INICI

tumblr tracker


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 04.12.13 13:01

Comarca de parla valenciana que ocupa les valls mitjanes del Vinalopó. La seua vegetació és formada per matollar, amb carrasques, romaní i xares. Té una densitat de població bastant elevada gràcies a la concentració de les indústries del calcer a Novelda, la capital de la comarca, Petrer i Monòver. La resta de municipis es dediquen, més aviat, a l'activitat agrària. És important assenyalar la comercialització del safrà a Novelda, que també té centres de treball del marbre i conserves vegetals. Monòver, a part de la indústria del calcer, destil·lera i marbrera, produeix objectes de marroquineria.

LES VALLS DEL VINALOPÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 
TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL
EL FONDÓ DE LES NEUS
Hondón de las Nieves
EL FONDÓ DELS FRARES Hondón de los Frailes
EL PINÓS

El Pinós/Pinoso

L'ALGUENYA Algueña
LA ROMANA

La Romana

MONÒVER

Monóvar

NOVELDA Novelda
PETRER Petrel

 


EL FONDÓ DE LES NEUS
ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
300 m.
68,9 km2
--
1.611
2.948
Fondoner/a

El terme s'ubica en una petita vall protegit per la serra de Crevillent poblada de pins, ametlers, oliveres i vinyers. Hi ha paratges força agradables com ara el de La Cuesta o el de La Cruz , habilitats per a l'esbarjo. Si decidim conèixer el terme caminant podem triar la ruta del Alto Pelao on podem observar moltes espècies vegetals: pi, ginebre, farigola, romaní; la representació animal inclou: senglars, guineus, perdius, llebres, conills, fardatxos, mussols reials, etc. Hi ha els dos llogarets de El Rebalso i La Canalosa .

Tot i que no s'ha pogut comprovar, es diu que va estar poblada en temps dels grecs; les tropes cristianes van conquistar-la als àrabs el 1246 i va pertànyer a la jurisdicció d'Asp fins el 1839, en què es va independitzar i constituí un únic municipi amb El Fondó dels Frares del qual es va segregar el 1926; el màxim de població va abastar-lo el 1900: 3.690 habitants, tot i que en aquesta data incloïa encara El Fondó dels Frares.

La tradicional economia agrícola, sustentada en el raïm de taula, es veu ara complementada, i superada, pels negocis immobiliaris, ja que cada vegada és major el nombre d'estrangers que s'hi instal·len. Hi ha pedreres de sorra i grava i indústries derivades del ciment.

Del seu patrimoni:

  • Església de sant Pere apòstol. Aixecada sobre l'ermita de les Neus en 1746, en estil barroc.
  • Ermita de sant Isidre . En el paratge de La Cruz .
  • La plaça de la Vila. Amb l'ajuntament i la Casa de Cultura.
  • Façana del convent de Concepcionistes Franciscanes. De mitjan segle XX es troba prou deteriorada s'espera intervenció per a la seua recuperació.

A banda del seu exquisit raïm de taula inclòs en la denominació d'origen Uva de Mesa Embolsada del Vinalopó , podem degustar l'arròs caldós, els gaspatxos, la gatxamiga , el putxero i la paella amb conill i caragols. Els dolços també tenen bona representació amb rollos de costra , torrijas , sequillos o embocaos.

Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL FONDÓ DELS FRARES

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
415 m
12,6 km2
832
563
1.202
Fondoner/a

La superfície del terme està limitada per la serra dels Frares (718 m en la Solana), la de Crevillent i la d'Albatera. Hi ha possibilitats de practicar el senderisme en diferents rutes com ara la de Jaime, el Barbudo , o la dels Moros, en què podria trobar-se un jaciment romà, també són dignes d'esment les coves del Sastre i del Sentenero . Els ciclistes també solen visitar les carreteres del municipi, que s'ha convertit, gràcies a la seua orografia i la proximitat a les platges en un lloc on proliferen les segones residències.

