Francisco Mora ha perdut la seua habitual mesura en l'article "Aquelarre antiespañol" publicat al LEVANTE-EMV d'ahir 29 de maig, on reviu l'antic llenguatge de Cruzada. La sensibilitat democràtica del Sr.Mora no sembla veure's afectada per la violència policíaca contra una acampada pacífica en la Plaça d'Espanya de Barcelona, ni per la censura televisiva de les desenes de milers participants al Festival per la Pau al Parc de la Ciutadella. Sí la irrita, en canvi, el fet que càrrecs electes als Ajuntaments de Catalunya utilitzen la seua llibertat d'expressió per proclamar les seues conviccions antimilitaristes, republicanes o independentistes.
    Però on el despropòsit arriba al màxim és quan afirma que "las fuerzas armadas han sido vejadas y ofendidas injustamente sin tener en cuenta su papel positivo en la transición y en el desarrollo del actual sistema democràtico". Paper positiu? No, Sr.Mora, en Espanya no va haver-hi un 25 d'abril a la portuguesa. Què hem d'agrair-li a les forces armades? Que ens perdonaren la vida? Que fracassara el colp d'Estat del 23F? L'únic que s'els podria agrair és que no jugaren un paper massa negatiu, que permeteren la transició a la democràcia.
    Però, fem memòria. Quan es va legalitzar el PCE (un fet cabdal de la transició), els ministres militars del govern d'Adolfo Suárez van dimitir en senyal de protesta. I, com s'ha sabut posteriorment, el PCE, sota la direcció de Santiago Carrillo, va ser sotmés a un xantatge sota pressió militar per a que acceptara la inquestionabilitat de la monarquia i la unitat d'Espanya, com a condició per a ser tolerat. El PCE va ser forçat així a "aparcar" les seues posicions per la república i l'autodeterminació (que en aquell temps, recordem, eren compartides per tota l'esquerra, PSOE inclós). I el procés constituent es va desenvolupar sota vigilància militar, que marcava els límits que no es permetia traspassar. De fet, no solament els pobles d'Espanya actuaven en aquestes condicions de "sobirania limitada", sinó que el mateix PCE va tardar quasi 20 anys en recuperar la seua sobirania, la capacitat de decidir lliurement la seua política. Com es pot anomenar "paper positiu" a l'espasa de Damocles que va penjar durant molts anys sobre la democràcia espanyola? Recordem que ú dels arguments més pintorescos en favor de romandre dins de l'OTAN era que això ajudaria a neutralitzar les tendències colpistes en l'Exèrcit espanyol (sempre, se suposa, que els interessos del "amic americà" no es veieren afectats).
    El Sr.Mora no vol entendre que podia haver-hi molts motius per a oposar-se a la Desfilada Militar en Barcelona. Uns es podien oposar per ser republicans o independentistes, altres per ser antimilitaristes, altres per considerar, sense ser una cosa ni altra, que una Desfilada Militar no afavoria una cultura de la pau (i honora al seu partit que alguns representants del PP es pronunciaren també en aquest sentit). Però totes aquestes posicions són democràticament legítimes: en una democràcia no pot haver qüestions tabú, no es pot limitar l'expressió pacífica de posicions polítiques. Tenint en compte, a més, que qüestions com l'autodeterminació o la república no són sinó principis democràtics: el dret d'un poble a decidir el seu propi futur dins o fora d'un Estat i el dret a l'elecció democràtica del cap de l'Estat. Ni la voluntat de viure junts pot ser imposada per un Exèrcit, ni es pot confondre l'aprecio pel compromís democràtic de don Juan Carlos amb una justificació de la institució monàrquica.
    Possiblement allò més saludable dels esdeveniments de Barcelona és que mostren que la població ha perdut la por a l'Exèrcit. Potser això és el que ha posat nerviosos a alguns.