Un dels arguments adduïts per bombardejar Iraq és que Hussein és un monstre capaç de utilitzar gasos verinosos contra el seu propi poble. És veritat que Hussein va utilitzar gasos verinosos contra els kurds, però el que no es diu és que ho va fer quan era aliat fidel dels Estats Units i rebia diners i armaments d’occident en la terrible guerra entre Iraq i Iran. Tampoc es diu que, quan el nostre aliat Turquia va realitzar un netejament ètnic contra els kurds durant el anys noranta, el 80% de l’armament procedia dels Estats Units, ni que els "aliats" van cedir a les forces armades de Turquia l’ús de l’espai d’exclusió aèria imposada a Iraq perquè bombadejara amb més facilitat els kurds.

A més a més, com recorda Amnistia Internacional, en el discurs ianqui els drets humans bàsics, com el de no patir un bombardeig, dels pobles d’Iraq han desaparegut de l’equació. Si volem defensar els drets d’aquests pobles, comencem per no bombardejar-los. Les guerres modernes lliurades per la superpotència mundial contra un país del tercer món es venen com guerres "netes" gràcies a armes "intel·ligents", però, de fet, no és així. D’una banda, les bombes no són tan intel·ligents o, si ho són, s’utilitzen, com sempre ho han fet els imperialistes, per estendre el pànic entre la població civil, de l’altra, el blanc principal és la infraestructura civil (comunicacions, aigua, electricitat).

Precisament, durant la Guerra del Golf es va destrossar de forma sistemàtic la infraestructura d’Iraq amb 88,500 tonades de bombes: l’equivalent de set bombes atòmiques del tipus utilitzat a Hiroshima (cal recordar que la utilització d’armes de destrucció massiva normalment està reservada als països poderosos). Una preocupació pel destí del poble iraquià no sembla haver caracteritzat els Estats Units i els seus "aliats" britànics: han continuat bombardejant el país des del fi de la Guerra del Golf i han imposat unes sanciones econòmiques que han implicat la mort de més de mig milió de nens i nenes de menys de cinc anys per malalties que es poden prevenir: quan li van preguntar a Madelaine Albright, l’exSecretària d’Estat en 1998 si aquest preu valia la pena, va respondre que sí (moltes de les morts semblen relacionades amb l’ús generalitzt d’urani empobrit durant els bombardeigs, fet que també han denunciat excombatents dels Estats Units i del Regne Unit).

Aquesta destrucció sistemàtica d’infraestructura fa que una altra justificació adduïda per bombardejar el país no siga massa creïble: la possibilitat que Iraq estiga fabricant una arma nuclear. Scott Ritter, per exemple, un dels principals inspectors d’armes de l’ONU a Iraq durant set anys, ha descartat aquesta possibilitat, argumentant que es va destruir completament la capacitat de producció d’urani o plutoni molt enriquit i que aquestes substàncies són molt difícils d’adquirir, sobre tot si es tracta d’un país que pateix sancions econòmiques i la vigilància dels serveis d’intel·ligència de tot el món desenvolupat. A més a més, si no és gaire probable que Iraq puga desenvolupar una bomba nuclear, el que resulta clar és que, els Estats Units sí posseeix un arsenal nuclear capaç de dissuadir qualsevol país de tractar un atac nuclear.

Pel que fa a la possibilitat que Iraq estiga desenvolupant armes químiques o biològiques, hem de recordar que el Govern d’Iraq està disposat a admetre, sense condicions, els inspectors de la ONU. És evident que Iraq pot tractar d’amagar la veritat, com és evident que els poders occidentals tractaran, com ja ho van fer en el passat, de col·locar espies entre els inspectors. Però són problemes que es podran resoldre sense la pèrdua de vides humanes.

Si hi ha una possibilitat d’evitar una guerra, perquè s’entesta l’administració Bush a bombadejar Iraq? Hi ha moltes motius. En primer lloc, Bush sembla haver descobert que una societat en guerra permanent té un avantatge important per als governants: quan la situació econòmica del país no sembla gens clar, quan puja la desocupació, quan hi ha escàndols financers que esquitxen membres de l’Administració, què ha de fer perquè la gent no en parla? Molt senzill, declarar una guerra.

D’altra banda, és notori que moltes de les persones encarregades de dissenyar la política ianqui tenen relacions financeres directes o indirectes amb el negoci d’armaments o energètic (segons el World Policy Institute, 32 tenien vincles financers significatius amb la indústria militar ianqui i 21 amb la indústria energètica).

En tercer lloc, l’ocupació militar d’Iraq entra perfectament en els interessos estratègics a llarg termini dels Estats Units. L’objectiu principal de l’economia ianqui és assegurar que els Estats Units tinga petroli barat per a un futur il·limitat (u dels problemes dels models econòmics del capitalisme és que el futur no té límits, el futur de l’ecosistema en què es desenvolupa, però, sí en té). Tota la seua política exterior està subordinada a aquesta finalitat.

La guerra que vol Bush i les seues comparses, com el senyor Aznar, no té cap justificació. És més, es vol fer una guerra d’agressió per tal d’imposar els interessos econòmics i polítics del Govern dels Estats Units. La pau és necessària. Lluitar contra la guerra a l’Iraq és urgent, com ho es defensar els drets del poble palesti. La pau mundial està en perill.