Adquisicions i més informació en: 

Servei de Publicacions

publicacions@uv.es

SEGONA ÈPOCA

Núm. 1   Hivern 1999

I precisament es tracta d’això, de temptatives de resposta a tantes qüestions complexes, amb l’esperança que res no caurà en el buit. Amb l’objectiu últim d’obrir camins per a pensar la realitat contemporània des de les nostres coordenades pròpies, tot contribuint a una instal·lació més decidida de la cultura catalana en una modernitat assumida críticament.

És en aques propòsit que encetem una segona època de la revista L’Espill, fundada el 1979 per Joan Fuster, i que durà fins el 1991. Vint anys després el context en què ha d’inscriure’s aquesta publicació ha canviat radicalment. Ha canviat l’entrellat institucional i polític, el panorama d¡idees, el marc global en què ens movem. Tanmateix, alguns dels problemes que motivaren en primera instància l’aparició de la revista en la primera època no han canviat tant. I són encara els que ens sol·liciten: la necessitat d’aplegar materials d’informació i de reflexions tan rigorosos com siga possible; l’exigència de promoure plataformes que puguen exhibir una decidida vitalitat cultural, fruit de treball de les successives promocions que han anat incorporant-se a les tasques de docència, investigació o escriptura en el curs dels darrers anys.

Però en aquesta segona època L’Espill incorpora modulacions que el lector podrà comprovar immediatament. La intenció que ens anima és promoure una revista de pensament contemporani, concretament de pensament crític vinculat a les ciències socials i als diferents sabers capaços de suscitar una atenció i un interès de caire general. No n’ha de restar exclòs cap àmbit de reflexió –de la política a la sociologia, de la història a la literatura, de l’economia a la filosofia o a les ciències de la naturalesa-, sempre que els resultats exposats puguen tenir un interès positiu per al lector no especialista, en la mesura que apunten problemàtiques centrals o, especialment significatives, de la nostra època.

La revista no proposa com a tal un «discurs» -més enllà del que queda implícit en el seu plantejament mateix- serà el que es plasmarà en la selecció de centres d’atenció temàtica, en la incorporació d’autors, en la integració d’aportacions avui disperses. Aquesta intenció, certament, respon a la voluntat d’omplir els buit fàcilment constatables en el nostre panorama cultural. Però també a l’esforç per potenciar un àmbit d’idees obert, suggeridor – que no defugirà, ans al contrari, el matís polèmic o la intervenció combativa-, capaç de fer de contrapunt a les inèrcies més aviat estantisses d’una part de la nostra cultura nacional. I també a la deriva ideològica dels discursos dominants, instal·lats tan sovint en agressives pulsions homogeneïtzadores, en la negació dels drets col·lectius, en concepcions estretes i limitadores de la democràcia, o fins i tot, malgrat algunes aparences, en la prèdica adversa a la raó –a la raó, en tot cas, no estrictament instrumental-, al pluralisme cultural, a la diversitat d’opcions i de lectures de la modernitat. O que hi veuen un joc d’incompatibilitats, més que no una dialèctica de possibilitats obertes.

SUMARI

 

La història en el debat polític sobre les Humanitats	Pedro Ruiz Torres
Models federals i Estat de les Autonomies	Ferran Requejo
Hominització i humanització	Eudald Carbonell
De l'intel·lectual crític a l'intel·lectual democràtic	François Dosse
Els intel·lectuals, entre la «crisi de la raó» i la «fi de la història»	Detlev Claussen
Intel·lectuals i antifeixisme. Per una historització crítica	Enzo Traverso
Temps i relat	Enric Sòria
Davant l'Holocaust. Memòria, història i metàfora	Saul Friedländer
Documents
Isaiah Berlin	Esclavitud i emancipació dels jueus
Desenvolupament sostenible al País Valencià	Ricardo Almenar, Emèrit Bono, Ernest Garcia
1898, a Espanya: segles abans i el dia després
Llibres
Ernest Gellner, Nacionalisme
Àngel Castiñeira
Joan Fuster, Correspondència, vol.2
Alfons Cucó

SEGONA ÈPOCA

Núm. 2   Estiu 1999

No és cap concessió a l’esterotip dir que assistim, en aquest tombant de segle, a un conjunt de transformacions que no poden deixar indemnes les idees, l’àmbit atapeït de les representacions de la realitat i de les projeccions d’interessos i valors. Però aquests canvis tampoc no deixaran indemnes les institucions que configuren la vida col·lectiva. I entre aquestes institucions hi ha una d’excepcional importància, perquè és la seu de la transmissió del saber en els seus escalons superiors i, també, de la recerca i l’elaboració cultural al nivell més alt. Ens referim a la universitat. Un espai de forta concentració de recursos humans i materials que acompleix una tasca estratègica en les nostres societats, amb una pluralitat de funcions. N’és una la formació del segment més qualificat de la força de treball, amb una participació creixent en economies en què esdevé crucial el capital humà. I una altra, l’aportació substancial a la recerca bàsica i aplicada, clau de volta d’una societat del coneixement. I una altra, encara, la preservació de la memòria cultural i la salvaguarda d’un espai de llibertat intel·lectual en què investigar, estudiar, ensenyar i debatre amb garanties científiques i més enllà de les pulsions del mercat i dels poder, dels diferents poders. Però la universitat pateix importants disfuncions, de tota mena. Es troba immersa en un procés complex de redefinició de la seua estructura organitzativa i dels seus mecanismes de funcionament. També dels seus objectius primaris. L’allau d’estudiants, la massificació, ha alterat vells paràmetres d’organització i d’actuació. Es redefineixen els plans d’estudi, les titulacions i l’aportació de recursos. Es planteja el problema del repartiment del poder al seu si (qui ha de manar a la universitat?). Està en qüestió l’articulació òptima del binomi docència-investigació. Cal repensar els sistemes d’avaluació de resultats a tots els nivells. I assoleix rellevància la configuració del lligam entre universitat i empreses, per tal d’obtenir els millors rendiments socials sense que, tanmateix, la funció essencial de la universitat (indestriable de la seua autonomia real, efectiva, que n’és el tret distintiu i indefugible) es puga malmetre. La importància (amb una evident projecció general, transversal, internacional) d’aquesta qüestió, justifica la inclusió en aquestes pàgines d’un conjunt de treballs que, sens dubte, aporten pistes significatives sobre un dels aspectes estratègics de les transformacions socials en curs. Un aspecte estratègic que, precisament per això, fóra errat confinar a un terreny intern, institucional, purament acadèmic.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 3   Tardor 1999

Com és ben sabut, la sobirania tradicional dels estatsnació, tal com es va establir a partir de les revolucions liberals, es troba sotmesa actualment a processos d’erosió o, si més no, de redefinició, lligats a les grans transformacions d’aquest tombant de segle. El fenomen, certament, és mundial i es manifesta amb trets específics segons els diferents contextos historicoculturals. En la nostra àrea inmediata, la lògica de la construcció europea –i, al capdavall, els efectes dels processos més amplis de l’anomenada globalització- empenyen a la limitació del poder estatal en terrenys tan definitoris com la regulació de les econoies, la moneda o la política exterior i de defensa. D’altra banda, les exigències de la racionalitat administrativa, l’aplicació del principi de subsidiarietat o les demandes d’acostament del poder allà on sorgeixen els problemes, afavoreixen les tendències descentralitzadores, les polítiques de “devolució” o, en tot cas, el qüestionament de les velles estructures centralitzades. Es planteja aleshores qui ha de ser el sbujecte polític que ha d’assumir més poder per la base. El magma d’aspirants –regions, ens autònoms, ciutats, àrees metropolitanes- no pot amagar realitats pregones, tot i que sovint aixafades. No pot amagar l’existència de cultures i pobles diferenciats que han sobreviscut a l’embat uniformitzador dels estats. En general, la reivindicació nacional dels pobles no assimilats per l’homogeïtzació impulsada pels estats té significació democràtica, en el sentit que pot fer més autèntica la democràcia i la ciutadania. I a més contribueix a posar en evidència el rerefons identitari, de nacionalisme d’estat excloen, que sovint ha legitimat els poders oficials. Ara: davant aquest procés de qüestionament ideològic i pràctic de les atribucions de la seua sobirania, es pot constatar la tendència dels estatts a reafirmar-se com a marcs nacionals, tot insistint en la dimensió simbòlica que els fa, en expressió de Benedict Anderson, «comunitats imaginades». Aquesta reacció defensiva adopta formes molt diverses, segons el context. En el cas espanyol, per exemple, es pot observar una tendència a reforçar els discursos nacionalistes clàssics –afavorida pel control dels antics i nous instruments nacionalitzadors- i, particularment, a regenerar aquests discursos de matriu identitària una mica tronada a través d’un «neonacionalisme» que apel·la als valors universalistes i fins i tot al «patriotisme constitucional», sense deixar de ser, però, menys uniformitzador i excloent. A hores d’ara el reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat espanyol és una assignatura pendent (i molt problemàtica). No hi ha massa motius per a l’òptimisme quan veiem com fins i tot el pluralisme cultural és qüestionat per sectors consistents dels àmbits de creació d’opinió: els intel·lectuals i els mitjans de comunicació. Quina presència i quin reconeixement tenen, per exemple, les cultures no castellanes en l’àmbit espanyol? Un cer progressisme hispànic té encara un llarg camí d’autoclarificació a fer, que hauria de començar per sotmetre a l’anàlisi el llegat del franquisme en termes de nacionalisme identitari, de tradició reaccionària, que ocupà durant quaranta anys (uns anys, a més, decisius en la configuració de la formació social actual) l’espai públic i tots els mitjans de «nacionalització». I tanmateix a hores d’ara assistim al llançament d’un neonacionalisme espanyol que, sense reconèixer-se com a tal, buca el seu entrocament històric amb la tradició liberal del segle XIX i, sobretot, amb el pensament polític contemporani. Sense menystenir els rebrots del vell espanyolisme reaccionari, no hi ha dubte que el neonacionalisme que insisteix en el patriotisme constitucional o en els valors de la modernitat ha esdevingut una ideologia amb una subtil voluntat de persuasió al servei de la nació i la cultura espanyoles uniformes com a únic horitzó legítim. Un nacionalisme que malgrat la seua vocació de neutralitat i de racionalitat, massa sovint no amaga les actituds desqualificadores i crispades. I que tampoc no pot ocultar les vinculacions subterrànies que l’uneixen al vell nacionalisme tradicional i identitari de l’España una, amb les mitologies, simbologies i genealogies corresponents. Alguna cosa grinyola.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 4   Primavera 2000

Sembla bastant evident, a hores d’ara, que termes com la globalització o el multiculturalisme són molt més que rètols identificadors de modes teòriques efímeres. Que, més aviat, designen tendències i fragments d’una realitat en mutació accelerada, amb components importants d’innovació. De poc val d’afirmar, amb escepticisme o sornegueria, segons els casos, que no hi ha res de nou sota el sol. La intensificació dels fluxos econòmics globals, la constitució d’un mercat mundial efectiu en molts sectors d’activitat, l’amplíssima circulació d’informació i de productes culturals enllà de les fronteres o les noves onades migratòries, així com les reacomodacions institucionals en curs, per força han d’induir a replantejar esquemes de pensament. És, doncs, tot un conjunt vast de qüestions relacionades amb la identitat, les minories, la convivència de cultures, la ciutadania que cal repensar en les noves condicions. Sens dubte, els qui primer ho han comprés això, són els defensors de l’statu quo. Els estats nació tradicionals, llevat del més poderós d’aquesta terra, no deixen de qüestionar-se la nova situació, en termes del risc associat, però també dels rèdits possibles de cara a la consumació d’antics somnis homogeneïtzadors. Certament, les situacions són d’allò més diverses. La galàxia de la identitat engloba un ventall molt ampli de realitats. Per la seua banda, les cultures i nacions minoritàries, o sense estat, tenen una feina feixuga per davant, tot i que també possibilitats inèdites que han de saber aprofitar. La tasca primera és, en efecte, passar comptes amb els perfils nous de la realitat que s’atansa, copsar-ne els trets més significatius. Però sobretot hauran de defugir l’estèril insistència identitària o etnicista, una deriva en el fons afeblidora i inacceptable, per a trobar un nou concepte de ciutadania avançada, més complexa, capaç d’incloure els drets de quarta generació (drets col·lectius, drets culturals) i culminar, així el paradigma de la modernitat. I mentre es mira de no errar els diagnòstics, caldrà parar esment en la necessitat indefugible d’articulació i d’actualització de formes i pràctiques per a situar-se en millors condicions en un context més difícil. Perquè si fins ara havien hagut de fer front a estats homogeneïtzadors, ara s’enfronten també a la pulsió abassegadora del mercat, del nou mercat global, no menys homogeneïtzaador, que ve a reforçar, amb nous instruments, les antigues pressions. I tanmateix, paradoxament, el panorama actual ofereix també altres possiblitats. Parlem-ne.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 5  Tardor 2000

