Professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València

«L’activitat lingüística –escriu Giuseppe Taviani– és la més important i complexa de les manifestacions que caracteritzen la vida d’una comunitat humana: és la més important perquè –elaborant i adaptant a les exigències de la comunicació un instrument extremament dúctil i sensible, capaç de formular qualsevol tipus d’enunciat i de vehicular tota mena d’expressió– permet d’instaurar, entre els membres d’una comunitat, un sistema ben articulat de relacions, que afavoreix el desenvolupament material i cultural del grup; i, al mateix temps, és la més complexa, perquè l’activitat lingüística s’exerceix a diferents nivells de les relacions comunitàries, des de la pura subsitència al de la formulació de principis existencials i de teories filosòfiques.» (Taviani 1989: 9). Aquesta cita subratlla bé la relació entre una comunitat i la seua manifestació més important, l'activitat lingüística. Aquesta pot designar bé una noció genèrica (el llenguatge), bé un concepte específic (les llengües). En aquest capítol s'analitza aquesta relació però de manera restringida: per una banda la societat valenciana; per l'altra banda una de les llengües que s'hi parlen, aquella que li és «pròpia» (encara que no exclusiva), i tot això des d'una perspectiva sociològica, allò que s'ha anomenat una «sociolingüística de la societat» (en expressió de Fasold 1996), «sociologia del llenguatge» (Moreno 1998) i més concretament una «sociologia de la llengua» (Ninyoles 1992). Una perspectiva científica compromet, a més, a determinar rigorosament els conceptes i els arguments emprats, i fer un ús escrupolós de les fonts de dades. En general, com reconeix l'experimentat Miquel Sigual, «quan parles de llengües les passions es desfermen» (Siguan 1996), en tractar d'un assumpte com el de la nostra llengua pròpia, que ha encés tantes querelles, l'esforç per mantenir aquelles exigències científiques s'hauria d'extremar.

La nostra anàlisi comença amb la noció de competència, o millor, competències. Aquesta és una noció emprada en moltes disciplines científiques: lingüística, psicologia, antropologia social, sociologia, sociologia de l'educació, etc. (Bernstein 1998: 70). En sociolingüística (s'entendrà a partir d'ara en sociolingüística de la llengua), la noció de competència lingüística (Chomsky) ha estat divulgada per l'etnografia de la comunicació (a partir de Hymes), que, reformulant-la com a competència comunicativa, entén que és un concepte més explicatiu que coneixement, ja que inclou també elements relatius al procés de comunicació, etc. (Moreno 1998: 203-206; Boix; Vila 1999: 116-118). Un exemple potser resulte aclaridor. El coneixement de la nostra llengua inclou tesis com ara que el pretèrit imperfet de subjuntiu de la primera conjugació presenta els morfemes –s, –ra o –es (cantàs, cantara, cantés); la competència és més bé la capacitat d'emprar adequadament la primera forma en el paradigma clàssic, la segona en l'ús col·loquial (llevat de si ens trobem a les comarques septentrionals) i la tercera amb la finalitat de convergir amb altres formes verbals del diasistema. Els diversos estudis sobre les competències comunicatives han seguit un camí analític, tot assajant subdividir-les en diversos factors (Berruto 1974; Canale; Swain 1980, cit. Boix; Vila 1999; Sonino 1981, Hymes 1987, cits. Berruto 1998: 79-85), la qual cosa, en augmentar el nombre d'elements a controlar i exigir una conceptualització de la seua integració, entrebanca l'estudi empíric. En un context totalment diferent, com és la fonamentació matemàtica d'una economia ecològica, N. Georgescu-Roegen formulà la distinció entre nocions aritmomòrfiques i nocions dialèctiques. Les primeres es poden fer corresprondre amb la sèrie dels números naturals; les segones, no, sino que més bé es presenten envoltades per una zona de penombra (Georgescu-Roegen 1970). L'estatura i la bellesa de les persones podrien servir com a exemples respectius. Doncs bé, el coneixement podria entendre's com una noció aritmomòrfica (o almenys així ho entenen els docents que avaluen i posen notes, val a dir, fan correspondre una noció amb l'escala dels números naturals), mentre que la competència apareix com un concepte dialèctic, s'aproximem a ella per escales categorials, amb llindars sempre imprecisos. Podem considerar que les competències són tendencialment equivalents a les respostes registrades a les enquestes sociolingüístiques habituals. Aquesta identitat tendencial de la competència amb la seua autoatribució es fonamenta en dos arguments. El primer és un argument que podem anomenar lúdic: la representació del llenguatge, habitual des de Wittgenstein (1945/1982: §§ 7, 81, 83, 108, 341, 562 i 565), com un joc, o millor como una sèrie de jocs lingüístics, permet deduir que la competència equival a l'autoatribució de seguir les regles del joc, com defensava l'hermenèutica de Gadamer (1977: 143-181). Les conseqüències d'aquest argument, en segon lloc, han estat extretes per la didàctica de la llengua, que s'ha inclinat a proposar estratègies d'ensenyament com a situacions de simulació, on els individus «juguen» a desenvolupar-se; no és per casualitat que la mateixa noció de competència sorgesca en aquest context (Hymes 1971, cit. Moreno 1998; Shuy 1977, cit. Boix; Vila 1999: 117). Es pot suposar que les situacions de, diguem-ne, querella lingüística tindran un efecte inhibidor sobre l'autoatribució de competència, però és difícil avaluar empíricament aquest factor en el nostre cas. És clar també que per al coneixement no es pot acceptar la mateixa hipòtesi, val a dir, trobar-lo equivalent a la seua autoatribució. Si així fóra, els docents ja fa temps que haurien substituït els examents per autoavaluacions. Per últim, competència no és un concepte únic. Les enquestes sociolingüístiques habituals distingeixen competències passives i actives, i orals i escrites, de la qual cosa se'n deriven les corresponents incompetències. Algunes propostes d'integració dels diferents tipus de competències, com ara el «coeficient de competència» de Reixach (1985: 34-44; rev. 1990: 21 ss.) o el «índex de normalització lingüística» d'Aymà (1994), suposarien «un cert grau de polisèmia» i presentarien dificultats de càlcul complementàries, raons per les quals no seran considerades ací. També han estat proposats alguns models teòrics per preveure l'evolució de les competències. En un article sobre predicció de dades lingüístiques censals, Miquel Strubell (a partir del tractament de Bonet 1990) ha proposat el càlcul d’una taxa de manteniment d’incompetència (tmi), que es justifica de la següent manera: S’ha de suposar que entre dos punts diacrònics una part de les persones que no tenien una determinada competència en un punt, l’hauran adquirida (per l’escola, per l’experiència, etc.) abans del segon punt. La comparació entre una determinada incompetència en dos punts ofereix una taxa, que podem expressar en forma decimal o percentual; en forma decimal, presentarà un valor entre 0 i 1 (seria superior a 1 en cas de minva de la competència); la proximitat al valor 1 significarà una elevada tmi i, per tant, un ritme lent d’assoliment de la competència en qüestió i viceversa (Strubell 1991: 37-38). Es pot suposar que quan disposem de sèries estadístiques sociolingüístiques més àmplies i homogènies aquestes nocions seran perfeccionades. Després d'aquestes precisions és possible donar una ullada als resultats estadístics.

