GAIANES

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
420 m
9,60 km2
450
298
443
Gaianer/era

El terme, ubicat en la serra de Benicadell i solcat pel Serpis, compta entre els seus encants el de ser el millor punt de partida per a l'ascensió al mític cim on es pot contemplar, a més a més d'impressionants vistes, una antiga nevera. Població d'origen musulmà conquistada per Jaume I (1208-1276) al voltant de 1244, posteriorment fou propietat de Ximén Roiç de Corella, comte de Cocentaina; el seu successor, Gastó, atorgaria carta pobla en 1611, rere l'expulsió dels 279 moriscs que hi havia i que deixà el poble desert; en 1535 l'església assoleix la independència de la de Cocentaina i s'erigeix en parròquia; des de 1893 a 1969 hi tingué parada el tren Alcoi-Gandia, el popular “xitxarra”. La riquesa de Gaianes es basa en l'agricultura de secà. Del seu patrimoni:

  • Església de sant Jaume apòstol. Aixecada en el XVI sobre l'antiga mesquita musulmana.
  • Ajuntament. Instal·lat en una antiga casa pairal.
  • El Castell. Petita fortalesa encarregada de la vigilància del riu. Actualment es troba en ruïnes, només podem observar-hi la torre principal i alguns trossos de la muralla.
  • Ermita de sant Francesc de Paula.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GORGA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
545 m
9,10 km2
567
265
256
Gorguer/era

Situat en la confluència de les valls de Seta i de Travadell, a la vora dreta del riu Seta, entre les serres d'Alfaro i de La Serrella, el seu terme, és força accidentat, farcit de barrancs i muntanyes i presenta gran atractiu per a les excursions a peu. La població és d'origen musulmà i fou conquerida per Jaume I (1208-1276) qui va donar-li el títol i el privilegi de vila; en 1248 va donar-la a Domenec Pérez per que la repoblara; posteriorment va posseir la baronia Roger de Llúria (1250-1305); en 1235 s'erigí en senyoriu independent d'Alcoi després de la sentència del plet formulat sobre l'herència de l'almirall; el senyoriu fou també propietat del marquès de Guadalest i del d'Ariza. L'economia és agrícola i ramadera. Les terres conreades es dediquen a ametla, olivera i fruiteres, especialment bresquilla i pruna. El bestiar llaner i les granges de pollastre representen el sector ramader. D'indústria no n'hi ha, a poques penes podríem parlar de tèxtil, influència de la zona, i unes almàsseres que encara s'hi conserven. Al poble es conserven alguns casalots pairals que donen testimoni de la seua història i rajoletes amb representació de sants catòlics, els anomenats “sants de carrer”; els monuments més característics són:

  • L'església de l'Assumpció de nostra senyora de l'Assumpció, construïda en estil barroc, en 1742 conserva una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, del segle XVI i obres atribuïdes a Joan de Joanes (1507-1579), Vicent López (1722-1850) i Esteve Bonet .
  • Palau del Marquès d'Ariza.

En el capítol de curiositats podríem comentar que Gorga fou coneguda per l'existència d'una raça especial de gossos i galls, lamentablement perdudes a hores d'ara.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALQUERIA D'ASNAR

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
365 m
1,08 km2
180
418
494
Alquerier/era

També conegut com El Ràfol Blanc, s'ubica sobre la vora dreta del Serpis, que travessa la població de part a part, en plena plana de Muro. Hi ha el bosc de llidoners més extens del País Valencià. El Serpis, vorejat de xops, aporta paratges com ara el Ferrer on, aprofitant els jardins de l'antiga fàbrica de paper, s'ha instal·lat l'àrea recreativa del Tàlveg de sant Raimon. Alqueria musulmana, en el segle XVI pertanyia a la família Ferris, per la qual cosa apareix documentat com Alqueria de Ferris. A l'hora de l'expulsió dels moriscs hi havia 14 famílies d'ells, amb uns 63 habitants; la despoblació va fer que fons el 1626 no obtingués carta pobla atorgada per Josep Aznar, el qual va vendre el senyoriu, l'any 1686, al comte de Cocentaina, Francesc de Benavides Roiç de Corella, qui el 1697 signa amb els veïns del poble –que ara duia l'afegit de Benavides– una concòrdia que modificava la carta pobla. La seua història econòmica ha estat lligada, durant els darrers cent anys, a l'empresa Papeleras Reunidas, fabricant del paper de fumar Bambú, que va portar un augment poblacional. Després de molts anys tancada i abandonada els treballadors han recuperat l'edifici i part de la maquinària i hi fabriquen paper reciclat i paper fet a mà de manera artesanal, demés de obrir-la al públic per a mostrar el procés productiu. L'únic monument ressenyable és l'església de sant Miquel que té un curiós campanar de rajoletes de clara influència gaudiniana. La fàbrica de paper, ara en reconstrucció, dóna testimoni de l'època industrial. El dia del Corpus s'hi fan als carrers catifes de colors amb serrill, papers i flors, que donen gran colorit al poble. Per sant Miquel s'hi celebren Moros i Cristians amb Correfocs.

