| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2015 |
GENTILICI |
660 m |
100,40 km2 |
-- |
1.195 |
1.149 |
Ademusser/a |
Al seu terme hi ha l'alt de las Monjas de 1.321 m d'altitud. D'Ademús, capital comarcal del Racó d'Ademús, depenen els poblets de Val de la Sabina, Mas del Olmo i Sesga.
La Celadilla va estar poblada entre els segles V i IV aC i va abastar una extensió de mitja hectàrea. No es coneixen les causes, però l’any 350 aC un incendi carbonitzà aquell assentament ibèric i no va ser fins el 2011 quan es van trobar dos esquelets humans cremats i es va determinar que les restes eren de dos individus ibers. S'hi han trobat restes romanes, la qual cosa indica que possiblement aqueix siga l'origen del poble. Posteriorment fou ocupada pels musulmans fins el 1210 en què Pere II d'Aragó l (1177-1213) la conquesta. Torna a mans àrabs i, definitivament, passa a ser cristiana en 1259 quan Jaume I (1208-1276) la reconquesta i anomenà Ademús i Castellfabib vil·les de reialenc, es a dir, dependents directament de la Corona. L'orde de Montesa va establir-hi, en 1319, una comanda malgrat que aleshores encara no hi havia jurisdicció. El 1656 un fort terratrèmol va enderrocar l'església i més de quaranta cases. Fou testimoni, durant les guerres carlines, d'importants enfrontaments entre la partida del Serrador (1792-1844) i l'exèrcit, i fou ocupada en diverses ocasions pel pretendent. Aleshores es van reconstruir els castells d'Ademús i Castielfabib en defensa dels drets al tron d'Isabel II (1830-1904).
La seua economia és bàsicament agrícola; produeix, com la resta de la comarca, ametles i pomes. Està adquirint un prometedor desenvolupament el conreu de plantes aromàtiques, molt arrelades en aquesta comarca. La indústria queda reduïda a l'elaboració dels productes necessaris per a la subsistència diària: pa, carn, embotits, etc., tot i que alguna d'elles (càrnica i torronera) exporten els seus productes a diverses capitals. El comerç es troba bastant desenvolupat a Ademús, on van a proveir-se gents d'altres poblacions del Racó.
Ademús és la capital de la comarca, i d’ella ha pres nom el Racó, illa valenciana situada entre Aragó i Castella-la Manxa. Es troba en la marge dreta del riu Túria, emplaçada escalonadament en els pronunciats vessants de la muntanya dels Zafranares. A causa de això, aquest bonic poble té una característica peculiar: llargs i estrets carrers en pendent, que es comuniquen entre ells per carrerons, i carrers més estrets, molts d'ells escalonats, mentre les cases semblen sobreposar-se les unes a les altres, formant una estampa característica. Caminant pels seus carrers, de seguida notem l’aroma de poble de muntanya, sentim l'aire pur i net barrejant-se amb l'olor de la fusta cremada en les xemeneies que d'alguna manera ens acull i ens fa sentir acollits. . En el centre de la població podrem trobar la plaça de l'església, coneguda com “el Rabal”, centre neuràlgic de les festes. Els monuments més importants són:
- Ermita de la Mare de Dèu de l'Horta, romànica del segle XIII, amb una singular espadanya de dues columnes. És una joia del nostre patrimoni que necessita urgent rehabilitació.
- Església de Sant Pere i Sant Pau, bastida sobre els enderrocs d’una anterior (abatuda pel terratrèmol de 1656), que té una torre quadrangular amb escala doble. S'hi conserva una taula de la Mare de Déu de la Llet, del segle XIV.
- Castell. D'origen desconegut però refortificat en època musulmana. La seua famosa creu desaparegué sense que s'haja tornat a saber res del seu parador. Es troba en avançat procés de destrucció
Plaça de l'Ajuntament, al voltant de la qual podem observar diverses cases antigues amb unes belles balconades artesanals.Ermita de Santa Bàrbara. Conten que ací es trobava la Cruz que chilla, la qual era col·locada en un pilar de pedra per l'ermitana en dies de pluja, i quan la tempesta portava pedra, la creu “cridava”.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
 |
|
CASES ALTES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
936 m |
15,90 km2 |
1.214 |
157 |
148 |
Casalter/a |
Situat a la vora dreta del Túria compta amb un terme molt muntanyós on cap destacar el Puntal del Sordo (1.001 m), la Lloma Lorente (1.047 m.), el Resillo (1.022 m), el Peñasco (1.206 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre Corella(1.136 m). Aquesta orografia depara força paratges interessants com ara: la Muela de Casas Altas, el Gazapo, l' Umbria Negra, el Pinar, la Fresnera o la Ribera; els barrancs de l' Umbria Negra, de la Balsa, dels Tollos; les fonts de Bellido, el naixement de la Balsa, la del Tornajo, decorada amb manisetes; la d' Inarejo, las Clochas; les coves de los Hornos i la Cañada.
