Correlació entre les competències lingüístiques i els nivells formatius assolits per al cas valencià

Francesc Jesús Hernàndez i Dobon

Resum

Després d'una explicació sobre el concepte sociolingüístic de competència, es mostra la relació entre les competències escrites i els nivells formatius de la població de la ciutat de València, segons el Padró de 1996 i una Enquesta de 1993. Es correlacionen les dades d'analfabetisme en castellà i valencià als distints barris. També hi ha una relació entre les competències orals i els nivells formatius. Les respostes a l'Enquesta de 1993 sobre l'ús semblarien presentar una tendència inversa, conclusió que s'ha de matisar en considerar diversos arguments, els quals es fonamenten en l'establiment d'una norma d'inhibició de la llengua i d'un índex de sobrecompetència.

1. Introducció

L'assumpte d'aquesta comunicació semblaria central en un Congrés sobre Llengua, societat i ensenyament, ja que es tracta de determinar si hi ha una relació entre les competències lingüístiques, referides a la nostra llengua, i els nivells formatius assolits. Altrament dit, la qüestió és si podem registrar una major capacitat per entendre, parlar, llegir o escriure en valencià en aquelles persones que han cursat nivells d'ensenyament superiors i viceversa. És clar que un tractament adequat de la qüestió exigeix una delimitació de l'espai a analitzar, al nostre cas, la ciutat de València. No cal oblidar que «pel seu pes demogràfic, polític i cultural, aquesta ciutat és una peça clau en la reconstrucció del País, el qual per a bé i per a mal no ha deixat mai de mirar-se i no deixarà mai de mirar-se, amb vista al futur, en aquesta contradictòria i volguda ciutat.» (Lapiedra 1990: 19).

Aquesta comunicació tracta més de competències i menys d'ús. Com assenyala Basil Bernstein (1998: 70), el concepte de competència no només ha estat introduït a la Lingüística (Noam Chomsky) i a la Sociolingüística (Dell Hymes), sinó que també és present en altres disciplines, com ara la Psicologia (la competència cognitiva de Jean Piaget), l’Antropologia social (la competència cultural de J. C. Lévi-Strauss), la Sociologia (la competència dels membres d’un grup de Garfinkel) i la Sociologia de l’educació (els estudis sociologicolingüístics del mateix Bernstein). Caldria afegir la importància que pren el concepte als sistemes de qualificació professional (Torres; Hernàndez 2000). Des de la seua formulació al camp de la Sociolingüística, l'estudi de la competència ha seguit, per dir-ho així, un camí analític. Es poden registrat diversos intents d'identificar els factors que la constituirien (Canale i Swain, cit. per Boix; Vila 1998: 116; Berruto en 1974, E. Zuanelli Sonino en 1981, D. Hymes en 1987, cit. i rev. per Berruto 1998: 79-85). Aquest camí condueix a dificultats «en el pla operatiu» (Berruto 1998: 82). Per superar aquesta aporia, es proposa ací formular una noció de competència dialèctica, epistemològicament basada en la distinció entre nocions aritmomòrfiques i dialèctiques elaborada per Georgescu-Roegen (1971: 87-108) i, pel que fa a la seua operativització, equivalent tendencialment a l'autoatribució de competència a les enquestes sociolingüístiques habituals. Aquesta identitat tendencial es fonamenta en dos arguments relacionats, que no es poden desenvolupar ací, i que responen a la imatge lúdica del llenguatge (Wittgenstein 1982) i les conseqüències que n'ha extret la didàctica de la llengua.

2. Competències escrites i nivells formatius

Les dades del darrer Padró Municipal d'Habitants de la ciutat de València de l'any 1996 (P-96) permeten establir la relació, per una altra banda lògica, entre el nivell formatiu assolit per la població i la seua capacitat per llegir o escriure en la nostra llengua. En general, si considerem la població major de 3 anys, hi ha un 44,72% de persones que declaren poder llegir en valencià i un 18,28% que afirma poder escriure en la nostra llengua. Aquests percentatges pateixen variacions notables si distingim nivells formatius assolits, com es pot comprovar a la taula 1.