De la gastronomia la mel, l'olla i entre els embotits la poltrota, una espècie de botifarra negra.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ORXA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
268 m
31,80 km2
1.170
788
715
Orxà/ana

El terme municipal veu passar el Serpis, convertit aquí en tancat de pesca, i depara, mercès a la seua orografia esquerpa, moltes oportunitats de practicar el senderisme, l'espeleologia, l'escalada l'equitació o el cicloturisme visitant paratges com ara la cova de Bassiets, la serra Azafor el Pi Alt, l'estret de l'Orxa, la font dels Oblits o la font Serquera, sens deixar de costat la Cova Llarga, meravella de l'art rupestre llevantí, Patrimoni de la Humanitat. No és possible datar l'antiguitat del lloc però hi ha força jaciments de diferents èpoques arreu del terme municipal: coves del barranc de les Foies, del Gorigori, vesants del castell (bronze); Canassia, (necròpoli romana i jaciment medieval); malgrat tot la primera referència a Orxha apareix per primera vegada en el segle XIV atribuït a una població de nom Perputxent, en honor a la vall on s'ubica, que, junt a Benillup, Alcanesia i Beniarrés constituïa la comanda de Pertputxent i que estaria sota domini del castell conegut com Hisn Burbudjan, que abans de la conquesta era propietat d' Al-Azraq (1208-1276), a l'gual que Polop, Tárbena, Margarida, La Jovada, Castells, Queirola i Gallinera; rera l'ocupació cristiana continuà sent regentat pel cabdill musulmà que va establir pacte de vassallatge amb Jaume I (1208-1276) mitjançant el pacte del Pouet (1244) que establia la concessió de la meitat de llurs rendes i pertinències; durant les revoltes que protagonitzà Al-Azraq fou destruït; en 1269 el rei va cedir vila i castell a Gil Garcés d'Azagra; i posteriorment a Arnau de Romaní el qual donaria la vall, l'any 1288, a l'orde dels templers, els quals restauraren i ampliaren el castell; a la dissolució del Temple, el senyoriu passà a la de Montesa (1317) per privilegi de Jaume II (1267-1327); l'expulsió dels moriscs destruí l'economia i despoblà L'Orxa i els altres pobles del domini per la qual cosa va haver de ser repoblat, cosa que es va fer amb mallorquins; a partir de 1950 sofreix una forta caiguda demogràfica a causa de l'emigració, cap a França i a Alcoi principalment. Una fàbrica de paper dóna feina a gairebé la meitat del poble; la resta subsisteix de l'agricultura de secà, olivera i ametler. Patrimoni:

  • Castell de Perputxent. Es tracta en realitat de la fusió de dos castells, fàcilment identificables malgrat la ruïna total en què és manté a pesar d'haver estat declarats BIC. L'any 2001 la Conselleria de Cultura va instar els propietaris, ducs de L'Orxa, a intervenir per garantir la conservació ja que la murada presentava risc de caiguda.
  • Església de Santa Maria Magdalena. 1940-1950.
  • Ermita.
  • Fàbrica de la llum.
El blat picat es el plat típic.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MILLENA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
634 m
9,80 km2
--
182
209