Històric emplaçament de la romana Inlumbam; el topònim prové del fet que en el segle XVII era un poblet propietat dels jesuïtes d'Oriola, posteriorment passà a formar part del municipi d'El Fondó de les Neus del qual s'independitzaria el 1926 per a constituir municipi propi.

D'economia fonamentalment agrícola, raïm, olivera, ametler, però amb indústries de marbre, sabates i, en menor mida, construcció, fusteria metàl·lica, cooperatives de vins i productes hortofrutícoles i una fàbrica de borses de paper per a embutxacar el raïm de la Denominació d'origen Uva de Mesa Embolsada del Vinalopó.

Hi ha una xicoteta mostra de deixalles arqueològiques d'època romana i àrab i l'església de la Mare de Déu de la Salut, creada pels dominics en el segle XIX.

Els vins de la Cooperativa, l'arròs amb conill i caragols, les pilotes, els gaspatxos, la toña , la coca boba , i els rotllos d'amor són una mostra de la gastronomia local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL PINÓS


ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
450
126 km2
7.946
6.186
7.909
Pinoser/a

L'enorme terme se situa en una vall limitada per l'Herrada de Salinas, la serra de Salinas, la serra de la Taja, amb l'Alt Redó (962 m); l'Herrada del Carxe, el Cabezo de la Sal (893 m) i la serra del Reclot, amb l'Algarejo (1.043 m) amb tan sols un 30% de superfície forestal però amb alt contingut biològic i geològic. Hi ha les pedanies de Paredón, Tres Fuentes, Encebras, Casas Ibáñez, Lel, Caballusa, Culebrón, Rodriguillo, Casas del Pino Ubeda y Cañada del Trigo.

D'origen musulmà, fou conquistat per les tropes castellanes de Ferran III (1196-1252); el.1296 Jaume II (1267-1327) incorporà el lloc al Regne de València; fins el 1773, en què adquirí l'actual topònim, s'anomenà Casas de la Costa; fins el 1826 depenia administrativament de Monóver, i és aquell any quan assoleix la independència i el títol de Vila Reial; la seua demografia ha estat des de sempre lligada a l'evolució del cep, així el seu màxim demogràfic l'abasta a les primeries del XX quan hi ha vora els 8.000 habitants, però l'epidèmia de fil·loxera inicia una lenta sagnia que s'incrementa a meitat segle amb la fugida cap a les zones costaneres de constant creixement turístic.

La tradicional economia basada en l'agricultura, especialment el raïm, però també l'olivera i l'ametler i la seua transformació en vins en la Bodega Cooperativa i els magatzems de fruïts secs, respectivament, es veu reforçada amb indústries de calcer, que proliferen arreu del terme i l'explotació del marbre crema-ivori del Monte Coto de què és líder en la UE.

L'església de sant Pere apòstol, de 1743, allotja el Reloj de la Torre, instal·lat en 1887 al qual se'l dóna corda de manera manual i que representa la més important fita patrimonial del poble.

El més important de la gastronomia pinosera són els seus vins, tant els de taula, forts i d'alta gradació, com els fondillons; ambdòs acompanyen els embotits, gaspatxos, fasegures, arròs amb conill i caragols, i els dolços: peruses, rotllets d'anís, rossegons, rotllets de ví, tonyes o sequillos, etc, tots elaborats amb un bon oli d'oliva, també de producció local.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALGUENYA


ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
534
18,4 km2
--
1.447
1.530
Alguenyer/a

El terme, voltat per la serra del Coto, la de l’Algaiat, la Serreta i Penya Gorda, ofereix nombroses rutes senderistes. El municipi compta amb dos nuclis de població: L’Alguenya i La Solana.

De l’àrab An-Hinna, planta utilitzada per fer tints abundant en el terme. La seua història com a municipi independent és molt curta ja que fins 1826 fou llogaret de Monòver i fins 1934, en què es va constituir l’ajuntament, del Pinós. En 1470 se la cita com Canyada d’Alhenya en un document adreçat a Ferran el Catòlic (1452-1516) . També apareix citada com Alhenya en altres documents. En el segle XVI hi ha notícies de la presència de moriscs.

