Artículo publicado en la revista COMPARTIR (Revista de la Fundació Espriu) núm. 44, octubre noviembre desembre 2001. Agradecemos a la revista COMPARTIR que haya autorizado la publicación de este artículo en nuestra web.

El personalisme: inspirador d’una economia democràtica

    “No posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem” E. Mounier

No l’individualisme sinó la persona. No el col·lectivisme sinó la comunitat. Aquest podria ser un lema descriptiu del personalisme, una corrent filosòfica en la qual destacà el pensador cristià francès Emmanuel Mounier. Mounier inicià el seu combat intel·lectual, a principis dels anys trenta, amb la voluntat de desemmascarar el sistema econòmic del seu temps: es tractava de fer veure fins a quin punt el capitalisme liberal occidental suposava la negació de la persona humana i de la seva vocació espiritual i fraterna. Però es tractava també de construir una alternativa diferent a la del socialisme estatista soviètic, que tampoc havia aconseguit respondre a aquesta vocació. Mounier dedicà una bona part de la seva reflexió a bastir les bases filosòfiques i antropològiques d’una economia diferent, que fos capaç de construir un “socialisme de la persona”, en paraules seves. Un “socialisme de la persona” que té molt a veure amb els principis que inspiren el cooperativisme i part del que actualment es coneix amb el nom d’economia social.

La persona necessita posseir la natura –o millor dit, els béns que d’ella podem obtenir- per tal de ser persona. Tanmateix, el capitalisme ha pervertit completament el sentit de la possessió veritablement personal i l’ha substituït per un concepte de propietat privada que degrada la dignitat humana. L’única manera de posseir humanitzadora és l’acolliment: “Només es posseeix allò que s’acull (...) Només posseïm allò que estimem”. Quan l’home no estima les coses, no les posseeix veritablement. I això és el que el capitalisme no sap ensenyar: una possessió basada en l’amor, que acaba sempre en la donació: “Donar, sovint és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió, per la comunicació. Donar, sovint és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. (...) cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. (...) La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió.”

El capitalisme, al segle XX, va contra la persona

El capitalisme en comptes de posseir amb amor, posseeix amb avidesa. És a dir, amb comptes d’estar basat en la donació està basat en l’acumulació. Aquesta mala possessió es demostra en el què Mounier anomena els “tres principis de la moral social capitalista”: 1. La primacia de la producció. La producció no està al servei de les necessitats humanes, sinó a l’inrevés. El capitalisme s’ha convertit en un joc pervers de creació de necessitats artificials, “al qual l’home ha de sotmetre els seus principis de vida”.

2. La primacia del diner o capital. El capital no està al servei del treball, sinó a l’inrevés. “El primer aspecte d’aquesta sobirania [del diner] és la primacia del capital per damunt del treball, en la remuneració i en la repartició de la potència econòmica; ja que el diner en un sistema així és la clau dels llocs dirigents. La “societat de capitals” [societat anònima] esdevé l’associació típica. El seu segon aspecte és el regne de l’especulació, o el joc del diner, mal encara més gros que el productivisme. Transforma l’economia en un immens joc d’atzar ”.

3. Primacia del benefici. El benefici no està en funció de la producció, sinó a l’inrevés. “El benefici en diners és el mòbil dominant de la vida econòmica.” El benefici capitalista no és just perquè “no és la retribució normal dels serveis prestats”. Al contrari, “tendeix sempre al guany adquirit sense treball, assegurat pels diversos mecanismes de fecunditat del diner.” En segon lloc, “no es regula en funció de les necessitats sinó que, en principi, és indefinit.” En resum, el benefici és una riquesa que acumula algú que: a) no l’ha creada i b) no la necessita. Aquesta és, per a Mounier, la síntesi de la injustícia capitalista.

Així, aquests tres principis de moral social cristal·litzen en el que anomena la fecunditat artificial del diner, mecanisme econòmic que descriu així: “Del diner, simple signe d’intercanvi, el capitalisme en fa un bé productiu en sí mateix, una riquesa que pot proliferar al moment del traspàs que constitueix l’intercanvi. Aquesta és la font del guany capitalista, que constitueix pròpiament la usura o la ganga. Donat que aquest benefici s’adquireix sense treball, sense servei real o transformació de matèria, no es pot obtenir sinó a través del joc propi del diner o (i és una altra forma derivada de la usura) gràcies al treball d’altri.”

