Aquest matí 6 d'octubre me criden per telèfon per a
avisar-me que ha estat publicat en alguna edició del Levante un
article titulat "
Un Partit Comunista
anacrònic" signat per
Héctor
Garcia. Vaig pensar
que potser es referira al nostre suport a la manifestació del 9
d'octubre per la vesprada, amb el lema "Guanyem el País"
però contextualitzada històricament en l'arribada de
Jaume I a València en l'Edat Mitjana. Però quan vaig
trobar l'article en l'edició digital del Levante vaig llegir que
l'autor signava com a ex assessor del grup parlamentari d'UPV. Com UPV
no va tenir mai grup parlamentari (va tenir 2 diputats
autonòmics dins del grup parlamentari de la coalició
IU-UPV, que després van passar al grup mixte) vaig entendre que
l'autor es situava fora de la història real, i era per tant un
autor ucrònic.
En llegir l'article, vas comprovar que no parlava de
reminiscències medievals, sinó que ens acusava de voler
el socialisme i el comunisme, és a dir, una societat sense
classes ni Estat, cosa que per a ell era anacrònica. Per tant,
es tracta d'un autor no solament ucrònic sinó redundant,
per tal com per a ell tot Partit Comunista seria anacrònic per
definició. Si hagués tingut una mica més
d'imaginació, potser ens hagués anomenat "comunistes
recalcitrants", com van fer el seu dia amb el premi Nobel
José Saramago. O, per a estar
més a la moda, ens podia haver dit "populistes", com li diuen a
Hugo Chávez, capdavanter del
"Socialisme del segle XXI". No sembla haver-se adonat que, tal com van
les coses, les teories de
Francis
Fukuyama sobre la fi de la història-capitalisme
forever, estan passades de moda.
A continuació realitza una sèrie de disquisicions poc
argumentatives, que l'únic que demostren és el seu
desconeixement de l'obra de
Marx
i
Engels: afirma que la
globalització econòmica seria "
impensable per a ells", quan al
Manifest Comunista de 1848 ja van escriure que "
la
burgesia,
a l'explotar el mercat mundial, dona a la producció i al
consum de tots els països un segell cosmopolita. Entre les
lamentacions dels reaccionaris destrueix els ciments nacionals
de la indústria...". Tampoc sembla conèixer la
història del PCE, quan al darrer paràgraf es demana si "
no vol pactar amb organitzacions burgeses",
cosa que me reafirma en el caràcter ucrònic de l'autor,
que sembla viure en un món on el PCE mai va formar part del
Front Popular ni de la Junta Democràtica. Per cert, no sé
si es refereix al Bloc Nacionalista Valencià, amb qui hem trobat
coincidències programàtiques que res tenen a veure amb
posicions "
burgeses". Potser,
dins de la seua ucronia, el confundisca amb alguna altra
organització amb la qual es va relacionar en el passat.
Ara bé, poc abans del final és on planteja alguna
argumentació amb la qual preten haver "
demostrada la hipòtesi sobre
l'anacronisme" del nostre Partit. Aquesta argumentació es
basa en dues premises:
1) La "
dilució de la classe
treballadora en el gran sector dels serveis". Sembla pensar que
els que treballem en serveis com l'Ensenyament o la Sanitat no som
treballadors. Marx, el PCPV, CC.OO. (el meu sindicat) i els nostres
amics de l'STE no pensem així.
2) La "
dissolució del propi
Estat al si de l'economia globalitzada". No crec que els
iraquians o libanesos que han hagut de patir les bombes
llançades pels Estats Units i per l'Estat d'Israel estiguen molt
d'acord.
Naturalment, com
ex-falso sequiotur,
a partir d'unes premises falses pot arribar a qualsevol cosa.
Si l'autor hagués llegit una mica més, enlloc de
deixar-se arrastrar pels seus prejudicis anticomunistes,
s'hagués adonat que la nostra crítica comunista a l'Estat
com a màquina repressiva al servei de la classe o casta dominant
s'ha reforçat per l'experiència dels règims
burocràtics que van usurpar el nom del comunisme. I si
hagués estudiat a
Pierre
Bordieux hauria entés com el capitalisme neoliberal vol
prescindir de la mà materna de l'Estat, que cura i protegeix,
però reforçar la seua mà paterna, que
amenaça i castiga. I que nosaltres volem dissoldre a poc a poc
l'Estat no en el mercat capitalista, sinó a través de la
seua substitució per una creixent autoorganització
social, paral·lelament a la superació del capitalisme, la
desaparició dels privilegis de classe i l'assumpció del
seu protagonisme col·lectiu per part del conjunt dels
treballadors i treballadores com a generadors reals de la riquesa
social. Perqué, com deia el filòsof italià
Severino citat fa poc pel nostre
amic
Antonio Arnau, "
els peus han de tocar terra, però
no és obligatori que el cap estiga a la mateixa altura que els
peus".