Francesc Jesús Hernàndez i Dobon (octubre de 2000)

Salvador Cardús i Rafael Feito, professors de Sociologia a Barcelona i Madrid, respectivament, han publicat enguany dos llibres sobre l'educació, El desconcert de l'educació (La Campana) i Los retos de la escolaridad obligatoria (Ariel). Les dues obres pretenen donar una resposta sociològica a la percepció de crisi, compartida per bona part dels docents, per la qual cosa amplien el camp d'anàlisi de l'escola al seu entorn i avancen una sèrie de propostes de millora, des de la formació d'hàbits i el control estricte del temps fins al compromís amb l'escola pública des d'una pedagogia crítica. Encara que els llibres de Cardús i Feito són, podríem dir, obres d'urgència, despleguen línies d'argumentació fonamentades i reflexionades des del notable compromís educatiu dels seus autors.

Els dos llibres, de lectura més que recomanada per a docents, no deixen, però, d'enraonar a l'àmbit tradicional de la Sociologia de l'Educació: l'educació com un procés que comença a la família i es desenvolupa al sistema educatiu, i al qual influeixen potentment altres factors, com ara els mitjans de comunicació o la legislació educativa. Aquest és també, en general, el camp de l'antologia preparada per Mariano F. Enguita i Jesús M. Sánchez (U. de Salamanca), Sociología de la educación (Ariel), encara que algunes de les seues parts, en considerar temes com ara classes i mobilitat, desigualtat i diversitat, estratègies col·lectives o actors implicats, apunten més enllà de l'escola, una constant als darrers llibres generals d'aquesta disciplina, com ara els de Xavier Bonal (Sociología de la educación, Paidós-Cuadernos de Pedagogía), Jaume Carbonell (L'Escola: entre la utopia i la realitat, Eumo), Francesc J. Hernàndez (Aproximacions sociològiques a l'educació, Set i mig), Eduardo Terren (Educación y modernidad, Anthropos), etc.

Encara que no és pròpiament un llibre de text, d'aquests mateixos assumptes tracta també l'obra general d'Ignasi Brunet i Antonio Morell Clases, educación y trabajo (Trotta), on es relacionen extensament les diverses teories sociològiques i, sobretot, econòmiques sobre l'educació, i s'analitzen les orientacions neoclàssiques, institucionalistes i marxistes, des d'una perspectiva crítica molt influïda per P. Bourdieu. L'aproximació de Brunet i Morell a l'educació desplaça el focus de l'interés sociològic al camp, cada vegada més extens i complex, de la relació entre educació i treball.

Sembla cert que tant el desenvolupament de les noves tecnologies i sobretot Internet (més encara si, com reitera Pablo Navarro de la U. d'Oviedo, poden constituir un nou «entorn cognitiu»), com l'increment geomètric dels programes de formació professional (contínua) barren el pas a una Sociologia de l'Educació reduïda a Sociologia de l'escola, i això, emmarcat per l'exhauriment del projecte educatiu il·lustrat, autèntic eix de la modernitat, en la societat de risc, com han indicat Rosa Maria Borràs o els esmentats Terrén i Hernàndez).

Sobre la Sociologia de la «Formació» podríem dir, per tal de referir l'aproximació sociològica a la relació entre educació i treball, destaquen, entre altres, els estudis promoguts pel Grup de Recerca Educació i Treball (GRET) de l'ICE de la U. Autònoma de Barcelona. Així, Jordi Planas ha elaborat una teoria formal de les interfícies, val a dir, dels dispositius de mediació que podem trobar entre el món educatiu i el laboral. Joaquim Casal ha reelaborat la seua relació d'itineraris o modalitats de transició professional. Planas, Casal i altres col·laboradors del GRET s'afanyen a nodrir de conceptes rigorosos i operatius la recerca en aquest àmbit.

La relació entre els itineraris i la precarietat laboral és un interessant camp d'estudi, així com també els treballs empírics sobre la transició professional de determinats grups. D'aquests, cal fer esment, entre d'altres, dels estudis realitzats a la U. d'Oviedo, per Isabel García Espejo, Rodolfo Gutiérrez i Marta Ibáñez; a la U. Autònoma de Barcelona, per Teresa Torns i Pilar Carrasquer, a la U. Rovira i Virgili per l'esmentat Brunet, i de la sèrie de treballs sobre «capital humà» (cinc volums entre 1995 i 1998) realitzats al si de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), per J. García-Montalvo, J. Palafox, J. Peiró i altres economistes i psicòlegs de la U. de València. Lorenzo Cachón ha preparat una sèrie de tres volums, els dos primers anomenats El empleo juvenil y el tercer La inserción profesional (Germania), on se sintetitzen aquestes recerques en la intersecció entre els estudis sobre joventut i formació professional.