Segons el Padró Municipal de 1986 (P-86), un 77,1% de les persones majors de 3 anys declaraven entendre el valencià (competència oral passiva), proporció que variava entre el 90,3% a la província de Castelló i el 60,6% a la província meridional d'Alacant. Aquests percentatges eren lleugerament superiors en el cas de poblacions menors de 50.000 habitants i viceversa (cal dir que el percentatge de població que viu en municipis amb més de 50.000 habitants es manté en un 43%). Segons el Cens de 1991 (C-91), la mitjana global ascendia al 83,2%, tot reduint-se les diferències entre províncies i segons el tamany de les poblacions. En el capítol de previsions, amb les xifres anteriors s'obtindria una tmi de 0,73, que permetria estimar un percentatge de competència de 87,8% en 1996 i 91,1% en 2001, resultats coherents amb els que ofereixen els estudis número 2228 i 2299 del Centre d'Investigacions Sociològiques, realitzats en 1996 i 1998 (CIS-96 i CIS-98), que estimaven en un 84% i un 89,2% el percentatge de població total que entenia el valencià en aquells anys respectivament. Si s'acompliren aquestes estimacions podríem afirmar que a hores d'ara el percentatge de població que no entendria el valencià seria, fins i tot, menor a la porció que habita municipis declarats de predomini lingüístic castellà (segons l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, LUEV), que amb les dades de P-86, C-91 i P-96 és de l'11,3-11,4% del total. La incompetència podria ser encara menor, com suggereix l'estudi d'un cas notable, la ciutat de València, la importància demogràfica (el 18,6% de la població total i el 33,5% si afegim L'Horta, segons P-96) i simbòlica de la qual és innegable. El percentatge de població que entenia el valencià en P-86 i C-91 era del 82,1% i del 86,9%, respectivament, la qual cosa dóna com a resultat el mateix valor de la tmi que per al conjunt, 0,73. Amb aquesta taxa, la previsió d'incompetència oral passiva seria de 9,5% per a 1996; el resultat de P-96, tanmateix, és més favorable: 8,6%. Per avaluar millor el significat d'aquesta incompetènica podem recórrer a una enquesta sobre la ciutat de València realitzada pel Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (CCEC) de la Generalitat Valenciana l'any 1993 (E-93). El 55,2% de les persones enquestades declaren que entenen perfectament el valencià, el 34,3% bastant bé, el 9,1% un poc i el 1,1% gens (cal recordar que, el percentatge d'incompetència oral passiva en C-91 era del 13,0% i cinc anys després, segons P-96, del 8,6%). La qual cosa significaria que només una petita fracció de les persones que declararien no entendre el valencià no hi tindrien gens de competència, i que la resta podria entendre'l un poc. Per simplificar: un 90% entén la llengua pròpia i de la resta, només un 10% declararia una severa no comprensió. Que la incompetència oral passiva absoluta en la nostra llengua pròpia seria absolutament residual s'il·lustra amb un altre resultat de CIS-98. Un 13,5% de des persones que no han nascut a la nostra comunitat declaren que havien tingut problemes amb la llengua quan vingueren a viure ací, però que ara només tenen problemes un 1,7% (i un 4,3% de vegades).

En general, tant si considerem l'evolució de les distintes cohorts com el comportament dels estrats d'edat, la població més jove manifesta un ritme superior d'assoliment de competència oral passiva, mentre que la població de més edat té taxes superiors de manteniment de la incompetència. La sèrie de dades sobre la ciutat de València resulta més il·lustradora d'aquesta progressio. Segons P-86, hi havia un 15,4% de persones de 60-69 anys que no entenien el valencià. Deu anys després, segons P-96, les persones de 70-79 anys declaren una incompetència oral passiva del 12,5%, i segons aquest mateix padró, les persones de 60-69 anys presentarien una incompetència del 9,10%. Les persones de 40-49 anys en 1986 tenen un percentatge d'incompetència del 12,7% segons P-86. Deu anys després el grup de 50-59 anys presenta un 6,85%, i el grup de 40-49 de 6,34%. Les persones de 20-29 anys en 1986 també presentaven un percentatge d'incompetència del 12,7%. Una dècada després, per a les persones de 30-39 anys el percentatge d'incompetència és del 6,47% i per al grup de 20-29 és del 4,59%.

És lògic pensar que una determinada acumulació de persones incapacitades per entendre una llengua pot actuar com un cercle viciós que entrebanque l'assoliment de competència d'altres. En aquest sentit Reixach (1985: 32-33; 1990: 66 i ss) ha proposat la tipificació de «bosses» per indicar els indrets més deficitaris en el coneixement de la llengua. Fins i tot ha distingit entre bosses «gravíssimes», on menys de la meitat de la població no tindria capacitat per entendre la llengua i bosses «greus», amb percentatges entre el 49% i el 25%. Segons les dades de P-86, la incapacitat oral passiva en la província d'Alacant era del 39,3%; cinc anys després, segons C-91, era del 29,5%. Cal recordar que aquesta presenta el major percentatge de persones en municipis de predomini lingüístic castellà (segons l'art. 36 de la LUEV), amb un 22,4% de la població provincial (en P-86 i C-91, dos dècimes més en P-96). El percentatge d'incompetència oral passiva pujava al 34,3% en els municipis de menys de 50.000 habitants, segons C-91. Per això, resulten particularment interessants els estudis sobre susbstitució lingüística a les poblacions de comarques meridionals, com ara els realitzats a Elda i Oriola, i Alacant (Montoya 1986, 1993 i 1996) i Elx (Mas 1994). Cal recordar que la provincia d'Alacant és la que presenta un creixement demogràfic més notable, amb una taxa que triplica la de les altres dues províncies. Per altra banda, en les anàlisis sobre la ciutat de València no es detecten bosses d'incompetència greu, en tot cas cal advertir de nou barris que es troben a l'últim decil en l'ordenació de la competència oral passiva (amb valors entre el 80% i el 90%) i que apleguen al 10% de la població de la ciutat (Natzaret, Penya-roja, El Calvari, Benicalap, Na Rovella, Ciutat Fallera, El Pilar, Faitanar i La Llum).

Les dades sobre la competència oral activa (la capacitat de parlar la llengua) i la competència escrita passiva (la capacitat de llegir-la) de la població valenciana mereixen una atenció particular. Segons P-86 un 49,4% de la població afirmava poder parlar el valencià; Segons C-91, aquest percentatge havia pujat al 51,0% i en CIS-98 al 55,6%. Si consideràrem només les persones amb competència oral passiva, serien un 68%, segons CIS-96. Altrament dit, per primera vegada el nombre de parlants de la nostra llengua pròpia a la societat valenciana hauria ultrapassat àmpliament els dos milions de persones. Cal considerar amb més cura aquestes dades. Novament l'anàlisi del cas de la ciutat de València resulta aclaridor. El percentatge de població del cap i casal que podria parlar valencià segons C-91 era del 43,3%; cinc anys després, segons P-96, seria del 46,1%. Ara bé, si comparem aquestes dades amb les de E-93, enquesta ja esmentada, hem d'extraure una conclusió interessant. Segons aquesta enquesta, el percentatge de persones (majors de 15 anys) que declarava poder parlar perfectament en valencià era del 28,8% i del 25,5% les que declaraven parlar bastant bé. La suma d'ambdós grups, un 54,4%, és sensiblement superior al percentatge previsible segons les dades de C-91 i P-96, encara que es consideren factors derivats del mostreig. Cal afegir que un 30,2% de la població de la ciutat declara que el parla un poc i només un 15,3% diu no parlar gens la llengua pròpia.

