Grup d’Amics de la Natura
L’ésser humà sempre ha intentat esbrinar tot el que s’esdevé al seu voltant. Milers d’anys d’aprenentatge ens han portat a l’actualitat, a un estat de saviesa no aconseguit mai fins ara per cap altra espècie que pobla aquest planeta. Però això que ens podria satisfer o enorgullir no ha de quedar sense utilitat. Conèixer el funcionament de la natura implica defendre-la i preservar-la per a les generacions futures, ja que nosaltres en som part.
Aquest article, fora de ser un estudi exhaustiu, intenta aportar algunes dades, moltes de desconegudes de moltes persones, per tal que aprengam a valorar el que tenim. Quan cada dia eixim al carrer i mirem les muntanyes, els arbres, els ocells o a nosaltres mateixos, no ens adonem que tot ha és resultat de milions d’anys d’evolució contínua.
Hem estructurat el treball en apartats: geologia, clima, vegetació, fauna i acció antròpica, amb la intenció de fer veure la dinamicitat del nostre entorn. Primer hi ha com s’han format les peculiars característiques orogràfiques d’aquestes comarques i com aquestes han condicionat després la vegetació i la fauna. Finalment fem un repàs de com la societat humana al llarg de la història ha influït decisivament en el medi natural, modificant-lo tot depenent de les seves necessitats.
Com més coneixem el que se’ns presenta davant dels ulls, més en valorem la importància. De nosaltres depèn la decisió de preservar o arrasar, però pensem que l’evolució no mereix una fi tràgica.
Les nostres muntanyes són l’extrem oriental de les serralades Bètiques (que van des de la depressió del riu Guadalquivir fins a les illes Balears). Aquesta formació orogràfica forma part de l’alineació de serralades recents que des de l’estret de Gibraltar s’estenen fins a Àsia (d’aquesta època són els Alps, els Carpats, etc.), i que són el resultat de la compressió cortical sobre el geosinclinal de Tetis, entre Euràsia i Àfrica durant l’orogènesi alpina.
A les muntanyes del nostre voltant hi ha, en termes geològics, una complexitat encara no destriada totalment. Podem observar un gran nombre de falles, anticlinals, sinclinals, fenòmens càrstics, etc. Ara veurem alguns exemples perquè pugam fer-nos una mitja idea d’aquest embolic.
Mariola. És un anticlinal tombat que s’enfonsa cap a l’oest. Presenta moltes falles com la que separa Cocentaina i el riu d’Agres, on apareixen materials juràssics, o la falla del Castellar (Alcoi) amb argila triàsica. Els materials que hi ha són calcàries, margues i gres del cretaci.
Aitana. És el principi de l’eix cretàcic que forma la dorsal de l’estructura geològica de la Marina. Al vessant nord trobem materials cretàcics, mentre que els eocènics passen d’aquest cap al sud. La part septentrional té una cresta anticlinal molt tectonitzada, amb calcàries que formen uns grans pedregars. Hi ha fenòmens càrstics que originen dolines, polges i pedregars. Entre els fenòmens càrstics sobre les calcàries destaca l’arc de la Forata. La tectònica és important, ja que forma avencs molt profunds com el de Partagat.
La Carrasqueta, els Plans i el Rontonar. Són un sinclinal dissimètric que està separat per la depressió de Benifallim a causa d’una falla important i format per materials eogenoburdigalians, que al nord són potents bancs calcaris amb intercalacions margoses.
Serrella. És un anticlinal format per materials eocènics. En el vessant nord, sobre el bloc de calcàries nummulítiques, hi ha grans precalcàries i nombrosos penya-segats (que formen les frares). Cap a l’est, una gran falla separa Serrella de la Xortà, on aflora el triàsic. A Serrella solen ser freqüents els pedregars, que sovint superen els 45º de pendent.
Destaquem altituds importants com Aitana (1.558 m), el Puigcampana (1.406 m), Montcabrer (1.390 m), el Pla de la Casa (1.379 m), Serrella (1.359 m), els Plans (1.331 m), el Rontonar (1.215 m), la Carrasqueta (1.204 m), etc. Aquesta orografia tan heterogènia, on trobem cims de més de mil metres d’altitud al costat de valls que no en superen dos-cents, crea les condicions necessàries perquè hi haja una diversitat abundant de vegetació, adaptada totalment al microclima on es desenvolupa.
