Des del moviment per la pau i contra el genocidi en Orient
Pròxim s'han saludat les declaracions d'alguns governants
europeus que han criticat per "desproporcionat" l'atac israelià
contra el Líbano, enfront de les declaracions del govern
nordamericà justificant-ho pel seu "dret a defensar-se".
Tanmateix, s'han produït altres "desproporcions".
Aíxí, al llegir les declaracions de la vicepresidenta del
govern espanyol dient que "
Condenamos
sin paliativos la violencia de Hamas i Hizbulá y por supuesto
hemos exigido a Israel el cese de toda agresión armada",
no podem per menys de demanar-nos perqué solament respecte d'una
part no es limita a exigir el cesament de l'agressió armada
sinó que es condemna la
seua violència. Tant més quan és palesa
també la desproporció entre una i altra violència.
Cal recordar que el desencadenant de la crisi va ser unes accions
militars, primer de Hamas i després d'Hizbulà, en les
quals
van capturar a uns soldats israelians. Ni en un cas ni en altre es
tractava d'accions terroristes contra la població civil,
sinó d'accions militars contra un exèrcit que ocupa
il·legalment Palestina i una zona del sud del Líbano,
vulnerant resolucions de l'ONU. Aquestes accions, a més, van ser
una resposta contra previs atacs de l'Exèrcit d'Israel contra
civils palestins, com el que va assassinar a una família en una
platja de Gaza. I a la seua vegada, la resposta de l'Exèrcit
d'Israel va ser l'atac contra instal·lacions i població
civils, primer en Palestina i després en Líbano. En
aquest context s'han produït també posteriorment atacs
d'Hizbulà amb coets contra població civil d'Israel,
encara que hi ha també una gran desproporció entre les
víctimes civils causades per uns i altres.
Un pronunciament més equilibrat ha estat el d'Amnistia
Internacional, que ha llançat una campanya per aturar tots els
atacs contra la població civil en Orient Próxim,
recollint signatures en la pàgina web
http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/
. Aquesta, en efecte, hauria de ser la primera preocupació de
les institucions internacionals. De fet, la incapacitat de l'ONU per
intervenir en aquest sentit li nega tota credibilitat per a pressionar
a Estats com Iran o Corea del Nord: resulta patètic que es
condemne a aquest últim per llançar coets de prova i no
es condemne a l'Estat d'Israel per bombardejar Gaza i Líbano,
tolerant a més el seu reiterat incompliment de prèvies
resolucions de l'ONU.
La fi de la violència contra civils hauria de ser un primer pas
inexcusable per avançar pel camí de la pau, camí
en el qual no es poden confundir les rebutjables accions terroristes
contra civils amb les legítimes accions militars de
resistència contra una ocupació il·legal, encara
que també siga dessitjable una treva que pose fi a tota
acció violenta, treva que solament serà sostenible si
és bil·lateral. En aquest marc, l'exigència
d'aplicació de les resolucions de l'ONU també hauria
d'evitar les "desproporcions", com el cinisme de demanar el desarmament
d'Hizbulá mentre es tolera que l'Exèrcit d'Israel
continue ocupant terres al sud del Líbano. De la mateixa manera,
el camí de la pau en Palestina, que hauria de començar
respectant als representants democràticament elegits pel poble
palestí i alliberant a tots els presoners de guerra (no solament
als soldats israelians), passa necessàriament pel compliment de
les resolucions de l'ONU que exigeixen la fi de l'ocupació de
Gaza i Cisjordània, així com del dictamen del Tribunal
de La Haya que requereix el desmantellament del Mur dins de
Cisjordània, fent així viable un Estat Palestí que
faça realitat l'exercici del dret d'autodeterminació del
seu poble.