Resposta a Hipatia
No sé molt bé a qui o que estas contestant, però voldria fer-te algunes puntualitzacions.
En primer lloc, afirmar que la violència organitzada és un dels fonaments del marxisme és una barbaritat, des del punt de vista del rigor teòric (i si no parlarem de rigor teòric, no tindria massa sentit parlar de marxisme). El fonament del marxisme és el materialisme històric, i en particular el basament econòmic-material de les contradiccions socials. Si dones una ullada a un clàssic com l'Anti-Dhuring de Engels, veuràs una crítica a les concepcions idealistes de la violència com a motor de la història.
Engels parla de la violència com a partera de la història, i de vegades aquesta cita ha estat repetida sense reflexionar-la: si penses un poc, t'adonaràs que en un parto el protagonisme no correspon a la partera, sinó a la parturienta.
No hauria de ser necessari subrratllar la rellevància del caràcter instrumental (de cap manera fonamental) que té la violència en el marxisme. En particular, el cult a la violència per si mateixa és incompatible amb el marxisme. En cada situació concreta caldrà analitzar en qué mesura la utilització d'una o altra forma de violència és o no efectiva per a la consecució d'uns o altres objectius. I, mira, quan la violència s'orienta a cremar llibreries (Lagun), atacar seus de sindicats (UGT) o segrestar treballadors (Ortega Lara), caldrà preguntar-se si no estem davant d'una forma de violència feixista...
Per altra banda, per a discutir l'afirmació que "no hi ha lluita sense violència" no cal referir-nos a Marx. Caldria, pel contrari, precisar qué s'enten per lluita i qué s'enten per violència. Si, per exemple, parlem de lluita d'idees, eixa frase vessaria de sentit. En altres casos, una lluita (com una vaga) pot implicar determinades formes de coacció (com la pressió que s'exercís sobre els patrons al cesar la producció), però anomenar-la sempre violència sembla excessiu, de no ser que practicarem la mateixa generalització del concepte de violència que aplica la patronal quan acusa de violència ("psíquica", se suposa) a qualsevol mena de piquet informatiu, utilitze o no coacció física. De fet, si no ens volem perdre en els conceptes, seria millor restringir l'ús del termini violència a la violència armada, i en eixe cas de cap manera es podria afirmar que tota lluita supose violència (armada).
El debat, per tant (des d'un punt de vista marxista), s'hauria de restringir a la pertinència de la violència armada en cada situació determinada. I l'anàlisi d'aquesta qüestió exigís prèviament analitzar la correlació de forces, amb una qüestió tan elemental com qui té les armes... i de qué armes es tracta. Perque en la nostra època afirmar que el poder està en la punta dels fusils és una ingenuitat: caldria dir, com a mínim, que està en la punta dels missils dels helicòpters "Apache" o quelcom semblant. Però cal deixar clar que si la violència solament pot ser instrumental, solament pot justificar-se per la possibilitat de victòria. Sense aquesta, ni tan sols podria anomenarse "revolucionària".
I altre aspecte que no es pot obviar és les repercusions de la violència en quant als objectius emancipadors del marxisme. L'experiència del socialisme burocràtic d'Estat ens ensenya amb quanta facilitat es degenera en formes burocràtiques i autoritàries que no condueixen a eixos objectius emancipadors, procés que s'estimula per la militarització que es deriva de la lluita armada. Perque, clar, una violència que vaja orientada a guanyar ha de ser, efectivament, organitzada... militarment.
Una conclussió provisional podria ser que la violència (com l'Estat) no és un instrument adient per a l'emancipació social. Encara que, en determinades situacions, puga ser necessària per a la conquesta de la democràcia. Amb el qual conectariem amb la proclama zapatista de que no lluiten pel poder, sinó per la democràcia...
Rafael Pla López