Juan Roselló Cornejo
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA


LOCALITZACIÓ

L’objecte d’aquest estudi serà la balsamera del déu Mercuri, que la podrem enquadrar al voltant del segle II d.c., en època trajano-adrianea, a Dianium, municipium que pertany a la tarraconense hispànica de l’Imperi romà.

Per a indagar la procedència d’aquesta peça ha estat important la consideració de  l’origen de la tipologia, ja que el de la figura com a tal és bastant desconegut. Això ens porta a mirar la seua funció. Per la seua forma, sense bec, es dedueix que no contingué líquids, pel que s’ha pensat que la seua utilitat fou la de contindre incens. Aquesta teoria s’accentua amb el descobriment de la balsamera de Duey le Duc en la qual es trobaren restes d’incens. Aquest producte duu a pensar que es pogueren produir les balsameres conjuntament amb l’incens a Alexandria, ciutat que tenia el monopoli d’aquest producte. Aquests suposats, tanmateix, se’n venen a baix en el moment en què no es troba cap balsamera a la zona d’Egipte.

L’estructura urbana de Dianium es desenrotlla en unes 6’5 hectàrees aproximadament, i afecta les costeres septentrional i oriental del castell, així com una extensa àrea de desenvolupament més horitzontal situada a mode de cinturó al voltant d’aquestes i amb una considerable extensió i amplària cap al Nord.
La troballa es realitzà en 1985 en la confluència de la prolongació del carrer Temple Sant Telm amb el carrer Pont de la Dénia actual. L’emplaçament correspon a una domus del primer quart del segle II d.c. situada a les immediacions del portus. Les excavacions arqueològiques ens han fet saber que dita domus estava composta de tres estances de desenvolupament horitzontal delimitades per murs d’opus incertum i mixtum amb la façana orientada a l’oest. L’última, més a l’est, no presenta senyals d’enderrocament de tegulae, per la qual cosa hom pensa que seria el pati o peristil.
La balsamera va aparèixer colgada per una forta acumulació d’enderrocs de tegulae, junt a un braser, també de bronze, en una de les dues estances cobertes. La domus s’abandonà i enfonsà cap al primer quart del segle III d.c.
 
 

ANÀLISI FORMAL

La balsamera està realitzada en bronze de fosa buida. Presenta una pàtina de color verd molt fosca, quasi negra a la actualitat a causa del procés de restauració. També presenta un clavill en el pectoral a causa d'algun cop rebut encara en època romana. Cal destacar també el seu avançat estat d’oxidació. És una eina domèstica de poca envergadura:
Alçada total: 20’5 cm.
Alçada del bust: 13’5 cm.
Amplària màxima: 11’5 cm.
Diàmetre de l’obertura: 2’8 cm.
Veiem un bust jove d’una figura masculina esculpit des d’un poc més avall de l’altura dels pectorals. En la part posterior porta marcat lleument l’estèrnum i l’arranc del braç dret. El muscle esquerre es troba cobert per la vestimenta: Chlamys tirat sobre el muscle amb una sèrie de plecs curvilinis que l'enriqueixen. El chlamys cau en diagonal i es subjecta amb una fíbula circular. El coll és curt i ample i el rostre juvenil i imberbe amb les comissures dels llavis potents, mentó fi, nas triangular, ulls grans en forma d'ametla amb l’iris marcat. El cap està lleugerament inclinat cap a la dreta i cap avant en relació al pit, la qual cosa li imprimeix una certa expressió de tristesa o malenconia. Aquesta expressió, junt amb la delicadesa en el model del rostre i cabells, ens remet a prototipus com la balsamera d’Acqua Flaviae (Chaves, Portugal) o la d'Arenas de San Pedro (Ávila). La cabellera presenta un pentinat rull de forma més heterogènia llaurat de manera molt profunda, essent aquesta una de les característiques més destacables de la figura. Del cabellam sorgeixen dues ales decorades amb plomatge adossades a anelles amb perforació central on es subjecten altres anelles i l’ansa de manera mòbil. A la part superior presenta una obertura en forma d’ull de pany. Dues anelles circulars de 2 cm. de diàmetre exterior unien el bust amb l’ansa. Esta forma d’unió no és molt freqüent si mirem altres balsameres però l’existència de les ales fa que s’haja d’unir per aquest sistema mòbil. L’ansa curvilínia està flanquejada per dos pròtoms d’aus amb un llarg bec i ulls incisos circulars. Aquest tipus de remat el veiem també en la Balsamera de Còria o en la de València d’Alcàntara, encara que en aquests d’una manera menys desenrotllada.