Taula 1. Competència escrita passiva i competència escrita activa de la població de la ciutat de València, segons nivells d'instrucció.

(Ciutat de València, persones majors de 10 anys)

I: Sense estudis o amb primaris; II: Estudis secundaris. III: Estudis universitaris. Font: Elaboració pròpia de P-96.

En el cas de la capacitat de llegir, el percentatge del nivell III duplica el del nivell I; en el cas de la capacitat d'escriure, el triplica.

Una altra font de dades és l'Enquesta Sociològica a la Ciutat de València, dirigida per R. L. Ninyoles i realitzada per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència l'any 1993 (E-93), alguns resultats de la qual han estat presentats pel seu director (Ninyoles 1996). Aquest treball permet distingir quatre respostes possibles sobre coneixement (1: gens; 2: un poc; 3: bastant bé; 4: perfectament) i permet calcular els resultats generals, tot considerant els nivells formatius, que hi ha a la taula 2.

Taula 2. Competència escrita passiva i competència escrita activa de la població de la ciutat de València, segons nivells d'instrucció.

(Ciutat de València, persones majors de 15 anys)

I: Sense estudis o amb primaris; II: Estudis secundaris. III: Estudis universitaris; 1: gens; 2: un poc; 3: bastant bé; 4: perfectament. Font: Elaboració pròpia d'E-93.

Es pot establir una comparació de les dues fonts, P-96 i E-93, simplificant les dades de l'Enquesta, amb les sumes de les files 1+2 (incompetència) i 3+4 (competència). Així, es pot obtenir la taula 3, on es pot apreciar com aquesta darrera font de dades augmenta, encara més, les diferències entre els nivells formatius.

Taula 3. Competència escrita passiva i competència escrita activa de la població de la ciutat de València, segons nivells d'instrucció.

(Ciutat de València, persones majors de 10 i de 15 anys)

I: Sense estudis o amb primaris; II: Estudis secundaris. III: Estudis universitaris; 1: gens; 2: un poc; 3: bastant bé; 4: perfectament. Font: Elaboració taules anteriors.

Segons l'Enquesta, que ofereix uns resultats totals ben pròxims als de P-96, en el cas de la capacitat de llegir, el percentatge del nivell III triplica el del nivell I, i resulta nou vegades superior en el cas de la capacitat d'escriure.

3. Analfabetisme en valencià i en castellà

Segons P-96, un 2,47% de la població de la ciutat de València no sap llegir i escriure en castellà, i un 81,11% no sap fer-ho en valencià. Si considerem els valors de la incompetència escrita activa en les dues llengües en cadascú dels 87 barris de la ciutat, podem obtenir una correlació de 0,22; coeficient que puja a 0,46 si considerem els valors dels 17 barris que formen els Pobles del Nord, de l'Oest i del Sud i a 0,49 si el calculem amb les dades de la resta de districtes. La correlació dels valors de l'analfabetisme als barris de la ciutat, llevat del centre històric, els eixamples burgesos i els pobles perifèrics puja al 0,56, i encara més, a 0,61, si ho calculem amb les dades dels barris dels poblats marítims i dels perifèrics.

L’anàlisi de les dades sobre analfabetisme en castellà i en valencià permet enllestir una altra reflexió a propòsit del significat de les respostes a les enquestes sociolingüístiques habituals. Es tracta d’establir, amb les dades publicades (no amb el tractament automàtic), l'intèrval, en el qual es troba el valor de persones que són alfabetes en castellà, entenen el valencià parlat, però no entenen el valencià escrit. Cal suposar que les persones analfabetes en castellà també ho seran en valencià (perquè no hi ha ensenyament reglat exclusivament en valencià). L'intèrval es pot sintetitzar en l’esquema 1

