L'Alcalatén

Paco González Ramírez ©

Actualitzada 20.08.2018 17:27

TOPÒNIM OFICIAL

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2015	GENTILICI
1.063 m	44,3 km2	803	206	160	Benafeguí/ina

L’església de sant Joan Baptista. Del segle XIII, remodelada en el XVIII i parcialment restaurada en 2003.

Museu parroquial, amb diverses obres, entre elles un retaule del XV.

El castell, pràcticament desaparegut i part de la muralla integrada en les cases del poble.

Ermita del sant Crist del Calvari. 1740.

Ermita de la Verge de l'Ortisella. 1567. Amb hostatgeria construïda en el segle XX. També es pot contemplar un magnífic exemplar d’om. Encara que es va assecar, es pot apreciar l’extraordinari perímetre de la soca. L'ermita és destí de diferents romeries, procedents d'arreu la comarca.

Casa Abadia. Renaixentista. Segle XVI.

COSTUR

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
465 m	22,1 km2	996	463	543	Costurer/era

El terme presenta un relleu esquerp amb diversos paratges i senders com ara la Fontanella o el camí de Baix. Per als amants de l'espeleologia hi ha la Cova de l'Artiga. A banda del casc urbà hi ha l'aldea de El Mas d'Avall o Masdavall, on es troba la Garrofera Roja, curiós exemplar d'aquesta espècie que creix d'entre una tàpia de pedra.

El seu origen és islàmic com ho documenta Cavanilles (1745-1804), que parla de troballes de monedes àrabs corresponents al regnat d'Omadedaulat, rei de Saragossa entre el 1109 i el 1129; però també en parla de la troballa d'una làpida romana, que s'utilitzava en un forn per amassar pa. Després de la conquesta romangué annexa a L'Alcora. Formava part de la Tinença de l'Alcalatén que fou cedida per Jaume I (1208-1276) a Ximén d'Urrea. Posteriorment va pertànyer als senyorius dels comtes d'Aranda fins 1798, i dels ducs d'Híjar fins el 1818. En 1841 assolí l'autonomia municipal en desmembrar-se de L'Alcora, encara que el terme no es perfilà fins el 1889. En el segle passat va sofrir una ràpida despoblació deguda a l'emigració cap als focus industrials de València i Castelló de la Plana.

Produeix les olives, ametles i farratges que necessiten els seus habitants i la indústria hi és pràcticament nul·la. Per això pràcticament la totalitat dels veïns es guanyen la vida treballant en les fàbriques de rajoles de L'Alcora.

"Con una situación incómoda entre peñas iguales y descarnadas, y sus casas están sin orden como plantadas por casualidad ". Així descriu Cavanilles aquest poble que té en la seua ubicació el seu principal atractiu, ja que el patrimoni no és massa rellevant:

Vestigis d'una calçada romana al camí dels Bandejats
Església de sant Pere Màrtir, que conserva una interessant pica romànica.
Ermita del Santíssim Crist i Calvari (1910)
La Font i els llavadors del Mas d'Avall

La seua gastronomia ofereix: arròs amb peres roges, olleta, conill tornat a l'oli i de postres, l'almuderra, típic del poble, i codonyats.

FIGUEROLES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2015	GENTILICI
360 m	12,7 km2	712	581	539	Figueroler/era

També apareix citada com Figueroles d'Alcalatèn. S’ubica junt al riu Llucena i presenta un paisatge força muntanyós, de què destaquen els paratges de la Bassa del Comte d'Aranda, el Barranc de les Olles, la Pedrera, ja utilitzada pels àrabs per a la construcció del dic de l'embassament de l'Alcora o el poblat iber del Castellar.

Va pertànyer a la Tinença de l'Alcalatén. Jaume I (1208-1276) concedí el domini jurisdiccional, cap el 1233, a Joan Ximén d'Urrea, el qual l'havia pres; des d'aleshores fins l'extinciódels senyorius en 1818, el poble continuà sota el domini d'aqueixa família, que aconseguí posteriorment el títol de comtes d'Aranda. En 1602 es va constituir com a parròquia. L’any 1726 va segregar-se de Llucena i va assolir municipi independent. La seua població ha fluctuat durant el segle passat amb tendència a la baixa.

S’hi cultiven ametles, olives i hortalisses, però la principal activitat econòmica és la indústria taulellera, que ha conegut cert auge que, a partir de l’expansió de la de l’Alcora, no sols ha aconseguit detenir la pèrdua de població sinó que aquesta augmentà moderadament gràcies a les millors condicions de vida. També és emergent el turisme rural.

Com a monuments citarem:

L’església de Sant Mateu, del segle XVII,amb interessants retaules de fusta.
La casa dels Col·legials. Igualment del XVII.
Ermita del Calvari. També del segle XVII.
Safareig Públic. Restaurat en 1985.

L'ALCORA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2015	GENTILICI
279 m	95,3 km2	4.551	9.106	10.591	Alcorí/ina

El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací, riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.

Hi ha una relativa abundància de jaciments ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre tot el castell de l’Alcalatén. Després de la conquesta fou cap de la Tinença de l'Alcalatén que incloïa també els llocs de Figueres, Llucena, Xodos, La Foia, Costur, Les Useres i Araia. La carta pobla va ser atorgada a 110 pobladors cristians, el 12 de juliol de 1233, per Ximén d'Urrea, el qual ostentava el senyoriu per donació de Jaume I (1208-1276), qui va anomenar-lo baró de l’Alcalatén en agraïment pels seus serveis contra els moros. Segons Concòrdia firmada en 1428 pels municipis de Lucena del Cid i l’Alcora, s’acorda entre ambdós el repartiment de les terres del poblat de l’Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El senyoriu passà, per entroncament, successivament a la casa comtal d’Aranda i a la ducal d’Híjar fins a principis del XIX. El 1727 novè comte d’Aranda, senyor de l’Alcalatén, aprofitant la tradició terrissera i l’abundància de matèria prima, va fundar-hi la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana; el comte va enviar alguns alcorins a Sèvres (França) a aprendre les tècniques que s’hi utilitzaven i contractà mestres d’arreu Europa per ensenyar a la fàbrica. L’època d’esplendor, que va terminar el 1793, correspon als temps del comte Pere Pau (1719-1798), ministre de Carles III (1716-1788). El 25 de setembre de 1801, hi hagué un alçament popular ––conegut com “Revolta dels Caragols”, per ser convocat a toc de caragol de mar –– causada per la negativa dels llauradors a pagar el delme de garrofes al Duc d’Híjar. Les Guerres Carlines tindrien a l’Alcora episodis destacats, com ara el succeït el 21 de març de 1838 en Sant Cristòfol entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati (1797-1841) i del carlista Cabrera, el Tigre del Maestrat (1806-1877), que va mantenir la posició comptant tan sols amb una peça d’artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlina, la muntanya de Sant Cristòfol també fou escenari de notables fets d’armes.

L’Alcora ha segut fonamentalment agrícola fins a 1960, i quasi exclusivament industrial a partir d’aquesta data. Per això els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l’Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de Sant Josep (1925), inauguració del pantà de l’Alcora (1954), amb capacitat per a 2’2 hm3. Aquest desenrotllament industrial té el seu origen històric en la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana; però serà en el primer terç del segle XX quan comence el desenrotllament del taulellet amb caràcter purament industrial. En 1930, l’Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulellets. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic, en 1936 només hi romanien 3. Després de la Guerra Civil es reprèn lentament l’activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la verdadera eclosió industrial i al seu torn demogràfica: L’Alcora passà de 5.274 habitants en 1960 a 10.040 en 2003.

El casc urbà se situa sobre un turó a la part de dalt del qual es troba el poble vell, amb carrers estrets i casalots nobiliaris. A la part de baix, la ciutat moderna amb nombroses fàbriques de rajoles i algun taller on es manté la tradició de la ceràmica alcorina. Monumentalment parlarem de:

El castell de l’Alcalatén, ubicat en el vessant del Sant Cristòfol. D’origen musulmà, hi existeixen documents que el daten abans del segle XII; fou una fortalesa de gran rellevància militar i estratègica. Va sofrir algunes reformes en el segle XV. Actualment es troba mig enderrocat, només hi queden dretes part de les muralles i dues torres circulars de les, almenys tres, que hi havia. També es poden observar els fonaments de l’aljub que l’abastia d’aigua.
Església del Salvador. Bastida en 1336.
Església de Sant Francesc. 1632
Església de la Sang. 1621.
Ermita del Salvador (segle XII), pertany als denominats temples de reconquesta, s’hi observen encara elements que denoten el seu caràcter defensiu. Va ser restaurada en l’any 1969.
Ermita del Calvari. Segle XVIII; restaurada en 1975
Ermita de Sant Cristòfol. Segle XVII.
Ermita de Sant Vicent. Construïda entre 1598 i 1609.
Ermita de Sant Miquel. Conserva un interessant paviment ceràmic amb la representació de l'Hortus Conclussus, del segle XVIII, procedent de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda.
Portals medievals de Marco i de Verdera. Segle XIV.
Torre del Repés. Vestigi de la muralla medieval.
Oratori dels Dolors, o Capella de Marco. 1740.
El fort de Sant Cristòfol, aixecat durant les guerres carlines al voltant de l’ermita homònima. Es troba totalment afonat.
Museu de la Cer àmica de L’Alcora
Casa de la Música. Ubicada en l’antic ajuntament del segle XIV, conserva el Saló Gòtic de l’edifici original.
L’assentament romà de Santa, amb unes termes úniques en la província de Castelló. També hi ha unes quantes làpides sepulcrals amb epígraf llatí.

L’Alcora té en la seua Setmana Santa u dels reclams turístics més importants. A banda de la “rompida de la hora” (a l’estil del Baix Aragó, la Doblà o de la peregrinació per les ermites del terme, hi destaca la Festa del Rotllo; aquest costum data del segle XVIII i, segons la tradició, va nàixer a ran d’una gran sequera que va fer que s’hi organitzara una romeria, per a demanar la pluja, fins a l’ermitori de Sant Cristòfol, composta solament per xiquets menors de 7 anys, des d’aleshores, cada dilluns de Pasqua, els romers pugen a l’ermita des del poble, on tornen per a ser obsequiats amb els “rotllos” típics.

LES USERES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
401 m	80,6 km2	3.080	986	964	Userà/ana

L’església parroquial, del XVII, s’aixeca sobre les restes del castell que hi hagué i que ha desaparegut completament, a l’igual que les muralles. És fàcil trobar les seues pedres formant part de la construcció de les cases i de l’església.

Diverses ermites repartides pel terme.

LLUCENA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
468 m	138,1 km2	4.040	1.538	1.446	Llucener/era

Dissortadament, Llucena no ha segut el topònim cooficial d'aquest poble l'any 2016, fins aleshores només es feia servir el castellanitzat Lucena del Cid. Donat que no hi ha evidències històriques que vinculen el cavaller castellà medieval amb la localitat seria preferible obviar l'afegitó, impost en 1863 i consolidat en època franquista, i esmentar el poble amb el seu topònim valencià.

Coneguda com "La Perla de la Muntanya, compta Llucena amb un extens terme, molt esquerp i amb grans diferències d’altitud: el mont Figueres està a 370 m i 12 km més enllà, en els vessants de la Penyagolosa, s’arriba als 1.300; altres altures dignes d’esment són el Salt de Cavall, la Picosa, les Fleixes, la Roca del Castellar, el Cabeço Guardamar i les Bateries. Quant a la hidrografia, citarem el riu de Llucena, la rambla de la Viuda, els barrancs del Batlle, de Gorgas, de Casotes, tributaris del riu, i el Salt del Cavall. Tot plegat dóna lloc a espais on gaudir de la natura i del temps lliure: fonts del Prat, dels Covarxos, del Gatell i del Mosquerí, cova de l’Ocre, naixement del Llucena, la Fonteta de Godó, La Badina, i algú més.

Ruïnes i restes de les èpoques del bronze i ibera testimonien l’antiguitat de la població, l’etimologia del topònim, però, indica que la fundació seria romana. Després de la conquesta cristiana formà part de la Tinença de l’Alcalatén, donada per Jaume I (1208-1276), el 1233, a l’aragonès Joan Ximén d'Urrea. El 6 de maig de 1335 rebé carta pobla i concessió de fur, la qual cosa va convertir-la en important centre comercial. En 1798 al morir l'últim dels Urrea, famós ministre il·lustrat de Carles III (1716-1788) i Carles IV (1748-1819) i desè comte d'Aranda, el senyoriu passà a la casa d' Híjar on romangué fins l’abolició dels senyorius. Durant les guerres carlines la seua resistència front els atacs dels carlistes li valgué el títol d' Heroica Villa, que figura al seu escut.

Quant a l’economia, s'hi conreen ametles, creïlles i olives. La cabanya ramadera hi és important. També té algun pes la indústria ceràmica.

La població se situa en un tossal no massa alt entre el Barranc de la Pedronyera i el riu de Llucena; presenta la típica estampa muntanyenca amb carrers torts i rosts, amb el riu als peus. Passejar per la Plaça Major, porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes, per arribar a la dels Polos, impressionant mirador, sobre el municipi ens farà conèixer casalots pairals d’èpoques pretèrites que hi ha arreu de localitat. Els seus monuments més significatius són:

El Castell, d’origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa-palau dels Urrea, primer, i dels Híjar, després. Fou parcialment destruït durant les guerres carlines i reformat en 1876 per fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic.
L'església de l'Assumpció de la Verge, construïda entre 1715 i 1739 en estil neoclàssic amb reminiscències barroques; a destacar el retaule, la façana, la cripta i el magnífic Museu d’Orfebreria amb valuoses peces d’art sacre i pintures de diferents èpoques.
L’ermita-castell de Sant Miquel de les Torrecelles. L’edifici, d’origen àrab, fou utilitzat pels cristians amb fins defensius. Actualment l’ermita i un antic castell s’han fos i formen un sol conjunt. Hi fan estació els pelegrins de Les Useres i s'hi celebren, pel maig, les festes de Sant Miquel. L’ultima intervenció, que incloïa vivendes, data de 1993.
La torre de l’Oró, musulmana, coneguda com el Fort, per haver estat utilitzada i reformada pels carlins. Actualment mesura uns 15 metres però la seua altura era tres vegades major. El seu estat és penós.
La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d’una torre ibera, dels segles VII a III aC que constitueix un dels elements d’arquitectura militar ibera que ens han arribat. Es troba en prou bon estat de conservació.
El Graner del Pòsit. Del segle XVIII. Edificat per a servir de graner i utilitzat posteriorment com a hospital.
Ermita de Sant Antoni abat. Aixecada en 1785 sobre una anterior, del segle XIII.
Ermita de Sant Vicent. Segle XVIII.
Ermita del Calvari.

Els menjars lluceners més típics són l’olla de cardets, el conill, amb caragols o tombet a l’oli; les farinetes, l’olla d’abstinència, els embotits i, per endolcir la gola, cocs de mel i figues albardades.

VISTABELLA DEL MAESTRAT

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
1.246 m	149,2 km2	2.418	453	364	Vistabellins

És el poble més elevat del País Valencià i està voltat d'importants cims l'Absevar ( 1.645 m ), Batalla (1.507 m), la Talaia ( 1.489 m ) i Albagés ( 1.481 m ) així com grans ports de muntanya, com ara el del Vidre (1.246 m ). La rambla del Pla s'encarrega d'aportar les aigües al municipi junt a les fonts de Baix, de Dalt, la de l'Alforí (amb propietats medicinals), de la Peegunta, la Randera, el Fontanal, de Sant Joan, etc. La seua població es troba molt dispersa per les masades, de què es comptabilitzen més de 60. Però l'element geogràfic més important de Vistabella és sens dubte, el Penyagolosa, amb els seus 1813 metres d'altitud, representa el cim dels territoris de parla valenciana, i és tota una fita per al poble valencià. És a més una muntanya considerada sagrada i màgica, des del cim de la qual es pot albirar, en dies clars, des del Delta de l'Ebre fins al Montgó, passant per les Illes Balears. Declarat Parc Natural, el Penyagolosa és un referent per a l'excursionisme valencià, amb rutes de senderisme de xicotet i mitjà recorregut i parets verticals de més de 300 metres, on practicar el senderisme. També en el parc, hi ha un dels escassos boscos de roures melojos existents al nostre territori.

D'origen musulmà, Cavanilles (1745-1804) la cita com Vistabella de Culla, a la qual setena va pertànyer des de la conquesta. Fou senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239) des del 1235 fins a la seua mort, en què passa a sa filla Constança, casada amb Guillem d'Anglesola. Van ser ells qui li donaren carta de població el 3 d'abril de 1251. En 1260 un altre Balasc d'Alagon, de malnom "el nét" va envair el senyoriu de Culla i va apoderar-se de Culla, Vilafranca i Vistabella. En 1264 tornà de bell nou a la tinença de Culla. El 27 de març de 1303 el fill de Constança i Guillem d'Anglesola ho va vendre a l'orde del Temple. En 1338 fou residència del rei d'Aragó. Com moltes de les possessions dels templers a la seua dissolució passa a poder de la de Montesa, en el qual senyoriu romangué fins el segle XIX. Fou una població molt important durant l'Edat Mitjana, però a finals del segle XIV va entrar en un elevat endeutament que va acabar amb la seua despoblació en 1381, malgrat tot i per ordre d'Umberto de Thous, mestre de Montesa, fou poblada de bell nou el 28 de maig del 1382 per Pasqual Sobirats i altres. En 1812 hi hagué una notable batalla contra el mariscal francès Suchet (1770-1826) Fou, com la resta del Maestrat, escenari de batalles en les guerres carlines, fins i tot fou quarter general del guerriller Asensi Nebot, conegut com "el Frare". El 1873 s'hi establí la impremta de Joan Vilàs que va editar periòdics de caire carlista com 'La Vanguardia' i 'El Volante de la Guerra'; l'entrada de les tropes del liberal Araoz suposà el seu tancament.

La seua agricultura, de secà, produeix cereals, tubèrculs i farratges. Va prenent força el turisme rural i es mantenen artesanies com la del ferro, la fusta, la randa, etc.

Del seu passat arquitectònic podem citar:

L'església parroquial, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, obra renaixentista del segle XVII, amb campanar de 30m, signada per Joan Anglès. Impressiona per la seua grandiositat en una població tan senzilla.
Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa , o de la Font Coberta, del segle XII, encara que ha sofert diverses modificacions barroques i neoclàssiques fins el XVIII. El Santuari concentra gran part de la màgia i misticisme del Penyagolosa, als peus del qual se situa; és u dels focus d'atracció religiosa més importants del País, ja que ,any rere any, rep les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles dels voltants, com ara Culla, Vistabella, Xodos o Puertomingalvo. Algunes d'elles es remunten a l'Edat Mitjana, la més coneguda de les quals, la dels Pelegrins de Les Useres que se celebra l'últim divendres d'abril. Aquestes romeries han deixat un traçat de camins, que, a més, del seu sentit religiós i místic, han estat importants vies de comunicació com a llit de l'activitat humana i han tingut una continuïtat a través dels segles; constituint camins de diàleg entre els pobles, amb un important patrimoni arqueològic, arquitectònic, ecològic i etnològic. Hi ha la petició de que siguen recuperats i reconeguts com Patrimoni de la Humanitat.
Castell i muralla dels què roman ben poca cosa. Trams de les muralles formen part dels actuals habitatges, un parell de portals que ara són carrers --del Forn, de Sant Roc- i alguna torre; el castell fou destruït durant les guerres carlistes.
Castell de Boi. Impressionant castell roquer enlairat en el pic d'un cim. De gran importància per a la setena de Culla. Actualment en ruïnes encara que es pot veure la traça de les distintes estances. Al seu peu l'ermita de Sant Bartomeu del Boi, una de les primeres esglésies gòtiques valencianes, típica de l'època de la reconquesta, en el s. XIV, amb reformes del XVI.
Ermita de Nostra senyora del Loreto. Segle XVI representatiu de l'art gòtic tardà.
Ermita de Sant Antoni. Segle XVIII.
Ermita del Calvari. Segle XVIII.
Casa-Palau Polo Bernabé. Segle XVIII.
Pont romà o de les Meravelles. Del segle XIV, unia els regnes de València i Aragó aprofitant una calçada romana.
Porta del cementeri. Porta romànica d'accés a la desapareguda església medieval del poble, peça singular i representativa de l'art romànic, probablement datada en el s. XIII.
Més de 600 construccions de pedra en sec, representatives de l'arquitectura rural del Maestrat.

La cuina vistabellina aprofita els ingredients que dóna el terreny, sobre tot, els embotits, les carns i la deliciosa trufa per confeccionar plats com el tombet, l'olla amb pilotes, el conill amb caragols blancs, el perol, etc. La caranyana és el dolç més tradicional, acompanyat del principi o dels rotllets d'anís i d'ou, entre d'altres especialitats.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
1.063 m	44,2 km2	920	160	118	Xodenc/enca

S’hi arriba pel port del Vidre i per la seua ubicació és un bon pont de sortida per fer senderisme arreu de la comarca. Al seu terme pertany el Tossal de Marinet (1.467 m) i la Penyagolosa (1.813 m) "gegant de pedra, la teua testa plena de neu, Penyagolosa, fita senyera del poble meu" en paraules del mestre Rozalén. Encara que al Racó d’Ademús s’hi troba el Calderón que és una mica més alt, la Penyagolosa és la més emblemàtica de les nostres muntanyes. Hi ha abundància de paratges com ara la Font d’Arxivello, la Vega, la Canaleta o la cova de les Roques Lises.

El poble és d’origen àrab. Formava part de la tinença de l’Alcalatén. Des del segle XIII pertanyé, cedit en feu per Jaume I (1248-1276), al senyoriu dels Urrea. Eximén Urrea donà carta pobla a dos veïns cristians el 17 de juny de 1254 amb delme i primícia, establint l'ús del Fur d'Aragó. Posteriorment passà als comtes d'Aranda i als ducs d'Híjar.

L’economia, bàsicament agrícola, incorpora des de fa uns anys el turisme rural.

La població degué d’estar totalment emmurallada però no s’hi conserven més que la torre de l’homenatge i la del Callís, inserida en una zona de vivendes. Altres monuments són:

Església de Sant Pere. Segle XVII
Ermita de Sant Cristòfol
Font d'Arxivello

El dia de sant Cristòfor la gent del poble convida els visitants a mistela i rotllets mentre el tabal i la dolçaina amenitzen la dansà del típic ball redó.