El clima al País Valencià és típicament mediterrani. Però si ens endinsem cap a l’interior, on vivim nosaltres, trobem un clima mediterrani continental, amb unes temperatures mitjanes anuals que varien tot depenent de la situació geogràfica. Així, trobem a les valls temperatures que oscil·len entre 12-14 ºC --amb la mitjana de les mínimes de 3 ºC a Cocentaina i 2,7 ºC a Alcoleja, i la de les màximes al mes més càlid de 27,3 ºC a Cocentaina i 23,6 ºC a Alcoleja--. Podem trobar unes diferències tèrmiques majors depenent de la continentalitat o llunyania del mar i de l’altitud.
L’orientació del sistema bètic, que entra pel sud-oest del País Valencià i arriba fins als caps de Sant Antoni, de Sant Martí i de la Nau, actua com una barrera contra les borrasques grans provinents de l’Atlàntic, fent que ploga al vessant nord-oest, mentre que al vessant sud-est arriba l’aire sec i calent. Aquesta disposició de les muntanyes condiciona, i molt , la pluviometria. Mentre que a la Safor en cau al voltant de 700 l/m2, a la Marina Alta n’arrepleguen 500 l/m2, a l’Alacantí no passa de 300 l/m2 i al Baix Segura no arriba a 250 l/m2. En només 150 km la disminució de la pluviositat varia més de 500 l/m2, passant d’un clima mediterrani humit a un de subàrid. En pocs quilòmetres hi ha unes condicions tan variades capaces d’albergar una vegetació que va des del bosc humit de gal·lers (Quercus faginea) i freixes (Fraxinus ornus) de la font Roja, passant pels teixos (Taxus baccata) de Mariola --que viuen a les ombries més fredes--, fins a arribar als termòfils xiprers de quatre valves (Tetraclinis articulata) del Benacantil (Alacant) amants de les temperatures altes.
En canvi, ací les precipitacions són abundants, havent-hi una mitjana de 500 l/m2, però podent arribar en llocs muntanyosos (Mariola, Carrascar d’Alcoi, Benifallim, etc.) fins a 900 l/m2. A Cocentaina la precipitació mitjana és de 590 l/m2, amb una mitjana anual de 49 dies de pluja.
Les precipitacions màximes es donen a la tardor (octubre i novembre) i a la primavera. El mínim correspon a l’estiu (juliol i agost). Aquestes pluges solen ser de marcat caràcter torrencial, provinents de les borrasques formades al nord d’Àfrica i a la Mediterrània. A voltes, ens afecten les borrasques atlàntiques més fortes, però no són aquestes les que més pluja deixen.
Les gelades i els reixius són abundants, especialment a les ombries. Durant els hiverns més freds solen ser freqüents les nevades a les zones altes de Mariola, Serrella i Aitana.
La vegetació d’aquestes comarques és condicionada per nombrosos factors: la roca mare, el tipus de sòl, les condicions climàtiques, l’altitud, l’orientació o el mateix ésser humà. Tot influeix, i molt, perquè es desenvolupen unes espècies i no unes altres.
Ja l’any 1797, Antoni Josep Cavanilles destacava en el seu llibre Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia la riquesa vegetal i natural d’aquestes contrades: "Ahora entramos en un recinto que ofrece empinados montes, horribles barrancos, y deliciosos jardines, donde la agricultura y las fábricas se han aumentado mucho, y aun se van perfeccionando; donde la población es considerable, las frutas deliciosas, varias y ricas las producciones, despejado el cielo, y abundantes aguas. Hállanse en él los elevados montes de Mariola, Mongó, Benicadéll, Serrella, Aytana y otros, ricos todos en vegetales, y mucho mas en deliciosas aguas. No tiene rios caudalosos, pero sí muchos riachuelos que fertilizan valles y llanuras notables. Vense allí las preciosas huertas de Gandía, Alicante y Orihuela, los dilatados campos de Monovar, Elche y Ontiniént, los amenos y ricos valles de Castalla, Biár, Concentayna y Albayda; finalmente las fábricas de varios pueblos, que de mil modos contribuyen á la felicidad propia, y á la general del Estado." Cavanilles destaca l’abundància d’aigua, tant formant fonts com rierols, factor importantíssim per a la vegetació i la producció agrària, i en definitiva per al propi ésser humà.
