|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
21.11.11 13:04 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Aquesta comarca estén els seus 628,19 km2 des de Puçol, al nord, fins a l'Albufera, pel sud, i pels relleus de Paterna, Torrent i Montcada, per l'oest. Es tracta d'una comarca plana que s'eleva lentament des del mar cap a l'interior. De clima típicament mediterrani, té hiverns suaus i estius prou calorosos. L'activitat històricament tradicional de la comarca ha estat l'agrícola, amb un predomini de tres tipus de conreus: el taronger, les hortalisses i l'arròs. El seu sistema de regs s'estructura al voltant de 13 sèquies que possibiliten els conreus de regadiu tot l'any. Alguns termes municipals presenten una certa especialització pel que fa als conreus: xufa a Alboraia i Almàssera; tomaques i pebrots per a conserva al Puig, Puçol i Tavernes Blanques; maduixes a Rafelbunyol; melons a Meliana i Almàssera, etc. L'arròs es troba en crisi, però continua conreant-se als marges de l'Albufera. Tot i el seu caràcter agrícola, l'Horta és també una comarca plenament industrialitzada: moble, a València, Alfafar, Sedaví, Catarroja, Benetússer i Aldaia; ceràmica a Manises, Quart de Poblet i Burjassot, joguets a València, Alaquàs i Aldaia; tot tipus d'indústries a València, etc. És la comarca més poblada del País i la que ha experimentat un major augment de població, sobretot com a receptora d'immigració. La seua expansió urbana ha motivat la creació de diverses conurbacions i la incorporació al nucli urbà de la metròpoli de nuclis d'antics pobles. A l'oest de la comarca, les poblacions se situen en el marge de l'horta, al voltant de la capital: Montcada, amb indústria tèxtil i pirotècnica; Burjassot, unida a Godella, amb fàbriques de ceràmica i ciment; Paterna, Manises i Quart de Poblet, que tenen una important indústria ceràmica; Mislata, que presenta indústries del paper i tèxtils, etc. A la zona nord, els pobles segueixen una línia paral·lela al litoral: Tavernes Blanques amb indústries de ceràmiques i porcellanes: Massamagrell, Meliana, Puçol, bàsicament agrícoles, etc. Al sud hi ha diverses poblacions quasi unides entre si: Benetússer, Sedaví, Massanassa, Catarroja i Silla. La capital de la comarca, València, que ho és també del País Valencià, en l'actualitat manté molt poca de l'agricultura que en altres temps la féu famosa, però ha desenvolupat molt la indústria (mobles, química, mecànica, etc), el comerç i en els darrers temps el turisme, basat en un model depredador del territori i sustentat en els grans events internacionals. El seu port és el segon del mediterrani espanyol, en dura pugna amb el de Barcelona. |
L'HORTA
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Alqueria musulmana, la titularitat de la qual fou atorgada per Jaume I (1208-1276), l'any 1238, a Bernat Castelló, qui la canvià per altres possessions a Ponç Soler. Posteriorment, el lloc va ser-li confiscat i passà a mans de la Corona. El 1319 Joan Escrivà va comprar el senyoriu i després va adquirir-lo la família Vilaragut, els quals van vendre’l, el segle XV, als Aguilar. Després passà a ser patrimoni de Lluís Pardo de la Costa, qui obtingué el títol de comte d'Alaquàs l'any 1577. Més tard, el comtat va pertànyer als marquesos de Manfredi i, després al baró de Bolbait. En el cens de Floridablanca (1728-1808), l'any 1794, es dóna notícia de 400 veïns i Madoz (1806-1870) ressenya a mitjan del vuit-cents, 1773 alaquasers. Els conreus tradicionals de la seda, el cànem i el lli que s'hi havien desenvolupat durant el segle XVIII desapareixeren aviat, i només l'arròs, gràcies a l'avanç dels aterraments, i a la introducció del guano, rep un fort impuls, arribant a constituir, junt a les hortalisses i els cítrics l'empenta definitiva de la història econòmica d'Alaquàs. Tot i que, a hores d'ara, el pes el pes de l'agricultura hi és anecdòtic. Des de la dècada dels seixanta, a causa de la proximitat a València, s'hi inicia l'activitat constructora, que transformaria la fesomia del poble. Des de 1993 en què s'inaugura el primer polígon industrial és aquest sector, junt al serveis, els que tiren del carro econòmic. Tradicionalment, una de les principals activitats industrials ha estat la fabricació de ceràmica. Quant a patrimoni històric, es conserva el castell, aixecat l'any 1584 sota el patrimoni de Lluís Pardo de la Costa i recentment recuperat per al públic per l'ajuntament; es tracta d'una construcció de planta quadrangular, vorejada per quatre torres de 25 m. d'alçada, de les que només s'hi conserven tres en l'actualitat. Altres monuments:
Si parlem de patrimoni immaterial hem de destacar, sens dubte, el Cant de la Carxofa, que té lloc durant les festes patronals, el dia 8 i 9 de setembre, des de mitjans segle XIX. Després de la processó pels carrers del poble, i abans de que la imatge de la Mare de Déu de l'Olivar entre en el temple, s'obre al carrer un aparell amb forma de carxofa del que sorgeix un àngel blanc que entona el "Glòria a Déu a l'alt del cel". Però no només la música és la protagonista de la tradició, ja que aquesta es veu complementada, pel vestuari, les danses, el protocol litúrgic, la poesia i els focs artificials. El Cant de la Carxofa fou declarat en 2010 Festa d'Interès Turístic Provincial. Un altre esdeveniment estiuenc important és el Festival de Rock Alaquàs, que en 2016 arribà a la 22ª edició. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
Alqueria musulmana que apareix en el Llibre de Repartiment com Alboayal, corrupció del terme àrab Al Bal que significa “el secà. Fou atorgada per Jaume I (1208-1276) a Gil d'Atrosillo l'any 1238. El 13 de maig de 1244 va comprar-la el Capítol de la Catedral de València, el qual va concedir carta de població a 32 pobladors el 13 d’octubre del mateix any, i hi va conservar el seu senyoriu fins l’abolició d’aquests en el segle XIX. En el document poblacional s'estipula l'obligació dels pobladors a pagar al Capítol la quarta part dels fruits de les collites, excepte de les figues seques, de les quals sols havien de pagar la dècima part; havien de moldre el blat i premsar les olives al molí i l'almàssera dels propietaris del senyoriu, així com cuir el pa al forn senyorial i deixar la tercera part a l'esmentat Capítol catedralici; les cases restaven exemptes de tribut; el Capítol es reservava tots els drets de fadiga i lluïsme; la població quedava obligada a formar part de l'exèrcit quan es considerés necessari, a més, el Capítol s'atorgava la capacitat d'administrar justícia, segons el fur de València. Fins el 1610 la parròquia fou matriu de la de Catarroja, i eixe any passà a ser annexa d'ella. A les primeries del segle XIX va abastar la seua independència, portant-se com a annexa la de Beniparrell. En 1885 una epidèmia de còlera causà més de 60 morts al poble. El 1620 el lloc en tenia 150 habitants, Cavanilles (1745-1804), el 1790, censa 190; Madoz (1807-1870) a mitjans del XIX, 1.090; Sanchis Sivera el 1922 afirma que hi havia 2.500. En 1917 s'hi funden el Sindicat Agrícola i la Caixa d'Estalvis. En 1925 naix la Banda Societat Joventut Musical Albal. L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura (cítrics, arròs i hortalisses) però actualment hi prepondera la indústria ––principalment la del moble—molt diversificada per l’existència de tres polígons industrials. El comerç i els serveis també abasten gran importància. Del patrimoni albalenc parlem tot seguit:
Cal nomenar per tancar aquest article un dels fills il·lustres d’Albal, Carlos Ferris Vila, que va nàixer a Albal el 8 de desembre de 1956. Sacerdot jesuïta de gran eloqüència, es dedicà activament a la fundació de diverses institucions destinades a l'ajuda als desfavorits; així, fundà un col·legi de sordmuts, un pensionat universitari per als estudiants dels pobles o una mena de caixa d'estalvis per a protegir els camperols dels crèdits abusius. Però la seua obra més destacada fou la leproseria de Fontilles, situada en la Vall d'Alauar (La Marina Alta), que en el seu moment va ser el centre més important del món en el tractament de la lepra. El pare Ferris va morir en Gandia, en 1924. Albal li recorda amb un bust, un carrer i una placa en la seua casa natalícia. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Tot i ser un poble de l'àrea metropolitana de València (a menys de 10 km de la ciutat) ha aconseguit mantindre la seua personalitat sense convertir-se en una ciutat dormitori, característica comú de gran número de les poblacions de l'Horta.
L'economia és tradicionalment agrària, la major part del terme està format per terra d'horta regada, amb aigües del Túria, per la sèquia de Montcada. A hores d'ara hi predomina el conreu de la taronja, tot i que també hi ha una apreciable activitat industrial. S'hi conserven:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Alboraia és una de les poblacions més destacades de l'Horta Nord, que, malgrat el seu creixement i la proximitat a València, conserva el sabor típic dels pobles de l'horta valenciana, de fet se li defineix com 'El portal de l'Horta Nord'. El terme municipal encara manté àmplies zones d'horta, amb cultius intensius que constitueixen la riquesa fonamental que sempre ha tingut esta terra. A mesura que passen els anys, l'extensió d'horta s'ha anant reduint, a causa de la pressió urbanística i de diverses polítiques econòmiques de caràcter estatal. No obstant això, atès que hi ha eixes grans zones de regadiu, el terme es divideix en huit partides: Calvet, Desemparats, Mar, Massamarda, Masquefa, Miracle, Savoia i Vera. Compta també amb aproximadament quatre kilòmetres de platges, des de l'anomenada Platja Nord, que van des de les platges de Meliana fins a La Patacona, ja tocant amb la veïna Malva-rosa. Al terme hi ha el despoblat de Rafelterres i els nuclis de població costaners de la Patacona i Port Saplaya. La primera notícia escrita d'Alboraia ens la dóna el Llibre del Repartiment de Jaume I (1208-1276), en el qual s'estipulen les concessions fetes per este rei en la conquesta de València. En la pàgina 376 del tercer tom diu així: "Episcopus Osce, Alqueriam de Alborayet justa almazaram ". Opina Sanchis Sivera (1867-1937) en la seua obra 'Nomenclator' que es tractava d'una alqueria mora anomenada Alborayada, compost àrab equivalent a "la torre xicoteta" o "torreta", perquè des d'allí es veia eixir el sol. Esta paraula no vol dir que tal alqueria fora una simple edificació tal com significa ara este terme. Alqueria en àrab al-qarya (o Al-garhia) significa lloc poblat, distint de la plaça forta. El sufix qarya (o garhia) equival a "vila". En les frases que solen acompanyar al nom d'Alboraia en les concessions del rei (per exemple "alqueria, finis et molendinis") es demostra que no es tractava d'una alqueria vulgar, sinó que era una mansió senyorial voltada per algunes cases i barraques edificades a la seu empara, amb un forn, un molí i altres dependències. L'historiador Gaspar Escolano (1560-1619) afirma que el nom antic d'Alboraia era Alborag i l'interpreta com "torre" dient que era així en temps passats. El senyor Francisco Carreres Candí, Madoz (1806-1870) i altres historiadors com ara Martínez Aloy (1855-1924) diuen el mateix. Com ja s'ha dit, en l'any 1238 el conqueridor donà l'alqueria o torre d'Alboraia al Bisbe d'Osca, senyor Vidal de Canelles, baró molt erudit i savi al que el rei va encarregar la recopilació dels furs d'Aragó i València. Després el territori va passar a les mans de na Teresa Gil de Vidaure (a la qual Jaume II (1267-1327) va estimar i va considerar la seua tercera dona) per a engrossir el patrimoni de Jaume de Xèrica que el rei havia obtingut d'ella. Esta senyora, que va regalar a l'església d'Alboraia el calze i l'arca del "Miracle dels Peixets", fou també la fundadora del Monestir de la Zaidia, on es va retirar fins la seua mort. El poble va passar a propietat d'en Raimon Volta en 1272 i per fi a Gilabert de Sanoguera, qui va fundar el senyoriu, en 1331. Durant el segle XV, passà a poder de la Corona. En el segle XIX es va construir la via pedrera per dur els materials amb què es construïa el port de València. El 17 de març de 1893 va entrar en funcionament el tram València-Alboraia de la via de l’actual trenet, i durant eixe any va arribar ja fins a la població de Rafelbunyol. La principal activitat es l'agrícola, i el conreu més important és el de la xufa, que ha fet famosa l'orxata d'Alboraia. El sector serveis cada vegada abasta major importància. Encara queden al terme municipal moltes masies i alqueries testimoni de l'arquitectura rural de l'Horta; també hi ha un bon grapat de cases modernistes al llarg del casc antic. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:
De la gastronomia destaca l'orxata de xufa, producte que fa famós el poble arreu, i al voltant del qual s'ha creat una vertadera indústria amb un munt de productes que se'n deriven com ara torrons, xocolates, olis, sabons, etc. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El 1238 Jaume I (1208-1276) la donà a fra Berenguer de Catellbisbal, bisbe electe de València. No obstant això, aquest dominic marxà a un convent de Barcelona, per la qual cosa se suposa que el lloc passà a formar part de la Corona. El 1636 va construir-s'hi una hostatgeria per als devots de la Verge d'Albuixec. A la primera meitat del XIX les terres de millor qualitat es destinaven al conreu de melons, blat, dacsa i fesols. La base tradicional de la seua economia ha estat l’agricultura de regadiu: melons, creïlles, tomaques, cebes, tabac i sobre tot taronja; el reg es realitza per les aigües de la Reial Sèquia de Montcada i les del Rotllet i Fila. Actualment també abasta importància la indústria i, en menor mida, el comerç. Sobre el solar d'una antiga capella, el 1783, s'aixecà l'església que, perllongada el 1892, és la que coneixem actualment. De la resta del patrimoni citem:
L’ajuntament ha decidit restaurar i posar a l’abast de les escoles del poble i del veïnat en general l’Observatori Astronòmic que, en els anys vuitanta del segle passat, va instal·lar-se en la terrassa de la Casa de la Cultura, el qual roman abandonat i sense ús des dels noranta. La idea és organitzar visites guiades i escolars, però també donar servei als aficionats a l’astronomia que, a hores d’ara, s’ha de desplaçar a Ares de los Olmos (Els Serrans) per a gaudir d’instal·lacions d’aquest tipus. Miguel Ambrosio Zaragozá (1913-1992) és el fill més conegut del poble per haver creat, entre altres, el Capitán Trueno. El poble li ret homenatge amb l’estàtua del seu personatge que hi ha al davant de la Casa de la Cultura. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Alcàsser es troba en un terreny pla envoltat dels barrancs de Picassent i del Realó. Rodejat d’horta, el seu terme invita al passeig i a gaudir d'un paisatge impressionant. El topònim podria tindre el seu origen en l'àrab "al-qàs-(a)r” (lloc fortificat). Diferents autors diuen que Alcàsser era conegut al 1238 amb el topònim de “Alqueria d'Espioca” i “Alcaçer” segons el Llibre del Repartiment. Al 1250 era conegut com Alcacer, mentre que al 1418 se denominava com “lloc d'Alcacer” i al 1421 “lloc d'Alquacer”. El rei Jaume I (1208-1276) va cedir-la a Artal de Foces, qui va intentar, el 1248, poblar-la de cristians. El 1250 el seu senyor era Pere Roiç de Corella i el 1299 la família Riusech. El 22 d'octubre del 1364, Pere IV (1319-1387) va donar a Pere Boïl la jurisdicció criminal, a Vidal de Vilanova i la seua dona, Sibila, la torre i fortalesa d'Alcàsser, però sis dies després va vendre-ho a Giner Rabassa per 60.000 sous, però a més amb el terç delme, censos sobre les cases i els homes, i amb el mer i mixt imperi. El 1400 es va vendre la baronia en pública subhasta i va adquirir-la Jaume Romeu, qui va aconseguir que el senyoriu s'integrara en la particular contribució de València, beneficiant-se, d'aquesta manera, d'algunes de les franquícies d'aquesta. El 1417 va comprar-la Bernat Guillem Català, i el 1443, ja convertida en baronia, fou quan el seu senyor vigent, Joan Català, va obtenir la suprema jurisdicció (alta, baixa, civil i criminal) i mer i mixt imperi sobre la població. El 1446 va vendre la baronia a son cosí Galcerà de Castella, baró de Picassent. Segons la carta pobla de 13 de desembre del 1417, els vassalls havien de contribuir amb elevades càrregues: un quart d'algunes collites, terç delme i d'altres drets feudals. A les Corts Valencianes de 1604, el senyor d'Alcàsser, Cristòfol Sanoguera, va demanar la confirmació de la suprema jurisdicció. Des de 1328 potser hi haguera una església, encara que l'actual edifici s'acabà de construir el 1805. La primera meitat del segle XIX produïa fruits, blat, dacsa, bastant seda (gràcies a que importaven la fulla de morera dels pobles de la Ribera), i oli que exportaven al Cap i Casal. Hem de destacar el lent creixement demogràfic al llarg del segle XX degut a les característiques d'una població que tenia com a principal mitjà de vida una pròspera agricultura i, per tant, estava allunyada del nucli econòmic i demogràfic més dinàmic, la ciutat de València. En els últims anys el paisatge ha sofert dràstics canvis ja que la construcció del bypass i de l'autovia d'Alacant han suposat dues barreres importants; aquest panorama encara s'ha vist més agreujat amb el pas de l’AVE. Consta documentalment l'existència del Castell d'Alcàsser desaparegut entre 1929 i 1932, situat al lloc de l'actual Ajuntament. En 1989 es va descobrir casualment, a causa d'unes obres de remodelació de l'Ajuntament, un antiquíssim aljub, probablement del desaparegut castell. A principis de la dècada dels noranta del segle passat Alcàsser va sofrir un dels successos més dramàtics de la seua història, el denominat “caso de las niñas de Alcàsser” que va posar de trist actualitat el poble en tots els mitjans de comunicació estatals. Com a monuments més importants hi ha:
Quant a la gastronomia destaquen els dolços; el plat més representatiu és el plat de Glòria, el qual té una tradició curiosa i ben antiga, concretament es remunta a quan els carros i les cavalleries transportaven fins la capital la gent dels pobles el dissabte de Glòria. Hi havia costum de premiar el primer arrier que arribara a la plaça de la Mare de Déu, després del toc de Glòria, amb un plat dolç, un barret de palla per al cavall i un mocador per a ell. També hi ha la coca de carabassa, la coca d'arrop, la coca fina, la coca borratxa i les pilotes dolces.
