En el seu origen fou un llogaret que va dependre del municipi del Pinós, por la qual cosa la seua història va lligada a la d'aquesta població. S'independitza el 1.934 i, des de 1.940 va experimentar un fort creixement demogràficament (1.722 habitants (alguenyers) el 1.960) encara que en el cens de 1.994 s’observa una tendència a la baixa: 1.467 ànimes per a un terme de 18,4 qm2.

             Tot i que no s'ha pogut comprovar, es diu que va estar poblada en temps dels grecs. Les tropes cristianes van conquistar-la als àrabs el 1.246 i va pertànyer a la jurisdicció d'Asp fins el 1.839, en què es va independitzar i constituí un únic municipi amb El Fondó dels Frares, que es va segregar, tanmateix, el 1.926. El màxim de població va abastar-lo el 1.900: 3.690 habitants, tot i que en aquesta data incloïa encara El Fondó dels Frares. Després d'aquesta data, i amb la segregació d'aquest municipi, comença a descendir. El 1.930 tenia 2.232 habitants (fondoners), trenta anys després seran 1.786, per a passar el 1.994 a 1.479. El seu terme té 68,9 qm2.

             Població d'origen musulmà el nom del qual deriva de Monáuuar, que significa florit. Mitjançant el tractat d'Almizra, romangué integrada dintre de la zona de conquesta castellana. Davant la sublevació sarraïna que tingué lloc el 1.261, Alfons X de Castella, es va veure obligat a sol·licitar l'ajuda de son sogre Jaume I el Conqueridor, el qual va recuperar el lloc per al monarca castellà. Sota el regnat de Jaume II de València tingué lloc una rectificació de les fronteres del sud, duta a terme per mitjà d'un arbitri, la qual conseqüència fou la inclusió de Monòver en el regne valencià. L'any 1.328 Alfons III donà la vila a Gonçal Garcia, que era son conseller i persona de confiança. La seua família detentà el senyoriu fins que fou venuda a Pere Maça de Liçana el 1.471. A fins del segle XVI passa a ser propietat de Fadric de Portugal i Margarida de Borja, princesa de Mélito i duquessa de Pastrana, qui el 1.611 atorgà una nova carta de població, davant la pèrdua de la totalitat d'habitants motivada pel decret d'expulsió el 1.609, Monòver havia constituït un important nucli de moriscos compost per 450 famílies, depenents de la vall d'Elda; d'ací, que l'anterior decret significàs un dur colp per a la demografia de la vila. Posteriorment el senyoriu passarà al ducat d'Híjar, que havia aglutinat el de Pastrana. Durant la guerra de Successió fou partidària de Felip d'Anjou, per la qual cosa aquest els va recompensar amb el títol de vila. L'any 1.901 rebrà el de ciutat. L'economia, basada en l'agricultura, que dóna bons vins, ha derivat cap a la indústria del calcer, destil·leries de licors i manipulats de pell. Això ha evitat l'emigració dels seus habitants, mantenint estables els índexs demogràfics i fixant la població en 12.076 habitants (monovers o monoverins), en el cens de 1.994. Cal destacar la casa natalícia de Josep Martínez Ruiz (Azorín) i l'església de Sant Joan Baptista de monumental fàbrica i superbes cúpules. El seu terme municipal abasta 151,8 qm2.

     Va formar part del regne musulmà de Múrcia, fou reconquistada pels castellans. Alfons X el Savi va crear el 1.252 la municipalitat d'Alacant i va incloure en ella el lloc de Noella (Novelda), després va concedir-li-lo a l'infant Joan Manel, qui va entre garlo a sa filla Violant. El 1.296, amb la rectificació de fronteres entre la Corona de Castella i la d'Aragó, Novelda passà a pertànyer al Regne de València. Jaume II va cedir-lo a sa esposa Blanca d'Anjou. Posteriorment Alfons el Benigne va deixar-la a son fill Ferran. Pere IV, el 1.366, va entregar-la a Beltran Duglesquin, qui va transferir-lo a Hug de Calvila. El 5 de febrer del 1.366, Pere IV dóna el castell i el lloc de Novelda en feu a Mateu de Gornay, a condició de que si mor sense successor legítim revertesca a la Corona. El 1.378 el rei va comprar-la de nou i va cedir-la a sa esposa Violant de Bar, i el 1.393 rectificà la donació i va entregar-la a Pere Maça de Liçana. Després pertanyé als Rocamora, als ducs de Mandas, als marquesos de Terranova, comtes de la Granja i als marquesos de la Romana. El 1.521, Raimon de Rocafull, senyor d'Albatera, va reclutar gents de Novelda per a reprimir els agermanats que havien pres força a Oriola. El 1.602 comptava amb un hospital per a atendre els pobres, de la qual administració i manteniment s'encarregaven els jurats anomenant un paborde. El 1.611 la família Maça de Liçana va concedir carta de població per a nous pobladors estipulant ser la propietària de totes les terres incultes, monts, ponts, arbres, per a l'ús dels quals els pobladors havien de demanar-li llicència, així com que per la utilització de les cases i terres devien de pagar censos, fadiga, lluïsme i demés drets enfitèutics, establint que durant quatre anys no podien vendre-les ni transmetre-les, evitant així que s'hi n'anaren. Quant al delme dels fruits, tenien que pagar allò estipulat per la sentència del rei Jaume I, i devien realitzar partició de fruits i donar al senyor la cinquena part de les collites. El senyor es  reservava les regalies, forn, molí, almàssera, taverna, hostal, vendes, carnisseria i els pasturatges. En les Corts valencianes del 1.626 l'església demanà exempció de pagar dret d'amortització i segell de 1.500 lliures. L'església arxiprestal de Sant Pere Apòstol es va construir en el segle XVII. A les primeries del segle XIX produïa grans, figues, ametles, anís i sobre tot vi. Comptava amb 8 fàbriques d'aiguardent, 9 molins fariners i 12 d'oli. El 1.901 se li concedeix el títol de ciutat. El 1.510 la població era de 230 famílies; el 1.609 de 560. El 1.787 tenia 6.422 habitants (novelders o noveldins); el 1.900, 11.388; el 1.950, 10.624 i el 1.994 abasta els 23.011. El seu fill més il·lustre és el matemàtic i marí Jordi Joan Santacília (1.713-1.773). Té un terme municipal de 76 qm2. i conserva un bon grapat d’edificis de l’època modernista entre els quals hi destaca el Santuari de Santa Maria Magdalena, de clara influència gaudiniana.