Però abans de parlar de la vegetació actual, primer cal veure com aquesta ha evolucionat fins a arribar a l’actualitat. Al llarg de la història, les variacions del clima i del nivell del mar, a més de la relació entre les plaques continentals euroasiàtica i africana, han anat dibuixant el mapa vegetal actual.
Durant el miocè (era terciària, fa uns 15 milions d’anys), encara no estava format el litoral valencià actual. El clima era molt distint: càlid i humit, gairebé tropical, on abundaven plantes de fullatge sempre verd.
Fa uns 6 milions d’anys, la col·lisió de les plaques euroasiàtica i africana va fer tancar la Mediterrània formant un gran llac. Hi havia més evaporació que aportació d’aigua dels rius, que a més de l’augment de la temperatura terrestre va fer que aquest gran llac disminuïa considerablement les dimensions. Això va provocar que espècies d’altres regions, sobretot estepàries, travessaren el terreny guanyat a la mar --que feia de pont--, mentre que en períodes de més fred proliferaven espècies vegetals vingudes del nord.
Més tard, al començament del pliocè (fa uns 5 milions d’anys), l’estret de Gibraltar es va obrir definitivament, i a través de la cascada més gran mai no formada es va omplir de nou amb aigua atlàntica la conca mediterrània. Les flores africana i europea es van aïllar definitivament. Les espècies més resistents contra el clima àrid van anar triomfant, fent adaptacions per tal de poder sobreviure en aquest sòl pobre i mancat de nutrients.
Durant el plistocè (era quaternària, fa 1,7 milions d’anys) van tindre lloc canvis que van comportar una prova dura per a moltes de les espècies que ja havien colonitzat el territori. Les glaciacions van afectar especialment les espècies que no es van adaptar al canvi climàtic. Algunes van baixar des del nord i van competir pel nostre territori. En canvi, unes altres que ja estaven arrelades van disminuir la presència fins a quedar-ne només alguns representants com ara el llorer (Laurus nobilis) o l’arboç (Arbutus unedo). Però a causa de la nostra particular orografia i de la proximitat del mar, el gel mai no va arribar a cobrir les nostres muntanyes. La zona va quedar com un refugi florístic. En períodes interglacials (quan el clima era més benigne) les plantes d’origen més boreal quedaven empresonades i aïllades de les seves germanes que anaven avançant cap al nord. Una d’aquestes presons va ser la flora eurosiberiana de la font Roja i la Teixera d’Agres.
Fa uns 8.000 anys, els boscos de bedolls (Betula pubescens) i pins rojals (Pinus sylvestris) van deixar pas als avellaners (Corylus avellana), que després van ser substituïts per espècies del gènere Quercus (carrasques, roures, coscolles, etc.).
Més endavant, estudis fets sobre l’època del 4150 al 1150 aC, demostren una regressió de les carrasques (Quercus ilex) a favor del pi blanc (Pinus halepensis) que, fins aleshores, sols ocupava els llocs més assolellats i abruptes. Des de llavors i fins al 800 aC, els pins van ocupar la costa, i eren més escassos a l’interior. A partir d’ací la societat humana comença a fer un paper molt important en la configuració vegetal del seu entorn. L’agricultura ajuda la vegetació ruderal i arvense a colonitzar indrets que fins aquell moment eren ocupats per altres espècies.
Finalment, ja en temps més recents, van anar introduint voluntàriament altres espècies vegetals per tal de traure’n algun profit. Per exemple, els fenicis van introduir l’empelt i cultiu de l’olivera, i possiblement la figuera i la vinya a partir de varietats silvestres. Els cartaginesos ho van fer amb el magraner (Punica granatum). Altres conreus típicament valencians, com ara la taronja, l’arròs, l’albercoc o la morera, van ser importats per comerciants àrabs des de la Xina o l’Índia durant l’època musulmana. Ja pels segles xviii i xix, la tomaca, la dacsa i la creïlla van ser importades de les Amèriques.
