La falsa mesura del progrés

Ó Tobies Grimaltos

Mesurar, diu el diccionari, és comparar una quantitat amb una altra que es pren com a unitat o patró. I aquest és el problema, que les mesures aprofiten per a les quantitats. La qualitat, en algun sentit almenys, és impossible d’amidar. I quan, malgrat tot i per què és una necessitat conéixer-la i comparar-la, ens encabotem a mesurar-la, no tenim cap altre remei que fer una transposició a la quantitat. Quantifiquem la qualitat i, és clar, fracassem.

Certament la quantitat pot ser un indicador de la qualitat i això és la justificació que ens mou en la mesura. Mesurar sembla que comporta «cientificar », santificar la cosa, donar-li l’encuny de rigor, el certificat de validesa. A partir d’aqueix moment, el que era intuició, mite o especulació cobra estatut de veritat, de llei, de patró i norma. A partir d’aqueix moment és poden establir fòrmules d’equivalència, es pot generalitzar, predir, explicar, legislar i corroborar. El valor, que és una qualitat, és un valor quantitatiu; la qualitat val tal quantitat o tal altra.

Jo, per no eixer-me’n, doncs, d’aquest guió, propose una mesura del progrés. El progrés d’una societat és la quantitat de diners per minut que gastem abans de consumir res (o amb independència del fet que consumiu o no). Feu la prova. Compteu els diners que pagueu al més per la hipoteca, el cotxe, les assegurances de la vivenda i del cotxe, les quotes dels serveis de llum, aigua, gas, telèfon i Internet, si s’escau, i dividiu tot això pels minuts que té un mes (43200). Repetiu aquesta operació d’ací un parell d’anys; si s’ha incrementat, viviu en una societat que progressa. Com més s’haja incrementat, més heu progressat. Compareu-la ara amb la que paguen altres societats (dividiu-la per aquella en cada cas) i tindreu la quota (positiva o negativa) de progrés relatiu de la vostra societat. Ah!, una cosa, si en la primera divisió no arribeu al cèntim d’euro, no sou ningú.

Cada minut que passa i sense haver de fer res, pagueu una quantitat, una quantitat que cada vegada és més gran. I les empreses s’afanyen en crear-nos necessitats que incrementen aquests diners: la quota fixa del contracte del mòbil, el sistema de seguretat de la casa, els crèdits de tota mena, “la mort” (és a dir, aquella assegurança que pagues pel sepeli o la cremació quan muigues), les subscripcions diverese a coses a les quals després no en dones ús. I any que passa, més necessitats que hi ha, més necessitats que comporten més diners. Però, què hi farem?, és precís. Cada vegada són precises més coses, cada vegada vivim millor; cadascú en sa casa i Déu en la de tots. I cada vegada més cadascú en sa casa, perquè amb el que costa no eixir, qualsevol gosa a gastar també fora.

Si voleu afinar més la mesura, dividiu el preu que us costa cadascun dels electrodomèstics per la seua vida mitjana (en minuts) i sumeu-les totes. Heu de fer dues coses, comprovar si aquest total també creix i afegir-lo a la xifra anterior. El creixement d’aquell total obtingut dels electrodomèstics també serà un indicador de progrés. Podeu afinar més encara si inclogueu en aquella operació, roba, mobles, vaixella, i les instal·lacions de la casa, com són ara la cuina o els banys (què us han costat i quan heu tardat en reformar-los). Els impostos deixem-los ara d’una banda. I deixem també ara d’una banda la relació entre el creixement dels impostos i els serveis que tenim a canvi.

Ei que progressem? Dins de casa, però progressem. Qui necessita eixir si té tant de progrés dins de casa; tantes comoditats, tantes comunicacions, tanta informació. I anem progressant. El capital progressa, ens dona cada dia més coses que incrementen els diners per minut que val la nostra vida. Ens tenen lligats i ben lligats. Com que vivim, els gastem, i ells ja s’encarreguen que no podem passar un sol minut sense ells, som com l’aire que respirem (que encara és debades). El capital progressa, creix, en quantitat, que és tot el que ell és, quantitat, quantitat, quantitat.