Article de Rafa Ramos, publicat en la revista Noves SL, Barcelona, Generalitat de Catalunya (maig 1999).

Sabem que la planificació lingüística està sovint vinculada a la gestió dels interessos econòmics de la societat que la posa en funcionament. Per això, les decisions i les actuacions en matèria lingüística que tenen una àmplia repercussió social, com podrien ser les derivades d’una política de normalització o de promoció d’una llengua en procés de substitució, poden influir en el model de desenvolupament econòmic o de modernització d’un país.

Ha estat assenyalat que tant la planificació lingüística com la planificació del desenvolupament poden tenir conseqüències inesperades. Els resultats "poden conduir a una contraplanificació per part de grups (nacionals o lingüístics) rivals" (Eastman 1983: 161). L’autora es refereix als països del tercer món, però la idea és aplicable pertot.

Els planificadors han de preveure els efectes de potencials contraplanificacions i tenir en compte la influència dels valors i les actituds existents entre la població sobre l’èxit o el fracàs dels plans dissenyats. En l’etapa d’avaluació dels plans, s’han d’estudiar també els efectes de la contraplanificació, de manera que els plans es vagen reorientant per esquivar o contrarestar aquests efectes. Si la contraplanificació és efectiva, pot conduir al fracàs irreversible de tot l’esforç de planificació. Per evitar-ho cal revisar l’estratègia a temps.

Un clar exemple de contraplanificació és el protagonitzat pel secessionisme lingüístic al País Valencià. El següent text de Fishman cobra força si ens l’imaginem aplicat al cas valencià:

L’estudi tècnic del fenomen valencià podria ser objecte d’una indagació en profunditat que il·lustraria el concepte de contraplanificació lingüística i que resultaria molt útil per als investigadors i els tècnics d’arreu del món. Encara que aquest hipotètic treball no està disponible, sí que hi ha nombroses referències, en la bibliografia sociolingüística i en diversos assaigs amb intencionalitat cívica i política (Bello 1988 i Burguera 1991; vegeu també L’Avenç, maig de 1997), a la creació deliberada i planificada d’una resposta als projectes de normalització del valencià.

Els autors coincideixen en una teoria de la conspiració que podria semblar un fruit de la paranoia dels vençuts, però no deixa de ser versemblant. L’estat va invertir no pocs recursos econòmics i humans a generar un moviment involucionista que trobà ràpidament aliats entre les elits tardofranquistes locals i algun mitjà de comunicació amb una influència gens menyspreable. Aquesta maquinària de contraplanificació va elaborar un discurs alternatiu a aquell que estava esdevenint hegemònic: bàsicament, "el valencià no és català". Basant-se en una tradició nominal particular pel que fa a la llengua, en un sentiment particularista també molt arrelat, en la formació deficient d’alguns sectors de la societat i sobretot en la inèrcia de la substitució lingüística i l’autoodi, es van posar en marxa una sèrie de mecanismes de reproducció del discurs – gràcies sobretot a un determinat diari– que han tingut uns resultats notables: la conflictivització d’una part del procés de normalització que semblava tancada (la normativització) i la consolidació de la tendència a la substitució pel castellà.

Si algú es decideix a dur a terme aquesta recerca, haurà d’investigar les causes últimes de tot aquest esforç i de tantes inversions, i segurament descobrirà motivacions econòmiques i geoestratègiques de pes. És evident que, al País Valencià, una part significativa de les elits econòmica i política no solament s’han oposat a qualsevol tipus de planificació normalitzadora del valencià, sinó que han engegat la contraplanificació de què parlàvem. Enfront, una part de l’elit intel·lectual, amb un suport polític i econòmic mínim, continua defensant el model inicial. La gran majoria dels quadres dirigents del país, davant la confrontació, es posicionen tímidament o s’abstenen, la qual cosa, des del punt de vista sociolingüístic, equival a posar-se del costat de la llengua dominant, és a dir, del procés de substitució. Mentre dure l’enfrontament, doncs, la victòria és per als contraplanificadors.

Les motivacions profundes de la contraplanificació, al marge de les actituds i dels valors personals dels promotors –i sobretot dels seguidors–, poden ser econòmiques i geoestratègiques. Els historiadors expliquen els resultats diferents de la renaixença catalana i valenciana com el fruit d’uns interessos econòmics divergents: proteccionistes els uns, lliurecanvistes els altres. Així, en un cas les elits haurien estat interessades a instrumentalitzar i rendibilitzar políticament el fet diferencial, mentre que en l’altre no. El catalanisme cultural madurà en un moviment polític hegemònic, mentre que el valencianisme polític no passà mai de ser una opció marginal enfront d’un espanyolisme militant que abasta tot l’espectre ideològic. Aquesta insuficiència, des del nostre punt de vista, explicaria el comportament mimètic respecte de Catalunya que s’hi produí més tard, des dels anys 60 fins avui mateix.

