Josep R. Nebot. Biòleg
El 30 de maig de 1995 Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava una ordre de la Conselleria de Medi Ambient, datada el 30 de març, per la qual s’acordava iniciar el procediment d’elaboració i aprovació del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de la serra Mariola. Comença així la que potser serà la darrera etapa en un procés llarg que hauria de culminar en la declaració de Mariola com a espai natural protegit; un procés en el qual el Grup d’Amics de la Natura, junt amb la resta de components de la Coordinadora per a la Defensa de Mariola, han representat un paper fonamental en la presa de consciència social sobre els valors naturals i culturals de la serra i com a catalitzador dels desitjos de tots aquells que estimem Mariola i que aspirem a la seua protecció.
Només prenent com a referència el temps transcorregut des de les ja llunyanes Jornades sobre Mariola, el juny de 1989, han estat malauradament moltes les ocasions en què s’ha demostrat la fragilitat dels valors naturals de la serra, i la necessitat d’arbitrar mesures efectives per a evitar una degradació major i afavorir-ne la necessària i urgent regeneració. Les agressions --grans i petites-- sobre Mariola s’han continuat produint amb una freqüència i reiteració quasi constants. Aspectes com ara l’intent de traçar algunes infraestructures per la serra o l’encara recent impacte del paorós incendi patit per Mariola pel juliol de 1994, palesen --una vegada més-- la ineludible necessitat de prendre mesures sobre aquesta matèria.
Resulta innecessari parlar de nou aquí de quins són els valors de la serra, i perquè s’han de protegir. Durant els últims anys, jornades, publicacions, audiovisuals i moltes altres activitats promogudes per persones, grups i institucions molt diversos han servit per divulgar les característiques de Mariola i els seus valors naturals i culturals. Potser com a conseqüència d’aquest fet, el grau d’unanimitat social assolit respecte a la necessitat de protegir activament Mariola és, a hores d’ara, molt elevat. Tot i això, i com demostra l’experiència acumulada en altres casos, és relativament freqüent que els intents de protegir legalment espais d’interès natural troben la incomprensió --quan no l’oposició frontal-- de certs sectors socials implicats en les zones en què es preveu l’actuació, fet que sovint ha causat no solament l’avortament d’algunes iniciatives de protecció, sinó fins i tot que la gestió d’alguns espais ja protegits trobe entrebancs importants que en dificulten l'efectivitat. L’origen d’aquesta oposició és complex, i hi concorren aspectes molt diversos i a vegades fins i tot contraposats. En qualsevol cas, vèncer aquesta resistència és probablement un dels aspectes pendents de més rellevància en la política de conservació de la natura, i és obvi que no hi existeixen fórmules generals que garantisquen l’èxit.
Probablement, un dels factors més importants que cal considerar en aquest aspecte és la informació. Moltes vegades, la simple desinformació --quan no una intoxicació informativa malintencionada-- és la responsable que la protecció d’espais naturals tinga mala fama entre la població implicada i provoque sentiments de rebuig que generalment solen associar-se al convenciment que la protecció representa una limitació dels usos i les activitats que tradicionalment s’han vingut realitzant. És important, per tant, tractar de respondre una pregunta que molta gent, des d'òptiques diferents, es fa: què passarà quan Mariola serà parc natural?
2. La protecció d’espais naturals al País Valencià
S’entén com a espai natural protegit la zona del territori, clarament delimitada, que manté un medi ambient valuós i significatiu i que per això és distingida de la resta del territori mitjançant un règim jurídic específic destinat a preservar-la de possibles accions que puguen provocar-ne la degradació. La recentment promulgada Llei de la Generalitat Valenciana dels espais naturals protegits_ incorpora set categories diferents de protecció, segons els recursos naturals o biològics i els valors que continguen els espais protegibles: parc natural, paratge natural, paratge natural municipal, reserva natural, monument natural, lloc d’interès i paisatge protegit.