És un poble típicament agrícola dedicat al conreu de la vinya, l'oli i l'ametlla. S’hi elaboren, com a la resta de la comarca, bons vins inclosos en la Denominación de Origen Alicante. Hi ha també indústria de fabricació de licors i d'elaboració de marbre, aquesta en expansió.

L’artesania típica que s’hi ha conservat la trobem en el treball de l’espart i la randa de boixets.

L’únic monument digne d’esment és l’església parroquial de sant Josep, bastida en 1738 en estil romànic, amb dues torres bessones afegides el segle XIX.

L’origen del poblament van ser les coves que estan fora del casc urbà actual i que durant molts anys s’utilitzaren com a habitatge habitual. Avui en dia s’hi conserven moltes d’elles com a segona residència.

S’hi conserva plenament la cuina típica de la zona: arròs amb conill i caragols, fasegures, gaspacho de torta a la pala, borreta, putxero i bons embotits artesanals.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA ROMANA


ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
480
43,30 km2
2.189
1.995
2.602
Romaner/a

Hi ha dues versions sobre l'etimologia del topònim, una parla del mot àrab Al rumanas (les mangranes) i l'altra l'associa amb el marquès de la Romana; quant al seu origen es parla dels romans per una via que passava prop del poble; també es parla dels moros, però la documentació que existeix diu que en 1739 donà nom al marquesat de La Romana i que va pertànyer a Novelda fins el 24 de maig de 1929 en què es va segregar i va constituir municipi propi després d'haver comprat les terres que venien conreant segle rere segle al marquès.

Té pedreres del denominat "marbre roig d'Alacant"

L'únic monument digne de ressenyar és l'església de sant Pere apòstol inaugurada el 21 d'abril de 1910.

Els menjars típics són els gaspatxos, l'arròs amb caragols, les miques i els embotits i dolços casolans. Hi ha també vi elaborat al poble.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MONÒVER


ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
400
152,40 km2
10.601
11.922
12.928
Monoverí/ina

El seu extens terme, escampat per les serres del Reclot, Les Llometes, La Pedrera, La Solana, la Safra i L'Ombria compta amb algunes altures que superen els mil metres i propicia la pràctica del senderisme, la bicicleta de muntanya i, fins i tot, de les passejades amb cavall. La població es distribueix en diferents nuclis com ara Monòver, Cases del Senyor, Xinorlet , Fondo i La Romaneta.

El Cerro de Los Molinos és l'assentament més antic de població que s'hi coneix; dels romans, a més a més d'una teoria sobre el topònim del poble que diu que prové del llatí Mons Novar “mont nou” hi ha les restes d'una necròpoli; l'altra teoria sobre el topònim, aquesta sembla que més apropiada diu que ve de l'arab manowar , “florit”, precisament àrab és l'origen de l'actual població; mitjançant el tractat d'Almizra roman inclosa en la zona de conquesta castellana; davant l’avalot sarraí que tingué lloc el 1261, Alfons X el Savi (1221-1284), es va veure obligat a sol·licitar l'ajuda de son sogre Jaume I el Conqueridor (1208-1276), el qual va recuperar el lloc per al monarca castellà. Durant el regnat de Jaume II (1267-1327) hi va tenir lloc un arbitri que rectificava les fronteres i que va acabar amb la inclusió de Monòver en terres valencianes; l'any 1328 Alfons III (1265-1291) donà la vila a Gonçal Garcia, que era son conseller i persona de confiança; la seua família ostentà el senyoriu fins que fou venuda a Pere Maça de Liçana el 1 471; Fadric de Portugal i Margarida de Borja, princesa de Mélito i duquessa de Pastrana són els propietaris a finals del XVI; en 1609, a causa de l'expulsió morisca, perd la totalitat de la població que ascendia a 45 famílies morisques que depenien de la vall d'Elda, per la qual cosa en 1611 Ana de Portugal, vigent senyora del lloc, donà carta pobla a diferents pobladors provinents de llocs propers; posteriorment el senyoriu passarà al ducat d'Híjar, que havia aglutinat el de Pastrana , durant la guerra de Successió estigué al costat del d' Anjou qual cosa li va ser recompensada, en 1705, amb el títol de Villa Muy Noble Fiel y Leal¸ el creixement del XVIII fou espectacular demogràficament i econòmica com ho demostra els més de 200 telers que comptabilitza Madoz (1806-1870) en 1790; el XIX el ferrocarril i els vins, que s'exportaven a EUA, França, Alemanya, Rússia, Dinamarca, Suècia i Noruega van ser la base del desenvolupament local; en 1901 obté el títol de ciutat; l'epidèmia de fil·loxera de 1904 obligà la burgesia a diversificar els seus guanys i així va nàixer una indústria que abans de 1920 ja comptava amb fàbriques de sabó, farina, calcer i marbre; la segona meitat fou la de la consolidació industrial sobre tot en el sector sabater.