Clarament es veu que la vegetació mai no ha estat ací de manera perpètua. La nostra flora actual ja cobria les muntanyes i valls en l’era terciària, molt abans d’aparèixer l’ésser humà. Però la presència d’aquest ha alterat notablement el seu voltant, adaptant-lo a les necessitats que s’esdevenien, sobretot a partir de la implantació de l’agricultura. Malgrat aquesta manipulació del medi, encara podem trobar avui dia una bona mostra de les espècies --més de 1.200-- que viuen en aquestes comarques. Però la varietat no implica quantitat, i moltes d’aquestes plantes resten com a autèntiques relíquies a les muntanyes, ja que són de nombre escassíssim.
Entre els arbres, podem trobar-hi carrasques, roures, teixos, aurons, freixes, moixeres, etc. Poques voltes formen boscos autèntics amb un sotabosc ric (exceptuant la font Roja i alguns racons de les altres serres). Als cims de les muntanyes la humitat no és la que caldria esperar. El fort vent dessecador, a més de la intensa erosió per l’aigua de pluja, crea unes condicions adverses perquè es puga desenvolupar la vegetació. Així, el terreny queda pobre, i sols algunes plantes ben adaptades com el coixinet de monja, la sàlvia, el timó o el card arriben a colonitzar aquestes zones.
L’acció humana ha fet malbé el medi natural, ja que hi ha incidit de forma decisiva. Actualment els incendis són un dels perills més greus per a la vegetació. Les xifres parlen per si mateixes: l’any 1985 hi van haver a tot el territori de l’estat espanyol 12.837 incendis que van afectar 469.426 hectàrees (sols el 3 % causats per llamps). Més a casa nostra, a Mariola, s’ha perdut més del 80 % de la coberta forestal durant els vint últims anys per causa del foc (1 % per llamps). Només cal recordar aquells fatídics dies 4, 5 i 6 de juliol de 1994, quan es van cremar més de 3.000 hectàrees i van perdre la vida en accident d’aviació sis persones mentre intentaven apagar el foc.
Un altre atac a la vegetació es produeix per la proliferació massiva de cases de segona residència, situades en llocs de valor ecològic alt. A més, aquestes duen aparellades pistes forestals o camins que travessen les muntanyes, facilitant l’accés a un gran nombre de persones i incrementant així el risc d’incendis o de degradació. Hi ha plantejat un problema greu en la relació entre la societat humana i la natura que hem de resoldre prompte.
Durant la història la fauna ha evolucionat fins a configurar el mapa faunístic actual. A les nostres muntanyes encara sobreviuen una bona diversitat d’animals. Cada dia es debaten enmig d’agressions. La vida en la comarca no és una tasca senzilla. La indústria existent, la caça abusiva i la segona residència destinada al descans setmanal i estival suposen la destrucció del paisatge i els recursos en primer lloc, i en segon lloc una presència humana fortíssima i dels vehicles pertot arreu. Aquest fet provoca que cada dia queden menys llocs tranquils on les espècies animals puguen viure. Això implica una disminució faunística progressiva, podent arribar a desaparèixer fins i tot espècies que fins fa poc de temps eren, si més no, abundants.
En l’escaló més baix de la cadena tròfica o d’alimentació trobem conills, llebres i perdius, que han experimentat a la serra una regressió important, uns per malalties i altres per la caça indiscriminada. A més, l’hàbitat està tan alterat que resulta difícil de trobar aliment, per això és de cada dia menor el nombre de cries i per tant la probabilitat de perpetuació de l’espècie disminueix considerablement.
Els mamífers encara sofreixen més la pressió humana. Sols queda d’una forma abundant el conegut porc senglar, de vida nocturna i ben adaptat a ambients degradats. Els qui fan dins de la cadena alimentària la funció de depredació han sigut especialment caçats, trampejats i perseguits històricament. Tenim el cas de les genetes, fagines, raboses i furons. Les malignes llegendes i històries que arrosseguen els han forjat una fama d’animals rebutjables, perillosos i exterminables. Tanta mala premsa els ha portats a refugiar-se en llocs abruptes, en barrancs i zones d’accés difícil per tal de trobar per única defensa l’anonimat, no ser vistos.
Els ocells tenen un poc més de sort, ja que se’ls atorga més simpatia. Els més menuts (caderneres, verderols i passerells), encara que caçats i enviscats, mantenen la població en xifres bastant acceptables.
