DERROTES I VICTÒRIES
Rafael Pla López
Davant la disjuntiva (veure http://www.uv.es/pla/recompos.htm ) entre la confluència de l'esquerra (el projecte fundacional d'Esquerra Unida) i el lideratge mediàtic,
els resultat de les darreres eleccions, i en particular les generals
del 20D, mostren clarament que el primer és el camí de la victòria,
especialment notori en Catalunya, on En Comú Podem (on participen ICV, EUiA i Podemos) ha estat la primera força, i també en Galícia, on En Marea
(on participen Esquerda Unida, ANOVA i Podemos) ha estat la segona, i
paradoxalment al País Valencià, on EUPV ha estat marginada de la
confluència És el moment entre
Compromís i Podemos que ha estat també la segona força, encara que no
ha aconseguit sumar els vots per separat de Compromís i Podemos en les
autonòmiques.
Pel contrari, la contraposició del lideratge mediàtic d'Alberto Garzón al de Pablo Iglesias,
per damunt del qual estava valorat en les enquestes preelectorals, no
ha evitat la derrota d'Izquierda Unida en la resta de l'Estat Espanyol,
inclós el País Valencià, on Unitat Popular, reduïda a poc més que EUPV,
no ha aconseguit revalidar el diputat d'aquesta. I en el conjunt
d'Espanya, com sabem, Unitat Popular ha aconseguit representació
únicament en Madrid, amb el mateix Alberto Garzón d'IU i Sol Sánchez
d'ATTAC. I pel que fa a les candidatures de Podemos en solitari, ha
tingut un apreciable resultat amb un 12'7% de vots i 42 diputats i
diputades, però únicament ha aconseguit ser primera força en vots al
País Basc, i globalment es veu reduït al paper de donar suport a un
govern del PSOE si aquest desoís finalment els cants de sirena de la
Gran Coalició.
Així doncs, al temps que el projecte de confluència d'esquerres
consubstancial a IU apareix com el camí per a la victòria, IU com a
formació política ha patit una greu derrota, els arrels de la qual cal
analitzar.
A tal efecte, caldrà començar constatant el fracàs de les Primàries.
Sabiem, en efecte, que les Primàries no són un mètode de democràcia
participativa, sinó de democràcia mediàtica a l'estil nordamericà.
Encara que en una formació improvisada com Unitat Popular, sense
organitzacions de base, les Primàries eren la única forma en que podia
elegir democràticament les seues candidatures, i de fet ha estat la
única formació que les ha utilitzat plenament a tal efecte, però s'han
mostrat poc efectives per a l'objectiu d'aconseguir suport popular.
Plou a més sobre mullat: en les darreres eleccions autonòmiques EUPV,
que va utilitzar per primera vegada Primàries per elegir les seues
candidatures, va obtenir els pitjors resultats de la seua història,
restant fora de les Corts Valencianes.
Certament, el més que podem dir és que les Primàries no han estat un
antídot per a la derrota, però no podem afirmar que hagen estat la
principal causa d'aquesta. De fet, els resultats globals de les
eleccions poden explicar-se en bona mesura pel que en els meus models
matemàtics d'evolució social anomene "efecte revolta" ( veure http://www.uv.es/pla/CUANTOPE.DOC
), consistent en que en situacions de crisi el rebuig de les opcions
"establides" porta a l'emergència d'opcions "marginals", encara que
aquesta emergència puga ser efímera. Aquest efecte explicaria la forta
baixada del PP i el PSOE i la pujada dels partits que han conseguit
aparèixer mediàticament com a "nous", encara que Ciudadanos
estiga trufat de rebotats d'UPyD i del PP, i que Podemos
reproduïsca, en el seu funcionament i la seua política, els mètodes de
Santiago Carrillo.
El que és singular és que Izquierda Unida no haja aconseguir aparèixer
com una força alternativa i haja compartit l'afonament de partits "del
sistema" com PP i PSOE, amb l'agreujant que per un sistema electoral
que margina a les minories haja creuat cap a baix l'umbral que permet
obtener representació en totes les circumscripcions excepte en Madrid.
Aquest resultat pot haver estat afavorit per determinats pràctiques
d'Izquierda Unida que l'han fet aparèixer com una força "del sistema".
Així, la seua participació en la Junta de govern d'Andalucia l'han fet
corresponsable de les retallades socials que aquesta ha realitzat. I
encara que José Antonio Moral Santín i Rubén Cruz ja estigueren fora
d'IU quan va sortir a la llum l'escandol de les targetes "black" de
Bankia de les quals eren posseidors, mediàticament van ser identificats
sistemàticament amb IU, efecte reforçat pel comportament d'un sector
d'IU que es va dedicar a qualificar a IUCM com "el partit de Bankia"
per a intentar justificar la seua purga.
Però és que a més és dubtós que el programa electoral d'Unitat Popular,
el referent electoral d'IU el 20D, suposara una alternativa real. A
diferència, per cert, de les propostes programàtiques aprovades per
l'Assemblea d'Unitat Popular de València (veure http://www.uv.es/pla/alteritat/proproeg.htm i http://www.uv.es/pla/alteritat/propron1.htm
). En efecte, en el programa electoral general hi havia, per una banda,
propostes inviables, com un salari mínim de 1100 euros (en un país amb
una renda mitjana de 1400 euros) i una renda bàsica del seu 70% (és a
dir de 770 euros). I per altra banda mancaven propostes realment
alternatives, com un posicionament netament antimilitarista i la
disposició a emetre mitjans propis de pagament, sense la qual no és
possible una sobirania democràtica en l'economia en el marc d'una
economia de mercat enfront de xantatges financers de la Troika impedint
sortir de l'austericidi neoliberal.
A partir d'aquesta situació cal afrontar la qüestió de les perspectives
de futur d'IU. Des de la convicció de la necessitat d'un moviment
polític i social plural i alternatiu d'esquerres, cal partir de la
constatació de que l'actual IU no funciona com un moviment polític i
social i és dubtosament alternatiu. Per altra banda, si bé es pot
afirmar la necessitat d'una opció republicana i anticapitalista que
lluite pel socialisme, això pot ser cobert pel PCE, i no justifica de
per si l'existència d'IU. La raó original de l'existència d'IU era ser
un àmbit de confluència de l'esquerra. Que actualment no és.
De fet, si Unitat Popular s'hagués consolidat i obtingut una
representació suficient el 20D, la disolució d'IU en Unitat Popular
hagués estat un objectiu lògic a curt termini. Però malauradament
aquest no és el cas. Actualment, els àmbits reals de confluència de
l'esquerra són experiències com "En comú podem" de Catalunya o "En
marea" de Galícia, a més de les entitats unitàries que es van formar en
les eleccions municipals. I les perspectives de futur d'IU haurien
d'anar en la direcció de generalitzar aquestes experiències.
I en aquest procés, naturalment, caldrà preservar la pluralitat i les
diferents identitats de l'esquerra. Però el que caldrà preservar
no és tant la suposada identitat d'IU, ja una mescla plural
d'identitats, sinó les dels seus components, com és el cas del PCE.