Aquesta balsamera es va trobar junt a una peanya circular amb motlures concèntriques i fines acanaladures, la qual formava part de la figura fent la funció de suport. Alguns arrancaven d’un calze de fulles d’acant, però aquest no és el cas ja que en Hispània no se’n coneix cap d’aquest tipus.

La tipologia general de les balsameres ve marcada per unes característiques comunes. Usualment presenten una obertura damunt del cap d’on ixen unes anelles fixes que subjecten l’ansa. El bust va sobre un pedestal o peanya i porta una tapadora. Hi han alguns tipus estipulats, i el més extés és aquell que representa un nubi. Aquest te uns trets més anegrats, exòtics i d’alguna forma un tant asexuats. Un altre tipus es el que representa a Dionís. Tots dos estan en relació amb els ritus funeraris.

En el Mercuri de Dianium podem observar certes diferències o peculiaritats que l’identifiquen. L’obertura del cap te forma d’ull de pany i, encara que no s’ha trobat, la forma de l’obertura ens indica que la balsamera tingué tapadora. En ser un Mercuri, porta ales, les quals van decorades amb plomatges, així com també les anelles mòbils, aspectes que la diferencien de la gran majoria. La peanya és del mateix tipus que la de qualsevol de les balsameres observades. Tipològicament pot ser enquadrat en el grup de balsameres que representen divinitats. Aquest es el grup més heterogeni, i en el qual s'inclou, per exemple, l’Hermes del Louvre. Existeix un últim grup: les balsameres "Antinoo" que presenten les característiques facials d’aquest conegut personatge que fou íntim d’Adrià. El nostre Mercuri pot ser relacionat amb Antinoo en certs aspectes. Tal relació vindria marcada fonamentalment per eix gest malencònic i modós que te el seu rostre, lleugerament inclinat. Com que cronològicament s'enquadra en l’època adrianea, això faria versemblant aquesta relació formal. Per altra part, el fet que estiga representat des de poc més avall dels pectorals, innovació estilística introduïda en l'estatuària d'aquest temps, reforça aquesta relació amb el món artístic de l'emperador Adrià. Altres característiques formals també ens fan relacionar-lo amb l‘època adrianea, com ara els cabells rulls, tan característics d’aquesta època. Però també veiem que es tracta d’un jove sense barba, cosa ens fa pensar encara en l'estatuària trajanea.
La cosa ben certa és que te un tractament molt expressiu, típic del seu temps i d'eixa escultura de reminiscències hel.lenístiques típicament adrianea. Els cabells de Mercuri són rulls i amb incisions profundes, te un caràcter homogeni com si fos un casc perfecte. En observar altres balsameres de cabells rulls veiem que en cap es dona eixa característica, per la qual cosa el pentinat serà un tret identificatiu d’aquesta figura.

Porta el chlamys tirat al muscle subjectat amb una fíbula, la qual no apareix en tots els exemplars observats, tractant-se doncs d'un accessori que caracteritza hel.lenísticament el vestit. Els plecs tenen un caràcter propi, estan dispostos de manera que li donen expressivitat a la figura, tret aquest que li dona qualificació, sobretot en comparar-ho amb altres exemplars, com la balsamera d’Arenas de S. Pedro (Àvila). L'expressivitat del rostre està accentuada amb l'incisió de l'iris i altres detalls dels ulls. Aquesta tècnica es una altra de les tantes que ens aboca a pensar en eix hel.lenisme del Baix Imperi, a més a més que es una altra de les innovacions de l’època d’Adrià.