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Hi ha al terme dos jaciments arqueològics d’època romana: L’Ereta del Moros, on es va trobar una estàtua de Bacus del segle I, dipositada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i La Punja, mal conservat. L’origen de la població, però, és una alqueria musulmana que fou donada per Jaume I (1208-1276), després de la conquesta, al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, dependent dels monjos benedictins de Poblet. La parròquia va dependre de la de Quart de Poblet, fins el segle XVI, en què fou declarada independent, encara que va continuar sent regida pels monjos de Poblet, fins les primeries del segle XIX. S’hi conserva la carta de població atorgada, l'any 1334, junt amb la de Quart, per privilegi del rei Alfons IV (1299-1336), a l'abat del monestir de Poblet. Per aquest document poblacional, l'abat de Poblet i prior del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, va expulsar als musulmans que no ho havien estat immediatament després de la conquesta d'en Jaume i va establir-hi cristians. L’any 1798 se li atorgà terme municipal. Tradicionalment, Aldaia ha estat un poble de base econòmica artesanal, que ha evolucionat cap a l'activitat industrial. Al segle XIX i XX, els "teulers", tallers de pipes i joguines i, sobretot, els ventalls caracteritzaven la manufactura del poble. Actualment els sectors secundaris són també altres: indústria de la fusta, fabricació de productes metàl·lics, plàstics i encara queden algunes empreses que fabriquen i venen els coneguts ventalls o palmitos d'Aldaia. Quant al patrimoni aldaier esmentarem:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme compta amb dos nuclis de població: Alfafar i El Tremolar. L’origen de la població, enclavada en el parc natural de L’Albufera és una alqueria musulmana. Jaume I (1208-1276) va donar terres a Miquel Lodreu i al seu germà el 1238 i va continuar repartint terres i cases fins el 1244. En aquest repartiment el raval Abisanxo, topònim que avui perviu en la partida de Rabisanxo, va ser donat –1238–– a cavallers de Montpellier. Pere el Cerimoniós (1319-1387), l’any 1364, concedí la jurisdicció i el terç delme al senyor de Picassent, Pere Boïl d’Arenós. La gran quantitat d’immigrants d’altres comunitats, especialment Andalusia, arribats durant els seixantes del passat segle, que s’assentaren fonamentalment en el barri d´Orba va fer que Alfafar, que era un poblet eminentment agrícola i que a començaments del s XX tenia escassament 2.500 habitants, passara als 20.973 de 2013, que es dediquen majoritàriament als sectors industrial i serveis, gràcies fonamentalment a la instal·lació de grans superfícies comercials que atrauen diàriament milers de persones de la comarca i de València ciutat. Quant al patrimoni, citarem:
|
|||||||||||||||
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Els únics accidents geogràfics que hi ha al xicotet terme ––a penes 2 km2–– són el barranc de Carraixet, que voreja el poble, i la Sèquia Reial de Montcada. Alqueria musulmana conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1249 i donada a Ximén Pérez de Tarazona, Gil de Barrachina, Domènec Villalba i altres. El lloc va ser adquirit per Guillen Jàfer i, després d’altres titularitats, el 1595 va ser comprat pel patriarca Joan de Ribera (1532-1611) qui, l'any 1601, va cedir-lo al Col·legi del Corpus Christi, el qual va mantenir el senyoriu fins el 1819, en què es va constituir com parròquia de Montcada. S’hi conserven les ordenances municipals, redactades en català, datades l'any 1.694. Durant les guerres carlines fou testimoni de diversos enfrontaments. Al terme es troba el campus de la universitat catòlica privada Cardenal Herrera-CEU San Pablo. L’economia es basa en l’agricultura: cítrics i hortalisses. Arquitectònicament compta amb:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme, al bell mig de l'Horta, està regat per les sèquies de Montcada, Rascanya i Tormos. El seu topònim és àrab i significa molí d'oli, la qual cosa que fa pensar que aqueixa seria l'activitat d'aquesta antiga alqueria musulmana, que fou conquerida per Jaume I (1208-1276). Els seus successius propietaris han estat: el bisbe d'Osca, Vidal de Canyelles(1190?-1252), qui va rebre-la, en 1238, de mans del rei conqueridor; Miró de Ciutadella en 1242; fins el 1610 va pertànyer al senyoriu d'Artes i, fins l'abolició dels senyorius en 1804, als comtes de Parcent. Arran del Miracle del Peixets, fet succeït entre Alboraia i Almàssera en 1348, i que va suscitar controvèrsia entra ambdues poblacions, Almàssera va demanar, i va aconseguir en 1352, parròquia pròpia, independent de la d'Alboraia. En 1663 els llauradors d'Almàssera, juntament amb els d'altres pobles de l'Horta participaren en les revoltes contra el monopoli del comerç la carn que hi imposava el Cap i Casal. També en 1878 s'hi revoltaren els pagesos, en aquesta ocasió contra els impostos sobre els productes agrícoles; avalot que acabà amb la detenció del batlle. La tradicional economia agrícola, especialment del conreu de la xufa, s'ha vist desplaçada per la indústria i pel sector serveis, que en l'actualitat ocupa la major part dels almasserins. Els seus edificis i monuments més notoris són:
La seua gastronomia ofereix la paella de fetge de bou, les faves amb botifarra, la titàina i l'arròs amb fesols i naps, del qual, en les festes d'agost, en la plaça Major, s'hi cuina gran quantitat i es convida a tothom que visite el poble eixe dia. Hi ha la llegenda, estesa per tota l'Horta Nord del Miracle dels Peixets, ocorregut en l'any 1348, segons la qual el rector d'Alboraia es dirigia o tornava de donar el Viàtic a Masamardà, un jueu convers d'Almàssera, quan va caure al Carraixet i va perdre les hòsties consagrades, les quals recuperà per què uns peixets les tragueren del fons del barranc i li les restituïren al rector. La controvèrsia entre ambdues poblacions radica en que si anava cap a Almàssera portava tres hòsties, però si tornava en portava dues, per això l'escut d'Alboraia té tres peixos i el d'Almàssera dos.. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El topònim Benetússer té la seua arrel i explicació en el món àrab. És el 1240, quan apareix el poble ressenyat en el Llibre del Repartiment, com Benitúçem, forma composta de Beni- (plural d'Ibn: "fill de") i Túzem (topònim de l'actual Tunis). El seu origen fou un raval àrab, com ho demostren unes prospeccions arqueològiques realitzades el 1982 en les quals aparegué material d'època musulmana, datat el segle X, el qual material ––segons es diu en una donació feta el 1270 de les cases cridades de Babot–– estava en aqueixa alqueria. Després de la conquesta fou repoblat per famílies de Catalunya, Aragó i Montpeller (França). El 27 d'abril del 1351 s'adjudicà el terme i la jurisdicció, la casa del senyor, el forn, la carnisseria i algunes terres a favor de mossèn Giner Rabassa. El 22 d'octubre del 1364 va cedir el rei a Pere Boïl el terç delme i el morabatí de Benetússer i d'altres pobles. Benetússer va secundar el rei en les guerres de la Unió. El doctor mossèn Giner Rabassa i Pérez de Espejo, senyor de Benetússer, fou compromissari a Casp el 1412. Aquesta família mantingué el senyoriu fins l'extinció dels mateixos. És difícil calibrar la participació del lloc en les Germanies, en allò que respecta al bàndol agermanat, ja que en les fonts apareix inclòs dintre del genèric del barri de Patraix, encara que sabem que va contribuir amb tres veïns als exèrcits senyorials. El 23 de juny del 1450 Giner Rabassa de Perellós disposà en testament que els seus hereus fundaren una capella en el castell de Benetússer, amb un altar dedicat a Santa Maria. A finals del segle XVI el senyor de Benetússer elevà les oportunes peticions a Roma per tal de desvincular el lloc de la parròquia d'Alfafar; la qual cosa li va ser concedida el 17 de juliol del 1574 amb la facultat d'erigir església i campanar. L'any 1884, la filla del marquesos de Dos Aigües i senyors de Benetússer, Sofia Dassí i Puigmoltó, maridà amb el comte de Berbedel, i el matrimoni heretà el palau de Benetússer amb les seues possessions i terres. Tanmateix, l'immoble seria enderrocat el 1934. El ferrocarril hi arribà en 1852. La petitesa del terme i la conseqüent mancança de sòl conreable ha marcat una economia orientada al comerç i els serveis, afavorida per la seua proximitat a València i el fet de trobar-se en el camí reial de València a Madrid. En la indústria destaquen el moble i els entapissats; també algunes fàbriques de licor, molins d’oli, tèxtils i químiques. L’escassa agricultura es rega amb les aigües de la sèquia de Favara. Del seu patrimoni:
La gastronomia, típica de L’Horta, es basa en els arrossos: paella, a banda, amb fesols i naps…i com poble riberenc de l’Albufera, l’all i pebre. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El topònim Beniparrell segons unes fonts procedeix de l’àrab Beni Barral o Beni Barriyal i segons altres tindria origen mossàrab i procediria del cognom Parra. El lloc creix a partir d’una alqueria musulmana que, en 1258, fou donada pel rei conqueridor a Arnau de Romaní, el qual va gaudir, ell i els seus successors, del títol de baró de Beniparrell. Després de pertànyer, des de 1297, al convent de Portaceli, el 1600 el seu senyor, Lluís Escrivà de Romaní, baró de Beniparrell, va donar als carmelites setze fanecades de terra per que fundaren un convent a canvi d'algunes condicions emfitèutiques; va ser precisament al redós del convent on va començar a establir-se i a créixer la població. Reedificat a finals del segle XVIII, el convent fou desamortitzat el 1836, ocasió que aprofità el baró de Beniparrell per reclamar la propietat que li fou concedida per sentència judicial. En 1850, Beniparrell es va constituir en ajuntament, però poc després va ser inclòs en el d'Albal fins que en 1892, un decret de la regent Maria Cristina (1858-1929) va tornar la independència al poble. El veïnatge amb València ha propiciat que des de la dècada dels seixanta s’hi instal·len diverses indústries, base actual de l’economia local. A banda del convent de què tant hem parlat, del qual es conserva el claustre i està en procés de declaració de bé patrimonial de rellevància local, el patrimoni local conta amb:
|
|||||||||||||||
Pàgina web de l'Ajuntament
|
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El xicotet terme és absolutament pla i està solcat pel barranc de Carraixet. El seu origen se situa en una alqueria musulmana que amb la conquista cristiana es va convertir en zona de reialenc. Els moriscs que hi romangueren s'instal·laren en la zona de Mirambell on visqueren fins l'expulsió. Jaume I (1208-1276) va donar-li-la a Constantí Ros. Més tard, després de passar novament a domini reial, Joan II (1398-1479) va entregar-li-ho a Francés Jardí de Menaguera, el 1472. En el segle XVI va passar als Montoliu, que obtingueren la baronia de Bonrepòs i Mirambell; posteriorment els seus propietaris van ser els Mirasol i Talamantes. El 1574 Bonrepòs fou erigida en parròquia independent, tot i tutelant els llogarets de Mirambell i Cases de Bàrcena. Avui Bonrepòs i Mirambell formen una unitat urbana comú. La seua economia és basa fonamentalment en el conreu dels cítrics. Patrimonialment hi ha:
L'ambient cultural del poble s'hi reflexa en l'existència d'un bon nombre d'associacions culturals: Cor de Bonrepòs i Mirambell, Societat Musical, Associació Macarella, Colla de dolçaines i tabals La Brama, Rondalla La Tornada o el Grup de Teatre "Sempre en falta u". |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme de Burjassot és xicotet i, tanmateix, el més poblat de l’Horta Nord. Pràcticament pla, està regat per les sèquies de Tormos i Montcada. Podem gaudir de la Pineda de Carsí, també coneguda com l’Eixereta, amb una bona mostra de vegetació mediterrània i també de La Granja parc urbà de grans dimensions, perfectament equipat per a l’esbargiment on funciona, fins i tot un trenet. El topònim prové d’un mot àrab: Borg as Sur (la torre de l’assut). En el seu terme s'han trobat peces d’un collar de petxines possiblement pertanyents a l'Eneolític o al Bronze valencians. El municipi naix d’una alqueria musulmana que en 1237 ––any en què fou conquistada–– apareix ressenyada en el Llibre de Repartiment com a donació a García Pérez de Figueroa; donació que l’1 d’octubre de 1238 fou revocada per atorgar el lloc a l’abat del monestir de Ripoll però reservant-se la Corona els drets sobre el forn i els molins. El 1258 va passar de nou, per canvi, al seu primer propietari i més tard a la Corona, la qual va retindre la seua possessió fins el 1360, any en què fou atorgada a Sanxo Tena; l'any 1389 el jurista i escriptor Doménec Mascó va comprar els drets del terç delme i del morabatí i posteriorment va adquirir la propietat del lloc, aquest personatge va realitzar importants obres al castell i el va transformar en palau, de l’esplendor del qual donen testimoni els artesanats mudèjars que actualment s’hi conserven. En 1401 Martí l’Humà (1356-1410) va allotjar-se en el castell per a signar els Furs. En 1425 passa per compra al Capítol de l’’Almoina de la catedral de València. El 1525 va ser mort a Burjassot el famós personatge l’Encobert, a causa de la Guerra de les Germanies, després de fracassar en el seu intent i de buscar refugi al castell. En 1568 passa a propietat de Bernat Simó; posteriorment va ser heretada per Pere Pallarés qui, en 1600, la va vendre al patriarca Joan de Ribera (1532-1611), el qual, a la seua mort, va cedir les seues rendes i la jurisdicció civil i criminal al Real Col·legi del Corpus Christi, que va exercir-hi la plena jurisdicció fins l'abolició dels senyorius. En 1609 havia arribat al centenar de veïns, però l’expulsió morisca va deixar la població en 75. Durant la Guerra de la Independència, Burjassot va patir el saqueig de les tropes franceses, les quals van espoliar els seus temples, d’on s’emportaren tot allò de valor que trobaren. El general Sempere va establir-hi, l'any 1823, una junta encarregada de dirigir les operacions militars durant la invasió de los Cien Mil Hijos de San Luis. L'any 1837, durant la guerra carlina, Cabrera (1806-1877) van ordenar l’afusellament de 37 oficials liberals que havien estat empresonats a Les Sitges després de ser enxampats en "L’Acció del Pla del Pou". De poble agrícola on a més a més s’hi instal·laren moltes famílies acomodades a principis del segle XX degut a la seua proximitat a València, ha passat, precisament per aqueixa proximitat que propicià la recepció d’un gran contingent d’immigrants en les dècades dels cinquantes i els seixantes, a convertir-se en un municipi dinàmic i superpoblat on la indústria (ceràmica, vidre, tèxtil, transformats metàl·lics, fusta i mobles, alimentació i confecció) i el sector serveis tiren amb força de l’economia. Malgrat això encara s’hi conreen taronges i hortalisses. També ha contribuït al seu desenvolupament i modernització la instal·lació de Canal 9 i del Campus de Ciències de la Universitat de València. El desordenat creixement urbanístic, que l’ha dut a formar conurbació amb la veïna Godella, no ha impedit conservar part del seu patrimoni, el qual detallem tot seguit:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme es divideix en horta i marjal. Però el paratge més cridaner i simbòlic hi és el Port de Catarroja, u dels principals accessos a l’Albufera. La construcció del Camí del Port data del segle XVI, quan les necessitats de la població i el conreu de l'arròs deixaren menut el port original. El port de Catarroja va representar un dels canals més importants d’accés a l’Albufera des de l’assentament romà a València, època en que ja existia un port originari, que s’utilitzava principalment per a l’activitat pesquera. Al voltant de la construcció dels diferents tipus de barques --la barca, el barquet, el barquetot, el marimatxo o el ravatxol-- existeixen diversos oficis, com el fuster de ribera o mestre d'aixa, el calafat, el veler i el cordeller. L'embarcació més emblemàtica, però, hi era la Vela Llatina que s’utilitza en la zona des des del s. II a. de C. A hores d’ara aquest element s'intenta recuperar i per això, cada any, pel setembre, diverses embarcacions arribades des de Silla, El Palmar i la pròpia Vila de Catarroja, es remunten als antics sistemes de pesca i navegació per competir amb habilitat i domini del vent en l’exhibició de Vela Llatina. En les partides de L' Hort de Pepica i de L' Alter, s'han trobat deixalles arqueològiques d'època romana, tot i que la fundació del poble és musulmana. En 1238 Jaume I (1208-1276) dona el lloc a Pelegrí d'Atrossillo. A principis del segle XIV el lloc era propietat de Berenguer Dalmau, d'origen català, que va dividir els termes de Torrent i Catarroja en 1315 i va negar-se, recolzat pel poble, a pagar el delme a l'església per la qual cosa va ser excomunicat. El seu fill, Berenguer Dalmau, va restituir el delme a l'església i va donar carta pobla el 28 de maig de 1355. El tercer Berenguer Dalmau obtingué de Joan II (1398-1479) el privilegi de franquícies; els membres d'aquest llinatge, fusionats amb els Sanoguera (Sangonera segons altres fonts), van perdre la possessió, per venda a Joan Escrivà; el 1417 el fill d'aquest, degut als deutes que havia contret, hagué de transferir-la a Joan Puchades. Gilabert Dalmau va recuperar la titularitat en contraure matrimoni amb Brunissen Escrivà, germana del Guillem d'Escrivà que l'havia venut als Pujades; d'aquesta manera els Dalmau-Sanoguera aconseguiren vincular-se'l senyoriu durant el segle XIII. En el XVI va pertànyer als Calatayud, comtes del Real i al ducat de Villahermosa. Durant les Germanies Catarroja va jugar un important paper degut a la seua proximitat a València, al costat del Camí Reial de Xàtiva, que era la via d'accés a la capital des del sud. En 1631 Ximén Pérez de Calatayud obtingué de Felip IV (1606-1665) el privilegi de mer i mixt imperi, la qual cosa provocà un plet entre el senyor i el poble, que va guanyar aquell. A partir de 1670, degut als processos d'aferraments de l'Albufera i a l'incipient conreu de l'arròs la gent començà a viure de l'Albufera i s'hi constata un important creixement demogràfic. Des del 17 de setembre de 1801 al 2 d'octubre hi hagué un importantíssim motí que tingué com a base la manca d'aliments i com a objectiu la negativa dels llauradors a satisfer els drets dominicals. Quan la guerra de la Independència el general Hanspe hiinstal·là la seua caserna general. En 1885 una epidèmia de colera va provocar moltes víctimes. Durant la revolució cantonal, a la qual s'havia adherit Catarroja, s'hi allotjà l'exèrcit de Martínez Campos (1831-1900), des d'ací va iniciar el cop d'estat contra la I República; els partits polítics i els sindicats van mantenir el bon funcionament de les institucions, destacant l'actuació de la Col·lectivitat de Treballadors Camperols (El Muntó) Com ja s'ha comentat els catarrogins han viscut de l'Albufera: pesca i arròs, però actualment l'economia es basa en la indústria, que ocupa la majoria de la població activa. Compta Catarroja amb un parell de museus, el d'Escultura i el de les Barraques, situat en el Parc Natural i que pretén recuperar i difondre el patrimoni etnològic de l'Albufera. Quant al patrimoni monumental citarem:
Des de fa més de trenta anys l'Ajuntament convoca els prestigiosos premis Vila de Catarroja en les modalitats de literària, artística i investigació històrica. En l'apartat gastronòmic no podem deixar d'esmentar l'all i pebre, nascut a Catarroja i conegut arreu, i del que des de 1970 s'hi celebra un Concurs Internacional. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Situat entre els contraforts de la Calderona i el mar, el terme compta amb les muntanyes del Cabeç Bord i la Serra Llarga. Tot i que no està totalment demostrat els orígens del Puig ––també conegut simplement com Puig–– podrien estar relacionats amb un temple grec situat en un dels cims del poble. Fortalesa musulmana denominada pels cristians Puig de Cebolla per deformació de l'àrab Jubaila(muntanyola), fou ocupada per l'exèrcit de Jaume I (1208-1276) i convertida en base militar en la seua ruta cap a València. El 1240 el rei donà terres a Arnau de Cardona, entre d'altres, per que edificara un monestir a santa Maria com a memòria de la batalla que va permetre el setge de la ciutat de València. El 30 de març del 1340, Pere IV (1319-1387) concedí el castell i el lloc a Pere de Xèrica i posteriorment s'ho va canviar per altres possessions. El 1343 el castell pertanyia, de per vida, al comte de Terranova, però el 1353 Pere II ho va concedir a Nicolau Janvila. En el decurs de la Guerra dels Dos Peres (1356-1365) les tropes castellanes ocuparen el lloc temporalment. El 1385 Martí l'Humà li ho vengué a Pere de Centelles. El 1608 es produeix la segregació del terme del Puig del de la Pobla de Farnals. Durant la Guerra de Successió estigué del costat dels maulets, la qual cosa li costà represàlies del Borbó en acabar la contesa. Els últims senyors territorials van ser el marquès de Bèlgida i l'Ajuntament de València a parts iguals. L'economia ha estat tradicionalment agrícola (a principis del segle XIX produïa blat, dacsa, garrofes, seda, vi, oli
El monument més important del patrimoni pugenc és el Reial Monestir de Santa Maria del Puig de què parlem més extensament en l'enllaç ressenyat més avall. De la resta del patrimoni citem:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
De vegades conegut com la Venta, l’orografia d’aquest xicotet municipi és totalment plana i deu el seu topònim a un comerciant valencià: Agustí Emperador, que al voltant de 1760 va comprar una antiga venta on descansaven els pelegrins de les romeries de València a El Puig, i va establir-hi una fàbrica d’aiguardent i uns tallers de fabricació de lones al recer dels quals va començar a créixer el nucli de població que hui coneixem. Emperador va aconseguir el senyoriu del lloc el 1778 desprès de pledejar amb Museros i l’orde de Santiago, que s’oposaven. Va manar construir una casa senyorial i una ermita, i la seua família va conservar el senyoriu fins el 1837 quan l'abolició dels mateixos va convertir-la en municipi independent. En 1779 Lluïsa Emperador, germana i hereva d’Agustí va obtenir llicència per construir un forn de pa. En 1812 va sofrir saqueig per part de les tropes franceses. Durant la Guerra Civil, a causa de la seua proximitat a València, va sofrir diversos bombardeigs, la qual cosa obligà a la construcció d’un refugi antiaeri. En 1978 s'annexionà a Museros, amb el que forma el Marquesat de Dosaigües, fins que en 1985 després de nombroses manifestacions populars tornà a recobrar la independència municipal. L’economia es basa en el taronger. Els únics monuments a esmentar són els ja ressenyats: Palau senyorial i església de nostra senyora del Rosari. Hi ha el refugi antiaeri que hem esmentat, actualment tancat a l’espera de restauració i posada en valor. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El menut terme està ocupat per l'horta i les alqueries que hi romanen, i compta amb els llogarets de la Lloma, Cuiper, pertanyent a la parròquia de Roca, que en 1882 fou declarat Colònia Agrícola; i la Venta del Sombrerer. El topònim prové del llatí foveus que significa, “clot” o “bassal”. No existeix constància escrita però sí evidències del pas d'ibers i romans, concretament les restes d'una vila d'aquests. El primer document que l’esmenta pel seu mot actual data de 1235, encara que l'origen del poble és musulmà i, pel que diu Cavanilles (1745-1804), en aquella època era un dels pobles més importants de l'horta valenciana, ja que formava part del cinturó defensiu de la ciutat de València. Jaume I (1208-1276), en 1237; donà el llogaret de Foios a Lupo Eximén de Luna i el castrum et Turris, evidència de què hi hagué un castell, a l’ardiaca de la Seu de València, Martí d'Entença. En aquells primers moments de la conquesta Foios fou elegit Cap i Casal de la Sèquia Reial de l'Horta, popularment, Sèquia de Montcada. El 1348, Pere IV (1319-1387) confiscà aquest lloc al seu amo, Martí Roderic d'Isurre, i el va vendre a Blasco Fernàndez d'Herèdia. En juliol de 1368 fou incorporat a la Corona i a la jurisdicció de la ciutat de València. En 1592 el Síndic de València comunicà als jurats de Meliana que per motius de salubritat pública: “ninguna persona pot fer ni plantar arrossos en los termes y territoris de Albalat, Foyos, Museros y Meliana”. La parròquia de Foios tenia jurisdicció sobre els pobles d'Albalat, Vinalesa, Meliana i Cases de Barcena, que poc a poc van anar independitzant-se. En les Corts Valencianes del 1626 l'església de Foios demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segells de 800 lliures. La guerra de Successió i el Decret de Nova Planta canviaren totalment les estructures orgàniques i alguns joves maulets de Foios que s'oposaren armes en mà a les forces hispanofranceses d'ocupació, foren processats l'any 1719 per haver mort set soldats del Borbó. En la primera meitat del segle XIX produïa dacsa, blat, seda ––que enviava a València--, oli, vi i melons, segons molts els millors de l'Horta, els quals exportava fins l'Alger, Cadis i França. Hi havia tres fàbriques de teules i rajoles i tres molins. El segle XX gràcies a l'expansió del regadiu i les millores en agricultura fou de prosperitat, però no sols per això si no també per la implantació, en 1926, de la Yutera Española, S.A., popularment la Jutera de Foios, fàbrica de sacs que va promoure Hug de Bacharach, jueu alemany i que donà treball durant molts anys al jovent de la comarca. La tradicional economia agrària s'ha diversificat vers altres sectors com ara els serveis, la fusteria, la construcció i l'alimentació. A banda de les alqueries i de les vil·les d'estiueig modernistes el patrimoni foier es concreta en:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous. El nom d'aquesta població fou encunyat pels hispanoromans del segle V per a referir-se al diminutiu de “vila goda”. Les restes més antigues trobades al municipi procedeixen de l’Eneolític i s’ubiquen principalment a la Covatella. Dels romans són les deixalles arqueológiques més importants –entre elles les de tres aqüeductes– i es troben a la Covatella, Barranquet Vell, Canyada dels Frares i a la Lloma dels Cantals. En temps de la reconquesta constituïa una alqueria musulmana que apareix al Llibre de Repartiment amb el nom de Godayla. Jaume I (1208-1276) va donar-la a Pere Maza l'any 1238, concedint terres a pobladors com ara Sanxo Pérez de Novailes, Pasqual Castellet i Pere Azlor. Després el senyoriu passà a ser propietat de Sanxo Tena. A les primeries del segle XVI pertanyé a Bartomeu Almenar i, per herència, a sa filla Isabel. Serà adquirida l'any 1527 per Tomàs Ribot. A més d'aquests, seran propietaris del lloc els Serdanyola, la família Julià Muñoz i, per últim, el senyoriu acabà en possessió dels barons de Santa Bàrbara fins l’extinció del senyoriu. Amb l'expulsió del moriscos l'any 1.609 romangué quasi despoblada, però el veïnatge amb València accentuà la recuperació d'habitants. L'església es va erigir en parròquia l'any 1.625. Als inicis del segle XVII, hi hagué una certa despoblació deguda al fet que el senyor jurisdiccional del lloc, Cristóbal Muñoz, es va portar vassalls "seus" de Godella per a repoblar els llocs d'Aiòder i Fontes (L’Alt Millars). En 1706, en el marc de la guerra d’Independència, hi hagué un enfrontament entre les tropes borbòniques del comte Torres-Torres i les de Basset, que hi va eixir derrotat; malgrat això cal remarcar que maulets i botiflers signaren un pacte per no fer-se la guerra dins del poble. En la guerra de la Independència va sofrir destrosses en l’església (1810) i el saqueig total en 1810. L’economia continua basant-se en l’agricultura –hortalisses, taronges, dacsa i creïlles, arboricultura i floricultura. També hi destaca la indústria del calcer, del tèxtil, la manufactura d'artesanies i del moble, així com la producció de focs artificials. Durant la dècada dels setanta es potencià el sector terciari degut a l'assentament permanent de famílies originàries de la ciutat de València, que triaren el lloc com a zona de vacances estivals. Quant a l’apartat monumental citarem:
De fills il·lustres parlant cal destacar el metge, científic i polític Joan Baptista Peset i Aleixandre, nascut en 1886. Descendent d’una important nissaga mèdica, d’ideologia liberal, va cursar diferents carreres: Medicina, Química i Dret. En 1908, pensionat pel govern espanyol viatjà a Paris, on s’especiltzà en toxicologia i medicina forense. El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, l'any següent, la direcció del laboratori bacteriològic de la ciutat. El 1913 fou ponent en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana. En 1916 guanya la Càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual fou rector entre 1932 i 1934, i en la que desenvolupa una intensa tasca investigadora. Creà l’Institut Provincial d’Higiene i, fins i tot, pagà de la seua butxaca l’edifici que ho allotjava. Home republicà d’esquerra, encapçalà la candidatura, per València del Front Popular en les eleccions del 36, les quals guanyà. Durant la contesa civil mantingué la seua activitat mèdica i política. En acabar aquesta fou separat de la seua càtedra "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional" segons resava l’ominosa orde ministerial, detingut, jutjat per rebel·lió i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La seua última acció, la nit anterior a l’execució, fou operar d’una hèrnia a un company de cautiveri. També és digne d’esment Marià Peset i Aleixandre (1896-1968). Arquitecte racionalista influit pel “gust modern” L’obra més cridanera del qual és la Facultat de Ciències de la Universitat de València (1933-1944), actual edifici del Rectorat. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Els escassos 3,6 km2 de superfície municipal, totalment plans, es reparteixen entre la part interior, dedicada a l'agricultura, i la costanera, monstruosa successió de grans edificis d'apartaments. El desordenat creixement turístic ha fet créixer un nou nucli de població al costat de la platja, allunyat de la tranquil·litat del poble. Té el seu origen en una antiga alqueria musulmana, Farnals, al voltant de la qual orgiren dos barris, la Creu del Puig --d'ací el gentilici de creuetíns--, on s'assentaren els cristians, i Moratall, que al Llibre de Repartiment és esmentada com Morman i que és on van ser confinats els moriscs. El 17 de juny de 1238 Jaume I (1208-1276) va cedir-la a Guillem d'Alcalà, en 1340 pertanyia a Margarida Escalona i se sap que durant algun temps retornà a la Corona. En 1608 el senyor vigent, N. Morató, va aconseguir la independència del Puig, al qual terme pertanyia. L'expulsió de moriscs de 1609 deixà Moratall absolutament despoblat. A partir de la segona meitat del passat segle la població ha crescut degut a la immigració atreta pel potencial turístic del poble, que compta amb bones platges i es troba molt proper al Cap i Casal. L'economia se la reparteixen el turisme i el conreu d'hortalisses, cítrics i fruiters. L'únic edifici històric que s'hi conserva és la renaixentista església de Sant Josep, bastida en 1608 sobre la primitiva ermita de Sant Josep; va ser ampliada en 1887 i reedificada després de la Guerra Civil. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
La població tingué el seu origen en un convent fundat el 1676 probablement vinculat al de Jesús, a València; després de ser abandonades les cases pels frares franciscans, alguns llauradors edificaren cases i barraques al seu voltant, donant lloc a una xicoteta agrupació de veïns dintre del terme d'Alfafar; en el segle XIX aconseguirien separar-se d'aquesta última població, però restant el seu ínfim terme circumscrit a les cases i a l'església de Nostra Senyora del Rosari . |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme, que s'estén en una planura al costat dret del Túria, compta amb els nuclis de població de Manises, La Presa, El Collado, La Malla, El Montemayor i Les Simetes Hi ha diverses teories sobre l'origen del topònim Manises: Escolano (1560-1619) recolza la que diu que un cabdill àrab a l'arribar-hi va exclamar: Menecil, “mon seient, mon lloc”; més científiques les de Nicolau Primitiu (1877-1971), que el fa derivar de Manices, “obrador, manufactura” i la d'A. Cabanes, Manitio , “elevació del terreny”. S'hi han trobat deixalles d'època romana en les partides del Racó i del Collado, així com les restes d'un aqüeducte de la mateixa època conegut amb el nom d'Els Arquets; també d'època romana seria la sèquia dels Alcabons. L'origen de l'actual població, però, és una alqueria musulmana que, fou donada a Artal de Lluna pel rei Jaume I (1208-1276), el 7 de juny de 1237 juntament amb Paterna segons el que consta en el Llibre de Repartiment; el 3 de desembre de 1304 el senyoriu recau en Pere Boïl, majordom i tresorer de Jaume I; en 1370, a instàncies de Felip Boil i de l'Scala, i per concessió del bisbe de València, Jaume d'Aragó, la parròquia es desvincula de la de Paterna i obté autonomia pròpia. La ceràmica de l'època musulmana estava influenciada per la de Paterna, que era un centre de producció molt més important; durant el període cristià fou quan la ceràmica de Manises va abastar major importància; en el segle XIV, Pere Boïl, ambaixador de Jaume II (1267-1327) en Granada, va portar artesans andalusos i hi introduí la ceràmica de reflexes blaus i daurats importada de Màlaga, la qual es va imposar a tota Europa fins finals del segle XVI; els principals centres que importaven ceràmica de Manises eren el Nàpols d'Alfons el Magnànim (1396-1458), França i Itàlia. Calixte III (1378-1458) i Alexandre VI (1432-1503) també importaren una gran quantitat de peces i taulells per a les sales del Vaticà; una part de la producció s'exportava, també, a Venècia, Sicília, Xipre, Turquia, Flandes i els països del Bàltic; el comerç de la ceràmica s'organitzà a través d'importants companyies que es dedicaven a l'exportació, destacant les italianes, les turques i les xipriotes, les catalanes i les mallorquines. De com s'organitzava la fabricació direm que els artesans manisers, que foren coneguts arreu d'Europa i, fins i tot, alguns treballaren en corts estrangeres, no treballaven a casa seua sinó que s'agrupaven en tallers conformant una mena de primitiu polígon industrial conegut com “partida de les Ollerii”, actual barri dels Obradors; en el XVII apareix el Gremi de Mestres d'Obra i de Terra. Tot i que l'expulsió dels moriscs no afectà excessivament la demografia sí que va ser un entrebanc important per a la ceràmica ja que molts d'ells eren ceramistes molt qualificats; el senyor vigent Pere Boïl, va donar en emfiteusi ––per evitar la caiguda de la població i de la producció–– cases i tallers i va obrir el carrer Nou, la qual cosa suposava la primera gran expansió del nucli urbà. Nogensmenys, l'arribada dels borbons, amb els conseqüents canvis en la cort i l'escassa infraestructura del port de València per absorbir les exportacions atlàntiques produïren una intensa crisi en l'artesania ceràmica de què no es recuperaria fins el XVIII en què l'adaptació a les modes imposades per altres ceràmiques (Sevilla, Talavera, L'Alcora ) torna a donar relleu a la manisera. Cavanilles (1745-1804) en la seua visita comptabilitza 34 fàbriques; el segle XVII posseïa el senyoriu Vicente Boïl de la Scala; posteriorment, la baronia passà a mans de la família dels Maldonado, comtes de Villagonzalo; el 28 de juny de 1808 el mariscal Moncey entra en la ciutat, la saqueja i fa morts entre la població; en 1835 la pesta es va dur la vida de 161 persones; a partir de 1860 comença la mecanització en el procés de fabricació, això i l'arribada del ferrocarril Manises-Valencia, el 28 de maig de 1889, donaren l'empenta definitiva a Manises que, fins i tot, va ampliar la seua superfície al recer de l'estació. Des d'aleshores el creixement urbà i demogràfic ha estat imparable. El cens de la Generalitat de l'any 1646 indica que hi havia 11 cases; l'any 1787, el recompte poblacional de Floridablanca (1728-1808) aporta la xifra de 1.066 habitants; Cavanilles, l'any 1794, comptabilitza 260 veïns; Madoz (1806-1870), a mitjan segle XIX, indica que al lloc vivien 1.805 habitants i Sanchis Sivera per a l'any 1922, ofereix la quantitat de 4.635 habitants. L'economia es basa fonamentalment en la indústria ceràmica, també és important el sector serveis i l'agrícola és purament anecdòtic. Manises compta amb l'aeroport internacional que dóna servei a les comarques centrals i del nord. La seua pròpia activitat industrial i la proximitat a València han propiciat, com en gairebé totes les poblacions del sud i l'oest de L'Horta un urbanisme desmesurat i especulatiu, tanmateix encara és possible trobar a Manises un grapat de carrers antics que conserven la fesomia de la ciutat morisca que fou. El segle passat fou enderrocat el Castell, antic palau senyorial, i d'ell no roman cap record; de la resta del patrimoni podem esmentar:
En el terreny cultural podem citar la Biennal de Ceràmica i el Festival Internacional d'Escacs. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
A Massalfassar pertanyen els barris de Rafalet i Vistabella, tot i que estan en terme de la ciutat de València. L'origen de l'actual població és la romana Casbaitar que va sorgir entre els anys 168 i 70 aC amb l'arribada dels romans que fugien del castell de Sagunt; posteriorment fou una alqueria musulmana, de nom Masalfazar, que vol dir “alqueria de Fasar o Fazar”. El llarg període de pau musulmana fou interromput per la irrupció del Cid (aprox.1043-1099), que va donar mort al Cadí de Museros, , Abu Ibn Djahhaf, el qual governava Massalfassar. La definitiva arribada dels cristians obligà els moros del poble a fugir a la Serra d'Espadà; és en aquest moment quan la població adquireix la seua actual denominació. El primer senyor cristià fou el soberà d'Albarrasí, Pere Fernández d'Azagra; en 1245 passà a Lluís Fernández d'Híjar. En 1266 a l'aragonès Berenguer Dalmau. Un plet pel pagament de les rendes entre les corones d'Aragó i València acabà amb la compra del lloc pel noble aragonès Antonio Juan. En 1340 el senyor territorial era Pere Juan Vidal. En 1359 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar la població al seu ajudant Antolí de Fortillach. El 1400 el rei Martí l'Humà (1356-1410) concedí el delme a la cartoixa de Valldecrist. Posteriorment passà a la família Exarch i successivament als Bellvis, als Sobregondi, als Múñoz i als Valeriola. En 1691 fou testimoni d'enfrontaments entre borbons i àustries. L'agricultura, cítrics i hortalisses, i la indústria que són els motors de l'economia local es reparteixen el terme municipal. De patrimoni podem esmentar:
Quant a la gastronomia, els arrossos: paella valenciana, paella a la busca, paella de fetge de bou, negre amb sèpia i faves tendres, etc., abadejo i ceba revolcà, les calderes de sant Antoni, els caragols, les coques cristines, els pastissos de moniato i els rotllets d'anís en són una bona mostra. Com a poble mediterrani i valencià, ama el foc i el millor testimoni d'això és la tasca que porta a terme la Colla de Dimonis de Massalfassar, que compta entre les seues activitats amb l'organització, des de 1997, (amb la col·laboració de l'Associació Cultural Tradicio i Música Tramús) del Cant al Ras, trobada de cant rural per recuperar el gust per la cançó tradicional. Al Cant al ras recuperen i difonen les formes més genuïnes de cantar dels valencians: cançons de batre, albades, cant d'estil, cançons d'engrunsar, cançons de taverna, cuplets de magatzem, gojos, aurores, mayos, romanços, nadalenques, asguilandos, cançons de Pasqua, cançons de ronda, havaneres, cançons de murga, etc
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme es dedica en gairebé la seua totalitat a l'agricultura. El 12 de juny de 2004, el Tribunal Suprem va ratificar una sentència anterior que prohibia la urbanització dels 300 metres de platja, per considerar que els ecosistemes existents s'han de preservar. Diverses teories expliquen el topònim: una diu que deriva de l'àrab Maz de Grell (masia del creient o masia vermella); una altra diu Hassam-al-Magrell (Hassam el vermell); una més Hassam-el-Macrum ( Hassam el prim) i una última Maz Macrum (masia del Magre). A la Lloma dels Germanells s'han trobat els primers testimonis de poblament, un poblat del Bronze (2500 aC); dels romans hi ha restes a la Lloma de Maimona i la Via Augusta. L'origen de l'actual poble és, com la majoria dels nostres pobles, una alqueria musulmana de què, el 9 de juliol de 1237, quan era propietat d' Abdohabela Abenoba Alchariç, es donaren terres a Oxova de Peralta. Després de l'ocupació cristiana, en 1238, passà a mans de Sanxa Pérez d'Aguilar i després per successius senyors com ara Pere Arceç, Gimén de Navascos, Sánchez Vera, Pere Aximén o Fortun Sánchez per a acabar sent propietat de l'orde de Calatrava, la qual el 17 de juliol de 1271 atorgà carta de població a trenta pobladors cristians procedents de Lleida, als que se'ls concediren les cases, els horts, les vinyes i d'altres propietats rústiques; l'orde es retenia el domini del castell amb el seu hort, vinya i terres, el forn, molí i d'altres monopolis i el dret de nomenar justícia civil i criminal, i tots els drets sota Fur de València. Els vassalls devien pagar de cens anual la setena part del blat, la meitat de l'ordi i altres cereals. En 1279 obtingué església pròpia. El 17 d'agost de 1386 Pere Boïl i la seua dona, Catalina Díaz van rebre una concessió per onze anys dels drets emfitèutics de l'orde de Calatrava a Massamagrell, Bétera, Massanassa i Xulella i la jurisdicció criminal però no la suprema. En 1426 els drets passaren, ja complets, a Raimon Boïl. El 1604 ho posseïa Valerià Boïl, qui en les Corts Valencianes d'aquest any va sol·licitar la suprema jurisdicció, però Felip III (1578-1621) se la va denegar. En les Corts del 1626, l'església de Massamagrell, sota la invocació de sant Joan Evangelista, demanà l'exempció de pagar dret d'amortització i segell de vuit-centes lliures. Els darrers senyors territorials foren els marquesos de Dos Aigües . En la primera meitat del segle XIX produïa blat, dacsa, vi, oli, arròs i verdures; demés, tenia fàbriques d'aiguardent i tres molins fariners. A hores d'ara el terreny cultivable és pràcticament tot de regadiu i produeix excel·lents collites de taronges, hortalisses i fruites. Del seu patrimoni citarem :
De la nòmina dels seus fills il·lustres destaquem Jerònim Jacint d'Espinosa (1600–1667), pintor; Lluís Domingo; coautor de la portada del Palau del Marquès de Dos Aigües a València; Lluís A. Planes, pintor; Lluís Amigó (1854-1934), bisbe; Ricard Olmos Canet, músic i Miguel Gil Corell, farmacèutic i professor de la Universitat de València. Pel mes de maig s'hi celebra el 15K de Massamagrell, que enguany (2018) complirà la 17ª edició, al llarg de totes aquestes edicions la carrera se ha convertit en un clàssic de l'atletisme popular, amb participació, edició rere edició, de corredors i corredores de l'elit internacional. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El fet que la Via Augusta passe pel municipi podria indicar un origen romà, però no n’hi ha cap evidència i per tant convindrem en que l'origen de Massanassa és àrab i la primera menció escrita que trobem és del poeta Ibn-al-Abbar, que l'esmenta com Manzil Nasr (alqueria de Nasr); tot i que Jaume I (1208-1276), abans de la conquesta, ja començà a repartir terres massanasseres entre els seus fidels, fou després de la mateixa quan va donar Massanassa a l'orde de Calatrava. S’hi conserva una carta de població, que segurament no fou la primera, concedida a fur de València l'any 1278, en la qual es fa donació de les terres que fins el moment havien estat ocupades per musulmans als nous habitants, els quals reben les terres en usdefruit perpetu amb la possibilitat de vendre-les, empenyorar-les i llogar-les, sempre que respecten els drets del senyoriu: el pagament de la quarta part de la collita i un cens fix en espècie de quaranta cafices d'ordi anuals, el pagament del lluïsme i el reconeixement de la fadiga; a més, resten obligats a moldre el blat al molí del senyor i a cuir el pa al seu forn; demés, devien pagar la dècima part de la collita al bisbe de València i la primícia al rector de la parròquia. En 1386 els cavallers de l'orde van cedir l’usdefruit de les rendes en metàl·lic a la família dels Boïl. A les primeries del segle XV, el lloc es va convertir de facto en un senyoriu de l'esmentada família, en poder de la qual estigué fins 1738 en què el senyoriu passà a formar part del patrimoni del marquès de Dosaigües. El cens de Floridablanca (1728-1808), l'any 1787, ofereix la xifra de 1.254 habitants; Cavanilles (1745-1804), l'any 1794, apunta 329 veïns; a mitjans del segle XIX tenia, segons Madoz (1806-1870), 1905, i Sanchis Sivera, per a l'any 1922, dona la quantitat de 4.081 habitants. L'economia, encara que conserva els arrels amb l'agricultura ––arròs, cereals i hortalisses–– apunta més als sectors industrial ––fusta , alimentació, licors, materials per a la construcció–– i serveis: grans superfícies d’empreses locals i multinacionals s'assenten en el terme que està enclavat en el Parc Natural de l'Albufera. De patrimoni parlant, relacionem:
Per menjar, paella, all i pebre, arròs amb fesols i naps i, per refrescar la gola, orxata i fartons. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme encara compta amb una horta feraç que estén una allargassada catifa verda fins a la mar. Llevat d’una destral de pedra de datació indeterminada no hi ha evidència de població abans dels musulmans, que hi establiren un alqueria anomenada Miliana. L'any 1238, el rei Jaume I (1208-1276) donà terres a Pere Almenar, Bertran Belloch, Guillem Damià i altres homes de Barcelona; el poble es va mantenir sempre sota senyoriu de la Corona. El 1309 el rei va concedir als veïns del poble terrenys per a construir una església, actualment desapareguda, El 1459 fou creada la vicaria perpetua del poble en desmembrar-se de la del municipi veí de Foios. En 1646, quasi mig segle després de l'expulsió dels moriscs, Meliana comptava amb 90 cases (uns 450 habitants). Segons el cens de Floridablanca (1728-1808), l'any 1787, tenia una població de 1.162 habitants; Cavanilles (1745-1804), l'any 1794, comptabilitza una població de 230 veïns; Sanchis Sivera, en 1922, aporta una xifra de 3.500. En el segle XIX el creixement va ser molt considerable. Entre 1834 i 1885 va sofrir diverses epidèmies de còlera. En 1862 s’hi inaugurà la fàbrica de llosetes ceràmiques de Nolla, la qual donà ocupació a vora 2.000 persones i exportà els seus productes arreu del món. Les principals activitats econòmiques són l'agricultura i la indústria. Els monuments més característics són:
Hi ha el barri o pedania de Roca on des de l’any 1990 es munta un pessebre monumental. Allò que començà sent una distracció entre familiars i amics s’ha convertit a hores d’ara en un dels betlems monumentals més insòlits de les nostres comarques; ja que a l’enorme quantitat de figures i escenes, moltes d’elles animades, cal afegir el racó denominat l’Olla de Nadal, en què s’hi recreen elements valencians, com ara la barraca, a la porta de la qual s’hi guisa una paella, una sènia que fa girar els catúfols plens d’aigua i, fins i tot, l’ofrena de flors de les falleres. Premiat en diverses ocasions, és tal la notorietat que ha abastat que, a banda de les llargues cues que s’hi organitzen els dies nadalencs en què està obert al públic, roman muntat tot l’any per a acollir tallers didàctics al voltant del mon pessebrista, i visites col·legials organitzades. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Al terme, i també al nucli urbà, s'han trobat monedes d'època romana. En 1239, moment de l'ocupació cristiana, era una alqueria musulmana que Jaume I (1208-1276) va donar a Sanç López d'Albero. En el segle XIV pertanyia a Altadona de l'Scala, a qui van succeir son fill Joan Boïl. Ramona Boïl, filla de l'anterior i senyora del lloc, va maridar amb Joan Ximénez d'Urrea i, com a conseqüència, Mislata passà, per herència, a mans de Pere d'Urrea. Amb un parèntesi en què apareix com a senyor Bernat de Codinat romangué en poder dels Urrea, comtes d'Aranda, fins 1748. En 1535 s'obtingué la independència eclesiàstica de la parròquia de sant Nicolau de València. En 1609 l'expulsió morisca buidà el poble i per això, en 1611, el comte atorgà carta pobla. En 1748 el d'Aranda li va vendre el senyoriu a Mateu Cebrià, el qual va fundar un vincle que heretà Xoaquim Jeroni Vicent i Cebrià, a qui va succeir sa filla, Lluïsa Ferrer; aquesta família ostenta la propietat del senyoriu fins que en el segle XIX passà al baró de Campolivar. Junt al poble es trobava la moreria que posseïa un castell i funcionava de manera autònoma fins que es va incorporar al municipi en el segle XVIII. En 1873, durant la insurrecció cantonal, el general Martínez Campos (1931-1900), es va allotjar en la Casa Gran, palau fortificat que a hores d'ara ja no existeix, des d'on intentà assetjar València. En l'any 1787, segons el cens de Floridablanca (1728-1808) tenia una població de 169 habitants; Cavanilles (1745-1804), per a 1794, apunta la xifra de 225 veïns; Madoz (1806-1870), a mitjans del vuit-cents comptabilitza 724 habitants i Sanchis Sivera, el 1922, dóna notícia de 2.108; la proximitat a València, amb la qual forma conurbació, ha fet que el passat segle el creixement haja estat desmesurat i descontrolat fins a l’extrem que el menut terme es troba totalment edificat. La base econòmica és el sector serveis i la indústria. Els trets d'identitat històrics, si els hi havia han desaparegut sota l'avarícia especuladora; només podem contemplar:
L’oferta cultural de Mislata és àmplia; al Concurs de Teatre en valencià Vila de Mislata, els Premis de Literatura Breu o el Mislata Art al Carrer (MAC) s’uneix la recuperada Biennal d’Escultura i Pintura que en l’edició de 2016 ha comptat amb obres cedides per Miquel Navarro (1945), escultor fill del poble que té obra al Museu Guggenheim de Nova York, al Museu Guggenheim de Bilbao, a la Fundació Lambert de Brussel·les, al Centre Georges Pompidou de París, al MIE Prefectural Art Museum al Japó, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona i a l’IVAM de València, al qual va donar en 2005 més de cinc-centes de les seues obres.
|
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Al terme municipal hi ha els nuclis de població de Masies, Montcada i San Isidre de Benaixeve. La Sèquia Reial de Montcada, obra dels moros, és a dir: obra amb més de vuit-cents anys, rega les terres al marge esquerre del Túria des de Paterna fins a Puçol. Al Tos Pelat s’han trobat deixalles ibèriques del II mil·lenni aC. D'època romana, a banda de troballes al Bordellet, hi ha, a la Partida del Pouiag, les Paretetes dels Moros, vil·les del II segle aC, on es va rescatar l'important mosaic de les Nou Muses. L’rigen del poble és una alqueria musulmana proveïda d'una torre islàmica, la de Bufilla , que, segons el Llibre dels Feyts , era una de les millors de l'horta de València, i en la qual es van refugiar els moros fustigats per les tropes de Jaume I (1208-1276). Després de l'ocupació cristiana l'alqueria i la torre foren donades a Pere de Montcada; posteriorment tornà a la Corona i aquesta, en 1246, va permutar, amb l'orde del Temple, Montcada i Carpesa per Russafa i altres propietats; el 1248 el comanador dels templers atorgà carta pobla; poc després, es va crear la Batlia de Montcada, que passà a ser propietat de l'orde de Montesa a començaments del segle XIV; la Batlia incloïa inicialment els llocs de Carpesa, Borbotó i Massarrojos, als que més tard s'afegirien Benifaraig, Rocafort i Godella (Rocafort s'independitzà a mitjan segle XVI, Godella el 1625 i la resta dels llocs el 1750, en extingir-se el càrrec de Batle de Montcada). Després de dos segles, el XVII i el XIX, de dificultats provocades per les diferències socials i les diferents guerres, el XX va ser el de la industrialització i, amb ella, el creixement demogràfic que portà el poble dels 2.257 habitants que en 1787 apuntava Floridablanca (1728-1808), els 2.147 de Madoz (1806-1870) a mitjan XIX, o els 4.200 de Sanchis Sivera en 1922, als 21.930 que hi havia en 2013. Del seu patrimoni:
Després de passar per diverses mans, la família Garín va convertir, l’any 1820, l'espai, aleshores conegut com a 'fàbrica del Capell', en una de les grans companyies creadores de brocats i espolins: la fàbrica ‘Garín 1820’. Durant el XIX, catedrals, convents i les més importants esglésies van fer nombrosos encàrrecs a l'empresa. Actualment, poden trobar-peces elaborades per la casa en museus catedralicis i conventuals d’arreu de l’Estat. Amb la finalitat de no perdre l’important patrimoni artístic i cultural que representen les instal·lacions de l’empresa, l’ajuntament de Montcada (L’Horta) ha encetat el projecte del Museu de la Seda amb la finalitat que en un futur forme part de la Ruta de la Seda, de la UNESCO. La mostra museística comptarà amb més de 7.000 peces: espolins, maquinària, bocets, etc., a més d’11 telers Jacquard. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
En diversos llocs del seu terme s'han trobat deixalles arqueològiques d'època romana en diversos jaciments. L'origen de l'actual poble, però, és una alqueria musulmana proveïda d'un castell, actualment desaparegut, que fou donada pel rei Jaume I (1208-1276) a l'orde de Sant Jaume, que li va donar carta pobla en 1279 a fur de València. D'aquesta passà a la de Calatrava que, en 1359, va tornar a concedir carta pobla. el segle XVI depenia de la Corona. En 1415 obtingué parròquia pròpia i aixecà la primera església. Existeix una tercera carta pobla, aquesta de 1553. El 28 de gener de 1978 s'annexionà La Venta de l'Emperador, poble veí amb què formava el marquesat de Dos Aigües i que tornà a segregar-se'n, per formar de bell nou municipi independent, el 28 de gener de 1985. La seua economia, encara que tradicionalment va estar centrada en la agricultura, en l'actualitat només ocupa al 6,2% de la població activa. Hi ha també alguna cosa de ramaderia, però el sector serveis i la indústria són els que, a hores d'ara, ocupen la majoria dels muserencs. Del patrimoni podem esmentar
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
La superfície municipal, solcada pel barranc de Xiva, o de Torrent, és molt xicoteta i es troba en la seua totalitat edificada o dedicada a l'agricultura. Segons el Llibre de Repartiment en 1238 el rei Jaume I (1208-1276) atorgà a Arnau Llac les alqueries de Cotelles i el Racó, on posteriorment es va assentar el poble, cridat aleshores de Sant Jordi. En 1366 el rei Pere III (1240-1285) donà el lloc a Pere Boïl i Castellar, que posseïa el terç delme i el dret de monedatge. L'any 1447, el senyoriu pertanyia al Justícia de València, Genís Ferrer, i el 1494 passà a ser patrimoni de Pere Joaquim Pons. El 1584 una descendent d'aquest, Elionor Pons, va contraure matrimoni amb Pere Ladron Pallàs, el qual va heretar el títol de vescomte de Xelva. L'any 1599, el rei va atorgar el títol de comte de Sinarcas a Jaume Ladron de Pallàs. En morir Gaspar Ladron de Pallàs sens descendència masculina el senyoriu es va separar del vescomtat de Xelva. En el segle XVII un robatori de sagrades formes en el convent de sant Joaquim i santa Anna, aixecat en 1595 i a hores d'ara desaparegut, va servir d'excusa al virrei per a iniciar una dura repressió del bandolerisme en tot el país. El 1741 i fins la desamortització fou propietat del marquès de Valdecarzana, qui es va titular baró de Paiporta. En 1841 va afegir-se el barri de Casesnoves, també denominat Portugalet, que pertanyia a la jurisdicció de Torrent i a la parròquia de Picanya. El creixement demogràfic és important durant tot el XX, però especialment a partir de la dècada dels seixanta mercès l'annexió del barri de La Florida, abans de Picanya, i la immigració provinent d'Andalusia i de Castella -La Manxa. L'economia local es basa en l'agricultura i la indústria. El camp paiportí, regat per la sèquia de Faitanar, dóna hortalisses, cítrics i flor natural. Quant a la indústria als seus tres polígons industrials hi ha fàbriques de mobles, xapes i taulers de fusta, teixits, pintures, materials per a la construcció, etc. De patrimoni parlant, citarem:
A banda de l'arròs en l'apartat gastronòmic cal citar el guisat del dia de sant Roc i una bona varietat dels dolços tradicionals de la terra: pastissos de moniato, coques cristines, panquemao , coca en llanda, etc. D'entre els seus fills i filles il·lustres tenim notícia de Gabriel Ferrandis (1701-1782) frare dominic autor de diverses obres en valencià de què destaca el Catecisme Cristià, Vicent Domenech, el Palleter, nascut a Paiporta el 1783, protagonitzà la revolta popular contra la invasió francesa de 1808, i Rosa Serrano i Llàcer que va nàixer a Paiporta el 5 de juny de 1945; coneguda en el món literari com a Blanca Cassany, s'ha destacat per la tasca cultural en favor de la llengua. Escriptora de narrativa infantil i juvenil, llibres de text i divulgació lingüística, traductora, fundadora de Tàndem edicions, col·laboradora en publicacions periòdiques com ara Faristol, Saó, Clij o Camacuc, cofundadora, mestra i bibliotecària de l'Escola La Gavina, escola pionera en l'ensenyament en català al País Valencià. Activitats que l'han portat a ser presidenta de l'Associació d'Editors del País Valencià en diverses ocasions i membre del Consell Valencià de Cultura entre els anys 1998 i 2002. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
La població actual es reparteix entre el poble, i les urbanitzacions i barris de La Coma, La Creu de Gràcia, Cumbres de San Antonio, Terramelar i La Canyada, la més antiga, ja que des de finals del XVIII ha estat constant la construcció de vil·les d'esbarjo per a la classe més acomodada de la ciutat de València. Al jaciment de Despeñaperros s'han trobat deixalles del Neolític i del Bronze, època de la qual també hi ha record a la Lloma de Betxí; també en Despeñaperros i en La Vallesa hi ha testimonis del pas dels ibers; de l'època romana hi ha petjada en diferents llocs de l'actual terme municipal, dels quals destaquen una sèrie d'aqüeductes; l’estada dels àrabs ja és ben palsa, amb construccions com l'Alcàsser, la Torre i un munt de deixalles escampades pel terme i la població. En la primavera de 1065 el rei Ferran I de Castella i Lleó (1010-1065) intentà la conquesta amb escàs èxit. El 9 de juliol de 1237 Paterna fou atorgada a fur d'Aragó, juntament amb Manises, a Artal de Lluna pel rei Jaume I (1208-1276), encara que la data efectiva d'ocupació per part del monarca no seria fins el 10 d'abril de 1238. Al segle següent una filla de Lope de Lluna, Maria de Lluna, va casar-se amb l'infant Martí d'Aragó, fill de Pere el Cerimoniós (1319-1387); el fill d’aquests, Martí de Sicília, va deixar-lo en herència a son fill natural Fadric, aspirant a la Corona d'Aragó en el Compromís de Casp, obrint d’aqueixa manera una conflictiva etapa successòria, després de la qual, l'any 1436, el rei Alfons el Magnànim (1396-1458), va desposseir en Fadric de les seues propietats i va cedir-li-les a l'infant Enric, fill de Ferran d'Antequera (1380-1416) i duc de Sogorb; d'aquesta manera el lloc restà vinculat al senyoriu de Sogorb. L'expulsió dels moriscs despoblà la població i paralitzà el seu desenvolupament. A la mort, en 1670, de Joaquim Agustí d'Aragó el poble quedà en mans de la seua germana Caterina Antonia d'Aragó, esposa del duc de Medinaceli. El 30 de juliol de 1746 el senyoriu i la vila foren venuts, per 104.920 lliures valencianes, a Antoni Pando Bringas Arnaiz i Peña, per al qual Felip V (1683-1746) creà, el 13 de novembre d'aqueix any, el comtat de Vila-Paterna. El 1817, tres anys després de l'abolició dels senyorius per les Corts de Cadis, passà a ser propietat del marquès de Miraflores, del qual es conserva el castell alcàsser. En 1858 es canalitzaren les aigües del barranc de la Font la qual cosa suposà un gran avanç modernitzador per a la vila; aqueix mateix segle arribà el ferrocarril i s’hi instal·là el campament militar. Durant un llarg període de temps (1939-1956) les tàpies del cementiri de Paterna, així com del proper camp del tir al colomí, serien mut testimoni de les execucions "legals" del nou règim establert per la victòria de les armes. Un total de 2.237 anarquistes, comunistes, republicans, i en general, desafectes a la dictadura ––gairebé un 50% del total d'execucions dutes a terme al País Valencià— foren passats per les armes. En les llistes dels executats podem trobar veïns de les poblacions i comarques més properes, encara que tanmateix hi apareixen d'altres comarques del nord i del sud, així com de la resta de l'Estat; grans fosses comunes situades a l'entrada del cementiri municipal, alguna de les quals compta amb més de 400 cadàvers, són el resultat de les execucions, quasi diàries en el primers anys de la postguerra. Cal destacar, dels allí assassinats el Dr. Peset Aleixandre (1886-1941), que fou rector de la Universitat de València. El lloc fou un centre molt important de producció de ceràmica durant l'època musulmana; en 1285 ja és citada com a centre terrisser; en època medieval hi havia dos barris (les olleries) que s'hi dedicaven i exportaven la seua producció a diferents llocs d'Europa, sobre tot a Avignon i Nàpols; a partir del segle XV, però, perdé importància front Manises. A hores d'ara l'economia es basa en una potent agricultura, de regadiu fonamentalment, i, sobre tot en una gran xarxa de polígons industrials en què estan representats gairebé tots el sectors, fins i tot hi ha el Parc Tecnològic de la Universitat de València, capdavanter en investigació sobre alta tecnologia. Patrimoni paterner:
Paterna és una ciutat festera, on s'hi celebren, entre altres, Moros i Cristians, Falles, Setmana Santa. Però la més popular de les seues manifestacions festives és la Cordà, que cada darrer diumenge d'agost congrega una autèntica multitud desitjosa de fruir del llançament de milers de coets “borratxos'' que il·luminen la nit paternera. Coincidint amb el 16è aniversari de la mort de l’actor Antonio Ferrandis, l’ajuntament de Paterna (L’Horta) ha creat el Festival de Cine Antonio Ferrandis, la primera edició del qual s’hi celebrà els dies 14, 15 i 16 d’octubre de 2016. El certamen servirà, entre altres coses, per presentar en exclusiva pel·lícules rodades a Paterna, per projectar films amb segell valencià, per homenatjar les grans figures del cinema valencià o per celebrar taules rodones i trobades amb personatges rellevants de la cultura valenciana. Els arrossos constitueixen la base gastronòmica, però el més típic dels àpats del poble són els dolços coneguts com els ‘'cachaps'' de recepta arcana i procedència àrab. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme és travessat pel Barranc de Xiva. Alqueria musulmana que fou atorgada per Jaume I (1208-1276) a l'Orde de l'Hospital juntament amb la de Vistabella, la qual, el 1851, fou annexionada al lloc. Els hospitalaris atorgaren carta de població l'any 1248. Dintre del seu terme es trobava el lloc de Benàger, que juntament amb el de Faitanar han donat nom a la sèquia de Benàger-Faitanar, derivada de la de Quart, però organitzada autònomament. El barri de la Florida pertanyé al municipi fins que va ser incorporat al de Paiporta, en l'any 1964. Les activitats econòmiques es reparteixen entre l'agricultura (cítrics i vivers de flor), dos polígons industrials i el sector serveis. L'únic monument ressenyable és l'església de Montserrat, del XVII. El poble gaudeix de diversos jardins públics que han merescut un premi de la Universitat Politècnica de València per la seua cura. L'interès que el municipi presta a l'ús de la bicicleta queda reflectit en el carril-bici perimetral que el volta i els que l'uneixen amb Paiporta, Torrent i València. Des de 1992 l'ajuntament assigna a cada xiquet o xiqueta nascut al poble un arbre. L'ajuntament col·loca un taulell ceràmic a peus de l'arbre i envia un altre a la família amb una carta que explica quin és l'arbre que correspon al nadó. L'objectiu d'aquesta campanya és sensibilitzar a xiquets i xiquetes i famílies sobre la necessitat de tindre cura dels arbres i entendre que el seu futur i el nostre van de la mà. A hores d'ara són milers els taulells que podem trobar junt a la soca dels arbres picanyers. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
En el paratge natural de Millerola (on hi ha les pedreres d'on es tragué l'alabastre per a fer les figures de la façana del palau de Dos Aigües, de València) es troba el Clot de les tortugues, hui en dia convertit en lloc d'esplai. A més, hi ha els alts de la Guatleta, l'Almud i el Besori, entre altres, i l'avenc de l'Àguila, cavitat que presenta una boca semicircular de 3 m de llarg i a l'interior hi ha diversos pous que condueixen a galeries, una de les quals comunica amb la Cova de la Serp. El topònim té l’origen i l’explicació en una època on el senyor tenia el domini del poble i oferia cent homes i cent piques per a defendre's dels moriscos. Al seu terme hi ha restes del Bronze valencià (Molló de l'Almud i Avenc de l'Àguila) i de l'època romana (Mas dels Foressos); tant el poble com els llocs, actualment despoblats, de Millerola i Espioca van ser en el seu origen alqueries musulmanes; el 1237, Jaume I (1208-1276) va donar el lloc a Roderic Sabata, a qui va succeir el seu fill Eiximén. Restà despoblat de musulmans després del 1248 però, a causa del fracàs de la repoblació de cristians, el senyor hagué d'admetre de bell nou a la població islàmica. Agnès Ximénez Sabata heretà el senyoriu i va transmetre-ho a son fill Ferran d'Aragó, bastard de Pere III (1240-1285), qui ho va vendre a Raimon Boïl el 1347; aquesta família senyorejà el lloc fins que el 1367 passà als Castellà que el 1451 compraren Espioca. Raimon Castellà va vendre el senyoriu a Raimon Peixó l'any 1511. El 1611, després de l'expulsió dels moriscs, el senyor Pere Maça, duc de Mandas, atorga carta de població a nous pobladors, en la qual s'especifica l'obligació de residir al lloc cinc anys com a mínim, la reserva de jurisdicció, l'establiment de les regalies i la partició de fruits i ramats. Després de la guerra de Successió, adquirí la propietat el marquès de Dosaigües, qui va mantenir-la fins l'abolició dels senyorius, en 1814. La totalitat de la superfície municipal està dedicada a l'agricultura, principal font econòmica. Fa unes dècades s'hi instal·la, front a la Torre Espioca, el Centre Penitenciari de Picassent que substituïa la Modelo de València. El nucli urbà conserva algunes cases de la burgesia tarongera noucentista: la Casa Chanzá, la Casa Forriga de Tarassona, la Casa Fontavella, la Casa de la Cúpula (anomenada així per la peculiar mitja cúpula que presenta en la façana, just enfront de la Casa Fontavella), o la Casa dels Algepsers. Els principals monuments picassentins són:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal s'estén des dels darrers estreps de la serralada ibèrica ––Mont Picaio, on rau un dels complexes hostalers més antics de L'Horta–– fins a la mar. Hi ha la Finca Municipal La Costera amb alberg juvenil i zones d'esbarjo, declarada el 23 de setembre de 2005 Paratge Natural pel Govern Valencià. Els nuclis de població de Puçol, Els Monestirs, Platja i Alfinach allotgen la población puçolenca. Els primers puçolers de què tenim notícia són els romans que en el segle II aC s'assentaren al Trull del Moro i el bategen Puteus (pou); després hi arriben els moros que ja l'anomenen Puçol i estableixen el sistema de reg per sèquies que encara es manté; quan en 1236 Jaume I (1208-1276) conquesta El Puig, Puçol és lliurat a les tropes del conqueridor el qual donà el lloc a Asalit de Gudal, qui la va poblar amb 40 cristians el 29 de novembre del 1242; pel maig de 1243 la tornà a vendre a la Corona per 18.000 sous; el rei, en novembre d'aquest any, atorga l'alqueria i lloc de Puçol, repartint una meitat al bisbe i Cabildo de València i l'altra, al convent de Roncesvalles, al qual va comprar la seua part el Cabildo per 9.000 sous el 1244, quedant d'aquesta manera en total propietat de la catedral de València fins l'extinció del senyorius del segle XIX; el 1262 s'atorga una carta pobla per a 27 pobladors; el 1288 el bisbe de València, Romuald Peset, adjudicà les rendes de Puçol a la casa de l'Almoina; el 1317 atorga nova carta pobla per a 39 pobladors i llurs successors, donant tres jovades de terres de regadiu, a més d'hortes, a canvi els pobladors devien donar al senyor entre una setena i una onzena part dels fruits que recullen i unes gallines, demés hauran de pagar un cens, la fadiga i el lluïsme; en el segle XIV una epidèmia de pesta negra afecta la població que no es recuperarà fins el segle següent, a la qual cosa contribueix l'existència d'un xicotet punt per a l'exportació de fruites; en les Corts Valencianes (1484-1485) de Ferran II (1452-1516) el braç eclesiàstic demana l'exempció per a la Universitat de Puçol del tribut de sopar, que ja l'havia concedit Jaume I, però que des de Martí I (1356-1410) es venia exigint; en les Corts (1537) de Carles I (1500-1558) demana franquícia de pagar maridatge i coronatge i d'altres drets reials; en les del 1522 demana es mantinga la concòrdia que atorga a Puçol la llibertat d'entrar la meitat de la collita del vi sense pagar c isa; en les del 1604 es torna a demanar que es mantinga la franquícia de pagar lleuda, peatge o qualsevol altre dels drets reials; en les del 1626 l 'església demana exempció de pagar el dret d'amortització i segell de dues mil lliures; l'arquebisbe de València, Joan de Ribera (1532-1611) , va manar construir l'església dels Sants Joans i el Palau Arquebisbal en el segle XVII, i s'hi va crear a més un dels primers jardins botànics de la península; el fet d'armes més important esdevingut al municipi fou la Batalla de Puçol, el 25 de setembre de 1811, quan el general francès Suchet (1770-1826) , va derrotar les tropes espanyoles i va trobar el camí franc per a la conquesta de València ciutat; a finals del segle XVIII i principis del XIX la principal producció de Puçol es basava en el cep, hi produïa uns 42.000 cànters de vi, a més de tenir cultius com ara garroferes, oli, blat, seda, tota classe de fruites i llegums; comptava amb set almàsseres, dos molins fariners, cinc forns de cuir pa; en 1960 hi arriba la fàbrica Cointra que va canviar la fesomia del poble amb la construcció d'un barri per als immigrants que vingueren a treballar-hi. L'economia es basa en l'agricultura però també abasten importància la indústria i el turisme. Com a oficis artesans conserven certa presència la cistelleria i la corretgeria. Patrimoni:
Les celebracions culturals més importants giren en torn a dues de les dates més emblemàtiques per als valencians: el 9 d'octubre i el 25 d'abril; en ambdues se celebren setmanes culturals que inclouen certàmens com ara el Premi Literari "Vila de Puçol", el Premi de Pintura "Vila de Puçol" o el Premi de Poesia “Josep Mª Ribelles” aquest últim en homenatge al poeta Josep Maria Ribelles i Llobat (1932 - 1997), fill del poble. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Quart és la capçalera del Parc Fluvial del Túria, espai natural de al voltant de 30 km de llargària, que discorre pels termes municipals de Quart de Poblet, Mislata, Manises, Paterna, Riba-roja del Túria, l'Eliana i Benaguasil i enllaça amb el Parc de Capçalera de la ciutat de València. La població es concentra en els nuclis de població de Quart, Capellans, Porta i Sant Josep Artesà. L'etimologia del topònim Quartum fa referència a la distància que separava les ciutats de Quart i de València, concretament a la pedra miliar que marcava les quatre milles romanes que les distanciava. Encara que han hagut estudiosos locals que han volgut vincular-ho a època fenícia, íbera o púnica, no existeixen evidències fefaents fins avui. El que sí és evident és el pas dels romans com ho demostra el seu primer topònim, el jaciment de Les Basses en el Barranc de Xiva i les deixalles de l'aqüeducte dels Arquets. En l'Edat Mitjana el Cid (±1043-1099) va lliurar-hi una batalla que du el nom de la ciutat i apareix en el ‘Cantar del Mío Cid’. En 1244 Jaume I (1208-1276) concedí a Berenguer de Conques, membre de l'Hospital del Monestir de Sant Vicent de la Roqueta de València, el lloc, el castell i l’alqueria d’Aldaia, tal com consta en el Llibre de Repartiment. El 1282 el rei concedí les rendes d'aquest a l'abat de Sant Victorià: El 1285 el castell de Quart passà a poder de Pere de Reig. Finalment, el 1287, el castell i el lloc de Quart quedaren adscrits al monestir de Poblet i a l'Hospital del Monestir de Sant Vicent fins la desamortització de Mendizábal (1790-1853). Habitada majoritàriament per musulmans, que van ser expulsats el 1332, el 1334 l'abat de Poblet, Pere Copons, atorgà carta pobla a 52 famílies catalanes i aragoneses en règim d'emfiteusi però reservant-se el domini de les vinyes del secà i els monopolis del forn, del molí, dels banys, de la carnisseria i de l'almàssera. En 1358 Pere IV (1319-1387) donà franquícia als pobladors de Quart de pagar lleuda, peatge i d'altres imposts del Regne de València. El 20 de maig de 1520, en el decurs de les Germanies, s’hi va reunir la Junta dels Tretze, amb el virrei Diego Hurtado de Mendoza (1505-1575); per la seua participació en el conflicte la reina Germana de Foix (1488-1538) va imposar al municipi una multa de 540 ducats. En les Corts valencianes del 1645 l'església parroquial, dedicada a la Puríssima Concepció i reedificada en el segle XVIII, demanà la franquícia de dret d'amortització de mil lliures Per la seua ubicació estratègica de porta d’entrada al Cap i Casal i pel seu suport a l’Arxiduc Carles (1685-1740), Felip V (1683-1746) va cremar i saquejar Quart, va expulsar els monjos de Sant Vicent de la Roqueta i va embargar els seus dominis en Quart i en Aldaia. En 1773 (altres historiadors assenyalen 1798) Aldaia va guanyar el plet que va obligar a la partició dels termes. El 27 de juny del 1808 s'hi va lliurar la batalla de Sant Onofre (junt a l'ermita que porta el seu nom) que va marcar una important fita en la guerra de la Independència. En 1885 tingué lloc el més intens brot de còlera dels diversos que sofrí el poble en aqueix segle. A les primeries del segle XIX produïa blat, oli, garrofes, vi, fesols, cànem, seda, fruites i hortalisses; comptava tanmateix amb tres fàbriques de teixa i rajola, i amb tres molins fariners; la transformació més radical del municipi tingué lloc en el segle XX, d'una banda les actuacions del Pla Sud que es va iniciar arran de les tràgiques riuades de 1957 i que havia de desviar el llit del Túria per a evitar noves inundacions a la capital i a la resta de la comarca; d'altra banda la instal·lació d'un dels primers i més importants polígons industrials de la comarca va atraure-hi un allau d'immigrants provinents d'Andalusia, Aragó, Múrcia i Castella-La Manxa, la qual cosa propicià un creixement urbà i demogràfic espectacular. L’arribada de la II República va ser saludada des del balcó municipal amb la bandera tricolor que va ser onejada per uns dona: Blanca Viguer “la tia Blanca”. Durant la Guerra Civil s'hi instal·laren la colònia escolar nº 28 del Ministeri d'Instrucció Pública, coneguda com a Villa Amparo, i la Brigada de Blindats de l'exèrcit republicà. També s'habilita un hospital de sang i s'aculli a xiquets de Madrid i als evacuats d'altres províncies i comunitats. Al juliol de 2011 Quart de Poblet s’hi inaugurà Centre de Comunicacions i Dades per a les Missions de Pau de l'ONU, el primer i únic centre de Nacions Unides a l’Estat Espanyol. A hores d’ara l’economia es basa, com a la resta de les ciutats del cinturó industrial de València, en la construcció, la indústria i els serveis, deixant per a l’agricultura un lloc gairebé testimonial. El casc antic que ens ha arribat manté la fesomia àrab i algun edifici de l'època, com ara la cisterna medieval; datada al segle VII, s’omplia una vegada a l’any amb les aigües que el Túria vessava en la sèquia de Quart i amb això abastia la població durant tot l’any, a hores d’ara ha estat reconvertida en sala d’exposicions. També trobem arreu del terme:
|
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa:
|
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal, totalment pla, és solcat pel barranc de Cabes Brot i compta amb les xicotetes elevacions dels Germanells com a únics accidents geogràfics, es dedica quasi exclusivament al taronger. La població es distribueix entre el poble i la Urbanització Lladró.El topònim està composat per dos mots àrabs: rahal que significa raval i bonyol, que seria “corrent d'aigua” segurament en al·lusió a la sèquia de Montcada. En els Germanells hi ha les primeres notícies d'humans a l'actual terme; al Blanc de Columbro deixaren petjada els romans en forma d'una vil·la rústica que fou l'origen de l'alqueria musulmana Jaume I (1208-1276) va rebre com a donació d’uns moros que, a canvi obtenien el respecte a les seues possessions, els seus costums i la seua religió; en 1237 el conqueridor va donar Rafelbunyol a Gelacià de Tarba el qual va abandonar el lloc i va marxar a Jaca deixant-ho en poder de la Corona. En 1279 Pere III (1240-1285) va fer donació al seu escrivà, Raimon Escorna, el qual va aixecar-hi la primera església, la qual romangué adscrita a la de Massamagrell. Més endavant tornà a la corona i en el Reial Patrimoni va pertànyer fins el 25 de maig de 1465, en què fou venut a mossèn Jaume Dartés. En 1491 obté independència eclesiàstica. El 1609 era propietat d'Antoni Belvís. El 1665 s’hi reuniren Manel Exarch de Belvís, marquès de Benavites, i els oficials municipals per pactar uns capítols amb què governar la població; aquests capítols feien referència als perjudicis que causaven els animals en el camp, a la vigilància del terme, prohibició de jocs, danys de les collites, cura de les sèquies, administració de l'ajuntament i d'alguns comerços (forn, carnisseria, taverna), etc. El 1676 Carles II (1661-1700) concedí la suprema jurisdicció (civil i criminal) a canvi de 27.820 quinzets de velló al marquès de Benavites; en 1698 Rafelbunyol va subscriure la seua carta de població. Posteriorment passà, per matrimoni, al marquès de Bèlgida, sota el qual marquesat estigué fins l'abolició dels senyorius. El 1775 els diputats del comú i el síndic, presoner, mantingueren un en plet amb el marqués de Bèlgida per la llibertat de vendre alguns queviures independentment de les botigues, les quals eren propietat o regalia del senyor. A les primeries del segle XIX produïa blat, dacsa, vi, oli, garrofes, fesols i d'altres llegums; a més a més, comptava amb tres teixidors de llenç, quatre molins d'oli i dos forns de cuir pa; en 1893 hi arribà el ferrocarril, i en 1906 s’hi funda el primer sindicat agrícola. A partir de la dècada dels cinquanta del segle passat la immigració de gents provinents, sobre tot, de Conca, Jaén i Albacete propiciaren un espectacular creixement demogràfic i urbanístic. A hores d’ara l'agricultura constitueix la base econòmica de Rafelbunyol, malgrat que els bunyolers viuen del treball en el seu polígon industrial i en els altres nuclis industrials de la comarca. Patrimoni:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal està format per dos tipus de terrenys: el de l'horta, limitant amb la sèquia de Montcada, i la part de l'oest on s'assenta la població, que és més elevada, a uns 35 metres sobre el nivell de la mar --i constituïda per llomes de pedra calcinosa. El nom de Rocafort presenta un origen geogràfic que prové de la roca sobre la qual està enclavat. El nom no ha variat durant els segles ni en les èpoques de més forta castellanització. Es coneix l'existència de població prehistòrica per les troballes de 1933 que corresponen a restes humanes d'un enterrament col·lectiu que daten del Neolític, uns 200 anys aC; també de l'època romana queden restes de dos aqüeductes: el de la Covatella i el de Les Llometes. En el Llibre del Repartiment no consta Rocafort com a tal, encara que Emili Beut i Berenguer (1902-1993) diu que és possible l'existència d'alguna alqueria habitada per musulmans. La primera referència escrita data de 1349, en la qual es diu que pertanyia a Francesca Gemella i que desprès passà a la seua filla, Andrea Mactano i a Mateu Llançol, a qui li confiscaren els béns. Posteriorment Rocafort fou adquirit per Francesc Malet al que succeí Pere Malet; relatiu a aquest senyor n'hi ha un document de 16 d'abril de 1353 que indica que per motiu de la guerra de la Unió, el Fisc Reial li havia confiscat l'alqueria. Després tenim en 1415 a Berenguer Camps, com a senyor. En 1480 apareix documentat Joan de Cervató; a finals del segle XV és Ramon Almenar i després, al segle XVI, Joan Almenar. Al 1527 Tomás Ribot comprà el senyoriu a Pere Mercader, que estava casat amb Isabel Almenar, -filla de Bertomeu Almenar-- que ostentava el senyoriu en 1510, desprès passà pels senyors Anna Maria Ribot, Jeroni Muñoz de Funes i Ribot, Baltasar Julià Muñoz, Baltasar Julià i Mompalan, Victòria Julià i Orries, Nicolau Julià Boyl d'Arenós, Ignasi Pasqual Julià, Maria Julià Garcia de Càrdenas, al 1799 passà als barons de Santa Bàrbara que van ser els últims senyors de Rocafort i Godella, puix els senyorius d'aquestes poblacions sempre han anat units. Els senyorius van ser abolits el 1838. Durant l'època en què València fou capital de la República, el Govern va confiscar 26 cases a Rocafort (L'Horta). Ací tingueren seu l'Alt Estat Major, una escola d'espies, les ambaixades de Mèxic, EEUU i Rússia; també partits, com ara Esquerra Republicana o el PSOE. Però el fet més important d'aqueixos dies, culturalment parlant, va ser l'estada, al xalet Villa Amparo, del poeta Antonio Machado (1872-1939) que va participar en diverses activitats culturals i veïnals durant aquells tràgics moments. L'agricultura, de secà, ha deixat pas al sector serveis com a motor econòmic del porble, ja que la majoria del terreny està dedicat a urbanitzacions, malgrat tot, encara s'hi conserven cultius de regadiu, amb aigües de la Sèquia Reial de Montcada. Hem de comentar que de les antigues pedreres de Rocafort s'extragué la pedra que desprès s'utilitzà en la construcció del Micalet i les Torres dels Serrans de València. Del patrimoni rocafortà:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme és molt xicotet i totalment pla. Referent al topònim del lloc hi ha la hipòtesi, errònia, que puga derivar de la producció de seda i vi; la hipòtesi més versemblant és que el seu topònim àrab, Beniçidavi, siga degut a la procedència d'una família de Xàtiva (d'ahí: cidaví) que va establir l'alqueria que passat el temps donaria lloc al poble. Amb aquesta denominació apareix en el Llibre de Repartiment de 1237 a 1252. El 1239, després de l'ocupació cristiana, va ser atorgada per Jaume I (1208-1276) a un cavaller de Lleida anomenat Octavià. A les primeries del segle XV el senyoriu pertanyia a Arnau Guillem Escrivà, qui va vendre-la el 1427 a Pere Genso. Posteriorment passà a ser propietat de Joan Miquel el qual, el 1528, va deixar-la en herència a son germà Gaspar. Francesca Miquel va contraure matrimoni amb Josep Anselm Olginat de Mèdici, el 1594, amb la qual cosa el senyoriu fou heretat pel fill d'aquest matrimoni, Antonio Olginat de Mèdici. La titularitat del senyoriu passà a Antoni de Barradas, fill de Maria Lluïsa Olginat i Didac Antoni Pérez de Barradas, en el qual llinatge romangué fins l'abolició dels senyorius. En 1739 el senyor autoritzà un nou assentament en la partida del Pont de Pedra, que es va cridar Sant Climent i que actualment forma part del nucli urbà; però no és fins 1750 quan se l'atorgà la categoria de lloc i començà a configurar-se com a municipi. Cavanilles (1745-1804) aporta la xifra de 185 veïns l'any 1784; la població que dóna Madoz (1806-1870)a mitjans del segle XIX és de 835 habitants i Sanchis Sivera, l'any 1922, comptabilitza 1.887. La indústria ha pres el relleu a l'agricultura en allò que es refereix a l'economia sedavienca: ha desaparegut el secà i s'hi conrea arròs, taronja, dacsa i hortalisses; la ramaderia no té cap importància i és el moble, artesanal en la seua majoria, el que tira del carro amb importants xifres d'importació tant a nivell estatal com internacional. De tota manera la crisi del sector s'hi fa sentir. També abasta importància capital en l’economia local, el parc comercial que ocupa gran part del municipi i que, compartit amb els municipis confrontants, allotja un bon nombre de grans superfícies multinacionals. L'edifici de l'església de Nostra Senyora del Rosari, únic monument ressenyable, data de finals del segle XVIII. A Sedaví va nàixer en 1859 Ignasi Tarazona Blanch, llicenciat en Ciències Exactes en Madrid i molt interessat en l’astronomia, influenciat pel seu germà Antoni (1843-1906), també sedavienc, que treballava a l’observatori astronòmic de Madrid, va marxar a Barcelona, on ocupà diferents càtedres i va fundar, cap el 1905, l’observatori astronòmic de la Universitat de Barcelona. Encoratjat per aquest fet, en 1906 tornà a València, on va posar en marxa un projecte semblant en la Universitat de València, la qual cosa va concloure en 1909, amb la creació de l’observatori astronòmic de la Universitat de València, que a hores d’ara encara està en actiu i és l’observatori astronòmic universitari més antic de l'estat. Després d’una llarga carrera dedicada a la investigació astronòmica, que li va reportar diferents premis i reconeixements, va morir en València l’any 1924. En el seu testament va instituir un Patronat destinat a establir premis o ajudes als estudiants, a instituir algun ensenyament especial diferent als oficials i a subvencionar l’observatori astronòmic. |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa: |
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal està regat per la sèquia Real i ocupa part del Parc Natural de l'Albufera. Hi ha El Portet, embarcador del llac. El llac ofereix una desena de rutes que es poden recórrer a peu, en bici, en piragua o en tartana, al llarg de les quals es poden conèixer la fauna i la flora autòctones i també els ullals i els motors que abasten els arrossars. Situada en el trajecte de la Via Augusta, s'han trobat restes de l'època romana, tant al seu nucli urbà com en diferents llocs del seu terme; l'origen actual és una alqueria musulmana proveïda d'una torre islàmica (que encara es conserva) de planta rectangular en què s'han efectuat excavacions i s'han trobat importants restes d'època medieval; conquistada per Jaume I (1208-1276) en 1238 i donada, juntament amb Torrent, a Hug de Folraquer com a mestre de l'orde de Sant Joan de l'Hospital el qual donà carta pobla en 1243 a Pere Torrent en la qual els hospitalers es reserven la vuitena part de la collita, exceptuant les olives que pagaven un cinquè; les cases i els horts es donaren francs i l'orde es reservava el dret de fadiga durant deu dies; el senyors es quedaven amb el privilegi de la venda del vi en exclusiva durant mes i mig cada any; la segona carta de població fou atorgada l'any 1248 per Pere d'Alcalà, castellà d'Amposta, també de l'orde hospitalera; amb motiu del decret d'expulsió generals dels moros valencians i establí unes condicions encara més oneroses per als camperols: drets sobre els forns i els molins; al seu terme es trobava el raval d'Abisalmo que Jaume I atorgà, el 1239, a Gil Garcés d'Açagra, i que després, en 1304, passà a ser patrimoni de l'orde de l'Hospital; l'última carta poblacional fou donada l'any 1308; en 1319 el lloc passà a dependre de l'orde de Montesa; fins l'any 1.528 n'hi ha documentada la població islàmica, que segurament hom dedicaria a l'explotació de l'Albufera; l'any 1633, la negativa del comanador, Francesc Llançol de Romaní, a obrir altre forn i l'ampliació de terra censal en detriment de les zones comunals de pasturatges i de recollida de llenya, va provocar un fort malestar entre els llauradors, que van litigar davant els tribunals de justícia; finalment, la sentència fou favorable a Montesa i negà qualsevol aspiració camperola; en la primera meitat del segle XVIII, el municipi fou concedit en comanda al marqués de la Mina, que sols posseirà la jurisdicció alfonsina; l'any 1760, el Consell Reial de les Ordes Militars va proposar a Carles III (12716-1788) el pas de Silla a la Mesa Maestral de Montesa, quan la deixara vacant el comanador, que en aquell moment continuava sent-ho el marqués de la Mina; malgrat això, encara va concedir la comanda a l'infant Lluís i d'altres, abans que en 1785 el rei ordenara que la Mesa prenguera possessió de la mateixa; aquesta situació es va perllongar fins els drets desamortitzadors de Mendizábal (1835-1836); en el segle XX, durant la guerra civil, degut a la fragmentació de la propietat de la terra, hi va tenir especial rellevància l'anarquisme, que va agrupar una gran quantitat dels seus habitants al voltant de la col·lectivitat agrària (El Muntó). Una economia tradicionalment agrícola: arròs, taronger i hortalisses es veu relegada progressivament i ràpida per la indústria: destil·leria de licors, moble, paper, pintat, productes químics, pinsos, pell, cartrò, etc fins arribar a més de 500 empreses instal·lades a Silla. La ramaderia (vaques, ovelles, aus i porcs) i la pesca (anguila, llisa i llobarro de l'Albufera) aporten la seua, però, com l'agricultura sempre en retrocés. Una visita guiada permet conèixer la riquesa modernista del poble: Correus, casa de la Pera, de Minyana, de la Pilotera, del Notari, d'Escorihuela, Pionono o el Musical. A més, el patrimoni arquitectònic local ens mostra:
El 6 d'agost, amb motiu de les festes patronals, Silla fa gala del seu patrimoni folklòric amb Gegants i Nanos, el cant de la Carxofa, acte litúrgic en què un xiquet, vestit d'àngel canta un motet penjant d'un aparell de fulles obertes que sembla una carxofa i la famosa dansa dels Porrots, interpretada per balladors, vestits de romans que interpreten una dansa d'aire guerrer al so del tabal i la dolçaina. Poble valencià, mediterrani i albuferenc, la seua gastronomia és rica en verdures, arrossos i peix: paella, arròs al forn, negre, amb fesols i naps, all i pebre, all i oli, espardenyà, llisa al forn, en són bona mostra. De postres taronja i amb el cafè: coca en llanda o coca de cacauet. I no ens oblidem l'orxata per berenar. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
La hipòtesi més evident sobre la fundació de Tavernes és la de que fóra un assentament romà en la via Heràclia, que passava per aquesta zona. Quant al topònim hi ha diverses teories, des de la que l'atribueix al fet que hi haguera una taverna en què vendrien begudes blanques, o que estigués pintada de blanc o la que fa referència al color blanquinós del terreny o que hi hagués blanquers d'ofici. Segons pareix, Jaume I (1208-1276) va tendir a disminuir el poder feudal establint una relació que el mantinguera a ell com a únic senyor. D’aquesta manera va atorgar propietats emfitèutiques, és a dir, cedides a canvi d’un cànon anual, reservant-se’n el domini directe per a ell. Aquesta estratègia no es va desenvolupar com desitjava el monarca i es va veure en la necessitat de concedir senyorius al millor postor, fóra noble o plebeu. En l'any 1445 el lloc pertanyia a Bernat Peris; posteriorment seria de Francesc de Borja, qui va vendre-ho a Alfons d'Aragó, el qual, al seu torn, ho va donar als monjos de Sant Jeroni de Cotalba i del monestir de Sant Miquel dels Reis, fundat l'any 1535 per na Germana de Foix (1488-1538) i Ferran d'Aragó (1452-1516), duc de Calàbria, i edificat sobre el solar de l'antic monestir cistercenc de Sant Bernat de Rascanya, que datava del 1271; sota aquest senyoriu romandria ja fins l'abolició dels mateixos en el segle XIX. La parròquia fou creada l'any 1631 en desmembrar-se de la de Sant Llorenç de València i de la de Carpesa. El xicotet terme no depara gaires excursions com no siga una passejada pel barranc de Carraixet, on trobarem l'ermita de Nostra Senyora dels Desemparats, aixecada en 1447. Altres edificis digne d'esment:
Quant als dinars hi ha la paella de bacallà, els ous "creixcuts", el guisat de costelles de porc amb carxofes, la paella de fetge de bou o l'arròs amb bledes. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme ix de la plana de l'Horta buscant les elevacions de la Serra Perenxisa (330 m), declarada Paratge Natural Municipal el 10 de febrer de 2006, i passant pel Vedat que si bé no és la major altura sí que és la més coneguda arreu de la comarca. Els 69,4 km2 de superfície, travessats pels barrancs de Xiva, Cortitxelles, Barbeta, Gils i el de les Canyes, es troben comunicats per una xarxa de rutes que faran la delícia dels aficionats als senderisme i al cicloturisme. Els nuclis de població del terme són Torrent, el Vedat, Mas del Jutge i Calicanto. El topònim del poble prové del llatí torrens que significa torrent o barranc. Malgrat que al seu terme han estat trobats restes de l'Edat del Bronze i ibers (Muntanyeta de Cabrera, del Vedat, la Lloma de l'Espart, la Llometa del Clot de Bailon, el Puntal d’Albaida, les Garraiaques), així com de l'època romana (restes de viles, ceràmiques, mosaics, etc en el Mas del Jutge, el Mas de Guindilla, l'Ereta dels Moros, l'Alter, Sant Gregori i les Penyetes), el més probable és que el seu origen siga àrab. L'empremta musulmana hi és molt important; a aquesta època es remunta el principal monument arqueològic: la Torre i, tot i que és de cimentació romana, musulmà també és l'aqüeducte dels Arquets; igualment, al terme es conserven vestigis de diverses alqueries d'origen àrab com Benisayet, el Ràfol, la Carrasquera o Molinell, per citar-ne algunes. Torrent fou donada a perpetuïtat, per Jaume I (1208-1276), a l'orde Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, mitjançant escriptura pública, en Alcanyís el 12 de febrer del 1232, sis anys abans de la seua conquesta; el receptor fou el gran mestre de l'orde, Hug de Folraquer, que rebia el lloc “lliure i franc per haver-hi, posseir i explotar per tots els segles”. La conquesta de Torrent es va culminar el 5 de maig del 1238 i fou ocupada per 48 famílies catalanes i aragoneses. L'escriptura de la carta pobla es va fer davant el notari de València Bernat Garceran el 28 de novembre del 1248, en ella es concedia als firmants tres jovades de terra amb casa i una fanecada d'horta i devien pagar a perpetuïtat la setena part dels fruïts i dels arbres ––a excepció d'allò que es produïra en els horts, quedant exemptes de pagament les cases i reservant-se els cavallers el lluïsme, la fadiga, el dret de l'aigua i els molins i els forns. Aquesta situació es va mantenir en els segles posteriors, encara que els veïns van anar derogant lentament part d'aquests privilegis a costa de múltiples plets. El 1808 s'atorga escriptura de venda de la comanda a favor de Manel Sixt d'Espinosa, però a causa dels denominats "acontecimientos del Escorial", en els quals aquest va prendre part, l'administració de la comanda ––ja secularitzada—, així com els seus productes, passaren a poder de la Hisenda Pública de València. Durant els anys de l'ocupació francesa (1812-1813), la comanda passà temporalment a poder de l'afrancesat Francesc Lavillete, i després de la desfeta dels francesos tornà a la Hisenda Pública. En 1846 Torrent es va convertir en partit judicial. A partir d'uns plets mantinguts amb els successors de Manel Sixt d'Espinosa, els torrentins compraren els drets i béns de l'antiga comanda per la quantitat de 260.000 quinzets de velló el 13 de maig del 1847 i al dia següent escripturaren la venda de la Torre per 33.000 quinzets de velló. Durant tots aquest segles, l'economia de Torrent fou bàsicament agrícola, complementada amb treballs i manufactures molt tradicionals, com ara els agranadors, els xocolaters —indústria aquesta de molt arrel— o els sabaters. Al llarg del segle XIX la projecció de la vila com la més important de la zona és imparable, així, en 1848 s'hi instal·la l'enllumenament públic; en 1865 es construeix el pont sobre el barranc; entre 1892 i 1896 es transformen dos vells molins de cacau en modernes màquines accionades per vapor; en 1893 hi arriba el ferrocarril; en 1895 el tramvia amb tracció animal i en 1900 l'elèctric. Un altre aspecte important en la població és la lenta conversió a finals del XIX dels voltants de Torrent i, sobre tot, el Vedat (142 m d'altitud) en zona d’estiuatge, degut en part a la benignitat del clima, però també a la qualitat de les seues aigües, que arribaren a tenir algun renom. A partir del primer terç del passat segle, el creixement industrial de la població comporta l'incipient naixement d'un xocotet proletariat urbà que participarà en els vaivens socials i polítics propis de l'època. Mentre que a finals del XIX i principis del XX l'alternança de liberals i conservadors fou la tònica dominant, amb la proclamació de la segona República es manifestaran els majors símptomes de radicalisme polític. En 1930, quan comptava amb 10.443 habitants, arribaren a existir-hi més de tretze casinos adscrits a les diferents opcions polítiques. Durant la guerra civil es col·lectivitzaren els sectors industrials de major pes com ara el xocolater. A partir de la dècada dels cinquanta Torrent es veu sotmès a un fort procés immigratori, que fa que durant aquesta època i la següent la ciutat es transforme en eminentment industrial i conega un fort creixement demogràfic que passa dels 13.586 habitants que hi havia al final de la guerra civil als 60.617 de 1.994. El segle XX i les primeries del present la industrialització ha estat progressiva: fàbriques de sabó, de graneres, de calcer (23 fàbriques en 1923, 32 en 1971), de terrisseria, de ceràmica, de cera, de filatures, de caldereria, de conserves vegetals, de xocolata (en 1937 es va crear la Cooperativa de Treballadors de la Xocolata). L'agricultura i la ramaderia cada vegada perden més pes i el sector serveis es rebel·la com el de més pujança ja que ocupa un 46,3% de la població activa.
Si parlem de gastronomia no podem deixar de banda els arrossos, especialment el rossejat, de què es celebra un concurs anual. També són típics els fesols bullits, l'olla de Nadal, l'arròs al forn, arròs amb fesols i nap o l'allipebre. De dolç els cocotets, les coques fines o la sopada. Compta Torrent amb un interessant certamen jazzístic, el ‘Panorama Jazz’, que tradicionalment s’ha celebrat a l’Hort de Trénor, però que en 2016 canvià d’ubicació per qüestions d’aforament. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal compta amb enormes platges de sorra com la Malva-rosa, Les Arenes El Saler o Pinedo. El Parc Natural de l'Albufera, amb la part del llac que li pertoca i la Devesa, gran pineda a escassos 10 km del casc urbà és altre dels escassos paratges que li van quedant a aquesta ciutat que té com a parcs públics més freqüentats l'emblemàtic Jardí de Vivers, el de Montfort i el Jardí del Túria, popularment “el riu”, que no és altra cosa que l'antic llit del Túria, que travessa tota la ciutat d'oest a est, transformat en el lloc per excel·lència on acudeixen els valencians a practicar els seus esports favorits, l'agradable passejada o, fins i tot, a prendre el sol. Malgrat tot no és aliè a l'especulació urbanística i al seu bell entorn han crescut edificis públics com el Palau de la Música, la Ciutat de les Ciències o el Zoo al parc de Capçalera, que s'han rodejat de barris de luxe de nova, i ràpida, creació. Els habitants es reparteixen entre la ciutat i les pedànies de Benifaraig, Benimàmet, Beniferri, Borbotó, Carpesa, Casas de Barcena, El Castellar de l'Horta, L'Oliveral de l'Horta, Maluella Tauladella Rafalell i Vistabella, Masarrojos, El Palmar, El Perellonet, Pinedo, Poble Nou, El Saler i Forn d'Alcedo. Al llarg de la seua dilatada història la ciutat ha conegut diverses denominacions, Valentia li deien els romans; Medina al-Turab “ciutat del fang” i Balansiya, els moros; i també Epidràpolis, topònim grec que significa “ciutat sobre les aigües” en referència als més de 10.000 pous que hi havia; València del Cid o València d'Aragó fins arribar a l'actual València. Per no remuntar-nos a èpoques més pretèrites començarem datant la fundació de la ciutat de València en l'any 138 aC en què el cònsol romà Dècim Juni Brut (180-120 aC), va instal·lar a la vora del Túria un grup de veterans –diuen que de les guerres contra Viriat (180-139 aC). El 75 aC els enfrontaments entre Pompeu (106-48 aC)i Sertori (122-72 aC) deixaren el lloc abandonat fins mitjan segle I en què començà un procés de desenvolupament i consolidació que declinaria en el segle III simultàniament amb l'Imperi Romà. Els segles següents, amb la presència dels visigots, va suposar un decaïment de què no va recuperar-se fins l'arribada, en 711, dels moros; malgrat que els primers segles de dominació musulmana la ciutat no aixecava el cap, tan sols la construcció del Palau de Russafa, de què no queda cap record, donava una idea de la capacitat dels àrabs per fer grans obres. En el segle XI s'inicià la vertadera etapa d'esplendor urbà en una ciutat que ja havia assimilat els costums, la llengua i la religió dels ocupants. A finals del segle XI i fins 1103 València fou ocupada, a sang i foc, pel Cid (ca 1043-1099). En 1171 després d'anys de dures lluites entre els almoràvits que hi manaven i els almohades el lloc caigué en mans d'aquests. Els setges cristians obligaren a tornar a emmurallar a les primeries del XIII, la qual cosa no va impedir que, el 9 d'octubre de 1238, dia de Sant Donís, Jaume I (1208-1276) ocupés València. L'ocupació cristiana, però, no pogué acabar amb l'herència que els moros hi deixaren: les muralles amb llurs quatre portes principals (Boatella, Xarea, Trinitat i de la Colobra), el nucli central i comercial al voltant dels Medina, i el seu eix politicoinstitucional (Mesquita major, tribunal del Cadí, Alcàsser i Almodí) perdurarien fossilitzats a pesar de la cristianització, retractilació i eixample de la urbs des de l'Edat Mitjana. Tot l'entramat musulmà va conservar la seua pròpia fesomia fins ben entrat el segle XIX (centres de sociabilitat ciutadana, morfologia tancada i compacta de l'entramat de carrers, etc.). El Conqueridor va expulsar els moros i va dotar la ciutat de noves lleis –Els Furs—que marcaven les bases de l'autogovern valencià, que segles després acabaria sent calcigat pel Borbó. El segle XIV va ser força convuls, d'una banda, des de 1348 successives epidèmies de pesta van delmar la població; d'altra el poble es va avalotar contra els excessos de la monarquia donant lloc a la coneguda com Guerra de la Unió. Des del 1355 els antics ravals musulmans situats extramurs serien englobats en un nou recinte, que utilitzaria algun tram anterior. Els perills sorgits de la guerra dels Dos Peres justificaven l'obra, encara que els Murs i Valls no suposaren l'abandó de les fortificacions precedents, ara incloses en un eixample que hauria triplicat l'espai heretat. En el recinte romangueren englobats nombrosos espais sense edificar, la qual cosa justificaria la inexistència de noves ampliacions urbanístiques pràcticament fins l'esfondrament de les mateixes el 1865. Pere el Cerimoniós (1319-1387), en agraïment per la resistència contra els castellans, va atorgar a la ciutat el títol de “dues vegades lleial” fet que encara conserva l'escut municipal amb les dues eles que l'escorten. En 1391 els conflictes entre les comunitats religioses que hi convivien acabaren amb l'assalt al call (barri jueu) per part d'una multitud de cristians que va suposar en la pràctica la desaparició de la comunitat jueva, molts dels quals membres acabaren batejant-se a la força. El segle XV hi fou esplendorós en tots els terrenys, en l'econòmic es creà la Taula de Canvis i s'aixecà la Llotja (Patrimoni de la Humanitat), llavors un dels centres de transaccions econòmiques del Mediterrani; en l'urbanisme hi predominaren les construccions públiques de caràcter laic, com ara el palau de la Generalitat, les Drassanes o les Torres de Serrans, així com l'arquitectura civil de l'últim gòtic que evolucionava cap l'humanisme, i que ha perdurat fins a nosaltres a través d'una notable presència de palaus nobiliaris; de l'arquitectura religiosa destaca el Miquelet o la capella dels Reis del Convent de Sant Domènec; les arts floreixen de la mà de pintors com Dalmau, Forment o Peris o escriptors com Ausiàs March (1397-1459), Isabel de Villena (1430-1490), Roig de Corella (1433-1497) o Joanot de Martorell, autor del Tirant Lo Blanc, la més important novel·la de cavalleria escrita en llengua catalana. El centre cívic i comercial seguia ubicat al voltant de l'actual plaça del Mercat, aleshores porticada. En 1456 va produir-se un fet similar al que el segle passat havia succeït en la jueria, en aquesta vegada contra la moreria però amb conseqüències molt menys importants. Pel contrari, els segles XVI i XVII corresponen a l'edificació de la ciutat conventual i barroca. Així, en 1704 un terç de l'espai intramurs estava ocupat per seixanta-tres edificis religiosos, si tenim en compte els horts i annexes immobiliaris, que comprenien els convents i parròquies ciutadanes. Les Germanies (1519-1520) tingueren al Cap i Casal una repercussió enorme amb enfrontaments entre noblesa i els agremiats i amb atacs a la comunitat musulmana, als quals es batejava per la força. El català com a llengua vehicular dels valencians va sofrir un fort retrocés causat per la virreina Germana de Foix (1488-1538) que va establir-hi una cort paral·lela on la castellanització era la moda preeminent. L'expulsió dels moriscs, en 1609, no va notar-se massa en la demografia però sí en l'economia ja que els oligarques de l'època vivien a la capital però tenien terres arreu de l'Horta, on sí que va haver-hi un important daltabaix demogràfic. En 1633, els constants abusos de Felip IV (1606-1665) sobre el poble van acabar amb una revolta camperola que posà setge a la ciutat i que obligà el virrei a negociar una eixida que no va ser grata a la cort castellana. Noves epidèmies de pesta (1647 i 1652) i una riuada del Túria (1651) reduïren la població en un terç i provocaren un desgavell econòmic de què la ciutat no es va recuperar en tot el segle. Durant la guerra de Successió València estigué al costat de Felip V el Socarrat (1683-1746) des de 1701 fins 1705 en què l'Arxiduc Carles(1685-1740) va entrar en la ciutat i va ser proclamat rei. A conseqüència de la batalla d'Almansa, el Decret de Nova Planta acabava amb els Furs dels valencians; l'ajuntament s'omplí d'adeptes al Borbó designats per ell mateix amb tota mena de prebendes. El triomf borbònic i el moviment il·lustrat hi produïren en el segle XVIII la construcció de la Ciutadella, de la Duana, del palau del Temple i de les Escoles Pies, mentre que els intents per transformar la insalubre ciutat gòtica quedaren reduïts a tímides alineacions i eixamples. La militarització també hi fou intensa, a l'esmentada construcció de la fortalesa de la Ciutadella s'afegí la conversió d'edificis –La Llotja, per exemple— en casernes. Quant a l'economia la seda, sobretot; la tradicional riquesa de l'horta i la irrupció de la taulelleria s'encarreguen de donar-hi una pujança important; dintre de l'àmbit econòmic cal ressaltar la creació, en 1776, de la Societat Econòmica d'Amics del País, institució que també va influir en el camp cultural. El XIX començà amb la invasió francesa davant la qual el poble s'avalotà i, fins i tot, va prendre la Ciutadella i va ajusticiar els francesos que hi havia. El setge francès, que va culminar-se amb l'ocupació de la ciutat pel general Suchet (1770-1826) el 9 de gener de 1812, va obligar els valencians a destruir el Palau Reial, però posteriorment hom replantejaria la urbanització del passeig de l'Albereda i hom construiria la Glorieta. Serà, doncs, en el XIX quan la ciutat patisca les majors mutacions. Tot i que, el centre administratiu es mantindria immutable, ja que l'Ajuntament i l'Audiència continuaven ubicats en la plaça de la Seu. Tanmateix, les vies arterials bàsiques encara n'eren les medievals, i la plaça del mercat concentrava el comerç. La desamortització i la venda dels béns immobles eclesiàstics, especialment els conventuals, va donar lloc a carrers nous i a espais públics. Però seria José Campo Pèrez, el Marqués de Campo (1814-1889) qui propulsaria les grans reformes, començant per l'empedrat dels carrers i la urbanització de nombrosos espais interiors en la dècada dels quaranta, així com la connexió de la ciutat amb el Grau-Xàtiva-Madrid a través del ferrocarril en la dècada dels cinquanta; la remodelació del port i dels voltants al Portal de la Mar, el carrer Colom i la Plaça de Tetuà, l'enderrocament de les muralles, l'obertura de les grans vies, l'annexió de la Vilanova del Grau i el Poble Nou de la Mar, així com la concepció ortogonal i racionalista del primer projecte de planificació i eixample ciutadà es va realitzar entre 1865 i 1897. En aquesta línia d'actuacions durant la Restauració s'annexionaren els antics quatre quarters en què estava dividida l'Horta (Patraix en 1870, Benimaclet en 1871, Russafa en 1877 i Campanar-Benimàmet en 1897) i es projectaren avingudes que només s'encetarien els anys quaranta del segle passat. El 19 de juliol de 1873 es proclamava el Cantó de València que fou ràpidament i expeditiva ofegat pel general Martínez Campos (1831-1900) que va entrar a la ciutat després d'haver-la bombardejat intensament. A partir de la dècada dels setanta un grup d'intel·lectuals, entre els quals destaquen Teodor Llorente (1836-1911) i Constantí Llombart (1848-1893) encapçalaren un moviment cultural que vingué a denominar-se Renaixença i que buscava recuperar els arrels valencians, especialment la llengua, tan castigada per tots els borbons. A començaments del XX s'hi instal·laren les primeres conduccions d'aigua potable (1907), l'Exposició Regional (1909), els tramvies elèctrics (1910) que romandrien fins el 1969, l'Estació del Nord (1921), etc. El Pla d'Ordenació del 1946 va bastir la primera idea de la Gran València. Les primeres dècades de la centúria passada hi van ser molt convulses: la primera Guerra Mundial provocà vagues generals en 1917, 1919 i 1920; la Dictadura de Primo de Rivera (1870-1930), la República, de què València fou capital des del 7 de novembre de 1936 al 31 d'octubre de 1937, i al remat la insurrecció franquista a la qual València va resistir-se, malgrat els intensos bombardeigs per aire, mar i terra que hagué de sofrir, fins el 30 de març de 1939, només un dia abans de la desfeta definitiva de la República, en què va retre's als feixistes, la qual cosa li va costar durant la Dictadura una forta i continua repressió.Després de la riuada del 1957 hom encetarien actuacions com la desviació del Túria, rectificació de camins, sèquies i ferrocarrils, trasllat d'estacions i construcció de noves rondes. L'intervencionisme estatal i la creixent activitat industrial generaren els barris perifèrics en les immediacions de les vies d'accés a la ciutat. Simultàniament, l'ininterromput creixement urbà entre 1960 i 1975 hi incorporaria les poblacions més properes i dotaria de contingut el fenomen metropolità. Els intents de l'últim desenvolupisme franquista per crear ciutats satèl·lits fracassaren, i amb la democràcia s'abandonaren definitivament. Nogensmenys, el creixement concèntric i radial seguit pels imperatius constructors dels anys seixanta obligaren a les successives ampliacions dels cinturons de ronda tal com les coneixem. Des d'aleshores l'urbanisme com a disciplina no hi ha existit, València ha crescut sense planificació efectiva, els constructors han estat, i són, els únics urbanitzadors, especialment en les darreres dècades en què les obres faraòniques (Ciutat de les Ciències, Palau de l'Òpera, pont de les Flors i, sobre tot, tot allò relacionat amb la Copa de l'Amèrica) han marcat una desastrosa política municipal que ha transformat la fesomia de la ciutat. S'ha calculat la població de la València musulmana en el moment de la conquesta al voltant dels 15.000 habitants. La problemàtica quantificació dels focs fa difícil, si no impossible, l'apreciació exacta del còmput poblacional fins l'època estadística. No obstant, s'han estipulat algunes fites especials en virtut dels registres fiscals conservats. En 1335 la ciutat posseiria uns 30.000 habitants; en 1418 la xifra giraria en torn als 35.000 i en 1483 oscil·laria sobre 65.000, quantitat que no tornaria a abastir-se fins finals del segle XVIII. En aquells moments València es constituiria en la ciutat peninsular més populosa, excepte Granada. El segle XVI, marcat per les Germanies, la paralització econòmica i el retrocés demogràfic, iniciaria una tendència a la baixa (50.000 habitants per a 1565 més 4.500 ubicats en els ravals, i al voltant dels 55.000 en 1594) que encara es faria més palesa en el segle XVII amb l'expulsió dels moriscs i els diferents embats de la pesta (48.500 habitants en 1646). La recuperació demogràfica vindria amb el rellançament econòmic del segle XVIII. València, empori agrícola, comercial i manufacturer, abastava els 65.000 en 1768 i, si atenem Cavanilles (1745-1804), la xifra ascendiria fins els 160.000 en 1787, hi incloent tots els parroquians del terme. Mentre que l'última aproximació quantitativa ens mostra per al 1831 els 65.000 habitants intramurs, la primera data censal estableix 103.550 en la ciutat i 130.550 en tot el terme per a 1857. Entre 1871 i 1890, degut a les pandèmies de còlera s'observa un clar descens, sols remuntat amb la fort immigració del segle XX. En 1900 es calculen 213.550 habitants i per a 1930, 320.195. Excepte la recessió demogràfica provocada per la Guerra Civil (així com els moviments de la població generats pels moviments de la població generats per la mateixa) es va mantenir una tònica de creixement sostingut per la immigració. Mentre que en 1960 s'assolien els 502.213 (dels quals 466.000 corresponien al nucli); en 1994 s'arribaria als 764.293. Les bases materials de la seua riquesa corresponen en la primera Edat Mitjana a les condicions geogràfiques del territori: la fertilitat de l'Horta i la seua localització estratègica per al desenvolupament del comerç marítim. Des de mitjan segle XV la producció va superar l'àmbit local, moment en què la capital política del Regne es convertia en l'autèntic empori comercial del País i en un dels més importants de tot el Mediterrani occidental. La seda, el cuiro i la llana hi constituïren la primera especialització productiva a finals de l'Edat Mitjana. Activitat i vitalitat manufacturera recolzada per les instàncies institucionals ciutadanes, i cimentades en les forts bases agràries en les quals se sostenia tot el creixement. El proteccionisme i el corporativisme hi subministraren les primeres fórmules per a aquesta expansió. Fins i tot, les seues limitacions i els forts contrasts socials que en generaren pogueren evidenciar-se en el protagonisme exercit pels oficis en les bandositats, en les Germanies, en les revoltes, en els motins i els furors patits durant l'Antic Règim. Com centre portuari i escala obligada en les rutes comercials del Mediterrani posseeix antecedents medievals encara més antics, actuant fins i tot com a centre distribuïdor peninsular, i tot açò a pesar d'una deficient infraestructura tan sols millorada en el segle XIX. La recessió econòmica generalitzada a Occident durant els segles XVI i XVII va tenir la seua plasmació local: el col·lapse agrícola generat en 1609 amb l'expulsió dels moriscs i la crisi del sectors tèxtil i seder amb importants caigudes en el ritme de producció en constitueixen bons exemples. La recuperació tan sols arribaria en el segle XVIII de la mà d'un nou creixement agrari, amb una nova potenciació de les activitats comercials, i amb la reconstrucció de la sederia. La simbiosi ciutat-horta seguia presidint la trajectòria econòmica i l'evolució urbana. Bona prova d'aquesta vitalitat és la creació de la Junta de Comerç en la dècada dels seixanta. El capital comercial seguí sustentant una densa xarxa de petites cèl·lules productives i artesanals. Des de les primeres dècades del segle XIX la ciutat s'ha convertit en un autèntic nucli consumidor, agrícola i industrial, en virtut d'un sustentat creixement demogràfic. Però encara hi predominava la xicoteta empresa, a pesar de la progressiva introducció de la nova i revolucionària tecnologia. La primera màquina de vapor instal·lada data del 1837, en una sederia de Patraix en crisi. La seda abastaria la seua màxima plenitud a mitjan XIX i sols des d'aleshores s'iniciaria indústria paral·lela: el moble, la metal·lúrgia pesada i el tèxtil. A les acaballes del segle la fusta s'havia constituït en la primera activitat manufacturera, que dóna treball a uns 10.000 obrers. Aquest sector punter només seria desplaçat progressivament per la metal·lúrgia des de 1930-1940, si atenem al nombre d'obrers que emprava (1.400 empreses el 1940). En un tercer lloc quedava situada la construcció, que el 1930 ocupava a 53.500 obrers i el 1940 a 80.000. Respecte a la localització industrial s'observa un clar fenomen d'ubicació extramunicipal de forma progressiva, tendència recollida en els últims temps amb la creació de polígons. El desenvolupisme dels anys seixanta acabaria per culminar el perfil econòmic valencià: a pesar de l'expansió sostinguda de les manufactureres, la producció agrària especialitzada i d'exportació com ara la de taronja o l'arròs, va seguir fonamentant la projecció econòmica. No és estrany que els principals centres financers sustentaren per igual ambdós sectors des de mitjan segle XIX, encara que tingueren una tardana implantació local (el Banc de València es va fundar el 1900, el Banc d'Espanya s'hi va establir en 1958, el Bolsín de Comercio data de 1970 i ja en els vuitanta la Bolsa). De la mateixa manera, la construcció de la xarxa de comunicacions, sobre tot el ferrocarril ––des de 1852 en el trajecte València-Xàtiva–– tingueren com a fonaments l'organització i desenvolupament del tràfic portuari, vinculat a la projecció exterior de l'agricultura local. Desapareguda l'horta sota l'avanç imparable del formigó, València esdevé, a hores d'ara, una ciutat eminentment dedicada al sector serveis i a la construcció, la decidida aposta tant de l'ajuntament com dels diferents governs de la Generalitat a favor del turisme així ho certifiquen. Malgrat tot la seua enormitat com a urbs fa que allotge tota mena d'activitats industrials: paper i arts gràfiques, fusta, moble, metall, calcer, tèxtil, etc. El port ha crescut, a costa la ciutat, fins a límits insostenibles per a la ciutat i ,malgrat això, discutibles en el terreny econòmic. Hi ha dues universitats públiques: la Universitat de València Estudi General, fundada en 1499, per tant una de les més antigues de l'Estat, i la Universitat Politècnica de València.Al llarg del recorregut del riu hi ha 19 ponts dels que destaquen els antics, uns gòtics, d'altres barrocs: Sant Josep, Serrans, Trinitat, Real i Mar i, dels moderns, el del 9 d'octubre, el de l'Exposició, popularment de Calatrava, tot i que d'aquest arquitecte valencià hi ha quatre, i el de Montolivet. L'inventari patrimonial és immens i no és lloc aquest per fer-ho exhaustiu, per tant després de citar l'Eixample i, sobre tot, el carrer de la Pau com a aparador d'un bon nombre d'edificis modernistes i el barri del Cabanyal-Canyamelar, antic poble de pescadors, com exemple de l'urbanisme del segle XIX i també amb una bona mostra de modernisme, al qual, sorprenentment, l'ajuntament pretenia dividir en dues parts amb la prolongació d'una avinguda, que significaria en la pràctica la desaparició del barri –projecte, afortunadament, avortat a hores d'ara--, contra l'oposició ferma i decidida dels seus veïns i de la majoria dels valencians; passarem tot seguit a relacionar, sense cap ordre ni criteri i sense estendre'ns en explicacions particulars, els edificis més interessants de la ciutat, amb la seguretat que molts d'ells se'ns oblidaran:
La museística a València està àmpliament representada: Institut Valencià d'Art Modern, Museu de Belles Arts de Sant Pius V, pinacoteca tan sols superada a l'Estat espanyol pel Prado; de les Ciències, Ceràmica González Martí; Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, de la Ciutat, de Ciències Naturals, d'Informàtica, de la Catedral, de Prehistòria, de l'Arròs, del Joguet, de l'Art Major de la Seda, del Patriarca, del Segle XIX, Faller, d'Història de la Medicina, d'Història de la Ciutat, del Gremi d'Artistes Fallers, de les Roques del Corpus, de Conxita Piquer, de José Benlliure, de la Setmana Santa Marinera , del Trenet, Taurí, Centre Cultural de la Beneficència, etc. L'oferta cultural també és àmplia i no entrarem a esmentar la gran quantitat d'activitats culturals que s'hi desenvolupen a la llarg de l'any. Hem de lamentar, en aquest apartat, la desaparició de la totalitat de sales de cinema de barri, i “del centre”, que s'han perdut al llarg de les darreres dècades, moltes d'elles allotjades en edificis ad hoc de valor arquitectònic que en la seua majoria s'han enrunat. L'oferta teatral no es correspon amb la magnitud de la ciutat però no per això deixàrem de citar el Teatre Principal, el Rialto, L'Olympia, Moratín, Escalante, Talia, a més d'un munt de xicotetes companyies, amb poques oportunitats, que munten els seus dignes espectacles: Off Teatre, Teatre El Carme, etc. No parlarem de les Falles, festa valenciana per excel·lència, coneguda arreu del món, però si esmentarem altres celebracions festives que paga la pena citar com ara el Corpus, festivitat que es remunta a 1355 i que, en els seus diversos actes mostra un ampli catàleg de personatges com els Gegants i Cabuts o la Moma; s'hi representen els “misteris”, autos sacramentals en llengua valenciana que es remunten al segle XV, a l'igual que alguna de les “roques”, carros triomfals que permetien la representació dels misteris arreu del recorregut de la processó; també abasten gran importància etnològica les dansetes que s'hi executen en diferents moments i punts del cap de setmana del Corpus. Altra festa de gran interès és la Setmana Santa Marinera que té lloc als Poblats Marítims amb gran luxe de vestiments, música i imatgeria. Altres esdeveniments que convoquen gran nombre de valencians al carrer són el trasllat de la Mare de Déu, els Miracles de Sant Vicent Ferrer, la Fira de Juliol i els actes (no sempre) cívics del 9 d'octubre i les manifestacions del 25 d'abril. L'arròs és el rei de la gastronomia valenciana paella, arròs al forn, amb fesols i naps, amb bledes, caldós, etc; all i pebre, bullit de bajoqueta i ceba, fideuà i dolços tan estimats com la mona de pasqua, el panquemao, els pastissos de moniato, etc. El dia de sant Donís és el día dels enamorats valencians, amb aqueix motiu els homes regalen a la seua dona la típica mocadorà: un mocador on s'emboliquen xicotets dolços, en forma de fruites, fets amb massapà, acompanyats d'uns més grans anomenats la piula i el tronador. |
|||||||||||||||
Més informació en la xarxa:
|
Fotos | ||||||||||||||
|
|||||||||||||||
La petitesa del terme no permet grans excursions però cal destacar la Devesa, la Reial Sèquia de Montcada, de creació musulmana, i els paratges del barranc del Carraixet. Alqueria musulmana que fou propietat de Bartomeu Matoses, a qui li va ser confiscada a causa dels deutes que havia contret. El 1394 va comprar-la la seua vídua, casada en segones núpcies amb Pere Busquets. L'any 1472 el senyoriu era del metge Gabriel García, a instàncies del qual es va desmembrar la parròquia, que fins aleshores havia pertangut al municipi de Foios i passà a ser independent. Des de l'any 1694 hi existeix la Confraria de la Mare de Déu del Rosari. A finals del segle XVIII hom instal·là la important fàbrica de filats Lapayesse. En l'actualitat tota la superfície del terme, a excepció de les zones urbanes, es troba cultivada, el 50% es dedica al cultiu de tarongers, mentre que l'altre 50% ho fa al tradicional d'horta: hortalisses, creïlles, cacaus, tabac, etc. Encara conserva, malgrat la proximitat a València, costums artesanals com ara la manufactura de tabac, les randes o la fusteria. Al casc antic de Vinalesa i Gafaüt (arrabal històric format al voltant de l'antiga Fàbrica de la Seda per famílies treballadores i de classe humil) trobem els habitatges típics de la comarca; de què destaquen el que ocupa el solar de l'antic Castell de Vinalesa que fou enderrocat als anys 40 del segle XX o d'altres situades als carrers Major, Mossén Sapinya i de l'Església. Miraculosament, donada la voracitat amb què s'està destruint l'horta, encara queden a Vinalesa algunes alqueries, testimoni de l'arquitectura rural, com ara les de Pèls, Sereno, Picó o Naso, aquesta rehabilitada i en bon estat. Els edificis més interessants són:
En el més d'octubre té lloc la tradició de les Calderes. És un plat amb molta tradició històrica –el conegut com arròs amb fesols i naps-- i possiblement Vinalesa fou el primer poble on es començaren a fer. En els seus orígens era el menjar que es repartia per als pobres. Actualment, s'ha convertit en tot un ritual. Normalment, es solen fer quinze o setze calderes. El nom correspon a l'aparell en què es couen que, com el nom diu, és una gran caldera. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
L’escassa superfície municipal s’escampa entre el barranc de Xiva i el Túria i els veïns ocupen el nucli urbà i el barri del Crist, que forma conurbació amb València. Els romans fundaren i batejaren el lloc amb el nom de Silvella “petit bosc”; encara es conserven romanalles al Mas del Castell i, fins no fa tant de temps, hi havia calçada i canalitzacions que desaparegueren sota el polígon industrial. Dels moros hi ha, a banda de la sèquia de Xirivella, l'arc de mig punt de la Closa. L'ocupació cristiana arribà el 1238 en la persona del lloctinent de Jaume I (1208-1276), Hug de Fullaquer, comanador d'Alcanyís i vicemestre de l'orde de Calatrava, que va prendre possessió del senyoriu per cessió reial. Els colons pagaven als de Calatrava l'arrendament i els delmes. Al llibre de Repartiment se la cita repetidament al llarg de 1238. El 16 d'agost de 1238 Jaume II (1267-1327) va autoritzar la pignoració que per onze anys feien els de l'ordre a favor de Pere de Boïl i Castellar i la seua muller, Caterina Diez; aquesta pignoració fou renovant-se tàcitament fins que el papa Climent va donar definitivament el senyoriu als Boïl. Durant el segle XIV, va residir-hi, amb la seua dona, Valençona Castell, Raimon Muntaner (1265-1336); ací va començar a escriure 'La Crònica' obra senyera de l'autor i de les lletres medievals. En les Germanies alguns llauradors del poble s'uniren als agermanats. L'any 1609, tot i que, al parer l'expulsió dels moriscs no afectà especialment el poble, aquest s'hagué de tornar a repoblar amb gents vingudes de diferents llocs mitjançant carta pobla de 17 de juliol de 1611. En 1811 passa a senyoriu del marquès de Llanera i en 1814 al del de Dos Aigües fins l'abolició dels senyorius aqueix mateix segle. En 1812 a punt estigué de caure presoner a Xirivella el mariscal francès Suchet (1770-1826) durant la seua ocupació de la vila. En la Guerra Civil hi tingué lloc una insurrecció cantonalista. La conurbació amb València dóna una economia basada, com la de la gran urbs, en la indústria i els serveis, que atrauen una forta immigració. Malgrat tot encara s'hi cultiven creïlles, dacsa, cebes i cítrics. Actualment, en el poc que es conserva del poble vell, hi ha la Casa del Dau (altres en diuen de Déu), on es pagaven els arrendaments a l'orde de Calatrava, una villae romana. D'arquitectura religiosa, antiga i moderna, hi trobem:
Al mes novembre s'hi celebra la Mostra Internacional de Pallasses i Pallassos, que en el 2017 ha arribat a la 24ª edició. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|