El seu origen és musulmà. Fou conquerit, amb la resta de la comarca, pels cristians el 1210, recuperat pels moros i integrat definitivament l’any 1259, per part de Jaume I (1208-1276), en el Regne de València. El seu primer nom va ser Casas Altas del Río. El 10 de març de 1772, l'església abasta la categoria de vicaria i la independència de la d'Ademús; de la qual localitat fou poblet fins el 5 d'octubre de l'any 1845 en què es va convertir en municipi independent. El 25 de juliol de 1879 l'ajuntament proposà al de Cases Baixes fer una petició conjunta a les diputacions de Terol i València per tal d'afegir-se a Aragó i intentar així una millora en les seues: economies. El 21 de març de 1881 plantejà a Cases Baixes la fusió en un d'ambdós municipis. Cap de les dues propostes no va prosperar. Entre 1885 i 1886 una epidèmia de còlera va afectar greument la demografia. Fins les primeries del segle XX va mantenir una població estable però durant aqueix segle ha entrat en greu procés d'abandonament.
Viu de l'agricultura i la seua producció principal és el sègol, la dacsa i les hortalisses.
Pel poble, amb el tipisme singular de la comarca, entre cases blanquejades i decorades amb munts de flors i al llarg de la passejada trobem mostres d'arquitectura popular: pallers, barraques de pedra i cases típiques de la zona. En moltes cases encara es conserven refugis de la Guerra Civil, algú d'ells obert al públic. Hi trobem també
-
Esglèsia de la Santíssima Trinitat, neoclàssica, del segle XVIII.
-
Molí fariner, que conserva peces pròpies de la seua mecànica.
-
Llavadors de la Poza i del Molino. Restaurats.
-
El parc escultòric amb peces interessants, com ara la "Ventana", "Levantemos el Rincón" o "Tripodium".
El 31 de maig de 1925 va néixer a Cases Altes Paco Candel Tortajada. Quan encara era un xiquet, la seua família va emigrar a Barcelona. Els primers anys, visqueren en una de les múltiples barraques que ocupaven la muntanya de Montjuïc. Va estudiar fins als catorze anys, edat en què va començar a treballar. Candel va estudiar fins el catorze anys, edat em què començà a treballar. Amb el pas del temps es va convertir en un autor literari que va dedicar la major part de la seua obra a l'onada migratòria cap a l'àrea metropolitana de Barcelona que es va produir a mitjan segle XX., amb "Els altres catalans", un estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants, va ser la que li donà reconeixement. Escribí novel·la, conte, assaig i articles i reportatges. Fou Senador pel PSUC i obtingué diverses condecoracions com ara la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Creu de Sant Jaume, en 1983. Es dóna la circumstància que Candel era cosí del pintor Joan Genovés, qui va il·lustrar la portada del primer llibre del seu cosí "Hi ha una joventut que espera". Candel va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007.
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
CASES BAIXES
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
900 m |
22,60 km2 |
703 |
286 |
179 |
Casabaixer/a |
S'ubica a la marge dreta del Túria, que travessa el terme a l'igual que les rambles del barranc Hondo, la de Benarraizo riu Sesga i el barranc del Cerrado. El seu terme ofereix interessants paratges naturals com ara el Pozo Salao, brollador d'aigua salada, la Chopera del Molinoo las Cambretas i moltes fonts com ara, Armajal, Cañota, Covatillas, Pozuelo o Fuente Vieja on hi ha un llavador. Les principals altures són el Puntal del Peloto (1.264 m), La Somera (981 m), Peña Alta (1057 m), Pino Cacho (1083 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre de la Molatilla (1045 m).
Cavanilles (1745-1804) l'anomena Casas Baxas i Madoz (1806-1870), Casas del Río Bajas. De fundació musulmana, fou conquerida pels cristians el 1210, amb la resta del Racó i, desprès de tornar a mans àrabs, integrada en el Regne de València per Jaume I (1208-1276) el 1259; en 1745 obté l’autonomia eclesiàstica i el 5 de juny de 1838 va independitzar-se d'Ademús, del que era aldea. Com la resta de la comarca es troba immersa en un greu procés de despoblació, fins el 1900 la tendència demogràfica era a l'alça, però a partir de 1930 la davallada és imparable deguda a la immigració cap a Sagunt, València i Barcelona.