El debat sobre la tolerància –aquesta «petita virtut» sense la qual no és possible la democràcia, segons Iring Fetscher- té a veure, sens dubte, amb una qüestió filosòfica de primera magnitud. No només perquè afecta dimensions molt sensibles del pensament ètic i polític, sinó sobretot perquè afecta, en última instància, al llegat i la validesa de la Il·lustració. És, en aquest sentit, avui, una de les «virtuts públiques» més discutides i qüestionades, potser fins i tot més ambígua. A més, per la seua profunda implicació de la vida en comú dels individus que constitueixen col·lectivitat, no hi ha societat conscient dels perills i de les amenaces a què s’enfronta que puga passar per alt la discussió sobre la seua validesa i les seues paradoxes. En unes societats cada vegada més multiculturals com les que, poc a poc, van configurant-se entre nosaltres, la qüestió de la tolerància està ubicada en primera línia: segurament les nostres societats seran allò que seran segons el que aconseguesquen de fer respecte dels problemes que planteja la tolerància. La dimensió pública del problema és una evidència: cada dia ens despertem amb notícies de maltractaments a immigrants per part de grups i persones xenòfobes que no suporten conviure amb la diferència; els debats legals sobre les polítiques d’inmigració són dels pocs que, encara avui, troben una àmplia receptivitat polèmica entre capes socials molt diverses; d’altra banda, els efectes col·laterals de l’acomodació de la diferència en les societats europees afecten a l’educació, a l’habitatge i, massa sovint, a la marginació i a conflictes de tota mena. El problema té moltes cares i, com passa sempre amb les qüestions veritablement importants, difícilment pot donar-se per tancat d’una vegada per totes. Cal plantejar-lo contínuament i repensar-lo a cada moment: si hom no vol renunciar a l’aspiració d’una vida social digna, hom no pot renunciar a reconstruir el concepte, a considerar el sentit i la validesa de la tolerància, la seua necessitat i, potser, al mateix temps, la seua insuficiència. L’Espill ha volgut acostar-se a aquesta problemàtica, mogut com ha estat, des del primer moment, per mostrar que les qüestions en principi especulatives afecten la nostra vida quotidiana, la nostra forma de ser i d’estar en societats de complexitat creixent. Tanmateix, el fet de reobrir els problemes, des d’aquesta perspectiva, no pot fer oblidar que cap resposta no pot ser concloent, definitiva. Si el pensament pot continuar sent, encara avui, una forma de compromís, la qüestió de la tolerància ho presenta de forma indefugible: es tracta d’una qüestió de cadascú, per si mateix, ha de plantejar-se. Però que només pot ser eficaç qual el debat té lloc de forma pública i oberta en l’espai de la discussió sobre la vida col·lectiva.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 6  Hivern 2000

L’anunciat projecte de reforma de les humanitats ha situat de cop i volta la història en el centre del debat polític. En bona mesura, la confrontació política dels pròxims mesos girarà entorn dels continguts de les assignatures d’història en l’ensenyament secundari, i la poca flexibilitat que ha mostrat el govern en altres polèmiques recents, emparat en la seua majoria absoluta, així com la significació especial que vol atorgar a aquest tema, no fan sinó augmentar els motius de preocupació. Sobretot quan, com es veu, està disposat a jugar fort i ni tan sols dubta a comprometre en la seua particular croada el prestigi d’una institució com la Real Academia de la Historia, l’informe de la qual ha estat àmpliament desautoritzat pel seu escàs rigor i el caràcter esbiaixat de les seues conclusions. I és que la discussió sobre l’ensenyament de la història està lluny de ser una polèmica estrictament acadèmica. O pedagògica, per a situar-se en el cor mateix de la confrontació ideològica, ja que afecta no sols la mirada que les societats actuals projecten sobre el seu propi passat, sinó també la manera en què aquestes societats es representen i es reconeixen.

A ningú no se li escapa que l’ensenyament de la història ha tingut un paper primordial en la definició –i, encara més important, en l’acceptació i interiorització- de les modernes identitats nacionals. Quan al segle XIX “s’inventen” les nacions –l’imaginari “nacional” dels nous estats-nació-, la història en constitueix un dels ingredients essencials i, molt en particular, la seua difusió i socialització a través de l’escola. Va ser aleshores quan es codificà el model canònic d’una història d’Espanya, sustentat en una concepció centralitzadora i uniformadora de la nació i que ha sobreviscut, amb escasses variacions, fins al final del franquisme. Només als anys setanta, amb l’empenta modernitzadora que suposà la LGE, un intent del règim per homologar-se amb les democràcies del seu entorn, i, sobretot, la tasca renovadora dels mateixos docents, s’aconseguí erosionar el vell model i substituir-lo per un altre més obert als nous corrents historiogràfics i, també, molt més respectuós amb la pluralitat i complexitat del passat històric. I és justament aquest model el que avui està sota sospita, el que es pretén neutralitzar amb un retorn als orígens, a la història de sempre, elevada gairebé a la condició de “natural”, enfront dels excessos de l’ensenyament modern.

La veritat és que la polèmica té molts flancs. Hi ha, d’una banda, el que enfronta els historiadors i els docents a propòsit de quins continguts haurien de primer en l’ensenyament, si els historiogràfics o els pedagògics. Les crítiques sobre l’escasa importància acordada a la cronologia o als fets històrics en algunes propostes educatives poden tenir el seu fonament, encara que ben sovint, darrere d’aquestes crítiques, sembla surar una clara aposta per l’enciclopedisme en detriment de la reflexió i la comprensió historiogràfiques. Però aquesta discussió, antiga i comuna a molts altres països, ha estat instrumentalitzada en els últims anys pels sectors més conservadors per denunciar els excessos que ha comportat la configuració de l’actual Estat de les autonomies, amb el desdibuixament de la idea mateixa d’Espanya i la construcció d’uns imaginaris nacionals alternatius. Això és, molt més que no els aspectes purament pedagògics, el que realment preocupa aquests sectors i el que ha portat el govern a posar en marxa una veritable contrarreforma educativa que, amb el pretext de corregir els desvaris nacionalistes que han seguit als traspassos de competències a les autonomies en matèria d’educació, pretén precisament la rehabilitació dels tòpics més tronats i la tornada al vell model escolar.

I és que, mentre que els historiadors i els ensenyants catalans, bascos i gallecs no han deixat mai de ser crítics amb els propis tòpics i mites historiogràfics, amb la manera en què s’ensenya la pròpia història, això mateix no s’ha fet en el cas espanyol, on encara continuen ben vius i arrelats molts dels continguts més rancis de l’ensenyament tradicional, començant per la idea mateixa de Reconquesta, i la convicció, estesa a una i altra banda de l’espectre polític, que la història té fonamentalment una funció patriòtica, de reforçament ideològic de la pròpia nació. Per això, quan l’estat-nació, a les acaballes ja del seu cicle històric, s’ha sentit doblement amenaçat, per la globalització i les noves formacions polítiques supraestatals, d’una banda, i per l’afirmació de les identitats regionals i nacionals, d’altra, ha volgut recuperar de nou el control de l’ensenyament de la història, conscient que, ara com fa cent anys, continua sent una de les seues millors bases i un dels fonaments essencials de la seua identitat.

El detat té, doncs, moltes cares. Historiadors, docents i polítics hauran de discutir i decidir quina història ensenyar, i com. Però tots eixiríem guanyant si començàssem per acceptar que l’ensenyament de la història ha de tenir una finalitat eminentment crítica i no adoctrinadora. I que, en aquest sentit, el millor servei que ens pot fer avui és el de revelar precisament el caràcter històric –és a dir, temporal, amb una data d’inici i una altra, ai!, de caducitat- de les construccions polítiques ideològiques i socials, començant per les mateixes nacions, que es pretenen naturals i eternes i són totes, unes i altres, un episodi en el temps.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 7  Primavera 2001

No seria gaire agosarat d’afirmar que sense comprendre el nacionalisme difícilment podrà interpretar-se la història del segle XX ni, segurament, el futur inmediat del que ara comença. Cancel·lar la reflexió sobre un fenomen social i polític tan complex, reduint-lo a una sorprenent –i desagradable- regressió al tribalisme excloent, de naturalesa antidemocràtica i més que potencialment violenta, no sembla la millor predisposició intel·lectual per a copsar la diversitat dels nacionalismes i les seues implicacions com a experiència de la modernitat. Perquè més enllà de les apel·lacions ideològiques a la tradició i al passat, el nacionalisme mira també cap al futur, es mou entre la voluntat de modernització de la societat i la por a la desintegració i a la pèrdua de la identitat. Els resultats d’aquesta combinació de passat i futur han estat radicalment diferents segons la cultura política i les circumstàncies històriques de les societats impliccades en els processos de construcció i de mobilització nacional. Certament, de nacionalismes i nacionalistes n’hi ha de moltes menes. Els nacionalismes acompleixen papers diferents segons les situacions, històricament determinades.  Què té a veure Masaryk amb Hitler? Renan amb Petain? Gandhi amb Milosevic? En aquest sentit resulta poc convincent sortir del pas adduint la diferència entre patriotisme (bo) i nacionalisme (dolent). La realitat, més aviat, és que en nom de la nació i de la pàtria s’han bastit els totalitarismes i s’han perpetrat genocidis, però també en el seu nom s’ha organitzat la resistència cívica i la defensa de la democràcia liberal. La confusió interessada entre nacionalisme i exclusió ètnica o racial, a la llum de les investigacions històriques i sociològiques actuals, no resiteix la mirada crítica. El prejudici polític, per dir-ho així, té molt a veure amb l’estigmatització indiscriminada de qualsevol tipus de nacionalisme reivindicatiu diferent al que encara continuen segregant els Estats nació. Perquè tret de les seues formes totalitàries i genocides, el nacionalisme d’Estat, sovint poc o no gens respectuós amb la pluralitat, ha rebut pocs atacs i tendeix a transvertir-se en un patriotisme d’alta valoració moral. O a ser considerat, com a molt, una cendra inocua d’una època ja superada. Sense ocultar el seu vessant més fosc, fins i tot les derives genocides, convé repensar el nacionalisme d’una manera més oberta i matisada, i crítica amb les certeses d’un pensament pretesament antinacionalista de voluntant hegemònica, que nega credencials democràtiques a qualsevol proposta de demos nacional diferent als guanyadors.  En aquest sentit cal «historitzar» la nació i el nacionalisme, situar-los en la seua època i context. Però l’experiència de la modernitat indica que les cultures nacionals i la consciència nacional s’afirmen més enllà dels seus orígens històrics i responen, en el fons, a una necessitat humana de pertinença que pot prendre moltes formes. Una d’elles, sens dubte, és la nació. A la clarificació d’una part almenys d’aquestes qüestions dediquem el dossier del present número, que publica també, amb intenció documental, una peça clàssica, més citada que llegida, la famosa conferència «Què és una nació?» d’Ernest Renan.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 8/9  Tardor - Hivern 2001

Hi ha esdeveniments que marquen punts d’inflexió històrics, evidents per a tothom. Fa poc n’hem viscut un d’especialment greu, brutal, imprevisible i carregat de conseqüències. D’entrada ha alterat el panorama geoestratègic, les aliances internacionals i fins algunes dades macroeconòmiques. En poques setmanes s’han acumulat, com a resposta, decisions i iniciatives amb escassos precedents. Tot plegat configura una entrada traumàtica en el nou segle. El debat sobre les causes i els efectes dels atacs terroristes de l’11 de setembre, i sobre les reaccions que se n’han derivat, no ha fet més que començar. Aquest debat apassionat i urgent ha desplaçat altres controvèrsies de fons que assenyalen els centres de gravetat de l’interès públic en període immediatament anterior.