Qualsevol dia de l’any és bo per a fer una volta per la muntanya. Amb una mica de sort podem veure un nombre d’ocells prou interessant. Les mallerengues, tallerols, còrvids, còlits, xoriguers, esparvers, cucaletes, mussols , òbiles, ducs, picots i fins i tot els menuts caragolet i reiet poden creuar-nos mentre caminem. Amb sort, ens delitaran amb els seus bells cants o ens demostraran la seva facilitat de volar fent acrobàcies en l’aire.
Cal fer referència a les solitàries àguiles, que sobrevolen els seus dominis mirant que a poc a poc les abans salvatges i verdes muntanyes són destruïdes i arrossegades cap a la desertificació. Les àguiles daurades i cuabarrades, l’astor o les migradores i estivals àguiles marcenques són les úniques que podem observar de tant en tant. Una de les últimes dades més esperançadores va ser que pel novembre de 1993, per damunt de la Boronà i el racó de Llobet, van poder veure una vintena de voltors comuns, aus de dimensions grans i extingides d’aquestes comarques ja fa decennis. Esperem que això siga un senyal que ja hem arribat a tocar fons, que més baix no podem caure. Confiem que d’ara endavant la cosa canviarà. L’acció de la mà humana s’ha deixat sentir especialment els dos darrers segles. Hem d’aturar el procés degradatiu per a començar-ne un de regeneratiu.
L’acció humana sobre el medi és tan antiga com l’existència de la nostra espècie. Però la incidència d’aquesta acció no ha sigut igual al llarg de la història.
A partir dels anys setanta, a causa de la greu crisi mediambiental i al costat de les primeres reivindicacions ecologistes, va sorgir des dels àmbits científics internacionals la necessitat de revisar els plantejaments teòrics en l’estudi del medi i les relacions humanes. Apareix, doncs. l’anomenada història ecològica. Els primers llocs van ser els Estats Units d’Amèrica i França. Hi ha antecedents en l’Escola d’Anals amb F. Braudel i E. Le Roy Ladurie. Als Estats Units va ser important l’obra de Roderick Mash The state of environmental History, que proposa estudiar el medi ambient com un tipus diferent de document històric. La història ecològica tracta de comprendre les relacions entre les persones i les d’aquestes amb la natura, de la qual depenen per a la subsistència i de la qual formen part com a éssers vius.
Així, des de determinats àmbits de la historiografia, antropologia, economia, etc., intenten mantindre un sistema d’anàlisi del medi on intervinguen tots els paràmetres possibles (incloent-hi les relacions humanes). Alhora que la història comença a tindre en compte el medi natural no com un factor més, sinó com un estil alternatiu d’entendre la història.
Les diferents modalitats d’organització productiva de les societats humanes han implicat un tracte específic envers la natura. Així, l’objectiu fonamental de les relacions establides entre els éssers humans al llarg de la història ha sigut satisfer les seves necessitats materials.
Les persones hem aprofitat els recursos que la natura ens donava, transformant-los en béns útils mitjançant la implantació de pràctiques productives. Aquestes pràctiques són les que han marcat la diferent relació amb la natura.
Cada societat estableix determinades relacions d’apropiació i control dels recursos que determinen al mateix temps la classe i la velocitat de consum. Des de la revolució neolítica, quan les persones es van fer conreadores, les pràctiques productives duen a terme unes transformacions dels ecosistemes naturals i una reducció de la diversitat. La pràctica de la ignicultura, el conreu de determinades espècies que fins ara recol·lectava de forma natural, la caça selectiva i la ramaderia, anaven influint de forma innovadora sobre el medi.
El desenvolupament de les primeres ciutats, amb les organitzacions socials noves, va paulatinament transformant el paisatge. Al Comtat i l’Alcoià hi ha mostra del que esmentem des dels jaciments paleolítics (Penella, Ronxes, etc.), neolítics (Jovades, Abric de la Falaguera, Cova de l’Or, etc.), fins als enclavaments ibèrics, romans i musulmans amb la seva arquitectura defensiva i civil estesa per les nostres comarques.
La formació de l’economia feudal a partir dels segles xiii i xiv evidencia unes transformacions en el medi (per exemple: roturació de terres de conreu, no sempre de bon rendiment a llarg termini; i disminució de boscos). L’organització social i productiva d’aquest sistema va posar en relleu una determinada relació amb l’entorn. La base d’aquest sistema en un primer moment era una economia agrària de subsistència. El camperol treballava una terra que sovint no era seva, en canvi d’uns pagaments (en espècie o en diners). Segons els llocs, també podia disposar de terres i boscos d’ús comunal, per tal de completar la seva economia (normalment hi arreplegava llenya que usava per a cuinar i escalfar-se). Les manufactures domèstiques completaven aquesta economia.
