MOROS 1 CRISTIANS EN CALP EN HONOR DEL SANTISSIN CRIST DE LA SUOR

per Francesc Palop. Universitat de València.

Era l’any 1977, en Calp, on la festa que commemora el segón miracle del Crist de la Suor es celebra el 22 d'Octobre. Aquell any, mentres la preparaven, a algú se l’hí va ocórrer habitllarse de moro llogant un tratje. Pareix que va comentar la ocurrència amb els amics i la idea va tindre tant d'èxit que, pensat i fet, aquell primer any desfilaren ja informalment cuatre filaes de calpins. Aquell gest, inspirat pels sentiments lúdics d'un grapat d’amics , ha afegit a la festa una nova forma que tanmateix enfonsa ses enrels en la mateixa llegenda del Crist, encara viva en el folclor i la cultura dels actuals calpins.

Esta festa calpina commemora el 22 d'Octobre de 1744. Aquest dia va sofrir Calp l'últim assalt dels pirates que en aquells temps assolaven les poblacions costeres. Calp disposa de dos ports naturals en les seues platges de la Fossa i del Bol que lo feien molt vulnerable a aquells atacs. Per això el poble antic es com una fortalesa dalt d'un tosalet proper a la mar.

En aquells temps Calp disposava de fortificacions addicionals, força insuficients d'acord amb els textos històrics , de no haver mediat la organització autòctona dels Calpins per la vigilància y defensa del territori, de la llibertat o la pròpia vida. Calp mateix era un lloc vital estratégicament per la defensa global de tota la regió, organitzada pels ordenances del Virreis de València comptant amb la "defensa civil" que proporcionava els efectius del exercit en que es transformaven els mariners y agricultors que vivien aleshores en aquestes costes. Julia Campón i Jaume Pastor "Nuevas aportaciones a la historia de Calpe" Ajuntament de Calp, Calp. 1989, pp.181 ss.

Júlia Campon i Jaume Pastor (1989; 198 ss.) ens conten per veu dels mateixos documents trobats en la sua investigació que aquell mati aparegueren set galeotes pirates. En primer lloc apressaren un vaixell català de vins fondejat a la platja i cuatre barques de peixia, en lluita amb uns vint veïns i part de la tripulació catalana que foren dispersats pels canonades de dos de les galeotes. Després desembarcaren amb les llanxes dels seus vaixells , la del vaixell català i les barques de peixia confiscades entre vuit-cents i mil guerrers que començaren a saquejar les cases mes pròximes a la platja, emportant a les seues galeotes les atmeles i panses de la collita de l'any i tot el que els va parèixer de profit dels ajuars de dites cases. Les coses que no podien emportares les cremaven. A Calp organitzaren la defensa mes o menys seixanta veïns, incloent vint-i-vuit que havien venut de Altea al veure la senyal de foc encesa pels vigilants dalt del penyal. Després de saquejar les cases de fora la muralla les pirates cercaren la vila, però les moltes baixes que les feien les defensors i l'acostament dels veïns de Benissa i Dénia que venien a ajudar als calpins les feren llevar el Cerc y tornar a les seves naus, no sense agafar un altre vaixell ibicenc carregat de llenya y atmeles, a mitja tard del dia vínt-i tres, llevant angles el matí del vint-i-quatre.

Aquest episodi va romandre en la memòria dels calpins fins nostres dies com un més d'un cos de llegendes i comptes que ens recorden aquells segles marcats per la pirateria, però també per la convivència i la confrontació amb els moriscs que habitaven aquells llocs i havien renuncies a l'integraciò religiosa i cultural que els proposaven els Austrias de Madrid.

Segons la llegenda , al penyal de Toix vivia una dona que va passar a la memòria popular com una bruixa, la "velleta de Toix", i que estava casada amb un home anomenat Al Cofá. Al Cofá va ser ferit de mort en un encontre entre els cristians i els moriscs, que s'havien fet forts a Oltá, davant del seu fill Alí Ben Cofà, encara un xiquet. Després portaren el cos d'Al Cofá fins la seva casa en Toix deixant-lo a la porta de la seva dona. El xiquet, Alí Ben Cofá, recordat com Moncófar, va jurar venjança davant del cos del seu pare.

