|
|
|
|
(Adaptació de la llegenda
de l'Anoia "El pi de les pinyes d'or")
|
|
| Fa molts i molts anys, entre els turons i els
castells de la comarca de l'Anoia, s'hi trobava la casa senyorial del senyor
Baró, dins el terme d'Igualada.
Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als camperols del seu senyoriu. Però la riquesa del senyor Baró no li venia d'explotar els seus vassalls. A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d'or massís. Cada any, doncs, feia més gran el seu fabul·lós tresor. Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari, voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar el secret, se'ls va tallar la llengua... Això és el que el poble deia molt d'amagatotis del Baró. Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure's sorprés per la presència d'un cavaller acompanyat d'una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria acompanyat per una trentena d'homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la setmana vinent, el rei comptava arribar. El senyor Baró, quan va haver marxat l'emissari restà pensatiu. "Per quin motiu ve el rei?... Què em voldrà?..." Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que tingués la millor estada. El dijous, el Baró, abans d'hora, ja s'esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S'encaminaven cap el castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia. L'endemà feia un dia molt clar, i el rei
disfrutava contemplant el paissatge i voltant, ara a peu, ara a cavall,
pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà
a obsequiar el rei amb un àpat abundant i suculent, i altre cop
el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró
es va pensar que s'havia guanyat la voluntat del senyor rei.
El rei digué:
Contestà el senyor Baró:
El senyor rei va afegir:
El senyor Baró li diguè:
El rei replicà:
El senyor Baró contestà:
El rei li digué:
El rei afegí:
El rei donà per acabada la visita i el senyor Baró l'acomiadà tot preocupat. Un cop el rei hagué marxat, el senyor Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se'l mirà i remirà i li semblà veure'l tot estrany: estava esgrogueint. L'endemà se'l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu. Aquella nit no va poder dormir. Tan bon punt es va fer de dia, va tornar al lloc on hi havia el pi. Aleshores s'adonà que el pi es moria. El que havia dit el rei s'havia complert. Aquest va ser el càstig per la seva avarícia i per la seva falsedat. Des d'aleshores el senyor Baró entristí, va anar emmalaltint, però fins poc abans de morir, el Senyor li va tocar el cos, i es va tornar caritatiu fins a extrems. Va dedicar el temps que li restava de vida per ajudar als pobres. La seva dona va acabar repartint la riquesa que restava, després de la mort del seu marit, i va entrar en un convent. Però, això sí, va reservar dues pinyes d'or per fer, amb el seu or, una corona per a la Mare de Déu de Gràcia... D'ençà d'aquests fets han passat
molts anys, segles i tot, però mai més s'ha sentit que per
aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi tornat a
florir un pi que fes les pinyes d'or
|