Informació, opinió i pensament únic

Ó Tobies Grimaltos

Vivim en l’època de la informació i cal agrair el fet en el que val. Molta, moltíssima informació és cada dia a l’abast de més i més gent. Accedir-hi és cada vegada més fàcil; des de la pròpia casa, sense haver d’anar a buscar-la, hom pot aconseguir sobre qualsevol tema més informació de la que pot abastar. Podríem dir, doncs que el saber de la humanitat s’ha democratitzat, popularitat, ha esdevingut objecte de les masses. Això, en principi, suposa que el temps del secretisme, de l’obscurantisme i de les elits que monopolitzaven el saber i el feien servir com a eina de poder ha quedat definitivament enrere.

He dit que això és en principi així. Però si ens ho creiem del tot, i per desgràcia, estarem en un miratge. El que és a l’abast de tothom és la informació. Tanmateix, establir l’equivalència entre informació i coneixement pot resultar perillós. Amb la nostra mentalitat quantitativa, on el “bit” (unitat d’informació) és la mesura de totes les coses, ens oblidem de la qualitat: d’informació n’hi ha de vertadera i de falsa, de contrastada i d’agosarada, de honesta i d’interessada i l’una i l’altra poden contenir els mateixos bits. L’informació no porta dins d’ella el criteri de la nostra selecció. Aquest n’és alié, extern i no és gratuït, comporta un esforç de formació, d’adquisició prèvia de coneixements que permeten la correcta discriminació. El saber és a l’abast de tothom, però també el no-saber, la sofisteria i la paroleria. Per si fóra poc, aquesta darrera sol resultar més atractiva, perquè en no estar sotmesa al constrenyiment del rigor i la contrastació, pot soltar-se més, volar més alt, dir el que volem escoltar, i no la veritat, que sol ser més lletja.

Sumem a això un altre prejudici ben extés, “en una democràcia, totes les opinions són igual de bones, totes valen igual”, i el resultat pot ser catastròfic. Quan les coses s’accepten sense anàlisi i sense matisos, poden portar-nos tot just al lloc contrari d’on volíem arribar. Del fet que en una democràcia tota persona (major d’edat) tinga dret al vot i que tots els vots tinguen el mateix valor, del fet que tota persona tinga dret a expressar la seua opinió i al nostre respecte envers la seua persona no se segueix que totes les opinions siguen igual de valuoses: no se segueix que no tenim dret a jutjar, a valorar aqueixes opinions. Si no, altra vegada, la quantitat indiscriminada eliminarà la qualitat com a rasadora. Entengueu-me bé. Una opinió repetida, i per repetida, no val més que una altra dita només una vegada. No és cert que l’opinió de qualsevol persona sobre qualsevol tema valga el mateix que la de qualsevol altra. Si, parlant de la diabetes en un debat televisiu, Pocholo i Yola Berrocal comparteixen una opinió enfrontada a la de Bernat Sòria, aqueix sol fet (que ells siguen dos i Sòria només un), no els concedeix automàticament la raó; per molt que la seua siga més divertida i més afavoridora de l’audiència que la del científic. Cas que parlaren de discoteques, la qüestió seria tota una altra. Si totes les opinions, sobre qualsevol tema, valgueren igual, per a què molestar-se en fonamentar-les, en raonar-les, en pensar, en contrastar, en estudiar, en formar-se, en investigar? Que això val quan es tracta de continguts “científics” sembla clar, el problema ve quan les qüestions són d’indole pràctica (polítiques o morals). Però per ser d’aquesta índole, ja no ha d’aplicar-se l’anterior? Valdran en aqueix cas el mateix els “comentaris” dels esmentats personatges mediàtics que els de, posem per cas, Fernando Savater?

Cal jutjat, respectar les opinions en el que valen i no totes per igual. Una democràcia raonable no és aquella en la que els ciutadans s’abstenen de jutjar, sinó la que fomenta l’esperit crític. El respecte a les persones i al seu dret a expressar les seues opinions no comporta el respecte a les opinions expressades si per això s’entén que no tenim dret a jutjar-les, a aquilatar-les, a objectar-les i descartar-les si cal. Si no, la paradoxa és que l’època de la informació és alhora l’època del pensament únic, l’epoca en la que el pensament dominant, que és el del poderós, és l’únic pensament que hi ha, sense judici i sense oposició. Com deia Aurelio Arteta l’altre dia en “El País”: quan s’anul·la el judici, regna el prejudici. Sapere aude (atreveix-te a pensar).