El calcer i la marroquineria, amb una important indústria de transformació de productes agraris (vins amb D.O. Alacant, sense oblidar l'exclusiu Fondillón, i fruits secs) constitueixen la base d'una rica economia. En les pedreres de la Cavarassa s'extrau el marbre roig “Alacant”, i en el pla artesanal citarem el treball del vímet, joguines, cistelles i mobles de jardí; l'única escola de l'estat de boixets i un dels pocs artesans que encara fabriquen barrils en la península.

La ciutat s'assenta al vessant d'una muntanya i els seus carrers conserven memòria de la seua història, especialment en la gran quantitat d'edificis del XVIII. Dignes d'esment són:

  • Ermita de santa Bàrbara. Monument Historicoartístic des de 1983. Aixecada en 1799 sobre una més antiga.
  • Convent de Caputxins. Acabat de construir l'11 d'octubre de 1756 en estil barroc. Fou exclaustrat en 1835 i cedit a l'ajuntament en 1841 per decret d' Espartero (1793-1879).
  • Església de sant Joan Baptista. Barroca, de 1751. Conserva, entre altres obres d'art, un important orgue del XVIII. Actualment es troba en restauració.
  • Torre del Rellotge. Construïda en 1748 pel mestre alacantí Tomàs Terol, allotja el rellotge de la ciutat i les seues campanes. Abasta 18 metres d´alçada , és de planta quadrada i consta de quatre cossos.
  • Castell de Monòver. Conserva escasses deixalles i està en estat d'abandó.
  • Mare de Déu del Remei de Cases del Senyor.
  • Casa Museu Azorín. Fou residència de la família Martínez Ruiz des de 1876. Actualment és propietat d'una entitat bancària i allotja diversos estris i la biblioteca de l'escriptor.
  • Museu d'Arts i Oficis Monovers. Museu etnològic de propietat particular.
  • Teatre Principal Construït en 1857. Després de diverses vicissituds fou adquirit per l'Ajuntament en 1988 i rehabilitat per a tornar a ser inaugurat amb el seu destí inicial en 2002.
  • Diverses cases amb interès arquitectònic com ara la Casa Consistorial (s XIX); la Societat Cultural Casino de Monòver (1880); Casa de Las Bolas i Casa dels Tortosa (ambdues del XX) o la Llar del Pensionista, restaurada per a aquest ús.

Aquests són els plats més típics: gaspatxo, fasegures , arròs amb conill, caragols, alls, gatxamiga i olleta de Sant Antoni.

Per a qui desitje anar més enllà de José Martínez Ruiz (1873-1967), que és sens dubte el fill més conegut de Monòver, en el coneixement de les gents monoverines paga la pena visitar la curiosa i acurada plana web “Autors i personatges de Monòver”.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos


NOVELDA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
241
75,7 km2
11.388
23.830
26.692
Novelder/a

Hi ha dos nuclis de població: Novelda i L'Estació. El terme municipal, assentat en la vall del Vinalopó, compta amb altures com ara la serra del Cid (1.100 m), la Serreta (450 m) o la serra d'Horna (450 m). Es poden fer excursions a La Mola (hi ha un sender marcat des de la ciutat al Castell), al Santuari o a Les Salinetes .

