DERROTES I VICTÒRIES
Rafael Pla López

Davant la disjuntiva (veure http://www.uv.es/pla/recompos.htm ) entre la confluència de l'esquerra (el projecte fundacional d'Esquerra Unida) i el lideratge mediàtic, els resultat de les darreres eleccions, i en particular les generals del 20D, mostren clarament que el primer és el camí de la victòria, especialment notori en Catalunya, on En Comú Podem (on participen ICV, EUiA i Podemos) ha estat la primera força, i també en Galícia, on En Marea (on participen Esquerda Unida, ANOVA i Podemos) ha estat la segona, i paradoxalment al País Valencià, on EUPV ha estat marginada de la confluència És el moment entre Compromís i Podemos que ha estat també la segona força, encara que no ha aconseguit sumar els vots per separat de Compromís i Podemos en les autonòmiques.

Pel contrari, la contraposició del lideratge mediàtic d'Alberto Garzón al de Pablo Iglesias, per damunt del qual estava valorat en les enquestes preelectorals, no ha evitat la derrota d'Izquierda Unida en la resta de l'Estat Espanyol, inclós el País Valencià, on Unitat Popular, reduïda a poc més que EUPV, no ha aconseguit revalidar el diputat d'aquesta. I en el conjunt d'Espanya, com sabem, Unitat Popular ha aconseguit representació únicament en Madrid, amb el mateix Alberto Garzón d'IU i Sol Sánchez d'ATTAC. I pel que fa a les candidatures de Podemos en solitari, ha tingut un apreciable resultat amb un 12'7% de vots i 42 diputats i diputades, però únicament ha aconseguit ser primera força en vots al País Basc, i globalment es veu reduït al paper de donar suport a un govern del PSOE si aquest desoís finalment els cants de sirena de la Gran Coalició.

Així doncs, al temps que el projecte de confluència d'esquerres consubstancial a IU apareix com el camí per a la victòria, IU com a formació política ha patit una greu derrota, els arrels de la qual cal analitzar.

A tal efecte, caldrà començar constatant el fracàs de les Primàries. Sabiem, en efecte, que les Primàries no són un mètode de democràcia participativa, sinó de democràcia mediàtica a l'estil nordamericà. Encara que en una formació improvisada com Unitat Popular, sense organitzacions de base, les Primàries eren la única forma en que podia elegir democràticament les seues candidatures, i de fet ha estat la única formació que les ha utilitzat plenament a tal efecte, però s'han mostrat poc efectives per a l'objectiu d'aconseguir suport popular.

Plou a més sobre mullat: en les darreres eleccions autonòmiques EUPV, que va utilitzar per primera vegada Primàries per elegir les seues candidatures, va obtenir els pitjors resultats de la seua història, restant fora de les Corts Valencianes.

Certament, el més que podem dir és que les Primàries no han estat un antídot per a la derrota, però no podem afirmar que hagen estat la principal causa d'aquesta. De fet, els resultats globals de les eleccions poden explicar-se en bona mesura pel que en els meus models matemàtics d'evolució social anomene "efecte revolta" ( veure http://www.uv.es/pla/CUANTOPE.DOC ), consistent en que en situacions de crisi el rebuig de les opcions "establides" porta a l'emergència d'opcions "marginals", encara que aquesta emergència puga ser efímera. Aquest efecte explicaria la forta baixada del PP i el PSOE i la pujada dels partits que han conseguit aparèixer mediàticament com a "nous",  encara que Ciudadanos estiga trufat de rebotats d'UPyD i del PP, i que Podemos  reproduïsca, en el seu funcionament i la seua política, els mètodes de Santiago Carrillo.

El que és singular és que Izquierda Unida no haja aconseguir aparèixer com una força alternativa i haja compartit l'afonament de partits "del sistema" com PP i PSOE, amb l'agreujant que per un sistema electoral que margina a les minories haja creuat cap a baix l'umbral que permet obtener representació en totes les circumscripcions excepte en Madrid.

Aquest resultat pot haver estat afavorit per determinats pràctiques d'Izquierda Unida que l'han fet aparèixer com una força "del sistema". Així, la seua participació en la Junta de govern d'Andalucia l'han fet corresponsable de les retallades socials que aquesta ha realitzat. I encara que José Antonio Moral Santín i Rubén Cruz ja estigueren fora d'IU quan va sortir a la llum l'escandol de les targetes "black" de Bankia de les quals eren posseidors, mediàticament van ser identificats sistemàticament amb IU, efecte reforçat pel comportament d'un sector d'IU que es va dedicar a qualificar a IUCM com "el partit de Bankia" per a intentar justificar la seua purga.

Però és que a més és dubtós que el programa electoral d'Unitat Popular, el referent electoral d'IU el 20D, suposara una alternativa real. A diferència, per cert, de les propostes programàtiques aprovades per l'Assemblea d'Unitat Popular de València (veure http://www.uv.es/pla/alteritat/proproeg.htm i http://www.uv.es/pla/alteritat/propron1.htm ). En efecte, en el programa electoral general hi havia, per una banda, propostes inviables, com un salari mínim de 1100 euros (en un país amb una renda mitjana de 1400 euros) i una renda bàsica del seu 70% (és a dir de 770 euros). I per altra banda mancaven propostes realment alternatives, com un posicionament netament antimilitarista i la disposició a emetre mitjans propis de pagament, sense la qual no és possible una sobirania democràtica en l'economia en el marc d'una economia de mercat enfront de xantatges financers de la Troika impedint sortir de l'austericidi neoliberal.

A partir d'aquesta situació cal afrontar la qüestió de les perspectives de futur d'IU. Des de la convicció de la necessitat d'un moviment polític i social plural i alternatiu d'esquerres, cal partir de la constatació de que l'actual IU no funciona com un moviment polític i social i és dubtosament alternatiu. Per altra banda, si bé es pot afirmar la necessitat d'una opció republicana i anticapitalista que lluite pel socialisme, això pot ser cobert pel PCE, i no justifica de per si l'existència d'IU. La raó original de l'existència d'IU era ser un àmbit de confluència de l'esquerra. Que actualment no és.

De fet, si Unitat Popular s'hagués consolidat i obtingut una representació suficient el 20D, la disolució d'IU en Unitat Popular hagués estat un objectiu lògic a curt termini. Però malauradament aquest no és el cas. Actualment, els àmbits reals de confluència de l'esquerra són experiències com "En comú podem" de Catalunya o "En marea" de Galícia, a més de les entitats unitàries que es van formar en les eleccions municipals. I les perspectives de futur d'IU haurien d'anar en la direcció de generalitzar aquestes experiències.

I en aquest procés, naturalment, caldrà preservar la pluralitat i les diferents identitats de l'esquerra. Però  el que caldrà preservar no és tant la suposada identitat d'IU, ja una mescla plural d'identitats, sinó les dels seus components, com és el cas del PCE.