S’entén, certament, la prioritat conferida a la seguretat, entesa en sentit amplíssim, preventiu. És a dir, s’entén la reacció ferma davant una agressió freda, premeditada i exterminista, amb l’objectiu declarat d’evitar que mai una cosa així no puga tornar a passar. Ara, això no ha d’inhibir l’exercici de la raó crítica al voltant de qüestions altament conflictives que hi ha qui no voldria ni tan sols que fossen evocades. Perquè preguntar-se pels contextos, les condicions coadjuvants, les causes profundes i, sobretot, pels aspectes més preocupants de les resposten en curs, no pot ser mai confós amb cap mena de relativització. A poc a poc s’han anat esvaint algunes actituds viscerals que brandaven generalitzacions abusives, sobretot en relació al món islàmic. La responsabilitat, sortosament, ha predominat a l’hora de no acceptar culpabilitats col·lectives, i de no confondre la part amb el tot. D’altra banda, a hores d’ara hi ha una àmplia coincidència a remarcar-ne la diversitat,  a considerar que, en efecte, el seu encaix amb la modernitat està lluny de ser aproblemàtic, però que ni és impossible ni la modernitat admet una lectura única i uniforme, tot i que incorpora trets i valors de caràcter universal. Més enllà d’això, s’admet també que determinades opcions en àrees especialment conflictives, com l’Orient Mitjà, s’han demostrat profundament errònies.

Que una certa manera d’exercir el poder mundial, poc considerada amb la recerca de solucions justes i poc atenta els potencials de conflicte existents a escala planetària, ha vorejat, per dir-ho amb prudència, la irresponsabilitat. Que no es pot indefinidament fer bandera de la democràcia i, alhora, donar suport a règims dictatorials i corruptes. Que no es poden deixar oberts conflictes sagnants durant dècades, sense una altra mena d’intervencions, basades en primer terme en els instruments jurídics, polítics i militars internacionals. I que els potencials de conflicte són múltiples, lligats a les condicions socioeconòmiques i culturals d’una globalització escassament compensada, que magnífica indefectiblement aquells potencials.

A hores d’ara, però, el debat d’idees s’endinsa per uns altres viaranys (sense que, d’altra banda, es puga parlar ni de bons tros d’un veritable consens sobre les qüestions anteriors). El que passa ara a un primer pla és el debat sobre seguretat i democràcia, sobre els efectes de determinades iniciatives de reacció, justificades per l’excepcionalitat, sobre tota una concepció de les garanties jurídiques, els drets i les llibertats, que són part indestriable de la cultura democràtica i peça fonamental de la seua legitimació. I tot això quan no hi ha encara signes visibles d’una esmena de fons pel que fa a la lògica de l’exercici del poder mundial en relació als potencials de conflicte existents. És a dir, quan són encara massa febles els símptomes de què s’ha après alguna lliçó, més enllà de les més immediates i unilaterals, sobre els molts significats i la complexitat de la seguretat, aquest bé fonamental i imprescindible, de múltiples cares, per a tothom. Al capdavall, quan encara no s’ha acabat d’assumir que la seguretat (que, d’altra banda, mai pot ser total) només serà real si és per a tots. I si va lligada estretament a l’altre eix del procés de civilització, que és la garantia efectiva dels drets i de les llibertats. La prioritat absoluta conferida a una determinada concepció de la seguretat pot esbelar la democràcia i, més encara, pot ser excusa i patent de cors en contextos massa marcats per una tradicio d’autoritarisme i arbitrarietat. Vet ací un altre terreny de debat, igualment urgent i necessari.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 10  Primavera 2002

Es produeixen en aquest any 2002 una sèrie de coincidències de calendari relacionades amb Joan Fuster que no pidíem passar per alt. Fa deu anys de la mort de Fuster, que enguany hauria fet vuitanta anys. I en fa quaranta de la publicació de Nosaltres els valencians. Tot plegat, que ve a sumar-se d’altra banda a un conjunt d’esdeveniments editorials, constitueix una bona ocasió per a repensar un llegat intel·lectual que continua sent estimulant i digne de ser tingut en compte, i que no ha rebut el tracte que en bona lògica li pertocava.

La figura de Fuster és polivalent, té una pluralitat de significacions. La seua obra, extensa i encara no ben coneguda –o no completament coneguda- en tots els seus registres, conté els revulsius bàsics, de reflexió i de proposta, per a encarar-nos amb la realitat del nostre present des d’un prisma d’exigència intel·lectual i cívia absolutament indefugible. És clar que la premissa hi ha de ser una mínima coincidència amb les aspiracions bàsiques que motivaren tota la tasca de Fuster com a pensador, com a intel·lectual, com a «agitador d’idees». Aspiracions cíviques i nacionals, per descomptat, però també –i molt centralment- aspiració a construir una visió pròpia, un pensament original, en diàleg amb la cultura contemporània i amb les exigències d’una realitat en mutació, sobre la qual calia influir. O que, en darrera instància, calia configurar.

Res, doncs, més allunyat del seu tarannà que l’autosatisfacció i el conformisme. I precisament ara les pulsions d’acceptació complaent dels fets acomplerts, de la submissió a les inèrcies i els imponderables històrics, ocupen un lloc particularment destacat en el nostre panorama, com pot comprovar qualsevol observador una mica atent. Conformisme polític, nacional, però també social i cultural: acceptació de la subalternitat i del desdibuixament com si es tractàs d’una fatalitat. Per això té un sentit especial repensar la seua obra, la seua trajectòria, la seua aportació. Fuster és un «clàssic» i, com a tal, és absolutament modern, perquè manté la seua capacitat d’incitació, perquè esperona, perquè estimula la nostra capacitat de fer i de reflexionar. Repensar Fuster és també repensar una trajectòria històrica, la que està en l’origen del present i de les nostres possibilitats immediates, no precisament reeixida ni especialment brillant, si hi apliquem el criteri d’ambició històrica que era el seu i que estava tan justificat. És repensar mancances, desviacions, errades i insuficiències que motiven una bona part del malestar difús que hom pot constatar, dia rere dia, en tantes anàlisi i pronunciaments, en tantes actituds no del tot articulades, que expressen sovint aprensions molt fonamentades davant dificultats que semblen insuperables.

Contra la deriva dimissionària que avui s’escampa, l’actitud de Fuster –actitud intel·lectual i també vital- esdevé un referent cabdal. Però més enllà d’això, hi ha la seua obra, el seu pensament, tan ric en matisos, que ha de ser encara objecte d’una comprensió d’aquesta, des d’una òptica crítica i amb voluntat de rigor històric, és la motivació bàsica d’aquestes pàgines, que inclouen diversos estudis i consideracions sobre aspectes centrals de la seua obra així com sobre la seua imatge global de pensador, i també un seguit de documents especialment significatius.

L’Espill, la revista que fundà Fuster, no s’ha entès mai com una publicació d’«estudis fusterians», sinó com una plataforma de pensament oberta a la contemporaneïtat, recollint d’aquesta manera l’esperit bàsic d’una actitud que compartim. Però l’obra de Fuster és part, i molt destacada, de la contemporaneïtat. De la nostra, si més no. Prescidir-ne seria més que un error.

  SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 11  Tardor 2002

S’estén a hores d’ara una sensació molt marcada d’inmobilisme pel que fa a la redifinició possible del mapa autonòmic –de l’estructura de l’estat- per encarar velles reivindicacions i noves necessitats. En principi, qualsevol observador una mica atent i objectiu podria fer-se càrrec del fet que la configuració actual de l’Estat de les Autonomies és insuficient per acollir la pluralitat nacional i cultura real, i que subsisteixen aspiracions de reconeixement i d’eixamplament competencial raonables i àmpliament sentides en alguns territoris. D’altra banda, el nou escenari europeu, amb la incorporació en peu d’igualtat d’estas de menys pes i entitat que algunes comunitats autònomes, planteja reptes qu caldria, com a mínim, atendre. Però no és aquest el cas. Predomina, lluny d’això, una actitud fortament negativa en aquestes qüestions, inspirada sens dubte en una voluntat de recuperació del terreny perdut per l’Estat central que podria comportar conseqüències molt negatives. Ara como ara, qualsevol proposta –del signe que siga- és exclosa sense contemplacions. Més encara, a Euskadi assistim a un procés infortunat de desestabilització social i política que condueix directament al bloqueig de l’estructuració aconseguida i de les seues perspectives futures. És cert que les condicions al País Basc estan marcades per convulsions molt específiques i dramàtiques, però la negativa a reconèixer l’existència d’un problema polític, a admetre ni tan sols la possibilitat d’explorar vies de reajustament basades en el diàleg i la negociació, pot conduir el país a un atzucac. Es planteja llavors el sentit de tot plegat: es busquen rèdits electorals a Espanya des de l’uniformisme i la desqualificació? Quines conseqüències a llarg termini pot tenir aquesta actitud, en un context històric com el nostre? De bell nou s’han escoltat evocacions altament preocupants –de recurs als «poders fàctics»-, comparacions balcàniques irresponsables si més no i invocacions inversemblants a «una tierra, una lengua, una sangre»... Com ha escrit M. Herrero de Miñón, semblaria aquesta una conjuntura en què haurien d’actuar polítics amb talla d’estadistes. I malauradament, tampoc és aquest el cas.

            Evidentment, no es tracta ací de nodrir confiances il·lusòries en la intervenció providencial d’arquitectes inspirats o de polítics excepcionals. Més aviat al·ludim a la necessitat d’un estat d’esperit diferent que supere la temptació, avui tan difosa, d’apostar per una dinàmica de confrontació i d’exclusió. Una temptació que prové, al capdavall, de les hipoteques i dels xantatges històrics d’una transició amnèsica i no tan modèlica com s’ha volgut presentar. El principi democràtic, si és madur i profund, si és real, no admet «premises inmutables». Tot s’ha de poder debatre i canviar, si els ciutadans volen. La democràcia –el conjunt de valors bàsics inspiradors de la construcció europea- és incompatible amb la imposició de «projectes suggestius de vida en comú» sustentats en la inèrcia d’una història d’opressió i en l’amenaça, amb prou feines dissimulada, de la coerció. Com ha dit l’historiador Michel Leiberich, és a la llum d’aquestes premisses inmutalbes –perquè tot va lligat, com bé sabem- que es pot començar a comprendre la significació «de tota una sèrie d’esdeveniments absurds i incomprensibles per a un individu normal, com per exemple el fet d’hissar banderes cada vegada més grans a llocs cada vegada més inversemblants, el fet de declarar a tort i a dret que s’està orgullós de ser espanyol davant el perill marroquí o basc, de destil·lar a València la política lingüística més impresentable i ridícula d’Europa, de guardar a Salamanca documents robats o de demonitzar i il·legalitzar partits polítics que representen projectes de l’Estat alternatius» .

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 12  Hivern 2002

La iniciativa que ha polaritzat l’atenció internacional al llarg dels darrers mesos, l’anunciada i ben possible intervenció dels Estats Units a Irak, planteja tota mena de dubtes quant a la seua justificació i conseqüències. Probablement quan aquestes pàgines veuran la llum algunes incògnites s’hauran resolt, en un sentit o en un altre. Però en tot cas continuarà obert el problema de l’unilateralisme sense complexos que reclama per a si Estats Units, i que amenaça amb una profunda desestabilització de les relacions internacionals. A més, si la intervenció es consuma tal i com està aparentment programada, els efectes no previstos (principal reserva adduïda per Alemanya i altres aliats per restar-ne al marge) podriem assolir dimensions catastròfiques, en la mesura que seria percebuda per una part important del món àrab com una agressió dirigida a imposar solucions externes a la regió, producte d’una voluntat hegemonònica gens dissimulada. Restaria en peu, d’altra banda, la qüestió de la motivació de fons d’una iniciativa tan carregada de perill.  Tot fa pensar que més enllà de la intenció en principi lloable d’acabar amb un règim corrupte i opressor com el de Sadam Hussein, hi ha el gran tema de control de les fonts més importants de subministrament de petroli, en un context en què les reserves mundials tendeixen a esgotar-se. Perquè de règims corruptes i opressors, al món, malauradament, n’hi ha molts. I tampoc  és Irak l’únic règim dictatorial que ha promogut, o promou, programes armamentístics de destrucció massiva. L’unilateralisme obert que practica l’Administració Bush, i que ha definit de manera diàfana en els seus documents d’estratègia, introdueix un element altament pertorbador en els equilibris mundials que havien permès nodrir, malgrat tot, l’esperança d’una nova etapa de pau i predomini del dret internacional després de la guerra freda. En pateix la relació amb Europa i, també, l’operativitat i possibilitats de l’ONU i els organismes que tenen com a missió vigilar, aplicar i ampliar els principis del dret internacional. Amb la concentració de poder econòmic i militar de què disposa, és evident que Estats Units pot imposar les seues opcions, i exercir pressions irresistibles, tot i l’escepticisme i l’oposició demostrada d’una gran majoria de l’opinió pública. Però l’alarma que genera aquesta dinàmica, independentment de la justificació d’alguns dels arguments al·legats, no pot ser passada per alt. Més enllà del desenllaç concret de l’ofensiva actual contra el règim d’Irak, aquesta serà, sens dubte, una de les grans qüestions a debat en els pròxims anys, sobre la qual caldrà tornar. Hi està en joc, com a mínim, la definició d’un ordre internacional just, el paper d’Europa com a actor polític, el sentit actual d’aliances militars com l’OTAN, la relació amb el món àrab, la legitimació internacional de les inversions exteriors i les perspectives de pau o de guerra en una regió estratègica, i molt carregada de potencials de conflicte. Un panorama excessivament complex per aplicar-hi esquemes simplistes, deutors sovint de la pura propaganda.

