UNA NOTA INTRODUCTÒRIA
La cultura del Barroc és una cultura dirigida. Aquesta organitza les línies bàsiques sobre la concepció de la societat i de l’home, al voltant de les quals ha de vincular-se el comportament dels individus, i fa ús d’uns mitjans per a comunicar tal concepció. El conjunt d’aquests mitjans és pròpiament allò que podem entendre com «cultura del Barroc», i un lloc destacat correspon a l’ús de tècniques visuals. Entre aquestes és molt significativa l’emblemàtica, un fenomen on participa el fet visual conjuntament amb una idea formulada discursivament, conformant un precepte moral que es vol difondre entre un públic particular de forma directa i amb artificiosa elaboració mnemònica.La imatge o «cos» de l’emblema -o empresa, jeroglífic, etc.-, s’uneix a la seua «ànima», que sol prendre la forma d’un motto o lema més un epigrama o una prosa declaratòria. Ambdós components constitueixen l’emblema o la empresa -segons la modalitat formal- que, d’acord amb els paràmetres retòrics de l’època, ve a ser un «concepte». L’emblemàtica, doncs, s’inscriu dintre del conceptisme.
L’edició Augburg (1531), de l’Emblematurn liber del milanès Andrea Alciati, suposa l’inici real de la literatura d’emblemes en tota Europa. Gràcies a aquesta obra, la paraula emblema s’imposa per denominar un tipus d’imatges, l’antecedent immediat més important de les quals és el jeroglífic renaixentista, del que són màxima expressió els Hieroglyphica d’Horapolo. Alciati tracta d’inculcar al lector una sèrie de nocions morals mitjançant l’exemple, el qual es presenta per mig d’un gravat al qual acompanyen un lema i un epigrama llatí. Per mig de l’erudició clàssica, els emblemes entronquen amb doctrines ètiques antigues i, sobre tot amb la moral cristiana. Les antigues divinitats paganes apareixen juntament amb les personificacions d’origen medieval, així com animals i éssers la filiació i simbologia dels quals passa pels bestiaris de l’Edat mitjana. A tot això s’ha d’unir la tradició heràldica.
L’obra d’Alciati coneix diverses traduccions a llengües europees, i la primera en castellà surt de les premses de l’editor lionès G. Rouvillet (1549). A partir d’Alciati els llibres d’emblemes s’extenen en forma d'una moda fins al punt de convertir-se en exponent essencial per a l’expressió de la moral i de les ideologies, al temps també que fixen tot un codi icònic verificable tant en la literatura com en les arts visuals.
L’any 1581 és també una data de cabdal importància per a l’emblemàtica hispànica, ja què surt de les premses, a Praga, el primer llibre emblemàtic en llengua castellana: l’obra del valencià Joan de Borja Empresas Morales. Era Borja aleshores ambaixador en la cort imperial de Rodolf II a la capital de la Bohèmia. L’obra coneixerà una segona edició castellana ampliada, un segle més tard, i fou fins i tot difosa en llatí i en alemany. Borja degué conèixer moltes obres europees que ja en el seu temps havien anat apareixent. Però el seu gran mèrit és haver creat un model, considerat com típicament hispànic. En realitat, les Empresas Morales de Joan de Borja constitueixen un llibre que pren el model formal de l’impresa italiana, però que s’orienta en el sentit moralitzador dels Emblemata d’Alciati. Algunes de les produccions espanyoles més cèlebres del segle XVII, justament entre les poques obres emblemàtiques espanyoles que seran conegudes fora de les fronteres, segueixen aquest model: les Empresas Políticas de Diego Saavedra Fajardo, així com les Empresas Sacras de Francisco Núñez de Cepeda. Saavedra va estar també un diplomàtic, com ho fou Borja, i es dedicà a configurar en empreses l’ideal del príncep cristià, oferint un dels millors tractats de política del segle XVII. Núñez donarà també en empreses l’ideal del príncep eclesiàstic: el bisbe.
ENLLAÇOS