La gravíssima crisi de l'actual sistema bipartidista en Espanya, que es va fer palés en les Eleccions Europees del 25 de maig de 2014, sembla haver arribat a un punt de no retorn amb la Operació Púnica, que després dels casos Gürtel i altres, ha acabat posant el PP contra les cordes. Si ja abans estava caiguent en picat en la intenció de vot, després d'aixó sembla molt difícil que la classe dominant, i especialment el gran capital financer, continue confiant en el PP per a la defensa dels seus interessos. Aquesta situació, a més, fa difícilment viable l'opció de la Gran Coalició PP-PSOE per continuar aplicant les polítiques de la Troika. Davant d'un PP en descomposició, el PSOE no té altra opció que accentuar la seua oposició a ell, desmarcant-se fins i tot dels acords de Gran Coalició europea per a l'elecció de la Comissió Europea.

Tanmateix, el recent record de les polítiques antisocials del Govern de Zapatero arran de maig de 2010 a les ordres de la Troika fa que el PSOE continue amb baixes expectatives de vot i tampoc semble una opció viable de relleu per fer polítiques de dretes amb un discurs aparentment d'esquerres. Es el conjunt del bipartidisme PP-PSOE el que està en crisi.

Ara bé, seria ingenu creure en una desbandada general de la dreta que donés lloc a un passeig triunfal d'una alternativa d'esquerres. Si actualmente estem en un procés de recomposició de l'opció d'esquerres al voltant dels nuclis que representen per una banda IU i els seus aliats (que al Congrés dels Diputats conformen Izquierda Plural) i per altra banda la força emergent de Podemos, cal preveure que l'afonament del PP donarà lloc també a una recomposició de la dreta política.

Podem fer memòria del que va passar en Espanya amb la UCD, i també en altres països, i en particular en Italia. Arran de la crisi de corrupció que va afectar tant a la Democràcia Cristiana de Giulio Andreotti com al Partit Socialista de Bettino Craxi, va sorgir la figura de Berlusconi que va hegemonitzar la dreta italiana, i a sovint el seu govern, durant varies dècades. Cal demanar-se aleshores qui pot ser el o la Berlusconi espanyol. Potser una coalició o fusió d'UPyD i Ciutadans, o una nova formació al voltant d'un nou líder darrere del qual la banca, el gran capital i els principals mitjans massius de comunicació llancen tot el seu pes?

En tot cas, i no podent incidir directament en la forma de recomposició de la dreta, podem ocupar-nos de com pot produir-se la recomposició de l'esquerra. Descartant al PSOE, la ubicació del qual en l'esquerra és si més no dubtosa (es podria qualificar, en tot cas, com una opció de centre, amb la qual es podria arribar, com a molt, a acords postelectorals que, tanmateix, tindrien poc recorregut si manté la seua submissió a les polítiques de la Troika), els dos models principals són els que representen IU i Podemos.

Si IU representa, des de la seua mateixa constitució i el desenvolupament de la seua política, un projecte de confluència de l'esquerra des del reconeixement de la seua pluralitat, Podemos, especialment després d'haver-se imposat les posicions de Pablo Iglesias i els documents "Claro que podemos" enfront de "Sumando podemos" que partia d'un reconeixement si més no d'una pluralitat interna, ha optat per l'aglutinació amb suport mediàtic al voltant del seu lideratge personal.

Tanmateix, l'opció de Podemos-Pablo Iglesias únicament podria imposarse en un context de desbandada d'una dreta incapaç de recomposar-se. I per les raons anteriorment assenyalades, seria temerari confiar en això. A pesar dels espectaculars resultats que li donen les enqüestes (amb un PSOE impotent i un PP en descomposició), inclús si aquests es traduïren en vots no li permetrien obtenir una majoria parlamentària per a governar, i no diguem ja per obrir un Procés Constituent que donés lloc a una sortida democràtica a la crisi del règim monàrquic bipartidista. Més enllà del que diguen els seus manuals de Ciència Política, una alternativa d'esquerres, dels de baix o com es vulga dir ha de ser construida unint molts mimbres i des del respecte a la seua pluralitat.

I no cal oblidar que la construcció d'una alternativa d'esquerres s'haurà de fer en un entorn mediàtic majoritàriament hostil. Tot i que puguem utilitzar els recursos d'Internet, és aventurat confiar en que puga ser suficient l'eventual suport d'una cadena com la Sexta, que si va apostar en les Europees per impulsar Podemos rivalitzant amb IU, arribant a uns percentatges de vot similars encara que un poc per baix, és dubtós que fos suficient per a la batalla pel Govern i més encara per a superar el règim actual, sense oblidar que la Sexta va ser adquirida pel grup mediàtic de José Manuel Lara, que faria pesar la seua propietat si veiés en perill els interessos de la seua classe social.

Certament, per a fer de Pepito Grillo del règim ni IU necessita a Podemos ni Podemos necessita a IU. Però per bastir una alternativa de govern d'esquerres i més encara per obrir un Procés Constituent democràtic totes les forces són necessàries. Podemos necessita a IU i IU necessita a Podemos. En definitiva, l'única via possible per construir aquesta alternativa és la confluència de l'esquerra i els de baix.