En el cas de la competència escrita passiva, és a dir, la capacitat per llegir en valencià, es produeix una situació semblant. En P-86, el 24,3% de la població declara poder llegir en valencià, percentatge que s'eleva al 37,9% segons C-91 i a 38,9% en CIS-98. CIS-96 estima un 61% per a les persones amb competència oral passiva. En el cas de la ciutat de València, les xifres de C-91 i P-96 són del 46,2% i del 44,7%, pròximes al conjunt de les persones que declaren llegir perfectament o bastant bé en E-93, el 48,1%, però les respostes fugen dels valors extrems: 34,6% declara llegir bastant bé i 39,1% declaren llegir un poc. Només 12,6% afirmen no poder llegir gens en valencià.

A tall d'especulació es poden formular dues hipòtesi per explicar aquests resultats. En primer lloc, i tal vegada relacionada amb les querelles lingüístiques a la nostra societat, hi ha un cert retraiment en declarar la competència per parlar o llegir, tot ubicant-se la població, en les seues respostes, en una zona central. En segon lloc, pot haver un desplaçament en la comprensió de les preguntes de manera que les persones estiguen responent més bé a si efectivament parlen o lligen en valencià (assumpte sobre el qual tornarem més endavant), i no si en tenen la capacitat.

Seria possible suposar, fins i tot que, de seguir l'estimació de CIS-98, la porció de la població que declararia tindre capacitat de parlar la llengua pròpia superaria a aquella altra que no la té, i, si s'hagués mantingut la tmi del període 1986/1991, per primera vegada en la història, les persones amb competència per llegir en valencià probablement superen les que no la tenen.

Amb tot s'imposa l'exigència de no extreure conclusions precipitades sobre aquestes competències.

En el cas de la competència escrita activa, val a dir de la capacitat per escriure en valencià, s'ha registrat l'augment més notable. Segons P-86 només un 7,0% de la població declarava saber escriure en valencià. Cinc anys després, la proporció, segons C-91, s'havia duplicat (15,7%, amb una tmi de 0,90) i segons l'estudi del CIS esmentat seria d'un 19,3% en 1998. Segons CIS-96, un 27% entre les persones amb competència oral passiva. Com en els casos anteriors, hi ha una certa concentració en les possibilitats centrals, com mostra l'anàlisi de l'enquesta esmentada referida a la ciutat de València. El percentatge de competència escrita activa era del 13,8% segons C-91 i del 18,2% segons P-96. Per a E-93, un 18,0% de la població major de 15 anys era competent per a escriure en valencià perfectament o bastant bé; hi havia, però, un 23,6% de la població que afirmava poder escriure un poc en valencià. L'efecte de l'ensenyament del valencià en el sistema educatiu és innegable, com es reflexa en el increment notable de competència en els estrats més joves de la població. Les dades de València ho il·lustren bé. En P-86, només el 6,6% de la població entre 20 i 29 anys declarava saber escriure en valencià. Deu anys després, la població entre 30 i 39 anys ha duplicat el nombre de persones amb capacitat d'escriure, un 13,4% segons P-96, i aleshores les persones competents entre 20 i 20 anys eren del 29,0%. Lògicament també, els nivells formatius assolits repercuteixen fortament en les competències escrites. Així, per exemple, segons P-96 referit a la ciutat de València, les mitjanes de població amb capacitat de llegir i escriure eren del 46,2% i el 18,8% respectivament, però descendien al 31,3% i el 9,7% per al cas de persones amb estudis primaris o sense estudis, i augmentaven al 53,1% i 22,7% per a les persones amb estudis secundaris i al 62,6% i el 29,7%, respectivament, en el cas d'estudis superiors.

El fet que l'escolarització o els nivells educatius assolits es correlacionen clarament amb la disposició de competències escrites no ha de fer oblidar allò que descrivia molt gràficament la cançó del Tio Canya d'Al Tall. Segons CIS-98, el 82,7% de les persones que parlaven valencià a casa i que ara són competents en castellà aprengueren aquesta llengua a l'escola; per contra, només el 28,9% de les persones que parlaven castellà a casa seua i ara declaran tindre competència oral en valencià, l'aprengueren a l'escola.

La relació de les competències indicades, sobretot les escrites, amb joventut i la formació de les persones té com a conseqüència que les dones presenten en general competències menors, ja que les cohorts de més edat han estat severament separades del sistema educatiu i presenten uns percentatges de població amb més edat diferents que la població d'homes. Amb tot, cal prendre bona nota de, com ha denunciat la professora Anna Comas-Quinn, de la Universitat de Wolverhampton, al fil de l’anàlisi de Cristina Sànchez sobre les dades del cens lingüístic de 1991 (en Reixach 1997) i dels seus estudis sobre presència de les dones en els cursos formatius per a persones adultes, «la persistent falta d’interés en les qüestions de gènere per part de les instàncies oficials responsables de la planificació lingüística a Catalunya» (Comas-Quinn 1999). El mateix es podria dir per al cas valencià.

En general, per tant, hi ha un augment de les competències, semblant al que es produeix en altres territoris del domini lingüístic (CCOO 1994, Romaní 1994, Leprêtre 1995a i 1995b). Es pot constatar un augment notable de la capacitat d'entendre oralment la llengua i de la competència per escriure-la i més moderat de la capacitat de parlar-la o llegir-la. Considerada en termes absoluts, en cap època històrica ha hagut tanta població valenciana amb competències en la seua llengua; aquesta afirmació és certa també en termes relatius pel que fa a les competències sobre la llengua escrita.

Cal fer un darrer comentari sobre les competències lingüístiques. No convé oblidar que una Resolució del Consell de Ministres d’Educació de 31-3-1995 enunciava el compromís que els ciutadans i les ciutadanes de la Unió Europea disposaren de capacitat de comunicar-se en, almenys, dues llengües comunitàries distintes de la seua llengua materna. Com que, des del Reglament de 1958, les llengües comunitàries són les llengües oficials als Estats (i no les cooficials), s’entén que, per a nosaltres, el compromís significa la competència en quatre llengües (o bé, és clar, la revisió del concepte de llengua comunitària). Un document de la Comissió de les Comunitats Europees de novembre de 1995, l’anomenat Ensenyar i aprendre. Cap a la societat cognitiva, presenta com un «objectiu general» que la ciutadania puga «parlar tres llengües europees» (s’entén que oficials o «llengües de tractat») i, fins i tot, «lamenta que l’abast del compromís [del Consell de Ministres d’Educació] es vegera enfeblit per la inserció d’una restricció que permet als Estats membres de protegir-se darrere dels termes "si això és possible".» (COM 1995: 44) (vg. Siguan 1995).