La primera fila representa la cea en castellà, és a dir, la proporció de persones analfabetes a l’esquerra (2,47%) i alfabetes a la dreta (97,53%). Com que no hi ha escolarització exclusivament en valencià, entendrem que les persones analfabetes en castellà, tampoc no poden disposar de la capacitat per llegir en valencià, per la qual cosa la segona fila s'ordena de la mateixa manera que la primera, el percentatge de persones sense cep en valencià a l’esquerra (53,73%) i les persones amb aquesta competència a la dreta (46,27%). A tall d’hipòtesi, la població amb cop en valencià (93,12%, segons P-96) pot estar desplaçada a la dreta o a l’esquerra de la representació. En el primer cas, el mínim de l'intèrval, s’obté amb la resta 93,12%-46,27% = 46,85% (ja que 2,47%>6,88%). En el segon cas, el màxim, s’obté amb la resta de 53,73%-2,47% = 51,26%. Per tant, un percentatge entre el 46,85% i el 51,26% de persones declararien que saben llegir i escriure en castellà, entenen el valencià, però no el lligen. Cal plantejar si les diferències en l’escriptura d’ambdues llengües justifiquen aquests percentatges. En valencià incorpora lletres modificades (ç) o geminades (l·l), així com un sistema d’apòstrof i guionet diferent que el castellà, junt amb l’ús d’accent obert i la dièresi. No cal dir que aquestes diferències es troben també en altres llengües de l’entorn de la nostra llengua, com ara l’alemany, el francés o l’italià. Són aquestes diferències suficients per justificar que el grup definit anteriorment arribe al 46% o al 52%? O més bé la resposta col·lectiva té un altre significat, com ara expressar l'absència d'oportunitat per llegir en la nostra llengua?

4. Competències orals i nivells formatius

Les dades de P-96 també permeten establir la relació, no tan previsible, entre el nivell formatiu assolit per la població i la seua capacitat per entendre o parlar en la nostra llengua. En general, tot considerant la població major de 3 anys, hi ha un 91,38% de persones que declaren poder entendre el valencià i un 46,13% que afirma poder parlar la nostra llengua. Si considerem els nivells formatius observem les variacions que es registren en la taula 4.

Taula 4. Competència oral passiva i competència oral activa de la població de la ciutat de València, segons nivells d'instrucció.

(Ciutat de València, persones majors de 10 anys)

I: Sense estudis o amb primaris; II: Estudis secundaris. III: Estudis universitaris. Font: Elaboració pròpia de P-96.

Els resultats de la població sense estudis o amb primaris i la població amb estudis universitaris, pel que fa a les competències orals, resulten molt pròxims als que proporciona la mateixa font, P-96, respecte de la població forana i la població nascuda a la ciutat, com es pot apreciar a la taula 5.

Taula 5. Competència oral passiva i competència oral activa de la població de la ciutat de València, per als nivells d'instrucció I i III, per a la població forana i per a la població nascuda a la ciutat.

(Ciutat de València, persones majors de 10 anys i persones majors de 3 anys)

I: Sense estudis o amb primaris;. III: Estudis universitaris (majors 10 anys); forana: població de València forana; nascuda: població nascuda a la ciutat (majors 3 anys). Font: Elaboració pròpia de P-96.

E-93, que com ha estat comentat permet distingir quatre respostes possibles sobre coneixement (1: gens; 2: un poc; 3: bastant bé; 4: perfectament), permet extraure els resultats arreplegats a la taula 6.

Taula 6. Competència oral passiva i competència oral activa de la població de la ciutat de València, segons nivells d'instrucció.

(Ciutat de València, persones majors de 15 anys)

I: Sense estudis o amb primaris; II: Estudis secundaris. III: Estudis universitaris; 1: gens; 2: un poc; 3: bastant bé; 4: perfectament. Font: Elaboració pròpia d'E-93.