Al seu interessant casc antic trobem una bona representació de l'arquitectura tradicional de la zona. També hi ha al terme una xarxa de pallers i la Barraca Grande, interessant edificació rural. Els monuments més ressenyables són el Molino del Agua, edifici del XVIII que ha estar recentment restaurat i on pot veure's el funcionament d'aquests molins que hi havia arreu en altres temps i l'església de sant Salvador aixecada en segle XIX i restaurada en 1996.
L’economia es basa en l'agricultura i els seus principals productes són les pomes, les olives i les ametles. També hi ha alguna activitat ramadera.
El plat típic són las gachas,i també el guisat amb creïlles, fesols, card i porc; els migotes, les almortas, els gaspatxos, les pilotes de sant Anton i, de dolç, mona de pasqua, rotllos d'anís i magdalenes.
Cal esmentar, pel que tenen d'entranyables, les festes de sant Anton en què diferents grups de veïns passen la nit del 17 de gener al voltant de les seues fogueres cantant, torrant carn i bebent vi.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
|
|
|
|
CASTELLFABIB
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2012 |
GENTILICI |
927 m |
106,30 km2 |
2.393 |
519 |
301 |
Castieler/a |
És el poble més septentrional del Racó, s’assenta sobre la vessant del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebron(afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó; el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.
En març de 2014 van ser descobertes, en la lloma d’Abril un conjunt de cinc pintures rupestres (tres humanes i dos d’animals), datades en el segle V aC, que podria ser la primera pista d’un complex més important de pintures rupestres al Racó d’Ademús. Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i en el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii, d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”). En 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II (1177-1213) el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I (1208-1276) el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València. Al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes. El 1304 el rei Jaume II (1267-1327) va posar-lo, junt amb Ademús, com a garantia del préstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori. El 1319 desaparegué l'orde del Temple i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó. Durant el segle XIV els castellans intentaren, en diverses ocasions, conquistar-lo però fracassaren. Quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància. A les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa; durant les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera. Els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser dramàtics a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterera.
A partir del 1900, com la resta del Racó, va entrar en un procés d'immigració que l'ha dut a perdre més del 85% dels seus habitants. L'economia se sustenta en l'agricultura: ametla, cereals, vinya i, sobre tot, la poma esperiega; la ramaderia està representada per uns 7000 caps de bestiar llanar. Hi ha una incipient indústria hostalera basada en l'explotació dels recursos paisatgístics pel turisme rural.
Els seus monuments més destacables són:
-
La fortalesa, la història de la qual és la del poble.
-
L'església de la Verge dels Àngels, bastida sobre antigues dependències de la fortalesa en el segle XIII és, possiblement, l’església més antiga del País.
-
Ambdues edificacions es troben en la quarta planta d’allò que fóra la fortalesa original, ––per sota d'elles hi ha vivendes–– i formen un conjunt arquitectònic que necessita ràpida intervenció restauradora ja que el seu estat de conservació és lamentable.
-
Trossos de l'antiga muralla, que formen part de edificacions més modernes. I tres torres de vigilància.
-
Ruïnes del convent agustinià de sant Guillem del segle XIV.
-
Ermita Verge de Gràcia.
-
Sant Joaquim i santa Anna d' Arroyo Cerezo, Segle XVIII.
-
Sant Sebastià del Mas de Jacinto.
Cal remarcar, com a detall etnològic, que en algunes festivitats importants es manté el costum medieval de giravoltar la campana Guillermina ––així anomenada en honor de sant Guillem, patró de la localitat–– amb algú jove del poble abraçat de peus i mans a ella.
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LA POBLA DE SANT MIQUEL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
1.000 m |
63,60 km2 |
377 |
81 |
75 |
Poblà/ana |
La Pobla de Sant Miquel és el poble més menut del País Valencià. Forma part del Parc Natural del mateix nom, que engloba també els municipis de Cases Altes, Cases Baixes i Ademús, i té declarades sis microreserves de flora. Dins del parc hi ha sabines Albars, carrascars i la major població de teixos de les comarques centrals. Al seu terme, força muntanyós, hi ha l'alt de las Barracas, també conegut com Calderón, que amb els seus 1.839 és el sostre del nostre territori, el Gavilán (1.747 m) i el Tortajada (1.541 m).
