Sorprenentment, el text de l'Acord Interconfederal Per a l'Estabilitat de l'Ocupació comença afirmant que "El creixement sostingut és necessari per a la creació d'ocupació". Sorprenentment, 10 anys després de l'informe Brundtland que va encunyar l'expressió "desenvolupament sostenible" arran de constatar la inviabilitat ecològica d'un "creixement sostingut". Sorprenentment, quan els darrers anys s'han produït alhora creixement i increment de l'atur.

Però, clar, l'Acord parteix d'eixa aberrant premissa, junt al que anomena "reptes" derivats del Tractat de Maastricht, per a acceptar la "flexibilitat" laboral i l'objectiu de la "competitivitat", és a dir, els criteris neoliberals que tradicionalment ha defensat la patronal i l'aplicació dels quals ha portat a més atur i més precarització. No és estrany, quan prèviament s'ha emmascarat el protagonisme dels treballadors en la producció reduint l'ocupació a un fet passiu, creat pels empresaris: amb aquestes premisses, els treballadors haurien d'orientar-se a facilitar eixa creació de la forma més còmoda per als empresaris... i agrair la seua benevolència al fer-ho, acceptant fins i tot condicionar-la a un inviable "creixement sostingut". És com demanar augmentar la dosi d'un remei que ha empitjorat al pacient.

Certament, l'acord també parla, a l'apartat 6.a, de "la gestió del temps de treball, la duració i redistribució de la jornada". Però, al contrari de la contundència de l'afirmació inicial, es limita a parlar de "estudiar tot allò relacionat" amb la mateixa, i ni a soles parla explícitament de la reducció de jornada ni com a matèria d'estudi! Si una i altra cosa són concessions recíproques, la seua desproporció és aclaparadora.

Què diferent seria si l'Acord començara proclamant que la reducció de la jornada laboral, com a base per a un repartiment del temps de treball, és una condició necessària per a avançar cap a la plena ocupació, i després cap al final del text fera la concessió de parlar d'estudiar tot allò relacionat amb les condicions de viabilitat del creixement i el desenvolupament econòmic. Es dirà, clar, que difícilment la patronal ho hauria acceptat. Però en tot cas, i si no era possible un acord raonable (socialment i ecològicament) sobre els principis, podria haver-se optat per anar directament al gra de les mesures concretes, en lloc d'assumir, ja en el preàmbul, el discurs neoliberal del pensament únic.

O podia, en tot cas, haver-se limitat a l'enunciat genèric, que sí figura en el preàmbul, segons el qual "El funcionament del mercat laboral en l'actualitat no resulta el més adient per a basar sobre ell un model de relacions laborals estables, ja que perjudica tant a les empreses com als treballadors". Doncs, efectivament, es partia d'una situació molt dolenta, reconeguda per ambdues parts: la derivada de la contrarreforma laboral realitzada amb el govern del PSOE que havia instituït els contractes fem. Realitat que ha estat reconeguda per qui, des de la cúpula del PSOE, ha afirmat que ara es vol substituir el contracte fem per l'acomiadament fem...

Efectivament, i encara que no se modifiquen les formes de contracte precari més utilitzades (per obra o servei i per circumstàncies de la producció), es proposa un "contracte per a la formació" que elimina algunes de les característiques més dolentes del maleït "contracte d'aprenentatge". Certament, i estant molt lluny del que seria desitjable i raonable, és una millora... respecte de l'aberrant situació anterior.

Però a canvi, en l'Acord s'introdueixen, entre d'altres, dues concessions fonamentals: un nou contracte indefinit amb una menor indemnització per acomiadament improcedent i una ampliació de les anomenades causes objectives d'acomiadament "procedent".

Sembla clar que si un acomiadament és improcedent, i ha estat declarat com a tal per la judicatura laboral, no s'hauria de produir; en aquest marc, proposar fins i tot reduir la indemnització pel mateix és un escarni que ni tan sols el PP s'atrevia a defensar. Tanmateix, caldria evitar que la discussió sobre aquest contracte indefinit-inestable, i de les eventuals "garanties" per a que no s'aplique als actuals treballadors "fixes", deixe en segon pla el que és molt més greu: la llibertat general d'acomiadament "per a superar les dificultats que impedisquen el bon funcionament de l'empresa, ja siga per la seua posició competitiva en el mercat o per exigències de la demanda". És a dir, quan l'acomiadament l'interesse a l'empresari, sense necessitat de justificar situacions de crisi. A banda de la insolidaritat front als treballadors d'altres empreses que suposa la referència a la competitivitat, cal suposar que si un empresari vol acomiadar serà perquè l'interesse, de manera que amb aquest criteri serà molt difícil que un acomiadament siga declarat "improcedent", i la indemnització es reduirà, des de 45, no a 33, sinó a 20 dies per any i per a tots els treballadors.

Així, i a canvi d'una correcció parcial del desgavell de l'anterior contrarreforma laboral, s'accepta l'acomiadament fem. Intercanvi de concessions molt dubtós, perquè l'eventual pas de contractes temporals a indefinits interessa tant a treballadors com a empresaris (el contracte fem porta a treball fem, sense qualitat ni "competitivitat"), com reconeix el text de l'Acord, mentre que la major facilitat d'acomiadament interessa únicament als empresaris.

Es podrà dir, clar, que això ha vingut forçat per una correlació de forces desfavorable, baix un govern del PP favorable a la patronal. Però això (que en cap cas justificaria la proposta del nou contracte indefinit, ni l'acceptació de principis neoliberals) ens porta a preguntar-nos què s'ha fet per a intentar canviar la correlació de forces. Doncs, amb el rerafons d'un govern de la dreta, els negociadors sindicals estan venuts sense una mobilització dels treballadors, que no resultava afavorida pel secretisme de les primeres fases de la negociació.

Certament, la desmobilització no és responsabilitat exclusiva de les cúpules dels sindicats majoritaris: el conjunt dels treballadors, i de les organitzacions socials i polítiques, han d'assumir la seua part de responsabilitat. I han de plantejar-se si van a acceptar resignadament mesures contràries als interessos de la majoria de la població, o estan disposats a mobilitzar-se per a impedir-les.