Tal com succeeix amb la legislació estatal_, les figures jurídiques citades no sempre resulten fàcils de distingir si hom atén només la seua definició legal. No obstant això, sembla esbrinar-se la filosofia implícita en cadascuna d’elles. Amb una interpretació lliure podria d’alguna manera distingir-se un primer grup format per parc, paratge i paratge natural municipal, que representen una mateixa filosofia de protecció per a àrees relativament extenses i diverses, en les quals es permet en general el manteniment dels usos i activitats compatibles amb la preservació. Segons la Llei, la diferència entre totes tres figures es referiria sobretot al grau de representativitat --o, en altres paraules, a l’interès real en un context territorial determinat-- de les àrees a les quals s’apliquen: estatal o internacional en el cas del parc natural, regional en el cas del paratge natural, i local en el cas del parc natural municipal. Com a reserva natural tendirien a classificar-se espais de característiques excepcionals --i, per tant, en general poc extensos-- en els quals fóra desitjable evitar al màxim accions que comprometeren la preservació. El monument natural tindria un sentit semblant a l’anterior --potser més específicament dirigit a formacions geològiques--, però mentre aquella sembla dirigida a la preservació d'àrees, aquesta s’aplicaria més aviat a elements. El lloc d’interès sembla referir-se més aviat a zones, no necessàriament amenaçades, valuoses per a la docència o la investigació. Molt sovint, la reserva natural i, en menor grau, el monument i el lloc d’interès, apareixerien dins l’àmbit d’altres figures de protecció de caràcter més general, com ara el parc natural. Finalment, el paisatge protegit podria interpretar-se com una mena de calaix de sastre per a zones d’interès no classificables en les categories anteriors, tot i que la definició legal de la figura es centra en el caràcter de paisatges, diguem-ne, tradicionals. A mode d’exemple, utilitzant àrees naturals ben conegudes en la nostra comarca i basant-se òbviament en el criteri subjectiu de l’autor, podríem dir que el carrascar de la Font Roja (més avant es parlarà de Mariola) s’adaptaria perfectament a la categoria de parc natural, ja que representa l’únic exemple ben conservat de bosc mixt de carrasca, gal·ler i freixe existent en el migjorn valencià. La serra de Benicadell podria adaptar-se al concepte de paratge natural, ja que les seues característiques naturals (paisatge, formacions geològiques, comunitats vegetals de cinglera, poblacions de rapinyaires i altres espècies faunístiques d’interès), sense tindre el caràcter excepcional d’altres àrees, tenen un interès innegable en el context del País Valencià. Els exemples de zones equiparables a allò que la Llei anomena paratge natural municipal serien molt nombrosos en la nostra comarca; m’incline, però, pel cas del barranc de l’Encantada com a exemple escaient. La reserva natural s’aplicaria, com hem dit, a àrees que requereixen una protecció integral per la seua singularitat, raresa i fragilitat. Un exemple de zona a la qual podria aplicar-se aquesta figura seria les zones culminants i les cingleres de Montcabrer, en les que es presenta una comunitat vegetal molt rica en espècies endèmiques o amenaçades. Un bon candidat a la classificació com a monument natural seria els Frares de Quatretondeta, en la Serrella. Quant al lloc d’interès i el paisatge protegit, la definició legal resulta encara més ambigua que en els casos anteriors, i per tant resulta més difícil trobar exemples significatius. En el primer cas, podria aplicar-se aquesta figura a alguns trams del riu d’Agres, mentre que com a paisatge protegit (ben representatiu, a més a més, de la nostra comarca), podríem triar la zona abancalada de secà del port de Salem, en el terme de Beniarrés.
A hores d’ara, al País Valencià hi ha declarats els següents espais naturals protegits: parc natural de l’Albufera, parc natural del Montgó, parc natural del carrascar de la Font Roja, parc natural del Fondó, parc natural del prat de Cabanes i Torreblanca, parc natural de les llacunes de la Mata i Torrevella, parc natural de les salines de Santa Pola, parc natural del penyal d’Ifac, parc natural de la marjal de Pego i Oliva, paratge natural del desert de les Palmes, reserva natural dels Columbrets, reserva (marina) natural de Tabarca, i reserva (marina) natural del cap de Sant Antoni.