I és que potser València, com a ciutat i com a país, no necessita –o no necessiten les seues elits– un moviment polític, cívic i cultural que conduïsca a la normalització planificada del valencià i, de manera consegüent i paral·lela, a l’enfrontament ideològic amb Madrid. Fa alguns anys que es va començar a parlar de l’existència objectiva d’un eix econòmic mediterrani que, en el marc de la descentralització de l’estat i de la transferència de poder a les institucions comunes de l’Europa unida, reforçaria els lligams socials i culturals dels territoris de llengua catalana, i contribuiria, per tant, a la normalització del valencià (Ninyoles 1992). El valencianisme –i, en conseqüència, els impulsors de la idea de normalització lingüística– s’ha dedicat a repetir aquesta idea sense reflexionar-hi massa.

Si tan clar és que els interessos dels valencians i dels catalans són comuns, com és que les elits locals valencianes no se n’adonen? El seu suposat analfabetisme tel·lúric mai no els ha impedit de fer comptes. Potser el que passa és que els interessos de les elits catalanes i els de les valencianes són els mateixos, però no són comuns. És a dir, el fet d’estar a l’eix mediterrani els converteix en competidors –per un mercat, per una posició geoestratègica– més que no pas en aliats que es complementen.

Vegem, per exemple, el cas del comerç exterior, que, com és sabut, constitueix un factor estratègic de primer ordre en l’economia valenciana. A Europa, el 35% del mercat intracomunitari i el 85% de les exportacions es vehiculen a través dels ports. El port, amb totes les infraestructures logístiques annexes, és la porta de comunicació dels mercats, un factor clau de competitivitat del territori on s’ubica (Aznar 1997). Pel port de València passa el 40% del comerç exterior del País Valencià. L’hinterland estructural o zona d’influència del port de València té un radi de 300 Km, inclou Madrid i arriba a Barcelona. D’altra banda, la seua localització estratègica el converteix en una potència distribuïdora en el Mediterrani occidental, per la proximitat a l’eix transoceànic Suez–Gibraltar. En aquest context, els competidors immediats del port de València són Algesires i Barcelona.

Quant al tràfic de contenidors, el d’Algesires, en la mesura que és el més pròxim a l’eix esmentat, encapçala el grup. El 1995 hi van passar 1.155.000 contenidors, enfront dels 689.000 de València i els 672.000 de Barcelona. Però, si examinem les dades referides només al tràfic de contenidors amb origen o destinació a l’hinterland estructural o zona d’influència de cada port, és a dir, si n’excloem el trànsit, el port d’Algesires es veu reduït a 101.000 contenidors. La veritable competència per l’hegemonia a l’hinterland s’estableix entre Barcelona, amb 531.000 contenidors, i València, amb 549.000.

València i Barcelona són dues ciutats amb dos rerepaïsos que s’interseccionen, més enllà de les divisions administratives i de les fronteres mentals. És lògic que les elits dels dos països –especialment les que tenen més interessos que l’estricta especulació intel·lectual a la torre d’ivori– elaboren estratègies divergents per assegurar-se el control del territori. Catalunya ha optat per convertir en poder polític la diferència cultural mitjançant la creació d’una ideologia nacional alternativa a l’estat, que té la màxima expressió en una planificació lingüística normalitzadora. València, en canvi, està còmoda en el seu paper de port de Madrid: no necessita enfrontar-s’hi; en tot cas, l’enfrontament es produirà amb Barcelona. En el fons, si hem de ser objectius, es tracta d’un enfrontament per la supervivència –econòmica, s’entén, que no cultural. Al cap i a la fi, en l’àmbit cultural català, València no passa de ser perifèria. I, posats a ser perifèrics, millor ser-ho d’una ciutat complementària, com és Madrid, que d’una de competidora.

Sens dubte, Marx fou massa estricte quan va dir que la infraestructura determina la superestructura. Però és clar que quan la ideologia establerta ens condueix ja, inercialment, per un determinat camí, difícilment es prendrà un nou rumb si les condicions econòmiques objectives –la infraestructura– no el marquen clarament.

Així doncs, el pas següent dels contraplanificadors serà convertir la contraplanificació en planificació. És a dir, oficialitzar la contraplanificació. Encara que potser ni cal: la inèrcia juga a favor seu, i és més barata.