Abans que ens falte l’aigua

Grup d’Amics de la Natura

La supervivència de la humanitat

depèn de l’aigua subministrada

pel colossal sistema de destil·lació de la natura

activat per l’energia solar.

 

Les persones pertorben aquest sistema de moltes maneres,

extraent-ne l’aigua per a la indústria, l’agricultura i els assentaments humans,

construint estructures diverses que faciliten l’ús dels cursos d’aigua

per a pescar, navegar, produir energia i usos recreatius.

 

Les activitats de les persones en terra modifiquen els processos naturals

que actuen quan l’aigua, replegada en la conca en forma de precipitació

i posteriorment transformada en evaporació i escorriment,

interactua amb el sòl, la roca i la vegetació.

 

 

Malin Falkenmark

Parlar de l’aigua a la comarca el Comtat, de l’ús i la gestió, pot semblar del tot arriscat, sobretot, si tenim en compte les dimensions del present treball. Si, a més a més, no tenim prou amb el repte esmentat i hi afegim informació i il·lustracions sobre la matèria hídrica de caràcter general ací sí que... Però, què hem de fer si el nostre esperit és com el del cavaller Tirant lo Blanc, apassionat i aventurer. Malgrat tot, confiem que aquest desig de voluntat, que més aïna a algú pot semblar tot un atreviment, no haja alterat els objectius i les finalitats del present treball, que no són altres que contribuir a la millora i el benestar de la gent que viu, estima i treballa en aquestes terres.

L’AIGUA ÉS VIDA

L’aigua és, sens dubte, el component més abundant en la matèria viva. La vida va nàixer de l’aigua, i podem assegurar que sense aigua no existiria la vida.

Quan l’home va decidir explorar uns altres móns, va descobrir que la Terra tenia unes condicions molt especials i que la conjunció de totes aquestes feia possible la vida.

L’aigua cobreix quasi tres quarts del nostre planeta. La major part de l’aigua és aigua salada que forma els mars i els oceans.

Un 80 % de l’aigua dolça s’emmagatzema en glaceres i gel polar, mentre que l’aigua subterrània és quasi un 20 %. Una part petita està en l’atmosfera, i la resta és l’aigua superficial de rius i llacs, que només és un 0,33 % de l’aigua dolça de la Terra.

La Terra i tots els éssers vivents que l’habitem depenem de l’aigua. L’aigua és el component principal de la matèria viva i la seua aportació ens és indispensable durant la vida. Per a complir aquesta funció bàsica ha de mantindre unes condicions de qualitat que es veuen molt amenaçades per la presència de substàncies contaminants que l’alteren.

Ser conscients de la seua importància vital hauria d’implicar l’ús racional i un manteniment adequat.

Quadre 1. Recursos hídrics de la Terra.

Font: Ruiz, Juan Manuel (1993): La situación de los recursos hídricos en España, Centro de Investigación para la Paz. Área de Ecología, Madrid.

CONTAMINACIÓ DE L’AIGUA

L’ús d’aigua per a activitats industrials, agràries i urbanes és, de molt, la causa principal de la seua contaminació.

Ús industrial. La contaminació industrial és deguda a l’abocament de residus sòlids i líquids procedents del procés de fabricació. A la comarca hi ha, sobretot, dos tipus d’indústries molt vinculades amb el consum i posterior contaminació de l’aigua.