L'assentament humà més antic que s'hi ha trobat es localitza en la partida de Ledua i consisteix en una peça ceràmica datada al voltant del 4000 aC., posterior a aquesta data és la troballa d'atifells arreu del terme i dels aixovars funeraris dels enterraments de la cova dels Misteris. La cova del Migdia i la de La Mola donen testimoni de l'arrelament de la població al llarg dels diferents períodes prehistòrics. Dels romans també s'han trobat diversos atuells ceràmics i un poblat a la serra del Zambo; en aquesta serra també hi ha els primers vestigis d'una societat islamitzada datada al voltant del segle IX. Dos segle més tard els moros s'havien instal·lat a la Mola i formaven part del regne musulmà de Múrcia. Alfons X de Castella, el Savi (1221-1284), després de la conquesta obligà els pobladors àrabs a abandonar la Mola i traslladar-se al pla, on crearen el poblat de Noella el qual, en 1252, romangué adscrit a la municipalitat d'Alacant creada per odre del rei; nogensmenys aviat tornaria a la Corona en la persona de l'infant Joan Manel, qui va entregar-lo a sa filla Violant. A finals d'aqueixa dècada l'alcaid del castell hi era Jofre de Loaysa, senyor de Petrer, Xumella y Banyeres. El 1296, amb la rectificació de fronteres entre la Corona de Castella i la d'Aragó, Novelda passà a pertànyer al Regne de València i Jaume II (1267-1327) va cedir-la a sa esposa Blanca d'Anjou; posteriorment Alfons el Benigne (1299-1336) va deixar-la a son fill Ferran, el qual designava els alcaids del castell. En 1356 s'enceta la denominada guerra dels Dos Peres (Pere I de Castella (1334-1369) i Pere IV d'Aragó (1319-1387)); en 1363 el castellà conquesta les terres del Vinalopó, però en 1366 l'aragonès tornà a conquerir-les i va lliurar Novelda a Beltran Duglesquin, qui va transferir-la a Hug de Calvila. El 5 de febrer del 1366, el rei donà el castell i el lloc de Novelda en feu a Mateu de Gornay, a condició que si moria sense successor legítim retornara a la Corona. En 1378 la fortalesa, inclosa la jurisdicció civil i criminal, és donada pel rei a la seua esposa Sibila de Fortia. En 1393, sent propietat de Violant de Bar, la fortalesa i el poble són venuts a Pere Maça de Liçana, almirall d'Aragó i senyor de Moixent. Després pertanyé als Rocamora, als ducs de Mandas, als marquesos de Terranova, comtes de la Granja, i als marquesos de La Romana. En 1449 es crea la baronia de Novelda de què formaran part La Romana, Monòver i Xinorla. El 1521, Raimon de Rocafull, senyor d'Albatera, va reclutar gents de Novelda per a reprimir els agermanats que havien pres força a Oriola. El 1602 comptava amb un hospital per a atendre els pobres, de la qual administració i manteniment s'encarregaven els jurats mitjançant un paborde anomenat per ells. Durant tota l'edat mitjana els cristians vivien en la veïna cima de la Mola i els musulmans en l'actual emplaçament del pla al costat del Vinalopó. Amb l'expulsió de 1609 més de 300 famílies morisques foren obligades a abandonar la seua terra deixant el poble quasi desert; aleshores el cristians l'ocuparen i La Mola romangué abandonada com a nucli poblacional. En 1611 els senyors vigents, Francesc de Rocamora i sa muller, Isabel Maça, donaren carta de població per a nous pobladors en la qual s’estipulava que els propietaris haurien de concedir llicència i cobrarien censos de totes les terres incultes: monts, ponts, arbres, cases i terres i es reservaven la fadiga, el lluïsme i demés drets emfitèutics; a més s’establia que durant quatre anys no podien vendre ni transmetre les llicències, evitant així que s'hi n'anaren. Quant al delme dels fruits, tenien que pagar allò estipulat per la sentència del rei Jaume I (1208-1276), i devien realitzar partició de fruits i donar al senyor la cinquena part de les collites; el senyor es reservava les regalies, el forn, el molí, l’almàssera, la taverna, l’hostal, les vendes, la carnisseria i els pasturatges. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà exempció de pagar dret d'amortització i segell de 1.500 lliures. Al començament de la guerra de Successió, Novelda estava amb l'arxiduc però prompte es declararia partidària del Borbó la qual cosa li valdrà a Carles Caro el nomenament reial de marquès de La Romana. El segle XVII és una centúria de sequeres i epidèmies de què es van ressentir la demografia i l'economia; tan sols a finals del segle es reactiven l'agricultura i la ramaderia, bases de l'economia de llavors. Les defuncions causades per la pesta groga en 1804 obligares a la construcció d'un nou cementiri. Durant la guerra de la Independència el guerriller Josep Romeu (1778-1812) hi organitzà algunes partides de combatents. L'abolició dels senyorius i la desamortització adobaren el naixement d'una burgesia agrària i comercial que començà a introduir la mecanització ––en 1879 hi ha 9 molins de farina, 12 almàsseres i 8 fàbriques d'aiguardent i es consolidà la manufactura del safrà que s'exportava sobre tot a països asiàtics–– i, encomanada del gust de la burgesia catalana pel corrent artístic de moda, el Modernisme, aixecà diversos edificis modernistes. El segle XX començà amb l'arribada, en 1901, del títol de ciutat i confirmà la millora econòmica i l'expansió urbana amb la consolidació de la indústria.