Per una altra banda, la Llei de la Generalitat Valenciana dels espais naturals protegits de la Comunitat Valenciana defineix quatre instruments per a l’ordenació i la regulació dels espais protegits: pla d’ordenació dels recursos naturals (PORN), pla rector d’ús i gestió (PRUG), pla especial i norma de protecció, cadascun dels quals s’aplica a una o més de les categories d’espais a les quals ens hem referit abans. El pla d’ordenació dels recursos naturals, als quals ens referirem tot seguit, ha de redactar-se i aprovar-se de manera prèvia a l’ordenació dels parcs i les reserves naturals. El pla rector d’ús i gestió representa l’instrument d’ordenació de parcs naturals, reserves naturals, paratges naturals i paisatges protegits. Els paratges naturals municipals s’han d'ordenar mitjançant pla especial, mentre que els monuments naturals i els llocs d’interès es regulen a través de norma de protecció. Tots dos primers instruments (PORN i PRUG) han de ser formulats per l’òrgan ambiental i aprovats per decret del Govern Valencià, prèvia informació pública i audiència a ajuntaments, entitats i associacions. El pla especial és formulat pels ajuntaments i aprovat d’acord amb la legislació urbanística, mentre que la norma de protecció és formulada per l’òrgan ambiental, sotmès a informació pública i audiència a corporacions, entitats i interessats i aprovat pel Govern Valencià mitjançant acord.
3. El pla d’ordenació dels recursos naturals. El cas de Mariola
El pla d’ordenació dels recursos naturals és una figura de planificació introduïda en l’ordenament legal espanyol per la Llei de les Corts Generals 4/1989, de la conservació dels espais naturals i la flora i la fauna silvestres, i que la legislació valenciana en la matèria ha assumit. El PORN és instrument de planificació que té, segons la llei, els següents objectius:
1. Definir i assenyalar l’estat de conservació dels recursos naturals i ecosistemes dins el seu àmbit; indicar el règim que escaiga aplicar als espais que s’han de protegir.
2. Fixar el marc per a l’ordenació integral dels espais naturals protegits inclosos en el seu àmbit.
3. Determinar les limitacions que hagen d’establir-se i el règim d’ordenació dels diversos usos i les diverses activitats admissibles.
4. Promoure l’establiment de mesures de conservació, restauració i millora dels recursos naturals.
5. Formular els criteris que han d’orientar les polítiques sectorials i ordenar les activitats econòmiques i socials perquè siguen compatibles amb els seus objectius.
En altres paraules, el PORN representa un instrument de planificació que, a partir d’una anàlisi de la situació dels recursos naturals en l’àrea a la qual s’aplica, determina l’evolució previsible i estableix les normes bàsiques per a permetre’n la conservació i l’explotació racional i sostenible dels recursos naturals. A partir d’aquestes normes, i en raó de l’anàlisi i el diagnòstic realitzats, el PORN pot proposar que alguna àrea inclosa dins el seu àmbit mereix la consideració d’espai natural protegit. En aquest cas, s’hi ha d'incorporar la delimitació d’aquesta àrea --que rarament coincideix, per tant, amb la del PORN-- i la figura de protecció més escaient que cal aplicar-hi.
Com hem dit en la introducció, s’acaba d’iniciar oficialment el procediment d’elaboració i aprovació del PORN de la serra Mariola. Aquest inici oficial només té, de moment, efectes en el sentit de prohibir cautelosament qualsevol actuació sobre la serra que puga transformar la realitat física o biològica o que puga dificultar el compliment dels objectius del PORN. El següent pas ha de ser, quan el PORN estarà elaborat, la participació ciutadana i institucional en el procés mitjançant el tràmit d’exposició pública. Quan aquest tràmit d'importància vital haja estat complit, i les observacions i els suggeriments presentats hagen estat valorats, s’elevarà el PORN al Govern Valencià, perquè l’aprove mitjançant un decret. Finalment, i en el cas --ben previsible-- que el PORN propose la declaració de part de la serra com a espai protegit, s’haurà de fer efectiva aquesta declaració.
