La por a la ignorància

Ó Tobies Grimaltos

La gent no té por a la ignorància, a ignorar, vull dir. Al què té por o aversió és a reconèixer la seua ignorància. Ignorar o no els té ben bé igual, allò que no poden suportar és que els ho facen notar. L’origen profund d’aquesta aversió el desconec, és com un instint; és tan poderós que, abans que consentir-hi, abans de reconèixer-la, alguns serien capaços de matar.

I si la ignorància és, d’aquesta manera, perillosa, més perillós és encara l’error, que és al capdavall un tipus d’ignorància. Si pensem que ignorar és no saber i que saber és creure el que és veritat, ser conscient de què és el cas, estar en l’error és tenir una creença falsa (no tenir la veritat, la raó), no saber per tant. La diferència entre la mera ignorància i l’error podríem definir-la així: l’ignorant no té la informació, qui va errat té una informació falsa.

Ah!, però aquest darrer té informació (falsa, però informació) i ací està el problema: que, com passa amb totes les coses, qui té no està disposat a soltar allò que té.

És encara més perillós l’error que la manca d’informació, perquè aquest, a diferència de la segona, no frena l’acció. Ans al contrari, la possibilita, quan no l’empenta, amb resultats que poden ser catastròfics. Posaré un exemple perquè no siga tot tan abstracte. Si un policia troba una bomba i no té ni idea de com es pot desactivar, no farà res pel seu compte, avisarà els artificiers. Si el policia creu saber desactivar-la i està errat, farà que la bomba esclate. Aquesta és la perversió de les creences falses front a la mera ignorància, que porten a la gent a actuar sobre bases espúries, i a topar-se de morros contra la contumaç realitat.

El problema de tot això és que hi ha assumptes sobre els quals ens resulta impossible no prendre partit, adoptar una creença o una altra. Hi ha qüestions vitals sobre les quals és ben difícil romandre quiet, abstemi. Hom necessita una posició o una altra que portar-se a la boca. I quan es decideix, es llança sense precaucions, l’abraça i en fa causa i senya d’identitat, fa bàndol, s’integra en una facció.

I aquests tipus de creences tenen dues característiques ben interessants. Una, que són com els hàbits; l’altra, que es consideren part d’un mateix. Més que com els hàbits, són hàbits elles mateixes o, millor encara, són addiccions: són molt difícils d’abandonar; com aquestes, creen dependència i són irracionals, o ho són moltes vegades, són impermeables a les raons o els arguments. Ho són per la seua segona característica: són considerades part d’un mateix. Seria més exacte dir que son vistes com part de la pròpia essència, d’aquella essència que ens fa ser el que som o qui som i ens inclou en una classe. Ens fa iguals a qui ens agrada (el nostre grup) i diferent dels altres (dels contraris). Ben sovint són part del nostre origen, són heretades, ens han educat i hem crescut en elles. Com que ens estimàvem aquells qui ens les han transmeses, ens estimem aquestes com a aquells, com si foren ells.

Amb totes aquestes característiques, entendreu que siga ben difícil abandonar-les. Fer-ho es considera trair-se un mateix i trair els seus. Seria deixar de ser qui s’és, renegar. I reconèixer l’error és el primer pas —si és que no és equivalent— a abandonar-les. És per això que hom no pot cedir, “baixar del burro”. Així és que, sovint, hom es nega a escoltar, a escoltar de debò, a atendre i sospesar les raons dels altres. Perquè, freqüentment, hom té les creences però no sap ben bé perquè les té: les té per empatia i no per reflexió. En assumptes on l’opinió hauria de ser el resultat de moltes indagacions i coneixements previs, on aquesta hauria de ser la conclusió d’un bon grapat d’altres informacions, resulta que hom té la conclusió, però li manquen les premisses. Hom s’ha apuntat al resultat però ha passat per alt el procés que hi conduïa. Diguem que ha arribat sense haver anat. I això és quelcom que li fa massa vergonya reconèixer. L’únic recurs és entestar-se, encastellar-se, i mostrar les dents.

Com que hom no disposa de les raons que donarien suport a la seua opinió, el que intenta és desacreditar l’altri. I ho he dit bé, desacreditar l’altri, no la posició de l’altre, perquè per a això també calen recursos que tenen a veure amb el coneixement i l’argumentació. Es busca (s’inventa, més aviat) algun tret més o menys comú a l’altra part que els de la part pròpia menyspreen, i, tot basant-se en quelcom completament aliè a la cosa disputada, es rebutja com una malaltia, com un vici, com una perversió. I s’ha acabat!

L’altre, per definició és dolent, malintencionat i sibil·lí. Algú que no mereix que l’escoltes, algú que et vol enganyar, que té interessos ocults que no mostrarà mai. L’altre defensa les seues posicions, no perquè les crega realment, sinó perquè l’interessa defensar-les, vés a veure per quin motiu amagat i retorçut. I és que quan hom no té raons, allò normal és pensar que a la resta els passa el mateix. D’aquesta manera, la malfiança s’instal·la des d’abans de començar i fa el diàleg impossible, impedeix que puga començar. Les passions substitueixen les raons i fan que aquestes (si les hi ha) no puguen emergir.

Te cura aquesta malaltia? No ho sé ben bé. Però potser part del mal s’evitaria si tractarem les nostres creences d’aquest tipus com a hipòtesis científiques. I m’explicaré. Les hipòtesis necessiten un recolzament constant i per tant estan sotmeses a prova contínuament. No sols cal recollir evidències en el seu favor, sinó veure que resistesquen davant dels elements aparentment adversos. Però sobretot, les hipòtesis són revisables, provisionals. Es mantenen mentre no se’n troben altres de millors. Així haurien de ser les nostres opinions i posicionaments, revisables. Hauríem d’estar disposats a posar-les a prova i a canviar-les si cal. Sense que per això ens haguérem d’acalorar, sense sentir cap por ni cap vergonya. Reconèixer la pròpia ignorància és el primer pas per poder-ne sortir. El que ha de fer por no és reconèixer la pròpia ignorància sinó tenir-la. Més ben dit, hom no està obligat a saber-ho tot i és bo callar quan no se sap. Callar i escoltar, aprendre. Estar disposat a aprendre és l’únic camí per vèncer la ignorància. No es pot ser expert en tot, i fingir ser-ho és només una mala manera de perdre l’oportunitat de no ser completament llec.