Uns anys després Moncófar s´havía bautizat i vivia integrat a la vida del poble, llavors no havia oblidat al seu pare ni el solemne jurament fet davant de les seves despulles. Aquell 22 d'Octobre, quan vingueren els pirates tenien un pla acordat amb ell per que els guiés a través del terreny que conesa com natural del poble. I tot haguera segut d'acord amb lo planejat de no mitjar una intervenció miraculosa del Sentíssim Crist de la Suor. Pedro Pastor Pastor "Calpe, gentes y hechos" Ajuntament de Calp, Calp, 1994, p. 156-7.

Aquest Crist es una talla de la Renaixença italiana donada al poble pel Beat Joan de Ribera de volta d'una de les seves campanyes a Itàlia. Entre 1682 i 1688 el Crist va mostrares com una imatge miraculosa fent el prodigi de suar varies vegades. Aquests suors del Crist varen ser l'oritge de la sua actual advocació i el convertiren en co-patro del poble amb la patrona tradicional, la Verge de les Neus.Vicente Llopis Bertomeu "Calpe" Ajuntament de Calp, Calp, 1975 p.143 La festa major del Crist es celebra el segón divendres de Març i commemora est primer miracle de la Suor.

Tornant a la llegenda, aquell dia d'Octobre de 1744, els pirates, guiats per Moncófar, havien derribat la porta del Portal de la Mar, que donava accés a la primera muralla de fortificació del poble, després del saqueig de les cases del arrabal. Els defensors fugien desorientadament per refugiares en la segona ciutadella dotada també de muralla i que tenia una altra porta, el Portalet, amb dues xambes de fusta que es comparen amb las que es conserven avui a les torres de Quart de València i que eren normalment tancades per sis homes, donat el seu tamany i pes.

Aquell matí d'una finca de la propera Benissa havia arribat a Calp a vendre caragols un veí d'aquell poble anomenat Jeroni Ferrer Mulet i apodat Caragol per la seua feina. En el desordre de la fugida Caragol s'adonà que havien oblidat tancar aquesta segona porta i com un autèntic Heracles rediviu va tancar-la ell a soles. Aquest fet portentós va permetre als defensors refuchar l'atac dels pirates. Detinguts els atacants a les portes del Portalet un raig va fulminar a Moncófar provocant la fugida dels pirates als seus vaixells.

Mentres tant les dones, els vells i els xiquets del poble s'havien refugiat a l'església y oraven al Crist. El doble prodigi de les sobrehumanas forces de Caragol y el raig que tulminá a Moncófar va ser atribuït a l'intercesió de Nostre Senyor a travers de la sua miraculosa imatge. En qualsevol cas i per estar segurs, els calpins varen fer la prova de animar a Caragol, passat l'atac, a repetir el seu gest de tancar les portes sense que poguera moure un pam una de elles a soles. En commemoració d'aquest nou miracle del Crist va instituïres el 22 i 23 d'Octobre la festa del segón miracle del Crist, que arribada fins els nostres dies es el nostre tema d'avui.

Tornant als inicis del actual segle, la festa del segon miracle dins del calendari anual dels Calpins es prestava millor a la celebració festera que la del segón divendres de Març, a la meitat de la Quaresma i amb ajuny i abstinensa rigoroses. El primer miracle concentrava mijor els sentiments íntims de religiositat , mentres que a la festa de la tardor es commemorava al segón copatró, la Verge de les Neus te també a l'estiu les seues festes patronals-en un ambient mes lúdic i despreocupat.

Als anys setanta i fins els noranta la festa durava tota la setmana. A les dotze hores del matí del dia 21, comentzaven les celebracions amb volteig de campanes i dispars de cohets.A la vesprada es feien els tradicionals concursos, carreres y jocs pels xiquets i una ofrena de ciris al Crist, per acabar el dia amb verbena. El dia següent el corteg, compost per les autoritats y la reina de les festes amb la sua cort , anava de 1'Ajuntament a la Església on es celebrava la santa missa. A la vesprada hi havia una solemne processó. El 23 la missa era en honor dels difunts del poble i a la vesprada hi havia desfilada de carrosses. Aquestes actes solemnes s'endolgaban amb les tradicionals despertats, verbenes, concursos de paelles i castells de focs amb els quals els valencians ornem les nostres festes. Les dies següents, bous al carrer i, per terminar la setmana, el dia del fadrí.

