Fonts de la Història de l'Art


 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

Programa

Imatges d’assistència al temari

La comesa pròpia de l'historiador de l'art és la interpretació històrica de l'obra artística, la qual és així mateix l'objecte d'estudi de la Història de l'Art. Convé precisar al respecte que, mentre l'objecte d'estudi de les ciències històriques és en general el fenòmen històric, el qual s'extrau de les fonts i es fa perceptible mitjançant una reconstrucció a partir d'aquestes, en el cas de la Història de l'Art l'objecte és prèviament conegut i allò que tracta de fer l'historiador és experimentar alguna cosa més sobre ell amb la finalitat de conèixer-lo millor i, en general, conèixer el passat, la història.

L'obra d'art, objecte de l'estudi, és sempre la principal font, però és difícil poder-la explicar sols per ella mateixa. L'historiador necessitarà alguna cosa de més suggerida de l'exterior per poder interpretar-la. La primera font de treball doncs, per a l'historiador de l'art, és l'obra mateixa, però aquesta no és prou, ja què sols amb l'ajut de les altres fonts podrem estar capacitats per poder fer una autèntica Història de l'Art. Seran fonts secundàries totes aquelles coses que ens proporcionesn informació sobre l'obra. Serien principalment fonts gràfiques (esbossos preparatoris, altres obres de referència, etc.) i li teràries o documentals.

Sobre les fonts literàries o documentals, ha tenir-se sempre present aquell antic precepte segons el qual una font no és encara una explicació del fet, sinó que ajuda a percebre'l. Així una descripció coetània d'una obra, les declaracions de l'artista, el pla iconogràfic de l'autor, no són en ells mateixos l'explicació de l'obra, sinó fonts, és a dir informació que ha de ser interpretada. És per això també que siga important la crítica de fonts. Si hom pren, per exemple, la declaració de l'Abat Suger sobre la construcció de Saint Dénis, no podrà ser mai l'explicació de les intencions d'aquest singular abat francés, ja què un mínim de crítica ens faria comprendre que es tracta d'una explicació basada en el relat bíblic de la construcció del temple de Salomó, i és per tant un text de caràcter apologètic. Sols quan tenin en compte les tendències i el gènere d'una font és quan podem emprendre una explicació interpretativa.

La crítica ha classificat les fonts secundàries -perquè la font primària, recordem, és l'obra mateixa-, d'acord, en línies molt generals, amb aquest esquema:

1.- Fonts directes. Són aquelles que ofereixen notícies d'una obra, com ara la seua època de creació, el promotor, l'autor, etc. Seràn en concret fonts directes, principalment els tipus següents:

a) Notícies, cròniques, annals i altres al.lusions coetànies.
b) Testimonis personals dels artistes.
c) Factures, contractes, protocols, etc.
d) Historiografia i Història de l'Art, quan aquestes són emprades directament.
d) Els esbossos preparatoris, encara que no són fonts literàries estarien també ací.

2.- Fonts indirectes. En oposició a les anteriors, són aquells testimonis que poden estar relacionats amb el procés de creació de l'obra artística. Pel general, ofereixen referències de marc on ubicar l'obra per poder-la interpretar millor. Així el tractat de perspectiva del P. Pozzo, consultat pels pintors del Barroc, o també la Iconologia de C. Ripa. Podrien ser fonts indirectes, principalment, les següents:

a) La literatura artística, que comprén dos grans gèneres: la tractadística i la historiografia.
b) Les tradicions literàries de la significació: mitologia, al.legoria, emblemàtica, etc.
c) La literatura
d) La història de l'esperit com a estímul i marc.

En el cas de les fonts indirectes, la crítica no pot examinar la seua autenticitat, sinó la possibilitat o mode d'adaptació.



RETORN

Imatge de fons: Ulisses, procedent d'un grup de l'oferiment de la copa a Polifem. Museus Vaticans.