1. Indústria d’acabament tèxtil. Es concentra bàsicament a Cocentaina i Muro, on vivim el 67,5 % dels habitants de la comarca (17.098 ànimes: 10.550 a Cocentaina i 6.548 a Muro; segons el cens de població de l’any 1991). La demanda d’aigua per al sector és de cada dia més creixent. De tots és sabut l’èmfasi que algunes empreses posen a buscar l’aigua dels nostres aqüífers. Alguns efectes ja comencem a patir (ex. la davallada del nivell de la capa freàtica, l’assecament de pous i de recs (Benataire, Cocentaina), pèrdua d’aigua als barrancs (cabal ecològic, etc.). Podeu trobar més informació sobre els aqüífers de Mariola en l’article "La Mariola des d’una perspectiva ecologista" (publicat en la revista de la Junta de Festes de Moros i Cristians Festes de Moros i Cristians, 1994). En aquest sector creem que és molt necessària la vigilància exhaustiva de l’aigua que s’usa, a fi d’evitar en tot moment la pèrdua o contaminació del cabal d’aigua dels aqüífers, que garanteixen el subministrament a la població i la natura. Cal tindre ben present que moltes empreses tenen pous propis, d’on trauen grans quantitats d’aigua subterrània i que a hores d’ara escapen de qualsevol tipus de control. Cal fer un seguiment d’aquesta aigua, entre altres paràmetres químics, sòlids en suspensió, metalls pesants, àcids, olis, etc. La incidència nociva que aquesta aigua molt contaminada i lixiviada pot tindre sobre la qualitat de l’aigua de la comarca i la salut pública, fa necessari que es facen estudis hidrogeològics i es prenguen mesures preventives, i també exigir que siguen complides les normes jurídiques vigents que en regulen l’ús.

2. Indústria paperera. Aquesta indústria ha estat i està ubicada tradicionalment al llit del riu Serpis. A la comarca la tenim distribuïda en tres pobles (Cocentaina, l’Alqueria i l’Orxa). Un dels exemples més escandalosos de contaminació del riu Serpis és el que provoca l’abocament continu del molí paperer de l’Orxa. El fang espès en suspensió, en assecar-se, deixa un tram important del Serpis sense vida, totalment encartonat.

L’activitat industrial, com qualsevol altra activitat humana, no ha de posar necessàriament en perill la salut de la gent o el medi ambient. Aquesta relació que s’ha establit indústria > esgotament de recursos > contaminació, creiem que és irracional i que a la llarga no beneficia ningú. Per això cal incentivar la comunicació i el diàleg entre tots els sectors implicats (administració pública, empreses, ecologistes, etc.), a fi que tot el món conega els problemes i les inquietuds dels altres, i junts busquem solucions adients.

Ús agrari. L’agricultura és, sens dubte, l’activitat que necessita una proporció major dels recursos hídrics. Segons les dades de Libro blanco del agua en la Comunidad Valenciana (1985), d’un total de 2.890 hm³/any d’aigua destinats al País Valencià a ús urbà, industrial i agrari, a aquest últim corresponen 2.424 hm³/any, és a dir, el 84 % del total dels recursos usats. L’aigua per al reg queda condicionada per l’ús i abocaments d’origen industrial i urbà, que a més poden reduir la quantitat i qualitat de l’aigua. L’activitat agrària, a voltes, també suposa una font de contaminació tant per a l’aigua superficial com per a la subterrània, especialment en relació a una aportació excessiva de nutrients (fosfats, nitrats i matèria orgànica). L’ús indiscriminat de fertilitzants i plaguicides també afecta seriosament la qualitat de l’aigua.

La ramaderia a la nostra comarca, sobretot porcina i avícola, és també una font de contaminació important. La disseminació espacial i, en general, la falta de sistemes adequats d’eliminació i tractament de residus són les causes que la provoquen.

Ús domèstic. En les cases l’ús de productes tòxics i substàncies químiques perilloses és de cada dia més gran (per exemple: lleixiu (clor), amoníac, detergents, insecticides, abrillantadors de metalls, etc.). Tant en quantitat com en qualitat tots aquests productes, bé perquè són líquids o perquè s’usen dissolts en aigua, solen acabar abocats al desaigüe o a l’inodor, cosa que contamina l’aigua residual urbana. Per això creem que és necessari per a millorar aquest tipus d’aigua fer un programa de prevenció hídrica d’origen urbà que evite el consum i abocament de productes tòxics per les canonades, afavorint l’ús i compra responsable de productes inofensius per al medi hídric. Una col·laboració més gran dels ajuntaments amb les entitats cíviques de la nostra comarca (associacions ecologistes, de veïns, de consumidors, mestresses de casa, etc.), fent campanyes de sensibilització cívica poden contribuir substancialment a l’estalvi i la millora de l’aigua residual urbana.