En certs àmbits, fa temps que especulen sobre quina seria la figura de protecció més escaient per a Mariola. Les possibilitats legals a les quals ens hem referit adés no deixen, al nostre entendre, gaire marge de dubte: Mariola presenta unes característiques que s’adapten d’allò més bé a la definició que la legislació fa dels parc natural (àrea que té uns valors ecològic, científic, educatiu, cultural o estètic d’interès especial per mantenir ecosistemes representatius, per presentar flora o fauna de característiques singulars, o per la bellesa dels paisatges, i que es considera adequada per a integrar-la en xarxes estatals o internacionals d’espais protegits). Probablement, alguns indrets particulars de la serra podrien, al seu torn, tindre la qualificació de reserva natural --ja ens hem referit abans a les cingleres de Montcabrer--, entenent-hi els espais naturals que persegueixen la conservació íntegra d’ecosistemes, comunitats o elements biològics o geomorfològics. En qualsevol cas, els comentaris anteriors només han de prendre’s com una interpretació lliure d’allò que la llei preveu. Haurà de ser el PORN (i per tant, de manera indirecta, tot els interessats en la protecció de Mariola), qui determine amb les bases apropiades la figura jurídica que més s’escau a la serra.
El últim pas en l’hipotètic camí cap a la protecció de Mariola hauria de ser, segons la legislació aplicable, la redacció de l’instrument de regulació pel qual s’opte, segons la figura de protecció triada per a la serra. Aquest pas (en el qual torna a incloure’s la participació pública com a part fonamental del procediment) és probablement el pas més important del procés: de res no serveix que Mariola siga parc natural si hom no disposa de l’instrument (en aquest cas, un pla rector d’ús i gestió) que ha de regular detalladament aquesta protecció, i que ha de determinar els mitjans econòmics, tècnics i humans necessaris. Malauradament, l’experiència viscuda en la major part dels espais protegits valencians no ha estat gaire positiva en aquest sentit, amb retards de molts anys en la redacció i l'aprovació dels instruments de regulació corresponents.
Com a conclusió a aquest apartat, ens convé ressaltar dues idees fonamentals. D’una banda, el pla d’ordenació dels recursos naturals representa un instrument de planificació prèvia a l’eventual protecció d’un espai natural, que té com a un dels objectius fonamentals la regulació, a llarg termini, dels llindars d’explotació dels recursos naturals del seu àmbit des de la perspectiva d’harmonitzar els interessos relacionats amb els usos tradicionals, el desenvolupament econòmic de l’àrea que es tracte i la conservació del patrimoni natural i cultural. Per una altra banda, cal destacar que, si bé el PORN té un sentit eminentment tècnic, la participació pública i institucional ha de representar un paper bàsic en la incorporació activa dels diferents agents socials en la gestació, la planificació i la posterior gestió de l’espai. Al remat, és normal que aquells que viuen i gaudeixen de Mariola tinguen alguna cosa a dir sobre el futur de la serra.
4. Què representa un espai protegit a Mariola?
Com hem dit abans, queden encara sectors socials relativament amplis que, si bé en general no s’oposen frontalment, sí que almenys veuen amb reticència la possibilitat que es declare un parc natural a Mariola. A aquests sectors cal afegir molts d'altres que veuen amb escepticisme, quan no amb pessimisme, l’efectivitat d’una eventual protecció, o que veuen perillar expectatives o aspiracions personals de caràcter molt divers. Tot plegat, un panorama bastant complicat. Resulta molt difícil --a més de poc apropiat-- especular a hores d’ara sobre què passarà quan Mariola serà parc natural. La resposta a aquesta pregunta haurà d’eixir inicialment del PORN, i per tant tots --entusiastes, escèptics i reticents-- hauríem de contribuir a respondre-la. Tot i això, poden fer-se algunes conjectures que, si bé tenen un caràcter necessàriament general, poden resultar d’interès, almenys per a situar l’àmbit de discussió.