La indústria del marbre, la producció de safrà ––de què va ser principal exportador mundial––, i d'altres espècies, i l'embutxacat del prestigiós raïm de taula del Vinalopó configuren, en l’actualitat, una economia pròspera i en creixement.

Com ja hem comentat, l'expansió econòmica del XVIII-XIX deixà al poble un bon grapat d’edificis modernistes de què destaquen:

  • Santuari de la Magdalena. Sens dubte la referència turística més important de Novelda. Construït a partir de 1918 pel novelder José Sala, que havia estudiat a Barcelona i dissenyà l'edifici imbuït de l'estil modernista de Gaudí; d'aquí l'enorme paregut del Santuari amb la Sagrada Família. A la façana principal destaquen dues torres laterals de 25 m. d’alçada culminades per una creu pètria que també es troba en la cúpula i sobre els arcs superiors de la façana. Els motius decoratius deuen tenir antecedents en els estils medievals, barrocs i en la pròpia naturalesa. Influències aquestes que van dur l’autor a combinar cudols del riu Vinalopó, taulells policromats, rajoles rogenques, maçoneria, etc.
  • Centre Cultural Gómez Tortosa. Construït al principi de l'últim terç del segle XIX com a habitatge, va patir una profunda reestructuració i ampliació de la seua planta en 1901, en ser adquirit per Antonia Navarro Mira la qual va incorporar elements decoratius i arquitectònics propis del modernisme. Encara que el seu aspecte exterior no crida l’atenció, a l'estar més prop de les composicions arquitectòniques del segle XIX, és el seu interior el que sí ho fa, ja que ofereix bons exemples de decoració i distribució típica de les cases de la burgesia de principis de segle XX. Són de ressenyar les columnes i enreixats de ferro colat, l’escala de buit ovalada; la claraboia, el pati, rodejat de columnes de roca calcària d'estil corinti sobre base de marbre roig de la zona; el saló dels tapissos ––pintats per Llorenç Pericás (1868-1912)––, rodejat de sòcol de roure tallat amb taulelleria policromada, la capella, i els mobles d’època i la resta d'elements que reflecteixen l'exquisit gust modernista de l'època.
  • Casa Museu Modernista. Encarregada en 1901 per la seua propietària, Antonia Navarro Mira, a l'arquitecte Pedro Cerdán Martínez (1863-1947), autor del projecte. És u dels habitatges modernistes millor conservats de l’estat, en què es troba amb major profusió i esplendor la decoració pròpiament modernista. Es compon de planta baixa i dos pisos. Hi destaca una excel·lent obra d'enreixats en finestres i balcons, però és en el seu interior on es desenvolupen amb tota la seua opulència els elements propis del modernisme: fusta tallada, vidres, estucs, pintures de sostres i murals, marbres, mobles d'època, etc., destacant pel seu singular bellesa l'escala i el pati rodejat de columnes de marbre blanc.
  • Casino. Es tracta d'un edifici de dues plantes amb amples salons per a tertúlies i joc, magníficament decorats amb enteixinat i un d'ells amb belles pintures al sostre i laterals. La construcció data de 1888 i posteriorment ha estat ampliada. Una reixa de ferro sobre basament de pedra envolta els 7.000 m2 que constitueixen el jardí, al centre del qual existeix un templet per a les actuacions musicals.