A l’hora de gestionar l’aigua cal tindre sempre ben present que es tracta d’un recurs natural, limitat i escàs, i a més imprescindible per a la vida. L’extracció, distribució i ús actuals de l’aigua dels nostres aqüífers, per part d’algunes empreses que es dediquen a explotar aquests vital recurs i patrimoni (per exemple, Aguas de la Plana SA), caldria fer-nos reflexionar moltíssim.

Les estacions depuradores d’aigua residual

El 26 de març de 1992 les Corts Valencianes van aprovar la llei de la Generalitat Valenciana sobre sanejament de l’aigua residual del País Valencià. Dos anys després, l’11 de gener de 1994, el Govern Valencià va aprovar el decret definitiu sobre el pla director de sanejament i depuració del País Valencià. Aquest decret estableix un sistema jurídic i econòmic nou en matèria d’evacuació, tractament i, si cal, recuperació d’aigua residual, a fi de garantir una actuació coordinada i eficaç entre les distintes administracions públiques.

Les estacions depuradores d’aigua residual són sistemes de final de tuberia, és a dir, mètodes de correcció que tracten els líquids al final dels processos, retenint en una fase semisòlida o fang els contaminants que ultrapassen les normes d’emissió dels sistemes de gestió dels residus (compostatge, incineradora, abocador), i retornant al jaç la fase líquida depurada. El Pla Hidrològic Nacional (PHN) de l’estat espanyol quantifica ja l’aigua depurada que torna al riu com a recurs disponible: el 20 % de la quantitat usada en el regadiu i el 80 % de la subministrada per a ús urbà i industrial. Això és més un enfocament de quantitat que de qualitat, ja que es depura per a reutilitzar en lloc de reutilitzar perquè es depura. El fang de depuració són residus que depenent de la composició es poden caracteritzar i gestionar com a tòxics i perillosos (d’origen industrial) o com a sòlids urbans. Al Comtat hi ha dues instal·lacions depuradores: la que està ubicada en terme de Cocentaina als Algars, tracta l’aigua urbana i industrial d’Alcoi i una part menuda del terme de Cocentaina; i la que està ubicada en terme de Muro tracta l’aigua de Cocentaina, l’Alqueria i Muro. La xarxa de col·lectors construïda a la nostra comarca per a replegar l’aigua residual urbana i industrial i conduir-la a la depuradora de Muro està composta per:

1. Col·lector principal. Amb una llargària de 5.300 metres discorre pel llit del riu Serpis.

2. Col·lector del barranc de Fraga. Entronca amb el col·lector principal. Volem denunciar el fet que en aquest barranc l’aigua residual urbana i industrial de Cocentaina (per exemple, canonada de Textiflok SA) transcorre a cel obert, cosa que provoca una greu contaminació d’aigua subterrània i de l’entorn en general. Exigim la correcció d’aquestes deficiències i la recuperació ecològica del barranc de Fraga. Encara hi ha gent que recorda amb nostàlgia el camí escalonat que baixava al barranc, on sovint la gent s’ajuntava per a beure en la font o llavar la roba. En l’actualitat, aquella font d’aigua fresca i bona està colgada de terra, merda i de tot. De fet, tot el barranc encara conserva una excel·lent omeda, convertida en part en un gran abocador incontrolat. L’olor es fa insuportable.

3. Col·lector del barranc de Fontanelles. Creua el marge dret del riu Serpis i va a unir-se al col·lector principal (vegeu la il·lustració *).

L’any 1991 es posaren en funcionament totes dues depuradores de la nostra comarca. Al poc temps aparegueren deficiències greus que creem que són a causa de:

a) No haver tingut en compte una cosa tan elemental com el cabal d’aigua que s’ha de depurar. Per exemple, un article aparegut en el diari Ciudad el 21 de gener de 1993 denuncia que: "Un error de previsió quan es realitzaren els estudis per a la depuradora dels Algars fixà la seua capacitat màxima en 24.000 m³ per dia, quan en realitat des de la jornada inaugural [* de juliol de 1991] estan entrant en les instal·lacions uns 27.000 m³". En titulars: "Uns 5.000 m³ es tornen la riu sense depurar". L’any 1993 es depuraven 22.000 m³ aproximadament als Algars.