  Adéu Alfons

A final d’octubre de 2002 moria a València Alfons Cucó. Amb ell la nostra revista perdia un amic, un membre del Consell Assessor que ens va encoratjar tothora, i amb el qual manteníem una relació directa i fecunda. La Universitat de València perdia un professor ditingit, que havia fet de la docència i la investigació un dels eixos de la seua existència, i que havia retut fruits ben importants. El País Valencià perdia un dels seus intel·lectuals preclars, un ciutadà compromès amb els valors de la democràcia i l’autogovern en un moment especialment complicat. La cultura catalana en general perdia un referent, un historiador valuós, un observador atent de la realitat, un estudiós que va escriure llibres tan significatius, dels que tants han après tant, com El valencianisme polític, País i estat, Els confins d’Europa o Roig i blau. Membre d’una generació decisiva per a la represa nacional dels valencians, autor d’una obra essencial, sempre recordarem el nostre amic Alfons Cucó, la seua actitud i el seu tarannà, el seu compromís amb els més desvalguts i amb el País de tots.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 13  Primavera 2003

El manteniment a l'arxiu de Salamanca de la documentació incautada arran de la guerra civil, la negativa a retornar aquests papers als seus legítims titulars i, en definitiva, el tancament de qualsevol via racional de resolució d'aquest contenciós, basada en el diàleg i la negociació, és sens dubte una qüestió que va molt més enllà de l'anècdota. No és de cap manera un episodi menor i, evidentment, no té res a veure amb una lògica arxivística de caràcter purament tècnic, com s'explica detalladament en aquestes pàgines. Fins a cert punt, el fet mateix i les formes que ha pres la controvèrsia al seu voltant, consitueixen una veritable metàfora d'una manera d'entendre la relació amb el passat, d'una manera d'encarar la superació definitiva de les seqüeles de l'enfrontament civil i la dictadura, d'una manera d'encaixar el llegat del franquisme en el present democràtic.

Perquè, ras i curt, la negativa a resoldre el problema de la perpetuació d'un espoli perpetrat en el marc d'una victòria militar que suposadament les noves condicions democràtiques haurien superat definitivament, la negativa a atendre les justes demandes de devolució, revela una actitud altament preocupant. Una actitud que es caracteritza per la voluntat de fer irreversibles, d'assumir com a indefectibles, alguns aspectes d'aquell llegat que, en bona lògica, podrien i haurien de ser resolts per vies decididament contràries. En el fons, el que hi ha en joc és l'assentament de la cultura de la convivència, que en relació amb el passat ha d'inspirar-se en una actitud d'autocrítica històrica, en la identificació amb els valors cívics i democràtics profunds. Això implica necessàriament, com ensenyen experiències paral·leles a Europa, una voluntat de restitució, de reparació, de superació definitiva de la injustícia, de totes les injustícies lligades a la destrucció de la democràcia republicana. I, sobretot, l'anllunyament definitiu d'interpretacions històriques que tot sovint amb prou feines amaguen el designi legitimador del passat dictatorial, i que són incompatibles amb els fonaments culturals i cívics d'una democràcia arrelada i madura.

Res de més allunyat d'aquesta actitud autocrítica i d'aquesta voluntat superadora que el tancament i la insistència, inversemblant però malauradament invocada, fins i tot de manera explícita, en el justo derecho de conquista, que per descomptat fa totalment inviable una relació més correcta, inspirada en els valors que haurien de determinar la vida col·lectiva, amb un passat que no acaba de passar.

La conservació de molts noms de carrers dedicats a personatges franquistes, la negativa o l'extrema reluctància a condemnar retrospectivament la sublevació militar, el tracte de favor atorgat a una fundació que té com a finalitat bàsica l'exaltació de la figura de Franco, i fins i tot la proliferació d'una certa literatura històrica justificatòria (exemplificada en les obres de Pío Moa, èxits de venda en cercles conservadors i que constitueixen una mena de revisionisme o negacionisme adaptat a les condicions hispàniques), van en aquesta mateixa línia.

La devolució dels papers de Salamanca, que d'altra banda, gràcies a les tècniques de digitalització, podria dur-se a terme sense alterar substancialment el fons documental dipositat en aquell arxiu, ha esdevingut d'aquesta manera símbol d'un moment històric, símptoma de les insuficiències del present, i per tot això tasca pendent en una perspectiva d'arrelament dels valors cívics i de dignitat col·lectiva. Perquè el pas del passat no és qüestió de temps, sinó de maduració social i cultural. La tasca dels historiadors, dels creadors d'opinió i dels poders públics és fonamental en aquest sentit. Però alguna cosa falla, i molt important, en aquest aspecte a l'Espanya actual, que ha fet de l'amnèsia una mena de requisit obligat, un passaport per a un futur aproblemàtic. I tanmateix, el passat fa sentir el seu pes. Afers com aquest dels papers de Salamanca donen a entendre que es tractava d'una falsa via. La resolució justa resta encara pendent.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 14  Tardor 2003

Durant molt de temps, la construcció d'una Europa política ha estat considerada com a molt positiva per l'opinió majoritària. En termes històrics la integració europea s'albirava com la possibilitat més versemblant de superar una història marcada pels enfrontaments, la divisió i les guerres. A l'Estat espanyol, a més, la plena inserció europea aportava una garantia addcional de solidesa democràtica, un aspecte gens trivial si mirem enrere, als dèficits i esquinçaments de tota mena, per als quals -aquesta era la convicció- Europa n'era la solució. A més, des del punt de vista estrictament econòmic, la participació en el projecte europeu era la condició per a compartir un espai de benestar que, si sumava esforços, podia plantejar-se objectius ambiciosos en el terreny científic i tecnològic, per exemple, i competir millor en un món d'escales cada vegada més àmplies.

La ciutadania europea, d'altra banda, aportava la seguretat que moltes coses no podrien ja fer-se a l'hispanico modo, que per aquesta via les conviccions i pràctiques democràtiques, la tolerància i el pluralisme, arrelarien molt més i assolirien el caràcter d'irreversibilitat tan desitjat. En aquest context, a més, i malgrat que la matèria és contradictòria, les possibilitats dels pobles sense estat serien majors -hom pensava- pel que fa al reconeixement, si més no, del principi de subsidiarietat, dels esquemes federals i, potser, de la racionalització de competències associada a la redefinició de la funció dels estats tradicionals, tocats d'arcaisme.

Però vet ací que els darrers temps aquests somnis enlluernadors comencen a esquerdar-se i que, per exemple, una de les opinions més europeistes del continent -la nostra- comença a donar mostres d'us escepticisme creixent. Fins ara són encara petits signes, si es vol, però podrien marcar una orientació.

D'entre les causes possibles, certament, no n'és la de menor entitat la frustació intuïda davant la publicació del projecte de Constitució europea, que no deixa cap espai, cap respir, als pobles amb perfil nacional, però sense estat propi, al nou esquema institucional. També hi compta, és clar, la manca de reconeixement de la llengua catalana, un fet absolutament injust des de qualsevol perspectiva comparada.

Però és que hi ha més factors, d'abast general que projecten ombres sobre una construcció basada exclusivament en els estats existents, ara ampliats fins a vint-i-cinc, alguns d'una entitat molt menor que les unitats subestatals amb consistència nacional. La divisió polítia arran del conflice d'Iraq deixa entreveure que Europa és fràgil davant la seducció de la gran potència mundial, i que manca d'una veu unificada en temes transcendentals. La introducció de l'euro, tan benvinguda, ha comportat pressions inflacionistes no reconegudes. Els suecs tenien bones raons per al no, una resposta que sovinteja massa quan Europa es posa a referèndum. El Pacte d'Estabilitat és una gàbia de ferro davant l'atur i la recessió, i França i Alemanya malden per desempallegar-se'n, tot i el dogmatisme que exhibeixen uns altrs socis. En el nostre entorn, la perspectiva d'una reducció dràstica dels fons comunitaris, a partir de 2007, potser refredarà els entusiasmes europeistes. La convergència amb Europa -en termes socials, tecnològics i de benestar- és més de façana que un fet real, i creix la sospita que s'ha malguanyat una ocasió històrica, en part perquè no hi ha hagut un control rigorós de l'ús d'aquest mannà.

I tothom es pregunta com es podrà gestionar un mosaic de vint-i-cinc estats en termes d'eficàcia política i de participació. Per ventura no s'assemblarà més a una zona de lliure comerç, amb pocs mecanismes de compensació i de cohesió, sense capacitat real per projectar una veu pròpia al món i per definir polítiques homogènies? No era aquest, precisament, el projecte que havia nodrit una opinió decididament proeuropea. No era aquest, d'altra banda, l'horitzó històric que marcaren, en els temps més foscos, els pares de la idea europea. Ara: també és cert que amb líders com Berlusconi, Aznar o Blair, i amb redactors de constitucions com Giscard d'Estaing, no és molt més el que es pot esperar. Sembla com si la a d'ambició i de visió històrica -palesa també en algunes definicions excloents de la condició europea- hagués fet recular en el temps un projecte que fou engrescador, però que ara apareix més aviat malmès.

  Josep Lluís Blasco, in memoriam

La recent desaparició de Josep Lluís Blasco ha arrabassat a la nostra cultura un dels seus referents més valuosos en el camp del pensament. Filòsof, professor, introductor dels corrents epistemològics contemporanis, Blasco fou també un home polític fidel sempre a un compromís pregon amb el seu poble. A tall d'homenatge publicarem una altra aportació sobre el pensament de Josep Lluís Blasco a càrrec d'Antoni Defez, autor així mateix del poema a la seua memòria aparegut al número 13 de la nostra revista.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 15  Hivern 2003

Assistim a hores d'ara a l'inici d'un nou cicle a Catalunya marcat per la renovació d'idees i d'equips de govern, de sectors socials i de polítiques, tot dins de la més estricta normalitat institucional i presidit per un sentit de país àmpliament compartit. En aquestes condicions, l'alternança política esdevé signe de maduresa democràtica i, en principi, condició per a l'assoliment d'objectius ambiciosos que tenen a veure amb la reforma de l'Estatut i del finançament, amb una nova relació amb l'Estat, i al capdavall amb la superació de les limitacions ben conegudes i analitzades que entrebanquen el desenvolupament ple de l'economia i la societat catalanes en el nou context europeu i mundial. Entre molts altres, un aspecte cabdal d'aquest procés de canvi polític és, sens dubte, la variable social interna, és a dir, la incorporació que esdevé possible de nous grups i nous protagonistes, amb l'efecte consegüent d'articulació i enfortiment del sentiment de pertinença. Tanmateix, l'horitzó de la política espanyola, crispat i decebedor, no augura precisament tranquil·litat. Tot al contrari, la normalitat institucional no ha estat tal des de la banda del govern central, que ha acollit el canvi a Catalunya, fins i tot abans de la presa de possessió del nou executiu, amb proclames agressives sobre el caire suposadament inconsitucional, il·legal i insolidari del programa pactat. Es planteja així el problema del marc exterior en què haurà d'obrir-se camí aquesta experiència. No ho tindrà fàcil. La política espanyola travessa una de les seues fases cícliques de tancament i exclusió que, atès el «desacomplexament» i els modes expeditius amb què s'hi actua, podria arribar a generar fractures molt perilloses. D'altra banda, en un context com aquest, que exigiria cooperació i solidaritat per defensar interessos compartits, cal consignar la asincronia dels desenvolupaments a les Illes i al País Valencià. A les Illes el nou govern de la dreta desfà el camí prèviament encetat de modernització ecològica i equilibri territorial, de normalització lingüística i d'enfortiment de la cultura pròpia, malbaratant així i no assumint amb sentit de país un esforç coherent adreçat a garantir la sostenibilitat futura de l'economia, la societat i la identitat balears. I al País Valencià el nou govern, malgrat algunes aparences inicials ràpidament esborrades, s'ha instal·lat en la demagògia permanent que no dubta a reobrir les ferides del conflicte polític sobre la llengua, potenciant una altra vegada el secessionisme obert o tàcit, amb nous instruments (la lectura partidista dels acords amb altres) i amb la revifalla dels vells. Però ara amb l'afegit d'altres elements de greuge, centrats en la insistència unilateral en problemàtic transvasament de l'Ebre i en la negativa a plantejar-se ni tan sols els guanys que podria representar per a la societat valenciana l'articulació de l'Arc Mediterrani en el marc de l'euroregió més lógica de totes, per raons històriques i actuals. Aquestes actituds, és clar, són directament suïcides i atempten contra els interessos valencians. Només poden explicar-se per la ceguesa i la inconsistència d'alguns, per la inmaduresa d'uns altres, i sobretot per la gran concentració de poder, amb forta cobertura mediàtica, derivat de l'eix inmobiliari que s'estén des de Madrid cap a Alacant i València, amb viatge d'anada i tornada. La supervivència de la llengua i d'una identitat viable, l'equilibri ecològic i territorial lligat a una nova cultura de l'aigua, les comunicacions amb Europa i la inserció en un teixit dinàmic i innovador d'economia avançada per competir i salvar els sectors industrials, no importen gens des d'aquesta perspectiva. Però no calen dots profètiques per saber que el despertar serà ben dur, així que la crisi d'un model insostenible esdevinga esclatant. Serà aleshores, si ha hi prou maduresa social i d'idees, el moment de reprendre el fil i d'obrir una nova pàgina. Tant de bo hom puga superar algun dia les asincronies, aquest taló d'Aquil·les de la nostra història.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 16  Primavera 2004

En poc mesos el panorama polític ha canviat radicalment. Les eleccions al Parlament de Catalunya, amb el triomf del tripartit i la fi del cicle pujolista, van obrir de fet les portes a una nova etapa. El brutal atemptat terrorista de l'11 de març a Madrid va introduir un element nou i terrible, vinculat als conflictes més punyents del món actual, molt difícil d'assimilar per una opinió que no compta amb les categories escaients per fer-se'n càrrec. La gestió nefasta d'aquesta crisi per part del govern del PP, i la convicció àmpliament estesa que s'havia volgut manipular i ocultar informació, van precipitar la fi d'una època marcada per l'autoritarisme, el neocentralisme i un arrenglerament incondicional amb la política bel·licista i perillosa de l'administració Bush. El descontentament creixent de sectors socials molt nombrosos envers aquests tres grans eixos, a més d'altres factors, havien nodrit un malestar de fons que va esclatar amb intensitat imprevista el 14 de març. Però les apostes de l'enginyeria política aznarista eren molt fortes i, no ens hem d'enganyar, comptaven amb suports importants. Potser havien anat massa lluny, com s'ha pogut comprovar. Encara és d'hora per saber si el moll de l'os d'aquestes apostes -una reconducció uniformadora de l'estructura de l'Estat, el decisionisme central, l'ofec de les perifèries, el desmantellament selectiu de la política social- serà capgirat i s'obrirà camí una visió vertaderament plural i més justa. En principi sembla que s'ha encetat aquesta via de capgirament, atès que el cost del desencontre sistemàtic era massa alt. Però no es pot oblidar la inèrcia fàctica dels processos que havien ordit una determinada política, que compta amb una base electoral evident. Ara és l'hora del desconcert en aquests ambients, i entre els seus propagandistes i creadors d'opinió. Però això no durarà gaire, i aviat retornarà la pressió inclement, la propagació del descrèdit i la crispació. L'entesa tàcita que ha protagonitzat un canvi esperançador hauria de tenir aquest aspecte molt present. Sobretot perquè els reptes que planteja la redefinició de l'Estat de les Autonomies en un sentit plurinacional, la reorientació de la política exterior, i els mil problemes lligats a la política econòmica i social, són d'una dificultat enorme. La retirada de les tropes d'Iraq era una decisió obligada, però ha estat valenta i executada amb una contundència insospitada. Més complex serà reconduir els equilibris interns, donar satisfacció a les demandes i reivindicacions ajornades, incorporar sectors socials exclosos, mantenir el pols econòmic i alhora reforçar l'economia productiva en un context difícil de deslocalitzacions i canvis en els fluxos d'ajudes al si de la Unió Europea. L'entesa tàcita evocada, que representa una majoria molt sòlida, haurà de fer front amb imaginació i fermesa als assalts a la racionalitat i a la bona voluntat. Les desqualificacions sovintejades del diàleg i del consens, tot i previsibles, no deixen de ser preocupants i simptomàtiques. El manteniment i l'aprofundiment dels compromisos que han funcionat, i que han protagonitzat el vent de canvi, són la condició indefugible per dotar d'estabilitat i capacitat d'acció un projecte que ha d'operar canvis dràstics en multitud de terrenys, de l'ensenyament a la informació, de la recerca a les infraestructures, de l'habitatge al finançament, amb un enfocament d'encontre, diàleg i pluralisme. Els riscos i la responsabilitat són tan grans que fan rodar el cap. Hi ha una majoria social que exigeix i espera no ser decebuda. O no ser-ho massa. Vet ací, entre altres coses, la clau per consumar -en l'horitzó 2007- les esperances de canvi al nostre entorn més inmediat, que haurà de madurar socialment i mobilizar-se políticament. Ens referim, és clar, al País Valencià i a les Illes Balears.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 17  Tardor 2004

Amb el recent episodi de la sol·licitud de la condició d'oficials a la Unió Europea de les llengües reconegudes com a tals als diferents estatuts d'autonomia, incloent el valencià, protagonitzat pel ministre Moratinos, s'ha reobert un vell problema, agreujat ara per algunes justificacions que ha tingut la proposta. Es pot pensar fins i tot que s'ha trencat una tradició, consistent a assumir en el seu àmbit denominacions tradicionals com la de valencià, però salvaguardant la denominació comuna (avalada per la història i el reconeixement de la Filologia internacional) al terreny escaient, allà on es juga la preservació del caràcter i la consideració com a llengua única del català: en la projecció exterior, la creació literària i els usos acadèmics.

Però el problema ve de més lluny. Una part de la societat valenciana, i especialment la dreta, té greus problemes amb el reconeixement de la unitat de la llengua. Cal dir que sectors amplíssims de la societat, els creadors de cultura, les institucions acadèmiques, amb una tradició consistent al darrere, no tenen ni de bon tros aquest problema. Saben distingir i fer un ús adequat de les denominacions, i són conscients d'una unitat d'origen que s'ha de reforçar com a garantia de futur. Com més augmenta el nivell cultural i d'escolarització de la població, més es reforça aquesta posició, patrimoni i bandera de la gent de cultura, d'esquerra i progressista, i també dels nuclis de dreta civilitzada, durant molts anys.

Els sectors més castellanitzats, en canvi, víctimes d'una síndrome aguda de mala consciència, no saben avenir-se amb la unitat de la llengua, i la dreta -que manté en general una opció castellanitzadora- juga tradicionalment a l'«embolica que fa fort» en aquest tema, del qual se serveix recurrentment com a excusa i pretext per a les seues càrregues de profunditat contra la llengua dels valencians, que va perdent terreny en l'ús social i públic, precisament en un moment històric clau marcat per la nova composició de la població, amb enorme responsabilitat dels qui governen.

En aquest estira-i-arronsa la societat valenciana perd temps i energies, i es juga el seu futur. Per tant, la responsabilitat dels qui aporten justificacions suplementàries als enemics tradicionals de la llengua és molt forta. I això té molt a veure amb la dinàmica encetada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, presentada com a garantia de la unitat en el seu origen i composició, però que més aviat, per interessos espuris, podria acomplir la funció contrària i promoure el secessionisme per delegació. Secessionisme en la pràctica, abundant en el biaix «genuí» i en la divergència per sistema, que culminaria amb la qüestió de la denominació. Al capdavall no es negaria allò filològicament innegable, per no fer massa el ridícul, però a efectes pràctics, i de consideració externa, la fragmentació (que inclouria, naturalment, parlar de filologies distintes, de literatures distintes, etcètera) és ben previsible. Alguns treballen en aquesta direcció, amb excuses i fal·làcies diverses.

Ara bé, la qüestió de la llengua té dimensió d'Estat. Afavorir des de l'Estat la fragmentació del català és una aventura arriscada. Contribuir a la disgregació d'una de les llengües més unitàries d'Europa quan es posa tanta cura a preservar la unitat del castellà o espanyol (una llengua molt menys unitària que el català) pot tenir efectes profundament desestabilitzadors. Molt més del que alguns podrien pensar.

La política que cal impulsar, per la qual han treballat diverses generacions, i que hauria de saber aplegar esforços amb intel·ligència, és ben clara: normativa comuna, estàndard consensuat, multiplicació dels intercanvis i les col·laboracions a tots els nivells, suport a l'espai comunicatiu compartit, articulació cultural creixent, projecció exterior unitària.

Per als valencians el perill de la invisibilització ve de la destrucció pràctica de la unitat de la llengua. Ja sabem quina és l'alternativa al reconeixement ple i a tots els efectes de la unitat del català: el reducte folklòric i la desaparició, la consumació de la substitució lingüística i la fagocitació pel castellà. Una vegada més els vells fantasmes de la «subordinació» que implicaria presumptament la unitat cultural i lingüística delaten a aquells que només saben concebre les relacions amb els altres en termes de subordinació. potser és que són conscients de la seua petitesa.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 18  Hivern 2004

 Si no fos perquè el teló de fons de la conjuntura econòmica presenta indicadors favorables, que asseguren una certa tranquil·litat, es podria arribar a pensar que la situació política espanyola avança cap a una mena de desestabilització. Diversos símptomes i moviments, actuacions i declaracions, que acumulen crispació, parlen d'una incapacitat remarcable, endèmica, per assimilar democràticament uns resultats electorals, una determinada correlació de forces. Tot plegat fa molt difícil encarar amb serenitat i amb el savoir faire propi de les democràcies madures el debat públic entre posicions en principi distants i enfrontades per tal d'harmonitzar les diferències i assolir el punt d'encaix necessari de les grans qüestions pendents de solució, com ara la regulació de matèries civils en coherència amb un plantejament laic o la redefinició del model territorial a través de les iniciatives escaients.

No són només factors d'estricta política interna, evidentment, el que hi ha en joc. També s'han produït actuacions que revelen un lligam exterior inequívoc, i que fan evocar continuïtats bastant cridaneres. Com si es tractés d'una repetició en clau de comèdia de moments tràgics de la història del segle XX, episodis com el sorprenent editorial de The Wall Street Journal que parlava del perill de balcanització d'Espanya i Europa arran de l'anomenat pla Ibarretxe o les preses de posició de la jerarquia catòlica que han culminat amb la intervenció directa del papa en qüestions de política interna en sintonia amb la dreta espanyola, indiquen la dimensió real d'uns esdeveniments observats per la majoria amb perplexitat. Res greu, de moment. Però la perplexitat hauria de deixar pas a un replantejament de percepcions i de prioritats, a la vista d'un panorama sovint no gens tranquil·litzador.

En aquestes condicions, el debat polític s'allunya dels paràmetres civils necessaris, tot adobat amb insistència per uns mitjans de comunicació (l'anomenada Brunete mediàtica) que fa ús d'una retòrica d'enfrontament radicalitzat i toca constantment a sometent, perquè veu en perill les essències. O perquè veu en perill, més aviat, conveniències i interessos molt immediats. Però l'efecte, amb un deix coercitiu inconfusible, és un desplaçament dels eixos més productius de negociació i acord, definits per resultats electorals del tot eloqüents.

Sovint, però no cal gaire pressió per desplaçar aquesta mena d'eixos, i això hauria de fer reflexionar sobre algunes incoherències ideològiques i limitacions estructurals de la vida democràtica. La discussió sobre el pla Ibarretxe, farcida d'anatemes i mancada de debat real, n'ha estat un exemple claríssim. Més enllà d'aquest episodi, la qüestió real, que és l'encaix incloent d'una comunitat amb perfil nacional molt acusat, el reconeixement d'una sensibilitat amb un suport social indubtable que s'autoconsidera subjecte polític, roman oberta. I no és agosarat pensar que romandrà molt de temps oberta si no hi ha una esmena de procediments i d'enfocaments. La desqualificació sistemàtica de qui articula coalicions democràtiques majoritàries és un contrasentit absolut, malgrat la complexitat i les contradiccions d'una situació en la qual hi ha moltes raons, i això no es pot oblidar, que no acaben de trobar una raó compartida.

La retòrica incendiària i la crispació desestabilitzadora no auguren res de bo. Sortosament, com déiem, el rerefons socioeconòmic és bàsicament estable, i el context exterior, malgrat les intervencions al·ludides, és també garantia d'estabilitat (i ací rau un dels actius més importants, a hores d'ara, de l'europeisme). El debat polític actual gira al voltant de qüestions fonamentals que demanen solucions: la reestructuració del model autonòmic, per adequar-lo a necessitats i aspiracions reals, amb la consegüent reforma constitucional, i la progressiva adaptació a criteris laics(en el sentit d'aconfessionals) de diferents pràctiques socials. Es tracta de premisses necessàries de modernitat, aspectes en els quals la societat -i especialment la catalana- ha avançat molt més de pressa que la política. Però, tanmateix, no són les úniques qüestions que exigeixen solució. El model social i econòmic, problemes tan candents com l'habitatge, la protecció del territori, la millora de l'ensenyament i de la recerca, la modernització ecològica, i tants altres temes, com ara la definició d'una política exterior activa (incloent una aportació més creativa a la construcció europea), haurien de sol·licitar també una atenció urgent.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 19  Primavera 2005

 Més enllà de l'estricta conjuntura econòmica, que pot ser favorable segons els indicadors convencionals, i més enllà també dels reajustaments politicoinstitucionals -com l'acord per la reforma estatutària- que són sens dubte significatius i cal tenir en compte, hi ha processos i tendències de fons que convé tenir ben presents, perquè poden condicionar més del que sovint es pensa l'esdevenir col·lectiu. La visió a curt termini resulta del tot insuficient i la retòrica institucional, habitualment triomfalista i autosatisfeta, pot revelar-se no ja negativa, sinó fins i tot catastròfica.

Una imatge podria simbolitzar l'entrada en joc de factors altament pertorbadors, però de cap manera imprevisibles. No fa gaire arribava a l'ampliat port de València un megavaixell procedent de la Xina carregat amb milers de contenidors amb tota mena de productes de consum. El president de la Generalitat Valenciana havia d'anar a rebre'l, però un consell de darrera hora anul·là la seua assistència a la festa de benvinguda, considerada inoportuna en un moment en què les indústries valencianes comencen a patir amb força els embats d'una concurrència irresistible.

El fet és que el nostre present està dominat per l'efecte d'opcions i decisions que algú va prendre en l'etapa immediatament anterior, i que anaven en la direcció d'orientar l'economia valenciana cap a un model molt determinat, en el qual la construcció i l'ocupació residencial del territori n'esdevindrien l'eix, al costat del turisme de masses. Sens dubte, els milers d'edificacions, les requalificacions de terrenys, tot l'espectacle d'urbanitzacions i camps de golf, en construcció o en projecte, que s'estenen com una taca d'oli pel territori, han estimulat la conjuntura econòmica i actuen com un factor de creixement.

Mentrestant la indústria valenciana, o una part molt important, perd mercats acceleradament, i experimenta símptomes inequívocs d'esgotament. Es troba amb dificultats greus per competir amb els nous actors emergents, llunyans o més propers, com a efecte de la globalització i la liberalització del comerç internacional. Els seus costos són massa alts i la productivitat és relativament baixa. Els economistes havien avisat fa ja molt de temps que calia dur a terme inversions massives en investigació i desenvolupament, i una política industrial digna de tal nom, per posar la nostra indústria en condicions de sobreviure en les noves condicions, força més complicades i a més a més irreversibles, del panorama internacional.

No se'ls va fer cas. I ara ens trobem davant una dècada perduda, amb efectes retardats que no són copsats encara de ple per l'opinió, afalagada per una propaganda sistemàtica i continguda en bona part pels resultats favorables d'una conjuntura expansiva que, tanmateix, no serà eterna.

Són molts els problemes que es poden entreveure, com ara l'efecte previsible de la fi de les aportacions europees o l'eventual canvi de signe dels fluxos turístics (que podrien fer-se més exigents). I d'altra banda, cal dir que el panorama descrit no és exclusiu de la realitat valenciana, per bé que ací presenta perfils negatius exagerats.

A la decadència de l'agricultura com a font de riquesa i ocupació, i a la del petit comerç, arraconat per les grans superfícies, podria sumar-se el declivi de les indústries anomenades tradicionals, l'especialització valenciana en béns de consum, dinàmiques i tecnològicament febles, però que tanmateix han estat el fonament de l'economia valenciana -considerablement reeixida- durant la segona meitat del segle XX. ¿Podrà aportar l'ampli sector de serveis, una vegada exvaïda la febre constructora i aconseguides les plusvàlues corresponents, una base suficient per mantenir els nivells de riquesa, ocupació i benestar dels quatre milions i mig de valencians i oferir-los un futur sostenible?

¿Es podrà recuperar el temps perdut, posar l'accent en la qualificació de la població activa, en la recerca, en la tecnologia, el disseny i les xarxes comercials, en la productivitat, i en la salvaguarda dels actius patrimonials a llarg termini (el territori, el paisatge, el medi ambient)?

Algú va decidir irreflexivament promoure la desviació de les inversions públiques, i també dels capitals privats, cap a un model basat en la construcció a l'engròs i el turisme massiu, i amb això va desarmar l'economia i la societat valencianes. Les conseqüències per al futur podrien ser devastadores.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 20  Tardor 2005

 «Un fantasma recorre Espanya: el fantasma de l'Estatut. Totes les forces de l'Espanya antiga s'han unit en santa croada per acaçar-lo: els bisbes i la CEOE, Mariano Rajoy i Jiménez Losantos, els socialistes extremenys i els franquistes irredents». Així podríem descriure, parafrasejant un text venerable, l'estranya situació en què ens trobem a hores d'ara, en què s'ha instaurat un clima inusitat de desraó a propòsit del debat d'un projecte de reforma estatutària que compleix, d'entrada, les condicions que sempre s'havia exigit a propostes d'aquesta mena: un entorn pacífic i un ampli consens. Però vet ací que no n'hi havia prou.

«Tot es pot debatre», s'havia assegurat fins a l'extenuació. Doncs sembla que no era veritat, a la vista de l'espectacle d'esquinçament de vestits i invocacions amb ressonàncies inequívoques -traïció o trencament de la unitat d'Espanya, les més sovintejades- a què assistim. Un espectacle en el qual el PP, un partit que no acaba de pair el pas a l'oposició, fa de primer actor però no únic.

En el fons, el que es retrau a la iniciativa de reforma de l'Estatut de Catalunya és que siga una proposta de canvi real, ambiciosa, i no una comèdia per deixar les coses igual que estaven, o en alguns aspectes pitjor, com és el cas, dissortadament, de l'Estatut valencià.

I bé: què s'esperava? Catalunya es defineix com a nació en el sentit modern fa més d'un segle, i es tracta d'un sentiment compartit pels ciutadans, que no s'ha amagat mai i que no es pot desqualificar, i encara menys de la manera com es fa, que inclou una perillosa càrrega de profunditat contra la democràcia representativa. O no representen, el 90 per cent dels diputats del Parlament, el poble de Catalunya?

La resta de qüestions (la definició de competències, l'aclariment dels fluxos de finançament, l'articulació institucional) entren de ple en la lògica d'una reforma substancial amb vocació explícita d'encaix constitucional, i que certament podrien ser objecte d'ajustament en un clima de debat racional i constructiu.

El que ha de preocupar és aquesta dinàmica de recaiguda en la tradició agònica d'una Espanya que es tanca i mostra la pitjor cara, la cara excloent i ben sovint ofensiva. Vet ací el veritable perill per al futur d'una convivència que hauria de discórrer per camins molt diferents.

Hi ha una propensió molt forta d'immobilisme, precisament en un moment històric en què els canvis socials, la perspectiva europea i el nou panorama de la globalització exigeixen reacomodacions institucionals amb visió de futur. Els límits marcats a l'autogovern fa vint-i-cinc anys no poden ser eterns. A Catalunya hi ha la convicció àmpliament majoritària que la reforma de l'Estatut en el sentit proposat és una via raonable per fer front a noves necessitats, en un context que ha canviat, i després de constatar les insuficiències de l'esquema anterior.

Però l'esperit que predomina en un segment massa gran de l'opinió i la política espanyola, amb la intel·lectualitat orgànica de l'uniformisme no-nacionalista al davant, no és precisament el de «parlem-ne!», sinó més aviat un refús de regust inquisitorial, en nom d'una unitat sacralitzada. Els guardians de les essències de les tribus ibèriques, preocupats per l'escassa cohesió, han reclamat sovint lideratges forts, autoritat. És una vella tradició, que semblava superada en aquest temps de «modernitat» tan avançada. Ja es tornen a sentir veus que exigeixen autoritat, i que desqualifiquen el tarannà dialogant com a mostra de debilitat.

L'atac directe a una manera més civilitzada i europea d'exercir el poder és del tot eloqüent. Ara, el que no està gens clar és què en pensen traure, de tot això, en una època en què, si alguna cosa ha quedat clara, és que la veritable debilitat rau en el gest rabiüt, ferreny, excloent i amenaçador, en l'immobilisme essencialista. Aquesta sembla una mena d'hora de la veritat de la democràcia a Espanya. Si es resol en sentit favorable podria ser un gran pas endavant. Si passa altrament...

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 21  Hivern 2005

Passat el temps, caldrà preguntar-se què en queda, de la revolta suburbial que va sacsejar la societat francesa els darrers mesos de 2005. Més enllà de les anàlisis d'urgència, de vegades massa deutores de la conjuntura política, fóra convenient d'aprofundir en el significat d'aquella successió d'actes de violència simbòlica i també molt real, nit rere nit, durant setmanes, en els quals participaren milers de joves, la majoria procedents de la immigració, tot i que nascuts a França, i que denunciaven, bé que amb escassa articulació de discurs, una situació de manca de perspectives, un malestar punyent, un sentiment d'exclusió social. A hores d'ara, i atesa la velocitat amb què l'actualitat imposa la substitució dels temes que centren l'atenció pública, aquells esdeveniments podrien semblar llunyans o tal vegada episòdics. Tanmateix, hi ha raons poderoses que indueixen a veure-hi un símptoma de realitats profundes, el llampec d'una crisi social.

En aquest estat de coses, que no es limita a França, conflueixen diferents factors estretament relacionats: la concentració de població d'origen immigrat en barris segregats i en procés de degradació; la reafirmació identitària de les segones i terceres generacions davant les dures realitats de l'exclusió de determinats circuits professionals i la fallida dels mecanismes de promoció social; les altes taxes d'atur juvenil i la precarietat laboral; l'abandonament dels programes socials i la retallada de les inversions en les zones perifèriques, que resten sovint abandonades a la seua sort; el fracàs escolar i les tensions al si d'escoles i instituts, que no reben l'atenció escaient. I caldria afegir-hi, encara, les prèdiques fonamentalistes que estimulen el tancament identitari, així com, simètricament, les actituds excloents i discriminatòries que buiden de contingut la promesa de ciutadania plena associada tradicionalment a l'anomenat model francès d'integració.

Són molts, així doncs, els factors en joc. No es tracta només d'una qüestió d'identitats, de respecte i reconeixement d'uns determinats components culturals, en el sentit més ampli, derivats de la procedència i que haurien de conjugar-se amb el marc cultural i de valors de la societat majoritària, en un procés complex d'influències mútues. Un procés inevitable, i d'altra banda enriquidor, que hauria de tenir com a eix una idea forta de ciutadania, lligada al a definició de drets i deures, i per tant d'igualtat davant una llei única derivada de la norma constitucional. El model multicultural té mala premsa perquè pot derivar en la formació de guetos culturals, separats socialment i sotmesos a autoritats comunitàries que limiten la llibertat interna, i que en aquesta mesura soscaven la idea d'igualtat i de ciutadania única. Això no obstant, i amb una formulació no tan estricta, allunyada d'un possible malson comunitarista, tindria l'atractiu del reconeixement de la pluralitat d'identitats, o més aviat d'herències culturals, en el seu àmbit i amb les modulacions convenients.

Ara bé, sembla evident que qualsevol perspectiva d'integració esdevé problemàtica en absència de mecanismes de mobilitat social efectius. Al capdavall, els guetos econòmics afavoreixen els guetos culturals o identitaris. I això dóna una gran rellevància tant a la naturalesa del model econòmic que hauria de fer possible la mobilitat, i la reducció de les desigualtats extremes, com a l'escola, al sistema d'ensenyament, que assoleix un paper absolutament clau.

Els dos grans models de referència, el multicultural i el d'assimilació, es troben a hores d'ara en crisi. Els desafiaments que planteja la incorporació de contingents creixents de població a la societat majoritària són tan importants que bé mereixerien una atenció i un debat més amplis i extensos. Segons un analista nord-americà (Mark Steyn, a The New Criterion, vol. 24) per evitar el col·lapse demogràfic «les nacions europees necessitaran incorporar immigrants a una escala que cap societat estable no ha intentat mai». I hi afegeix que probablement «les contradiccions internes de la UE es manifestaran de la manera habitual, i cap al 2010 veurem cada nit a la televisió americana imatges d'edificis cremats, revoltes de carrer i assassinats». Aquesta és una previsió ombrívola, i qui la fa porta sens dubte l'aigua al seu molí neoconservador. Però faríem bé de no perdre de vista els símptomes ja presents a les nostres societats, el seu significat profund i les possibles derivacions i conseqüències.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 22  Primavera 2006

La projecció exterior d'una cultura té una importància innegable al món que vivim, cada vegada més complex i interdependent, perquè obre possibilitats de tota mena, amplia perspectives i contribueix a la presència de la veu pròpia en l'escena internacional, en el diàleg global de les cultures. El reconeixement extern, a més d'incidir positivament en aspectes primaris, i encara no resolts, com la professionalització dels autors i creadors, esdevé crucial per aconseguir també el reconeixement intern. Una cultura solvent, ambiciosa i amb voluntat de persistir i desenvolupar-se no pot prescindir avui d'una acció exterior enèrgica i organitzada. Això bé que ho saben, i des de fa molt de temps, les grans cultures que hi ha al món, que han fet rutllar durant dècades instituts de projecció exterior dedicats a promoure la llengua i la cultura dels respectius països, fent així una contribució positiva al coneixement mutu i, al capdavall, a l'intercanvi enriquidor i al dibuix d'un mapa cultural més plural i divers.

Aquesta és una assignatura pendent de la cultura catalana, en la qual per raó d'una història complicada no s'hi han pogut esmerçar tots els esforços i recursos que hi haurien calgut. Des de fa uns anys, assolida la normalitat democràtica, s'ha disposat finalment d'instruments institucionals que ha funcionat d'una manera encara precària, i sense l'entesa i l'articulació territorial que caldria i que raons polítiques de baix sostre han fet fins ara inviable. No es pot negar que s'han aconseguit fites importants en aquest camp, com ara el funcionament de lectorats de català en un nombre considerable d'universitats d'arreu, i altres accions destacades, però és molt el que caldria impulsar encara.

Frankfurt 2007 pot ser un bon test de la capacitat per projectar d'una manera adequada la cultura catalana al món exterior. La Fira del Llibre de Frankfurt, més enllà de la seua funció central com a cita anual dels editors de tot el món, com a gran mercat de l'edició, és un aparador que concentra l'atenció de, literalment, centenars de periodistes i agents culturals de tot arreu, i exerceix a més un magnetisme innegable al país d'acollida, que esmerça disciplinadament una gran atenció a la cultura convidada. El 2007, com tothom sap, serà l'any de la cultura catalana.

I per fer-hi un paper escaient, més enllà de les qüestions d'organització i de calendari que ja són urgents, caldria tenir algunes coses clares. Una, en la nostra opinió, hauria de ser que no s'ha de perdre l'oportunitat de mostrar la realitat de la cultura catalana en tota la seua extensió i riquesa, història i problemes, possibilitats i situació actual, a partir d'una constatació elemental, i és que l'eix de la cultura catalana, el punt de gravitació d'un esforç secular, és i ha estat la llengua que li dóna individualitat, originalitat i força.

La literatura que fa servir el català com a vehicle d'expressió és la gran desconeguda, perquè no ha tingut durant dècades i dècades cap suport institucional, i més encara, ha estat durament perseguida. I tanmateix, a frec de l'abisme, ha sobreviscut i ha construït un edifici complex i impressionant, amb cambres recòndites, i amb recursos que, sens dubte, poden sorprendre i interessar un públic aliè i ben disposat.

una altra consideració, també elemental, és que la pluralitat interna de la literatura catalana és el seu gran actiu, i que els balears i valencians hi haurien de tenir la presència que els pertoca, simplement com a fet de normalitat, més enllà de problemes o picabaralles al capdavall d'una importància molt secundària.

Caldria en definitiva actuar sense complexos. Si més no amb tan pocs complexos com els organitzadors de la presència espanyola a Book Expo of America, la fira del llibre més important dels Estats Units, celebrada a Washington el maig d'enguany, on els organismes corresponents (l'Instituto Cervantes) hi enviaren alguns destacats autors de novel·la i poesia espanyols, i també un argentí. Tots ells representants de la cultura castellana.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 23  Tardor 2006

No és gens fàcil establir una relació més o menys enraonada i productiva amb el passat. Evidentment, cal salvar esculls d'una gran entitat, que apunten tothora a la manipulació dels fets històrics per aconseguir la legitimació de polítiques ben sovint dubtoses. Les memòries parcials i una historiografia poc rigorosa, al marge de les expressions més exigents i acurades de la disciplina, afavoreixen sens dubte aquestes operacions. D'altra banda, es pot pensar que l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, que desarma la consciència pública i impossibilita aprendre de la història, és tan temible com l'excés de memòria, que situaria permanentment la societat en una clau retrospectiva, impedint el desplegament de la creativitat del present i dels projectes de futur. Per aquestes i altres raons, la relació amb el passat sempre serà una qüestió conflictiva.

Ara és un moment especialment propici per a promoure una reflexió detinguda sobre la relació amb la història. Ens trobem enmig de tota mena de commemoracions. En poc temps, s'han succeït les dels setanta-cinc anys de la República i els setanta anys de l'inici de la Guerra Civil. Hi ha en curs un debat prolongat, i a estones aspre, sobre la llei de la memòria Històrica. El 2007 hom commemorarà el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa, que significà la fi del Regne de València com a estructura juridicopolítica, la desfeta de l'autogovern i les institucions pròpies dels valencians. Ben aviat, el 2014 es commemorarà igualment la caiguda de Barcelona i la fi de les institucions d'autogovern de Catalunya, que s'esdevingué en el mateix cicle obert per la batalla d'Almansa, i que afectà així mateix les illes Balears i el conjunt de la Corona d'Aragó, amb la promulgació dels decrets de Nova Planta. A més, s'ha commemorat també enguany el seguit d'esdeveniments de l'any 1906, veritable punt d'arrencada del catalanisme vinculat a la modernitat. I el 2007 es commemorarà el centenari de l'Institut d'Estudis Catalans. La llista podria ampliar-se fàcilment.

No hi ha dubte que l'aspecte més positiu de les commemoracions és la seua aportació a un millor coneixement del passat i a l'enfortiment de la consciència pública al voltant dels fets històrics, sobretot si incorporen la dosi escaient de complexitat i de sentit crític, que podria contribuir a la maduració cívica. però la qüestió és enormement delicada, i moltes vegades no va precisament per aquest camí.

Només cal veure la relació de la dreta espanyola amb el passat immediat (i de vegades també el més remot). Presonera d'un discurs revisionista que enllaça directament amb les versions legitimadores del franquisme, transita per vies que generen perplexitat i tota mena de dubtes quant a la seua consistència democràtica en sentit profund. La matèria històrica esdevé directament política. Però no és estrany. Una mena de paranoia amara les expressions mediàtiques i les fraccions extremes d'aquesta dreta. La teoria de la «conspiració» teixida a propòsit dels atemptats de l'11 de març de 2004 a Madrid o les actituds obstruccionistes davant el procés de pau a Euskadi marquen un punt culminant de radicalització altament preocupant. En aquestes condicions, demanar una relació correcta amb el passat és, en efecte, demanar massa.

Per la nostra banda, en tot cas, faríem bé de sospesar els pros i els contres de la deriva commemorativa, enormement justificada en molts casos, no cal dir-ho. No fos cas que, en l'extrem, el passat acabés enfosquint el present i, sobretot, entrebancant el desplegament d'energies necessàries per bastir un renovat projecte de futur.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 24  Hivern 2006

L'any 2007 no serà, de ben segur, un any més. Són moltes les circumstàncies i cites de relleu especial que s'hi acumulen, i que exigiran esforç i decisió, una veritable mobilització cívica més enllà de la passivitat, una onada impetuosa d'intervenció i participació ciutadana, com en els grans moments històrics. Aquest any, en què es commemora el 300 aniversari de la batalla d'Almansa, que sentencià la pèrdua de les institucions pròpies, serà un any de decisions.

D'entrada, en el terreny polític més immediat, les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig prenen una dimensió extraordinària, al País Valencià i també a les Illes Balears, perquè, segons diversos indicis, podrien obrir camí a un canvi llargament esperat.

No podríem exagerar la importància d'una inflexió d'aquesta naturalesa, especialment al País Valencià, que sembla haver arribat a una situació límit en termes de pressió sobre la societat civil, qualitat de la democràcia, abús dels mitjans de comunicació públics, corrupció urbanística, esgotament del model econòmic i territorial promogut des del poder, i generalització d'actituds autoritàries i de gran opacitat en diverses esferes de l'administració. Sembla que s'imposa com una exigència històrica la decisió d'un canvi, que tanmateix només serà possible, i assoliria tot el sentit, si compta amb el suport i la participació activa d'una majoria electoral, o millor encara, d'una majoria social efectiva, disposada a exigir un replantejament a fons de la manera d'entendre la política i el País.

Però al llarg d'aquest any hi ha moltes més coses en joc. L'evolució política general a Espanya, amb les mostres reiterades d'intolerància i crispació que dóna una dreta de les més extremistes d'Europa, i que compta a  més amb un suport social considerable, afegeix elements de neguit. Aquesta dreta, de regust autoritari, que no paït la derrota electoral de 2004, que sembla instal·lada en un univers mental de croada permanent, genera tensió sense aturador. Potser no tota la responsabilitat recau en l'expressió política, car els grups de pressió confessionals i uns mitjans de comunicació extremadament bel·ligerants atien constantment el foc. Però al capdavall, és clar, qui ha de retre comptes en primer terme és qui deté responsabilitats institucionals.

I els comptes que caldria retre afecten terrenys molt sensibles. Es pot ajudar en l'intent de resolució del conflicte basc a partir d'un esforç suplementari d'iniciativa política, o bé perseverar en el boicot a aquesta via i optar per una perpetuació del drama. Es poden tancar tots els camins al reconeixement tan ajornat de les víctimes de la repressió franquista, mantenir els símbols de la dictadura i escarnir la demanda d'una memòria històrica digna i equilibrada pròpia, en bona lògica, d'una democràcia madura. Es pot aprofundir encara més en la instrumentalització política del poder judicial, tot assumint el desgast polític i moral consegüent. Es pot estendre aquesta manera de fer a les més altes instàncies, com ara el Tribunal Constitucional, i crear així les condicions per a un conflicte politicoinstitucional com seria la declaració d'inconstitucionalitat, finalment aconseguida per aquest procediment, i la neutralització consegüent de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Es pot fer tot això o bé matisar una mica i moderar les passions. Una mirada històrica, a un passat no tan llunyà, seria en aquest sentit d'allò més aconsellable.

En fin, l'any en curs també ofereix desafiaments de gran entitat en una perspectiva més global, que no caldrà enumerar i que constitueixen sens dubte una bona matèria per a la reflexió i el debat. En destacarem ara només un, que hauria d'ocupar el centre d'atenció, i que es presenta, segons com, en forma d'aporia: com s'hauria d'encarar l'imprescindible reajustament econòmic per evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic derivat de l'activitat humana que els científics han detectat amb previsions fiables i rigoroses? En aquest com en molts altres camps, el temps de les decisions és ara mateix. No hi ha un gran marge de maniobra. Diferir les decisions vol dir, tot sovint, agreujar els problemes.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 25  Primavera 2007

Els efectes polítics de les eleccions municipals i autonòmiques del 27 de maig han estat, al País Valencià, de confirmació i victòria per al Partit Popular, que ha obtingut majoria absoluta, i a les Illes Balears d’un equilibri precari de forces que Unió Mallorquina ha decantat cap a un nou pacte de progrés i la formació d’un Govern de centreesquerra. Cal llegir aquests resultats sobretot en clau interna de les societats respectives, que presenten però trets comuns en aspectes importants de la textura econòmica i social a hores d’ara. A les Illes la crítica al model territorial insostenible i a la deriva fosca i d’estil caciquil de la manera de governar ha fet forat, ha aglutinat una majoria efectiva en favor d’un canvi considerat com a imprescindible per regenerar la política i donar garanties de futur a una societat que té en el seu marc geogràfic, en el territori i el paisatge, a més d’un element cabdal d’identificació, un actiu econòmic de primer ordre a llarg termini que fóra del tot irresponsable malbaratar. Sembla que això ha estat entès per un conjunt suficientment ampli de forces socials i per una part decisiva de la ciutadania.

No ha estat aquest el cas al País Valencià, on els mals esmentats es pateixen multiplicats per cent, i tanmateix, tot i haver-hi en principi perspectives favorables d’un tombant que es veia factible, el resultat hi ha estat completament advers. Bufen doncs aires de profunda decepció entre els qui havien apostat per un canvi polític com a primer pas per inaugurar una nova dinàmica en un País que havia d’encarar una reorientació profunda del seu model econòmic i territorial, de la política de comunicació, cultural i lingüística, dels procediments de govern i de participació ciutadana. Aquesta necessitat de canviar des de la política una orientació que molts han considerat perillosa, i fins i tot suïcida, per a la societat valenciana, no ha estat percebuda i acceptada per una majoria social que, lluny d’això, s’ha mostrat compacta en el vot favorable al Partit Popular, malgrat els casos flagrants de corrupció, la desatenció envers serveis públics com l’ensenyament i la sanitat, l’abús urbanístic, la destrucció del territori, el declivi de la indústria, la mala gestió o l’autoritarisme dels governants.

Proliferen les veus que apunten a un canvi social de gran entitat com a responsable en darrera instància d’uns resultats decebedors. És possible. Certament, al País Valencià han pujat socialment noves classes mitjanes al caliu d’un boom econòmic lligat a la construcció, que a més ha comportat l’arribada de gairebé un milió d’immigrants al llarg dels darrers deu anys. Una societat poc informada i amb escàs debat sociopolític, que a més exclou del vot milers de ciutadans amb necessitats socials peremptòries, pot ben bé deixar-se seduir pel discurs enlluernador dels grans esdeveniments, el diner fàcil, les requalificacions de terrenys, la màniga ampla a la urbanització extensiva i il·limitada. Caldrà afegir-hi una dreta sense escletxes, la influència de l’església catòlica, l’èxit del victimisme respecte del govern central, l’apropiació de la identitat, i altres factors.

Però totes aquestes anàlisis serien insuficients i al capdavall un engany sense sotmetre a un escrutini sense concessions l’altra cara de la moneda, les formacions i els polítics que representaven l’alternativa i feien l’oferta del canvi. Farien bé de mirar-se críticament a l’espill i de no defugir responsabilitats. Convindria que analitzaren la societat i els seus canvis, sí, però també les seues mancances i desenfocaments ideològics, les seues errades i la seua incapacitat per arribar a sectors socials amplis, per trobar un discurs amb vocació majoritària, per identificar l’interès col·lectiu dels valencians i oferir un projecte de País en sintonia amb les realitats actuals. Altres societats també “han canviat” molt i tanmateix fan opcions polítiques molt diferents. Caldrà repensar moltes coses, però sobretot s’hauria de descartar una temptació, que ja va estenent-se, i que seria una gran estafa: la que consisteix a pensar que com que el PP ha guanyat, les seues polítiques (territorials, d’esdeveniments, de model de país, de model econòmic, culturals, etc.) són les bones. Sens dubte, per aquest camí d’esbossar una mala còpia de la dreta, sols s’aconseguiria un fracàs encara més estrepitós. Malgrat tot un quaranta-cinc, si fa no fa, per cent de valencians han votat per una altra política, basada en una crítica ferma d’allò que s’ha conegut i viscut els darrers anys. Es mereixen uns polítics capaços de fer autocrítica, d’aprendre dels errors comesos i d’encapçalar una veritable alternativa. Com més aviat, millor.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 26  Tardor 2007

El rètol que encapçala el seguit d'aportacions recollides en aquest número de L'Espill conté sens dubte un punt de provocació: «Pensar en català avui». Perquè per a uns l'empresa de pensar la realitat des de la nostra perspectiva i en la nostra llengua hauria de donar-se per cancel·lada en un món abocat a la simplificació cultural ne el qual una comunitat lingüística de dimensions reduïdes tindria la partida perduda i hauria de conformar-se a una reducció radical de funcions. El món de la ciència i del pensament és cada vegada més un espai reservat a la lingua franca actual, l'anglès, en el qual fins i tot idiomes de gran potència històrica com el francès o el castellà ensopeguen amb obstacles i problemes de gran entitat, que ni tan sols havien imaginat. Per a uns altres, a més, la pretensió ací esbossada seria una mostra més de rebequeria o de pèrdua del sentit de la mesura. La cultura catalana podria ser literària, a tot estirar. Més enllà d'això, si es planteja com a cultura completa i amb plenitud d'usos i projecció, que inclou necessàriament una producció científica i filosòfica consistent, els senyals d'alarma de la reticència o el desdeny s'encenen de seguida. la voluntat de reduir-ne l'abast -en benefici propi, per descomptat- és tothora palesa, fins i tot en manifestacions aparentment tolerants o ben intencionades.

Proposem ací una mirada tant a la trajectòria històrica del pensament català com, sobretot, a la seua realitat actual, des de la clara consciència que oferim tan sols una panoràmica sintètica, una mostra possible, una aproximació inicial que podria fàcilment haver sigut molt més àmplia, molt més extensa. Però es tractava de marcar un camí que cal explorar necessàriament, d'incitar el debat, de fer una prospecció sobre què es fa en camps concrets de la recerca i el pensament, d'apuntar pistes i, sobretot, de deixar constància d'un fet irrebatible. Contra els uns i els altres, el català gaudeix de salut en el camp del pensament, de la ciència i la filosofia. Certament, amb molts problemes, entre altres en el terreny de la comunicació i la difusió del coneixement. Sens dubte amb insuficiències importants i a partir d'un fons històric complicat, interromput, precari. Tan precari com la història nacional dels nostres països, és clar. Però les pàgines que segueixen abonen clarament aquesta percepció.

Sovint les inèrcies mentals, l'escassa articulació del nostre marc cultural, la nul·la propensió al matís de la cultura mediàtica dominant o, tot s'ha de dir, una persistent tendència a l'autoflagel·lació enfosqueixen o directament amaguen un panorama d'idees més ric i complex del que hom creu habitualment. Vet ací sobretot un sumari de possibilitats obertes, en tots els camps de les ciències humanes i socials, de la filosofia i també de les ciències humanes i socials, de la filosofia i també de les ciències dites dures. En català s'ha pensat el món i s'han fet històricament aportacions importants. Avui mateix continua sent l'eina recuperada per analitzar, estudiar i tractar de comprendre tota la gamma de fets, processos i problemàtiques que ens afecten, que afecten la posició precària de l'home en un món cada dia més fràgil, sotmès a tensions que una consciència desperta no pot deixar de percebre amb preocupació.

La indagació sobre les diferents dimensions del pensament català no s'acabarà amb aquest lliurament. Alguns capítols importants (com ara la sociologia) n'han quedat exclosos, per causes i contingències diverses. Seran oportunament atesos. Ens proposem doncs, com a projecte en curs, oferir una visió completa i exhaustiva d'una part essencial de la nostra cultura -la cultura científica, filosòfica, discursiva- que, com en altres casos, és molt més frondosa del que pot semblar a primer cop d'ull o, més aviat, del que deformacions seculars, i vigents, han pretès i pretenen tothora.

SUMARI

SEGONA ÈPOCA

Núm. 27  Hivern 2007

L'escàndol de la ràdio televisió pública valenciana i especialment de Canal 9, on és moneda corrent la manipulació política més descarada al servei del partit governant, assoleix límits insospitats, que han fet perdre la paciència a col·lectius cada vegada més nombrosos de ciutadans afectats, que deserten en massa d'aquestes emissions o promouen manifestos i protestes. Una gestió interna instal·lada de ple en el disbarat crònic, que ha generat un dels forats econòmics més brutals de les televisions públiques, s'acompanya de la presència i intervenció constant de càrrecs polítics que controlen la informació, imposen una línia sistemàticament favorable al PP, i marginen els professionals, que veuen impotents com la televisió pública dels valencians s'allunya més i més dels criteris inscrits en la llei de creació. La defensa i promoció de la llengua, a través del seu ús normal per un mitjà d'impacte com la televisió, el pluralisme, l'objectivitat, l'enriquiment cultural o una programació digna i no ofensiva, serien elements bàsics que, en condicions de normalitat, haurien d'inspirar una televisió pagada amb els diners de tots. Però no és aquest el cas. Res de tot això es troba en la manera de fer de la televisió valenciana, com han denunciat a bastament els professionals, els sindicats, els col·lectius ciutadans, els partits de l'oposició, i pot comprovar qualsevol persona que es pose davant d'un televisor i connecte Canal 9.

Certament, això no passa per casualitat. Per aquest cantó el País Valencià es troba en una situació que, sense exagerar, es pot qualificar com d'emergència, i que faria aconsellable l'interès i la intervenció d'instàncies més allunyades del territori, com ara el Parlament Europeu. La manipulació dels informatius de Canal 9, l'orientació general barroera i manipuladora de la programació i el veto total, la censura directa, que aplica a una part considerable, majoritària, de la cultura valenciana (els escriptors, músics i creadors en general que s'expressen en català o que són incòmodes o mínimament crítics amb el poder establert) configuren una mena de televisió de règim, que és totalment impròpia d'una societat democràtica i oberta. Si hi afegim  la temptativa obcecada de tancar els repetidors i fer impossible la recepció de TV3 al País Valencià, i episodis com la distribució de les freqüències de TDT a grups empresarials afins al PP, i de la línia més dura com la COPE o F. Jiménez Losantos, o l'ús discrecional d'ajudes i publicitats institucionals en benefici de mitjans addictes, el panorama resultant esdevé altament preocupant des d'un punt de vista democràtic.

Més preocupant encara és que una bona part d'aquests fets, que atempten contra els mínims que una societat lliure i democràtica pot demanar, s'han vist durant molt de tempos i són vistos encara per sectors amplis com a normals o, en altres casos, com una mena de fatalitat davant la qual no hi ha res a fer. De tant en tant sorgeix la protesta i qualla la mobilització, com ja s'ha dit. Però a una escala i amb una intensitat que indueixen a pensar que alguna cosa, profunda, falla en la societat valenciana, més enllà de la feblesa, la passivitat o la subordinació d'una oposició que de vegades sembla instal·lada en la col·lusió d'interessos. Quan una televisió pública esdevé mitjà particular d'un partit polític, que no és propietari de res sinó administrador temporal, i en fa un departament més del seu aparell de propaganda, totes les alarmes haurien de saltar, i caldria dir prou. Quan creus que ja s'acaba torna a començar...

SUMARI

Tornar a pàgina anterior de L'Espill

Per rebre informació de les nostres activitats cliqueu aquí