La proposta econòmica personalista

1. Els principis de l’economia personalista. L’alternativa econòmica que Mounier propugna ha d’estar basada en els valors de la persona. No val un règim d’estatalització i planificació centralitzada, en què la persona segueix subordinada a la producció –i en això no es diferencia pas gens del règim capitalista- i en què la producció queda subordinada a un aparell burocràtic, un Estat anònim, necessàriament impersonal que acaba deixant tant poc espai per a la responsabilitat personal com els mecanismes cecs del mercat capitalista i de les seves societats anònimes. Quina és, doncs, l’economia que es funda en la persona?

La resposta es basa en dos principis inviolables: d’una banda, la producció ha d’estar organitzada de tal manera que garanteixi la satisfacció de les necessitats humanes –necessitats vitals de subsistència i necessitats personals més àmplies- de totes les persones; i el treball i la propietat s’han d’organitzar d’acord amb el principi de la responsabilitat i tots els organismes de producció –organismes individuals o col·lectius- han de tenir capacitat per exercir-la. I només hi ha responsabilitat (econòmica) si es funda en la llibertat (econòmica). Així, diu Mounier: “Una economia personalista regula el benefici en funció del servei rendit en la producció, la producció en funció del consum, i el consum en funció d’una ètica de les necessitats humanes situades en la perspectiva total de la persona”.

2. L’economia personalista des del punt de vista del consum (de les necessitats). El capitalisme per una banda crea necessitats artificials, per l’altra no és capaç de satisfer les necessitats més elementals -el mínim vital necessari, l’anomena Mounier-  de tots els que viuen en aquest sistema. L’ètica de les necessitats té com a missió avortar aquesta doble aberració: contra la misèria i contra la riquesa. Per una banda, és imprescindible que tothom disposi del mínim vital necessari. Per l’altra banda, l’home ha nascut per a realitzar la seva vocació espiritual, i aquesta vocació no se satisfà en el consum. L’home ha de consumir, però el seu destí no es consumir: el consum és un mitjà i no un fi.

Tanmateix, el capitalisme no respecta l’ètica de les necessitats perquè fa del consum un fi en sí mateix. Es tracta d’una conseqüència lògica de la primacia del benefici: quan el consum està al servei del benefici, en comptes d’estar al servei de les necessitats, s’acaba promovent des del sistema econòmic com un objectiu per sí mateix, ja que d’aquesta manera, hipertrofiat, engreixa més eficaçment el benefici.

Tanmateix, tampoc el socialisme de planificació centralitzada -en el qual és l’organisme central el que estableix quines són les necessitats materials que ha de satisfer l’economia- és capaç de respectar-la. Les necessitats personals, dirà Mounier, “han de ser expressades directament pels consumidors”. “El consum és una activitat personal i per tant ha de ser lliure, si no en el seu volum, que depèn de la riquesa general, sí almenys en la seva assignació. Per aquesta raó l’economia personalista no té com a objectiu l’establiment d’un pla establert autoritàriament pels organismes centrals. Es manté [al consumidor] lliure d’escollir entre els béns i les categories de béns, d’influir fins i tot sobre els preus (excepte potser en els dels productes vitals) i d’imposar els seus desigs.”

El mercat és necessari, per tant, si són els consumidors els qui han d’establir les seves preferències, donat que és l’únic mecanisme d’informació que permet que els productors coneguin els desigs que els consumidors lliurement estableixin. Tanmateix, si l’economia ha de basar-se en el mercat, però no ha de ser capitalista, caldrà organitzar un sistema econòmic de mercat, però basat en un tipus de propietat personal i no anònima, un tipus de propietat privada (personal) no capitalista, que posi el consum al servei de les necessitats i no del benefici.

3. L’economia personalista des del punt de vista de la producció (de la responsabilitat). En el capitalisme, la primacia absoluta del benefici i la fecunditat artificial del diner -és a dir, l’apropiació privada de la plusvàlua i la usura capitalista, en les diverses formes del crèdit, ja sigui directe, ja sigui en borsa, tal i com explica Mounier- han fet de la propietat una font de rendiment i de remuneració. Per això, han destruït completament tota responsabilitat. Cal organitzar la producció de manera que el rendiment i la remuneració siguin fruit de treball; i això no només per justícia distributiva, sinó perquè el treball és l’única font de responsabilitat: “El treball és l’únic agent pròpiament personal i fecund de l’activitat econòmica; el diner no pot guanyar-se més que en la relació personal amb un treball; la responsabilitat no pot assumir-la sinó un treballador.”