Com demostren els treballs d'Alicia Garrido, Enrique Martín Criado, Antonio Santos o Miguel S. Vallés (alguns articles dels quals també estan arreplegats als volums editats per Cachón), només és possible comprendre la situació de la joventut si es para esment al panorama d'atur i, sobretot, precarietat, que no es pot pas «solucionar» amb la formació. Una ullada comparativa és d'agrair en tractar aquests assumptes, per això són recomanables els estudis de l'esmentat Cachón i Florence Lefresne, sobre les polítiques d'ocupació juvenil a Europa (als volums esmentats) o d'Amparo Serrano, que ha coordinat l'estudi Tackling Youth Unemployment in Europe per a l'Institut Sindical Europeu (ETUI, Brussel·les).

És al camp de la formació professional on les modificacions presenten major dinamicitat. Pere J. Beneyto i Pedro Guillem coordinaren el volum Formación profesional y empleo: la construcción de un nuevo modelo (Germania), on col·laboren Oriol Homs i Roser Salvat, membres del Centre d'Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània (CIREM, Barcelona), un altre centre de recerca indefugible en l'estudi de l'educació i el treball, així com W. Heidemann i altres, que mostren la relació entre formació contínua i diàleg social als diversos països europeus.

El desenvolupament de la formació professional per a persones ocupades (formació contínua) influeix decisivament en la concepció de la formació per a persones desocupades (formació ocupacional), i es pot aprofitar de la reflexió realitzada en la formació de persones adultes.

Pel que fa a la formació ocupacional, la bibliografia és més bé escassa. Cal fer esment dels estudis de Jesús Hernàndez Aristu (de la U. Pública de Navarra) i Andreu López, que han animat un programa de formació ocupacional segons el model dual (el projecte Biotec) des del marc teòric de la Sociologia de la modernització reflexiva (U. Beck) i han desenvolupat eines per a la seua avaluació, com expliquen als seus llibres: Formación profesional dual: una intervención reflexiva i Jóvenes en una sociedad segmentada. Evaluación de la formación ocupacional (Nau). Més crític es mostra José Luis Reina, responsable de formació a CCOO de les Illes Balears, el qual ha compilat diversos articles al llibre El espejismo de la formación ocupacional. Reflexiones sobre su vinculación con el empleo (La Catarata). Des de la Sociologia de l'Educació també han estat realitzades aproximacions a la formació de persones adultes (José Beltrán, U. de València) i als programes de garantia social (José Taberner, U. de Còrdova).

El debat sobre la formació contínua presenta moltes vessants. No resulta marginal la dialèctica que s'estableix entre una norma d'ocupació, presidida cada vegada més per la precarietat, que desplaça els agents socials a la perifèria, i l'establiment dels sistemes de qualificació que els reclamen novament. Sobre la erosió de la norma i la inseguretat que se'n deriva poden veure's els llibres editats per Carlos Prieto, La crisis del empleo en Europa, 2 vols., i Ernest Cano, Precariedad laboral, flexibilidad y desregulación (els tres en Germania), amb contribucions referides a l'Estat espanyol d'Andrés Bilbao, Fausto Miguélez, Albert Recio i altres. Sobre la constitució d'un sistema de qualificacions (contemplat en els acords sobre formació professional), que resultarà un pont entre els subsistemes de la formació reglada, ocupacional i contínua, i que acabarà determinant irreversiblement l'ensenyament realitzat al marc de la LOGSE, tant la formació professional específica com la formació professional de base, que és com la llei determina la nova secundària. Gema Torres i Francesc J. Hernàndez han preparat el volum Los sistemas de cualificación profesional (Germania), que avalua la situació general i analitza els casos d'Andalusia, Galícia i el País Basc. A la comprensió del nou model, amb el seu sistema de qualificació, i la seua influència en la relació entre educació i treball, han de contribuir, sense dubte, recerques, encara inèdites, com les que realitza Lola Frutos i altres, de la U. de Múrcia, sobre formació i autoocupació de les dones, o Begoña Asua i altres, de la U. del País Basc, sobre formació i empreses innovadores.