Els propers 24, 25 i 26 de febrer està prevista en València una reunió de l'OTAN amb el títol de "Diálogo Euromediterráneo sobre Paz y Seguridad". Aquesta reunió s’emmarca en els intents de presentar a l’OTAN com un instrument de pau, després que la desaparició del Pacte de Varsòvia fera trontollar la seua justificació militar. Tanmateix, l’OTAN continua essent inequívocament una organització militar, un instrument de guerra. I seria caure en una tremenda ingenuïtat creure que l’OTAN ha deixat de defensar als interessos que ha defensat sempre: l’OTAN continua essent dominada pel Departament d’Estat nord-americà, continua essent un instrument d’allò que Eisenhower va anomenar el complex militar-industrial nord-americà, i més enllà de les seues fronteres, el braç armat de les multinacionals, del Fons Monetari Internacional, del fòrum de Davos, en definitiva dels potentats de la Terra.

I l’OTAN, que representa allò que representa, darrerament s’atorga al dret a decidir unilateralment on i quan intervenir militarment. En aquestes condicions, l’imperialisme que canalitza és encara més palès que abans: el seu menyspreament a la voluntat dels pobles, al seu dret a l’autodeterminació, ni tan sols s’amaga sota la col·laboració amb governs titelles: l’OTAN es situa per damunt dels pobles, dels governs i fins i tot de l’ONU, dels acords de la qual prescindeix quan vol.

L’anomenat "pensament únic" pretén presentar a l’OTAN com quelcom per damunt del bé i del mal, com una força neutral que intervé com a tal en els conflictes d’arreu del món. La grandària d’aquesta fal·làcia és solament comparable a la de la "globalització" amb la qual es vol vendre: l’OTAN intervé als conflictes com a part bel·ligerant, als serveis d’uns interessos molt concrets, els interessos d’unes determinades classes socials, d’aquells que concentren en les seues mans la riquesa del món mentre condemnen a la resta a la misèria. Doncs la desigualtat flagrant, les injustícies socials, l’explotació i la divisió de classes entre explotadors i explotats continua existint, si de cas de forma més "globalitzada" a nivell mundial. I en aquestes condicions la lluita de classes, que existia abans de Marx, continua existint inevitablement en l’actualitat. I qué és el neoliberalisme sinó una agudització de la lluita de classes des de la prepotència del gran capital internacional, que es sent amb les mans més lliures en un mon políticament i militarment unipolar?

Per això, quan el Partit Comunista es pronuncia per la pau, ho fa des de la constatació de l’existència de la lluita de classes, que no depèn de la nostra voluntat. Però la lluita de classes es pot desenvolupar de moltes formes. I nosaltres propugnem que es desenvolupe en un marc de pau i democràcia, amb respecte als drets socials i a les voluntats majoritàries dels pobles, i denunciem que massa a sovint els privilegiats han utilitzat a les forces armades en contra de la voluntat popular, del qual va ser un exemple paradigmàtic el colp de l'assassí Pinochet, amb el suport dels amos de l'OTAN, que ara es lamenten de la seua "errada" però no abdiquen de la seua prepotència.

I som conscients que quan s'arriba a una situació de guerra els qui s'enfronten físicament en els fronts de batalla i pateixen les conseqüències son diferents sectors populars, per molt que una part d’aquestos s’hagen vist arrossegats a defensar els interessos d'una minoria de privilegiats que resten resguardats en la reraguarda.

Per tot això, la nostra posició per la pau i en contra de la guerra és també una posició de classe, de defensa dels interessos de les classes populars en contra dels privilegiats. Per això, l’exigència de dissolució de l’OTAN, el bloc militant restant, és un requisit de la lluita per la pau mundial, pel respecte a la voluntat dels pobles del món.