3.1. El capitalisme i el socialisme estatalista, que ja traïen la dignitat de la persona en tant que consumidor, també la traeixen en tant que productor, doncs tots dos –l’un per la dictadura del capital i del benefici, l’altre per la dictadura de l’Estat- impedeixen la vocació humana d’iniciativa responsable i personal. Mounier converteix en un dels principis bàsics de l’economia personalista el què ell anomena la primacia del treball sobre el capital. “El capital no té cap dret dins d’una ciutat humana si no ha sortit d’un treball i no col·labora en un treball; és il·legítim si ha sorgit de formes de la usura o pretén fructificar indefinidament sense treball.” Per tant, aquest principi nega legitimitat a tota forma de remuneració que no provingui del treball: “El benefici capitalista, guany sense treball, s’ha de declarar fora de la llei. El benefici just, representació exacta del treball, no es pot bandejar d’una ciutat de carn. Però els recursos de l’educació i el tarannà de les institucions han de subordinar la preocupació pel benefici als altres interessos més ricament humans (...) i l’amor del servei social en una comunitat ricament restaurada.”

Així, el què Mounier esbossa és un règim de tipus cooperatiu, en el qual el treball i el capital recauen en la mateixa persona, és a dir, on les empreses són co-propietat dels seus treballadors. Si sumem aquesta necessitat del règim cooperatiu a la necessitat del mercat, el sistema econòmic que dibuixa Mounier podria ser definit com a socialisme de mercat: “socialista” perquè la propietat de les empreses no és una propietat capitalista, per accions, a la manera de les societats anònimes, sinó que una propietat personal per part dels treballadors, i, en aquest sentit, es tracta d’un sistema de propietat col·lectiva; però “de mercat”, perquè aquesta propietat col·lectiva no implica cap mecanisme burocràtic de planificació, sinó que es basa en la llibertat i la responsabilitat econòmica dels productors.

Només un sistema així permetrà superar l’alienació del treball pròpia del capitalisme. La degradació a la que el capitalisme ha sotmès al treball és doblement indignant: primer, pel què li roba en el seu parasitisme –és a dir, per mitjà de la usura i l’apropiació privada de la plusvàlua- i, després, pel què li manlleva com a font de realització humana. “L’assalariat, en les condicions actuals, que comporta una dependència no pas d’una justa autoritat social, sinó d’una oligarquia del diner, ha de desaparèixer sota aquesta forma davant de formes que caldrà determinar, però que derivaran d’un règim de copropietat i de cogestió correlativa.”

3.2. La primacia del treball porta necessàriament a una segona primacia: la de la responsabilitat personal sobre l’aparell anònim. En el capitalisme i en socialisme de l’Est prima sempre el mecanisme cec, l’aparell anònim, els poders irresponsables, ja sigui sota la forma de la fecunditat artificial del diner o sota la forma de la burocràcia. El capitalisme, diu Mounier “ha dissolt la persona patronal en la societat anònima irresponsable, sotmesa al poder anònim del diner. Ha oprimit tota empresa sota el poder d’aquesta dictadura financera; expropiant els assalariats, els desinteressava del seu treball i els lliurava a l’odi i al desig desesperat de posar-se en el seu lloc. El capitalisme pretén defensar els valors de la propietat personal, i en la pràctica els nega, excepte per als seus privilegiats, i encara d’una manera caricaturesca.”

El capitalisme, sota el pretext de defensar la llibertat econòmica i la lliure iniciativa, l’ha suprimit: organitza un sistema en què uns pocs dirigeixen la vida econòmica i una majoria no té cap possibilitat d’iniciativa econòmica ni de creativitat. La lliure iniciativa i la responsabilitat són les dues cares de la mateixa moneda, i en el capitalisme regit per les societats anònimes –“que més exactament haurien d’anomenar-se societats ocultes”, dirà Mounier- així com en la planificació, estan completament malmesos. És contundent: “El capital no té dret a cap parcel·la d’autoritat o de gestió. Autoritat o gestió pertanyen exclusivament al treball responsable i organitzat. Aquesta exigència sotraga les dues columnes del desordre capitalista: el govern dels bancs i dels consells d’administració, l’assalariat capitalista.”

