Homo faber, homo ludens

Ó Tobies Grimaltos

Conscient del fet que la denominació faber no ens designava, els humans, en exclusiva, Huizinga proposa la de ludens, que tampoc ho fa, però que ens és tan aplicable com la primera. Moltes coses s’han dit de l’ésser humà i moltes denominacions acordes se li han aplicat: l’homo sapiens és també l’homo faber (fabricador) i l’homo ludens (el qui juga). Cap de totes, però, recull la nostra essència (exclusiva), ni tan sols les tres juntes ho fan. Si nosaltres fabriquem, també ho fan altres animals, si juguem, són més els animals que juguen que els que fabriquen. (Respecte de la nostra saviesa o raonabilitat, deixem-ho estar per ara). La nostra ansia d’unicitat haurà d’esperar, per tant, una categoria millor o (qui ho sap) haurem de renunciar-hi definitivament: el temps ho dirà. La qüestió de la que vull ocupar-me, amb tot, és una altra.

Tot i que ni la característica de la fabricació ni la del joc ens fan únics, ambdues ens són aplicables. Som les dues coses i cal procurar seguir sent-ho. No cal triar entre faber i ludens. Però, reconec que és una temptació fer-ho, i fer-ho en favor del faber que som. Des de sempre hem viscut en el convenciment que aquesta vida és només un mitjà, no una finalitat en si mateixa. Aquestos versos de Jorge Manrique, semblen ser la condensació palmària d’un pensament ben extés i endèmic dins la nostra cultura: Estemundo es el camino / Para el otro, que es morada / Sin pesar; / Mas cumple tener buen tino / Para andar esta jornada / Sin errar.

El problema més gros, però, no rau en concebre aquesta vida (la vida) com un mitjà per a una finalitat transcendent, un objectiu que és fora d’aquesta vida (l’altra vida, el més enllà, l’eternitat o el que voleu dir), i pel qual cal emprar-la. Qui creu així té un objectiu que pot omplir la seua existència de sentit, que pot fer-la plena i que, si és sincer i conseqüent, tindrà un reflex en la seua conducta, en les seues obres. El problema més gros esdevé quan no volem errar en aquest jorn nostre, però no sabem en què consisteix l’encert, l’èxit, quan no el reconeixem i seguint buscant neguitosos, sense assaborir allò assolit. Es produeix quan, sense adonar-nos-en, els objectius acaben convertits sempre en mitjans, sense fi, sense acabament.

Sé que cladrà que m’explique.

Treballem per poder viure millor, ens fixem un objectiu per poder abastar el que no tenim. Allò que volem aconseguir ho xifrem sempre en alguna cosa que ens permetrà tenir el que és veritablement important; i això darrer és sempre de caire lúdic. Guanyar unes oposicions per viure més còmodament i amb més temps lliure; crear una empresa per no dependre d’altri i guanyar més diners, guanyar més diners per tenir una vida millor. Fixeu-vos que en el nostre plantejament, l’important no és la feina o els diners, sinó el que aquestos ens permetran tenir: temps lliure, independència, bens que ens donen plaer i comoditats. Però de seguida caiguem en el parany. I és que darrere de tot això s’amaga en realitat el prestigi, la reputació, la consideració social. Una vegada assolit l’objectiu que somniàvem, en el que situàvem tots els nostres esforços, que era el somni que concentrava les nostres il·lusions, ja no ens satisfà: volem més. Tenim els diners que ens podien donar el lleure que buscàvem, però ja no ens semblen suficients: sempre n’hi ha qui en té més que nosaltres, o té més prestigi, més fama, més consideració o més poder. Caldrà treballar més! El mitjà (diners o el que siga) requereix ara tant la nostra atenció que ens manlleva el gaudi (la finalitat), se situa en el seu lloc i ens produeix el miratge que era això el que volíem. Fer més diners ens lleva el temps que preteníem aconseguir amb ells, ara són ells els que ens hi tenen capficats i cecs.

Al remat ens hem oblidat de la motivació que ens conduia i ens hem instal·lat en el camí; el camí ha esdevingut meta, ens hem perdut a meitat de drecera. La vida s’ha convertit en un mitjà per a la mort completa i en vida. En l’afany de viure millor, ens hem oblidat de viure i de que si alguna finalitat té la vida és la de viure-la. A la fi, l’homo faber ha esdevingut l’ homo necans (l’assassí) de l’homo ludens.