Segons la hipòtesi metodològica enunciada adés, i pels arguments lúdic i didàctic esmentats, l'autoatribució de competència en les enquestes sociolingüístiques habituals es pot considerar tendencialment equivalent a la mateixa competència. Aquesta hipòtesi, és clar, pot sotsmetre's a crítica. Cal advertir, però, que la situació és distinta pel que fa a les preguntes que en les enquestes sociolingüístiques habituals es refereixen a l'ús de la llengua (demanda que no apareix als qüestionaris padronals o censals). Posarem un exemple. La qüestió 15 de CIS-98 presenta la següent formulació: «Quina llengua fa servir Vosté amb major freqüència quan parla amb els que viuen en casa seua?» (castellà / valencià / n.c.). És clar que expressions com ara «amb major freqüència» o «quan parla» introdueixen subtils simplificacions que poden entrebancar una percepció adequada de la relació entre l'activitat lingüística i les relacions socials, sense deixar de banda l'ambigüitat de l'expressió «amb els que viuen en casa seua». Per això, cal restringir les conclusions sociològiques sobre demandes d'ús a aquelles circumstàncies en les quals es reitera la mateixa demanda en un moment diferent (sèries estadístiques) o en un context diferent, i procedir comparativament. Malhauradament, no disposem d'un repertori d'enquestes suficient. Cal destacar les enquestes sociolingüístiques realitzades pel Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la CCEC, realitzades els anys 1992 i 1995 per tot el nostre territori (i que seran abreviades ací com a E-92 i E-95), tot distingint, a més del territori de predomini lingüístic castellà, cinc zones sociolingüístiques : província de Castelló (comarques d’Els Ports, L’Alt Maestrat, El Baix Maestrat, L’Alcalatén, La Plana Alta i La Plana Baixa), àrea metropolitana de València (la ciutat i L'Horta Nord, Oest i Sud), província de València (comarques de El Camp de Túria, El Camp de Morvedre, La Ribera Alta, La Ribera Baixa i La Costera), les comarques centrals de l'eix Alcoi-Gandia (són La Vall d’Albaida, La Safor, El Comtat, L’Alcoià i La Marina Alta), i la província d'Alacant (La Marina Baixa, L’Alacantí, El Baix Vinalopó, la subcomarca de les Valls del Vinalopó i El Vinalopó Mitjà). A continuació s'exposen algunes conclusions que s'han de prendre amb les cauteles assenyalades.

Segons E-92, el percentatge que població que faria «sempre» un ús de la llengua a la casa seria, en conjunt, d'un 44,1%, i un ús «generalment» del valencià un 4,7%, percentatges que s'incrementen una dècima per a E-95. Ara bé, aquests percentatges pateixen notables variacions segons les regions lingüístiques. Les comarques centrals i la provincia de València se situarien al voltant dels 2/3 de persones que sempre usarien el valencià a casa, i més del 70% si afegim les persones que en farien un ús freqüent. La província de Castelló se situaria al voltant del 60%, mentre que l'àrea metropolitana de València i la regió d'Alacant descendiria a 1/3 aproximadament. Podem comparar aquestes dades amb els resultats de les enquestes sociolingüístiques esmentades pel que fa a l'ús de la llengua amb els persones amigues.

El percentatge que població que amb les persones amigues sempre faria servir el valencià, d'un 23,5%, i un ús freqüent del valencià un 15,0%, segons E-92; amb percentatges semblants en E-95, 26,5% i 13,2%. També aquests percentatges pateixen notables variacions segons les regions lingüístiques. Les comarques centrals presentarien resultats del 45,0% i del 22,8%, per a l'ús «sempre» i «generalment» amb els amics del valencià, segons E-95. Les regions de les províncies de València i Castelló, estarien el voltant del 38% i del 25% per a les mateixes respostes i font. L'àrea metropolitana de València i la província d'Alacant se situarien al voltant del 23% tot sumant ambdues possibilitats, «sempre» i «generalment»; els resultats d'E-95, per a l'opció sempre foren del 18,1% i 16,3% en els casos de l'àrea metropolitana de València i la província d'Alacant, respectivament.

Els resultats d'E-92 i d'E-95 referits a les qüestions sobre l'ús de la llengua al carrer ofereixen encara percentatges menors. Més favorables en la segona enquesta, que arreplegaria uns resultats globals del 13,7% i 12,9% per a les opcions «sempre» i «generalment», tot oferint la mateixa distribució, percentatges majors en les comarques centrals, la província de València i la de Castelló i menors en l'àrea metropolitana de València i la província d'Alacant. Cal destacar que l'«escletxa» entre l'ús a casa i l'ús al carrer minva més de tres punts entre E-92 i E-95 (del 25,7% al 22,4%). Això permetria concloure que probablement el nombre de persones que fent servir el valencià a casa l'empren també al carrer és superior a aquelles altres que hi renuncien.

En el cas de l'àrea metropolitana de València, la diferència entre l'ús a casa i l'ús al carrer és la major. L'estudi sobre aquesta inhibició de l'ús del valencià en l'espai públic referit a la ciutat de València, a partir d'E-93, proporciona un resultat que es pot sintetitzar d'una manera molt gràfica. Suposem sis persones, habitants de la ciutat, que parlen valencià a casa seua, val a dir en un context privat. En un altre de semi-privat, com puga ser la relació amb persones amigues (i també, significativament, la compra en botigues tradicionals), el nombre de persones que continuen parlant en valencià baixa a quatre (és a dir, –1/3); en un context semi-públic, com ara, les relacions laborals, tant amb companyes i companyes de treball com de tipus extern, els sis parlants inicials queden reduïts a la meitat, tres (–1/2); per últim, a un context públic, com ara les relacions al carrer amb persones desconegudes (i també la compra en grans superfícies), els parlants que declaren mantenir el valencià es redueixen a dos (–2/3). Aquest resultat (i de l'anàlisi de les respostes desagregades) permet reiterar, en primer lloc, la importància, ja considerada en els processos de planificació lingüística, de les relacions comercials o laborals. En el cas de la nostra llengua les enquestes mostren una diferència clara entre el comerç tradicional i les grans superfícies, assumpte important si considerem el desenvolupament d'aquestes darreres, lligades a canvis en les pautes de consum (Garcia et al. 1998); l'ús de la llengua en les relacions laborals ha estat un tema escassament estudiat, però és significatiu el fet que les relacions externes mantinguen percentatges semblants a aquells altres de relacions amb els companys, i distints a les relacions al carrer, la qual cosa potser estiga relacionat amb l'estructura de petita i molt petita empresa, freqüent al nostre País. En segon lloc, les conclusions anteriors replantegen l'estratègia de l'anomenat «bilingüisme passiu», segons el qual la política lingüística animaria que els valencianoparlants mantingueren la seua llengua pròpia quan es relacionen amb algú que els parla en una altra llengua, la qual cosa –segons les dades anteriors– permetria teòricament triplicar la presència social del valencià en les relacions públiques de, per exemple, la ciutat de València; aquesta estratègia, però, no ha estat exempta de crítiques (Vallverdú 1992: 82-84).