b) Es barreja en el col·lector l’aigua urbana i la industrial, amb la qual cosa el fang que es fa en tractar aquesta aigua és molt contaminat pels metalls pesants, etc., provinents de la indústria. A causa de manca de planificació del tractament del fang, la comarca s’ha vist afectada per un tipus nou de contaminació, provocat per l’abocament incontrolat del fang contaminat per la indústria, que és un residu perillós i no apte per a l’agricultura. Per exemple, a resultes d’això a la fi del 1992 es va constituir a Cocentaina l’Associació de Veïns Secans i Trilles per estar afectats directament per la contaminació que provocava l’empresa Vicente Baldó Alemany, que abocava sense cap tipus de mesura ni control (amb el vistiplau de l’administració pública) el fang contaminat provinent de les depuradores. Curiosament, aquesta empresa també fou la responsable de la mort de milers de peixos pel juliol de 1994, per haver tallat intencionadament el curs d’aigua del riu de Penàguila (vegeu el diari Información del 21 de juliol de 1994). En l’actualitat, malgrat les denúncies i protestes fetes, el fang contaminat, continuen abocant-lo i incinerant-lo en l’abocador de Muro, amb el risc per a la salut pública que això comporta.

c) Malgrat la xarxa de col·lectors entre els Algars i Cocentaina, i de Muro a l’Orxa, encara hi ha moltes empreses que aboquen sense cap tipus de control aigua contaminada al riu, amb la qual cosa el nivell de contaminació del Serpis continua sent molt alarmant. Reproduïm a continuació un text de la Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports (Plan Director de Saneamiento de la Comunidad Valenciana, 1994, p. 72; llibre publicat tres anys després de la posada en funcionament de les depuradores):

Si bé tot el riu presenta uns nivells baixos de qualitat, és la zona d’Alcoi i el Comtat la que tradicionalment ha presentat un grau més alt de deterioració amb un acusat percentatge de residus industrials, bàsicament tèxtils i de paperera. No obstant això, la posada en marxa fa poc de les estacions depuradores corresponents als sistemes d’Alcoi i de Cocentaina, Muro i l’Alqueria d’Asnar fa preveure una millora substancial de la qualitat de l’aigua a mitjan termini.

Per una altra banda, encara que la qualitat del riu millora en el tram de riu avall a partir del pantà de Beniarrés, aquesta millora no és suficient, ja que s’agreuja fins i tot a l’entrada en la Safor, on presenta, a més, paràmetres corresponents a una forta contaminació agrària.

En definitiva, és un riu molt contaminat amb un contingut alt en coliformes i una presència important de fosfats i detergents, i també DBO₅ elevada i presència d’amoni, nitrits i manganès, destacant un grau d’eutrofització (fosfats) considerable en el pantà.

 

 

 

Quadre 3. Situació actual de les estacions de depuració d’aigua residual al Comtat

Font: Plan Director de Saneamiento y Depuración de Aguas Residuales de la Comunidad Valenciana, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1994.

DPA Diputació Provincial d’Alacant

GV Generalitat Valenciana

EL REG

El reg a les valls interiors i planes litorals valencianes té una llarga tradició. Possiblement, ja n’hi havia en l’època romana. Ibn Hayyan va escriure al principi del segle xi que, a la ciutat de València, per aquell temps ja hi havia un sistema ben particular d’administrar amb justícia l’aigua del riu Túria. Un parell de segles després, el 1238, el rei Jaume I va confirmar la propietat de l’aigua als regants de les vores del riu .Es va consolidar el Tribunal de les Aigües a València, que, malgrat el temps transcorregut encara manté la independència de qualsevol altra autoritat judicial. La seua obra fou colossal. Al cap d’uns segles l’expansió del reg va generar uns sistemes hidràulics de cada dia més complexos i evolucionats. Finalment en el segle xviii acaba la gran obra de les hortes tradicionals. L’impacte il·lustrat sobre el perímetre de regadiu a les terres valencianes és enorme. El regadiu tradicional valencià, i més concretament el de la comarca el Comtat, veu el tercer mil·lenni en un ambient bastant crític. Les hortes, que foren projectades per altres formacions socials, es troben en un context molt distint de les que acompanyaren els motius originals. Si la història i els drets els donen una preeminència moral, la infraestructura les col·loca en una situació molt delicada.

