Borges, l’inepte

Ó Tobies Grimaltos

Qui no ha sentit parlar del món màgic que Borges va construir literàriament? A través dels seus relats va construir un món propi, personalíssim, ple de màgia, de misteri i de suggestió. Endinsar-se en els seus relats és explorar paisatges ignots, on les paradoxes esdevenen realitats, on les impossibilitats es fan versemblants i on el misteri sembla el més raonable i palpable del món. El món de Borges és un món que es superposa i enriqueix la realitat, que l’explica i la completa, com si al superposar-se ens mostrara i ens conduira per passadisos amagats que ens revel·len una realitat més pregona, laberíntica i plena de matisos que fins ara desconeixíem. La irrealitat que Borges construeix ens alluma la realitat, ens la fa entenedora i viva.

Qui ha llegit El Aleph o Ficciones sap de què parle. Qui no els ha llegit no sap el que ignora. Borges vivia per a la literatura, i en la literatuura, dins de la literatura, podríem dir. La seua realitat i la seua quotidianeitat eren els llibres. “Yo recuerdo más lo que he leído –ens diu– que lo que he vivido. O, para hablar con más precisión, de todo lo que he vivido, lo leído es lo más preciso y lo más real para mí”. S’alimentava de literatura i a ella es consagrava. Podríem dir que tota la resta —la vida ordinària, la feina de cada dia, les normals obligacions, els diners— eren per a ell un afegit que no entenia, per al que no estava ni gens ni mica preparat i gairbé un obstacle; la vida que els demés diem “normal”, li manllevava part de la seua vida de paraules, de ratlles i de somnis que era el que vivia realment. “La vida –havia dit– nos proporciona un exceso de circunstancias”. Les circumstàncies que el constituien i li agradaven eren les que trobava en la lectura i l’escritura, la resta eren una càrrega feixuga amb la qual no sabia què fer.

Aquest personatge, inepte per a les coses pràctiques, va ser, probablement, l’escriptor més important del seu temps, algú que va renovar i revolucionar per sempre la manera d’escriure relats. És l’argentí, després del Che Guevara i de Juan Domingo Perón, més fampós del segle XX. Malgrat la seua feixugor social i vital és, si més no, l’escriptor més entrevistat i més mediàtic de tots els temps. Haguera estat incapaç durant molts anys de fer aquestes coses, però la força de la paraula, les seues enormes dots de conversador el feren vèncer una gairebé indòmita timidesa. Fou un gran orador, no per les formes (tenia una veu no massa agradable), sinó pel que és realment important, pel contingut.

Per a arribar això hagué de passar molts anys en l’anonimat de la labor callada, quasi secreta, de patiments causats per aqueixa incapacitat seua per a totes les coses palpables. Borges era fill d’una família burgesa de Buenos Aires. Una família on trobem ascendents portuguesos, espanyols i anglesos, on tobem militars que ell admirava. La part anglesa sembla que va ser la que més li estirava i de la que més orgullós se sentia. Jorge Luis Borges erea un anglòfil militant. Una cosa ben curiosa és que l’escriptor en llengua castellana més important del seu temps tinguera com a primera llengua l’anglés. Sembla que va parlar anglés abans que castellà o, com a mínim, al mateix temps. Era un amant de les llengues; estudiós de les llengües escandinaves i de l’anglosaxó, parlava també francés i alemany. En un ambient on els llibres eren coses ben quotidianes, ells foren els seus primers amics i, a part de la seua germana, Norah, els seus companys d’aventures. I així romandrien durant bona part de la seua vida. Aqueixes primeres lectures el marcaren per a sempre, elles l’embegueren, l’abduïren, el modelaren. Borges es considerava a si mateix i sobretot un lector. En el seu univers particular, els lectors eren els autèntics autors dels llibres. Així deia coses com el que manifesta en el pròleg a “Siete conversaciones con Jorge Luis Borges” de Fernando Sorrentino. Cite:

Fernando Sorrentino conoce mi obra -llamémosla así— mucho mejor que yo; ello se debe al hecho evidente de que yo la he escrito una sola vez y él la ha leído muchas, lo cual la hace menos mía que suya.