La consideració de les respostes a E-92 i E-95 desagregades per estrats d'edat permet avançar dues conclusions, molt provisionals per l'escassa distància entre ambdues enquestes. En primer lloc, si agregem els resultats de les respostes «sempre en valencià», «generalment en valencià» i «més en valencià que en castellà», i les mateixes referides al castellà, dels estrats d'edat 16/24, 25/34, 35/44, 45/54, 55/64 i més de 65 anys, i observem els percentatges d'E-92 i E-95, resulta que augmenta la població que declara que faria servir més el valencià (augments del 4,4%, 2,9% i 13,3% en els tres primers estrats esmentats); per contra, augmenta el percentatge de població que declara emprar el castellà en els estrats de 45/54, 55/64 i més de 65, amb diferències de 0,9%, 4,4% i 8,0%, respectivament. Aquests dades, encara que molt provisionals, portarien a defensar, com ja va fer el professor R. Ninyoles, que s'ha detés el procés de substitució de la llengua pròpia en els estrats més joves. D'altres treballs, com ara l'estudi de Colom (1998) es mostrarien més escèptics davant d'aquesta possibilitat.

Una segona conclusió de la consideració conjunta d'E-92 i d'E-95, també molt provisional, és la presència d'un cert procés de bilingüítzació activa, molt lleugerament apuntat, un fenòmen ja apuntat per altres sociolingüistes per a altres zones del nostre domini (Vallverdú 1998: 30). Si considerem les respostes sobre la llengua usada a l'àmbit domèstic, hi ha un augment de bilingües naturals (aquelles persones que hi parlen les dues llengües) i tal vegada d'ambilingües (aquelles persones que s'expressen amb facilitat en les dues llengües). Considerant les respostes d'E-92 i d'E-95 pel que fa a l'estrat d'edat de 16-24 anys hi ha un augment del 3,7% al 5,3% en les respostes de les persones que diuen emprar indistintament ambdues llengües, i del 7,2% al 9,6% si considerem també les respostes «més en valencià que en castellà» i «més en castellà que en valencià» (però no «generalment» en cap llengua). No cal dir que, en parlar ací de processos de bilingüisme passiu o actiu, no s'està qüestionant de cap manera ni el paper que aquesta noció va jugar, donant cobertura ideològica al procés de substitució de la llengua pròpia (com històricament va denunciar L. Aracil), ni la necessitat de correlacionar la distribució desigual d'ambdues llengües i la seua alternància –al·ludides en lingüística amb la noció de diglòssia– en les anàlisis de l'estructura social, tot considerant també les aportacions de la psicologia social i l'anàlisi ideològica (com proposà R. Ninyoles).

Les enquestes esmentades també ofereixen dades sobre les expectatives de la població sobre l’ús del valencià. En general, dues terceres parts de la població declaren que el valencià hauria d’usar-se encara més, i només una de cada vint pensa que s’hauria d’emprar menys. Aquest resultat hauria d’animar una política lingüística més decidida per la normalització del valencià. Amb més detall, es reprodueixen les línies de trencament ja assenyalades. En E-92, el 66,8% de la població que responia afirmava que el valencià havia d’usar-se més; en E-95, aquest percentatge s’elevava al 67,9%. Contràriament, el grup que considerava que havia d’usar-se menys passava del 5,1% al 4,9%. Resulten significatives les anàlisis d'aquestes respostes tot considerant l'edat de les persones i la regió lingüística. Per edats, els grups d’edat entre 15 i 44 anys ofereixen resultats per damunt de la mitjana i, fins i tot, augmentan alguns punts en el període 1992-1995; la població amb més de 45 anys obté resultats per baix de la mitjana, que minven en els grups d’edat majors. De nou trobem ací el trencament generacional enunciat adés. També es produeix el nítid tall geogràfic. El percentatge de població que declara que el valencià hauria d’usar-se més és superior a la mitjana en totes les regions lingüístiques considerades, menys en la regió valencianoparlant de la província d’Alacant (aquest resultat es repeteix en E-92 i E-95).

Des de l’any 1986 la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQVC) realitza proves, encara que la seua regulació legal vigent és posterior (Decret 47/1989, de 4 d’abril, i Decret 115/1992, de 20 de juliol). Hi ha 4 nivells generals (oral, elemental, mitjà i superior) i d’altres més específics (llenguatge administratiu, llenguatge periodístic, locució adequada als mitjans de comunicació, ensenyament de valencià a adults). El nombre de matrícules realitzades per any i nivell ha augmentat de manera pràcticament constant: 3.000 (1986), 7.000 (1987), 9.000 (1988 i 1989), 11.000 (1990), 35.000 (1991), 58.000 (1992), 56.000 (1993), 70.000 (1995), 62.000 (1995), 49.000 (1996), 56.000 (1997). Cal advertir que el nombre de matrícules no es correspon ni amb el nombre de proves realitzades (una matrícula dóna dret a participar en més d’una convocatòria), ni amb el nombre de persones participants (ja que una persona pot matricular-se en diferents proves). La majoria de matrícules (un 95%) són dels nivells més generals (1-4). Com es pot observar en la sèrie anterior, hi ha un increment sostingut en el nombre total, amb dos minves corresponents als anys 1993 i 1996. A què es deu aquesta oscil·lació? Una hipòtesi (que sense recerques ulteriors no pot passar d’hipòtesi) la relacionaria amb els canvis polítics. Aquells foren anys d’eleccions generals legislatives. La matrícula en les proves de qualificació és una inversió: la persona inverteix temps (d’estudi, de realització de la prova, etc.) i diners (materials, drets de la prova, etc.) per aconseguir un bé, la qualificació. El valor d’aquesta qualificació és relatiu, per exemple, respecte de la promoció professional. Per tant una situació electoral que puga significar un canvi polític cap a una situació que faça preveure la devaluació de la qualificació (no cal recordar el paper del partit que es presentava com alternativa en els cicles de polèmiques sobre la llengua i la immersió lingüística en educació d’aquells anys), pot presentar la inversió com més arriscada, amb la qual cosa s’explicaria la inhibició de les matrícules.

Pel que fa als resultats de les proves, el nombre d'aptes al nivell 1, considerat el període 1986-1994, se situa en el 71,2%; un 47,8% per al nivell 2, un 20,0% per al 3 i un 8,6% per al 4. El resultat global de tots els anys i nivells se situaria en el 45,3% Cal recordar que el total de proves amb «apte» no representa el nombre de persones qualificades, ja que, d’una banda, una persona que dispose d’una qualificació inferior pot accedir a la prova per la qualificació superior i, d’una altra banda, diverses normes estableixen sistemes de convalidació (com ara l’Ordre de 16-8-1994 que revalida del Diploma de Mestre/a amb el Certificat de Grau Mitjà –nivell 3 de les sèries anteriors–), per la qual cosa hi ha persones que poden accedir a proves superiors sense constar en les quantitats d’aptes de les inferiors.