CABAL ECOLÒGIC

La necessitat d’establir un cabal mínim o ecològic per als diferents cursos d’aigua és vital, si volem garantir la supervivència d’aquests ecosistemes. Aquesta qüestió ha estat sempre defensada pel moviment ecologista. També ha estat incorporada, no sabem si per equivocació, en el text del PHN de l’estat espanyol, encara que de forma confusa. I és per això que a tots ens fa pensar que més que una necessitat, aquesta gent usa la figura de cabal ecològic per a donar una visió un poc mediambientalista a una política hidràulica, que fins ara no ha tingut gens en compte aquestes coses tan elementals. En el PHN la filosofia del formigó és tant persistent com la sequera que patim. L’avantprojecte de llei d’aquest pla ha sigut molt criticat per l’ecologisme i altres sectors de la societat, sobretot, per la seua cabuderia de fer mal innecessàriament. Proposa inaugurar en la primera dècada del segle xxi més de 250 embassaments.

Davant aquesta situació, en els grups de treball de polítiques d’aigua del Consell Assessor del Medi Ambient del Govern estatal, es va tractar el tema del cabal ecològic en una sessió exclusiva feta el 15 de desembre de 1994, i van establir una proposta que fou aprovada per unanimitat.

Dictamen del Consell Assessor del Medi Ambient

Preàmbul

Un riu és un ens natural viu, confluència d’ecosistemes, que ha de ser preservat. L’activitat humana en molts casos ha suposat la destrucció d’aquest ens natural, bé per l’alteració de la qualitat de l’aigua, bé per la modificació del règim de cabal.

Per això, en els diferents cursos ha d’establir-se un cabal ecològic que els mantinga com a ens naturals vius, i no com a instal·lació hidràulica inanimada.

Els criteris per a establir el cabal ecològic són diversos a escala internacional, la qual cosa exigeix un plantejament propi per als diferents tipus de rius que hi ha al nostre país.

Informe

És definit com a cabal ecològic el que manté com a mínim la vida piscícola que de manera natural podria habitar en aquest riu, i també la vegetació de ribera.

D’acord amb els diferents tipus de rius que hi ha al nostre país, es poden establir diversos règims tipus de cabal ecològic, en quantitat i qualitat, que garantisquen que s’assoleixen els objectius ambientals assenyalats en la definició feta abans de cabal ecològic. En tot cas, han de semblar-se a les condicions naturals de variacions de cabal.

En els plans hidrològics de conques, tots els cursos d’aigua han d’assimilar-se a alguns dels models tipus determinats.

S’ha de posar atenció especial en la conservació de les espècies piscícoles autòctones, establir plans de conservació de les espècies que es troben amenaçades, garantir especialment les condicions de qualitat i quantitat necessàries per al manteniment i desenvolupament als llits on actualment habiten, o han habitat originàriament.

 

 

Aquest dictamen, l’assumim plenament la gent de l’associació ecologista Grup d’Amics de la Natura.

PROPOSTA ECOLOGISTA DE CONSERVACIÓ I GESTIÓ DE L’AIGUA

El canvi que proposem per a la política hidràulica és doble: gestionar l’aigua com a recurs i conservar-la com a patrimoni. Aquestes dues parts d’una mateixa estratègia són indivisibles. La gestió sostinguda dels recursos hídrics sols pot dur-se a terme respectant-ne el valor patrimonial i la conservació. Aquesta política, l’anomenem estratègia per a la conservació de l’aigua.

1. CONSERVACIÓ DE L’AIGUA COM A PATRIMONI NATURAL

La conservació de l’aigua com a patrimoni natural és veu amenaçada per la sobreexplotació dels recursos, l’erosió creixent en la península Ibèrica (i més concretament a les comarques del sud del País Valencià: Alacantí, Baix Vinalopó, Baix Segura, etc.; on proliferen els terrenys àrids i semidesèrtics), la contaminació de l’aigua, la manca de cabals ecològics davant la creixent sobreexplotació dels recursos, tant superficials com subterranis, i l’escalfament global del planeta.