              La localitat actual té el seu origen sobre una antiga vila romana, en què es va produir l'assentament d'una població eminentment sarraïna a mitjan segle XII; i a aquests és a qui se'ls atribuïx la construcció de la fortalesa. Després de la signatura del tractat d'Almizra, el territori resta comprés en la zona de conquesta castellana que té lloc l'any 1.241. El castell serà lliurat a Garcia Jofré de Loaysa. L'any 1.261 els musulmans participaren en la sublevació contra Alfons X, el qual hagué de demanar ajuda a Jaume I, i aquest va sufocar la rebel·lió tres anys més tard. El 1.296, sota el regnat de Jaume II, es rectificaren els límits territorials mitjançant arbitri, i Petrer restà englobat en el Regne de València. Aquest monarca confirma als sarraïns llurs possessions i llurs llibertats, permetent-les l'ús del cult i de la llengua, en atenció a l'amistat que l'unia amb el rais de Crevillent Muhammad ben Hudayr. Aquests privilegis seran respectats pels diversos senyors territorials; primer, el comte de Cocentaina; després el d'Elda. La família Loaysa detentà el senyoriu fins el 1.424 en què fou adquirit per Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina. L'any 1.495 pertanyerà a Joan Coloma, descendent dels Folch de Cardona. Felip II concedí el títol de comte d'Elda l'any 1.577 a Joan Coloma i Cardona. La població, que constituïa un important nucli de moriscos amb 189 cases depenents d'Elda, romangué totalment deshabitada després del decret d'expulsió del 1.609; després fou repoblada amb 100 famílies de cristians vells procedents de Castalla, Onil i Biar. El 1.611 Antonio Coloma els atorga carta pobla, que es caracteritza per la duresa de les condicions que emmascaren els termes en què està redactada. Durant la guerra de Successió és partidària de Felip d'Anjou, per la qual cosa la seua lleialtat serà recompensada mitjançant l'atorgament de la condició de vila, assolint la independència d'Elda, així com el privilegi de restar lliure d'alguns tributs durant 10 anys. El 1.844 la vila serà escenari de l'enfrontament entre les tropes governamentals manades pel general Pardo i les sedicioses de Pantaleó Boné, que seran derrotades. En el segle XVIII s'observa un increment del nombre d'habitants, que s'ha accelerat a partir del 1.950 degut al desenvolupament industrial basat en la fabricació de sabates i altres produccions afins. Aquest factor ha incentivat una immigració procedent de l'actual Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia oriental, la qual cosa fa que la població, el 1.981, arribe als 29.361 habitants (petrerins o petrolancos), nogensmenys, en el cens de 1.994 la xifra baixa a 25.740. En la seua expansió ha arribat a formar una conurbació amb Elda; i es dóna la circumstància de que, estant juntes ambdues ciutats, a Elda parlen castellà, i a Petrer parlen un valencià bastant pur. Al seu terme ( 104,3 qm2) hi ha la muntanya del Cid (1.127 m.)

            El seu origen és musulmà i fou conquistat  per les tropes castellanes de Ferran III. El.1.269 s'incorporà al Regne de València. La seua evolució demogràfica ha estat molt vinculada al desenvolupament del cep. El 1.794 comptava amb 300 veïns, quan Cavanilles diu que a començaments d'aquest segle només tenia 4. Fins el 1.826 depenia administrativament de Monóver, i és en aquesta data quan se li atorga el títol de vila, abraçant el llogaret de L'Alguenya, que se'l va independitzar el 1.934. A les primeries del XX abasta gairebé els 8.000 habitants, però amb la fil.loxera dels ceps comença un retrocés demogràfic que es completa amb l'emigració cap a les zones costaneres, de creixent activitat turística, en els últims anys. El 1.960 tenia 5.194 habitants (pinosers) i el 1.994, 5.866. L'església, del segle XVIII, inclou la torre del Rellotge. El seu terme abasta 126 qm2.