LA ICONOLOGIA

Mestre de Flémalle, Tríptic de Mèrode; Nova York, Metropolitan Museum

NOTA PRELIMINAR

Un típic exemple que ens permet comprendre a grans trets les nocions d’iconografia i iconologia ens el brinda el Tríptic de Mèrode del Mestre de Flemalle (segle XV). El seu tema central és l’Anunciació. Llegint l’obra de esquerra a dreta trobem en primer lloc els donants flamencs agenollats, el matrimoni Ingelbrechts, en actitud devota en el seu jardí, mentre són observats per un home, al fons, el qual ha estat identificat per uns com el profeta Isaïes, per altres com un missatger de l’època. Una porta permet als donats observar el misteri sacre que te lloc en la taula central. Allí la Mare de Déu de la Humilitat seu en terra llegint, potser, el passatge on el profeta Isaïes anuncia el naixement del Messies. L’àngel Gabriel, en l’altra part de la taula permaneix en silenci; aquest, ha entrat per la porta del jardí o és una aparició? Els donats sembla que no el veuen i que la seua vista traspassa els gruixuts plecs del seu vestit, com si realment l’àngel fos invisible. Potser estem davant d’una visió mística, i no davant d’una percepció òptica. Un petit xiquet, entre raigs lluminosos, ha travessat la finestra sense trencar els vidres. L’habitació, ben amoblada, conté tots els elements típics d’una casa de burgesos del Països Baixos. La taula de la dreta ens mostra Sant Josep en el seu taller de fuster, veient-se al fons la ciutat de Natzarè, com si aquesta fos una població de Flandes. Està aïllat i sense connexió amb l’espai central. Justament aquesta figura és la que major atenció iconogràfica ha rebut per part dels estudiosos, ja què la seua activitat ha despertat moltes hipòtesis interpretatives. Mentre que per a alguns està construint un tonell de vi, que al·ludiria al sagrament de l’Eucaristia, altres han vist la construcció d’una trampa ratera, la qual faria al·lusió al dimoni entrampat, muscipula diaboli, segons ho va evocar Sant Agustí. En conjunt, com en cada detall, aquest retaule, segons ha dit M.A. Holy, ha estat al llarg del present segle analitzat com si de un trencaclosques es tractés.

Els termes iconografia i iconologia, freqüentment són utilitzats com a sinònims en la terminologia correnta, però els seus orígens intel·lectuals i les seues bases epistemològiques són diferents. El vocable iconografia deriva dels ètims grecs eikon i graphé, i sempre ha significat pròpiament descripció de la imatge, mentre la iconologia, que substitueix el sufix graphé pel de logos, deriva cap a un valor conceptual i especulatiu, sense perdre tampoc el caràcter descriptiu. Conscient de la diferència existent entre descriure i interpretar, G. J. Hoogeweerf, en el Congrés Internacional Històric d’Oslo de 1928, en la seua secció d’iconografia, es refereix ja expressament als “estudis iconològics”, donant-li el sentit científic i actual del terme. Va posar atenció en què “la classificació metòdica no era prou per atendre la interpretació i per tant la comprensió completa de les obres d’art. Així deia:

La sola iconografia no pot interpretar el testimoni i el valor espiritual de les obres d’art. Aquesta és descriptiva (analítica o sinòptica alternativament) però no te la qualitat de ser penetrativa. (…) La iconologia ben concebuda es relaciona amb la iconografia ben exercitada, com la geologia es relaciona amb la geografia: la geografia (…) consisteix en observacions; aquesta es limita a l’aspecte exterior de les coses terrestres. La geologia estudia l’estructura, la formació interna, l’origen, l’evolució i la coherència que existeix dels diversos elements i materials. La mateixa relació científica s’observa entre la cosmografia i la cosmologia, entre la etnografia i la etnologia: les primeres es limiten a les constatacions, mentre que les segones a les explicacions.

Així doncs, la iconografia s’ocupa de redactar abans que res les descripcions analítiques; la iconologia, afrontant l’examen sistemàtic del desenvolupament dels temes, proposa el problema de la interpretació. Ocupant-se més pel contingut que per la matèria de les obres d’art. Es proposa (…) comprendre el sentit simbòlic, dogmàtic o místic, expressat (o potser amagat) en les formes figuratives.

Aquests son els conceptes d’iconografia i iconologia en els quals a grans trets, i amb diversos matisos, es mantenen substancialment encara avui.

La investigació iconogràfica pot ser conduïda cap a la iconologia si prenem l’estudi del tema o del contingut de l’obra d’art i el posem en relació amb la tradició cultural i l’entorn històric. Des de les investigacions d’Aby Warburg, la iconologia anirà definint-se com una disciplina caracteritzada per la relació entre els tipus iconogràfics amb la tradició cultural.

L’interès pel tema o assumpte de l’obra artística naix no sols d’una reacció a la consideració purament estètica i formal, en ella mateixa insuficient per al coneixement del fenomen artístic, sinó també per una atenció cap als problemes de la transmissió de les imatges, de la seua migració i recepció en determinats contexts culturals. Les obres d’art, així, son valorades en la seua integritat històrica i artística i no sols com a pura forma visual destinada a la pura fruïció estètica, o com un producte destinat a catalogar. És essencial en l’estudi de les obres d’art des d’una perspectiva iconològica, entendre les imatges amb la seua especificitat interna, en diàleg continu amb el seu context històric cultural.

La iconologia s’articula tant en direcció sincrònica com diacrònica. La imatge és considerada a l’interior d’una tradició, en un esdevenir en el qual opera una continuïtat i una variació del seu caràcter. La seua comprensió en tal situació precisa de tot un teixit d’aportacions disciplinars diverses, però contextualment entrellaçades. L’obra d’art, en eix ordre de coses és considerada com el focus de connexió d’una sèrie d’aspectes i fenomens interrelacionats històricament.