La qualificació estilística en què podem emmarcar aquesta obra ve condicionada en gran mida per la seua factura, i en tal sentit pot dir-se que es tracta d'una obra de qualitat formal acceptable però bastant mediocre. És una peça que presenta una mancança general de virtuosisme de taller, cosa que es fa més evident quan la comparem amb altres balsameres, com per exemple la balsamera de bust de faune jove del Columbario de la Travesía de Pontezuelos (Mérida).

Per a concloure amb aquest apartat, assenyalarem també que es tracta d'una obra en la qual s'intenta arribar a l'expressivitat i al realisme humà mitjançant tècniques pròpies del segle II, la qual cosa condueix a un augment de l'expressivitat però no al realisme més clàssic. Això ve marcat per certa decadència de l’escultura romana i també, com ja hem dit abans, pel poc virtuosisme amb el que s’ha realitzat la peça.
 
 

APROXIMACIÓ AL SIGNIFICAT

La particularitat de les ales al cap ens fa pensar, a l’hora de la seua anàlisi iconogràfica, que es tracta de la figura de l'Hermes grec, que després adoptarà el nom de Mercuri a l’època romana. En ser una figura masculina, podem descartar la possibilitat de què les ales al.ludiren a Atena. Tanmateix la representació del déu Mercuri comporta certs atributs que en aquest cas no es donen. Per ser un bust, no percebim la presència de les sandàlies alades, símbol de la rapidesa i astúcia que els mites li atorguen, o la bossa de diners a la mà que es refereix als guanys comercials. Tampoc porta el barret d’ala ampla com per exemple en la balsamera de Pollentia, L’Alcudia (Mallorca) o en la del larari de la vil.la romana de Vilauba, Comós (Girona). El caduceu, que tampoc porta per la seua condició de bust, és el símbol del seu poder comercial. Conta el mite que li’l guanyà al seu germà Apol.lo a canvi d'oir la música produïda amb la lira que astutament, i amb animals furtats del mateix ramat d’Apol.lo, havia construït Hermes quan encara era un xiquet. Podriem concloure que aquesta representació s’identifica amb el déu Mercuri basant-nos tan sols en l’atribut de les ales. No manca de seguresa, però podem recolzar-ho amb una sèrie de qüestions socio-històriques referents al lloc de la troballa que ens permeten també una comprensió interpretativa de la peça.
El Municipium de Dianium fou un lloc eminentment comercial i cosmopolita. Serà un dels portus més importants de l’imperi tant comercialment com militar. Aquest port tenia el monopoli d’una de les espècies més cotitzades a l’imperi: el garum. El fet de què s’identifique amb la figura de Mercuri es deu a què aquest és el protector per excel.lència de comerciants i viatgers i Dianium tenia com a base de la seua població aquests comerciants, els quals vivien del port i de les relacions que aquest proporcionava. Aquesta és la principal raó que ens ajuda a emfasitzar la condició de déu Mercuri d’aquesta balsamera. El fet que fora trobada a una domus propera al portus reafirma aquesta condició de protector dels comerciats de Dianium atorgada al déu i a la peça. Existeixen altres vies d’interpretació que hem de tenir en compte. El freqüent ús de les balsameres antropomorfes com a aixovar funerari ens remet a valorar el paper del déu Mercuri com a psicopompos, conductor de les ànimes o evocator animarum. Tot i això, caldrà dir que en el context del nostre exemplar cap la possibilitat tant de què pogués pertànyer a un larari com de ser un objete emprat en rituals funeraris.
El context arqueològic de la balsamera (la domus) ens permet realitzar diferents precisions. La seua relació amb una habitació de la domus suggereix l'evidència d’una pràctica religiosa en la llar, és a dir d'un culte als deus Lars. Hi ha que tindre en compte que Hermes és considerat pare, a causa de la violació de Lara en el camí a l'Infern, dels deus Lars, els quals vetllen els recintes domèstics. Així i tot es difícil considerar la seua pertinença a un Larari. Sembla més bé relacionar-se amb el patronatge de les accions comercials. En tractar-se del déu Mercuri i Dianium ser absolutament comercial, es podria arribar a considerar dit déu com una mena de intercessor per la ciutat. La seua ubicació a Dianium suggereix la valoració del paper de protector del lucrum: del procés mercantil com a mode d’intercanvi. Mercuri era en definitiva el patró dels mercatores, dispensadors de lucrum, i així inseparable de l'economia mercantil.