El sistema de mercat capitalista ha de ser substituït per una economia de la responsabilitat, cosa que només s’aconseguirà a través de la “democràcia econòmica”, que Mounier descriu de la següent manera: “En el terreny de la producció l’exigència democràtica vol que cada treballador sigui posat en condicions d’exercir al màxim les prerrogatives de la persona: responsabilitat, iniciativa, creació i llibertat, en el paper que se li assigni d’acord amb les seves capacitats i per l’organització col·lectiva. (...) [Així s’assoleix] l’emancipació (en sentit propi) dels treballadors, el seu pas del rang d’instruments al rang d’associats de l’empresa, en una paraula, (...) el reconeixement de la seva majoria d’edat econòmica.”

 En la democràcia econòmica personalista, explica Mounier, “hi ha responsabilitat, creació i col·laboració per tot arreu”. La direcció de l’economia ja no correspon a “una casta irresponsable i hereditària”, sinó al “mèrit personal, que s’extreu constantment de l’èlit dels treballadors i és escollit per ells”, d’acord amb els valors de dedicació a l’empresa, i de capacitat i competència personal. Així, la democràcia de la co-propietat es complementa amb la democràcia de la co-gestió, que no vol dir absència de jerarquia, sinó jerarquia democràticament legitimada: “En un ordre industrial qualsevol, hi haurà sempre homes que decreten i homes que obeeixen, àdhuc si els primers són representants dels segons.”

3.3. Així arribem a la tercera i darrera de les primacies que caracteritza la proposta econòmica de Mounier: la dels organismes sobre els mecanismes. Escriu: “El moviment propi d’una economia personalista és un moviment descentralitzador. (...) Aquesta descentralització personalista és, més que un mecanisme, un esperit que surt de les persones, base de l’economia. Tendeix no a imposar sinó a extreure entre les persones col·lectives que tenen iniciativa, relativa autonomia i responsabilitat. (...). Dir que l’economia (com la societat sencera) està animada per la base, que la creació ha de sortir de baix, és dir, en perspectiva personalista, que l’animació li ve del sí mateix de la realitat espiritual: de la persona.”

Només en l’empresa la persona individual pot trobar, en col·laboració amb d’altres persones individuals -és a dir, en una activitat de co-producció i de co-gestió, de la qual es deriva el règim de co-propietat- aquest espai per a actuar com a ferment espiritual del sistema econòmic. Per tant, la cèl·lula fonamental d’un sistema econòmic personalista hauria de ser l’empresa, cooperativa i democràtica, entesa com una persona col·lectiva, i per tant amb capacitat d’animació espiritual del conjunt del sistema econòmic.

La base d’un sistema econòmic no pot ser ni l’individu isolat, com pretén el liberalisme, ni tot el sistema productiu en el seu conjunt, com vol el socialisme centralitzat. L’economia personalista té la vocació de resoldre el conflicte permanent entre el liberalisme i el col·lectivisme: “No es tracta d’establir enlloc un col·lectivisme (...), sinó d’extreure, allà on es formen, persones col·lectives que reposin en l’organització de persones responsables en tota llur economia interna, persones de persones, tal com un cos vivent és un organisme d’organismes. El principi personalista unit a les condicions col·lectives de la producció moderna ens porta a la noció i a la institució de persones col·lectives.”

Aquesta és la revolució econòmica  –així la batejarà ell normalment, més que no pas amb el nom d’alternativa- de Mounier i el personalisme. Una revolució personalista en la qual la transformació de les estructures econòmiques no és més que el correlat (imprescindible) de la revolució dels esperits. “Construir persones” –aquest és l’objectiu del personalisme- vol dir construir una societat en què l’economia no sigui el centre i no colonitzi la resta d’esferes (polítiques, culturals); en què els béns materials siguin un mitjà per a la vida espiritual i no el seu substitut; i en què la tasca de producció d’aquests béns materials necessaris sigui un procés de realització de les persones, dut a terme en un marc de cooperació i responsabilitat.