La iconologia, en conclusió, dirigeix la seua atenció a l’esfera del significat en l’obra d’art, i això no sols en el sentit de lectura o comprensió d’assumptes complexos, de símbols i d’al.legories, sinó com un procés de síntesi interpretativa. Argan deia així: “L’iconologo sintetizza non analizza, perché egli ricostruisce la precedente esistenza dell’immagine e dimostra la necessità della sua rinascita in quel presente assoluto che è l’opera d’arte”.

Les aproximacions estilístiques sobre l’obra d’art, que en general limiten el referent històric, no constitueixen sinó una fase en el seu procés cognoscitiu. La iconologia no prescindeix de l’aspecte estilístic sinó que l’integra en el procés. Afirmava ja així Bialostocki: “la iconologia en la seua formulació ideal pot ser reconeguda com el mètode més comprensiu d’interpretació històrica-estètica, proposant la integral intel·ligència de l’obra artística de l’home.”

Des del moment que s’entén que l’obra d’art està immersa en la història de la civilització, les formes adquireixen una nova dimensió, revelant-se significatives dintre d’un context històric. És en tal sentit com cap entendre el colofó que va fer Warburg al seu conegut estudi sobre els frescs del Palazzo Schifanoia de Ferrara, presentat al congrés d’Història de l’Art de Roma de l'any 1912, considerat com la fita fundadora de la moderna iconologia, i que encara no ha perdut la seua frescor innovadora:

Companys d’estudi (...) amb aquesta temptativa aïllada, no definitiva, que he gosat fer ací, volia permetre’m una arenga a favor d’una ampliació metodològica dels confins temàtics i geogràfics de la nostra disciplina. Amb el mètode de la meua temptativa d’interpretar els frescs del Palazzo Schifanoia espere haver mostrat que una anàlisi iconològica, la qual no es deixa intimidar d’un exagerat respecte dels confinaments i consideracions de l’Antiguitat, l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna com una època connectada i interrogue´s altrament les obres de l’art autònom i de l’art aplicat en quant que son les dues i a peu d’igualtat documents de l’expressió, espere haver mostrat que aquest mètode, tractant d’il·luminar amb cura una singular obscuritat, il·lumina els grans moments del desenvolupament general en la seua connexió.

ENLLAÇOS

Un històric centre d'investigació propi de la iconologia és THE WARBURG INSTITUTE. Pot ser consultat el catàleg de la famosa Biblioteca Warburg: Catalogue of The Warburg Institute Library, University of London, Boston (Mass.), 1961-1967, 12 vols. Així mateix la Photographic Collection of the Warburg Institute, organitzada essencialment per tipus iconogràfics. També està publicat el seu catàleg: Summary Guide of the Photographic Collection of the Warburg Institute, University of London, The Warburg Institute, Londres 1988.

És molt interessant l'INDEX OF CHRISTIAN ART, Princeton University, Department of Art and Archaeology. Es tracta de la més antiga catalogació per tipus iconogràfics de totes les representacions artístiques de la cristiandat fins al segle XV. D'aquest fitxer existeixen tres còpies completes: en la Dumbarton Oaks Research Library and Collection de Washington, des de 1940; en la Biblioteca Apostòlica Vaticana, des del 1951; i per últim en el Kunsthistorisch Instituut de la Rijksuniversiteit d'Utrecht, des de 1962. En aquest darrer lloc l'Index està completat per un repertori iconogràfic de tipus profans fins al segle XVIII.

Entre els més recents instruments per a la investigació iconogràfica, un ampli reconeixement ha estat tributat a ICONCLASS (Iconographic Classification): Van de Waal, H., Iconclass. An Iconographic Classification System. Bibliography, Amsterdam, Nord Holland Publishing, 1973-85. És aquest un sistema catalogatori d'imatges basat en una classificació decimal de números àrabs i lletres. Sobre la base del projecte original de Henry van de Waal, ICONCLASS ha estat publicat, després de la mort de l'estudiós, des de 1973 a 1985 sota la direcció de L.D. Couprie, al qual se li deu la inserció de la bibliografia, constituida en part sobre precedents investigacions del propi van de Waal. Una introducció al programa precedeix als volums 2-3 SYSTEM OF ICONCLASS, Nord Holland Publishing Company, Amsterdam-London, 1974, pp. VII-XXIV. És molt útil la versió gratuita libertas edition.

El mètode al.legòric no es pot entendre sense el gran manual de l'al.legorisme en l'Edat Moderna: l'obra de Cesare Ripa, Iconologia overo Descrittionne dell’Imagini universali cavate dall’antichità et da altri luoghi da..., Roma, 1593 (tr. esp. Iconología, de Juan Barja y Yago Barja, Madrid, Akal, 1987, 2 vols.). Hi han a la xarxa algunes webs interessants, com ara l'edició de Peruggia, 1764-77, en la que se'ns ofereixen moltes imatges. El mateix podria dir-se de l'edició de Londres, 1709.

És intessant la col.lecció de materials complementaris sobre el curs ANALYSIS OF THE VISUAL IMAGES, de la profesora de Teoria de l'Art de la Universitat de Newcastle Ross Woodrow. A més de la iconologia, es contemplen així mateix altres mètodes i perspectives d'anàlisi. Així mateix, pot ser interessant l'estudi hipertextual de Las Meninas de Velàzquez, dissenyat pel professor Joan Campàs Montaner de la Universitat Oberta de Catalunya.

i continuarem enllaçant més coses a poc a poc...

RETORN