S'hi han trobat deixalles ibèriques a la loma de Valuenga, però la seua fundació és més moderna. Va pertànyer a la corona, tot i que l'orde de Montesa percebia alguns drets dels seus fruits. Posteriorment la seua jurisdicció passà a Miguel Rico. Carles III (1716-1788) atorgà privilegis per incrementar la seua exigua població. Durant les guerres carlistes hagué de patir atacs dels guerrillers.
Monumentalment cal destacar:
-
L’església parroquial és del XVIII i dedicada a Sant Miquel arcàngel.
-
L'ermita de la Puríssima.
-
L'ermita de sant Roc amb curiós porxo y nau única.
-
Museu etnològic El Cubo format per u dels nou cups (en castellà, llengua parlada al municipi, cubos o lagares,) on es visita una col·lecció temàtica sobre el vi; i la Casa del cirugià-barber, que és la part dedicada als costums i oficis del poble.
Viu de l'agricultura, fonamentalment: cereals, raïm i hortalisses.
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
TORRE BAIXA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
760 m |
4,70 km2 |
898 |
447 |
412 |
Torrebaixer/a |
El seu diminut terme veu, en el paratge conegut com Las Ajuntas, la confluència del Túria i el seu afluent l'Ebrón. El terreny es pràcticament pla malgrat trobar-se voltat de muntanyes de gran altitud, i els paratges pintorescs, degut a l'escassa superfície municipal, no hi abunden; si de cas podríem citar la pineda del Montecillo i les vegues del Rento, vora la marge dreta del Túria i el Otro Lado, vora la marge esquerra. El que si abunden són les fonts com ara la de los Pobres, la de la Estrella i algunes més ja dintre del casc urbà.
L'únic vestigi conegut de la seua ocupació per l'home és un got de boca quadrada datat en el Neolític o en l'època més antiga de l'Eneolític; la seua importància radica en què aquest tipus de peces són molt escasses a la península en la Prehistòria. En l'època medieval era coneguda com Torre d'Orxeta i pertanyia al baró d'Andilla; però a les primeries del segle XVI canvià de nom i apareix com Aldea de Castellfabib, població a què pertanyia sota senyoriu de Dídac Ruiz de Castilblanque. Després de l'expulsió morisca abastà la independència, amb terme municipal propi; malgrat tot continuà pertanyent als Castilblanque fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. En 1841 s'annexionà Torre Alta, poble, conegut aleshores com Torre Somera, que va ser propietat dels Garcés de Marcilla des del segle XIII fins al XVIII, quan per núpcies, va passar a formar part de la Baronia d'Andilla, i que amb l'ordre de la reina Maria Cristina (1806-1878) de desaparició dels municipis amb menys de 30 habitants. El 23 de gener de 1856 la desamortització de Mendizábal (1790-1853) obligà a Joana Casaus de Castilblanque, propietària del lloc fins aleshores, a dissoldre el seu patrimoni i repartir-lo entre els seus llogadors i colons. Les mines de sofre de Llibres, a Torre Alta, propiciaren un increment econòmic a principis del XX. Durant la Guerra Civil s'hi van instal·lar un hospital de Sang, l'Estat Major de XIX Cos d'Exèrcit republicà i l'Alt Comissariat de Guerra, raó per la qual la població va ser bombardejada en diverses ocasions. El bombardeig que majors conseqüències va tenir sobre la població va ser el del 26 de novembre de 1938, que va acabar amb la vida de moltes persones, entre els quals es trobaven una desena de veïns, alguns refugiats i un nombre indeterminat de soldats. Els ferits lleus van ser també nombrosos. Així mateix, va fer caure totalment uns vint edificis i va danyar greument altres, entre els quals es trobava l'Església de Parroquial de Santa Marina, que va haver de ser demolida després de la contesa. El 1995, el barri de "Els Pajares", que pertanyia a Castielfabib, va passar a ser part del nucli urbà de Torre Baixa.
Com la resta del Racó viu de l'agricultura, tot i que aquesta es troba en franc retrocés. S’hi conreen pomes, peres i ametles. La ramaderia també hi es escassa. La indústria es concreta en una empresa familiar de mobles, un taller d'automòbils i alguns establiments d'hostaleria. S'hi pràctica la pesca de la truita i el carranc.
En l'apartat arquitectònic hi ha la casa de los Picos, antiga casa dels senyors; es troba molt modificada i en bon estat de conservació per estar habitada i incorporada als edificis confrontants. Altres edificis d'interès són:
Casa senyorial de Torre Alta. Es tracta de la casa pariral del baró d'Andilla. Molt modificada, però en bon estat de conservació.