Les línies principals d’actuació són:

1.1. Protecció de la qualitat de l’aigua

La degradació de l’aigua superficial i subterrània per la contaminació de focus puntuals (indústries, ciutats...) o difusos (agricultura) és avui dia una realitat generalitzada. Les polítiques de prevenció són inexistents. La contaminació de l’aigua és una espècie de tribut, que hem de pagar per al desenvolupament. I fins i tot no es paga, ja que el cànon per l’abocament és l’impost més mal pagat de tots. La depuració dels líquids són solucions tècniques de final de procés, que en el cas de la contaminació agrària difusa, demostren la impotència i el fracàs de les polítiques de gestió. Les depuradores són necessàries i exigibles, però per si soles no milloren la qualitat de l’aigua.

Eutrofització, nitrats, fosfats i metalls pesants són els processos o contaminants principals de l’aigua superficial i subterrània. Solament amb polítiques preventives que canvien la producció industrial, el model agrari, i els hàbits de consum, es podrà recuperar l’aigua dels nostres rius i aqüífers perquè exercisquen la funció de patrimoni, garant de la diversitat biològica dels ecosistemes aquàtics.

El treball per a aconseguir que els plans de prevenció de la contaminació hídrica s’aproven i es porten a la pràctica és una tasca on l’administració pública i el moviment ecologista hauran de treballar plegats, amb la intenció de preservar de manera real la qualitat de l’aigua.

1.2. Manteniment dels cabals ecològics

Durant els llargs períodes de sequera, com els que actualment estem vivint en bona part de la península Ibèrica, l’aprofitament de l’aigua com a recurs deixa sense cabals a l’aigua superficial, i sobreexplotats els aqüífers, fins al límit de l’extenuació. Aquesta situació afecta dramàticament la vida piscícola i la vegetació de ribera, i també l’avifauna de les zones esmentades.

Mantenir els cabals ecològics suposa respectar els cabals mínims que permeten mantenir els paràmetres de qualitat, velocitat i característiques dels llits de l’aigua superficial; permetre la capacitat de recàrrega dels aqüífers i extraure’n els cabals que n’asseguren la sostenibilitat; deixar que l’aigua dolça arribe al mar perquè aporte sediments en la formació d’estuaris, platges i plataformes continentals, mantenint el sosteniment base de les pesqueries i l’ús recreatiu dels litorals.

La defensa dels cabals ecològics és fonamental per a mantenir els nostres rius con a ens naturals vius, evitant així que es convertisquen en desaigües inanimats.

1.3. Lluita contra l’erosió

L’erosió a les regions de la conca mediterrània resta eficiència als recursos hídrics disponibles, per provocar la reducció de cabuda dels embassaments per sedimentació, i de disminució de la capacitat d’infiltració dels sòls que alimenten l’aigua subterrània, per la qual cosa de cada dia és menor la capacitat de recàrrega dels aqüífers. L’erosió hídrica despulla els sòls de les seues capes més fèrtils i és un perill greu que envolta la diversitat biològica peninsular.

El plans de restauració hidroforestals són els millors instruments per a combatre l’erosió. La repoblació forestal de les capçaleres de conca i de les rieres, els programes de recuperació de sòl erosionat, han de tenir objectius concrets centrats en l’augment de la capacitat de recàrrega dels aqüífers, i en el manteniment de la cabuda dels embassaments. La política forestal que s’aplica, a hores d’ara i fa molts anys, és la responsable de provocar el problema més greu que pateixen les nostres muntanyes, l’erosió (tallafocs que mai no fan el que diu el nom i si moltes eixanques per on es perd la poca terra que queda a la serra, neteges que consisteixen a acabar la biodiversitat vegetal de la serra i accelerar l’erosió, a més no eviten els incendis, repoblacions en maquinària pesant, llauren i destrossen tot el que troben davant, i un llarg etcètera.).