Avançant un poc més en el terreny de la interpretació en base a la societat o a la història on està immers l’exemplar, podem prendre en compte allò que pot dir-se del caràcter de Mercuri, com si es tractàs de qualsevol mortal conegut. A Hermes o Mercuri, la literatura clàssica ens el presenta com un "home" hàbil, negociant, ràpid, astut, que sap optimitzar els seus recursos per tal d’extraure el màxim benefici.  També li se atribueix la funció de missatger de Júpiter (Zeus) fins i tot servidor d’aquest en les seues aventures amoroses. Amb aquesta caracterització no vull donar una visió pejorativa del déu, sinó relacionar-lo amb eixe caràcter llatí tan característic amb el qual concorda. Aquesta moguda, nerviosa i viva impressió de Mercuri la podem relacionar amb allò que hom enten com el "caràcter denier". Durant la història de Dénia el comerç ha estat present sempre gràcies al seu port, i això comporta una vida cosmopolita amb moltes entrades i eixides de gent i una necessària i agradable irregularitat o desordre, que s’accentuaria encara més a l’època musulmana. La presència del port implicava, i segueix implicant, moviments il.legals tant de diners com de productes, certs robatoris i, com no, una ampla oferta en oci (Ganeums: Cases de "dones").

Tot aquest món portuari segueix vigent hui en dia a Dénia considerant, clar està, el pas del temps i el canvi de gusts i modes. Amb esta indicació vull assenyalar l'esmetat "caràcter denier", un tret de la cultura popular que està en relació directa amb tot eixe món que la llatinitat  identifica amb el caràcter de Mercuri. Per altra part, en Dénia han deixat la seua petjada pobles de gran habilitat en els negocis com els fenicis, els grecs, els romans o els musulmans, cosa que ha determinat en gran mesura l'esperit comercial, i també un tant llibertí de la ciutat. Una mostra és la historia més recent, i així en la segona meitat del segle XIX i fins quasi la Guerra Civil, els anglesos s’apoderen de la comercialització de tota la pansa i el raïm de Dénia, però la gran majoria de les empreses angleses, després d’haver tingut uns grans beneficis, cauen en la més penosa bancarrota. Més tard es demostrà que en aquests enfonsaments empresarials tenia la major part de culpa la tendència a l’oci per part dels empresaris anglesos (Cassinos, Prostíbuls, Inversions immobiliàries de gran luxe etc...)

 
BIBLIOGRAFIA

Bayet, Jean, La religión romana, Madrid, 1984.

Chabàs, Roc, Historia de Dénia, 1874 (Alacant, 1985).

Garcia Bellido, A., Arte Romano, Madrid, 1972.

Gisbert Santonja, J.A., Excavaciones Arqueológicas en el Hort de Morand – Casc Urbà, Memòries, Dénia, 1985.

Grimal Pierre, Diccionario de Mitología Griega y Romana, Barcelona, 1991.

Pozo Salvador, F. Balsamarios antropomorfos en bronce de época romana hallados en Hispania, AEArq, nº 61, Madrid, 1988.

VV.AA., Los Bronces Romanos en España, Madrid, 1990.