Es en aquest ambient en el que va prendre la festa de moros i cristians. Pot ser que la festa tradicional haguera decaigut en els últims anys. Els bous al carrer, les desfilades, la processó també es fan en la festa del estiu en honor de la Verge i cal pensar que la celebració de la tardor fora força repetitiva. Es el cas que la festa dels moros y cristians va prendre amb força.

Al 78 es constitueix la Asociació de Moros i Cristians de Calp i el 79 s'integra l'associació calpina en 1'UNDEF, la federació del moviment associatiu de festes de moros i cristians. La festa calpina s'articula en tres moments importants: la desembarcà dels moros i la primera batalla; el parlamento amb la segona batalla y el miracle i, per últim , la desfilà solemne de les filaes. El guió de la festa reprodueix fidelment la llegenda viva entre els calpins de Moncófar i el Caragol. Després del noranta-un els bous es celebren a soles en la festa de la Verge. Aquell primer acte informal de l'any 77 es reprodueix en les entraetes, o desfiles informals i lúdiques de les filaes sobre les dotze de la nit tots els dies de la festa. Fins el 94 la festa patronal i la de moros van desenvolupares paral·lelament, amb programes i celebracions separades. Enguany (1995) per primera vegada esta duplicació de programes serà suprimida i tota la festa estarà integrada en un únic programa.

Una característica d'aquesta festa de Calp es que encara esta formant-se. Els creadors estan vius i constitueixen els quadres dels actuals organitzadors. Encara en recorden com va escomenzar tot i tots els anys continuen creant la tradició de la festa al voltant de les seves activitats. Les filaes son encara grups d'amics i ara escomencen a plantejares els problemes successores, si jo soc d'una filà y la meva dona d'una altra, ¿quina serà la filà dels meus fills?. Això ens dona peu per definir una segona característica de la festa en Calp: les filaes son mixtes, composats per homes i dones sense discriminació, això planteja una interessant variant de modernitat en una festa tradicionalment d'homes a soles, i ara, amb filaes de dones, però també estrictament unisexuals. Abusant del terme podríem dir que la festa de moros en Calp es postmoderna.

Això també ens condueix a un principi d'explicació global. Moltes festes actuals del país han sofert un procés d'evolució paral·lel a la urbanització dels nostres pobles. Podem prendre esta festa calpina com un paradigma d'aquest devenir que ha convertit les festes tradicionals dels pobles en festes urbanes, de moros o de falles, segons la tradició dominant, adaptant-las al nou context socioeconòmic que es desenvolupava convertint els nostres pobles tradicionals en viles pròpiament urbanes pels seues activitats, tamany i cultura. En Calp meravella el perfecte equilibri trobat entre tradició i modernitat.

A l'any 94 desfilaren deu filaes, sis de moros: Almoravides, Berberiscos, Califach, Mascarats, Moriscos y Tuareg; per cuatre de cristians: Almogavares, Mozárabes de Ifach, Contrabandistes i Cavallers Templaris. Abans havia altres dues, Calpins (cristians) i Berebers, que esperem pugen tornar a desfilar en poc temps. Els problemes d'organització son avant tot econòmics. El dispendi que grava amb mes força la festa es la banda de música, al voltant del mig milió de pessetes segons el nombre de músics, i que afegit als despeses comuns de tota festa suposa un important esforç econòmic per les filaes, no massa nombroses en membres. La mes popular té al voltant de vuitanta socis però la mitjana estarà en quaranta. Per sufragar els despeses els calpins utilitzen tot l'arsenal de mitjans tradicionals de recaptació de fons: loteries, chiringuitos, col·lectes, aportacions personals, etc.