De la resta del patrimoni destaquem:

  • El Castell de La Mola. Aixecat pel moros en el segle XII sobre una antiga edificació romana. Els seus avatars històrics han quedat reflectits al llarg d'aquest article. Fou abandonat definitivament com a nucli de població en el segle XVIII; des de 1931 és Monument Històric; el seu estat de conservació és bo i presenta algunes fites arquitectòniques importants com ara la Torre dels Tres Cantons, única a Europa en el seu estil. .
  • Ajuntament. Arquitectura civil valenciana del segle XVII. Molt modificat.
  • Església de Sant Pere. Iniciada en 1553 i “barroquitzada” en 1740, en 1910 se li va afegir un nou campanar; en 1957 sofrí la darrera intervenció, en l'entrada principal.
  • Església del Sagrat Cor.
  • Església de Sant Roc. De 1668. Adossada a l'asil d'ancians, antic hospital.
  • Ermita de Sant Felip. Sobre una mesquita.
  • Ermita del Pas dels Dolors.
  • Museu Arqueològic i Paleontològic de Novelda. En la Casa de la Cultura.
  • Museu del Betlem.

La gastronomia ofereix gaspatxos, fasegures , bollitori de bacallà, alls amb giraboix, forment picat i moltes especialitats més que comparteix amb la resta de pobles de les comarques regades pel Vinalopó. No oblidar, de postres, l'excel·lent raïm de la terra.

A mitjan juliol se celebren Moros i Cristians, però la fita festera més característica és la Processó de 40 hores que és única en el món, ja que, sent un acte religiós, té lloc el dimarts de Carnestoltes. L'origen el té en una epidèmia de pesta que va assetjar a la ciutat i, des d'aleshores, li fou concedit a la ciutat aquest privilegi papal per resoldre la pena.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PETRER


ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
462
104,2 km2
3.928
28.765
34.634
Petrerí/ina

Petrer en la seua expansió ha arribat a formar una conurbació amb Elda que ultrapassa àmpliament els 86.000 habitants; i es dóna la circumstància que a Elda parlen castellà, i a Petrer parlen valencià. El seu ampli terme ofereix força paratges on establir contacte amb la natura: la serra del Cid (1127 m), que comparteix amb Elda; serra del Cavall, serra d'Argueña, el Pantane, Rabasa, Pusa, la Foradà o el Racó Xolí, en són uns quants. Menció especial mereix l'Arenal de l'Almorxò que en 8 de febrer de 2002 va obtenir la distinció com a Paratge Natural Municipal per la riquesa ecològica de les seues dunes. Hi ha també rutes senderistes com ara la Caprala-L'Avaiol.