Com en el cas de les competències escrites, es pot establir una comparació de les dues fonts, P-96 i E-93, simplificant els valors de l'enquesta amb la suma de les files 3+4. Els resultats s'arrepleguen a la taula 7.

Taula 7. Competència escrita passiva i competència escrita activa de la població de la ciutat de València, segons nivells d'instrucció.

(Ciutat de València, persones majors de 10 i de 15 anys)

I: Sense estudis o amb primaris; II: Estudis secundaris. III: Estudis universitaris; 1: gens; 2: un poc; 3: bastant bé; 4: perfectament. Font: Elaboració de taules anteriors.

Llevat del cas de la COA per al nivell II, en la resta de casos es verifica que un increment del nivell educatiu es relaciona amb un percentatge major de competència.

5. Ús del valencià i nivells formatius

A la introducció d'aquest article han estat apuntats alguns arguments (l'argument lúdic i el didàctic), segons els quals l'autoatribució de competència en una enquesta sociolingüística habitual podria considerar-se tendencialment equivalent a una mesura d'aquesta, entesa com una noció dialèctica. No es pot ampliar l'argument pel que fa a l'ús de la llengua. A la societat multilingüe, les respostes del qüestionaris sociolingüístics sobre l'ús de la llengua s'haurien de contemplar amb moltes precaucions, més encara quan no disposem de sèries estadístiques homogènies ni ha estat realitzada cap enquesta sobre ús al conjunt del domini lingüístic.

E-93 proporciona respostes sobre el grau d'ús del valencià als diversos àmbits (a la casa, amb les persones amigues, amb els companys i les companyes de la faena, etc.). La taula 8 ofereix una síntesi de l'elaboració dels resultats de l'Enquesta. S'hi arreplega la suma de les opcions «sempre en valencià» i «generalment en valencià», que corresponen als diversos àmbits (ordenats de major a menor ús total), tot distingint els percentatges globals i els corresponents a cadascú dels nivells d'instrucció considerats anteriorment.

Taula 8. Ús (sempre o generalment) del valencià, segons àmbits i nivells d'instrucció

(Ciutat de València, persones majors de 15 anys, 1993)

Font: Elaboració pròpia d'E-93.

Les respostes sobre l'ús semblarien presentar una tendència inversa a la descrita anteriorment a propòsit de les competències. Ara bé, una consideració més acurada de les dades permet matisar aquest resultat.

És clar que la columna I, que correspon a la porció de la mostra sense estudis o amb estudis primaris, presenta uns percentatges superiors a la columna III, que correspon a les persones amb estudis universitaris. Ara bé, aquesta columna presenta també uns percentatges superiors a la columna II, que arreplega els resultats de les persones amb estudis secundaris, per la qual cosa no podem pas concloure una relació directa entre increment de formació i eventual minva de l'ús. La columna II n'és una excepció.

En segon lloc, cal analitzar com funciona per als diversos grups d'instrucció allò que podríem anomenar la norma d'inhibició de la llengua. Com correspon a una llengua subordinada, el percentatge de persones que declaren usar-la als àmbits privats és superiors al dels públics. La relació entre els parlants de la llengua a la casa i als diversos ambits d'ús permitiria establir una norma d'inhibició del valencià, referida, en aquest cas, a la ciutat de València, i que, a grans trets, podríem expressar així: àmbit semiprivat (1/3), àmbit semipúblic (1/2), àmbit públic (2/3). Aquestes dades serien el resultat dels percentatges que s'arrepleguen a l'esquema 2

Esquema 2. Percentatge de minva de l'ús als diversos àmbits, respecte del percentatge de l'ús de la llengua a la casa.

Doncs bé, la norma d'inhibició de la llengua presenta diferències en tractar-se de persones amb una formació o una altra. El cas de l'ús del valencià a les relacions comercials n'és aclaridor. A la taula 9 es mostra la proporció que representa el percentatge de parlants als àmbits de les relacions comercials respecte del percentatge d'ús a casa.

