Un dia, el llop que habitava a la cova de cal Benet de Rocallaura, es va alçar del jac, va fer un badall i, flairant flairant l'orajol que entrava per la cova, va dir:
--Em sembla que avui tindré un bon dia!
S'estira bé i surt disposat a treure el ventre de perill.
Havia caminat tres-centes passes i en passar pel davant d'un pou guaita pel bocatge i et veu assolat a baix al fons, un tros de cansalada que havia caigut a un pagès.
Fa un badall de golafre com si ja es mengés la cansalada, però veu un parell de bous que pasturaven al tros de cal Paisan i repensant-se, digué:
--Ja veuràs, no cal pas que em remulli; total per un tros de cansalada rància; amb un bou que em mengi, en tinc prou.

Camina el tornall que els separava dels bous, i quan arriba els diu sense embuts:
--Ja veureu, tinc gana i vull menjar; vegeu: qui voleu que em mengi de vosaltres dos?

Un dels bous que fa de resposta:
--Acontentant-te amb un, trobo que et podries menjar el que corri menys. Tu t'estàs aqui i podràs judicar. Ens separem un xic i el que arribi més tard, aquell que te menjaràs.

S'hi conforma el llop i els bous se separen; quan són un xic lluny giren en rodó i se'n van corrent cap on el llop esl esperava. Com que venien per camí oposat, van topar el llop al mig i li clavaren tan forta anyada, que el deixarem mig fet malbé.
Caigué a terra i els vous es posaren a córrer.
Quan va estar una mica refet, sent belar de cabrits per la part aubagada de la serra, i va pensar:
--La carn de cabrit és més tendreta, tanmateix, que la del bou; no res, em menjaré un cabridet.

En arribar a prop d'allí on pasturava un escamot de cabres amb els seus cabrits. s'esvera el ramat i va a tancar-se a la boca de la cova del Pau Ferrer. Només se va quedar a la boca de la cova una cabra vella que me l'escomet dient-li:
--Hola, llop, què voltes?

--Ja t'ho diré! Tinc gana; ja se m'ha presentat una bona ocasió de menjar-me un bou, però no m'ha sortit bé l'escomesa. De manera que, acabem aviat; deu-me un cabrit.

--Oh, el meu no te'l vull donar!  -digué la cabra.

--El meu tampoc!   -respon una altra.

--Ni el meu! Ni el meu! van anar responent totes.

Allavors la primera cabra, com dirigint-se a les altres cabres, diu:
--Si té gana, bé n'hi haurem de donar un. Què hi farem, per un, rai! I, escolta -diu ella al llop, mudant de conversa-: Que no saps cantar? El teu pare prou tenia bona veu!

I el babau del llop, tot content de poder fer sentir la seva veu a les cabres, els contesta:
--Ja ho crec que tinc bona veu! Escolteu-me.

I es posa a grunyir amb uns udols tan esgarrifosos, que la gent de Rocallaura va sortir de les cases, i es va dir:
--Que no sentiu el llop? Canta a la serra. Anem-hi que el matarem.

I com que en aquell temps no hi havia armes de foc sinó escopetes de pedra foguera, els que en tenien vam marxar amb escopeta i els que no en tenien, l'un va pendre els arpillots, l'altre el falç, l'altre una barra, l'altre una bassetja, i tir va, garrotada ve, el van deixar per mort.
De la manera que va poder, tot ranquejant, se'n va anar cap a la font i allí hi troba la guineu.
--Hola, llop; d'on véns tan maltparat?

--Mira, m'he llevat amb molta gana i he sortit de la cova amb desig d'atipar-me. em volia menjar un tros de cansalada rància que hi havia baix d'un pou, però quan hi anava a baixar veig dos bous i e pensat que tindria un bon esmorzar menjant-me'n un, però havent convingut amb ells que em menjaria el que fos més poc corredor, se separen, vénen corrents i com han arribat tots dos alhora, m'han atrapat al mig i m'han fet malbé amb les banyes. Després, he trobat cabres i cabrits i quan ja les cabres estaven aconsolades de doanr-me un cabrit, ha volgut sentir la meva veu i es coneix que he cridat tant, que m'ha sentit de Rocallaura i han vingut, que m'han deixat mig mort.

--Pobre llop! -li digue la guineu-. Mira, anirem tots dos i no ens pasarà res de nou.

Marxen i, en passar per davant del del pou de Relat, guaiten dins, i com que la lluna es refelctia a baix de l'aigua, es van pensar que era una tallada de formatge i va dir la guineu:
--Mira, jo que sóc més lleugera hi baixaré dins de la galleda; tu aguanta el cap de la corda.

Baixa a baix la guineu posant-s edins de la galleda, i en tractar d'agafar la tallada de formatge, es va trobar que no era, però no volent que fos dit que s'havia equivocat, diu al llop:
--Mira, això és molt dur. El que podries fer, tu que tens bona dent, fora baixar tu.

El llop que es deixa anar, i amb el seu pes, la corriola va fer pujar la galleda amb la guineu, i el llop va restar baix de pou cercatn la tallada de formatge. Tan aviat la veia com desapareixia, segons estigués quiet o es bellugues, fins que la guineu  compadida del llop va anra posant pedres a la galleda, i quan va pesar més la galleda que el llop, la galleda se'n a baix del pou i el llop va pojar dalt d'ampit.
--Noia estic de mala sort! -digué el llop recordant-se que tenia gana.

--Mira, saps el que podríem fer? Demà que és sant Andreu, fan festa major a Montblanquet; una cosa o altra arreplegarem, i demá deixa'm fer a mi, que traurem el ventre de pena.

Aquella nit van menjar poc, només el que van trobar pel camí, però al dematí següent la guineu que diu al llop mentre la gent era a l'ofici:
--Te'n vas a l'església i toques afoc, i comque la gent quan hi sentirá tocar correran a veure on és el foc, jo faré de les meves, robaré cassoles i quan les tindré desades et vindré a buscar a l'església.

Així ho van fer, el llop es posà a tocar foc i la gent en sentir-ho, els que eran a l'església van sortir a veure on era el foc, les dones que eren a casa que cuinaven, ho deixaren tot i la guineu, després de menjar-se el que es coïa a ca l'Eloi, se'n va anar a ca l'Embuder, i quan va estar ben tipa que no podia donar un pas, agafa un cassola de cal Damià i se'n va a l'església a cerca el llop.
--Corre, llop  - va dir-li-, no ens entretingam que ens agafarien.

El llop es posa a córrer, però com la guineu havia menjat tant i portava tota una cassolada de recapte, li va dir:
--Mira, m'has de deixar pujar a cavall, i si no ens agafaran.

El llop s'hi ajup i la guineu es posa a cantar:

Varen arribar a la cova de cal Sicard i allí els van menjar aquell llatrocini i tots els altres que cometeren, fins que, havent-se apercebut els de Rocallaura que el llop i la guineu tenien el jaç parat a la cova, hi anaren un dia amb palla, i cremant-la a la boca del cau, amb l'escalfor del foc i el fum de la palla, quedaren ofegats el llop i la guineu.