L’ensenyament de la llengua pròpia en l’educació primària i secundària és obligatori (llevat de les exempcions justificades), com ha reiterat el Tribunal Superior de Justícia (CCEC 1994, CCEC 1995). La norma lingüística i la tradició literària impartida són absolutament respectuoses amb la unitat de la llengua (Hernàndez 1996). L’any 1991, la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa de la CCEC publicà el llibre Un model educatiu per a un sistema escolar amb tres llengües. I. Proposta organitzativa (Pasqual; Sala 1991). No es publicà cap continuació. Tampoc el seu contingut fou establert de manera unitària i íntegra. Tanmateix, l’administració educativa desenvolupà els programes determinats al llibre: el programa d’ensenyament en valencià (PEV), adreçat a alumnat majoritàriament valencianoparlant resident en territori de predomini lingüístic valencià; el programa d’incorporació progressiva (PIP), adreçat a l’alumnat del mateix territori i que es defineix per un ús predominant del valencià com a llengua d’instrucció; i el programa d’immersió lingüística (PIL), adreçat a alumnat castellanoparlant. En l’estiu de 1996, els autors de la proposta del model descrivien així la seua situació: «A hores d’ara, l’estatut jurídic de la proposta –apareguda, en la totalitat en publicacions de la Conselleria d’Educació i Ciència– és, com a mínim, insòlit. Per una banda, els seus fonaments legals estan ben contrastats; fins i tot a la part més específica –els programes– se li pot trobar un referent legal concret [...] però per altra, tot i que gran part de la terminologia, i dels elements i continguts que s’hi proposen s’han incorporat progressivament a l’activitat habitual de la Conselleria i, fragmentàriament, a la normativa de rang inferior (Ordres i Resolucions), no hi ha hagut cap document legal que l’haja assumit íntegrament, que n’haja especificat i descrit els elements constitutius, i que n’haja concretat les condicions d’aplicació. [...] En realitat, aquesta situació fa palesa una falta de voluntat política de convertir el fet diferencial lingüístic i cultural del nostre sistema educatiu en el marc irrenunciable per a l’aplicació d’una política educativa nacional. D’aquí les incoherències i vacil·lacions que hem esmentat. I d’aquí, també, la falta d’energia i convicció a l’hora d’aplicar fins i tot la legislació vigent.» (Pasqual; Sala 1996: 215-216). L'única aportació al panorama descrit per Pasqual i Sala seria l'establiment a partir de 1998 d'un programa d'educació bilingüe enriquit (PEBE), amb la incorporació precoç d'una llengua estrangera. Un recent document de la CCEC torna a enunciar aquests programes assumits de facto en un capítol significativament titulat «Ensenyament de llengües» (no: Ensenyament en llengües) (CECC 2000).

Si el diagnòstic de Pasqual i Sala («falta de voluntat...», «incoherències i vacil·lacions», etc.) és correcte, caldria deduir que el progrés que ha experimentat l’ensenyament en valencià en els diversos programes, es deu fonamentalment al mateix impuls de la societat civil que ja ha estat apuntat com a causa del redreçament de la llengua pròpia. Realitzar una estimació quantitativa de la distribució de l'alumnat en els diversos programes d'ensenyament bilingüe presenta, a més de l'habitual manca de dades desagregades, la dificultat de creuar-les amb les generals d'un sistema educatiu en reforma. Amb les dades disponibles, però, es poden formular les següents conclusions. En Educació Infantil, Primària i primer cicle de Secundària (que en bona mesura es continua realitzant als anteriors centres d'EGB), hi ha un augment sostingut en termes absoluts de l'alumnat que s'incorpora al PEV i al PIL. En el curs actual representen 96.000 alumnes, 2/3 dels quals corresponen al PEV i 1/3 al PIL. El PEV registra un augment anual equivalent del 10,9% i el PIL del 21,6%, des dels anys noranta. En el cas del segon cicle de l'Educació Secundària i el Batxillerat, el PEV arreplega 25.000 alumnes, amb un increment anual del 27,2% des del curs 1990/91. En l'Educació Secundària es presenten dificultats per estendre els programes vigents fàcticament en l'Educació Infantil i Primària, la qual cosa ha estat entrebancada per altres factors de política educativa, com ara l'endarreriment del mapa escolar, la gran proporció de professorat que ocupa precàriament el seu lloc de treball (interinitats, comissions de servei, expectativa de destinació, etc.), i la manca d'exigència de la competència lingüística del professorat (fins i tot als concursos de trasllats). Després de 17 anys que la LUEV establira l'obligatorietat per al professorat de ser competent en valencià, un 13% dels docents d'Educació Primària no acompleixen aquesta exigència i no hi ha dades de Secundària (Levante 3-2-2000). Tant en general, com considerant les diverses regions lingüístiques, la proporció de alumnat escolaritzat en PEV o PIL sembla inferior al percentatge de persones que declararien emprar la llengua pròpia a la casa. Quan s'han ofert dades desagregades comarcalment de l'alumnat en PEV o PIL venien a reproduir les diferències ja apuntades entre les distintes regions sociolingüístiques; també cal destacar que l'escola pública ha presentat reiteradament els percentatges majors d'alumnat en el PEV o el PIL. Amb tot, a hores d'ara no s'ofereixen la totalitat de cicles formatius en la nostra llengua. També destaca l'absència de dades relatives a Formació de Persones Adultes, Formació Ocupacional i Contínua, etc. (Hernàndez 1995 i 1996).

L'extensió dels programes de PEV o PIL ha estat animada per un important moviment social (Gómez 1996), perquè «l’existència d’escoles en valencià és sobretot una conquista quotidiana dels ciutadans interessats, una conquista que s’ha fet línia docent per línia docent i escola per escola. D’ací que s’haja creat un sector social que ha d’estar sempre en contacte, sempre organitzat, semper actiu, i molt sovint enfrontat a obstacles ideològics i burocràtics de tot tipus.» (Beltran 1998). Aquest moviment ha organitzat més d'un centenar de Trobades d'Escoles en Valencià, d'àmbit comarcal i supracomarcal des de 1990, dos congressos promoguts per la Federació Escola Valenciana (1993 i 1997), i una llarga llista d'iniciatives cíviques.

7. Política lingüística

Des que Aristòtil va escriure l’obra anomenada Política, que –com resumia el cavaller valencià Martí de Viciana (s. xv)– «mostra modo a saber ciutats e regnes regir», s’han forjat diversos sentits per a aquella paraula. Tot seguint Beck (1997a: 38), els principals significats de política serien actualment els següents:

a) Política (en anglés, polity) és la constitució d’una societat, i per tant la forma institucional d’una comunitat, d’una polis, o la seua representació.

b) Política (en anglés, policy) és el conjunt dels trets fonamentals dels programes per configurar les circumstàncies socials. D’alguna manera aquest significat està relacionat amb les «bones pràctiques», i produí l’expressió «guàrdia de policia» (després, simplement, ‘policia’).

c) Per últim, política (en anglés, politics) es refereix a les posicions i el repartiment de poder, generalment associada a la figura dels partits polítics.

Aquesta triplicitat de significats origina tres sentits diferents del concepte política lingüística.

a) Política lingüística com a representació del caràcter constitiu de la llengua en una comunitat determinada, de la qual és llengua «pròpia».

b) Política lingüística (language policy) com a conjunt de «bones pràctiques» o «actituds i plans d’acció relatius a la llengua» (Ninyoles 1989: 47). En aquest sentit, defineix Miquel Siguan la política lingüística com a «conjunt sistemàtic d’accions adreçades a assolir una situació lingüística que hom considera desitjable.» (1994: 97).

c) Política lingüística (language politics) com a «decisió o sèrie de decisions que impliquen un acte de poder», que habitualment es realitza des de formacions partidàries.

Analitzarem aquests tres significats pel que fa a la política lingüística valenciana (vg. també Mollà 1997).