La festa de moros i cristians de Calp projecta el seu calendari mes enllà dels dies pròpiament festius. Hi ha un primer acte en Abril, el "mig any" , en que es desenvolupen activitats organitzatives i electorals. La dignitat de Capità, tant dels moros com dels cristians, es rotatòria i al mig any es procedeix a l'elecció dels Capitans i Alferes mors i cristians per la celebració d' octubre. S' aprofiten també aquests dies per repartir els premis del concursos i competicions que es fan a la temporada hivernal de cartes, billar, futbito, etc., al voltant de la proclamació solemne dels nous càrrecs.

Els capitans i alferes tenen importants papers en la representació dels actes centrals de la testa, les parlaments, ambaixades i lluites que la composen. Dos dels papers son fixes, Moncófar es representat sempre per Antoni Baydal Baydal, mentres que el Caragol es Vicent Hernández Boronad, descendent del Caragol de la llegenda. El guió esta ple de sensibilitat i respecte pels sentiments dels personatges. Moncófar plora despedint-se del seu poble quan va consumar la traïció i sols la memòria del seu solemne jurament davant el cos de son pare li dona forces per continuar. Els veïns li recorden les moments que agenollat, ha pregat davant del Crist. Els pirates del meu relat del principi son tractats en el guió com guerrers valents i poc amics de la traïció. Moncófar deu contrarestar les dubtes provocades en ells contant la historia del seu pare i sols quan rep el testimoni concordant d'un guerrer que va fugir de la mateixa refrega d'Oltá es acceptat pel Capità moro. Tot passa com si en la tradició dels calpins els interessos centralistes que provocaren la expulsió dels moriscs i la sua eventual implicació en la pirateria hagueren segut acollits amb series reticències per la memòria de la població autòctona. El Morro de Toix o el mateix Oltá han conserves la sua molla de terra gràcies als abancalements fets per els moriscs, però no els conreus. Amb la fugida del poble que no vol acceptar les imposicions de l'lnquisició moltes fons de riquesa esdevenen perdudes en les auqestes terres. També es perd la tradició de tolerància, al menys fins el èxit modern de les festes de moros i cristians.

La festa tradicional del segón miracle del Sentíssim Crist de la Suor té un lloc concret dins del calendari anual del poble. Hem recalcat com la celebració es també doble, a la fi de l'hivern i al principi de la tardor. Vicent Llopis Bertomeu (1975;145), que ha recollit bona part de les tradicions calpines, ens fa el següent relat.

Pot ser que aquesta unció, el fervor, la devoció de que ens parla Vicent Llopis sigan una de las pèrdues que en eixe pas a la modernitat han sofert els nostres pobles en el que anomenen procés de secularització. Les actuals festes urbanes son el. resultat del ompliment d'aquest buit per un nou fervor modern, que cal pensar substitueix en la sua funció al fervor religiós d'altres temps. Aquesta es la hipòtesi de Antoni Ariño (1992) al voltant de les falles. La evolució de la festa calpina representa un dat més per la prova del seu enunciat mes general. Es tracta del pas de una religió tradicional a la anomenada religió civil.

Per Durkheim la religió no consisteix en un conjunt de veritats imaginaries dependents d'una fe amb components afectius e imatges màgiques poc fonamentats davant la crítica racional. Al contrari hi ha un subjecte real en tota religió, és la mateixa societat..

La societat ens dona els nostres sentiments morals, que sentim com lo més valuós de nostra personalitat, ens uneix als nostres veïns per llaçades mes fortes que la mateixa col·laboració econòmica, ens fa viure una vida que es prolonga mes enllà de la contingència del naixement o la mort quan ens proveeix de nostra personalitat social.

La activitat econòmica de tots els dies.- tanmateix, fa que ens oblidem d'aquesta mateixa solidaritat que constitueix la font de la nostra convivència. Aixina, les societats existents compten amb mitjans per reviscolar eixa important però vulnerable solidaritat. Aquesta funció es coberta en les societats tradicionals per la religió. Aquesta interpreta el mon amb dos sistemes oposats com un mon sagrat i, al mateix temps , un mon profà. Aquesta doble interpretació es subratlla amb una divisió del temps vital de la parròquia. Hi han dies profans dedicats a les activitats econòmiques quotidianes i dies sagrats consagrats al oci i a la festa. Ens diu Durkheim:

"El caràcter distintivo de los días de fiesta en todas las religiones conocidas radica en la paralización del trabajo, en la suspensión de la vida pública y privada en cuanto carente de objetivo religioso. Este descanso no es simplemente una especie de relajamiento temporal acordado por los hombres para poder abandonarse con más libertad a los sentimientos de alegría que suscitan generalmente los días festivos, pues hay fiestas tristes, consagradas al duelo y la penitencia durante los cuales no por ello el descanso resulta menos obligatorio. Se trata, por el contrario, de que el trabajo es la forma eminente de la actividad profana, no tiene otra finalidad aparente que satisfacer las necesidades temporales de la vida, no nos pone en contacto más que con cosas ordinarias. Por el contrario, en los días de fiesta la vida religiosa alcanza un grado de excepcional intensidad. El contraste entre estos dos tipos de existencia se hace en tales momentos particularment aparente: por ello no pueden estar juntos."'. E. Durkheim "Las formas elementales de la vida religiosa" Akal, Madrid, 1982, p.286

El resultat de aquesta activitat sagrada de la festa es un aprofundiment de la solidaritat. Els sentiments de comunió amb els veïns o de pertinença a la comunitat, les identificacions afectives amb els altres, presents, però també avantpassats y descendents, els sentiments morals que constitueixen la base de la nomenada solidaritat surtin reforçats y aprofundits després de la celebració. D'aquesta manera la festa i el seu fervor sagrat afavoreixen el conjunt de les relacions socials necessàries per el desenvolupament de la vida de tots.

El procés de modernització sofert pels nostres pobles i ciutats ha enfeblit els antics sentiments religiosos que procuraven abans les fonts per aquest realçament de la solidaritat. Les festes modernes necessiten per tant dotares d'un nou fervor per arribar a omplir la funció sagrada de la renovació dels sentiments cívics. El cas de Calp pot tomares com un eixampla de eixa renovació de les tradicions antigues per la sàvia nova de la modernitat. Els calpins troben en la sua festa de moros i cristians elements per identificares amb la sua historia, per renovar les relacions amb els amics, per carregar les piles , com diguem avui per nous períodes de treball, pot ser d'atur, quotidià. El subjecte es sempre, en certa manera, la mateixa comunitat que renova ses possibilitats de futur a travers del ritual de la festa.

En això consisteix la hipòtesi de Ariño del pas de la religió tradicional a la nova religió civil en les noves festes del país. La idea ve de l'últim capítol del "Contracte social" de Rousseau i va ser actualitzada pel mateix Durkheim al constatar que amb la secularització les noves formes socials troben un nou contingut cívic. Aquesta religió civil no es incompatible amb la tradicional, al contrari, la complementa. Els creients confirmen la sua fe per mitjà de la festa y reforcen aixina els seus sentiments de solidaritat; els no creients, pel seu costat, troben en la comunitat els mateixos sentiments a travers dels nous continguts de la festa. (Veure Bellah (1967) o Bellah i Harmmond (1980))

 Si la nostra interpretació es certa, aleshores la festa de moros i cristians de Calp te futur. En cert sentit podríem dir que era necessària i a soles li faltava la creativitat dels calpins per reviure adaptada a les noves circumstancies del poble i omplint el buit deixat per la pèrdua del fervor religiós d'altres èpoques. Com que hi han dificultats especifiques, pròpies de la infantesa d'una festa que encara esta en període de creixement, el temps ens donarà o ens llevará la raó.

BIBLIOGRAFIA.

Ariño A.(1992) "La ciudad ritual" Anthropos, Barcelona.

Bellah R.N. (1967) "Civil Religion in America" Daedalus,96/1: 1-21

Bellah R.N. y Hammond P.E.(1980) "Varieties of Civil Religion" Harper & Row, San Francisco.

Campón Gonzalvo J. y Pastor Fluixá J. (1989) "Nuevas aportaciones a la historia de Calpe" Ajuntament de Calp, Calp.

Durkheim E. (1982) "Las formas elementales de la vida religiosa" Akal, Madrid.

Llopis Bertomeu V. (1975) "Calpe" , Ajuntament de Calp, Calp.

Pastor Pastor P. (1994) "Calpe, gentes y hechos" Ajuntament de

Calp y Fundación CAM, Calp.