Per a ell llegir o escriure era irrellevant respecte a l’autoria. Escriure o llegir, tant se val, plagiar era per a ell tan decisiu com inventar, perquè plagiar era tan important com escriure. Ell es considerava a si mateix un plagiador i de vegades juga amb la idea que el que escriu és una rèplica d’un llibre anterior d’algu altri. La seua manera de veure aquestes coses, potser quede ben palesa amb aquest fragment de “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius” en el qual es parla de la literatura de “Tlön”, un món fictici:

“En los hábitos literarios también es todopoderosa la idea de un sujeto único. Es raro que los libros estén firmados. No existe el concepto de plagio: se ha establecido que todas las obras son obras de un solo autor, que es intemporal y anónimo”.

Després de lector, es considerava poeta i només en últim lloc un autor en prosa. Amb tot, és la prosa la que li va donar la fama universal: els seus relats. Borges, ja ho sabeu, mai no va escriure, com a “Borges” almenys, una novel·la. A Borges, una altra curiositat, li agradava més la seua poesia que la seua prosa, potser és l’única persona, a la que li passava això. Crec que a tots els seus lectors els passa el contrari. Amb tot, ninguna part de la seua obra li mereixia gran consideració. Com diu James Woodall en la Vida de Jorge Luis Borges, “siempre tuvo en poca estima su obra, sobre todo los cuentos”. Això almenys feia pensar Borges, un home, a judici de molts, amb molta modèstia, si real o fingida, jo, òbviament, no ho puc dir.

Amb això, pense, podem comprendre una mica la particular manera d’entendre les coses d’aquest autor argentí. Havia heretat un món literari que el nodria i li donava la vida i ell, amb esforç amb penes i treballs intentava contribuir-hi, aportar alguna cosa, tasca per a la qual, potser realment no se sentia digne, però que no podia evitar. Així, Borges escrivia perquè gaudia d’escriure com gaudia de llegir i, potser patia, per no ser —no considerar-se a si mateix— apte per fer res de valor. És cert, i ho hem de dir en honor a la veritat, que va destruir bona part de la seua primera producció. I si patia en el món que li era més amable, patia molt més en la resta de les coses. Imagineu-vos un jove tímid, melancòlic, feixuc. Algú al que sa mare, Leonor Acevedo, va cuidar i es va fer càrrec de tots els seus assumptes fins que va tenir més de 70 anys; 70 anys ell, que sa mare en tenia 99 quan va morir. Imagineu una persona de costums victorianes, per tant, melindroses i estantisses que s’enamora platònicament de les dones, sovint bastant més joves que ell, però que té una por cerval, com en tot, a la part física, a la part material.

“Muchas mujeres –ens diu un biògraf– se sintieron intelectualmente atraídas por él, pero pocas si hubo alguna, desearon acostarse con él”.

Com en tot, Borges estava enamorat dels somnis, de la part immaterial de la vida i la matèria li feia por i nossa. Silvina Ocampo, gran amiga de Borges, ha dit d’ell:

“Ama a las mujeres hermosas, especialmente si son feas porque así puede inventar más libremente sus rostros.”

Com un dels persontages que ell va crear, el propi Borges sentia pavor pel coit i pels espills enfrontats perquè ambdós tenien la capacitat de “reproduir els homes fins l’infinit”. Els espills li feien por des de menut, temia que el multiplicaren en una serie infinita de ‘jos’ successius i l’anularen en aqueixa repetició. Molts jos suposen cap jo, l’extinció de la individualitat. Una por igual o pitjor sentia per l’orgasme; temia que en aqueix acte d’abandó de si mateix, perguera la seua personalitat, el seu esperit, per sempre més. Que aquest s’esvaira a causa d’aqueix acte animal, material.

