Joan Perujo és membre del grup d'estudiosos
que des de l'Universitat d'Alacant, han dedicant part
de les seues investigacions al Tirant lo Blanc (els
altres són Rafael Alemany, Paül Limorti,
Maria Jesús Rubiera y Vicent Martines). El seu
llibre parteix d'una memòria de llicenciatura,
degudament adaptada, amb l'objecte d'analitzar els
elements articuladors de l'arquitectura d'una novel.la
extensa, farcida d'elements molt diversos, a vegades
aparentment desarticulats, i de materials molt heterogenis.
La voluntat de Perujo és allunyar-se d'impressions
subjectives -"defugir perilloses divagacions
de l'imaginari" (16)-, quan és el moment
de decidir sobre la coherència de l'obra; per
això, es forneix dels models d'anàlisi
estructuralista i semiològic del relat (Propp,
Greimas, Barthes, Bremond...). La conclusió
bàsica que n'obté és que el discurs
de la novel.la es pot explicar, des del seu si intrínsec,
com a discurs coherent estructural, ideològica
i conceptualment. L'aplicació d'aquest mètode
estructuralista, que ocupa el primer i més llarg
capítol del llibre, és minuciosa. S'analitzen
morfosintàcticament, a partir d'una divisió
primera en quatre parts de l'obra, les funcions distribucionals
(nuclis o funcions cardinals, i catàlisis),
i les funcions integradores (informacions i indicis),
per seqüències combinades segons relacions
de continuïtat, enclavament o enllaç. Per
exemple, les catàlisis de la quarta part són
vint i nou, però hi ha alguna especialment
complexa, com ara la 9, que correspón a les
festes als ambaixadors del soldà (caps. 189-207),
i requereix una sèrie de subdivisions (pp. 180-85).
El mètode ja havia estat utilitzat per Beltran
(1993), però té raó l'autor quan
comenta que el treball de Beltran té "un
abast massa general i algunes mancances" (p. 28)
[un dels ressenyistes ha de reconèixer, quinze
anys després, que moltes mancances]. De fet,
els editors li van "recomanar" a Beltran
(imperatiu editorial) llevar uns esquemes seqüencials
semblants als que ofereix Perujo (molt menys elaborats,
però), que originalment hi eren, i que, si d'una
banda fan tal vegada massa explícita la "jerga"
d'anàlisi, són prou aclaridors.
El segon capítol sintetitza alguns dels recursos
narratius utilitzats que sustenten l'estructura de
l'obra: recapitulacions, anticipacions i anuncis, paral.lelismes
i contraposicions, i entrellaçaments. El tercer,
proporciona les incoherències del relat, que
són poques (nou), tot comptant l'extensió
de l'obra i que l'autor relaciona encertadament amb
les incoherències del Quijote. El quart capítol,
després del dos de parèntesi anteriors,
es dedica a "la coherència estructural
i la qüestió de l'autoria". Les conclusions
són avançades des de la introducció:
"el que hi ha no és una obra de Martorell
i una altra de Galba, sinó un text únic"
(16). I ratificades en les conclusions, on la pregunta
següent és retórica: "?Podem
continuar negant, a partir de l'anàlisi de l'estructura,
que el projecte global del Tirant lo Blanch, des de
l'inici de l'obra fins al final, no té el grau
de cohesió suficient com per a atribuir-lo a
un sol autor?" (289). El punt difícil és
derivar d'una coherència estructural una coherència
conceptual i ideològica: "la tesi de l'obra
depen en gran mesura de l'estructura prevista d'antuvi
per l'autor en funció d'un adoctrinament concret"
(266). Perquè, com diu N. Frye, l'obra de ficció,
entregada a si mateixa, és la més coherent...,
i també moltes voltes la més convencionalitzada.
El Tirant és un text estructuralment silenciós
en el sentit semiològic del terme, és
a dir, un text perfectament organitzat, mancat d'entropies
i d'elements estranys" (268).
Un anàlisi com el de Perujo fa falta cada tant
de temps al Tirant. Ens reconcilia amb la congruència
del text, amb la virtualitat d'abastar-lo com a una
sola peça, complexa però unitària,
fruit d'una empressa creativa personal. Com l'autor
comenta, "les conclusions que hi proposem no volen
ser, ni de bon tros, la clau que obri tots els panys"
(16). És veritat que els més fructífers
treballs actuals s'inclinen pel descobriment de fonts
clàssiques i postclàssiques de l'obra
(Annicchiarico, Badia, Cingolani, Hauf, Martínez
o Pujol) i que es aquesta la tasca més urgent.
Tanmateix, entre el treball rigorosament positivista
de localització de fonts i el treball d'interpretació
de passatges o de l'obra sencera, hi ha unes possibilitats
d'objectivació de tota la novel.la, o parts
de la mateixa, que donen les eines de la semiologia.
La Bibliografia està molt ben seleccionada i
utilitzada. L'enquadernació, tipografia, portada...
són acuradíssimes, i fan un resultat
primorós. No s'adverteixen errades. És
tracta, doncs, d'un treball sòlid, molt mesurat
i madur, amb objectius relativament humils, però
clars i ben encalçats, i amb resultats fonamentals
per al coneixement del Tirant.
Rafael Beltran i Josep Izquierdo
(Universitat de València)