De tot allò que s’ha dit anteriorment es desprèn que la declaració d’un espai natural protegit ha de tenir com a objectiu prioritari --tot i que no únic-- la preservació i la regeneració dels valors que motiven la protecció; en conseqüència, és sovint desitjable establir restriccions d’usos i activitats que potencialment podrien produir impactes greus en la zona; i és precisament d’aquestes restriccions d’on deriven quasi sempre les oposicions a la protecció. Malgrat això, la pràctica demostra com en la majoria dels casos les limitacions d’ús que es deriven de la declaració de molts espais protegits es limiten, en uns casos, a regular --sense necessàriament prohibir-- molts usos preexistents, mentre que en altres camps la declaració només té per objectiu remarcar limitacions que ja hi actuaven a través d’altres legislacions sectorials. En el primer dels casos es trobarien activitats com la cacera o la recol·lecció de plantes: parcs naturals com l’Albufera o la Font Roja permeten, en els seus plans, la caça, tot i que amb una sèrie de limitacions i regulacions temporals o espacials motivades per la necessitat de preservar determinades àrees o espècies. Com a exemple del segon cas apuntat, podria parlar-se de la possibilitat d’urbanitzar. A hores d’ara, la major part de la serra (o almenys les zones de més valor) es troba classificada, a través del pla urbanístic dels pobles que hi participen, com a no urbanitzable d’especial protecció, cosa que no solament impedeix qualsevol intent d’urbanització en la serra, sinó que --almenys sobre el paper-- representa un fre a moltes altres activitats potencialment impactants. En altres paraules: la declaració de Mariola com a espai protegit no pot prohibir la urbanització de la serra, perquè de fet --i a banda del grau de compliment de la legislació, en aquest i altres casos--, ja hi està estrictament prohibit a través d’altres instruments legals. Tampoc no és menyspreable assenyalar que, en alguns casos, la planificació dels nostres espais naturals protegits preveu la incentivació de determinades activitats (habitualment usos tradicionals i/o relacionats amb aprofitaments turístics de caire naturalístic) que poden arribar a representar una alternativa socioeconòmica molt important.
D’allò que s’acaba de dir no s’ha de traure la conclusió --evidentment equivocada-- que protegir Mariola és innecessari. La declaració com a espai natural protegit ha de tenir nombroses implicacions positives, implicacions que no sempre es deriven en mesures coercitives, i de les quals podrien citar-se d'exemples el fet que la serra fóra considerada, per fi, una unitat de gestió, per damunt d’absurdes fronteres municipals i provincials (aquest fet, aparentment trivial, ha de permetre una planificació detallada de aspectes tan vitals com la prevenció d’incendis forestals), o l’accés, a través de la integració en les xarxes d’espais protegits, a una font important de recursos econòmics actualment inabastable i que pot destinar-se, entre altres camps, a la consolidació d’usos tradicionals d’interès. El desenvolupament d’un model específic de turisme rural relacionat amb els valors naturals i culturals de Mariola i compatible amb la seua preservació, és un altre factor que cal considerar. En resum: la protecció de Mariola hauria de servir, per una banda, per a regular activitats potencialment impactants que posen actualment en perill la supervivència dels ecosistemes naturals de la serra, fent prevaler en qualsevol cas l’interès general sobre els interessos particulars. Però, a més a més, hauria de representar una font directa i indirecta de beneficis culturals, socials i econòmics per als habitants dels pobles que hi ha a la vora de la serra. Qualsevol visió que no siga capaç de compatibilitzar aquests dos aspectes resultaria, des de el nostre punt de vista, poc viable. La protecció de Mariola no pot ser cosa d’uns pocs: tots els qui hi viuen, hi treballen o en gaudeixen, tots els sectors socials d’aquestes comarques, tenen el dret i el deure de decidir sobre el futur de la serra, sobre la Mariola que coneixeran els nostres fills.