-
Església de Santa Marina de Jerusalem. Aixecada en Torre Alta en 1954 per a substituir el primitiu temple de 1686, molt danyat durant la contesa de 1936-1939.
-
-
-
Església de Santa Anna. Segles XVI-XVII. A Torre Alta
-
Molins del Mayorazgo, o de Baix, i de Sant Josep o de Dalt.
-
Torrassa dels Garcés de Marcilla, a Torre Alta.
-
Diversos casalicis, com el de sant Antoni de Pàdua o el de la Verge del Pilar.
-
Panells ceràmics de temàtica religiosa, distribuïts per algunes façanes.
-
Un grapat de cases pairals que conformen una bona mostra de l’arquitectura popular aragonesa, predominant en la zona.
-
Les Plaques i La Tacita del Racó, escultures situades a Torre Alta.
-
Posada de José Gómez, edifici de propietat municipal rebatejat com Posada de l'Art.
-
Cementiri Municipal. 1920. Conté una estela funerària en homenatge a les víctimes de la Guerra Civil.
-
Jaciment de Los Villares. Possible poblat iber però sense demostrar al no haver estat excavat.
Gatxes, empedrat, olla de poble, miques, embotits, tomaques, bolets i les famoses pomes esperiegues del Racó constitueixen la base dels menjars típics de Torre Baixa.
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
VALLANCA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
950 m |
56,60 km2 |
1.087 |
235 |
159 |
Vallanquer/a |
"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles (1745-1804) d'aquest poble, situat a la vora esquerra del Boilgues –-aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada, la font la Teja, el cim de Vallanca, el conjunt de Los Altos (alt de Benarruel, de Benito, de Los Lobos i del Collado de las Monjas), la Piedra Tosa, la carrasca de Somonegrón, el Barranc del Bodegón i molts més. També hi ha, per a delícia dels espeleòlegs, l'avenc de Santeron i la Cova dels Moros. I mil i un camins on practicar el senderisme. Compta amb l’aldea de Negron on es troba la font del Chopo, així anomenada per l'àlber (que no xop) que és el major àlber monumental del País Valencià.
Alguns autors la consideren fundació de Jaume I (1208-1276), d'altres la consideren més moderna, siga com siga el que està documentat és que després de la conquesta hi apareixen cognoms aragonesos i navarresos la qual cosa fa pensar que hi hagué una repoblació. El 14 d’abril de 1695 abastà el títol de vila reial per privilegi de Carles II (1661-700). A mitjan segle XIX gaudia de cert entramat industrial, ja que s'hi comptabilitzen 8 telers de llenç i de draps, 3 molins fariners i 2 d'oli, i 3 fàbriques d'aiguardent. Fins l'any 1896 era poblet dependent d'Ademús.
L'agricultura: cereals, vinyet, ametlla, i les famoses pomes esperiegas del Racó constitueixen la base econòmica del municipi que, degut a la pobresa del terreny i la manca d'indústria, es veu abocat a la despoblació. Hi fan una excel·lent mel.
El casc urbà, s’apinya al redós del riu i compta amb unes costeres tan pronunciades que, fins i tot, han condicionat un tipus d'arquitectura molt peculiar. Els monuments més importants són:
-
Casa Diezmera. De 1661. era el lloc on es guardaven els delmes recaptats en nom de l'orde de Montesa.
-
Casa Pósito. Antic pòsit de gra.
-
Casa Abadia. Antic casalot pairal.
-
Casa del Cura.
-
Casa del Barbero.
-
Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroc. Segles XVII-XVIII. Reformada en 1952. Conserva una imatge bizantina i un motle de fer hòsties del segle XIII.
-
Església de Sant Antoni de Pàdua, a Negron. Aixecada en 1952.
-
Ermita de Sant Roc. Segle XVII. Restaurada en 1979.
-
La Puente. Pont sobre el Boilgues.
-
Molí de la Vila. Segle XVII. En molt mal estat malgrat conservar intacta tota la maquinària.
-
Castro celtiber del Cerrillo.
-
Safareig de Negron.
-
Cova del Hocino.
-
Barraques de pedra característiques de l’arquitectura de la comarca. La més important, la de Josezón.
La celebració festiva més important són las “Fiestas Gordas” que s'hi celebren cada set anys en honor de la verge de Santerón i que en 2012 van arribar al seu 42 septenari. S'hi conserven molts cants i balls tradicionals com ara Las Albadas, Los Mayos, les jotes i les seguidilles. S’hi està recuperant la tradició del sonadors de la caja y la pita, equivalents al tabal i dolçaina locals.
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