Taula 9. Proporció de parlants a les relacions comercials respecte del percentatge d'ús a casa, segons els nivells d'instrucció

Font: Elaboració pròpia d'E-93.

Hem definit adés la norma d'inhibició de les botigues tradicionals com 1/3, que correspondria a un àmbit semiprivat (amb percentatges d'ús pràcticament superiors a les relaciones amb les persones amigues) i la de les grans superfícies com 2/3, equivalent un àmbit públic (com l'ús en les relacions amb persones no conegudes al carrer). Observeu a l'esquema anterior que la norma per al nivell formatiu I estaria al voltant d'1/5 en el cas de les botigues tradicionals, però el nivell formatiu III no s'allunya de la norma definida (i el seu percentatge s'acosta molt al total). Per contra, en el cas de les grans superfícies, que es correspondria amb un àmbit públic amb una norma d'inhibició de 2/3, el percentatge del nivell formatiu I s'acosta a 1/4, mentre que el nivell III és pràcticament 1/2.

També podem considerar la proporció entre persones amb competència oral activa i persones que en farien ús, fent servir al temps les dues fonts de dades emprades fins ara. Establiríem així una ratio, el percentatge invers del qual podríem anomenar índex de sobrecompetència, i que arreplegaria hipotèticament la proporció de persones que, encara que competents, no farien ús de la llengua en un àmbit particular. En la taula 10 hi ha una presentació percentual dels índexs.

Taula 10. Índex de sobrecompetència

(Ciutat de València, 1993 i 1996)

COA: competència oral activa, segons P-96; COA 1+2, competència oral activa, segons E-93, suma de «gens» i «un poc»; COA 3+4, suma de «bastant bé» i «perfectament». Font: Elaboració pròpia d'E-93 i P-96.

La columna III presenta percentatges superiors a la columna I. Des de la perspectiva del procés de normalització lingüística es poden entendre aquests percentatges superiors en termes de potencial d'ús, tot considerant, a més, que com mostra la fila COA 3+4, la proporció de persones que declara parlar bastant bé o perfectament el valencià és superior en el cas de la columna III que en el de la I. De com aquests dos factors, l'eventual competència d'una banda i el nivell de coneixement d'una altra, poden afavorir el procés de normalització lingüística, és un testimoni el fragment següent de William Mackey (1986: 25):

Com a conclusió, doncs, i atés el procés d'extensió de la formació, la relació mostrada entre competències escrites i orals i nivells d'instrucció i els comentaris realitzats a propòsit de les respostes sobre ús, permetrien fonamentar una certa esperança raonable en la continuació i l'enfortiment del procés de redreçament de la nostra llengua.

Francesc Jesús Hernàndez i Dobon

francesc.j.hernandez@uv.es

Departament de Sociologia i Antropologia Social

Facultat de Ciències Socials. Universitat de València

Edifici Departamental Oriental, 5é pis. Campus de Tarongers

Avinguda de Tarongers, s/n.

46022 València

Bibliografia

Berruto, G. (1998): Fondamenti di sociolinguistica, Roma; Bari, Laterza, 1995¹.

Boix, E.; Moreno, F. X. (1998): Sociolingüística de la llengua catalana, Barcelona, Ariel.

Georgescu-Roegen, Nicholas (1971): The Entropy Law and the Economic Process. Cambridge (Massachusetts), Harvard University Press.

Lapiedra, R. (1990) Present i avenir del català al País Valencià, Barcelona, Universitat de Barcelona.

Mackey, W. (1986): «Consideracions sobre la sociolingüística catalana», Treballs de sociolingüística catalana, 6, pp. 21-31.

Ninyoles, R. L. (1996): Sociologia de la ciutat de València, Alzira, Germania.

Torres, Gema; Hernàndez, F. J. (2000): Los sistemas de cualificación profesional, Alzira, Germania.

Wittgenstein, Ludwig (1982): Philosophische Untersuchungen, 3a ed., Frankfurt a.M., Suhrkamp.