EL CONFLICTE NACIONAL VALENCIÀ
                      Rafael Pla López
            membre de la Comissió Política del PCPV

	Víctor Baeta, d’UPV, publica al LEVANTE-EMV del 3 de 
setembre un article replicant a Dolors Pérez, d’EUPV. 
Aquest article resulta paradigmàtic d’una certa concepció 
del nacionalisme, i és això el que fa que pague la pena 
contestar-li.
	S’exaspera Víctor pel fet que Dolors milite "en un 
partit en el qual els seus dirigents (Anguita, Almeida, 
Garrido) s’identifiquen amb una altra nació, quan la 
majoria del membres d’IU no són valencians". Anem per 
parts: EUPV és una formació política sobirana, que des de 
la seua sobirania es federa en IU, el qual no és un 
partit, sinó un moviment polític i social, ideològicament 
i nacional plural; per cert, entre els seus dirigents 
s’oblida d’esmentar, per exemple, a Frutos i Jové, 
nacionalment catalans.
	Però realment Víctor no necessita anar a Madrid per 
a trobar espanyols. Com ell mateix assenyala, "entre els 
membres d’EU, molts es consideren nacionalment espanyols". 
Doncs clar! I entre els ciutadans i ciutadanes del País 
Valencià, molts dels quals (habitants de comarques 
castellanoparlants, immigrants) tenen el castellà com a la 
seua llengua pròpia. Com voldria evitar-ho Víctor? Doncs 
vull creure que no voldrà aplicar-los una mena de neteja 
ètnica, ni obligar-los a canviar de llengua a l’estil 
franquista.
	La realitat és que el País Valencià és nacionalment 
i lingüístic plural, es pose com es pose. I que la gran 
majoria de la gent valenciana té un marc de referència 
nacional més ampli que el territori estricte del País 
Valencià, siga aquest l’àrea nacionalitària dels Països 
Catalans o l’àrea estatal d’Espanya.
	I aquesta realitat plural del País Valencià no 
canvia pel fet que alguns la vulguen anomenar nació 
valenciana: el nom no fa la cosa, però tampoc la canvia. 
Com resulta difícil d’entendre què significa "la lleialtat 
a la terra", com no siga en sentit ecologista, que 
precisament no coneix fronteres. Sí podria entendre la 
lleialtat "als interessos dels treballadors"  valencians, 
però aquesta lleialtat passa precisament per oposar-se a 
la seua divisió, reafirmant que "són valencians tots els 
que viuen o treballen al País Valencià". És a dir, 
prèviament al debat sobre la federació amb organitzacions 
d’esquerres d’altres pobles d’Espanya, està el problema de 
la unitat de las classes populars valencianes, les quals 
són, ho repetesc, nacionalment i lingüístic plurals. I una 
organització nacionalista valenciana demostrarà el seu 
tarannà d’esquerres advocant per eixa unitat, com fan els 
nacionalistes d’esquerres que participen al moviment 
polític i social (que no partit, segons la seua 5ª 
Assemblea) d’EUPV.
	Quina és l’alternativa? Excloure als 
castellanoparlants que es consideren nacionalment 
espanyols? I als immigrants que es consideren nacionalment 
àrabs? I als que ens considerem nacionalment catalans?
	La única condició raonable que es pot posar és que, 
amb independència de la llengua i l’adscripció nacional 
de cadascú, s’estiga disposat a treballar per les 
llibertats nacionals de tots els valencians, com plantegen 
tant el PCPV com EUPV.
	Doncs el conflicte lingüístic valencià, amic Víctor, 
no és, efectivament, el que es dóna amb els 
secessionistes, que per si mateixos no passarien de ser un 
epifenomen. Aqueix conflicte s’expressa en l’existència de 
greus entrebancs per a l’ús normal del català al País 
Valencià. I no tindríem problemes en repetir, amb Lluís 
Bertomeu ("Deu anys d’impuresa", LEVANTE-EMV, 4-9-96), que 
"el nostre català sempre serà valencià", sempre que sapiem 
de què estem parlant, és a dir, en què estem parlant. 
Doncs la unitat de la llengua no és una mania de puristes, 
sinó una condició per a la supervivència del 
valencià/català al nostre País: també la cultura necessita 
espai vital (i de mercat literari) per a no agostar-se; 
això és el que semblen haver entès els que han abandonat 
el secessionisme per a entrar al camí de la racionalitat; 
i això és el que el PCPV ha tingut clar des del seu 1º 
Congrés, encara que alguns (pot ser els que aleshores no 
ho vàreu assumir) sembleu haver-ho oblidat. Però això sí, 
seria de debò que els que hi éreu i ara no hi sou no 
atribuireu les mancances del PCPV durant la transició (que 
ell mateix ha reconegut autocríticament) a companys d’EUPV 
que aleshores ni tan sols hi eren al PCPV.
	I contribuïm, no amb paraules sinó amb fets, a la 
superació del conflicte lingüístic-nacional valencià quan 
unim en una mateixa lluita, per les llibertats socials i 
nacionals, a treballadors catalanoparlants i 
castellanoparlants. Quan el portaveu de La Hoya de Buñol 
al VIIé Congrés del PCPV va expressar el seu suport a les 
tesis sobre "los Países Catalanes" indicava clarament que 
anem pel bon camí.