Billener/era
Millener/era

A pesar que la denominació oficial és Millena, seria més escaient utilitzar el topònim ancestral del poble, BIlleneta, que té l'origen en una masia musulmana situada als voltants de l'històric castell de Travadell. És el poble més alt de la Vall de Seta (o de Travadell). El seu terme compta amb força paratges pintorescs com ara la penya El Corb, Els Cauets, penya del Diable, amb pintures rupestres; la cova dels Xiulitets, la font de l'Aueta, les serres de l'Almudaina i la Serrella, el riu Seta, la font de Dalt, la font de Baix Raimon de Carreras, en 1248, fou el primer cristià a rebre terres en un intent que començà en 1243, de repoblar amb cristians; tanmateix la població continuà sent morisca. El seu primer senyor, en 1270, fou Roger de Llúria (1250-1305) i a la seua mort passà a sa muller, Saurina d'Entença; en 1325, per herència a sa filla Margarida de Llúria que maridà amb el comte de Terranova; en 1358, regnant Pere IV (1319-1387) torna a la Corona, la qual ven Billeneta a la reina Leonor; en 1361 és batle Berenguer Rocha; en 1394 és propietat de Francesc de Casa Saja; en 1409 retorna a la Corona; en 1431 Alfons el Magnànim (1380-1458) la dóna a Raimon de Perellós; en 1432 es fan reparacions en el castell i és donada pel rei a Guillem de Vich i, de seguida, torna de bell nou a la Corona; en 1455, mitjançant permuta cau en mans de Sanxo Ruiz de Lihori, vescomte de Gallando; en 1500 passa als Folch de Cardona, comtes de Guadalest; posteriorment passa a senyoriu dels marquesos d'Ariza, que ja mantenen la jurisdicció fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. L'expulsió morisca va suposar un fort daltabaix demogràfic. Des de l'any 1535 la seua parròquia va dependre de la de Gorga. Va pertànyer a la Governació de Xàtiva fins 1707 i des de Felip V (1683-1746) fins el 1833 al Corregiment d'Alcoi. L'economia, basada en l'agricultura de secà, ha incidit en la regressió de la població, que ha emigrat a nuclis industrials com ara Alcoi i Cocentaina. Malgrat tot el secà i l'almàssera d'oli que hi manté la família Ferrando són els únics recursos econòmics del lloc. També hi ha certa activitat en l'àmbit del turisme rural. És un poble menut i tranquil però que compta amb important patrimoni:

  • Castell de Travadell. També conegut com castell de Billeneta, o de Millena, és d'origen musulmà i es diu que té túnels i passadissos que foraden tot el Morro del Salt, cim sobre el qual s'ubica. Està totalment en ruïnes.
    Església de sant Josep. Al seu museu parroquial es conserva una creu de nacre feta a Terra Santa en el segle XVIII. També hi ha un quadre atribuït a El Greco (1541-1614).
    Torre de Millena. Declarada BIC en 1985.
    Diverses cases pairals arreu de la població.
  • Om tricentenari que presideix la Plaça de l'Església.

La gastronomia presenta els plats típics de la comarca: pericana, borreta i olleta. Són recomanables els bunyols de carabassa.

El segon diumenge de juliol s'hi celebren les festes majors en les quals s'encenen fogueres i es fa la "plantà del xop" que simbolitza la fecundació de la terra.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MURO DE L'ALCOI

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
399 m
30,24 km2
2.430
7.252
8.961
Murer/era
Mureny/enya

El terme municipal, que compta amb els nuclis poblacionals de Muro , Alqueria Jordà, Benamer, Setla de Nunyes i Turballos, s'estén al redós de la Mariola i està regat pel riu Serpis o d'Alcoi. Llocs d'interès: la Penya del Frare, els Fontanars, la font del Baladre, el Racó Llobet i els poblets de Turballos, Setla de Nunyes i Benamer que conserven el tipisme morisc del seu origen. Hi ha el sender de petit recorregut PR-V56. L'origen més remot que coneixem són les restes de la Cova Beneito, que podrien remuntar-se fins els 35.000 anys, més “recents” les deixalles trobades en les terrasses del Serpis o el poblat ibèric del Frare d'Agres; la primera vegada que apareix el nom de Muro és en un document de l'any 1240 pertanyent al Llibre del Repartiment en què es reflexa la donació a Çalema Hoto, moro de Xàtiva, dels forns i molins existents en el lloc i de l'alqueria de Turballos al seu Justícia, de nom Pere del Bosch; el 1291 forma part del feu entregat per Jaume II ( 1267-1327) a l'almirall Roger de Llúria ( 1250-1305), la qual família gaudí la possessió fins el segle XV en què novament passa a la Corona; en 1448 Alfons el Magnànim ( 1380-1458) atorga el títol de comte de Cocentaina a Eximén Pérez de Corella, i Muro resta inclòs en el comtat; fra Bartolomé dels Àngels erigí l'any 1530 l'església de Sant Joan Baptista, la qual depenia de la parròquia de Cocentaina i tenia com a filials les de Setla, Benàmer i Alqueria de Serra, no es convertiria en parròquia independent fins quaranta i quatre anys més tard; posteriorment abasta el títol d'Universitat i la separació de Cocentaina mitjançant privilegi concedit pel comte d'aquesta última vila; fou un important nucli de moriscs, que sofriren forta pressió senyorial, format per uns 1500 habitants, els quals al ser expulsats en 1609 per Felip III (1578-1621) deixaren el lloc absolutament despoblat, situació que intentà solucionar l'any 1611 el comte de Cocentaina i senyor de Muro, Gaspar Roiç de Corella, que va imposar als primers 16 pobladors unes duríssimes condicions per les quals totes les terres i béns de la Universitat passaven a ser de la seua propietat, hom devien pagar elevats imposts i, fins i tot, podia aplicar condemnes de manera arbitrària; aquest contracte desavantatjós portaria a la ruïna els camperols i constitueix la peça clau per a entendre la revolta de la Segona Germania, que va tindre lloc el 1693 de la qual el capitost militar era el cirurgià murer Josep Navarro, qui s'enfrontà a les tropes reials resultant derrotat en la batalla que va tindre lloc en la veïna alqueria de Setla de Nunyes; en 1706 assolí el títol de vila; en la guerra de Successió estigué en al bàndol maulet lluitant en el port d'Albaida contra les tropes del borbó. A les primeries del segle XVIII hi hagué una epidèmia de còlera que va deixar aïllat el poble, aleshores els queviures els arribaven gràcies a la solidaritat dels alcoians, que se'ls enviaven pel riu Alcoi. En homenatge a aquells fets i per Reial Decret de 1917 es va fer oficial el topònim actual, malauradament castellanitzat, ja que és més adient el nom valencià de Muro de l'Alcoi.La immigració, atreta per la indústria tèxtil, que s'ha convertit en la base de la riquesa murera, ha duplicat la població en el segle XX. També hi és important l'artesania: hi ha tallers de guitarres, boixets, ceràmica entre d'altres. Del passat agrícola roman, sobre tot, l'olivera amb el qual fruit s'hi elabora un excel·lent oli en les diverses almàsseres que hi ha a la vila. Muro conserva casalots pairals, alguns dels quals s'han restaurat per a ús públic com ara el que allotja l'Ajuntament o el de la Biblioteca Municipal. De la resta del patrimoni citem:

  • La Cova Beneito . Important jaciment arqueològic descobert en 1979.
  • Església de sant Joan Baptista. Neoclàssica, del XVIII, construïda sobre l'antiga mesquita.
  • San Francesc de Turballos . Segle XVIII.
  • Sant Joaquim de Setla de Nunyes.
  • Santa Maria de Gràcia de Benamer .
  • Ermita de la Verge dels Desemparats. Segles XVIII-XIX.
  • Ermita de Sant Antoni.
  • Casa Museu Francisco Torregrosa. Exposició permanent d'art abstracte i d'avantguarda.

Mostra de l'afició musical i el respecte a les tradicions del poble són la Unió Musical de Muro, el Grup de Danses Baladre i l'Escola de música tradicional la Xafigà. Entre d'altres celebracions festives esmentem la Fireta de Sant Antoni, amb mercat medieval i artesanal, els Moros i Cristians i una de les tres Carnestoltes amb més anomenada del País.