Borges, hem dit, tenia un món purament literari. La seua erudició enciclopèdica era aclaparadora. Era realment una erudició d’enciclopèdia, perquè les enciclopèdies eren, potser els seus llibres favorits. Bibliotecari durant molts anys, hom se l’imagina llegint l’Encyclopaedia Britànica, com qui llig una noveles de l’oest. Gaudia, per a fer gala d’aqueixa erudició d’una memòria portentosa –només la del seu personatge “Funes el memorioso”– se li podria comparar, i una inextingible sed de saber, una curiositat com la dels xiquets, en el xiquet gran que va ser sempre l’autor argentí. Els seus contes són plens de cites d’enciclopèdies reals i fantàstiques. Oferir cites falses era un dels seus jocs favorits: inventar-se llibres i autors, fer creure al lector que en algun lloc remot (que ell descrivia amb tota la meticulositat del món) podria llegir aqueixes paraules, sovint en un exemplar únic, o amb una peculiaritat única que eno es tobava en els altres exemplars d’altres edicions o fins i tot de la mateixa.

De la mateixa manera que jugava amb l’erudició, jugava amb la resta de coses. Amb la filosofia, per exmple, que era un altre dels seus jocs favorits. Considereu, per exemple aquest paràgraf de “La lotería en Babilonia”, perdoneu per la seua extensió:

“Imaginemos un primer sorteo, que dicta la muerte de un hombre. Para su cumplimiento se procede a otro sorteo, que propone (digamos) nueve ejecutores posibles. De esos ejecutores, cuatro pueden iniciar un tercer sorteo que dirá el nombre del verdugo, dos pueden reemplazar la orden adversa por una orden feliz (el encuentro de un tesoro, digamos), otro exacerbará la muerte (es decir la hará infame o la enriquecerá de torturas), otros pueden negarse a cumplirla... Tal es el esquema simbólico. En la realidad el número de sorteos es infinito. Ninguna decisión es final, todas se ramifican en otras. Los ignorantes suponen que infinitos sorteos requieren un tiempo infinito; en realidad basta con que el tiempo sea infinitamente subdivisible, como lo enseña la famosa parábola del Certamen con la Tortuga.”

Us convide a que hi penseu: realment infinits sortejos comporten un temps infinit, o són possibles en un temps finit si el temps és infinitament subdivisible? Ens ha pres el pel Borges una vegada més? El temps, la seua real existència així com l’existència vertadera d’un mon material fora de la nostra (de la seua) ment, eren problemes als quals s’enfrontava una vegada i una altra en les seus narracions. Així sí, amb un esperit ben juganer de xiquet entremaliat. Alguna vegada va dir, i això reflexa molt bé, que feia Borges amb aquestos problemes eterns, que s’haguera dedicat a la metafísica si no li ho haguera impedit la felicitat.

Amb aqueix món personal tan ric, no és d’estranyar que Borges fóra un individualista acèrrim, enemic de tots els moviments de masses, amb opinions polítiques ben controvertides, menystingut per igual per comunistes i feixistes. Es burlava i temia a uns i als altres. Temia i odiava sobre tot a Perón. Afirmava que durant molts anys el seu primer pensament en despertar-se era un de ben lúgubre: “Perón está en el poder”. Quan en una entrevista en la revista Newsweek li preguntaren per “Isabelita” Peròn, no va tenir escrúpols en afirmar: “Una pobre sustituta de Eva. También una mujer de la calle. La primera murió ,pobrecita, de modo que todos dijeron que se debía encontrar una reemplazante. La smujeres de la calle son fáciles de reemplazar”.

Borges va morir vell, als vitanta-i-prou anys. Si penseu que a partir dels 60 va ser cec, amb una ceguesa progressiva que el perseguia des de feia temps, que era hereditàrioa i que el coneixia el seu destí (a son pare ja li va passar i també al seu avi), podríeu pensar que aquell món propi es faria més i més gran, que l’autor es tancaria més i més dintre d’ell en un autisme insondable. S’equivocareu, són aquesixos darrers anys on Borges desplega una vida pública més activa i on es converteix en aqueix personatge mediàtic tan conegut com una estrella del pop. Ell, que quan el convidaren a donar les primeres conferències, les feia llegir a un altre mentre romania darrere, es va convertir en l’autor més entrevistat, en un personatge relativament habitual en les televisions i la premsa escrita. Aquest home tímid i apocat, inútil per a les coses pràctiques de la vida es va convertir en un personatge mediàtic de primera magnitud. Una altra de les paradoxes de la seua vida.