De noms i de pobles

Ó Tobies Grimaltos

El filòsof alemany Gottlob Frege sostenia que els noms propis tenien sentit i referència. El sentit era el mode de presentació de l’objecte al que es referia el nom. Així, per exemple, el sentit d’”Aristòtil” podia ser “el deixeble de Plató que fóu mestre d’Alexandre el Gran”. La referència era el propi Aristòtil, l’home de carn i os. Segons Frege, a la referència s’arriba a través del sentit que és qui la presenta. Avui en dia molts altres filòsofs s’oposen a això (l’americà Saul Kripke n’és el paradigma): els noms propis només tenen referència, és a dir, no tenen sentit. El nom propi és com una etiqueta que s’adhereix directament a la cosa i no diu res d’ella, no la descriu de cap manera. Arriba directament a l’objecte sense intermediaris. Els noms anomenen i no descriuen: no diuen res del portador del nom.

En qualsevol cas, els uns i els altres estan d’acord en això: el nom no fa la cosa. Per tal de trobar algú que defensara que el nom està íntimament vinculat a allò que anomena, caldria remuntarse vint-i-cinc segles enrere, a Plató, qui sí que va considerar aqueixa possibilitat. El nom reproduiria l’essència de la cosa. Hi hauria una relació especular entre els sons del mot i les propietats de l’objecte. Així, coneguent el nom, coneixeríem com és la cosa anomenada. Mitjançant l’anàlisi de la paraula, tindríem un coneixement perfecte de les característiques de l’objecte.

Òbviament aquesta teoria no l’accepta ningú. És un vestigi de les supersticions del passat, de les cultures màgiques. Si no sé què significa “baladre”, posem per cas, no sabré a què refereix per molt que contemple la paraula. Observant la paraula sola, mai albiraré que es tracta d’una planta, que té les fulles de tal i tal forma, que fa unes determinades flors o que és verinós. Si parlem de noms propis, la cosa és encara més clara: en que s’assemblen tots els antonis que conegueu? Hi ha alguna qualitat comuna a tots? I si la tenen, la tenen en virtut de anomenar-se Antoni?

És cert que hi ha noms que volen ser descripcions o començaren per voler ser-ho. L’Organització de les Nacions Unides, el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el Partit Popular són tres casos. Es posaren aquests noms com a descripcions del que eren o volien ser, però clarament ara per ara són noms només, quelcom que no descriu realment el que anomenen: tan unides estan les nacions de l’ONU?, és obrer i socialista el PSOE?, és popular el PP?

Castelló vol dir castellet, com portó vol dir porteta o finestró vol dir finetreta. Ara castell ja no n’hi ha, ni gran ni xicotet. La vila que es va independitzar de Xàtiva i que com a vila va ser nova, fa ja molts anys que ha deixat de ser una nova vila. La comarca, per cert, encara es diu la Ribera, perquè el Xúquer encara existeix (i que dure!). Això, segons el que acabem de veure, no vol dir res. Però, justament per això, tampoc cal que hom s’obsedisca.

Potser amb els noms dels pobles passa una cosa pareguda al que passa amb els noms de les persones. El seu significat originari és ignorat per la majoria de les persones. Han esdevingut noms i només noms, no són cap descripció de qui els porta. El problema és que, fins i tot si no tenen sentit fregeà, els noms tenen connotacions: ens suggereixen coses, ens parlen calladament d’aquell a qui el nom li agrada o el va imposar. Tot i no saber què signifiquen, els pares en trien un o un altre segons els seus gustos, segons el que els suggereix, admiren o enyoren. Sovint, els noms dels fills, tot i que no parlen de qui el porta, parlen dels seus pares. Sabem que no pensa igual algú que li posa Carme a la seua filla que qui li posa Jennifer o Jessica (si és que no li posa Yésica). Que no és igual anomenar un fill Ausiàs que anomenar-lo Pelayo, per posar casos extrems. Això reflexa un munt de coses, i ho sabem.

Amb el noms del nostre poble passa el mateix, parlen i molt dels seus partidaris. Les propostes s’han carregat tant de connotacions que la mera passivitat és (per desgràcia) impossible: usar un nom sembla que és insultar un sector del poble. Pronunciar un nom és com disparar una arma. Fixeu-vos que el poble és el mateix, el canvien les accions, les inversions, la col·laboració de tots, no els noms. Fixeu-vos que un nom o un altre no afecta la seua essència: no fa que les cases siguen més boniques o que els carrers i els parcs siguen millors, ni les persones més llestes o menys, més bones o dolentes. I tanmateix, seguim barallant-nos com infants per un nom o un altre i, per això, deixant de col·laborar (laborar junts) en el progrés del poble. El nom no reprodueix l’essència del poble, ni la canvia, però expressa l’essència de qui s’obsedeix per defensar-ne un a mata-degolla, amb ceguesa. I si la canvia (o, tot el contrari, fa que no canvie) ho fa indirectament: per aqueixa passió malsana, perquè hi ha qui, emparant-se en l’excusa del nom, deixa d’intervenir en la millora de la cosa.

Quina serà la solució? Que les connotacions desapareguen, i això ocorrerà només quan hi haja un nom oficial estable que siga emprat per unes ideologies i altres. Passarà com passa amb “Antoni”, “Vicent” i “Josep”, que, com antonis, vicents i joseps n’hi ha de tots els colors, no tenen cap matís. Quan vells i joves, alts i baixos, de dreta i esquerra hagen d’emprar un mateix nom, aquest deixarà de dir res de qui l’empra. I aleshores, la pau. Espere arribar a veure-ho. M’agradaria confiar en el seny dels meus conciutadans per tal d’acaronar aquesta esperança.