El carnisser i el banc

Ó Tobies Grimaltos

Un dia, a les deu i vint del matí, vas a la carnisseria i demanes una quarta de llonganisses. El carnisser, en comptes de servir-te, et diu que l’horari de venda de llonganisses és de 9 a 10. Resignat, demanes una quarta de magre. El carnisser et contesta que l’horari de venda del magre és de 11 a 12. Com que vols tenir alguna cosa que dur-te a la boca, preguntes que pots comprar a aqueixa hora.

—Vedella! —et diu com si molestares.

—Doncs, pose’m una quarta de vedella —dius, intentant no perdre la calma.

—Les compres inferiors a un quilo, les ha de servir el propi client —reps com a resposta.

Bufant, te’n vas a la màquina de tallar la carn (han instal·lat una màquina automàtica a l’efecte). Comences a mirar-te-la, mai no has utilitzat una màquina semblant, no saps si seràs capaç de servir-te. Finalment, prems el botó per posar-la en marxa; el llum del botó no s’encén, la màquina no funciona. Amb penes i treballs pots contenir el teu malhumor. Li ho comuniques al carnisser i aquest, amb tota la tranquilitat del món, et contesta:

—Ah!, sí, és veritat. He avisat el tècnic, però fins la propera setmana no vindrà.

—Ja tornaré a la vesprada —dius, amb un somriure fingit i mentre va formant-se una cua davant de l’aparador.

—De vesprada no obrim —et diu.

Com que ja has perdut molt de temps i sents que seria pitjor eixir d’allí amb les mans buides, et poses a la cua. T’assabentes que l’ajudant del carnisser ha hagut d’anar a substituir un company a una altra carnisseria, l’amo de la cadena de carnisseries no ha volgut contractar un substitut. Quan et toca a tu, demanes un quilo de vedella, que això sí que t’ho pot servir el carnisser.

—Què li dec? —dius en acabant.

—Són vuit euros amb quaranta, més cinquanta cèntims de comissió de cobrament, vuit euros amb noranta.

Per fi tens carn, que això volies, massa carn, tanta, que no saps que feràs amb ella, però, al capdavall, ho has aconseguit.

• • •

Quina situació més ridícula i més indignant, veritat? Mai no li consentiries una conducta d’aquesta mena al carnisser. Aleshores, per què li la consentim al banc? No fan quelcom semblant els bancs (alguns bancs o caixes, almenys)? Tenen els nostres diners, guanyen més diners amb ells i, a sobre, ens cobren per tenir-los. Ens hem de sotmetre als seus horaris, a les seues normes i a la seua santa voluntat. Tenen els nostres diners i ens els donen segons a quines hores i segons com. Que vols pagar un rebut? Vine a tal hora. Que vols traure menys d’una determinada quantitat de diners? Empra el caixer automàtic. Hem de servir-nos nosaltres mateixos, ens cobren comissions per quasi tot i els hem de posar bona cara.

I tot per la rendibilidad. La rendibilitat per a qui? Sembla que la rendibilidad és un valor màxim, indiscutible, el valor que està per damunt de qualsevol altre, per dalt dels valors humans. Fent que ens servim nosaltres mateixos, estalvien —reduiexen o reconverteixen— llocs de treball, pagant els nostres rebuts, eliminen els antics cobradors que venien a casa, etc. etc. etc. Els caixers automàtics són una ajuda, però no poden ser mai una imposició, ni un substitut del tracte humà, de la paraula i la coneixença. Quan veieu una persona anciana que es baralla amb un caixer automàtic, desesperat i sense esperança real, no us cau l’ànima als peus? Senyor banquers, un poc d’humanitat! I no parlem de les comissions, dels errors, de la dificultat de recuperar els diners que et costen els seus errors (si finalment tens sort). Els bancs s’han convertit en monstres de caps invisibles.

La veritat és que donen ganes de tornar al sobre de la paga i als diners amagats sota el rejol. Què passaria si, durant un dia només, ferem això? I és que, senyors banquers, som nosaltres de qui vostés viuen i són vostés qui ens han de servir, no nosaltres a vostés. Nòmina només n’hi ha una i a vostés els trobàrem al carrer.