El primer sentit de política lingüística fa referència al caràcter constitutiu de la llengua. Aquest caràcter ha estat arreplegat de manera força ambigua (potser amb una ambiguitat calculada) en el marc normatiu valencià. La Llei Orgànica 5/1982, l’Estatut d’Autonomia, tracta del valencià en l’article 7é del títol I, sobre la Comunitat Valenciana, i el defineix com a «llengua oficial» (7.1) i «la llengua pròpia» (7.5), encara que a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) se suprimeix l’article i apareix com a «llengua pròpia» (LUEV art. 7). El caràcter «constituent» del valencià s’arreplega al Preàmbul, però no a l’articulat de la Llei, on es diu: «La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Valenciana i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.» (LUEV, Preàmbul, IV).

La reflexió, entre d’altres del professor Ninyoles, sobre l’eix mediterrani ha plantejat d’una altra manera més sociològica el caràcter constitutiu de la llengua i, per tant, el primer sentit de política lingüística. Els territoris on es parla (també) la nostra llengua pròpia es troben a l’anomenat subsistema, arc o eix mediterrani, que continua amb el boulevard francés de la Mediterrània, que enllaça amb l’eix Roine-Rin via Ginebra-Lió i via nord d’Itàlia s’estén fins a Roma i Nàpols. La part de la Península Ibèrica d’aquest eix, desplegat sobre l’antic camí ibèric, la via augusta i el traçat d’autopistes, es caracteritza per la similitud de processos demogràfics, la presència de fluxos comercials i la interrelació productiva; s’hi agrupen un conjunt d’activitats més innovadores i dinàmiques: al camp de les noves tecnologies, oferta d’oci i desenvolupament turístic, equipaments i oferta d’obra poc conflictiva, juntament amb les condicions climàtiques, elements que fan pensar en un eix d’expansió davant la congestió de l’espai central europeu (Ninyoles 1993: 47 i 1997: 77). El dinamisme econòmic sembla, però, desplaçat de la centralitat política; l’eix i les seues prolongacions no coincideixen amb les línies que uneixen les capitals estatals de l’Europa occidental; fins i tot, està desplaçat de la ubicació de les seus de les principals institucions de la UE. L’eix és també un corredor migratori en un doble sentit: turisme des de l’Europa septentrional i immigració des del Magrib. La perspectiva de futur de la nostra llengua passaria, per tant, per la configuració de l’eix mediterrani. En general, «el paper de les identitats socials, la viabilitat de les llengües i cultures nacionals ha de venir molt condicionada en el futur, no sols pels factors d’estructuració política, sinó pel seu nivell de desenvolupament socioeconòmic i per una característica localització de les comunitats de parlants en els espais europeus, que permet, a banda de la seua extensió demogràfica, un aprofitament de sistemes densos d’intercanvi social i econòmic, nivells educatius, fluxos de comunicacions i economies d’escala.» (Ninyoles 1993: 43). Amb aquesta premissa general, allò que cal determinar és «la vigència d’aquell substrat [lingüístic] i de mostrar en quina mesura el suport cultural, que sovint es considera com un aspecte obsolet o merament anecdòtic i folklòric –i per tant una limitació–, es vincula o corresponsabilitza als processos de modernització i innovació que voldríem [...] La pregunta crucial seria: és possible el desenvolupament econòmic homogeni, una estratègia politicoeconòmica, sense un grau de consciència cultural? No n’hi ha el menor dubte. Però el problema és en quin model de desenvolupament hauríem de situar-nos.» (Ninyoles 1993: 40-41 i 1997: 72-73)

Pel que fa als altres dos sentits esmentats, es podria defensar que en el cas valencià ha hagut –i hi ha– una substitució de la language policy per la language politics. Aquesta substitució es pot definir com una «politització» lingüística.

L’objectiu d’una política lingüística en el sentit de language policy en casos com el nostre és ha estat definit com a normalització lingüística; aquesta presenta «un doble front»: normativització i extensió social (Vallverdú 1992: 85, vg. també Vallverdú 1979, 1980). Doncs bé, ni l’establiment de la normalització com a objectiu polític (d’una policy), ni la normativització, ni la promoció de l’extensió social han estat realitzats. O, millor dir, han estat no realitzats, en el sentit que ja adverteix un refrany alemany: Keine Antwort ist auch eine Antwort (cap resposta és també una resposta). Considerant-ho per parts:

a) No determinació de la normalització lingüística com a objectiu de política lingüística.– De fet, la LUEV bandeja significativament l’expressió «normalització lingüística», que serveix per donar títol a les normes equivalents catalana i balear, i que ací únicament apareix en la normativa bàsica amb la Llei 7/1990, de Pressupostos de la Generalitat Valenciana per a 1991, que crea la Direcció General de Política Lingüística (DGPL). Així mateix s’ha produït la marginació de l’organisme oficial encarregat de la normalització. L’esmentada DGPL s’adscriu a la CCEC (Decret 50/91, de 27 de març). Després de les eleccions del 28-3-1995, el nou govern conservador del Consell de la Generalitat uneix la DGPL a la Direcció General de Innovació i Ordenació Educativa. Ha estat una reivindicació reiterada pels agents socials (vg., p. ex., MEV 1997, 1998) l’adscripció de la DGPL a la conselleria de Presidència, atés que el procés de normalització lingüística no està circumscrit a l’ensenyament de i en valencià.

b) Entrebancs al procés de normativització.– Ha estat una posició reiterada del govern valencià la no afirmació explícita de la unitat del valencià amb la llengua catalana i la indeterminació de l’autoritat normativa.

L’Ordre de 22 de desembre de 1995, signada pel primer conseller de Cultura i Educació del govern del PP-UV en la Generalitat Valenciana, Fernando Villalonga (PP), derogà els apartats d’una Ordre anterior, de 16 d’agost de 1994, del conseller Joan Romero (PSOE), per la qual s’homologaven certificats de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià amb els equivalents de la Junta Avaluadora Catalana de la Comunitat Autònoma de Balears i de la Junta Permanent del Català de la Generalitat de Catalunya. L’Ordre de Romero era l’única norma de la Generalitat Valenciana que reconeixia la unitat del domini lingüístic català i sembla que els consellers socialistes havien titubat durant anys fins a signar-la i remetre-la al Diari Oficial (Hernàndez 1996). La derogació que va efectuar el PP, inclosa en el seu programa per a les eleccions autonòmiques del 28-3-1995, era reclamada amb urgència per UV (partit que tenia aleshores un pacte de govern amb el PP i que defensa tesis lingüístiques seccessionistes i anticientífiques) com a condició per a aprovar els Pressupostos de la Generalitat de 1996. El Decret de derogació argumentava explicitament que l’Ordre de 1994 havia «augmentat la politització del tema lingüístic.»

Pel que fa a la indeterminació de l'autoritat normativa sobre el valencià, és un assumpte que presenta diverses vessants:

–El Reial Decret 3118/1976 reconeixia autoritat normativitzadora de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) sobre la llengua catalana.

–L’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, creat pel Decret 238/1994, de 22 de novembre, hereta del precedent Institut de Filologia Valenciana (creat per Sanchis Guarner el 1978) l’autoritat normativa pel que fa al material didàctic: «Tot el material didàctic en valencià a utilitzar en les classes, s’haurà d’ajustar a la normativa gramatical de l’Institut de Filologia Valenciana» (art. 7é, apartat 2n de l’Ordre d’1 de setembre de 1984 de la CCEC, per la qual es desplega el Decret 79/1984) (MEV 1998) (UV va animar iniciatives de les Corts Valencianes per suprimir aquesta competència).