Com s’ha insinuat anteriorment, la protecció d’un espai natural mitjançant una figura jurídica no en garanteix, ni de bon tros, la conservació. La profunda integració que s’estableix entre les condicions socials, econòmiques i mediambientals, fa que un plantejament excessivament sectorial tinga poques probabilitats de reeixir. En aquest sentit, la declaració d’un espai com a protegit ha de considerar-se bàsicament un pas inicial en la seua preservació efectiva. És necessari dotar de contingut les declaracions de protecció, bastint-les dels mitjans econòmics, humans i tècnics escaients. Però sobretot és important involucrar la població afectada (propietaris, usuaris, etc.) en la protecció, la planificació i la gestió de l’espai, per a la qual cosa s’ha de facilitar l’accés a la informació, promoure la participació pública en les decisions, i incorporar els agents econòmics i socials en la planificació i gestió de la serra. Hi ha, però, un altre aspecte que cal considerar detingudament: l’establiment d’enclavaments protegits aïllats no representa una garantia per a la conservació dels ecosistemes, sinó que ha de considerar-se una mesura complementària en el si d’una política territorial integrada de conservació de la qualitat del medi.
El procés històric d’ocupació del territori per part de la societat humana ha provocat, al llarg dels segles, el progressiu desplaçament dels ecosistemes naturals primigenis a aquells indrets on no interferien amb el desenvolupament urbà, agrari o industrial. Encara en aquests indrets, els ecosistemes han sofert sovint l’acció humana a través d’activitats que podríem qualificar de marginals (el pasturatge, els incendis, l’extracció de fusta i altres matèries, etc.). El resultat ha estat la formació d’un mosaic complex en el qual conviuen restes més o menys humanitzades dels ecosistemes primitius amb àrees que han estat transformades en major o menor mesura per les activitats directes de la societat humana. Serres com Mariola han esdevingut per aquesta raó refugi i testimoni dels ecosistemes que, abans de l’extensió de la influència humana, s’estenien per les nostres valls i muntanyes. Això les converteix en reserva i recer de moltes espècies d’animals i plantes que manquen per complet en altres indrets dins i fora de la comarca. Malgrat això, el progressiu desplaçament d’espècies i ecosistemes a zones de refugi té un efecte negatiu. Les serres no només aïllen les valls per estar interposades entre aquestes; al seu torn, cada muntanya és una mena d’illa envoltada de valls. Si s’impedeix la comunicació entre els retalls d’ecosistemes que hem confinat a les nostres serres, podem estar posant en perill la seua supervivència per estrangulament: si una població d’una espècie qualsevol desapareix de Mariola per qualsevol raó (un incendi forestal, per exemple), i les poblacions que sobreviuen en altres serres pròximes són incapaces de travessar les barreres que les separen, l’extinció és quasi irreversible llevat que hi existisca una intervenció dirigida específicament a la repoblació. Per contra, si permetem d’alguna manera que la comunicació seguisca oberta, és molt probable que l’espècie en qüestió torne a Mariola sense que la nostra intervenció siga necessària.
Probablement, encara queda un llarg camí per recórrer fins que Mariola esdevindrà parc natural. L’actitud que en prenga la gent de les nostres comarques serà, sens dubte, determinant en aquest camí. Però, en qualsevol cas, no ha d’oblidar-se que l’eventual declaració de la serra com a espai natural protegit és una condició necessària, però no suficient, per a garantir-ne el futur. Cada vegada és més evident que les mateixes raons que han fet de la serra un indret de gran valor pel seu caràcter de refugi, poden provocar que deixe algun dia de ser-ho si el seu aïllament s’incrementa, si no es garanteix una interconnexió mínima entre els espais naturals --protegits o no-- que, afortunadament, sovintegen en les nostres comarques. Potser és hora d’avançar un altre pas, per trencar la invisible frontera que encara avui separa la muntanya de la vall, l’ambient natural de l’ambient humà. Només així Mariola i el seu patrimoni natural podran continuar sent orgull i referència per a les generacions futures.