Coneix assentaments des l'Edat del Bronze (jaciments de Catí Foradà); de període iber donen fe les restes arqueològiques del Xorrillo, Caprala, l'Almortxò i el Mirador de la Serra del Cavall; la localitat actual té el seu origen sobre una antiga vila romana (Villa Petrarium); en què es va produir l'assentament d'una població eminentment sarraïna a mitjan segle XII que va donar al lloc el nom de Bitrir i edificà la fortalesa que junt a les de Villena, Saix i Novelda formaven la frontera amb Castella; després de la signatura del tractat d'Almizra (1244) el territori resta comprès en la zona de conquesta castellana; en 1258 el castell serà lliurat per Alfons X el Savi (1221-1284) a Garcia Jofré de Loaisa, els hereus del qual mantingueren el senyoriu fins el segle XV; l'any 1261 els musulmans participaren en la sublevació contra Alfons X, el qual hagué de demanar ajuda al seu sogre, Jaume I (1208-1276), i aquest va sufocar la rebel·lió tres anys més tard; sota el regnat de Jaume II (1267-1327), es rectificaren els límits territorials mitjançant la Sentència Arbitral de Torrelles (1304); en 1305 en virtut del Pacte d'Elx Petrer restà englobat en el Regne de València; aquest monarca confirma als sarraïns llurs possessions i llurs llibertats, permetent-les l'ús del cult i de la llengua, en atenció a l'amistat que l'unia amb el rais de Crevillent, Muhammad ben Hudayr; aquests privilegis seran respectats pels diversos senyors territorials; en 1424 la família Loaisa ven Elda i Petrer a Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina i, els seus hereus, l'any 1495, a Joan Coloma, descendent dels Folch de Cardona; Felip II (1527-1598) creà l'any 1577 el comtat d'Elda, en el qual restaria Petrer fins l'abolició del senyorius del XIX, per a Joan Coloma i Cardona; la població, que constituïa un important nucli de moriscs, restà totalment deshabitada després del decret d'expulsió del 1609; el 1611 Antoni Coloma atorga carta pobla a 100 famílies de cristians vells catalanoparlants procedents de Castalla, Onil i Biar, que es caracteritza per la duresa de les condicions que emmascaren els termes en què està redactada; durant la guerra de Successió és partidària de Felip d'Anjou (1683-1746), per la qual cosa serà recompensada mitjançant l'atorgament de la condició de Muy Ilustre y Leal Villa, la independència d'Elda i el privilegi de restar lliure d'alguns tributs durant deu anys; enl 1844 la vila serà escenari de l'enfrontament entre les tropes governamentals manades pel general Pardo i les sedicioses de Pantaleó Boné, que seran derrotades; Petrer fou seu i capital de govern durant la Segona República (1936-1939), el president Negrín (1892-1956) va establir a la finca del Poblet el seu gabinet immediatament abans de sortir cap a l'exili; a partir del 1950 degut al desenvolupament industrial basat en la fabricació de sabates i altres produccions afins s'ha incentivat una immigració procedent de l'actual Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia oriental. 

A la conurbació ja esmentada s'uneixen els municipis de Monòver i Saix amb que, sens fer conurbació, formen una Mancomunitat, amb més de 100.000 habitants, de gran importància econòmica. La tradicional activitat agrícola, ametla, cereals, olivera i raïm; i terrissera ha estat substituïda per una àmplia activitat industrial que tè el seu principal focus en el calcer i la marroquineria, més de 220 empreses exporten arreu del món els seus productes; aquesta bonança econòmica porta aparellat un espectacular creixement dels sectors construcció, comerç i serveis.

El casc antic, de planta àrab, s'arrecera als peus del castell amb carrers estrés i rosts. Patrimonialment el municipi conserva:

  • Castell. Segle XIII. Declarat, en 1983, Monument Històric Artístic una recent restauració ha deixat una impecable presència. S'utilitza com a sala d'exposicions.
  • Arc del Castell. Segle XVI. Declarat BIC.
  • Aqüeducte de Sant Rafel.
  • Església de Sant Bertomeu. Neoclàssica, de 1783.
  • Ermita del Crist. De 1674.
  • Ermita de Sant Bonifaç. De 1634.
  • Creu de Mollà. De recent construcció, rememora l'antiga, desapareguda.
  • Pantà. Segle XVII, actualment en desús.
  • Museu Arqueològic i Etnogràfic Dàmaso Navarro.
  • Museu de la Festa.

Fassegures, paella amb conill i caragols, gaspatxo, gatxamiga i una important rebosteria constitueixen l'oferta gastronòmica pròpia de Petrer.

La celebració festera més important són els Moros i Cristians. L'oferta cultural inclou la Setmana de la Guitarra.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos