El topònim de la població ve de l'àrab, i significa "indret d'aigües". D'origen musulmà, fou conquerida el 1.239 per Jaume I, qui mantingué la població musulmana sota la jurisdicció del cadí d'Eslida, com consta en la seua carta pobla del 1.242. Després de pertànyer a la baronia de Xèrica (fins 1.369) i al ducat de Sogorb, el s. XVI passà a ser propietat de la Corona. El 1.526, els moriscos d'Aín se sumaren a la sublevació de la serra d'Espadà, que fou sufocada per les tropes de Gaspar de Montsoriu. L'ocupació d'Aín i Artesa va impedir, donada la seua situació estratègica, que s'estengués la revolta. El 1.609, en conèixer-se el decret d'expulsió, els moriscos d'Aín es refugiaren de nou a la serra d'Espadà. Segons Sanchis Guarner, a les primeries dels seixanta comptava amb 298 aïnencs, la qual xifra baixa fins els 131 de 1.994. El seu terme és de 12,4 qm2.

      Lloc de moriscos, en 1.609 tenia vora els 600 habitants (alcudiencs), que se sumaren a a la sublevació de la Serra d'Espadà. Desprès de l'expulsió dels moriscos, va restar pràcticament despoblat i fins el 1.900 no arribaria a abastar de nou aquest nivell de població. Això no obstant, entre aquesta data i en 1.965 va perdre el 47% d'ella; 458 habitants a principis dels setanta. En el cens de 1.994 s'hi registren 180 persones en un terme de 30,8 qm2.

          Va ser donada per Jaume I a Guillem Romeu, i es mantingué com a petit senyoriu laic durant l'època medieval, conservant la seua població musulmana. En el segle XV fou senyoriu de la família Tou, senyors de Borriol i Sollana, i en el segle XVI es va incorporar al ducat de Villahermosa. En el s. XVIII n'era son senyor el duc Josep Gurrea d'Aragón. El 1.609 van ser expulsats els moriscos, i es va repoblar amb cristians pocs anys després. La seua economia és bàsicament agrària, destacant tradicionalment la producció d'oli i, en aquest segle la taronja. En 1.646 en tenia uns 300 habitants (artanencs); en 1.910, 2.926 i 1.943 en 1.994. Compta amb un terme de 36,3 qm2.

         D'origen musulmà, encara que el poblament del seu terme està comprovat des de l'Edad del Bronze. Conquistada per Jaume I el segle XIII. Pertanyé als comtes d'Ariza i després als de Cardona, marquesos de Guadalest. El 1.611, Felip Rúiz de Lihori, marqués de Guadalest, concedix carta pobla. Des del segle XIX ha pertangut a tres diòcesis: la de Terol, la de Tortosa el 1.957 i, des del 1.960, a la de Sogorb-Castelló. La seua població el 1.609 era mixta: 160 famílies de moriscos i 87 de cristians. Des d'aleshores i fins a principis del segle XVIII, la població va descendir de 400 (betxinencs) habitants a 170. Durant els segles XVIII i XIX es va quadruplicar. En 1.900 tenia 2.042 habitants, augmentat progressivament durant tot el segle XX fins abastar en 1.994 els 5.395 repartits en un terme de 21,1 qm2.. La seva principal riquesa econòmica és mixta: l'agricultura (tarongers) i una indústria ceràmica dedicada principalment a la fabricació de taulells.

    Fou una de les ciutats existents en època musulmana i la més important al nord de València. Per això i per la seua situació geogràfica va ser cap a ella on es va dirigir la primera campanya militar de Jaume I el 1.233 amb la finalitat de conquistar territori valencià. Assetjada des del més de maig de dit any es va retre el juliol. La seua població musulmana fou expulsada i es va començar a repartir el seu gran terme tant entre nobles com entre petits llauradors, adoptant-se el model de Repartiment que serà comú a la zona valenciana. Jaume I li va donar una carta pobla el 1.233 que va confirmar en part el 1.235, per la qual es delimitava el terme, es reglava el seu funcionament municipal i s'establien els drets reials sobre la població, restant incorporada al Patrimoni Reial. El 1.273 se'l va esqueixar una part del terme, fundant el rei Vila-real. Tradicionalment fou una de les viles de reialenc més importants, la qual cosa no va evitar que durant els segles medievals fos cedida pels monarques durant alguns períodes de temps a diversos senyors, normalment lligats a la família reial: el 1.291 Jaume II la va cedir a sa mare; el 1.324 a sa muller, el 1.329 Alfons IV intentà de cedir-la a son fill Ferran, i tanmateix estigué uns anys en mans de sa muller, Leonor de Castella, fets que produïren les conegudes protestes del braç reial encapçalat per Francesc de Vinatea; de nou Pere el Cerimoniós donà Borriana durant uns anys a l'infant Joan malgrat la resistència de la vila. El 1.329 canvià el seu fur al de València i el 1.348 és una de les poques viles reials que no es van adherir a la Unió encapçalada per València, la qual cosa va dur el monarca a atorgar-li el privilegi de posar tres corones sobre camp blau en el seu escut. Durant el segle XV, en el context de crisis agràries i epidèmies perdé gairebé dos terços de la seua població, recuperant-se lentament en els segles següents. Durant les Germanies --quan era cronista de la vila Martí de Viciana-- de nou es va mantenir en el bàndol reialista. Van ser constants els conflictes amb Nules pel repartiment de les aigües, i ja en el segle XVIII va assistir a un fort creixement agrari amb la dessecació de zones pantanoses, aparició de manufactures com la del cànem, i introducció de nous conreus, fet que en el segle XIX es va concentrar en la taronja. Durant les guerres carlines es va mantenir com un tradicional feu liberal, sent assetjada el 1.837 i el 1.838 per tropes del Serrador i Cabrera, i fins i tot assaltada i parcialment incendiada i saquejada. El 1.901 va rebre el títol de ciutat. Tingué un convent de mercedaris, i el segle passat es van fundar un de carmelites i un altre de dominiques. L'església parroquial del Salvador (segle XIII) conserva una la torre i l'absis d'estil gòtic, i tenia un retaule renaixentista. Van ser abundants les alqueries poblades que havia al seu terme, entre d'elles: Carabona, Seca, Bimaraix, Llombai i Palau, així com el barri d'El Grau. El 1.646 tenia uns 1.200 habitants (borrianencs); uns 9.000 en 1.850; 22.651 en 1.970 i 26.404 en 1.994, amb un terme de 47,2 qm2.

       D'origen musulmà, fou conquistada per Jaume I qui l'atorgà carta de població el 1.242. Fou concedida el 1.255 a Teresa Gil de Vidaure i posteriorment pertanyé als Medinaceli. Lloc de moriscos --conservà l'administració musulmana pròpia després de la conquesta, formà part de la fillola de la Vall d'Uixó--, en ella residia el cad com a centre de l'alcaidat d'Eslida. El seu castell es va unir a la revolta d'Al-Azraq i participà en la revolta de l'Espadà el 1.526. Com a conseqüència de l'expulsió dels moriscos es va despoblar completament. El seu màxim de població va abastar-lo el 1.910: 1.522 habitants (eslidencs). Des d'aleshores, aquesta ha disminuït, arribant a tenir 823 habitants en el cens de 1.994. El seu terme municipal és de 18,3 qm2.

          O Llosa d'Almenara. Té el seu origen en una antiga alqueria islàmica. Jaume I, després de la conquesta, concedí una casa i un molí a Bernat Sauvi i terres a P. Flandina. Francesc de Próxita va comprar a Jaume II el 1.292, la baronia d'Almenara, a la qual pertanyia la Llosa, li succeí en el senyoriu son fill Olfo. Lloc de moriscos, tenia 75 cases en 1.609, y va pertànyer a la fillola de la Vall d'Uixó. Després de l'expulsió, se'l va concedir carta de població. El paludisme crònic de la zona va impedir la seua expansió demogràfica, però a partir del segle XIX començà un progressiu creixement que es va accentuar en la dècada dels 60 del segle actual. Així, dels 650 habitants (llosers) que tenia en 1.960 passà a tenir 938 en 1.994. El seu terme és de 10,9 qm2.

         Antiga alqueria islàmica, després de la conquesta cristiana Guillem de Montcada, el 1.254, va atorgar carta pobla a favor de Bernat Mestres i 37 pobladors més. Va pertànyer als comtes de Cervelló. La seua economia, bàsicament agrícola, es va veure beneficiada per la pesca des de principis del segle XX, si bé posteriorment aquesta desapareix pràcticament a causa, sobre tot, del turisme de costa. Tenia uns 350 habitants (moncofins) el 1.646, i a finals del segle XIX, uns 1.800. El seu creixement, que havia estat lent fins el segle XX, s'incrementà durant la primera meitat del present segle, 3.154 habitants el 1.950, gràcies a l'increment de l'agricultura comercial, però aquesta expansió resulta frenada posteriorment per manca d'industrialització. Tot i això, continuà tenint un lleuger augment demogràfic durant les dècades dels seixanta i els setanta, fins arribar als 3.688 habitants en 1.994, en un terme de 14,3 qm2.

          Abans de la conquesta cristiana era tan sols una alqueria de La Vilavella. Devers meitat del segle XIII va ser fundada una pobla nova (actual Nules) en la plana per part del senyor de la Vilavella, Guillem Ramon de Montcada, llinatge en què va perdurar-ne durant el segle XIII. El 1.316 passà el senyoriu per matrimoni a Gilabert de Centelles, i uns anys després aquest llinatge es va unir al de Riusec, futurs comtes d'Oliva; el 1.342 el rei vené la jurisdicció i donà permís per a fer mercat; ja en època moderna es va convertir en un marquesat que incloïa els llocs de Nules, Mascarell, La Vilavella i Moncofa. Fou base de partida en la guerra contra els moriscos de la Serra d'Espadà el 1.526, així com de les tropes reialistes front els agermanats. L'expulsió dels moriscos afectà només a les seues alqueries que foren repoblades posteriorment. El 1.614 Felip III donà a Cristòfor de Centelles el mer imperi, i Felip V confirmà tots els privilegis el 1.708. El 1.755 és senyor Vicent Català i Castellví, també marqués de Quirra, y en el segle XIX fou del comte de Cervelló. El 1.938, la població quedà gairebé totalment arrasada en convertir-se en front de combat. El 1.643 es va fundar un convent de carmelites descalços i tenia un altre de clarises. Al seu terme està l'antic poble de Mascarell; que roman completament emmurallat i amb la muralla molt bé conservada. En 1.646 tenia uns 350 nulers; uns 1.500 en 1.746; 2.873 en 1.950 i 11.680 en 1.994 en un terme que abasta els 48,8 qm2.

       D'origen musulmà, fou donada per Jaume I el 1.245, juntament amb Berita i Trutxelles, ambdues en terme d'Onda, a Guillem de Pau i els seus . El 1.404 és venuda a Doménec Ros d'Orsins. Ja el 1.438, el rei Alfons V li concedeix la jurisdicció, que posseïren sons hereus Joan i Onofre. El 1.513 es concedix la jurisdicció a Onda. A partir del segle XVII retorna a Joan Coll i els seus successors, que l'ostenten fins el segle XVIII. La seua població era el 1.565 de 40 veïns (ribesalbers); el 1.887 de 267; el 1.910, 1.073. El seu mínim l'abasta el 1.940 amb 877 habitants, i a partir d'aquesta data enceta un augment substancial: per a estabilitzar-se en els vuitanta en els 1.392, en el cens de 1.994 registra 1.295. A destacar el major pes econòmic de la indústria (70,5%) --sobre tot la fabricació de rajoles, tot i que en alguna època ha intentat competir amb l'Alcora amb la seua ceràmica--, front l'agricultura (7,2%). El seu terme té 8,4 qm2.

       Suera Alta (aldea) i Suera Baixa (municipi) tenen el seu origen en diversos poblats àrabs, units darrere la conquesta cristiana. Jaume I donà la vall en 1.260 a Pere, fill de la seua esposa Teresa Gil, i li atorgà franquícies. Després el senyoriu pertanyeria als ducs de Medinaceli. En 1.609 romangué despoblat fins el 1.611. Tot i que en aquesta data arribaren alguns repobladors, el seu auge demogràfic va arribar amb el segle XVIII (567 habitants (assuerans) en 1.787). La seua població continuaria creixent fins abastar els 1.206 habitants en 1.910. Ja entrat el segle XX, començaria la seua regressió demogràfica fins arribar als 565 en el cens de 1.994. La seua activitat agrícola va millorar en el XIX per l'extracció d'aigua del subsòl per a reg. El terme municipal compta amb 22,1 qm2.

         Era una alqueria musulmana del terme d'Onda. Donada en 1.237 per Jaume I a Eximén de Foces, apareix donada a poblar juntament amb Onda en la carta pobla del 1.248 per a passar després a mans de Pere de Castellnou. Aquest va poblar-la de bell nou amb musulmans el 26 de maig del 1.260. Rere l'expulsió dels moriscos en 1.609, fou poblada de nou amb cristians el 1.616 pel comissari reial de l'orde de Montesa. El 1.839 va resultar destruïda en una batalla entre tropes reialistes i carlines, i el 1.842 fou feta municipi independent d'Onda. En 1.646 tenia uns cent habitants (talers), uns 700 el 1.794 i 1.142 el 1.910 (el seu màxim de població). Posteriorment, inicia un lent descens demogràfic que la situa en 782 habitants per a un terme de 14,7 qm2. en el cens de 1.994.

       També coneguda com Vall-Llarga, Vall del Duc o, rònegament, La Vall. La seua història es remunta a la dominació romana, com ho demostren làpides i canals d'aquesta època. Durant la dominació musulmana s'assentaren, en aquesta vall, diferents tribus àrabs, procedents del nord d'Àfrica, com ara els Zenete i els Bautasy. Tanmateix s'hi crearen gran nombre de poblats. Les tropes de Jaume I ocuparen la vall el 1.238, a la qual cosa va seguir una rebel·lió dels musulmans, assolint amb això una carta de població que respectava la religió, els usos i els costums islàmics. La vall passà, en part, a l'infant Jaume d'Aragó i la resta a jurisdicció directa de la Corona. Va pertànyer posteriorment a successius senyorius fins arribar als ducs de Sogorb que perderen el domini sobre aquest amb l'abolició dels senyorius per les Corts de Cadis el 1.812. En el segle XVII s'hi formaren dos nuclis de població. El primer format per l'Alcúdia, Banigafull, Zenete i el segon per Benizabat i Zeneja. Rere l'expulsió morisca es produí una despoblació de la vall, que obligaria a realitzar una repoblació del mateix amb gents procedents del Maestrat de Montesa. Durant la guerra de Successió es va inclinar pel partit de Felip V, per la qual cosa rebria alguns privilegis. Fou escenari d'enfrontaments bèl·lics durant les guerres carlines. El progressiu augment dels dos municipis (ambdós comptaven amb parròquia pròpia) va fer que acabaren unint-se al llarg del segle XIX, per a assolir el 1.926 el títol de ciutat. Hi destaquen les coves de Sant Josep, riu soterrani navegable, que s'ha convertit en un important focus d'atracció turística. S'hi conserva l'aqüeducte romà, situat en l'interior de l'urbs, reformat pels àrabs. També cal destacar-hi l'església arxiprestal de l'Assumpció --segle XVIII--, de grans proporcions, impressionant portalada barroca. La seua indústria més important es la del calcer, que a partir del 1.920 potencià la família Segarra. Quant a la seua demografia, romangué pràcticament deshabitat rere l'expulsió dels moriscos, no recuperant-se la seua població fins el segle XVIII (1.895 habitants (vallers) el 1.715). A partir d'aquesta data, mantindria un progressiu creixement fins l'actualitat, molt major durant el franquisme a causa de la immigració: 5.400 habitants el 1.974 i 29.095 en 1.994 El seu terme és de 68,2 qm2.

      El seu origen es deu a la fundació de Jaume I, començant-se a bastir el 1.269 en el terme de Borriana. Hom li atorga carta pobla el 20 de febrer del 1.274, i se segregà de Borriana, però atorgant-li ús i gaudiment d'aigües del Millars, i els seus mateixos furs i privilegis. L'origen de la seua fundació es deu al canvi de política que es produïx rere la conquesta; canvi que no és un altre que el de la posada en conreu de la zona costanera, per a la qual cosa es funden una sèrie de localitats al llarg de tot el país: Vinaròs, Benicarló, Benicàssim, Castelló, Nules i Almenara entre d'altres, zona abandonada pels musulmans que vivien en poblats de l'interior per por a la marina cristiana. Aquestes noves localitats modifiquen els itineraris, passant ara a ser la ruta costera Tortosa-València la que succeeix a l'anterior a la conquesta, que n'era interior. Bastida sobre terreny pla, les muralles foren posteriors, del segle XIV, i es reforçaren les seues defenses en el segle XVI, reblint-se els valls i construint-se uns baluards semi-circulars que impedien els atacs directes. Com a vila reial des dels seus orígens va figurar en les Corts i Diputació del Regne i amb categoria principal per la qual cosa els seus delegats ostentaven càrrecs al Parlament. En el govern municipal, comptava amb un justícia, quatre jurats i uns vuitanta consellers; el batle era l'únic càrrec anomenat pel rei. La seua repoblació no va ser gens fàcil i els primers 138 propietaris procedien en la seua majoria d'Aragó. El 1.279 Pere III demana els musulmans de Castalla i Biar que vagen a poblar-la i se'ls concedirà terra i casa amb corral, invitació que no va arribar a port, ja que la vila va estar poblada per cristians i amb algun jueu ja que els musulmans sols habitaren algunes alqueries del seu terme. El 1.379 comptava amb 590 focs; el 1.427 amb 475 i el 1.499 amb 290. El 1.565 tenia 327 veïns. Com que no hi havien musulmans l'expulsió dels moriscos no va afectar-li i el 1.646 en té 474 veïns, que es veurien reduïts a 350 el 1.714 pels efectes de la guerra de Successió. L'expansió agrícola del XVIII eleva la població, i així el 1.792 abasta els 1.500 veïns (villarrealencs), s'atura el 1.847 amb 1.739; el 1.900 s'eleva a 16.068 i el 1.994 a 39.736 repartits en un terme de 55,3 qm2. En la dècada dels cinquanta va sofrir una forta emigració de mà d'obra especialitzada cap a Alemanya i una altra estacional a França. Aquesta sagnia va compensar-la una forta immigració procedent de la Manxa, Aragó i Andalusia. El regadiu, de clar origen romà en la macroestructura del Millars, compta amb una sèquia coetània a la fundació de la localitat, construïda per Jaume I amb les rendes que rebia de Borriana i que va permetre dur el reg a la nova població. El 1.346, per virtut d'una sentència, s'hi estableixen els drets que sobre les aigües del Millars tenen Castelló, Almassora, Borriana, Vila-real i Nules, no només en el nombre de files --60 en total de les que 14 li corresponen a Vila-real--, sinó a la manera d'efectuar la medició, sentència aquesta, que convertida en llei, segueix vigent. A finals del segle XIX s'inicià la colonització de terres del secà amb la roturació de terrenys i l'obertura de pous, tasca aquesta que arriba de manera ininterrompuda fins els anys trenta del segle XX, i que segueix practicant-se, havent-se perforat 90 pous, amb un profunditat mitja de 90 metres, amb cabdals d'uns 2.500 litres i amb quilòmetres de reguers que creuen tot el terme per a conduir aquestos cabdals als camps. La propietat de la terra es troba molt distribuïda i acusa un cert grau de minifundi. Des dels primers moments, els principals conreus foren els de secà: olivera, cep, blat, així com els tèxtils, lli, cànem, cotó i morera. El de la canya de sucre va durar a penes fins el segle XVII. Va ser pionera en el conreu de la taronja --ja  en la primera meitat del segle XV abunden les notícies--, si bé a partir del segle XVIII és quan s'implanta el cultiu de manera sistemàtica i a poc a poc ha anat desplaçant als altres conreus. Cada vegada es reduïx més el nombre de varietats de taronjes conreades, totes elles destinades a l'exportació a Europa. La seua exportació es realitza per ferrocarril i carretera a l'estranger. L'embarcament marítim en el port de Castelló i Borriana ha perdut ja tota activitat. Per la seua part la bajoqueta, l'altra gran producció, que aprofita aquelles terres que encara no s'han plantat d'arbres o en les que aquests són encara petits, s'exporta a la resta del país mitjançant camions. Les gelades dels cítrics en els anys 1.946 i 1.956 van fer veure la perillositat de dedicar-se exclusivament a l'agricultura, per la qual cosa, sense abandonar en absolut aquesta, es va començar a construir una de les zones més importants avui en dia de la indústria espanyola. Hi destaquen els magatzems de taronja i centrals hortofrutícoles, li segueixen  la potentíssima indústria dels taulells i la de ceràmica, que s'exporta a tot el món amb un 16% de la producció nacional, la del metall amb fàbriques, motocultors i cavadores, bombes d'elevació i captació d'aigües, fabricació de cartonatges i prefabricats d'hormigó. Els seus monuments més importants són: l'església arxiprestal de Sant Jaume, del segle XVIII, és la més gran de les comarques del nord, amb dimensions pròpies de catedral i conté importants obres pictòriques (Joan de Joanes, Vergara..)

         També Xinxes. El seu origen és una antiga fortificació musulmana, conquistada per Jaume I en 1.238, qui la vené un any després a Jaume Peres de Daroca; retornà a la Corona i Jaume I la vené a Francesc de Próxita, juntament amb altres llocs, que constituïren la baronia d'Almenara, posteriorment enlairada a comtat per Alfons el Magnànim. Els moriscos sublevats de la serra d'Espadà la saquejaren i incendiaren el 1.526. De nou el 1.583 va ser devastada per moros africans que desembarcaren a la costa. El 1.900 tenia 870 habitants (xinxers), i ha crescut fins els 2.188 de 1.994, repartits en un terme de 13 qm2.