Que les resolucions judicials han de ser acatades és un principi
genèric que no vaig ara a discutir. Que hi ha resolucions
judicials injustes és un fet demostrable lògicament.
En efecte, quan diferents jutges emeten resolucions judicials
contradictòries sobre la mateixa cosa (la sol·licitud
d'autorització per a tancar un reemissor de
TV3 al País Valencià),
ambdues no poden ser justes. Una d'elles ha de ser
necessàriament injusta. Quina? Bé, el PP
considerarà que la injusta va ser la que no els va permetre
tancar el reemissor del Montdòver. La resta de forces
polítiques representatives considera que la injusta va ser la
que autoritzava a tancar el reemissor de la Carrasqueta. Com es veu,
depen de la posició política. En aquest cas, de la
posició política en defensa de la llibertat
d'expressió.
I
ex contradictione sequiotur.
Una vegada constatat que hi ha resolucions judicials injustes, ens
podem sentir autoritzats per a qüestionar la justícia
d'altres resolucions judicials. Amb la vènia.
Comencem per l'estranya resolució del Tribunal Suprem
anul·lant nombroses candidatures d'
ANV. Certament, la responsabilitat
per la mateixa pot considerar-se compartida: en primer lloc, pels
autors de la Llei de Partits, que molts considerem
antidemocràtica; en segon lloc, pel Govern, que ha ordenat la
impugnació de les esmentades candidatures. Però el cert
és que la seua anul·lació tenia un difícil
encaix en la Llei de Partits, que parla d'agrupacions electorals o de
Partits de recent inscripció. No és el cas d'ANV, partit
legal des de fa 30 anys. Potser per això la impugnació es
pretenia basar en la Llei Electoral. Amb tan poc fonament que el
Tribunal Suprem, enlloc d'atendre als arguments de la
impugnació, ha hagut de desenvolupar una singular
argumentació: Escolte, mire, és que encara que les
candidatures es presentaren com d'ANV, en realitat havien estat fetes
per la il·legalitzada Batasuna. Perquè? Perquè
contenien noms que en el passat havien estat vinculats a Batasuna.
Naturalment, aquesta argumentació no es sosté
lògicament, en tant que passa per dalt altres possibles
explicacions, per exemple, que ex-membres de Batasuna
(organització legalment inexistent), que no han estat subjectes
a cap sentència que els privés de drets polítics,
hagueren decidit incorporar-se a altre partit com ANV, que
considerant-se part de l'esquerra abertzale rebutja
explícitament la violència. A falta de fonament
lògic, la raó de l'anul·lació d'aquestes
candidatures pot trobar-se en el propòsit d'impedir
genèricament l'expressió electoral de l'esquerra
abertzale, retallant així greument, i injustament, les
llibertats democràtiques.
I tenim ara la resolució d'un òrgan parajudicial com
és la Junta Electoral Central, que ampliant la resolució
de la Valenciana a petició del PP prohibeix l'exhibició
de la pel·lícula "
Ja en
tenim prou" en actes públics fora de la campanya
electoral, i dins d'aquesta l'autoritza solament pels partits o
coalicions que es presenten. Resulta clar el seu caràcter de
doble retall de la llibertat d'expressió, limitada al
període de campanya electoral i excloent a quins sense ser
partits ni coalicions són tanmateix subjectes de la llibertat
d'expressió reconeguda per l'article 20 de la Constitució
vigent. Però és dubtosa l'eficàcia d'aquesta
prohibició, amb milers de CDs distribuïts i el seu
contingut difós en tot el món per
YouTube. I jo recorde
quan passant les vacances en un poble traiem la televisió al
carrer i la veiem sopant a la fresca, en companyia dels veïns que
volien acompanyar-nos: si es reproduira així el vídeo, es
consideraria un "acte públic" prohibible? Surrealista.
Tots aquests casos tenen en comú l'agressió a les
llibertats democràtiques, i la necessitat política de la
seua defensa. El qual em fa recordar un vell dit basc, l'anomenat pas
foral: s'acata però no s'acompleix.