Malgrat això, l’acumulació d’aquestes transformacions fetes en les societats preindustrials era absorbida pel planeta com a ecosistema global. És a dir, en les primeres fases aquestes transformacions no posen en perill la natura. Els motius, no hem de buscar-los únicament en aspectes quantitatius de la població, sinó sobretot perquè moltes de les formes de produir eren ecològicament més sostenibles.
Va ser a partir del segle xvi, i dins d’aquest sistema feudal, on es van desenvolupar lentament els gèrmens de sistemes econòmics i socials nous, encara que amb grau i cronologia diferents segons les zones. Les relacions capitalistes van introduint-se en aquest sistema progressivament. La terra va actuar com a mercaderia i el mercat va orientar a poc a poc la producció agrària cap al més rendible i no cap al més ecològicament escaient. Va ser la revolució industrial i l’expansió del capitalisme, amb la seva particular forma de produir i relacionar-se amb el medi, la que va marcar el desajustament funcional amb les lleis de la natura, accelerant el procés de crisi ecològica.
A partir del XVIII es van produir canvis bruscos en espais de temps curts en comparança amb les tendències evolutives anteriors: els avanços tècnics, l’increment de la població i les innovacions productives potenciables per la societat de mercat van anar accelerant el problema. La revolució industrial no es va produir en tots els llocs seguint el mateix model i la mateixa cronologia. A partir del segle xix les transformacions es van accelerar afectant tot el planeta.
A les nostres comarques el procés industrial tèxtil es va desenvolupar en el segle xviii a Alcoi, Cocentaina i la rodalia. Les primeres etapes segueixen una cronologia paral·lela a l’anglesa. Aquest procés va suposar una explotació del medi i unes transformacions que a curt i llarg termini la van afectar: concentració fabril aprofitant els recursos hidràulics, desenvolupament urbanístic i problemes de salubritat, concentració de la població en determinats espais, ús de fusta i carbó en les primeres fases de forma indiscriminada, depauperació de sectors de població que ara depenen quasi exclusivament del treball industrial. Això va comportar unes necessitats i relacions socials noves.
Les darreres fases de la industrialització ja en aquest segle han afectat directament o indirectament la major part de països. El desenvolupament basant-se en la siderúrgia, el petroli i la tecnologia punta no ha fet més que accelerar els problemes ja existents i agreujar-los, provocant desequilibris territorials entre nord i sud i hipotecant molts dels països del Tercer Món. Desequilibris que afecten les relacions de les persones i la relació d’aquestes amb la natura.
Apareixen, doncs, dins d’aquest sistema gèrmens que permeten canvis de relacions entre nosaltres i amb el medi. De nosaltres depèn, com sempre, determinar en quin sentit fem aquests canvis.
Asensi i Covadonga Tirado, Josep (1990): La vegetació al nostre medi, Eliseu Climent Editor, València.
Climent i Giner, Daniel (1985): Les nostres plantes, Diputació Provincial d’Alacant. Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, Alacant.
Colegio Oficial de Arquitectos de Valencia. Delegación de Alicante (1984): Espacios naturales. Provincia de Alicante, Caja de Ahorros Provincial de Alicante, Alacant.
González de Molina, Manuel (1993): Historia y medio ambiente, Eudema, Madrid.
Grup d’Amics de la Natura (1994): A peu i amb seny per la Mariola, Grup d’Amics de la Natura, Cocentaina.
---- (1995): "Mariola en flames", dins Festes de Moros i Cristians, Cocentaina.
Kin, Alexander - Schneider, Bertrand (1991): La primera revolución global, Plaza & Janés, Barcelona.
Mansanet Terol, Carlos María (1987): Incendios forestales en Alicante. Estudio de la evolución de la vegetación quemada, Caja de Ahorros Provincial de Alicante, Alacant.
Nebot, J. R. et al. (1993):, L’Alcoià i el Comtat. Guia natural, històrica i cultural, Joyería y Relojería Nebot, Alcoi.
Schumacher, E. F. (1978): Lo pequeño es hermoso, Herman Blume, Madrid.