El significat i l’ús

ãTobies Grimaltos

Deia Wittgenstein —un filòsof austríac que va tenir una vida no gaire envejable— que el significat és l’us; o, més exactament, deia: “No preguntes pel significat, pregunta per l’ús”. Que tenia bona part de raó ho revel·len alguns dels fets sobre els quals vull cridar ací la vostra atenció. Abans, però, una mica d’explicació d’això de l’ús sembla que es fa necessària. Aprenem a parlar i a emprar les paraules, mitjançant l’ús. Aprenem a usar-les, no mitjançant definicions, sinó, més aviat, per imitació, copsant les circumstàncies en què cal emprar-les, les circumstàncies en les quals les empren els altres. Aprendre una paraula és adquirir l’habilitat d’usar-la on toca, quan cal. Si haguerem de donar una definció de qualsevol de les paraules que emprem cinquanta vegades al dia, ens trobaríem en un bon destret. Sabem quan usar la parula, però no sabem “què vol dir”, si per això entenem “donar-ne una definició” per poc precisa que siga. Així, hom diu durant anys d’algú que està ferit o magolat que està fet un senllase o que pareix un acciamo, sense adonar-se que el que vol dir és que sembla un Sant Llàcer o un Ecce homo. I quan ho descobreix és com si trobara una nova realitat on tot cobra sentit de sobte. O això seria abans, perquè ara, a molts tampoc els ajuda massa ser-ne conscients, doncs no saben a què ve això del Sant Llàcer o l’Ecce homo.

Atés que aprenem a usar les paraules i no el concepte que expressen, si al nostre àmbit una paraula s’empra en unes circumstàncies que no res tenen a veure amb el sentit que figura al diccionari, així l’emprarem nosaltres també. Diguem (es diu, o jo ho he sentit diverses vegades) ací coses com “ Aquest xiquet no s’afalaga amb ningú”, quan el que volem dir és que “no es dóna a ningú” o que “no es deixa afalagar per ningú”. Afalagar és un verb transitu, que vol dir “tractar d'afectar agradablement (algú) amb demostracions d'afecte, de reverència, etc.”. Hom afalaga un altre, no s’afalaga amb un altre, almenys no ho fan els xiquets.

D’aquesta manera, com que ens volquem en allò que ens han ensenyat, les diferències de quelsevol mena, geogràfiques, socials o culturals, troben expressió en la llengua parlada d’una manera més notòria del que caldria esperar si hom no tinguera en compte això que vinc dient i, sobretot, si l’haguerem apresa també escrita i escrivint-la. En canviar els usos o les circumstàncies, ens trobem invàlids, i adquirim ràpidament paraules noves: paraules noves per a usos nous. Pel fet que les invencions ens venen de terres forasteres, la nova paraula tendia a ser en castellà i, ara, en anglés. Com que els matalassos eren de borra o de llana (quan no de pallocs de la dacsa), no gosarem d’anomenar “matalàs” aquelles andròmines de molls tan sofisticades, tan modernes i tan cares. Allò era massa seriós (massa bo) per anomenar-ho matalàs i ho anomenarem “colchón” o, fins i tot, “colchonflex”. Així, les paraules valencianes, anàren sent substituïdes per les seues germanes castellanes en aquells àmbits on s’introduïen canvis en les coses que pensàvem que la paraula antiga no podia recollir. Algunes quedaren recloses en àmbits tradicionals, on els canvis no sovintejaven. El “sol” va quedar reduït semànticament al “sol de bassa”, en totes les altres coses va passar a ser “pisso”, “pisso de terra”, o del que fóra. També poques coses són avui “toves”, llevat potser de la terra recentment llaurada i d’algunnes tovalloles (que per cert ja fa temps que són “toalles”).

I és que el significat és l’ús; els usos esdevenen hàbits i costums i els costums adiccions. Sóm adicctes a les paraules que emprem i a la manera com les emprem. Algú les ha canviades en el passat, sense adonar-se que les canviava (al cap i a la fi un “colchonflex” no és un matalàs, pensàvem) i ara per a molts és impossible recuperar-les. “Jo tota la vida he dit...” o “Ací tota la vida s’ha dit...” i es remunten , com a molt, cinquanta anys enrere; una insignificància des del punt de vista històric. Un dia algú va passar de “soterrar” els morts a “enterrar-los” i ara la “sota” que no és de copes és catalana. Canviar els usos és ben difícil quan no es canvien les coses. Hi ha molts adictes als errors. Molts mestres del costum. Ho tenen ben fàcil, per saber si una paraula és correcta o no, han de mirar només com la usen ells. Ben fàcil. Serà per això que diuen que cada valencià és un filòleg, un especialista en la llengua que parla?