–Poc després que una esperada sentència de la Sala Segona del Tribunal Constitucional, de 21-4-1997, reconeguera a la Universitat de València la possibilitat de referir-se amb la denominació «català» a la nostra llengua pròpia, i que l'IEC reformara els seus estatuts tot acceptant la denominació «valencià» per referir aquella sobre la que té autoritat normativitzadora, és a dir, poc després que les dues màximes autoritats en les normes legals i lingüístiques establiren la unitat de la llengua, en setembre de 1997, el president de la Generalitat anuncià l'encàrrec al Consell Valencià de Cultura (CVC) d’un dictamen sobre «les qüestions lingüístiques», petició ratificada per les Corts Valencianes el 17-9-1997. El 4-7-1998 s’aprovà el text del dictamen, que es presentà el 13-7-1998. Cal recordar que el CVC és un organisme consultiu, constituït per consellers nomenats en funció de la representativitat parlamentària dels diversos partits. El text aprovat rebé el suport dels consellers proposats pel PSOE i el PP, i votaren en contra aquells altres proposats per EU i UV. El text fou incorporat posteriorment en la seua part dispositiva a la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En el dictamen del CVC incorporat es recorria a una llarga perífrasi per identificar el valencià amb el català: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» (Els únics Estatuts d'Autonomia de territoris de territoris hispànics que reconeixen llengua pròpia són els de Catalunya i les Illes Balears i en ambdós casos la identifiquen com a llengua catalana). En escriure aquestes ratlles no s'ha constituït l'AVL.

c) Sobre les mancances en el procés d’extensió social, cal recordar l’absència d’institucions de mediació social en el procés normalitzador. Ha estat reclamada reiteradament (MEV 1997, 1998) una institució de participació social en el procés de normalització lingüística, a l’estil d’un consorci o consell social assessor de la llengua.

8. Infrapolítica lingüística

Com harmonitzar la politització lingüística enunciada adés (entesa com la substitució d'una language policy per una language politics) amb la recuperació lingüística analitzada en els primers epígrafs d'aquest capítol i el moviment social hi lligat? Per caracteritzar aquesta relació s'introdueix ací el concepte d'infrapolítica o subpolítica lingüística. Es pren la noció de subpolítica del llibre d'U. Beck Die Erfindung des Politischen (La reinvenció de la política) (1993: 149 ss.). La societat moderna i la postmoderna (segona modernitat per a Beck) comporten un procés d’individualització, que ja ha estat descrit per A. Giddens (1993 i 1997) amb les nocions de «desancoratge» i «reancoratge» (disembedding, reembedding) respecte de les formes de vida de la societat industrial. Aquest procés d’individualització aporta un nou sentit a la política: els individus retornen al nucli d’allò polític: el naixement de formes d’autoorganització, el sorgiment de la subjectivitat política, d’un concepte expressionista de política (Habermas). Aquesta nova infrapolítica o subpolítica (Subpolitik) representa canvis en les esferes indicades adés: Hi haurà una subpolity, una subpolicy i una subpolitics (Beck 1993: 163 i 1997a: 38-39). Cal fer algunes puntualitzacions sobre aquest concepte de subpolítica. Com també ha insistit Giddens, desancoratge i reancoratge es realitzen sobretot respecte de determinades configuracions espaciotemporals. Per això, el debat de la subpolítica condueix al debat de la globalització que, tot seguint la dialèctica esmentada, s’entén com una ubicació en la globalitat i en la localitat: la «glocalització» (Glokalisierung, Beck 1997b). També en el camp de l'activitat lingüística es trobaria aquella dialèctica global-local, aquella glocalització, que podem referir a l’expansió del multilingüisme. Vallverdú, per exemple, afirma: «Des del punt de vista sociolingüístic, considero que els trets que més caracteritzen avui les societats europees –més potser que en altres parts del món, perquè està relacionat amb el nivell de desenvolupament econòmic– són: d’una banda l’expansión del multilingüisme, que ha desbordat els sectors socials tradicionalment multilingües (intel·lectuals, diplomàtics, intèrprets) fins a atènyer quasi tota la població activa; i d’una altra banda, el replantejament de les funcions socials fins ara atribuïdes a certs parlars minoritaris.» (1992: 80). Si aquest multilingüisme és el correlat de la «glocalització», seria factible enunciar un concepte d'infrapolítica lingüística tot just com un tret de modernitat, altrament dit, com la reinvenció de la política, front a –i potser com a reacció contra– la politització lingüística esmentada adés. No com un retorn al passat, sinó com una obertura al futur. Vicent Pitarch, membre de l’IEC i de l’IIFV, defensa el mateix: «La capacitat que ha assolit la societat valenciana de copsar la ‘identitat’ del propi idioma i sobretot les seues lleis de ‘funcionament social’ és un fenòmen de modernitat espectacular.» (Pitarch 1998). Un exemple d'infrapolítica que proporciona Beck és el seguiment del boicot proposat per Greenpeace per evitar que Shell enfonsés una plataforma al Mar del Nord. L’actitud d’una persona que al volant d’un autòmobil opta per una gasolinera llunyana i atorga una rellevància política al seu acte, no es distingeix molt d’aquella altra persona, per garantir l’ensenyament en valencià, ha d’assistir o portar els seus infants a un centre educatiu més allunyat que un altre on no és possible. En els dos casos són actes individuals que tenen sentit per als actors socials en funció d’un objectiu general polític (en el sentit de constitutiu, de polity), i que, per dir-ho així, posen en qüestió la relació policy-politics (la capacitat dels mecanismes habituals de representació política d’assolir bones pràctiques per a la col·lectivitat). En definitiva, com afirmava el poeta, una voluntat fundadora, una intensa civilitat.

C-91] Cens de Població i Dades bàsiques del Cens de Població. València: Institut Valencià d’Estadística, 1993 i 1994.

CIS-96] Mi tierra, mi lengua. Estudi CIS 2228 (novembre-desembre, 1996).

CIS-98] Uso de lenguas en comunidades bilingües. Estudi CIS 2299 (octubre, 1998).

E-92] Enquesta sobre l’ús del Valencià 1992. Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics. Direcció General de Política Lingüística. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Dir. Rafael L. Ninyoles. Edició policopiada.

E-93] Enquesta Sociològica a la Ciutat de València. 1993. Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics. Direcció General d’Ordenacio i Innovació Educativa i de Política Lingüística. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Dir. Rafael L. Ninyoles. Edició policopiada. Volum I: Absoluts.

E-95] Enquesta sobre l’ús del Valencià. Maig 1995. Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics. Direcció General d’Ordenacio i Innovació Educativa i de Política Lingüística. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Dir. Rafael L. Ninyoles. Edició policopiada.

P-86] Padró Municipal d’Habitants / 1986. Vols. 1-4. València: Conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat Valenciana, 1987.

P-96] Padró Municipal d'Habitants / 1996. Cit. Característiques de la població de València. Padró Municipal d’habitants 1996. Oficina d’Estadística de l’Ajuntament de València, 1998.

Bibliografia citada