La borreta, el blat picat o les bajoques farcides, juntament amb bons embotits constitueixen l'oferta gastronòmica murera.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PLANES

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
472 m
38,90 km2
1.170
815
850
Planer/era

També Planes de la Baronia, el municipi inclou els llogarets de Benialfaqui, Catamarruc i Margalida que juntame nt amb Planes componien la Baronia de Planes. Assentada en la vall que formen les serres l'Almudaina, Xarpolar, Cantacuc i l'Albureca , el terme està regat pels barrancs del Sofre i de l'Encantà, tributaris del Serpis, els quals deparen els paratges més interessants del terme. El topònim fa referència a “lloc pla”; castell d'origen musulmà, aixecat sobre un poblat del Bronze, passà a poder de Jaume I (1208-1276) en l'any 1245, integrat en el comtat de Cocentaina, mitjançant el pacte de vassallatge efectuat amb el cabdill musulmà Al Azraq (1208-1276) ; el 1276 passa a ser propietat de Teresa Gil de Vidaure i a son fill Jaume , senyor de Xèrica, qui, dos anys després, atorga la carta pobla; des de 1594 pertanyé als ducs de Maqueda, els quals, el 1611, establiren una carta de poblament amb condicions lleonines; el 1796 els ducs d'Arcos van vendre'l al marques de Cruïlles. És un poble agrícola amb una notable especialització en el cultiu de la cirera malgrat que també es dóna el cultiu dels típics productes del secà mediterrani: l'olivera i l'ametlla. La flaire àrab es conserva tant al casc urbà com a les restes d'un dels pantans més antics d'Europa o a l'aqüeducte i la resta de construccions necessàries per a l'explotació agrícola, com ara el molí de l'Encantà. De la resta del patrimoni, citem:

  • Castell de Margalida. Un dels més inaccessibles del País. Es troba en estat de ruïna.
  • Castell de Planes. Musulmà, amb afegits de la Reconquesta. Es troba en la part alta de la població
    Església de l'Assumpció. Construïda sobre la mesquita en el segle XVIII.
  • Sant Joan Baptiste, de Benialfaqui.
  • Sant Francesc, de Margalida.
  • Sant Josep, de Catamarruc.

En l'apartat gastronòmic destaquen l'olleta i els embotits.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

QUATRETONDETA

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
521 m
16,70 km2
270
179
122
Quatretondí/ina
Quatretondà/ana

També conegut com Quatretondeta de la Serrella per estar els seu terme municipal escampat per aquella serra on es troben els cims de Penya l'Hedra (1.384 m) i Serrella (1.358 m), també s'hi troba la font de l'Espinal o el pou de neu de Pla de la Casa, entre altres paratges atractius, però el més conegut és el dels Frares, curioses formacions rocoses en forma d'agulles. Població que l'any 1602 estava integrada per 40 famílies de moriscs; pertanyé a l'almirall Roger de Llúria (1550-1605), a la família dels Cardona, marquesos de Guadalest, i als Palafox, marquesos d'Ariza; la seua església, annexa a la de Balones, assolí la seua independència el 1786.

Com a curiositat direm que en 1924 Quatretondeta va nomenar alcaldessa Matilde Pérez Mollà i es convertia en el primer poble de tot l'estat espanyol en tenir una dona com a batllessa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TOLLOS

ALTITUD
SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
773 m
14,60km2
180
42
57
Toller/era

És el municipi menys poblat de les comarques del sud, ubicat en la vall de Seta, depara excursions a paratges tan interessants com la serra d'Alfaro, la font de Paet o el Freginal. També podem recórrer el sender PRV 168 que pel barranc de Malafi i al llarg de 27 km recorre gran part de la comarca del Comtat incloent la possibilitat de visitar les pintures rupestres del Pla de Petracos. D'origen àrab, fou donada per Jaume I (1208-1276) a diversos cavallers el 1248. Fou senyoriu dels marquesos d'Ariza i dels de Guadalest. Fins l'expulsió de 1609 fou refugi morisc. Abasta el seu màxim de població el 1845 amb 253 habitants. L'economia està basada en l'agricultura de secà: ametla, oliva i bresquilla, i la ramaderia del bestiar oví i caprí. El poble, de complicat accés, tan sols presenta com a edifici històric l'església de Sant Antoni de Pàdua, dels segles XVIII i XIX. També formen part del patrimoni toller diversos masos d'origen morisc que representen ben bé l'arquitectura d'aquella època.

D'interès gastronòmic són l'olleta, la pilota de dacsa, els minxos i l'embotit casolà.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos