|
|
|
|||||||||||||||||||||
Actualitzada-10-09-2013> |
|
||||||||||||||||||||||
Es tracta d'una comarca de 540 km2 de superfície muntanyosa i esquerpa que ultrapassa en tota la seua orografia els 500 m, que presenta diverses foies interiors, com la de Castalla i la d'Alcoi delimitades per les serres de Mariola, Onil, Castalla, l'Arguenya, Penyarroia, Carrasqueta, el Carrascal i Menejador (1.352 m.); està solcada per diverses lleres fluvials de les quals les més importants són: el Vinalopó, el Serpis, o riu d'Alcoi, que alimenta l'embassament de Beniarrés i el Montnegre, o Verd que s'embassa en el de Tibi, el més antic d'Europa. El clima és mediterrani, tot i que més fred que a les comarques costaneres. Les deixalles més antigues de poblament al País Valencià s'han trobat en aquestes contrades, pintures rupestres de la Sarga , al sud d'Alcoi, la qual cosa dóna una idea de la riquesa històrica de la comarca; els romans hi deixaren escassa petjada; durant el domini musulmà pertanyia a la taifa de Dénia;com a terra frontera amb Castella l'època de reconquesta fou especialment virulenta amb enfrontaments entre Jaume I (1208-1276) i Al-Azraq (1208-1276) en els anys 1244 i 1245 i continus canvis de fronteres entre els regnes d'Aragó i Castella que acabaren amb la delimitació definitiva d'ambdós regnes mitjançant el tractat d'Almizra. A les serres hi ha una vegetació original de carrasques, pinars i espècies aromàtiques, sobretot a la serra de Mariola. L'agricultura és de secà, cereals, raïm, oliveres i ametllers; el poc regadiu es tradueix en poma i pera i un xic d'hortalissa. Això no obstant, l'activitat principal de la comarca és la industrial, especialment la tèxtil, la del calcer, la del paper i la dels joguets. |
L'ALCOIÀ
|
|
|
||||||||||||||||||||
La ciutat més gran es Alcoi, capital de la comarca, amb una important tradició industrial paperera i metal·lúrgica que s'han consolidat al segle XX amb la tèxtil, fins al punt que és la més important en l'actualitat. Són també importants les poblacions d'Ibi, amb indústries de joguets mecànics; Onil, dedicada a la fabricació de nines, i Castalla, que s'ha especialitzat també en la producció joguetera. Trets característics de la comarca són les festes de Moros i Cristians i una rica i variada gastronomia indígena que dóna plats com ara la pericana o l'olleta i licors com la paloma, el cantueso, el cafè licor i per sobre de tots l'herbero. |
|
||||||||||||||||||||||
|
|
Alcoi, capital de la comarca de L’Alcoià; ha crescut voltada de grans altures com ara el Menejador (1.352 m), els Plans, la Mariola, la Serreta i el Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i Serpis, o d’Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella d’àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita a la zona del Molinar on, a banda de veure l’impressionant salt d’aigua que donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d’elles, moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l’activitat fabril alcoiana. Altres paratges dignes d’esment: els Canalons, pineda on practicar el senderisme, no sens cert risc, ja que s’han de salvar una sèrie de tolls, quasi tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat; el Castellar, en la Mariola, rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan, el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño, Noguera, del Canonge i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma, de 1733. La presència humana s’hi remunta al Paleolític com ho demostren el jaciment de la Cova del Salt i l’abric de la Falguera; continua en el Bronze: Mola Alta de Serrelles, Mas del Corral, Mas de Menente; s’intensifica en època ibera: pintures rupestres de la Sarga ––patrimoni de la Humanitat––, la Cova del Pastor, la Cova de la Pastora, l’Ull del Moro, poblats del Puig i la Serreta, important santuari ––magnífic exemplar de l’arquitectura defensiva ibera–– on es van trobar els Ploms d’Alcoi i una sèrie d’interessants ceràmiques; d’època romanase sap que, en el segle II aC, es va canviar la ubicació del poblat i s’hi conserven la Torre Rodona i l’Horta Major; amb la islamització, es prefigura ja el territori alcoià, s’hi creen les terrasses irrigades de la Foia i es conforma una xarxa de poblament integrada per una desena d’alqueries (Polop, Xirillent, Barxell, Torc, Uixola, Palomar, Benissendó, Cotes, Beneladol i Teulada) adscrites al centre fortificat del Castellas (castrum d’Alcoi); arribem així a la data fundacional que, malgrat que des de 1245 els cristians havien ocupat la comarca i des de 1249 s’estaven repartint terres, fou el 17 de març de 1256, amb l’expedició d’una carta pobla a càrrec de Ximèn Pérez d'Arenós. Segons la referència de Diago (1562-1615) el rei conqueridor ordenà al repoblador la fortificació de la recent creada vila; durant els primers decennis de la seua existència, Alcoi va créixer amb rapidesa (es calculen més de 250 focs devers el 1300). En aquells mateixos anys el poblament mudèjar de la vila queda reduït a Barxell i Xirillent, llocs consolidats a la baronia, la qual cosa impedia la presència de xicotets senyorius de jurisdicció alfonsina (explotacions treballades per parcers musulmans) dins del terme de la vila. A pesar de tot, s’adverteix una forta i primerenca diferenciació social en la qual els grups dominants no basen la seua riquesa exclusivament en la propietat de la terra, sinó també en les activitats mercantils i creditícies. En 1276 una revolta morisca (Batalla d’Alcoi) acaba amb la presa pels cristians del castell de Barxell, però demostra la vulnerabilitat de la vila per l’oest i es decideix fortificar-la per aquesta banda, circumstància que s’aprofita per donar a la vila la primera expansió creant així la Pobla Nova de Sant Jordi, avui Raval Vell. El poble és propietat de la Corona fins que en setembre de 1291 és lliurat a l’almirall Roger de Llúria (1250-1305), la qual família posseeix el senyoriu fins 1341 (amb mer i mixt imperi des del 1324) en què, a la mort de Margarida de Llúria i Entença, la baronia d’Alcoi, composta per la vila i les valls de Seta i Travadell, passa als comtes de Terranova, però la impugnació del seu testament, el 1351, permetrà que les religioses de Santa Clara de Xàtiva gaudeixen d’un terç de les rendes, des d’aleshores endavant, diverses vicissituds fan que a partir de 1359 el domini pertanyera a membres de la família reial; el seu últim senyor, el comte de Luna, fou expropiat per la seua alineació amb Castella en la guerra de 1429; en 1441 desapareix la baronia i, per privilegi de 1447, la vila s’incorpora definitivament al Reial Patrimoni amb representació en Corts, després d’un pagament aportat pels alcoians. Durant aquest segle comença a desenvolupar-se una incipient activitat tèxtil ––en 1337 ja s’anomenen “veedors” dels oficis–– i una oligarquia manufacturera que abastarà, en el XV, una posició clarament hegemònica al si de la comunitat; les disposicions dictades, en 1497, per Ferran el Catòlic (1452-1516) per promocionar la indústria llanera van propiciar un espectacular creixement a les primeries del XVI que van fer plantejar, en 1515, la necessitat d’un nou eixample; però la crisi de les Germanies en què Alcoi estigué al bàndol perdedor, va endarrerir el creixement i ajornà l’eixample fins 1545 en què es comença, a partir de l’aixecament dels portals Nou i de Riquer, a construir el Raval Nou, destinat fonamentalment a habitatges dels treballadors tèxtils. A partir dels setanta s’atura l’alça demogràfica i en 1609 l’expulsió morisca minva la població en vora una quarta part. Molts habitants parteixen a repoblar llocs que havien quedat abandonats per l’expulsió; és a partir de 1620 quan es detecta una clara recuperació, per damunt de la mitja valenciana; el camp començà a caure cada vegada més en menys mans la qual cosa produïa empobriment en molts llauradors que s’hagueren de convertir en mà d’obra barata per a les indústries, circumstància que afavoria el desenvolupament de la manufactura tèxtil; de fet, ja a la segona meitat del XVI, pot parlar-se d’una vertadera indústria orientada cap a mercats extraregionals; comencen a sorgir allò que ja podem considerar fàbriques; la més important: la Casa Social de la Fàbrica de Draps, popularment, La Bolla; conseqüència d’això fou l’agrupació dels paraires en la corporació o fàbrica de draperies Real Fábrica de Paños de Alcoi, els capítols de la qual daten del 1562. A finals del segle naix també el Gremi de Teixidors; el XVIII amb les relacions socials pròpies del capitalisme ja implantades suposa el definitiu desenvolupament d’Alcoi, que pot considerar-se capdavanter al País Valencià, i a la resta de l'estat, de la revolució industrial. La guerra de Successió posa Alcoi de part de l’arxiduc i ha de resistir atacs del Borbó durant 1707 i 1708, la qual cosa no evita que a partir de 1719 passe a subministrar la vestimenta per a les tropes borbòniques. El Gremi de Telaires impulsà la industrialització sota els auspicis de la Corona que, el 1723, sancionà les ordenances de la Real Fábrica de Paños; entre 1730 i 1760 ja es fa palesa la predominança de la indústria sobre l’agricultura; hi apareixen els primers molins de paper, entre 1750 i 1784 es duplica la població (de 7.000 a 13.000 habitants); entre 1773 i 1778 s’obren 27 fàbriques de paper; el segle XIX marca l'inici de la fabricació i exportació a gran escala de paper de fumar; l’aparició de les primeres màquines (1819) i factories comportà la separació entre lloc de treball i habitatge i va transformar el paisatge urbà al créixer les cases en altura a l’objecte d’albergar xicotets pisos de lloguer pel creixent nombre d’obrers. El maquinisme deixà gran part dels 40.000 obrers en l’atur i aquests reaccionaren amb les revoltes conegudes com dels “lusitans”; el 2 de març de 1821 treballadors armats entraren en les fàbriques i destruiren la maquinària, els fets es reproduïren en 1823 i hi hagué rebrots fins 1844. D’aquesta manera Alcoi es convertia en la ciutat valenciana amb una vertadera estructura capitalista: d’una banda la classe obrera sotmesa a condicions de vida i treball especialment miserables des del punt de vista salarial, sanitari, d’habitatge, jornada laboral, etc.; d’altra banda un empresariat industrial fort i cohesionat. Mentrimentres, en 1825, s’hi havia inaugurat la primera Escola Industrial de l'estat. En 1835, com a conseqüència de la desamortització de Mendizàbal (1790-1853), la liquidació del convent donà lloc a una remodelació de l’espai que ocupava, s’enderrocaren les torres que resistiren el terratrèmol de 1620, i es construiren el Teatre Principal, l’Ajuntament i, en el claustre, el Mercat. En 1840 ja era la primera població manufacturera de l'estat: 23.000 peces de draps, 200.000 raimes de paper, especialment del de fumar que cobrien el consum estatal i àdhuc exportava a Europa i a Ultramar. En 1844 l’atac fallit de l'esparterista Boné (?-18404) va motivar la concessió del títol de ciutat. La difícil situació del proletariat el va fer assumir una consciència de classe que va convertir la ciutat, el 1873, en seu espanyola de la Internacional Obrera i va provocar l’esclat de la violenta revolta del Petroli ––primera vaga general de l'estat–– que acabà amb la mort i arrossegament pels carrers de l’alcalde Albors (1822-1873). En 1893 l’arribada del “tren dels anglesos” que portava el carbó des del Grau de Gandia trenca l’aïllament i integra Alcoi en la modernitat industrial. L’adscripció majoritàriament anarquista dels obrers alcoians es manifestà molt clarament durant els convulsos anys de la Restauració en què convisqué amb múltiples formes d’associacionisme i mutualisme. Durant la II República s’obtingueren alguns aconseguiments , sobre tot amb l’endèmic problema de l’habitatge; en 1936 la CNT protagonitzà les col·lectivitzacions en el tèxtil i el metall; fins i tot funciona una fàbrica de material de guerra socialitzada; el final de la contesa va ser també, el de l’anarquisme alcoià, però no del moviment obrer local, actiu durant l’etapa franquista mitjançant la convocatòria de vagues importants, des del 1944 ("El Bambú") a la crisi de 1973-74. A hores d’ara, l’economia continua depenent de la indústria –Fuster (1922-1992) batejà Alcoi com “la nostra Manchester ”––, que se centra fonamentalment en els sectors tèxtil, metal·lúrgic i alimentari, a més del sector de serveis, que actualment se situen als polígons industrials de Cotes Baixes, la Beniata i Sant Benet, i de l’actitud emprenedora dels alcoians dels que sempre s’ha dit que són els més catalans dels valencians. Compta amb una seu de la Universitat Politècnica de València. Els ponts que salven els barrancs dels rius Barxell, Molinar i Serpis separen la ciutat moderna i industrial del típic del barri vell i fan que Alcoi siga coneguda com la ciutat dels ponts: Maria Cristina (1838), Fernando Reig (1987), Sant Roc (1862), La Petxina (1863), Sant Jordi (1931), Viaducte de Canalejas (1907), Tossal (antic de sant Roc), Alcassares, Cadisenyo, Buidaoli, Cocentaina i Set Llunes, aquest últim ideal per a practicar el salt de pont. El patrimoni d’Alcoi és ric i abundant. Vegem a continuació un succint recompte:
Capítol a banda mereix la gastronomia alcoiana, començant pels aperitius, les tradicionals “picaetes”, espardenyes, abissinis, garibaldins, croquetes d’aladroc, de bacallà, etc, continuant pels embotits i guisats tan autòctons com les bajoques farcides, la borreta, l’olleta de músic, els pastissos de carn o la pericana, sense oblidar els dolços: torrats, peladilles, pinyonets, nous ensucrades, pastissos de glòria o torrons. Sorprèn també la quantitat de begudes que s’han inventat per aquestes contrades com ara l’herbero, fabricat amb herbes de la Mariola; el cafè-licor que es consumeix sol o mesclat amb gasosa, cola (plis-plai), aigua de civada o llimó granissat (mentireta); la paloma, etc. Si parlem de festes també hi trobem un munt, la Cavalcada de Reis més antiga de l'estat, des de 1885; també per Nadal el Betlem de Tirisiti: des de 1840 s'hi representa aquesta obreta de teatre de titelles bilingüe amb els seus coneguts personatges: Tirisiti, la seua dona Tereseta, el Jesuset, l’agüelo, moros i cristians i el brau de cartró, barreja de motius populars i religiosos; per Setmana Santa la processó dels “xiulitets”, els alcoians reben l’encontre de Jesús i sa mare fent sonar milers de xiulets; el diumenge de Glòria hi ha el primer acte públic dels Moros i Cristians amb la desfilada d’un membre de cada filà; el Corpus amb danses populars: Els Arquets, la Moma, i figures populars els Gegants, els Nans i la Cuca Fera i, per descomptat la més famosa de quantes festes de Moros i Cristians se celebren arreu del món, autèntica festa gran alcoiana, ressenyada ja en 1511 i documentada fefaentment en 1672. L’anual Mostra de Teatre, amb representació dels millors grups del País, el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i la Temporada de Concerts i Òpera donen testimoni de l’activitat cultural de la ciutat. Cal citar d’entre els seus fills distingits al cantant Ovidi Montllor (1942-1995), a l’escriptora Isabel Clara Simó (1943) o a l’escriptor Juan Gil Albert (1904-2000) com a representants contemporanis d’una llarga nòmina d’alcoians il·lustres. |
|
||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Al terme, molt esquerp i accidentat, hi ha l’alt de la Barcella (1.210 m), Les Talaies (1.045 m), Penya la Blasca (1.119 m) i el Capollet de l’Àguila (959 m). Hi ha nombroses fonts: la del Sapo, la del Cavaller, la del Teularet de Roc, la de la Coveta, la dels Brulls, etc i brolladors, com ara el naixement del Vinalopó. La seua pertinença a la serra de Mariola fa que la flora hi siga molt important per la qual cosa al parc municipal de Villa Rosario s’ha instal·lat l'Aula de Natura on s’estudia i es dóna a conèixer la vegetació de la zona. A banda del Vinalopó el municipi està solcat pels seus afluents: Barranc dels Pinarets, Marjal i Barranc d’ull de Canals. Hi ha a la zona de la Serrella, o Serreta, mostres de població ja des del Neolític. Jaume I (1208-1276) va conquestar el lloc i el castell de Berirehes (Benirches, segons altres autors), d'origen musulmà. En 1248 el rei cedeix el castell a Bernat de Tous i el poble a Jofré de Raixa; als inicis del XIV fou propietat de Pere d'Artes; en 1361 apareix documentat ja com a Banyeres. En 1381 la vila i el castell són adquirits, juntament amb Biar i Alfafara, per la universitat de Bocairent; roman en municipi bocairentí fins 1618. Durant la guerra de Successió pren partit pel Borbó i es converteix en un important bastió de les tropes de Felip d'Anjou (1683-1746) que resistiren, sota el comandament del capità Raimon Casamayor, molts atacs i setges dels partidaris de l’arxiduc. En agraïment pel seu comportament Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de " Muy Noble Fiel y Leal". A finals del segle XIX va produir-s’hi una interessant fase de col·lectivització dels mitjans de producció: els treballadors llogaren, aportant part del seu salari, el Molí de l’Ombria que es dedicava a la producció de paper de fumar, indústria molt arrelada al poble. Precisament la famosa marca Blanco y Negro, que s’exportà arreu de l’estat fins passada la meitat del segle XX, es produïa en el Molí del Sol, de Banyeres. Relata Madoz (1806-1870) que la vila es dedica a la producció de productes tèxtils, com ara barrets, faixes i mantes; així com a la producció de neu, que venien a Xàtiva i altres punts. Des de la dècada dels seixanta del segle passat ha desenvolupat una important activitat industrial: paper, cartonatges, plàstic, tèxtil i gèneres de punt que han atret molta població dels veïns Alcoi, Biar, Bocairent, El Camp de Mirra i, fins i tot, de Castella. La població, que s’enlaira en un contrafort de la Mariola a 818 m, és la més alta de les comarques del sud. La fesomia del poble està marcada pels conjunt de carrers costeruts que acaben en l’ermita del Crist. Cal destacar del seu patrimoni:
La gastronomia està representada per les coques de farina i tomaca, l'olla de penques, gaspatxo a les herbes de la Mariola, borra, pericana, "cocots" de tonyina, coques fregides i el "mullao" de conill i tomaca. El més famós de la seua gastronomia és l'herbero, licor fet d'herbes de què existeixen tants receptes com fabricants. S'hi celebren, per sant Jordi, i en el seu honor, Moros i Cristians. |
|||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
Ubicada en la Serra del Rontonar, compta amb paratges esquerps que inviten a la caminada. Les excursions més característiques condueixen al castell, al barranc de la Capella, on hi ha les restes d’un llavador recentment restaurat; o al pou de neu del coscollar de la serra. El terme és ric en jaciments arqueològics de totes les èpoques, però la població, d’origen musulmà, fou conquerida a mitjan segle XIII per Jaume I (1208-1276), qui la donà als Castelló, els quals la transferiren als comtes de Ròtova. En 1316 el senyoriu el posseïa Bernat de Cruïlles, el qual va donar carta pobla per la qual concedia heretats a trenta pobladors. El 23 de juliol de 1317 Jaume II el Just va cedir Benifallim, juntament amb altres llocs, a Violant de Grècia per un preu de cent mil sous. Després de les Corts del 1328, Benifallim esdevé un senyoriu alfonsí inclòs en el del patrimoni reial de la vila de Penàguila. El 1535 l’església s’independitzà de la de Benilloba. Després de participar breument en les Germanies, en 1609, quan era propietat de la família de Pere Castelló, l’expulsió dels moriscs determinà el seu despoblament. En 1645 se segregà de Penàguila, passant, d'aquesta manera, a tenir un territori propi. En el segle XX l’emigració marca un acusat descens demogràfic. L’economia és basa en l'agricultura de secà i a activitats i treballs relacionats amb el sector serveis. La població manté les característiques dels pobles de muntanya: carrers estrets i costeruts i cases blanques. Del seu patrimoni:
|
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Sobre la procedència del topònim Biar hi ha dues versions, una diu que prové de la paraula llatina apiarium que significa ‘lloc d'abelles’; l'altra la deriva de l'àrab amb el significat de "lloc de fonts". Quasi la meitat de l’ampli terme, situat a l’extrem sud de la serra de Mariola, és sol forestal amb grans pinedes. La simbiosi entre la monumentalitat del casc urbà i l'exuberant paisatge del municipi depara grans possibilitats a excursionistes i senderistes que hi poden visitar gran quantitat de fonts, brolladors, rambles, barrancs, muntanyes com ara la Replana del Llop (1.228 m ); el Reconco ( 1.206 m ); el Cabeç Gros ( 1.061 m), la Penya Tallà (1.044 m), l'Alt Reó (1.015 m), la Penya la Blasca (1.150 m) i la Fenessosa (1.210 m) i el Frare (1.042) entre d'altres. La pujada al santuari de nostra Senyora de Gràcia des del Plàtan; la visita a l'Aula de Natura, la Fontanella o la Penya Tallà són altres atractius de Biar. No està clara la data de la rendició de Mussa Almoràvit al rei Jaume I (1208-1276); mentre uns historiadors la situen en 1245 altres la retarden a 1253, el que sí que queda clar és que des del primer moment Biar va romandre adscrit a al Corona d'Aragó pel tractat d’Almizra, de 1244. En principi es respectaren els drets dels musulmans i el rei es va limitar a establir una guarnició, arrendar les rendes reials i cobrar imposts, però l’avalot d'aquests (1276-1280) comportà la seua expulsió. En 1280 Pere III (1240-1285) va atorgar document, que es considera com a carta pobla, en què confirmava les heretats repartides als cristians. Lloc fronterer, tingué molta importància en tots els conflictes entre Castella i Aragó i, per això, va rebre molts privilegis entre els quals destaca la promesa de Pere IV (1319-1387) de no segregar la vila i el seu terme de la Corona. En la guerra de Successió es va declarar partidària del Borbó i hagué de resistir els atacs de l'arxiduc. Les epidèmies, especialment la de 1676, frenaren el creixement al segle XVII; no obsrtant, el XVIII suposà una època de recuperació en què jugaren paper important l'agricultura: blat, vinya, olivera i productes de l'horta; la terrisseria, tant de fang blanc com vermell, va originar relacions comercials, amb els pobles veïns i amb el Regne de Múrcia. En el segle passat l'activitat industrial s'hi va centrar en el tèxtil i el calcer i l'agricultura s'hi va orientar més envers la comercialització dels productes. Durant la II República la FNTT, el sindicat socialista del camp, comptava ací amb una organització (Obrers Agrícoles). Actualment l'economia del lloc es eminentment industrial, sobre tot la fabricació de nines. Malgrat tot, s'hi conserva l'elaboració d'artesania ceràmica, que ja hem esmentat parlant de la història, famosa pels seus envernissats. Tot el poble és un monument medieval en sí mateix: restes emmurallades amb antigues torres de vigilància, arcs que servien d'accés al recinte habitat i carrers empedrats on brollen arreu dolls d'aigua fresca i dolça, però destacarem:
Del 9 al 13 de maig, té lloc anualment una de les Festes de Moros i Cristians més antigues i singulars de quantes es celebren a tot el País Valencià. Després de 100 anys, en 2017, s’ha recuperat la Festa dels Balls del Jesús, tradició del segle XVII, que se celebra en el període de Cap d’Any al Dia de Reis. La gastronomia, típicament mediterrània, treballa els arrossos: en paella o caldós; els gaspatxos, guisats amb llebre o conill i pebrella i l'olleta. Però és en els dolços on els biaruts ofereixen una ampla varietat: torrons, ametles ensucrades, rotllos d'aiguardent, trinsat de coca, magdalenes, etc. També és molt apreciada la seua mel de romaní. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Compta Castalla amb un ampli terme que s'estén per les serres de l’Arguenya (1.228 m), de Castalla (1.175), de l'alt de Guisop (1.250 m) i del Maigmó (1.296 m) on trobem infinitat de camins per a senderistes i paratges com el Xorret de Catí, el Clot de les Manyes, el Pantanet o l'Avaiol. Al castell s'han trobat restes del Neolític, del Bronze, dels ibers, dels romans --que l'anomenaren Castra Alta “fortalesa alta”-- i dels àrabs. El primer castell, d'origen musulmà, estava inclòs en la taifa d’Almizra, en zona de conquesta aragonesa. Jaume I (1208-1276) va obtenir la cessió d'aquesta plaça, que era en poder de Ximén Pérez d'Arenós --gendre d'Abú Zaid, antic governador almohade de València--, a canvi de les de Xest i Vilamarxant i a causa de la seua importància estratègica fou poblat des de l'inici amb cristians. En 1311 el rei va atorgar el permís de fer mercat els dissabtes, la qual tradició encara es conserva. En 1336, Pere IV (1319-1387), va afegir-lo a la Corona. En 1362 es crea la baronia de Castalla i se l'atorga a Raimon de Vilanova i Lladró, dels Maça de Lizama; per transaccions familiars acabà pertanyent al marquesat de Dos Aigües, fins el 1889 en què se l'atorga el títol de ciutat. En la guerra de Successió fou fidel al borbó el qual, en agraïment, li va concedir una sèrie de privilegis reials, i el títol de “Muy Noble Fiel y Leal”. Durant la guerra del francès fou escenari de dues importants batalles: en la primera, la imperícia del general Josep O'Donell --germà del regent Enric O'Donell-- provocà la desfeta de la tropa espanyola, superior en nombre i armes a la del general Suchet (1770-1826); a conseqüència d'això Castalla fou presa pels francesos en el més de juliol del 1812. En la segona batalla, que tingué lloc el 13 d'abril del 1813, la victòria va correspondre a les forces espanyoles dirigides pel general Francesc Xavier Elio (1767-1822), i marcà el principi de la retirada francesa de terres valencianes. Com a la resta de la Foia i de la comarca hi ha una economia pròspera consolidada en diferents sectors industrials, com ara la construcció, el moble, l'hostaleria, el tèxtil i, sobre tot, la fabricació de joguines. Quant a l'agricultura, gran part del terme està dedicat al secà, ametla, olivera i vinya. El poble conserva el traçat de carrers estrets i costeruts, com el de les Tronetes o el Major, plens de casalots nobiliaris dels segles XVII, XVIII i XIX. Els monuments més rellevants són:
Citarem com a festes més rellevants de totes les que s’hi celebren la de Moros i Cristians que es fa a principis de setembre. Quant a la gastronomia direm que Castalla és el bressol del gaspatxo que es degusta arreu de la Foia i de totes les comarques del sud, però també cal parar esment en la borreta de bacallà, l'arròs amb conill, el putxero de fassedures o l'arròs de la muntanya, adobats tots ells amb l'oli que s'hi produeix i regat amb el vi Castillo de Castalla de producció local. Acabarem aquest passeig per Castalla homenatjant un dels seus fills més coneguts: l'escriptor Enric Valor i Vives, una de les més insignes figures de les lletres catalanes del segle passat. Va néixer el 22 d'agost de 1911 i va deixar-nos el 13 de gener de 2000, després de llegar-nos obres com 'L'ambició d'Aleix' (1960), 'Sense la terra promesa' (1980), 'La idea de l'emigrant' (1982), 'Temps de batuda' (1982), 'Enllà de l'horitzó' (1991) o 'Rondalles valencianes', recull de rondalles d'arreu del País; però en ser important la seua obra narrativa és en la gramatical on trobem joies com 'Millorem el llenguatge' (1971), 'Temes de correcció lingüística' (1983), 'Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano' (1973 i, en versió catalana, 1977) i, la més coneguda: La flexió verbal (1983). |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
El topònim, d’origen iber, significaria quelcom així com “lloc entre rius” i prové del xicotet poblat que hi hagué entre el riu de Les Caixes i la rambla Gavarnera, avui eixuts. Enclavat en la subcomarca natural de la Foia de Castalla, el terme es troba voltat per les serres d’Onil, Biscoi, Maigmó, Cuartel, Penyaroia, Alguenya i Reconco. Els paratges més coneguts són el barranc dels Molins, Sant Pasqual, Torretes, Más del Cantó i, per a senderistes, el Camí dels Pous de Neu, el camí del Carrascal o el de Xixona; també paga la pena conèixer el Menetjador, poblat d’alzines, sureres, pins i sotabosc mediterrani. En temps de la conquesta fou una, o més, alqueries que pertanyien a Zeid Abu Zeit (¿-1269) —convertit al cristianisme amb el nom de Vicent Bellvís––, senyor de Castalla i antic rei almohade de València, qui va cedir-les a sa filla Alda, casada amb Ximén Pérez d'Arenós, el qual, per desig de Jaume I (1208-1276) li canvià el senyoriu per altres possessions reials. En l’any 1286 es va realitzar la donació per part d' Alfons I de València (1265-1291), del "lugar y castillo con sus pertenencias", a favor de Pere Montagut. A finals del segle XIII pertany als senyors de Cocentaina i, ja en el XIV, quan era una alqueria feudatària de na Beatriu de Sòria, passà a poder d’en Bernat Domènec. Posteriorment tornà de bell nou a la Corona. Més tard recaigué en mans de mossèn Francesc Pertusa, el qual vengué els seus drets sobre Ibi a la Universitat de Xixona, que el 1537 confirmà tals drets mitjançant privilegi donat en Monçó per l’emperador Carles (1500-1558). En 1578 assolí la segregació en ser-li concedit el títol d'Universitat pel rei Felip II (1527-1598); nogensmenys, la seua independència no es consolidà fins que, l'any 1629, Felip IV (1606-1665) atorgà a Ibi el privilegi de constituir-se en vila reial. Abans d’això, en 1582, va obtenir la segregació eclesiàstica de Castalla. Durant la guerra de Successió estigué amb el Borbó, la qual cosa li va reportar els títols de Noble, Fiel y Leal i el privilegi d’afegir el gos, com a senyal de fidelitat, al seu escut. En 1812 en el decurs de la guerra d’Independència les forces del general Roche aconseguiren detenir els francesos, si bé, degut als reforços de les tropes enemigues, prompte hagueren de retirar-se vers Alacant. L'any 1869 fou afusellat Froilà Carvajal i Rueda, cap del moviment cantonal. Fins al segle XIX la principal font d'ingressos havia estat l'agricultura, a la qual es va unir la indústria de tipus artesanal els filats, per exemple, i el comerç del gel; d'aquesta última activitat derivaria la indústria gelatera que va tenir un ràpid creixement per tota la geografia nacional i gran part de l'estranger, a partir de finals del segle XIX. Per al manteniment d’aquesta indústria s’obriren pous de neu arreu de la serra d’Ibi, dels quals encara es conserven alguns exemplars. Des de les dècades dels 40-50 del segle passat la indústria del joguet, de què Ibi és el més important productor de tot l'estat, (malgrat les diferents crisis que obligaren a tancar les seues portes a marques tan senyeres com Payà o Rico), ha tirat del carro de l’economia i de la demografia ibiera. Precisament a causa d’aquestes crisis, Ibi es va veure obligat a reinventar-se, així, a hores d’ara l’important polígon industrial s’obri a la siderúrgia, el tractament de plàstic i metall o l’envasat, sense renunciar a la gelateria, que hi continua viva. La població s'enclava al redós del mont de la Teixereta, entre dos pujols sobre els quals s'ubiquen les ermites de santa Llúcia, construïda sobre les enrunes d'un castell moro, i de sant Miquel. La passejada, al llarg de carrers estrets i costeruts, ens mostra agradables llocs com ara la plaça de la Palla, o dels Geladors, el barri de les Costeretes i diversos casalots pairals dels segles XVII i XVIII com el dels Pérez o els dels barons de Purroi. I a més a més:
Són interessants les festes de Moros i Cristians i les denominades Festes d'Hivern, estació molt important en la història local, ja que en ella s'arreplegava la neu per als gelats i en ella arriben els Reis Mags a encarregar les joguines que repartiran arreu. Especial esment mereix la festa dels Enfarinats, que es celebra el dia dels Sants Innocents i que consisteix en la presa del poder municipal per un grup de persones que porten la cara empastifada de farina. Tot comença la nit del dia 27 (Nit dels Amamantats) en què el casc antic del poble s'omple de "bans", cartells plens d'ironia i crítica cap a esdeveniments que han ocorregut a la vida local o als polítics que governen el municipi. Es tracta de textos elaborats i ben estudiats prèviament, farcits d'expressions col·loquials i populars. Al matí del 28, els amamantats es canvien de roba (la remuda) i comença una batalla en la qual els enfarinats assalten l'ajuntament i són rebutjats pels assaltats --l'alcalde i els regidors-- amb el llançament de tomaques, verdures i coets; quan els rebels prenen el “poder” actuen amb gran rigor, austeritat i bon humor; “tanquen” a la presó als regidors municipals i els fan pagar una multa per tornar-los la llibertat. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal es troba immers en la subcomarca de la Foia de Castalla i abasta des dels darreres estreps de la Mariola fins a la planura de La Marjal i la serra d’Onil; les principals altures són Els Castellars, La Penya de l’Àguila, la Fenesosa, l’Ombria del Puig i la Solana de Tagüenda, totes elles amb altures entre els 1.000 i els 1.200 m. Els paratges més bonics per visitar són: l’ermita de Santa Anna, el Coto Escolar, la Favanella i el Tormo. Hi ha tretze jaciments --des del Paleolític Superior fins als romans-- que parlen de l’estància humana a Onil al llarg de tota la història. Malgrat que el topònim puga identificar-se amb l’Onice grec o l’Onix romà, les primeres evidències d’assentament són musulmanes, època durant la qual el poble estava en mans del Sayd Abu Zaid (¿-1269), antic rei de València, el qual, després de convertir-se al cristianisme, es va declarar vassall de Jaume I (1208-1276) i obtingué, el 1244, el manteniment del domini de la població; el matrimoni de la seua filla amb el cavaller Ximén Pérez d'Arenós permeté a aquest adquirir el senyoriu d'Onil que, el 1251, va ser entregat a Jaume I a canvi de Xest i Vilamarxant. El 1268 fou cedita Albert de Lavania; des d’aqueix moment passà per diverses mans fins arribar a les del marquès de Dos Aigües, després d’haver estat elevat al rang de baronia, en 1364, per Pere IV (1319-1387). La seua adhesió a Felip d'Anjou (1683-1746) durant la guerra de Successió li reportà el nomenament de vila, que romaniria inclosa en la Governació d’Alcoi després del Decret de Nova Planta. Poble de tradicional economia agrícola, des de 1878 inicià el contacte amb la indústria joguetera, arribant, a hores d’ara, a ser el primer productor de l'estat de nines, les quals exporta arreu del món; també hi ha una important indústria de foneria de metalls, nascuda de la necessitat d’abastir-se dels materials necessaris per a la fabricació de joguines. L’activitat més important que roman del passat agrícola és el conreu de l’olivera de què s’hi extrau un excel·lent oli. Del patrimoni onilenc destaquem:
El 3 d’abril de 1923 hi va néixer Eusebio Sempere, escultor, pintor i artista gràfic. El qual, en 1940, començà els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de València; estudis que més tard ampliaria a Paris, on es va relacionar amb artistes de la talla de Picasso (1881-1973), Kandinsky (1866-1914), Mondrian (1872-1944), Chillida (1924-2002) o Matisse (1869-1954). La dècada dels 60 la passa a Madrid, on forma part de diversos grups vanguardistes, entre els quals, el valencià Grup Parpalló. Als EUA s’hi introduí en l’ús de l’ordinador per a la creació artística, tècnica de què fou pioner a l’Estat Espanyol. En 1983 li concediren el Príncep d’Astúries de les Arts, en premi a la seua àmplia obra, que abarca des de dibuixos, olis i serigrafies a l’escultura en ferro i en acer cromat. Morí al seu poble el mateix dia que complia els 62. En el seu honor, Onil celebra la Biennal que du el seu nom, la qual arribà en 2016 a la vint-i sisena edició. La gastronomia onilenca, a l’igual que la de la resta de la Foia, ofereix els gaspatxos amb pebrella, l’arròs la forn, l’arròs amb bacallà, fasedures,borreta, etc i dolços com ara les tonyes, les llengüetes o els suspiros. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme està solcat pels rius Frainos, o Penàguila, l'Anodrac i el Riuet; es poden fer excursions a l'Arc de Santa Llúcia, al barranc del Resingle, a la Penya de l'Àguila, on hi ha pintures rupestres, a la placeta del Salt, al Balcó dels Gossos o a la Font del Riuet. El topònim deriva del mot llatí aquicula que significa “agut” en referència al pic punxegut que remata el castell; el significat del nom, doncs, seria “penya punxeruda” i no “penya d’àguiles” com suggereix una primera aproximació. En 1246 apareix citat com Beniaqualiam i en 1278 com Penaquile. El castell musulmà que donà origen a Penàguila fou pres personalment per Jaume I (1208-1276) a Al Azraq (1208-1276). Al llarg del segle XIII el castell fou protagonista degut a les insurreccions d’Al-Azraq que s’hi feu fort; dominats els avalotats, en l’any 1258, els moriscs van ser expulsats de la població, la qual restà sense habitants. Després del segon avalot, en el qual morí el cabdill moro, les terres foren entregades (1276) als ballesters que defensaven el castell. En 1338 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va fortificar-lo, i encarregà la seua defensa a Sanxo López de Boltaina. En 1356, assetjada per les tropes del castellà Pere I el Cruel (1334-1369), li fou concedit el títol de vila reial amb dret a vot en les Corts Valencianes. Fins l’any 1535 depengueren de la seua parròquia les esglésies d’Alcoleja, Ares, Benigali i Beniafe. Pertanyé, durant els segles XV i XVI, a la família Fenollar i després als marquesos de Guadalest. En el segle XVIII abastà el màxim de població (mes de mil ànimes) degut a la instal·lació de tres fàbriques de mantes morellanes, nogensmenys, des del segle XX la davallada poblacional és continua. L’economia, agrícola, es basa en el conreu de fruiters i ametla. El poble és ric en records del seu passat històric:
Hi podem degustar la sèmola, la pericana, l’olleta i la borreta, plats típics arreu de la comarca. El fill més il·lustre de Penàguila és Bernat Fenollar (1438-1516). Prevere, professor de matemàtiques de la Universitat de València i escriptor. Formà part de l'Escola Satírica Valenciana. Fou secretari del certamen poètic del 1474 i li és atribuïda l'edició d'Obres e trobes en lahors de la Verge Maria’, primer llibre imprès en la nostra llengua, en 1474. La tertúlia més important valenciana es reunia a sa casa (Jaume Gassull, Joan Moreno, Baltasar Portell, Narcís Vinyoles, etc.).
|
|||||||||||||||
Pàgina web de l'Ajuntament
|
|||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Al terme, regat pel riu Verd o Montnegre, es troba l'embassament més antic d'Europa, ja que la primera pedra fou col·locada el 17 d'agost de 1580 i es va acabar en 1594 amb un preu final de 58.023 lliures, 17 sous i 4 diners i és Monument Históric-Artístic.. Altres indrets dignes d'esment en el terme tiber són els monts Maigmó,Raxil i Penya Roja. La població i el castell són d'origen musulmà. Després de la conquesta cristiana fou donada a Sanxo de Lienda, cavaller Navarrés que va lluitar junt a Jaume I (1208-1276). A partir del segle XIV va ser incorporada a la baronia de Castalla, ocupada per Ramon Vilanova i Lladró des que Pere II de València (1319-1387) li la va adjudicar el 1362. Durant la guerra de Successió fou partidària de la casa de Borbó, la qual cosa li valdria el privilegi de ser anomenada vila en l'any 1705. Els seus habitants viuen de l'agricultura: ametla. olivera i vinya; de la indústria: joguets i matriceria, i de l'artesania de l'espart: espardenyes, cabassos, etc. Del seu patrimoni citem:
De la seua gastronomia destaquem: el gaspatxo tiber, les llegums amb penques, els caragols i els minxos. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|