Antoni Planells, membre de la plataforma Esquerra i País, publica al LEVANTE-EMV d’avui 23 de juliol un article que inclou una sèrie d’acusacions a "el nucli dur del PCE a Madrid". No sé si es referís a algun sector del Partit Comunista de Madrid, cas en el qual tinc poc a dir. Però sí he de recordar-li que la política del PCE no l’acorda cap nucli de comunistes madrilenys, sinó el seu Congrés i el conjunt del seu Comité Federal, al qual els comunistes valencians tenim una participació significativa.

I he d’assenyalar que el Comité Federal del PCE al que dóna suport és als acords del Consell Polític Federal d’IU, i no a les posicions que puguen haver adoptat alguns dels seus membres. En particular, i com a ponent sobre Estat Federal del Comité Federal del PCE, considere lamentable que molts companys i companyes hagen votat en contra del document sobre el mateix tema presentat per Jaime Pastor al Consell Polític Federal d’IU, document globalment en sintonia amb el que presentat per mi va aprovar fa uns mesos el Comité Federal del PCE, en defensa del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, de la igualtat de tractament de totes les llengües i cultures nacionals, i d’un federalisme solidari que tendisca a superar desequilibris econòmics.

Tanmateix, del text de Planells es desprèn prou confusió sobre alguns dels acords adoptats pel Consell Polític Federal d’IU, i que el PCE recolza; en particular, els que fan referència a la Reforma Laboral, a la coalició electoral amb el PSOE à Galícia i a l’assemblea de Quart de Poblet.

Anem per parts:

Tant IU com el PCE respecten profundament als sindicats de classe, que per cert no són únicament el dos més majoritaris. Però una cosa és respectar-los i altra actuar com una simple corretja de transmissió de les seues direccions. Naturalment, els òrgans de direcció dels sindicats eren lliures de signar amb la CEOE l’acord sobre la Reforma Laboral. Però quan aquesta arriba al Parlament escapa de la seua competència. IU va valorar que la Reforma Laboral era lesiva per als treballadors, i es va posicionar en contra d’ella (com, per cert, van fer la majoria dels treballadors i treballadores participants en les manifestacions de l’1 de maig). I cal recordar que Cristina Almeida, Ricardo Peralta i Manuel Alcaraz són diputats d’IU, i no diputats de CC.OO. ni (com bé recorda Planells) del PDNI, de manera que si acompleixen l’anunciat propòsit d’anar-se d’IU, bo seria que tornaren els escons...

Pel que fa a la coalició electoral amb el PSOE en Galícia, no es va sotmetre al Consell Polític la revocació de l’acord de la direcció d’EU-EG, sinó que es va negar el suport polític al mateix: en bona lògica, si els òrgans d’EU-EG decideixen pel seu compte una coalició electoral amb un partit estatal, el òrgans federals d’IU també hauran de ser lliures per a decidir si li donen suport o no. I, en absència d’un suport federal, si alguns components d’IU poden decidir pel seu compte donar suport a eixa coalició amb el PSOE, altres podrem decidir si donem suport, per exemple, al BNG, el qual, per cert, sense tindre cap acord formal amb IU hi ha coincidit més en el Parlament que el PDNI i IC... per no parlar del PSOE.

Per altra banda, i per als que qüestionen el paper d’una Comissió Federal (que no "Central") de Garanties en IU, caldrà recordar com, per exemple, el Tribunal Constitucional ha sortit en defensa de l’autonomia acadèmica de la Universitat de València per a anomenar català a la nostra llengua, revocant una sentència d’un Tribunal valencià. Doncs bé, la Comissió Federal de Garantia d’IU, que juga al seu si un paper semblant al d’un Tribunal Constitucional en defensa de la seua democràcia interna, ha sortit en defensa de l’autonomia del Col·lectiu de Quart de Poblet, vulnerada per l’aparell d’EUPV.

Doncs bé, Antoni Planells, estem d’acord en que Esquerra Unida és possible. Una Esquerra Unida que no emmascare en la seua sobirania per a l’actuació política al País Valencià, que ningú discutís, tant actuacions caciquistes com el suport a Reformes Laborals al Parlamento Español que abarateixen l’acomiadament i a coalicions amb el Partido Socialista Obrero Español sense un programa clar d’esquerres. Aquesta és l’Esquerra Unida per la qual els comunistes del PCPV, els socialistes del PASOC, els republicans d’IR i els independents que volen una esquerra transformadora estem disposats a maldar.