1.4. Frenar l’escalfament global del planeta

L’augment previsible de la temperatura afectarà la conservació de l’aigua. S’estima que baixarà el rendiment de les hortes un 10 %. Són aquests, els destinataris de l’ús majoritari de l’aigua com a recurs (84 % al País Valencià). L’escalfament del planeta afectarà els ecosistemes en general, ja que farà disminuir la humitat i augmentarà l’evaporació, cosa que serà un canvi massa fort per a moltes espècies, que desapareixeran. El canvi climàtic és l’amenaça principal per a l’aigua, ja que alteraria el cicle hidrològic en conjunt.

La lluita per la conservació de l’aigua forma part de l’activitat ecologista per a frenar l’escalfament global del planeta. Canviar les coses (Pla Energètic Nacional de l’estat espanyol, Pla Director d’Infraestructura), perquè el clima no canvie, ha de ser la nostra primera línia d’actuació.

2. GESTIÓ SOSTINGUDA DE L’AIGUA

La gestió sostinguda de l’aigua com a recurs és urgent. Hem arribat al moment en què és necessari controlar i reduir les demandes, aprofitar conjuntament els sistemes hidràulics, millorar l’eficiència, i reutilitzar els recursos hídrics.

2.1. Frenar la demanda

Els últims decennis, la demanda d’aigua s’ha incrementat per damunt dels recursos disponibles, per la qual cosa és necessari estabilitzar la demanda o fins i tot reduir-la, com és el cas de les indústries, les hortes, o la dels camps de golf i els jardins de les urbanitzacions al litoral mediterrani i a les regions seques.

L’increment de la demanda no es correspon amb la satisfacció de les necessitats alimentàries. Depèn dels mercats internacionals, ja siga per a exportar produccions agràries a Europa o per a contractar amb Tour Operators les vacances programades a les nostres platges del turisme internacional. Augmentar l’oferta de recursos hídrics suposaria la construcció de grans infraestructures hidràuliques ineficients, amb una despesa econòmica, social i ambiental elevada, que pagaríem dolorosament els habitants i el medi natural de les conques afectades.

Frenar la demanda és lluitar contra la construcció de més infraestructura; els grans embassaments i transvasaments. Reduir la demanda suposa treballar per un pla de regadiu, que tinga en compte els recursos disponibles, la seguretat alimentària i la sostenibilitat ecològica de l’agricultura; i prohibir expressament la construcció de més camps de golf a les conques amb dèficit hídric.

2.2. Aprofitament conjunt dels sistemes hidràulics

L’aigua superficial i subterrània forma part d’un mateix cicle, per la qual cosa ha de ser aprofitada com un recurs unitari. Els aqüífers preferentment, i on la qualitat i la quantitat ho facen possible, haurien de ser destinats a la provisió urbana, ja que és l’aigua que tenim davall els nostres peus i no cal menys transport per a ser usada. Per a això, és fonamental combatre la contaminació de l’aigua subterrània per a cobrir les puntes de màxim consum i servir de reserva estratègica per als anys de sequera, sense necessitat d’augmentar la infraestructura hidràulica.

Treballar i lluitar contra la sobreexplotació i la contaminació dels aqüífers és la millor aportació que podem fer perquè siga possible l’aprofitament conjunt dels sistemes hidràulics.

2.3. Millora de l’ús de l’aigua

La gestió sostenible dels recursos hídrics implica fer front contra el balafiament, mitjançant l’estalvi, les millores en l’ús eficient, i la reutilització. Millores a les xarxes de distribució, de regadius i urbanes; més eficiència en l’ús industrial, les tècniques de reg, la cuina, el bany, la llavadora. Reutilització de l’aigua residual urbana per a altres usos, recirculació de l’aigua en els processos de refrigeració i producció on siga factible, instal·lació de la doble xarxa a les àrees urbanes per a regar parcs, jardins i netejar carrers, etc.

Els plans o programes de millores de la gestió és una de les tasques que més profitoses poden resultar per a contribuir a la sostenibilitat dels recursos, i ha de formar part de les activitats quotidianes que impulsem des del moviment ecologista.

2.4. Plans de recuperació

Per a combinar el treball de conservar l’aigua com a patrimoni natural, amb la gestió sostenible com a recurs, és imprescindible situar la nostra tasca en el marc de l’ordenació del territori. Reivindicar plans de recuperació integral de rius, trams o subconques, ens permet treballar en un terreny local i comarcal, amb objectius que tracten als llits com a eixos articuladors del territori. Ofereix la possibilitat de recuperar l’aigua com a recurs unitari i defensar la quantitat i qualitat que necessite el medi natural. És una plataforma excel·lent per a fixar usos del sòl, reforestar rieres i capçaleres de conques, ordenar usos recreatius i recuperar patrimoni històric (arqueològic, arquitectònic). I és un escenari afavoridor de les aliances i la unitat d’acció entre organitzacions i sectors socials que vulguen recuperar els rius.

Els plans de recuperació integral són instruments fonamentals a reivindicar per a l’estratègia de conservació de l’aigua. Hem d’anar més enllà de la defensa del domini públic hidràulic, assumint la gestió sostenible de l’aigua com a recurs i la conservació d’aquesta com a patrimoni natural, en el marc de l’ordenació del territori.

Les associacions ecologistes Grup d’Amics de la Natura són membres de la Federació Ecologista del País Valencià (FEPAV) i de la Coordinadora d’Organitzacions Defensa Ambiental (CODA).

BIBLIOGRAFIA

Ambio (1988): El agua, Editorial Blume, Barcelona.

Bru Ronda, Concepción (1993): Los recursos de agua. Aprovechamiento y economía en la provincia de Alicante, Caja de Ahorros del Mediterráneo. Fundación Cultural.

Butlletí Interior, XLIV (març de 1991), Societat d’Onomàstica.

Col·lectors generals i estació depuradora d’aigües residuals d’Alcoi, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1991.

Col·lectors generals i estació depuradora de Cocentaina, Muro i l’Alqueria d’Asnar, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1991.

Diputació Provincial d’Alacant. Servei d’Enginyeria, Vies i Obra (1990): Mapa provincial del agua. Escala 1 : 150.000, Diputació Provincial d’Alacant, Alacant.

El Campo. Boletín de Información Agraria, 96 (octubre-desembre de 1984), Banco de Bilbao. Servicio de Estudios.

Estudio general de los regadíos alicantinos, su problemática y posibles soluciones, Generalitat Valenciana. [Treball inèdit]

Folch i Guillèn, Ramon (secretari de redacció) (1988²): Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, Editorial Barcino, Barcelona.

---- (1990): Comprendre la natura. Els organismes i els sistemes naturals terrestres dels Països Catalans, Editorial Barcino, Barcelona.

Grup Ecologista Xoriguer (1994): El ciclo del agua. Campaña de educación ambiental, Vila Joiosa.

Informe del sector agrari valencià 1992, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Servei d’Estudis Agraris i Comunitaris, 1993.

Inventario nacional de focos industriales contaminadores de las aguas, Ministerio de Industria y Energía. Dirección General de Innovación Industrial y Tecnológica, Madrid, 1981.

Llei sobre la utilització d’aigües per a reg, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Servei d’Estudis Agraris i Comunitaris, 1987.

Plan Director de Saneamiento y Depuración de la Comunidad Valenciana, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, 1994.

Marco, Juan B. - Mateu, Joan F. - Romero, Joan (1994): Regadíos históricos valencianos. Propuestas de rehabilitación, Generalitat Valenciana. Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació.

Markham, Clements R. (1991): Informe sobre el regadiu de l’Espanya de l’est (1867), Edicions Alfons el Magnànim, València.

Martín Barajas, Santiago (coord.) (1995): Propuestas para la gestión y el uso adecuado del agua en España, Coordinadora de Organizaciones de Defensa Ambiental, Madrid.

Més clar, l’aigua!, La Galera, Barcelona, 1995.

Ruiz, Juan Manuel (1993): La situación de los recursos hídricos en España, Centro de Investigación para la Paz. Área de Ecología, Madrid.

Sting - Dutilleux, Jean-Pierre (1989): Amazònia. La lluita per la vida, Columna Edicions, Barcelona.

Tecnologies avançades en estalvi i eficiència energètica. Sector d’acabaments tèxtils, Generalitat de Catalunya. Departament d’Indústria i Energia. Direcció General d’Energia, 1989.

Worldwatch Institute (1996): L’estat del món 1996, Centre UNESCO de Catalunya, Barcelona.